Archive for Setembre de 2016

D’altres fonts (VII)

Setembre 30, 2016

En mig de la dura i caïnita  batalla que s’està produint al PSOE aquest dies, encara amb un resultat incert val la pena llegir aquest article de J. A. Pérez Tapias que amb la seva visió sempre clara de la situació analitza el paper del PSOE en aquests moments.

Sobre l’autor: José Antonio Pérez Tapias és Doctor en Filosofia. Llicenciat en Filosofia i Lletres. Llicenciat en Teologia.Profesor titular de la Universitat de Granada. Va ser Delegat de Cultura de la Junta de Andalucia a Granada (2004-2006). Membre de la Coordiandora Federal de la Corriente de Opinión Izquierda

Socialista. Ha publicat entre d’altres: Filosofía y crítica de la Cultura (Trotta, Madrid 1996) ; Internautas y náufragos (Trotta, Madrid 2003); El riesgo de opinar. Apuestas por la izquierda (2006); Del bienestar a la justicia. Aportaciones para una ciudadanía intercultural (Trotta, Madrid 2007). Va ser  diputat al Congrés per Granada. És el degà de la Facultat de Filosofia de la Universitat de Granada.

 El PSOE y la democracia que se busca. José Antonio Pérez Tapias. Público. 26.09

Como hace ya muchas décadas planteaba nuestra filósofa María Zambrano desde su exilio, ¿cuál es “el camino justo para la democracia que se busca”? No estamos metidos en un debate menor en medio de crisis que se solapan y nos sitúan en un momento, respecto a situaciones del pasado, de importancia mayor. Por el contrario, hay mucho en juego en lo que está siendo, ciertamente, un proceso largo, agotador, desesperante incluso, de conformación de un gobierno para España que, aun después de dos elecciones, no parece encontrar la vía para conjuntar la mayoría parlamentaria suficiente para que un candidato, alcanzada la investidura como presidente, lo logre.

El Partido Socialista, con su secretario general a la cabeza, se ha mantenido firme en la negativa a facilitar la investidura al candidato del Partido Popular. Sólidas razones, desde la dignidad democrática frente a la corrupción política, hasta los principios de justicia social que orientan el programa socialista en dirección opuesta a la orientación neoliberal de la derecha, han sostenido el rechazo a la posibilidad de un gobierno del PP. Sin embargo, esa coherencia, por otra parte requerida por las mismas resoluciones del comité federal socialista, no ha servido para mantener la cohesión en las filas del PSOE. No sus diferentes almas, sino algunos viejos fantasmas son los que en los últimos tiempos han salido de sus oscuras covachas para dar pábulo a enfrentamientos en el seno de una familia socialista que, por ello mismo, ve maltrechos los fraternales lazos que con encendida retórica tantas veces se invocan. El secretario general, con el considerable apoyo de las bases socialistas que se puede vislumbrar y con el respaldo de dirigentes territoriales significativos –no es casualidad que en gran parte sean de federaciones socialistas donde la cuestión de la plurinacionalidad del Estado se plantea en primer plano, como Cataluña, Euskadi, Galicia o Baleares- encuentra, sin embargo, una oposición frontal a sus pretensiones en cuanto a intentar pacto para un gobierno alternativo por parte de destacados líderes de otros territorios, sumados a la posición que encabeza Susana Díaz, a la sazón presidenta de la Junta de Andalucía, a favor de que, llegados a este punto, el grupo parlamentario socialista se abstenga para dar paso a un gobierno del PP y así salir del bloqueo en que se está.

Desbordados los cauces orgánicos en tiempos en los que el debate político traspasa toda pared que al campo se pretenda poner, la polémica, con intervenciones que en algunos casos no puede decirse que sean sin acritud, ha llegado a adquirir tal enconamiento que urge resituar las cosas en la órbita política adecuada. Para ello se ha convocado el comité federal que en breve tendrá que reunirse, no sin antes haber aparecido en la escena mediática el envite protagonizado desde la ejecutiva socialista de amagar con la inmediata convocatoria de un congreso para resolver, con obligada elección mediante primarias de quien haya de ocupar la secretaría general, tanto la situación crítica del partido como la decisión a tomar en cuanto a la negativa o a la abstención respecto al candidato de la derecha, el cual no deja de ser el presidente en funciones, Mariano Rajoy, personaje que encarna la triste figura de un gobierno corrupto, incompetente y autoritario. Por fortuna, la idea del congreso se quedó -¡parece!- en la respuesta táctica para frenar los movimientos internos destinados a defenestrar a Pedro Sánchez, no sólo de secretario general, sino de nuevo candidato a la presidencia del gobierno si se dieran las condiciones de posible mayoría para acometer de nuevo un proceso de investidura.

En medio de tan tenso ambiente no deja de sorprender que los dirigentes opuestos a Sánchez, ejerciendo su increíble papel de críticos, se quejen de que no se respeta su libertad de expresión, cuando han hecho y hacen mucho más que expresarse en la dinámica del partido. Por el lado del secretario general, comprendiendo su difícil equilibrio entre presiones de muy diversa procedencia, tampoco deja de inquietar su bascular entre el noble empeño por lograr en sede parlamentaria el pacto necesario para un gobierno alternativo, por una parte, y su enfático distanciarse de quienes se presentan como independentistas, como si el acordar con ellos una vía razonable de desbloqueo fuera algo maldito per se. Lo que no tiene visos de prosperar es la apelación constante a un partido como Ciudadanos, claramente ubicado en la derecha con expresa voluntad de vasallaje hacia el PP. Y lo que parece ineludible es una consulta a la militancia para que opine con su voto sobre el pacto para un gobierno alternativo si tal acuerdo se presentara como factible.

Con todo, lo que se dilucida en el PSOE, además de afectar sin duda al futuro de España y su democracia, tiene que ver obviamente con la cuestión atinente al proyecto y al papel que para el futuro ha de asumir un socialismo puesto al día. Esto mismo, además, tiene que ver con la lectura que en cada caso se haga de lo que ha sido la trayectoria del PSOE en la época de la democracia española tras la dictadura franquista hasta el momento actual. Sus tareas respecto al “camino justo de la democracia que se busca” o se siguen enfocando con criterios del pasado o se intentan acometer teniendo en cuenta el contexto actual de una Unión Europea moribunda, de un mercado global en el que nos vemos zarandeados por crisis financieras transnacionales, de conflictos internacionales de nuevo cuño –incluidos ésos en los que el terrorismo se hace brutalmente presente-, de nuevos sujetos políticos, de inéditas demandas sociales, de necesarios nuevos caminos de participación política… En nuestro Estado, a todo ello, que se precipita en las crisis económicas y sociales en que estamos inmersos, se añade la crisis de su estructura institucional como Estado autonómico, urgido a una reforma para la cual la vía de un federalismo plurinacional es la que se ofrece como transitable hacia un renovado pacto constitucional.

Si el PSOE es capaz de moverse en la dirección apuntada, dejando atrás las tentaciones conservadoras de quienes buscan la (falsa) seguridad de las pautas del pasado, podrá ofrecerse como alternativa eficaz de solidaria transformación social. Pedro Sánchez debe conquistar la oportunidad de abrir caminos hacia la mejor democracia que buscamos, lo que supone dosis de coraje político que probablemente tiempo atrás ni se le ocurrió pensar que fueran necesarias en tan gran medida. Y como la voluntad tiene que estar orientada hacia los objetivos adecuados, sí es indispensable un trabajo colectivo de inteligencia política –aquello del partido mismo como “intelectual orgánico” que proponía Gramsci- que dé forma a los planteamientos críticos y propositivos que nos son imprescindibles. Eso mismo, por otra parte, tampoco lo puede hacer solo ni el Partido Socialista ni ningún otro. Si desde el PSOE hay que aclarar qué se quiere decir cuando se habla de “proyecto autónomo” para no llamarse a engaño, desde otros, como Podemos, bien estará que se reconduzcan pretensiones de hegemonía que pueden operar como frenos para las sinergias de una izquierda plural en vez de como estímulos para la conformación de indispensables mayorías a favor del cambio social.

Ante tanto quehacer por delante, y sobre cuestiones en verdad fundamentales, hemos de atender tanto a lo urgente como a lo importante, tanto a lo inmediato como al largo recorrido. Hace falta algo así como las luces largas de Kondratiev al hablar de los ciclos económicos, para no quedarnos suspendidos en lo que Alain Badiou, desde Francia, describe como el “intervalo histórico” en que nos hallamos. Esa perspectiva es, incluso, la que puede ser necesaria para enmarcar resultados electorales como los de Euskadi y Galicia, paganos de la falta de credibilidad de un PSOE que ha de tomarse radicalmente en serio el ser verdadera alternativa. Seamos radicales, yendo a la raíz, en vez de revolotear en torno a falsas ilusiones, como pudieran ser las que algunos albergaran respecto a que resultados de inmediatas elecciones autonómicas nos dieran por resueltas decisiones insoslayables. La mentalidad mágica no ayuda nada, ni siquiera para recuperar el norte y reorientar la democracia española por el “camino justo”.

 

 

Buscar les pessigolles on no n’hi ha

Setembre 29, 2016

Es reprenen els plens municipal després de l’aturada estiuenca i es reprenen amb un nou episodi sobre el festival Tingladu. No entrarem  a parlar-ne , ja se’n ha parlat, ja sembla que s’encarrilin les necessàries negociacions  per garantir la seva continuïtat i la seva expansió si és possible i si els seus organitzadors volen. Ja ens diran com anirà.

Però en el Ple Municipal hi havia un punt que proposava aportar una quantitat, si es vol dir extra, per equilibrar els costos que va tenir el canvi d’ubicació de darrera hora  del festival .No cal entrar en l’oportunitat de l’acció que segurament deu correspondre a l’acord entre Ajuntament i l’entitat organitzadora i es segueix el tràmit administratiu que cal.

M’ha sorprès però la posició d’alguns regidors que han qüestionat l’aportació “extra”,  posició ben legítima ,naturalment  ,però buscar ara les pessigolles qüestionant si una entitat pot tenir una subvenció si hi ha un regidor que en sigui soci o membre  de la junta crec que està fora de lloc.

La llei és clara en el tema de les incompatibilitats i em sembla que l’entitat de la que suposadament un regidor es membre de junta no fa cap “negoci” amb l’ajuntament del que se’n pugui beneficar directament el regidor i alhora membre de junta. I encara més, si no m’erro, les subvencions s’han de justificar amb les corresponents depeses efectuades amb la destinació de la subvenció.

La subvenció és una aportació de les arques públiques a activat d’empreses o  d’entitats privades. S’entén com  una contribució, en el cas de les entitats, per ajudar  a enfortir i mantenir  el teixit social i a facilitar les activitats de caire cultural, lúdic o festiu que van adreçades a la totalitat de la població. Es regulen per una normativa que es avaluada i en funció i dels objectius de la mateixa entitat i de la mobilització social que comporta i  s’atorga. No crea però cap vincle de continuïtat ni dret adquirit en el futur.

I ja sabem que les subvencions es perceben moltes vegades com  discriminatòries, tot defensant la demanda pròpia i menystenint els altres i tampoc les subvencions haurien de ser la base de la subsistència de les entitats. Ajuda sí, però no imprescindible per la seva existència. Ajudar els  programes que beneficien  la cohesió social per damunt del gaudi personal o grupal.

Dit això però i estirant el fil diríem que , si els grups politics com a grups cobren ajuts del mateix ajuntament perquè s’entén que cal ajudar i potenciar la funció dels grups perquè ajuda a l’enfortiment democràtic i a facilitar l’acció dels regidors, les entitats, tinguin o no regidors entre els seus associats o membres de junta , són susceptibles de tenir subvenció en funció de les accions que fan que són també fonamentals per mantenir una xarxa social potent ,estructurada i validadora del potencial cívic , social i cultural de la ciutat a través del grups organitzats com són els entitats, que expressen ,a més, la pluralitat i diversitat de la mateixa societat. No conec – sembla que sí pel debat al ple-  si els regidors que composen avui la corporació són membres de les entitats. No ho sé, ni m’importa pel cas.  Però si que sé que en altres moments molts regidors formaven part d’entitats i societats de la ciutat. I a més crec que és una bona manera de conèixer la ciutat formar part del seu corpus associatiu, és una bona manera d’entendre el pols de la ciutat  i això  em sembla que no genera cap mena de incompatibilitat amb els subvencions.  Voler furgar per aquí és la demostració palmària d’allò de qui no te feina el gat pentina.

Publicat al Diari de Vilanova el 23 de setembre del 2016

De lectures

Setembre 28, 2016

La Estrategia del agua. 

Lorenzo Silva

Col·lecció Ancora y Delfín

Editorial Destino

Barcelona, març 2010.

Nova entrega de la sèrie dels investigadors Bevilacqua i Chamorro. Aquesta sisena entrega arriba quatre anys més tard de la darrera. Els dos investigadors membres de la guàrdia civil s’enfronten aquí a un assassinat que resolen a base d’esforç i d’un treball molt metòdic i ben portat.

Però segurament el que més ressalta de la novel·la són els temes que de manera col·lateral són tractats i que formen part també, evidentment, del tot l’entramat de la novel·la. Així la violència de gènere i de l’ús pervers que en alguns moment se’n fa, , el tràfic de drogues , de la crítica al funcionament del poder judicial. Temes que són notícies de diari gairebé cada dia i aquí vistos des de la perspectiva d’un parella d’investigadors tenen importància per la seva feina.

Lorenzo Silva és una veterà escriptor amb una vintena llarga de llibres de narrativa així com és un habitual articulista en els diaris de major tirada i ha fet també alguna incursió en l’assaig. Entre les novel·les més destacades assenyalaríem:

La flaqueza del Bolchevique que va ser finalista del Premi Nadal a l’any  1997

El nombre de  los nuestros

La sustancia interior

Carta Blanca premi Primavera del 2004

El lejano país de los estanques

El alquimista impaciente

La niebla y la doncella

Nadie vale más que otro

La reina sin espejo.

Aquetes cinc darreres són les que formen part del cicle de guàrdia civils Bevilacqua i Chamorro que s’ha seguit ampliant publicant-se fa ben poc un nou volum amb el títol de :Donde los escorpiones

Ha publicat a l’any 2004 juntament amb Marta Cerezales  i Miguel Àngel Moreta una antologia de joves narradors marroquins: “Del Rif al Yebala. Viaje al sueño y la pesadilla de Marruecos” 2006 amb  Luis Miguel Francisco el llibre reportatge  Y al final la guerra sobre al participació de les tropes espanyoles a la guerra d’Irak.

Amb la novel·la El Alquimista impaciente de la sèrie de Bevilacqua i Chamorro  va guanyar el Premi Nadal  a l’any 2000.

Aquesta novel·la comença quan es descobreix el cadàver d’un home relativament jove amb dos trets mortals al cap. Es dedueix que és un treball professional  però la víctima no és el prototipus de persona que mereixi l’atenció dels assassins professionals. La víctima té alguna denúncia per tràfic de drogues de poca monta i també alguna altra relativa a la violència de gènere . El brigada Bevilacqua veu un cert paral·lelisme amb la víctima i ell mateix, divorciat amb un fill i amb unes afeccions semblants i això fa que s’interessi pel cas, tot i que, inicialment li venia molt costa amunt posar-hi ja que està travessant una etapa de profund escepticisme  professional fruit de la resolució d’un cas en el  que va treballar en que finalment el delinqüent es posat en llibertat pel jutge. Evidentment el plantejament que es fan en el moment de la investigació comencen amb diverses hipòtesis de perquè l’han mort, quins són els possibles autors?, perquè la denúncia sobre maltractaments  es estranya?, actuen sempre els jutges amb transparència?, en que treballava que podés degenerar cap una situació d’una mort violenta?. Els guàrdia civils van treballant i van fent deduccions que acaben posant al descobert que les raons de la mort possiblement do tenen res a veure – o molt, segons com es miri- amb les sospites inicials.

La història més enllà dels fets narrats té elements d’una evident actualitat. El gran debat entre la seguretat i el paper de la justícia el desencant de les forces de l’ordre que veuen com els jutges poden alliberar a persones amb llargs currículums de delictes, la pròpia corrupció de la justícia els papers de les màfies que han saltat les fronteres i actuen ja en tots els estats , el paper dels advocats sense gaires escrúpols el paper de les tecnologies en el terreny de les relacions i els valors que malgrat hi hagin substancials avenços i canvis són els mateixos, i els aspectes col·laterals del crim que s’investiga cal cercar-los, com sempre en la nostra condició humana i les seves febleses.

Entre tots aquest aspectes de les investigacions, les realitat de la societat actual i el qüestionament de la justícia els investigadors als que en aquesta narració se’ls hi afegeix un de nou el guàrdia Arnau , que en període  de pràctiques i ja foguejat per un parell d’any de servei dóna una perfecta rèplica al personatge del brigada Bevilacqua. Aquesta presència dóna també un nou nivell a la investigació amb l´ús de noves tecnologies i amb les ocurrències que el jove guàrdia posa damunt la taula.

Novel·la interessant que posa de manifest de com els relacions són de complexes i com a vegades poden comportar situacions límit. Com les relacions entre la justícia i al societat poden tenir també una part fosca que no ajuda en absolut  mantenir la confiança que la ciutadania hauria de tenir en un dels pilars  fonamental de la nostra societat .

Ben escrita enganxa des del primer moment i fa seguir amb atenció la investigació i les reaccions dels personatges  a mesura que avança la investigació i les implicacions que cadascú hi té.

Bona trama i ben resolta amb diàlegs àgil i substanciosos.

Per passar un excel·lent estona de lectura entretinguda.

 

 

 

 

 

 

 

Ja tenim resultats.

Setembre 27, 2016

Les eleccions a Galícia i al País Basc s’han convertit en un debat que traspassa l’estricte marc territorial.

Les lectures més enllà de les estrictament nacional seran també unes lectures  a  nivell d’estat.

Rajoy i Sánchez es juguen molt més del que les xifres els han donat.

Rajoy surt reforçat de les eleccions a Galícia repeteix majoria absoluta , la tercera victòria de Núñez Feijoo i a Euskadi queda més o menys com estava  , salvant els mobles,per tant veu reforçada al seva posició en els seves aspiracions a guanyar la investidura per presidir el govern espanyol. Sense  garanties però.

Segurament al creu de la moneda és Pedro Sánchez els socialistes resisteixen a Galícia tot i perdre escons però el temut sorpasso de En marea s’ha produït però molt menys del que s’esperava, . Per tant salva el mobles i a Euskadi rep una patacada impressionat però amb el seus 9 escons es perfila com al força que pot garantir al PNB una  nova legislatura sense masses entrebancs

La valoració dels mateixos socialistes no amaguen la decepció, el secretari d’organització César Luena afirmava :  és un resultat negatiu, però ha estat en unes condicions complicades”

Condicions complicades amb enfrontament interns notoris. I sempre ha quedat palesat que els electors castiguen els partits amb divisions internes.

Així doncs, rearmat Rajoy i afeblit Pedro Sánchez, la situació espanyola pot terbi algun gir que desencalli al situació?

Depèn.

Rajoy estabilitzat per un resultat bàsicament bo a Galícia – a Euskadi ja fa temps que ho donen per perdut-  i amb un partit almenys aparentment sense fissures es reforça i pot plantejar-se de nou una investidura reclamant al PSOE que faci una abstenció que permeti investir president i formar govern.

És evident que Sánchez surt afeblit i la rebel·lió interna sembla que ja no hi ha qui l’aturi. Si fins dissabte l’opció de presentar la possibilitat d’intentar una opció de govern alternatiu els resultat de Galícia i sobretot Euskadi ho fan sembla que inviable i no perquè Pedro Sánchez no ho vulguin sinó perquè trobarà una forta oposició als òrgans dels partit. El soroll de sabres que feien alguns barons comença  ser un remor de revolta per descavalcar a Sánchez i buscar alguna sortida al laberint espanyol.

Sánchez queda en una evident situació de debilitat, és al sisena vegada que perd i amb els pitjors resultat de la història , La debilitat fa que sigui difícil que segueixi defensant erigir-se en l’alternativa de Rajoy . Poca fiabilitat de conformar al seu voltant un govern amb els resultats a la mà.

Però alerta que també´ és por fer la lectura de que davant les enquestes i previsions el PSOE no s’ha esfondrat a Galícia com es preveia que i que a Euskadi poden ser al clau de volta per investir president.

Bé són lectures que s’aniran concretant i desvetllant a mesura que passin les hores i els òrgans directius de cada partit facin lectures, anàlisi , de les causes i també de els conseqüència dels seus propis resultats i també òbviament el resultat dels altres.

Almenys aquest cop no hem escoltat declaracions en que tothom guanyava. Qui ha perdut que és el PSOE ho tenen clar.

Reconèixer la derrota potser és un primer pas per refer-se.

Fins diumenge tothom estava pendents dels resultats per, a més de saber-ne els resultats concrets, sabers i es desencallarà la investidura espanyol. Tot sembla que ha quedat igual, ara sembla que l’atenció està fixada al Comitè Federal del PSOE    del proper dissabte.

De moment Pedro Sánchez ha llençat un repte al seus crítics: “Ha llegado el momento. Ha llegado la hora de hablar claro, y decir la verdad. Yo más claro no puedo ser”.

 “Quien tenga un proyecto mejor, que dé un paso al frente”,

Això s’anima, esperarem.

 

 

 

 

 

 

Els (altres)  onzes de setembre

Setembre 26, 2016

Hi ha qui ja te ben emmarcades i penjades les cinc samarretes de les darreres cinc “diades” i s’ho mira amb orgull i preocupació, ja gairebé no hi ha lloc per si n’ha de penjar una de sisena , si cal. I encara els més tecnològicament avançats hi han penjat les cincs selfies que s’ha fet en el sector en el que li corresponia ordenament manifestar-se. Llàstima que no en tingui cap amb les personalitats que ens tenen pendents i generen controvèrsia  per saber  si hi aniran o no hi aniran.

Hi ha qui col·lecciona i acumula també una gran diversitat d’anècdotes, d’històries curioses, d’epopeies personals i de fotografies, una magnitud notable d’imatges sobre al diada a quina més original. A mi m’ha emocionat la que il·lustra el Miquelets i La Coronela presentant armes a Puigdemont! Buf!, Emocionant tanmateix……

Però més enllà de “conyes marineres” i del debat absurd de les xifres que són recurrents l’endemà i els dies després un cop més destacar la presència multitudinària al carrer per reclamar l’ independència de Catalunya. I el debat anterior a la diada, el procés  s’ha desinflat i el debat posterior el procés no s’ha desinflat.

Però essent important i molt les convocatòries dels  darrers anys els onze de setembre des de fa 130 anys com s’ha recordat sempre han tingut la seva importància i les seves accions més o menys conegudes o més o menys vistoses, més o menys tolerades i també durament i violentament  reprimides per la dictadura.

Però la celebració d’enguany ,a més del notable èxit ,– es vulgui o no discutir, altre cosa és si l’èxit al carrer suposarà passos polítics endavant- ha tingut un contrapunt  modest però significatiu pels que a l’any 1976 vam ser a Sant Boi, perquè un acte de commemoració de la diada de fa quaranta anys ha generat una certa polèmica política per la seva mateixa organització i desenvolupament.

La secretarà  general del PDC s’ha queixat perquè els seus socis de govern ERC participava en un acte convocat des de “l’esquerra” – una part, clar –  a Sant Boi per commemorar els quaranta anys de la mítica diada de l’any 1976.

La Sra.  Pascal recriminava al seus socis republicans que semblava que havien caigut en la temptació partidista i que semblava que volien utilitzar la Diada “com a element per anar configurant un imaginari de futurs pactes més ideològics que nacionals”, perquè això fa mal al procés”. 

L’acte organitzat per ERC, CUP i En Comú volia des d’una visió d’esquerres ( cosa que seria discutible en alguna de les formacions si seguim la seva trajectòria amb els vots dels pressupostos dels governs de la Generalitat en el zenit de els retallades) reivindicar i recordar l’acte que es va celebrar a la ciutat del Baix Llobregat ara ha fet quaranta anys.

Lloable intenció.

Qui organitza un acte pot convidar-hi a qui vulgui. I en el cas d’aquesta commemoració de l’11 de setembre del 1976 , segurament la invitació dels organitzadors s’hauria d’haver estès a més formacions polítiques de l’arc parlamentari català perquè si es tractava de recordar el record hauria de ser complert.

