D’altres fonts (II)

by

Interessant article de Jordi Mercader . Mercader és Llicenciat en Ciències de la Informació per la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a periodista ha exercit a la revista Presència, als diaris Catalunya Express, Punt Diari, Avui i El País i al setmanari El Globo. Ha estat director de comunicació de la Diputació de Barcelona, d’Edicions Primera Plana (El Periódico) i de la Presidència de la Generalitat. Va ser membre del Consell Audiovisual de Catalunya i director general de Difusió de la Generalitat. Ha estat professor del màster de Comunicació Política de la Fundació Campalans, professor contractat de la Facultat de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra i consultor de la UOC. Autor de La realidad de un sueño (1987) i Mil dies amb PM (2008). Va dirigir el documental El laberint d’Espanya (TV3). Actualment és articulista d’El Periódico de Catalunya, col·laborador a ComRàdio, 8TV i Esport 3 i consultor de comunicació de diferents empreses.

  

La nació efímera. Jordi Mercader. Nació digital. 15.08

 

 «Una derrota del full de ruta de JxSi i la CUP impediria la consumació institucional però potser fins i tot reforçaria l’esperit nacional, en haver-la patit junts»

L’estiu abans de la desconnexió reclama lectures adients. Per posar-se en situació, és molt recomanable donar unes voltes sobre la nació, un concepte apassionant, si fem l’esforç de saltar-nos els prolegòmens més clàssics dels vells nacionalistes, aquells que només sabien veure la mà de Déu en la creació dels pobles elegits. Tots ho eren d’elegits si haguéssim de fer cas a Torras i Bages, Péguy, Fichte o els italians del Risorgimiento. Gràcies a Déu, des la formulació de la voluntat de viure junts, ésser una nació es va convertir només en cosa dels homes i les dones.
Malgrat tot, voler viure junts no sembla suficient per obtenir el reconeixement dels altres. D’altra banda, la nació segueix essent per a molts teòrics l’enigma dels enigmes. Tal com pinten les coses a Catalunya, amb una majoria parlamentària disposada a seguir la singular via de la desobediència creadora de la desconnexió fundadora d’un estat, o sigui, el perfeccionament definitiu de la nació, és molt possible que ens hàgim d’encomanar a De Gaulle. En la seva “idea determinada de França”, el general considerava que el patiment heroic contribuïa indiscutiblement a formar una nació. El “voler viure junts” i “l’haver patit junts” del gaullisme de la segona meitat del segle XX sembla una fórmula pensada pels catalans independentistes del primer terç del segle XXI.

Hi haurà patiment, el que no sabem si serà heroic, ni si serà físic, econòmic o només polític i sentimental. També és difícil intuir el resultat del pla anunciat, hi ha alguns dubtes entre independentistes de pedra picada, com Pere Pugès, un dels pares fundadors de l’ANC, que han expressat els seus dubtes sobre la idoneïtat de l’estratègia. De fet, la victòria no és imprescindible per reafirmar la nació, només per guanyar l’estat. Una derrota del full de ruta de JxS i la CUP impediria la consumació institucional però potser fins i tot reforçaria l’esperit nacional, en haver-la patit junts.
Realment emocionant. Per si de cas, sempre ens quedarà François Mitterrand i una de les seves cèlebres frases: la història és lenta. Sense sortir de França, Jean Daniel, el que fóra prestigiós director del Nouvel Observateur, definia la nació de forma precisa i preciosa: “la nació constitueix un moment efímer i ideal entre la nostàlgia d’una pàtria simple i la temptació nacionalista”. Preparats, doncs, per viure aquest instant ideal.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: