Debats potser inútils.

by

Aquest estiu ve carregat de notícies.

Algunes de transcendents i altres que realment poden semblar autèntiques serps d’estiu però que tenen un transfons realment profund.

La polseguera que ha aixecat la  voluntat de l‘ajuntament de  BCN de fer una exposició sobre el franquisme i l’espai públic.

Fins aquí res a dir .

Però ai las! Resulta que volen posar dues escultures vinculades al franquisme , una Victòria i una estàtua eqüestre de Franco que està decapitada  ( era la que hi havia al castell de Montjuic)i fer-ho davant el Born, aquell memorial del 1714  – on hi ha un  pal de bandera que mateix exactament de 17,14 metres- i això s’ha considerat per part del sobiranisme més actiu i també d’ERC com un greuge  a  la memòria del patriotes.

I aquí s’hi apunta tothom a veure qui la diu més grossa o quina reflexió és més interessant.

Articles, tuïts, declaracions…

El regidor  barceloní d’ERC Bosch aixeca la llebre i ara tot s’hi val.

En tota aquets batibull m’ha semblat molt interessant i ponderat l’article de Ricard Vinyes comissionat de Programes de Memòria de l’ajuntament de

Barcelona.

Val la pena llegir-lo:

 

L’intèrpret.

 Entenc la memòria com un dret civil que l’administració ha de garantir i regular perquè tots els que vulguin tenir accés a la construcció de la imatge del passat ho puguin fer, si volen. Em pregunto si és adequat erigir-se en intèrpret dels destinataris d’una exposició donant per descomptat que se sentiran ofesos, imposant què ha de ser recordat i què no

Fa dies que el diputat d’ERC al Congrés, Joan Tardà, va fer un tuit entre enrabiat i suplicatori, però en tot cas pontifical, és a dir, amb intenció d’interpretar i ordenar la realitat. En aquest cas es tractava de l’anunci sobre la presència de dues estàtues franquistes en l’exposició Franco. Victòria. República, que s’inaugurarà al Born CCM a l’octubre, tal com es va anunciar a la premsa a començament d’any. El diputat sosté en el seu tuit que “Exposar uns dies al carrer Franco quan hi ha víctimes sense reparació és normalitzar l’anomalia. Si us plau, no ho feu”. Amb posterioritat, el verb banalitzar ha complementat el verb normalitzar. Per tant, el centre de tot és la normalitat i la banalització que significa usar símbols del dictador, encara que sigui per parlar de la impunitat practicada en democràcia.

En realitat, més que un argument és un estirabot atabalat, poc informat, i per aquest motiu gosaria dir, amb tot el respecte, que imprudent i excessiu. Estic segur que mai hauria dit el que ha dit -ni el regidor Bosch, que l’ha seguit, tampoc- si abans hagués reflexionat sobre la qüestió.

Ho dic perquè no s’han adonat que durant anys, el refrescant programa Polònia ha usat l’estàtua eqüestre de Franco de manera compulsiva, i en la meva opinió, encertadíssima. És la mateixa estàtua que a l’octubre s’exhibirà al Born CCM. Tinc present aquell monument eqüestre que en el programa xerrava pels descosits i entrava a totes les cases. ¿El “Si us plau, no ho feu” de Tardà va dirigit potser als productors i realitzadors del programa? El “Banalitzeu, fora!” exclamat pel nostre regidor barceloní, que es queixa que s’utilitzi el patrimoni franquista mentre hi hagi fosses tancades, ¿té present que mentre apareixia l’estàtua eqüestre de Franco al Polònia les mateixes fosses estaven encara tancades? Com és que no es va queixar? No ho retrec pas. Va ser un encert la introducció de l’estàtua en la cultura de consum popular, i gosaria dir que cap víctima es va sentir ofesa tot i tenir Franco i el seu cavall al tresillo de casa. Era “normalitzar l’anomalia” allò? Per a mi, no. Era un exercici de memòria que utilitzava la dictadura i el dictador per parlar de temes del present. Estic segur que tots dos reien molt veient-ho, com jo mateix. Normalitat? Banalització? Ofensa a les víctimes? ¿Parlem de la bandera de Falange que Ricard Martínez, d’ERC i regidor de Gràcia (2003-2007), va penjar pel forat de l’escala de la seu del districte per acompanyar una exposició sobre l’escola en el franquisme, mentre es disparava l’himne del Cara al sol quan pujaves l’escala? No crec pas que ofengués cap víctima. Normalitat? En parlem?

La normalitat és un parany, perquè no existeix. Mai existirà. Ni aquí, ni a Alemanya, ni a l’Argentina, ni a Laos, ni enlloc. Quan s’hagi jutjat i empresonat el darrer dels botxins, ¿serà aleshores que existirà la normalitat? És això el que ens diuen? No hi ha menyspreu ni dany moral més gran per a les víctimes i la societat que aquest plantejament. El necessari processament i condemna d’un botxí i una deguda compensació econòmica acompanyen però no liquiden heretatges ni cicatrius. Aquest seria el pitjor resultat. Què s’està dient? ¿Que quan s’obrin les foses, es compensin més adequadament les víctimes i s’empresonin els botxins tindrem la normalitat? ¿Aleshores podrem utilitzar el patrimoni simbòlic dels botxins? ¿Aleshores sí perquè s’haurà normalitzat el dolor? ¿Farem el “punt final”? Les paraules que el canceller alemany Gerhard Schröder va pronunciar el 10 de maig del 2005 sobre la responsabilitat alemanya en el genocidi són per a mi exactes: “La gran majoria dels alemanys d’avui no tenen cap responsabilitat en l’Holocaust. Però senten una responsabilitat particular. El record de la guerra i del genocidi forma part de la nostra vida. Per a alguns, aquesta part és feixuga de carregar. Però no canviarà res: aquest record és una part de la nostra identitat.”

La normalitat no existeix, és tan sols un recurs retòric. I tanmateix al nostre país, a Espanya, a Europa, s’ha utilitzat i se segueix utilitzant el patrimoni de l’escultura monumental de les dictadures per enriquir el coneixement dels límits que té la democràcia. Són tants… Sánchez Castillo exhibint una intervenció al iot Azor, en el qual van navegar Franco, el president Felipe González i Joan CarlesI… per estiuejar. Potser Tardà la va anar a veure i no m’estranyaria que li hagués agradat, com a mi. Al capdavall hem compartit, ell i jo, inquietuds i neguits memorials quan parlàvem del Valle de los Caídos, fa anys. La instal·lació de l’ Azor es va fer a l’espai Matadero, de Madrid, i era excel·lent, tant de bo vingués un dia a Barcelona. O el conjunt escultòric Spitting leaders, creat pel mateix autor en un estany del parc Borély, de Marsella, amb motiu de la seva capitalitat cultural, i en què els caps de Lluís XIV, Stalin, Hitler i Franco es llancen aigua per la boca els uns als altres. El projecte va ser seleccionat en un concurs internacional per l’Ajuntament de Marsella. (França normalitzada? Sense obrir els arxius de la Guerra d’Algèria, normalitzada?) El mateix pretén Memento Park, als afores de Budapest, en reunir l’estatuari de la dictadura soviètica com un element de reflexió ètica; o l’exposició Tiran(i)a, celebrada al CCCB l’abril del 2002. Hi ha més exemples, el de Rudolf Herz, posem per cas, i el seu Lenin on tour, exhibit pels carrers de quinze països europeus. Hi ha tants exemples, hi ha tanta riquesa en aquest camp…

Tanmateix, em pregunto si és adequat erigir-se en intèrpret dels destinataris donant per descomptat que se sentiran ofesos, imposant què ha de ser recordat i què no, què els plau i què no, com si fossin clients puerils.

Una política pública de memòria no ha de ser això, no ha d’establir la memòria com un deure, com un imperatiu, com succeeix a França amb les lleis de memòria, tan negatives. Ben al contrari, lluny de considerar la memòria com un deure, l’entenc com un dret, un dret civil que l’administració ha de garantir i regular perquè tots els que vulguin tenir accés a la construcció de la imatge del passat ho puguin fer, si volen. L’exposició es fa perquè els ciutadans puguin decidir, sense intèrprets, si els hi és útil. En lloc del “No ho facis” un punt amenaçador, potser cal suggerir un “Si us plau, respecte”.

Ricard Vinyes. ARA. 05.08

 Aquest article ha tingut la rèplica de Joan Tardà al mateix diari ARA:

 L’estruç

 Si es pretén que responguem com a ciutadans gens indignats per l’anomalia en què viuen les víctimes del franquisme… és que el cinisme ha fet cim

Fa uns dies el comissionat de Programes de Memòria de l’Ajuntament de Barcelona, Ricard Vinyes, va publicar un article en què, amb el títol L’intèrpret, m’acusava -ben segur, extensible a tots els d’Esquerra- d’erigir-nos “en intèrprets dels destinataris d’una exposició donant per descomptat que se sentiran ofesos”. Tot plegat, conseqüència d’un prec a l’alcaldessa Colau perquè no permetés l’exposició al carrer de l’estàtua de Franco arran de l’anunci d’una exposició sobre el franquisme. No he aconseguit entendre el perquè de la virulència de la resposta, atenent al fet que en cap moment vaig qüestionar l’exposició i tan sols opinava que, en exposar al carrer el dictador, es contribuïa a normalitzar l’anomalia. No sé escatir què en treu Vinyes d’esplaiar-se en la befa, bo i fent servir termes adreçats a la meva persona com ara “enrabiat”, “pontifical”, “estirabot atabalat, poc informat […] imprudent i excessiu”, etc.

Tanmateix, em vaig sentir alleugerit de no haver estat acusat de sectari, perquè aleshores li hauria d’haver recordat que va ser aquest diputat qui li va proposar (jo mateix li vaig demanar via telefònica si ho acceptava) integrar-se en la comissió de personalitats acadèmiques que havien de concloure què fer amb el Valle de los Caídos, arran d’un acord amb el diputat Jáuregui que ens permetia nomenar un acadèmic. Dono fe que, en el meu partit, de persones preparades com el professor Vinyes també n’hi ha, i que ell no n’ha estat mai afiliat, més aviat s’ha arrenglerat de sempre amb ICV. Però no hi feia res, l’important era refer ponts després de la gran patacada de l’aprovació de la llei de la memòria del 2007.

Hom entendrà el perquè d’aquesta introducció amb la següent asseveració: el debat, desgraciadament, gira al voltant de les memòries, tal com pretenien els avaladors de la llei, i no pas entorn dels drets de les víctimes, en la mesura que no s’hi reconeixen jurídicament. La jugada, rodona: aquí teniu la llei… apa! Baralleu-vos per les memòries (que tothom té la seva!), i mentrestant no plantejareu el problema central: els drets jurídics.

Els mateixos partits polítics que durant trenta anys havien estat incapaços de qüestionar la Transició van dir sí i amén a una llei que convertia l’Estat en l’encunyador de l’anomenat internacionalment “model espanyol d’impunitat”. Una llei insultant per a les víctimes, que no qüestionava la llei d’amnistia de 1977, a través de la qual els botxins perdonaven les víctimes, que declara legals els tribunals franquistes i en conseqüència llurs sentències, que nega les responsabilitats de l’Estat quant a les deportacions de republicans als camps nazis, que encara avui permet atribuir als combatents armats en la resistència antifranquista l’atribut de bandits, que ha negat les responsabilitats de les empreses que van fer grans capitalitzacions gràcies al treball esclau dels presos republicans (que cotitzen a la borsa) i que mai no han reparat res ni ningú…

I, mentrestant, hem anat enterrant les víctimes i llurs fills sense cap mena d’avenç perquè hi ha hagut una extrema voluntat de desconflictivitzar el debat, cosa que contribueix inexorablement a banalitzar els règims vulneradors dels drets humans i a relativitzar la conquesta dels drets democràtics entre les noves generacions.

Des del president Pujol, a qui la reivindicació de Companys feia basarda, fins al PSOE, per a qui la reparació de les víctimes ni mereixia ser present en el programa electoral, bo i passant per la convicció amb què ICV va apostar per la llei a redós de la tesi Villarejo segons la qual amb la declaració d’il·legitimitat atribuïda als tribunals n’hi hauria prou per anul·lar les sentències. Des de les acusacions de friquisme per part d’autoritats acadèmiques davant la reclamació republicana d’exigir la demanda de perdó per part del cap d’estat, fins al desinterès de la maçoneria i d’alguns sindicats de classe, que o bé havien rebut un rescabalament de patrimonis espoliats feia pocs mesos (la UGT, 149 milions del ministre Caldera) o bé no volien enfrontar-se a IU-ICV… el fet és que les víctimes van quedar absolutament arraconades. Una veritable anomalia en el món democràtic.

El professor Vinyes nega rotundament que la normalitat quant a la reparació de les víctimes i llur memòria existeixi, ni aquí ni a Alemanya. Una formulació, aquesta, que he sentit dir moltes vegades als favorables a la llei, bo i oblidant que presidents alemanys s’han agenollat a Auschwitz mentre que aquí Joan Carles sempre es va negar a demanar perdó a ningú en nom de l’Estat. En conseqüència, si es pretén actuar des de l’Ajuntament des d’una normalitat que potser existeix en altres indrets, però que a casa nostra és evident que no, i es pretén que responguem com a ciutadans gens indignats per l’anomalia en què viuen les víctimes i tots… és que el cinisme ha fet cim.

Per això ens vam adreçar a l’alcaldessa Ada Colau, que no té res a veure amb les vergonyes de la llei de la memòria, per demanar-li que no s’exposés (que no s’exposi) Franco a la via pública. Perquè (repetim-ho), vivim en l’anormalitat!

Joan Tarda. ARA. 09.08

 

En fi seguim la polèmica…..

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: