Archive for Agost de 2016

Més alts i més forts.

Agost 31, 2016

Portem un mes d’agost espectacular en matèria de castells.

Ja hem vist uns quants tres de deu inèdit en al història castellera- , castell reservat per els colles per fer-lo a casa seva on segur que poden trobar els ajuts suficients i necessaris per poder bastir la colossal estructura.

Però vet aquí que els verds vilafranquins aquest estiu han repartit joc en diverses actuacions i han completat el tres de deu a Vilanova – de magnífica execució, cal dir-ho-  , en el marc de la seva jornada castellera de Festa Major i encara diumenge passat a l’Arboç l’han tornat a  carregar i descarregar, potser amb més dificultat.

Realment una demostració de força però també de capacitat de mobilitzar castellers o aficionats de  les dues ciutats per bastir el castell.

Eren anuncies ja fets i per tant d’expectativa creixent.

Les xifres són realment espaterrants, el darrer cap de setmana entre el Catllar i l‘Arboç s’han bastit  23 castells de nou i forces dels dits gamma extra. I naturalment la cirereta de tot això és el tres de deu vilafranquí.

Evidentment l’estratègia vilafranquiana d’anar deixant petjades profundes de deu a diverses places era una estratègia arriscada però valenta tanmateix.

Guanyar confiança

Guanyar autoestima

Saber-se capaços d’afrontar  Sant Fèlix – el seu compromís més important-  amb tota al capacitat de sofriment i lluita.

Sens dubte són elements que cal pensar que els dirigents vilafranquins ha analitzat per fer la diguem-ne la pre-temporada abans de Sant Fèlix tant espectacular.

Tampoc cal oblidar que enguany hi ha concurs i per tant  marcar línies d’actuació és també una manera d’obligar a la colla adversària a llançar-se a fer castells que potser encara no els té a punt.

Tot això previ a la jornada del 30 d’agost.

Colla Vella del Xiquets de Valls, Colla Jove dels Xiquets de Valls, Minyons de Terrassa i Castellers de Vilafranca es presenten a la plaça amb la voluntat d’oferir una actuació d’aquelles que finalment es pugui  qualificar d’històrica.

Voluntat de superar-se  a si mateix i a les altres colles.

Voluntat d’anar més amunt.

Voluntat de ser més forts.

I tanmateix el resultat de la jornada de la Festa Major de Vilafranca   ja diuen els experts que ha estat la més brillant de la història castellera.

Només cal veure els castells completats per cada colla:

Minyons de Terrassa: Tres de deu amb folre i manilles carregat; cinc de nou amb folre; torre de nou amb folre i manilles; pilar de set amb folre.
Colla Vella dels Xiquets de Valls: Tres de deu amb folre i manilles; quatre de nou sense folre; quatre de nou amb folre i l’agulla; pilar de vuit amb folre i manilles carregat.
Colla Joves Xiquets de Valls: Torre de nou amb folre i manilles; quatre de nou sense folre carregat; cinc de nou amb folre; pilar de cinc.
Castellers de Vilafranca: Tres de deu amb folre i manilles; intent de quatre de deu amb folre i manilles; intent de tres de nou amb folre i l’agulla; tres de nou amb folre i l’agulla; quatre de deu amb folre i manilles; pilar de vuit amb folre i manilles.

Esforç, èpica, confiança, temprança, també  ràbia, punt d’honor, destresa,experiència, … virtuts que han demostrat totes els colles.

Avui els castells han donat també un data per tenir en compte a la història dels castells.

I si algun record sobresortirà serà sens dubte, almenys per mi,  la decisió i capacitat de sacrifici dels castellers de Vilafranca, després de la caiguda del primer intent del quatre de deu i un “renuncio” de la canalla ( inexplicable en els vilafranquins) amb un tres de nou amb l’agulla s’han sobreposat , han repetit els tres de nou amb pilar i l’han descarregat i a les quatre tocades han alçat de nou el colossal quatre de deu amb folre i manilles i l’han carregat ( i haurà qui dirà que l’aleta, que si l’enxaneta …i bla , bla, bla . No els hi feu cas, carregat!!).

Tota una lliçó.

Més alts , més forts , els castells del 30 d’agost!

Quin és el límit?

 

 

Anuncis

“Pastorets, bon pastorets que feu foc a la muntanya. Si a votar  voleu anar seguint la meva volada trobareu  una urna damunt la mesa….”

Agost 30, 2016

Si no hi ha una sorpresa imprevista, si no hi ha una sacsejada política que faci canviar les pètries posicions actuals – a l’hora d’escriure això- Rajoy fracassarà en el seu primer intent d’investidura. A la primera, el dia 31 d’aquest mes, no assolirà la majoria absoluta necessària i, a la segona, quaranta vuit hores més tard,  hi haurà més vots en contra que a  favor. Rajoy sumarà els de Ciutadans i segurament els de Coalició Canaria , un partit que és volgudament  molt d’allò del “peix al cove” i pot votar en les investidures  sempre que l‘agenda canària estigui damunt la taula i que s’aconsegueixin algunes cessions de l’estat. No li ha anat malament.

170 i d’aquí sembla que no es passa.

No n’ hi ha prou.

No té garantits, doncs,  els suports per sortir-ne guanyador però segurament l’haver acceptat davant del rei la proposta de la investidura l’obliga i també és una estratègia de pressió sobre el PSOE perquè reconsideri la seva negativa rotunda que fins el moment ha mantingut..

Doncs ja hi som. Hi haurà dos mesos per poder tornar a provar investir president.

I segurament a  partir de no haver sortit investit Rajoy  començarà la seva estratègia que li permeti en aquest dos mesos intentar trobar el desllorigadors que li faci assolir la presidència que ja farà prop d’un any que reté de manera “en funcions”

I no té masses alternatives que provar, o és capaç  – ell o la pressió mediàtica, econòmica i europea- d’estovar al PSOE i fer que s’avingui a fer una abstenció política i permetre al formació d’un govern o fixar-se  en el resultat de les eleccions basques.

Vol creure, i creua els dits perquè sigui així, que el PNB ,malgrat guanyi a Euskadi,  la seva victòria sigui tant justa i insuficient per poder governar i  que li calguin els vots del PP per poder investir un lendakari del PNB.

Això seria ,sens dubte, cantar un bingo per part de  Rajoy

Llavors , en aquesta situació segurament la investidura de Rajoy seria més factible l’ intercanvi de cromos es podria fer realitat malgrat no serà , si s’arriba al cas, gens fàcil  . Però compte! Perquè segons qui acord pugui arribar amb el PNB el C’s es pugui arronsar i negar i pa i al sal a l’acord que possiblement subscriguin ara per la primera volta de la investidura.

I si no hi ha investidura Espanya votarà altra vegada el dia de Nadal, per l’enrevessada combinació de procés electoral, de dies, de terminis i de tempus polític.

Quins pebrots! Hom s’imagina  les nadales combinades amb els eslògans electorals o preparant el brou i el canelons i pensant que  votarà o bé amb els torrons encara a la gola haver d’anar  votar, o les famílies en la llarga sobretaula decidir el vot i a anar a votar conjuntament- la família que vota unida roman unida-  i recordar amb afecte,carinyo i una mica pena els absent que per raó de civisme i mala sort els  ha tocat estar en una mesa.

I com som en un estat amb una certa tendència al friquisme  em puc imaginar quants pares noels o  gent amb  barrets amb al cornamenta del cérvol presidint les meses lectorals. I qualsevol els diu alguna cosa….

Lleig, molt lleig i tota la culpa li volen a endossar a Pedro Sánchez.

Embrutar la concòrdia nadalenca amb unes votacions…

La missa del Gall reflexiva.

La loteria carregada de campanya electoral…

Quin desori,.

I es tracta de que tota  culpa recaigui en Pedro Sánchez i la seva negativa ara per ara de no voler votar a Rajoy … Apa va!

I segurament la fixació de la data té com objectiu començar a fer bullir l’olla del descontent popular.

Si es tracta de culpabilitzar potser que es repartim. I alerta perquè la voluntat d’assenyalar  a Sánchez com a responsable podria acabar convertint-se en un inconvenient pel mateix Rajoy que apareixeria com un governant incapaç de trobar més complicitats per poder arribar a obtenir la seva investidura. I sí com anem escoltant i llegint els acords que van avançant entre PP i C’s sembla difícil com per no dir impossible cap mena d’acords més.

I arribats aquí les previsions de Miquel Iceta passarien de ser unes declaracions d’estiu a possibilitats reals per evitar terceres eleccions.

Nou candidat del PP, avui sembla més que impensable, impossible

Candidat independent “govern tècnic”de poca durada però per això calen grans acords que avui semblen impensables.

I hora de Pedro Sánchez per intentar un govern d’esquerres , potser intent   tant difícil com  el de Rajoy…. veurem.

Tot això amb el supòsit de que Pedro Sánchez aguanti els envestides que li vindran per terra ma¡r i aire de dins i de fora del PSOE.

I si tot això esdevé realitat  ens caldrà altre remei que fer una  votació nadalenca, carregada d’esperit de pau i felicitat.

Ja veig que en les representacions dels Pastoret i també en els àngels que aniran passant ens diran:

“Pastorets, bon pastorets que feu foc a la muntanya. Si a votar  voleu anar seguint la meva volada trobareu  una urna damunt la mesa….”

Vet aquí on es poden portar els trifulgues partidistes i naturalment, també, el nostre vot.

Sempre quedarà el recurs de canviar la llei electoral com ara ja es va insinuant.

 

Publicat a l’Eix Diari el 29 d’agost del 2016

De lectures

Agost 29, 2016

 

Cinco Esquinas.

Mario Vargas Llosa

Editorial Alfaguara

Barcelona , març 2016.

 

En mig de la presència mediàtica de l’autor més fruit de la seva vida privada i les seves relacions, multiplicant la seva presència en les revistes del cor , apareix la novel·la Cinco Esquinas, una novel·la que l’autor aprofita per,a més de crear un història ben travada ,com sempre,  per passar comptes amb alguns dels personatges que han marcat al vida al Perú durant els govern d’ Alberto Fujimori.

No van ser uns anys plàcids precisament per l’autor ja que va en els eleccions presidencials a les que es presentava va perdre davant Fujimori que va tenir un final com President força  esperpèntic i va acabar empresonat ha causa de nombrosos escàndols i  delictes.

Nascut a la ciutat peruana d’Arequipa. Provinent d’una família de classe mitjana, de ben petit es va traslladar a la ciutat de Cochabamba on va viure tota la seva infància i va cursar els seus primers estudis en el col·legi La Salle d’aquesta ciutat. Retrona al Perú a la ciutat de Piura on els eu avi tenia un càrrec polític A Piura, va cursar els estudis primaris al col·legi Salesià d’aquesta ciutat. Traslladat a Lima, va estudiar al col·legi La Salle i, durant dos anys, al  col·legi militar Leoncio Prado.

Abandonà el col·legi militar per continuar els estudis a la ciutat de Piura, on va treballar en la publicació del periòdic  La Industria i on, d’altra banda, es va portar a terme la representació teatral de la seva primera obra dramàtica, La huida del Inca.

Va obtenir la beca d’estudis “Javier Prado” que li va permetre viatjar a Madrid . Va cursar estudis de doctorat a la Universitat Complutense de Madrid va obtenir el doctorat en filosofia i lletres. El 1959, va publicar un conjunt de contes sota el títol de Los jefes, que va obtenir el Premi Leopoldo Arias, i s’instal·là a París. Després va publicar La Ciudad y los Perros que va aixecar mot interès i va tenir èxit de crítica.

La seva obra sovint critica la jerarquia de castes socials i ètniques vigent encara avui al Perú i. Molts dels seus escrits són de naturalesa autobiogràfica, com La Casa Verde i La tía Julia y el escribidor Vargas Llosa va tornar a ocupar-se de la literatura, després  de la frustrada aspiració a presidir Perú en unes eleccions que va guanyar Fujimori. Amb el seu llibre autobiogràfic El pez en el agua , i en Los cuadernos de don Rigoberto, i El paraíso en la otra esquina completa la seva obra literària.

Ha obtingut nombrosos premis fruit de la qualitat de la seva obra , la seva trajectòria culmina a l’any 2012 amb el premi Nobel de Literatura

 

La novel·la en clau de thriller periodístic és una mena d’exposició de com la premsa pot ser manipulada pel poder, com determinats interessos d’estat passen per les mans de periodistes i alts càrrecs que detecten el poder i ben condicionat pot exercir influències i acabar amb carreres politiques. Com el poder pot corrompre als pilars de la democràcia com és la premsa lliure.

 

Un dels protagonistes en un moment de la novel·la diu : Él había pensado, que después de todo un periodista puede ser a veces útil. “Y también peligroso, concluyó. Tuvo el presentimiento que nada bueno saldría de esta visita”.

No anava errat.

Quan l’empresari Enrique Cárdenas rep la visita de Rolando Garro el director de la revista  Destapes especialitzada en el periodisme groc intueix que passarà alguna cosa. El que no podia imaginar és que a partir d’aquell moment esclataria una tempesta que arrossegaria a moltes persones a situacions ben complicades i als límits de la seva resistència.

Destapes pública unes fotografies comprometedores per l’empresari Cárdenas que veu com al seva vida es pot enfonsar. Ràpidament connecta amb el seu amic Luciano Casabella perquè l’aconselli legalment. Cárdenas i Luciano mantenen  relacions d’amistat familiars, les seves dones Marisa i Chabela també mantenen relacions que en alguns moments van més enllà de l’amistat  i esdevenen unes relacions que també arrosseguen a les seves respectives parelles en diversos moments de la història..

L’escàndol esclata i al voltant del periodista Garro hi ha tot un seguit de fets i persones que van donant un sentit coral a la narració i va teixint una tela d’aranya que acabarà atrapant a tots els protagonistes.

Trobem a Juan Peineta un antic  rapsode vingut a menys que  acaba essent una víctima més de Garro i la seva revista que acaba amb la seva carrera ja degradada formant part d’un trio còmic, los tres chistosos. Peineta comença una creuada de cartes al director contra Garro.

Ceferino Arguello fotògraf que és el responsable del material compromès que afecta  Cárdenas i la seva companya a la revista Destapes, La Retaquita, Julieta Reguizamón  que de ser una anònima reportera acaba agafant un paper clau en la novel·la després de la seva relació amb el Doctor , militar colpista i agent de la CIA durant una temporada omnipotent cap dels Serveis d’Intel·ligència i Seguretat del Fujimori, que fa i desfà segons el seus interessos i els del President a qui té també atrapat per les informacions de que disposa.

El Doctor es mostra com una autèntic manipulador i instigador de treballs periodístics que són elements de pressió política importants. L’ambició del periodista Garro fa que tot plegat esclati i s’entri en una carrera d’esdeveniments que es fa difícil de saber com pot acabar tot plegat.

El cop de gràcia però el dóna de  manera inesperada la Retaquita que fent homenatge al seu mentor Garro passa factures a tor i a dret i acaba comprensivament  amb el poder absolut del Doctor.

Novel·la que es pot llegir com un thriller polític però que té el transfons del poder de la premsa i com aquest poder pot ser manipulat des del poder per satisfer interessos espuris i que ajudin mantenir l’aparença democràtica de sistemes corruptes i dictatorials.

Molt ben escrita, de lectura intensa, i amb un desenvolupament formal molt interessant, un cop coneixen a fons els personatges  la resolució de la novel·la va donant-nos imatges diverses i barrejades.

Denuncia clara del  periodisme groc, aquell que el que menys vol és informar sinó de formar la realitat i els fets en benefici del desprestigi i l’acorralament dels adversaris.

Molt interessant.

 

Contra els peatges.

Agost 28, 2016

 

Unes 200 persones tallen simultàniament la C-31 a Cubelles i Segur de Calafell per exigir la gratuïtat de l’autopista. ( de la premsa)

A l’octubre de l’any 2013 i a rel d’una recollida de signatures que organitzava el Consell Comarcal per presentar a la Generalitat amb la demanda de rebaixar el preu del peatge de l’autopista Pau Casals.

Vaig signar però tenia els meus tubets de l’efectivitat de la mesura. Lloable l’ interès però semblava fet , tot plegat, una mica per tranquil·litzar la consciència política dels nostres dirigents polítics.

Deia llavors:

Vaig signar, junt amb altres aproximadament 5999 ciutadans i ciutadanes, la revindicació que fa uns mesos feia el Consell Comarcal del Garraf  -i per enèsima vegada- demandant  la rebaixa dels peatges de la l’autopista dels Túnels del Garraf, la més cara d’aquelles que conflueixen a Barcelona. Ho vaig fer i vaig dir que ho feia carregat d’escepticisme sobre la possible consecució de la demanda, que seria del tot justa i del tot necessària. Ja coneixíem el pecat original, una concessió sense cap mena de concurs, feta a dit i per tant sense possible competència. Fet irregular reconegut judicialment. I deixem-ho aquí.

Un cop més el “territori” o una bona part es posicionava contra el pagament de l’autopista per considerar-ho un greuge respecte a altres territoris que, si bé també tenen vies de pagament, tenen, així mateix, una alternativa més o menys ràpida i més o menys segura. Aquí, a la Carretera de les Costes, llevat d’un maquillatge fet fa uns set o vuit anys, la inversió ha estat nul·la i per tant gairebé és obligat per una conducció ràpida i segura agafar l’autopista privada i de pagament.

Vaig signar, ja ho he dit, amb escepticisme reclamant més contundència en les accions després de que la concessionària i el mateix govern ens fes passar amb cançons i romanços durant molts anys per mantenir un peatge que, ara, en temps de crisi, és gairebé prohibitiu. El meu escepticisme desprès de llegir els anuncis a tota plana de que Aucat rebaixarà els peatges no sols segueix sinó que ha augmentat, sobretot en llegir alguns dels detalls que comporten aquesta rebaixa……….

 Malgrat em sembli que ens segueixen prenent el pèl  – poc me’n queda- si em tornen a demanar la signatura l’estamparé, però em sembla que vist el final de tot plegat l’acció contundent que demanava a qui organitzava la recollida tindria més sentit que mai, ni que fos només per dignitat que no es pensin els directius de la concessionària que encara ens mamen el dit – potser sí que ens el mamem- i que poden seguir tenint folgats beneficis a costa nostra.

 Ara s’ha produït l’acció diguem-ne contundent.

Més de dues-centes persones han tallat fa un dies la C-31 l’alçada de Cubelles i a Segur de Calafell.

La tallada de la carretera tenia la intenció no només de protestar pel preu del peatge sinó per alliberar-los de  l’autopista en aquest tram  ja que la C-31 s’ha convertit a la pràctica en una via urbana però carregada de cotxes que volen evitar el pagament de l’autopista.

Els organitzadors han manifestat el desacord amb:l’altíssim cost de desplaçament que pateixen els veïns d’aquestes comarques, ja que, segons ella, tenen un dels peatges més cars d’Europa. Això no ho pot sostenir cap econòmica domèstica avui en dia”,

El greuge comparatiu amb altres zones és evident.

Com és evident que la manca de competència per l’estat de les altres carreteres afavoreix el concessionari de l’autopista.

I la minsa política de bonificacions a base d’allargar al concessió tampoc és una solució. Possiblement la concessió ja ha pagat amb escreix la construcció de l’autopista, ara caldria un planteig de noves polítiques.

L’acció ja comença a superar a les iniciatives polítiques que sempre han anat amb gestualitat però amb poca eficàcia l’hora de comptar resultat.

Potser per posar un però potser hagués estat més contundent aturar l’autopista i no la C-31, perquè llavors el prejudici hagués estat més diguem-ne “dolorós” per l’autopista i no pas pels que circulaven per la C-31.

Picar a on fa mal és el que convé.

 

 

 

 

Noms propis (XXX)

Agost 27, 2016

Joan Tardà. Ja se sap que a l’estiu hi ha l’opinador de guàrdia que cada partit deixa en actiu per anar fent bullir l’olla i que no es perdi l’ambient. I si no , alguns mitjans ja procuren  també tenir l’opinador habitual. En aquets país i   a partir de mig agost l’opinador  de capçalera és el sr. Jordi Sánchez, dia si dia també ens va recordant l’organització del l’onze de setembre i el que pensa – que ja ho sabem – l’ANC. És tot un clàssic de la segona quinzena d’agost….

Però Tardà en el seu paper de portaveu de guàrdia no ha decebut, les ha deixat anar com sempre ha fet, clar i català   :”Fa setmanes que podríem haver enterrat Rajoy i el seu avatar, Rivera, però el PSOE prefereix que governi Rajoy a reconèixer el dret a decidir” i sobre el PSC ha lamentat. “una vegada més, s’abaixa els pantalons”.

Sóc partidari del dret a decidir però Tardà haurà de reconèixer que es ben legítim no estar-hi d’acord, oi?

Per tant si el model d’esta del PSOE és un altre  – que certament caldria que el definís amb concrecions- no té perquè donar suport a allò que no creu. Tant legítim és defensar una cosa com un altra  per tant culpar al PSOE que pugui acabar guardar guanyant el Rajoy em sembla  la repetició del dogma i de la consigna que convé llençar.

En les mateixes declaracions Tardà ha recordat les crítiques que es van llançar, des de molts editorial i partits , durant els mesos de negociació per a la configuració d’un nou govern a Catalunya i ha declarat.

“Se’n fotien molt de nosaltres perquè és cert que va haver-hi dificultats per culminar el govern Puigdemont-Junqueras. Ara nosaltres ja hem fet via”, ha sentenciat.”.

Hem fet via?.

Dels divuits mesos promesos ja n’hem consumit dotze i en tota la legislatura s’ha aprovat una sola llei, i tot aturat fins el 28 de setembre.

No es tracta de fotre’s de ningú, però si el “fem via” és això, anem dats….

 

Jordi Carbonell. Segur que els que vam anar a Sant Boi  a celebrar l’onze de setembre a l’any 1986 en tenim molts records. Els autobusos embussant l’entrada a al ciutat, la plaça de gom a gom, la discreta però activa presència policial, la xiulada a l’helicòpter. Alguns del records seran diferents per cadascú però segur que tots i totes els érem allà recordarem aquella frase de “ que la prudència no ens faci traïdors”. Va ser el lema que  s’ha recordat més al llarg d’aquets anys.

Qui el va pronunciar va ser en Jordi Carbonell que junt amb l’Octavi Saltor i en Miquel Roca van intervenir en l’acte. Carbonell hi ha intervenir en nom de l’Assemblea de Catalunya.

Posteriorment Carbonell va ser el cap de llista de Nacionalistes d’Esquerra , una primera confluència del món independentista que va presentar-se  a les eleccions de l’any 80 al Parlament de Catalunya sense obtenir representació.

Segurament si les urnes els haguessin estat més favorables Nacionalistes d’Esquerres hagués esdevingut un clar referent de l’esquerra nacional  a Catalunya. No va ser així i també és va disgregar i diluint-se en altres partits.

Sen dubte Carbonell va ser un clar referent antifranquista  per algunes generacions. Va començar la seva militància contra la dictadura en el Front Universitari de Catalunya, pel qual va ser perseguit i empresonat diverses pel règim franquista. S’entestà sempre en usar el català encara que fos en els circumstàncies més difícils com judicis com a la mateixa presó. A principis dels anys 50, va treballar com a lector de català a Liverpool (Anglaterra), on va contactar amb polítics exiliats, i a partir del 1952 va participar en activitats culturals clandestines, com la Declaració d’Intel·lectuals o el Comitè 11 de Setembre.

Al final de la dictadura, el 1971, va participar en la constitució de l’Assemblea de Catalunya.

Certament al seva trajectòria lo donà l’autoritat moral en les seves opinions i accions al respecte de Catalunya i al seva voluntat nacional.

 

Nicolas Sarkozy «He decidit ser candidat a les presidencials del 2017. França exigeix que l’hi donem tot. Vaig sentir que tenia la força per liderar aquest combat en un moment tan tempestuós de la nostra història Amb aquest missatge va anunciar la seva candidatura a les eleccions presidencials.

Declaració amb grandeur inclosa com correspon a un candidat a presidir la República Francesa. La frase correspon al que serà el lema propagandístic que portarà la contraportada el seu nou llibre: Tot per França.

Ja està tot dit.

Sembla , pel que va explicant, que ja ha paït la derrota que va tenir davant Hollande i ara se sent altre cop a punt. El problema però és que ara Sarkozy ja no és indiscutit.  Haurà de presentar-se unes primàries i no serà ell l’únic candidat, com a mínim n’hi ha tres o quatre que li poden fer ombra. I les enquestes en aquets moment donen avantatge a Alain Juppé, però la manera d’actuar i d’acostar-se  al populisme de Sarkozy li pot donar  una solidesa com a candidat.

Agafant algunes aspectes de l’extrema dreta, com ja va fer en el seu darrer temps com a President intentant desarbora la candidatura de Marine Le Pen que sembla avui la més ben posicionada en una primera volta electoral presidencial.

Però la victòria de Sarkozy, Juppé, Le Pen o de qui sigui serà en part pels seus mèrits i pel seu programa i per els certeses que pugui donar a una ciutadania trasbalsada per les situacions que ah viscut França , però també i en bona part per la controvertida presidència d’Hollande que ha perdut bous i esquelles de popularitat amb mesures clarament contràries al que va pregonar durant la campanya electoral i  a la mateixa essència de les esquerres franceses que el van catapultar fins a l’Elisi.

Dels 20 al 27 de novembre primàries al partit Els Republicans, veurem si Sarkozy les guanya o bé la seva figura queda eclipsada potser ja definitivament.

Jeremy Corbin . El qüestionat líder del laborisme anglès afronta el repte de superar unes noves primàries després del que el qüestionament per part d’un gruix notable de diputat el portés a obrir un nou procés de primàries per validar el seu lideratge o bé  “morir” en l’intent.

Sembla que els pot guanyar perquè el suport de les bases és encara prou sòlid però per  altra banda tot el gruix de càrrecs institucionals i orgànics està en contar del seu lideratge, més per les seves formes que no pas per els idees que defensa.

Creuen que al figura i les accions de Corbin no ajuden a la possibilitat de guanyar les eleccions.

Ara són prop de s 350.000 membres del Labour, 129.000 ciutadans registrats per poder votar (pagant 25 lliures), i 168.000 electors provinents dels sindicats i altres organitzacions vinculades al laborisme  els que decidiran fins el 21 de setembre el nou lideratge del Partit Laborista.

El seu contrincant és Owen Smith que es situa en l’ala esquerra moderada i tot i que reconeix que està força d’acord amb les postures de Corbin , assenyalats com a radicals. Creu que els seu discurs és molt més modern i això pot ajudar al partit ja guanyar les eleccions.

Les aigües baixen revoltades doncs a casa dels laboristes, un líder que pot guanyar amb el vot de les bases i té el rebuig el 80% dels diputats i de les elits del partit. Difícil de pair

Bon enrenou…. el resultat del 21 de setembre tal i com està el pati no garanteix, aquest resultat, la pau dins del partit.

 

 

D’altres fonts (II)

Agost 26, 2016

Interessant article de Jordi Mercader . Mercader és Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a periodista ha exercit a la revista Presència, als diaris Catalunya Express, Punt Diari, Avui i El País i al setmanari El Globo. Ha estat director de comunicació de la Diputació de Barcelona, d’Edicions Primera Plana (El Periódico) i de la Presidència de la Generalitat. Va ser membre del Consell Audiovisual de Catalunya i director general de Difusió de la Generalitat. Ha estat professor del màster de Comunicació Política de la Fundació Campalans, professor contractat de la Facultat de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra i consultor de la UOC. Autor de La realidad de un sueño (1987) i Mil dies amb PM (2008). Va dirigir el documental El laberint d’Espanya (TV3). Actualment és articulista d’El Periódico de Catalunya, col·laborador a ComRàdio, 8TV i Esport 3 i consultor de comunicació de diferents empreses.

  

La nació efímera. Jordi Mercader. Nació digital. 15.08

 

 «Una derrota del full de ruta de JxSi i la CUP impediria la consumació institucional però potser fins i tot reforçaria l’esperit nacional, en haver-la patit junts»

L’estiu abans de la desconnexió reclama lectures adients. Per posar-se en situació, és molt recomanable donar unes voltes sobre la nació, un concepte apassionant, si fem l’esforç de saltar-nos els prolegòmens més clàssics dels vells nacionalistes, aquells que només sabien veure la mà de Déu en la creació dels pobles elegits. Tots ho eren d’elegits si haguéssim de fer cas a Torras i Bages, Péguy, Fichte o els italians del Risorgimiento. Gràcies a Déu, des la formulació de la voluntat de viure junts, ésser una nació es va convertir només en cosa dels homes i les dones.
Malgrat tot, voler viure junts no sembla suficient per obtenir el reconeixement dels altres. D’altra banda, la nació segueix essent per a molts teòrics l’enigma dels enigmes. Tal com pinten les coses a Catalunya, amb una majoria parlamentària disposada a seguir la singular via de la desobediència creadora de la desconnexió fundadora d’un estat, o sigui, el perfeccionament definitiu de la nació, és molt possible que ens hàgim d’encomanar a De Gaulle. En la seva “idea determinada de França”, el general considerava que el patiment heroic contribuïa indiscutiblement a formar una nació. El “voler viure junts” i “l’haver patit junts” del gaullisme de la segona meitat del segle XX sembla una fórmula pensada pels catalans independentistes del primer terç del segle XXI.

Hi haurà patiment, el que no sabem si serà heroic, ni si serà físic, econòmic o només polític i sentimental. També és difícil intuir el resultat del pla anunciat, hi ha alguns dubtes entre independentistes de pedra picada, com Pere Pugès, un dels pares fundadors de l’ANC, que han expressat els seus dubtes sobre la idoneïtat de l’estratègia. De fet, la victòria no és imprescindible per reafirmar la nació, només per guanyar l’estat. Una derrota del full de ruta de JxS i la CUP impediria la consumació institucional però potser fins i tot reforçaria l’esperit nacional, en haver-la patit junts.
Realment emocionant. Per si de cas, sempre ens quedarà François Mitterrand i una de les seves cèlebres frases: la història és lenta. Sense sortir de França, Jean Daniel, el que fóra prestigiós director del Nouvel Observateur, definia la nació de forma precisa i preciosa: “la nació constitueix un moment efímer i ideal entre la nostàlgia d’una pàtria simple i la temptació nacionalista”. Preparats, doncs, per viure aquest instant ideal.

 

La patrulla canina.

Agost 25, 2016

 

No, no es tracta de parlar d’aquesta sèrie de dibuixos animats que ha triomfat entre els més menuts. Com totes aquestes sèries han generat un seguit de materials que fan les delícies dens nens i nenes.

No , no es tracta de parlar de la patrulla canina però si  de la Brigada Canina que és el  nou servei de neteja d’excrements de gossos que ha posat en marxa l’ajuntament de  Vilanova i la Geltrú.

Així sembla que les actituds incíviques han triomfat davant les campanyes de conscienciació al propietaris que els gossos com tothom han de sortir de  casa cagats i pixats i si per Laguna raó no previsible es fan els deposicions al carrer cal recollir i a més  netejar.

Res , és imparable.

No és el primer serveis específic que es crea. Recordo que fa un anys es va detectar el xiclet com una dels elements més nocius per la neteja, la goma enganada al terra era molt difícil de treure i a més generar més brutícia , finalment es va optar per un servei específic , i què dir del serveis de neteja de pintades a les parets quan aquestes han proliferat. Ha semblat que el fenomen del grafiti ha minvat , però també sembla que se’n faci poca neteja dels que encara queden.

Així doncs un nou servei específic s’ha posat en marxa :”el servei treballa de dilluns a dissabte a les tardes a les zones on s’hi havia detectat major incidència d’incivisme.El servei es realitza durant el torn de tarda, de dilluns a dissabte i principalment a les zones del centre de Vilanova i la Geltrú on s’hi havia detectat major incidència d’actituds incíviques per part dels propietaris dels cans”. Segons informa l’autoritat competent.

I encara hi afegeixen:  “El nou servei de recollida d’excrements de gossos ha estat rebatejat com a ‘Brigada canina’ amb l’objectiu de cercar la complicitat de la ciutadania en el manteniment i la cura de l’espai públic evitant els comportaments d’incivisme”.

El servei és un complement de la neteja habitual que ja es fa.

Vehicle elèctric i ben retolat “Brigada Canina”.

Com és normal – només faltaria!- la posada en marxa del servei ha aixecat opinions contraposades, per una banda els que consideren que és una derrota dels serveis de neteja i una victòria dels “cagadors” i per altres que cal ser realistes i mentre la consciència – i aquí hi ha qui invoca reiteradament que paga impostos i que per tant ja recolliran la merda que deixo-   no estigui com a divisa de moltes actuacions cal alliberar els carrers d ela merda del gossos.

Personalment crec que està bé que hi hagi un servei que complementa la neteja que ja va prou carregada, però estaria bé conèixer el cost de suposa aquest servei nou. I potser caldria que hi hagués una persecució si es vol implacable contra els que encara deixen els cagarades dels seu gossos al carrer i aplicar la normativa i les nacions ens cap mena de consideració. Segurament el servei acabaria essent de cost zero.

Però també cal que hi hagi un canvi d‘actitud d’ alguns membres de la policia local, ja sabem que al policia té altes missions socials però fer complir les ordenances en una poble és prioritari i fonamental.

Apa , a partir d’ara tindrem els carrers més nets i això és impagable.

 

 

 

 

 

Fa quaranta anys. Voluntat de crear una premsa alternativa (II)

Agost 24, 2016

La data escollida per l’aparició del Setmanari de Vilanova i la Geltrú no va ser causal, 21 de Gener de 1977. Era l’aniversari de l’entrada de les tropes franquistes a Vilanova que van escarnir i destruir les llibertats i entre elles la de premsa. Un 21 de gener es feia el silenci periodístic i un altre 21 de gener trenta-vuit anys més tard s’obria ( es volia obrir) un escletxa fent possible una publicació que volia trencar el monopoli informatiu del franquisme. L’acte de presentació tingué lloc al Círcol Catòlic ple de gom a  gom  en l‘acte en nom de la redacció intervingué l’Eugeni Molero que va presentar els objectius que animaven al Setmanari   i va comptar amb l’actuació de Maria del Mar Bonet i Jaume Arnella.

En l’anterior  article acabàvem amb uns fragment de l’editorial del primer exemplar del Setmanari que va sortir com a Diari de la Fira  , fragments  d’una certa moderació verbal   i amb voluntat de concòrdia. La primera editorial del  Setmanari “folleto Unitario” aparegut el dea 21 de gener del 1977 el to pujava i deixava clar quin era el pòsit ideològic de la publicació, deia :  “A nivell general del nostre país demanaríem que s’obtinguessin els punts de l’Assemblea de Catalunya com a  primer pas  de la nostra comunitat nacional…..”

I després de reclamar millores  a la ciutat des del Teatre Principal, la portada d’aigua, la Casa de Cultura ,retornar el noms dels carrers recordant especialment  a Francesc Macià, deia : “Que, definitivament  els ajuntaments fossin escollits democràticament, ja que això voldria dir que hauríem assolit una fita importants . Demanaríem moltes coses més  i sobretot, allò que contribuís a fer una Vilanova ,més digna, més humana, més habitable”.

“Voldríem  finalment , que el nou Setmanari de Vilanova i la Geltrú, que avui neix contribuís  d’una manera efectiva a fer possible totes aquetes reivindicacions, les quals ,estem segurs, son compartides pel vilanovins de cor. Així sia.”

Va contribuir el Setmanari a aconseguir  aquestes reivindicacions?. Es fa difícil de respondre perquè la curta durada de la publicació ( 69 números) no permet fer un balanç prou acurat. El cert és que el Setmanari va voler imprimir una altra manera de fer periodisme , informant sí però també moltes vegades opinant i posicionant-se  sobre les informacions que donava. Va començar una informació municipal molt més crítica i més rigorosa, allunyant-se  de la reproducció de la nota oficial i anant a buscar les fonts d’informació diverses i els protagonistes dels fets.

Va participar activament en diverses campanyes  com era l’oposició a la Tèrmica,  les reivindicacions de Teatre Principal o el salvament de la façana del Pòsit o amb caràcter més general en la de Volem l’Estatut i va ser l’iniciador del moviment per erigir un monument a  Francesc Macià. La informació crítica va ser una constant en les seves planes i el gruix d’informació dels grups polítics i sindicals va ser notable. Això indica que hi havia al voluntat d’assajar un nou periodisme que es vinculés a la problemàtica de la ciutat i ala problemes reals ique no estès condicionades pels poders fàctics. La veritat és que va tenir les portes obertes a tots els grups polítics, entitats,, sindicats i es va fer ressò de l’ebullició que en aquells moments es vivia, potser en alguns moments va ser agrament crític amb algunes institucions de la ciutat però sens dubte va jugar un paper de crítica que fins aquell moments no es tenia ni s’havia vist a la ciutat.

El Setmanari va buscar sempre una base social progressista i fins i tot dir que esbiaixat a l’esquerra no seria agosarat  , aquella base que creia en el procés democratitzador i de canvis que s’albiraven, que es palpaven però que no acabaven d ‘arribar. Amb el temps crec que es pot afirmar que aquesta base no va existir, que el Setmanari no va fer forat entre al població progressista i que volia un canvi. Es va creure alegrement  que les subscripcions plourien  a bots i barrals i també es pensaven que els traurien de les mans els exemplars . Es va creat un cert mite de la necessitat d’una nova informació. La veritat és que mai van arribar als  200 subscriptors  i es van arribar a vendre com a molt 400 exemplars. Si una part significativa dels militants i socis de les entitats , partits i sindicats que hi publicaven les seves notes i dels quals se’ls donava el màxim cobriment informatiu haguessin comprat el Setmanari  segur que el nombre  de vendes hagués esta molt superior. Era interessant que hi hagués aquella publicació però mai el “ progressisme se la va considerar com la seva “premsa” A l‘hora de la veritat apostaven sempre pel Diari malgrat els seus antecedents.

La publicació va ser útil per una nova fornada de periodistes que ja treballaran en la democràcia. Sens dubte la publicació despertà expectatives entre els periodistes joves i amb preparació i estudis. Tingueren alguns d’ells l’oportunitat de trobar un espai on poder desenvolupar la seva tasca , gratuïtament per cert, mai ningú va cobrar del Setmanari, potser els desplaçaments algun cop. Tot i això cal dir que sempre s’acomplí professionalment i amb voluntat de fer les coses el millor que es sabia o es podia. Tancar cròniques a darrera hora, omplir pàgines gairebé a la mateixa impremta que sortien directament com es feien, compaginar el millor possible les pàgines. En fi segur que per a molts a més de ser un espai d’aprenentatge també els va servir per començar a foguejar-se en els llocs on hi havia al notícia que no sempre era fàcil de buscar i trobar aquells reportatges d’interès més cívic  humà possible. L’estructura organitzativa potser no va ser per excel·lir però hi hagué una estructura dinàmica amb un consell de redacció ampli i divers que es reunia habitualment per pensar l’edició i els seus contingut  i distribuir el cobriment de les notícies  i en absència permanent  del director titular exercia de facto l’Eugeni Molero, la persona amb una major preparació periodística i pràctica per dirigir el Setmanari.

Un altre element ,creiem,positiu va ser  que el Setmanari va incorporar al món de la premsa vilanovina va ser , sens dubte, el fet de que fos editat integrament en català. En un  moments en que es maldava per començar a normalitzar la llengua catalana com una llengua d’ús natural en tos els sectors ciutadans  el Setmanari va demostrar que el català podia ser clarament una llengua de la premsa escrita. Tres anys enrere encara va aparèixer la mítica i reiteradament explicitada   nota del diari de Vilanova sobre l’ ús del  català per part d’alguns del seus col·laboradors a l’any 1973 : “De un tiempo a esta parte vienen proliferando en nuestras páginas textos en lengua vernácula cuya temática  si nos atenemos al cometido del periódico, entendemos debiera redactarse en el idioma nacional…..

El periódico sin embargo, admite algunas colaboraciones más o menos fijas, que por su contexto pueden parecer más apropiada en lengua vernácula. Empero, ello no debe comportar que una serie de escritos vengan redactados en catalán  cuando su finalidad informativa ganaría muchos enteros se llegara a todos nuestros lectores en una legua común……”  Aquesta actitud  va ser denunciada per la revista Oriflama posant-ho com exemple d’una actitud no només negativista respecte  a la llengua sinó d’anar contra el procés de normalització del català en el seu àmbit nacional i natural.

El Setmanari va voler  assajar la fórmula de premsa comarcal de veritat, amb gent a cada territori i tractant la informació amb pla d’igualtat amb la informació de Vilanova. En el número 6 del 4 març de  1977, s’obre a la comarca i en la nòmina de col·laboradors s’hi afegiran nous col·laboradors (1) del que destacaríem L’Andreu Bosch a Sitges e, J. Lluís Palau ( Palacios ) a Ribes i a Cubelles en J. Vidal. Segurament un dels temes d’abast comarcal que va ser tractar amb més intensitat va ser el conflicte de la instal·lació de la central Tèrmica. Gairebé va ser una creuada pel Setmanari.

Possiblement pel seu final, – en el darrer article en parlarem- el Setmanari fou mitificat excessivament però amb la perspectiva que dóna el temps   podem afirmar que  en realitat – ni més  ni menys-  es que va ser un bon exemple de que era possible fer una premsa nova, diferent, normalitzada i arrelada al territori i a la democràcia. I creiem que va servir per fer avançar les altres publicacions , sobretot el Diari de  Vilanova perquè modestament es podria dir allò tant , potser pedant, que després del Setmanari res va ser igual en la premsa de la ciutat, potser  pedant, sí, però real i constatable .

(1)En el crèdits del setmanari hi figuraven.
Sitges: Andreu Bosch, J.L. Moroto, J.M. Camilo, N Carbonell,V. Panyella , Ll. Jou.

Ribes:J.J.Palau

Cubelles . R. Farré. J Vidal

 

Publicat a l’Eix Diari el 17 d’agost del 2016

De lectures

Agost 23, 2016

Temps de família.

Tània Juste.

Premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica

Col·lecció Clàssica 1062

Editorial Columna.

Barcelona.

 

A Temps de Família Tània Juste fa un retrat d’una família en l’ambient de les vinyes del Penedès. Els Indians que són personatges que van tenir influència en aquestes contrades són personificats en al figura de Bonaventura Giner que torna després d’una llarga estada a Cuba i s’entesta en crear un petit imperi amb les terres del seu pare que va explotar una petita finca arruïnant-se quan l’episodi de la fil·loxera va fer estralls al les vinyes del Penedès . El llibre fa un recorregut per quatre generacions que tenen cura de les vinyes amb el que això significa de relació entre els senyors i els pagesos. Un retrat d’una èpica important del Penedès i com al llarg del temps es van succeint els aconteixements històrics i com aquets influeixen per bé o per mal en al família Giner

Tània Juste és llicenciada en Geografia i història, professionalment ha exercit de directora d’imatge i comunicació de diverses empreses i també ha treballat de gestora cultural. D’ençà del 2009 en que va sortir la seva primera novel·la es dedica a l’escriptura i a les tasques de traducció. Ha fet diverses col·laboracions en llibres col·lectius

Juste ja ha escrit una parell de novel·les: A flor de pell, es situa en el moment del grans moviments socials a la Catalunya dels anys 20 i 30 amb els canvis més importants que ha tingut aquest país. La visió d’una noia que a través de la seva feina esdevé una espectadora privilegiada dels que està passant a la ciutat de Barcelona i al país en el camp polític, social i humà. Les circumstàncies que sempre envolten els protagonistes i com aquestes circumstàncies en temps de canvi afecten encara més. A Flor de pell està molt ambientada, qualitat que també trobem a Els anys robats. Els anys robats és una novel·la que es centra en el tram final de la guerra civil. El seu protagonista mecànic d’aviació assisteix al que seran els darrers combats en els que participà l’aviació republicana quan ja la guerra pràcticament s’ha decantat cap el bàndol franquista. A L’hospital dels  Pobres ens explica al construcció de l’hospital e Sant Pau i la tasca que va portar a terme en matèria de salut a Barcelona. . Ha fet diverses traduccions  i ha col·laborat en treballs col·lectius  i ha participat  en diverses antologies de narradors catals.

Amb aquest llibre Juste ha guanyat el premi Prudenci Bertrana. El llibre ens narra la història de les tres generacions de la família Giner i la construcció d’un imperi vinater. Des del primer Giner que veu com tota la seva vinya queda destruïda per la fil·loxera fins la quarta generació que remunta amb esforç i dedicació la finca després de la guerra civil.

Amb tota la narració te una importància cabdal al figura de Bonaventura Giner, un indiano que retorna de Cuba on ha acumulat amb treball ,esforç i visió comercial aguda  una notable fortuna i es posa com a objectiu retornar l’esplendor a al finca que va acabar arruïnant al seu pare. Ho fa  eixamplant el marc de les terres comprant més vinyes, aplicant nous sistemes i treballant de valent  i donant novament esplendor al Mas i situant-se entre els principals productors  de vins del Penedès mentre forma també una família casant-se  amb la filla d’un germà de qui havia estat el seu soci a Cuba i els seus fill neixen i creixen entre el mas familiar i els estudis  a Barcelona i van també traçant el seu trajecte vital lligats  amb major o menor intensitat amb el Mas Giner , el treball de les vinyes  i la producció de vi , tasca que recau en la figura de l’hereu en Jan que introdueix canvis tecnològics importants en els vinyes per mantenir i millorar la producció. El llibre explica a través de tres generacions, de les seves relacions d’amors a vegades clandestins,o de les tragèdies com les que va viure la família durant la guerra civil que estan presents en al memòria de la família i condicionen part de la seva actuació.

La plaga de la fil·loxera va marcar algunes generacions del Penedès que van quedat arruïnats  i amb els camps devastats. La novel·la ens explica el treball ,l’esforç i la voluntat fèrria de la generació que va retornar  a la terra l’esplendor i va lluitar per tornar a  bastir estructures empresarials que podessin tornar a  donar interès i rendiment a   les vinyes penedesenques  a cavall entre els segle XIX i el XX, tot el treball però va quedat estroncat en part en el període de la guerra civil que també va ser una situació de complexitat i dificultats , però també hi ha novament la voluntat de refer allò que els avantpassats havien construït donant-hi a més els avantatges de millora de les condicions tècniques dels treballs al camps i en la producció de vins. .

El llibre esdevé també una anàlisi complerta del món familiar i de l’objectiu comú de preservar la terra com un elements de lligam entre les generacions d’una mateixa nissaga. El model de patriarcat , l’aconseguiment del somni a base d’esforç i treball i el paper dels hereus com a  continuadors del somni inicial. Amb el papers ben distribuïts i que han evolucionat amb el pas del temps i de la història. Els personatges  de la família Giner tenen cada un d’ells i d’elles el seu paper i la seva manera d’entendre el treball de la terra i també el rol que han de jugar en l’equilibri familiar tot i cada un d’ells tenen seva vida pròpia carregada de sentiments, d’ambicions,de dubtes, de neguits, de sentiments   de pors de gelosies…

Segur que l’autora s’ha inspirat en algunes de les famílies vinateres tradicionals del Penedès que han marcat bona part de la vida econòmica d’aquesta regió.

Bona novel·la i molt agradable de llegir.

 

 

Passejada de tarda. Flors de nit,mores, vinyes i figues…

Agost 22, 2016

Xafogor intensa.

Un cel ple de núvols que ens fa pensar que potser ens remullarem abans no tornem.

Enfilem el camí de la Masia Cabanyes, costa caminar  sembla que falti l’aire però al cap de poc ja agafes el ritme.

La tanca del bosc de la Masia està arranjada tot i que hi ha algun forat que sembla que estigui fet per alguns que volien colar-se al festival Vida que si va celebrar ja fa un parell de mesos.

Enfilem el camí del Pi Gros. Arbre catalogat de monumental. Certament és un arbre extraordinari. Ens hi apropem a contemplar-lo, és realment majestuós. I a  més a sota mateix s’ hi ha estesa com una catifa de flors de nit ( popularment i en castellà Don Diegodenoche) de color lila. Realment és una visió magnífica la magnificència del tronc de l’arbre i la coloració de les flors, fan un conjunt interessant.

Seguim el camí cap l’antiga Maisa del Padruell, avui la seu de les caves Jaume Serra, un camí que s’ha anat fent malbé, moviments de terra , escorrenties  de l’autopista, algun que altre vessament de les mateixes caves,  i la pròpia vegetació fa que en alguns moments costi passar-hi.

Les mores estan a punt, els esbarzers dels marges ja es veuen carregats del fruits entre vermells i morats. Fins i tot trobem una persona que n’està collint amb una palangana. És el moment de fer la melmelada o bé manejar-les ja que diuen que tenen excel·lents propietats podem llegir en el Rebost : Com la majoria de les fruites, les móres són una bona font de fibra i milloren el trànsit intestinal. També contenen força ferro i potassi, que és necessari per a la transmissió i generació dels impulsos nerviosos i per a l’activitat muscular normal; també intervé en l’equilibri d’aigua dins i fora de la cèl·lula.

Però el més important de les móres és la seva abundància de pigments naturals, especialment antocians i carotenoides, que són uns antioxidants excel·lents.

En collim algunes i ens les mengem. Prou dolces , encara que petites, potser la manca d’aigua ha fet que no puguin créixer massa.

El camí voreja l‘antic abocador , algunes xemeneies ens recorden que per sota la terra hi deu haver una combustió de la tones de merda que al llarg d’uns quants anys s’hi va llençar. Al damunt pràcticament no hi ha crescut res.

El camí ens porta al moll de càrrega de les bodegues.

Seguim el camí cap la masia segona al informació que trobem de l’ajuntament :El Padruell Vella masia geltrunenca assentada entre el fondo d’en Guardiola o torrent de les Oliveres i el torrent de la Pastera, més amunt de la masia d’en Cabanyes. L’elevada situació de la masia del Padruell fa que sigui una senya de terra o enfilall dels nostres pescadors.

En la pàgina Web de les caves en dóna una detallada informació:

El celler Jaume Serra està situat al capdamunt d’un turó que descendeix suaument cap al mar Mediterrani a la població de Vilanova i la Geltrú (El Garraf). Els seus orígens es remunten al 1647, l’any en què es va construir El Padruell, una finca emmurallada que servia de protecció a una antiga masia i fortalesa alhora. L’any 1984, la família Rato, propietària de la finca, adquireix el celler de Jaume Serra Güell, situat aleshores al municipi d’Alella. Durant els anys vuitanta van traslladar la bodega a El Padruell i van començar a plantar-hi vinyes.

Actualment, el celler pertany a la família García Carrión i està rodejat d’una finca de 125 hectàrees de vinyes amb varietats cabernet sauvignon, merlot, ull de llebre i chardonay.

Compten amb unes caves subterrànies amb capacitat per acollir fins a seixanta milions d’ampolles. Les instal·lacions de vinificació estan preparades per elaborar dotze milions de quilos de raïm.

Pel que fa a l’emmagatzematge, disposa de 3.500 bótes de roure americà i francès per tal d’obtenir uns vins de criança, reserva i gran reserva de gran qualitat. Es coneixen sota les marques comercials Cristalino Jaume Serra, Heredad de Padruell, Opera Prima, Jaume Serra i Viña del Mar, aquestes dues últimes pertanyen a la DO Penedès i Catalunya.

Passada l’entrada de les caves seguim el camí anem seguint envoltat per vinyes i l’autopista. Les vinyes estan ja a punt de collir. Tal i com havíem comentat en alguna altra caminada , raïm petit i segurament de grau alt. Recurrent, la manca de pluges dels darrers mesos ha fet que no poguessin acabar de desenvolupar-se.

Hem pogut llegir els comentaris que feia en Jaume Gramona sobre la situació de la vinya enguany : En tota la primavera només han caigut 200 litres per metre quadrat, i la planta, per protegir-se, ha produït uns raïms molt petits que ja han perdut tota la humitat i que hem de collir ja si volem un equilibri”. Per la seva banda  Francesc Olivella, director del Consell Regulador, assegura que   “La sortida de raïms al cep ha estat superior a d’altres anys, però el pes del raïm és molt menor”,. Ambdós però coincideixen que la qualitat pot ser molt bona.

Aquí encara no han començat acollir però no poden trigar gaire.

Arribats a la cruïlla amb el camí dels Mas de l’Artís el seguim pel fondo, un camí que transcórrer entre el sotabosc i prop de vinyes, passem ben bé per sota d’una barraca de pedra molt ben construïda i restaurada  i just enfilem de nou per trobar el camí que seguirem fins el maset Safont i mitja volta i tornada cap a Vilanova pel camí que passa pel costat de l’antena de l’antiga emissora EA-J 35, d ela família Rato.

Bona visió de la ciutat des d’aquesta alçada, el núvols s’han nat obrint, no ha fet  net del tot, però ara ha baixat la xafogor i la marinada refresca una mica l’ambient. Ja veiem clar que no ens  mullarem, almenys per pluja.

Passem per camps ja collits – hi havia una bona collita de carbassons- però que esperen de nou començar el cicle.

En els diverses construccions que anem passant inevitablement hi ha alguna figuera. I encara no les figues no estan madures  si el refrany ens diu Sant Joan, carbassetes tendres i figues a l’agost  enguany anem retardats , queden encara uns dies d’agost però ja veurem si acabaran madurant, les que veiem verdes i  molt petites. Poca aigua potser.

Que plogui, que cal