El mateix PDC es va queixar, i crec que amb raó, més enllà de la seva picabaralla amb el seu soci d’ERC , hi hauria d’haver esta present així com altres forces polítiques de la mateixa esquerra que tampoc van ser presents -ignorem si van ser o no convidats – en l’acte.

Perquè a Sant Boi a l’any 1976 no  només es van manifestar les esquerres , sinó que hi havia el ventall més ampli possible de els forces democràtiques des de dreta liberal fins l’extrema esquerra que salvant diferencia van entendre que calia la unitat per que l’acte fos un èxit i donar una empenta final al recent. llavors,  i encara influent postfranquisme o franquisme sociològic  . Cadascú amb el seu matís van conformar un cromatisme divers i ampli. Aquets va ser l’èxit i també va ser un dels fets que va colpir més al  govern de Madrid, la unitat de les forces catalanes amb les cessions necessàries de cadascú per garantir l’èxit.

Però tampoc és cert,com es va dir, que s’anés  a fer l’acte d’aquella  diada Sant Boi a perquè era al  Baix Llobregat, comarca que fou  l’avantguarda de les lluites socials, com algú va afirmar, sinó perquè era l’alternativa a Parc de al Ciutadella i perquè a més hi ha enterrat Rafael de Casanovas. I ho explicava va pocs dies en Miquel Sellarés , el cap pensant de l’organització i estructura de les primeres grans diades, en un article al diari El Punt Avui: “Així, l’any 1976 l’Assemblea de Catalunya va decidir convocar una concentració l’11 de setembre, per primera vegada, després de la dictadura. Aquesta havia de tenir lloc  al parc de la Ciutadella de Barcelona. L’Assemblea va començar llavors la negociació de manera ferma i decidida amb el Govern Civil de Barcelona, que rebia ordres directes del Ministerio del Interior. A aquestes reunions hi van assistir per part de l’Assemblea de Catalunya i del Consell Forces Polítiques de Catalunya: Josep Benet, Antoni Gutiérrez Díaz, Pere Portabella, Salvador Coromines, Joaquim Molins i jo mateix.

L’estat, però, àgil i ferm, no ens va concedir el permís per fer-la i ens va fer la contraproposta de celebrar-la a Sant Boi de Llobregat. No era més que un intent de dificultar-nos l’organització de l’acte, alhora que pretenien una certa desmobilització de la gent per les dificultats comunicatives d’aquesta localitat del Baix Llobregat. Així, tot i els esforços i llargues hores de discussió que es van allargar fins a altes hores de la matinada, no vàrem aconseguir doblegar les intencions de Madrid, i per tant la concentració s’havia de fer sí o sí a Sant Boi.”

I tampoc a Sant Boi els independentistes en aquell moment eren majoria. N’ hi havia , naturalment potser no gaires però combatius, anys  a venir amb prou feines omplien el Fossar de les Moreres però en la tenacitat d’aquells grups possiblement hi ha la gernació independentista d’avui. Però a Sant Boi no eren ni de bon tros la majoria.

Tot així  Cadascú pot organitzar els actes que vulgui, convidar a qui li plagui i no voler la presència d’altres i pot també reivindicar el seu paper, el que va tenir -o hagués volgut tenir i no va tenir-   però això no pot negar ni re interpretar la història o, si més no, fer-se la a mida.

A Sant Boi a ‘any 1978 hi havia des de la dreta democràtica fins l’esquerra independentista, es va entendre que la unitat era cabdal. I segurament les renuncies d’uns i altres va ajudar a que hi haguessin 100.000 persones. Que són multitud pel temps que corrien,  sense l’ajut de les televisors i ràdios del govern de torn.

Catalunya som tots proclamava el representant del Consell de Forces Polítiques. Miquel Roca Junyent,

Avui també hauríem de ser tots, amb discrepàncies i diversitat de posicions i sobretot amb la voluntat de compondre solucions democràtiques i respectuoses per garantir un futur més ric i ple pel País.

Publicat a l’Eix Diari el 20 de setembre del 2016

 

Joc de pregons.

Setembre 25, 2016

La festa Major de la Mercè ha tingut en els dies previs una polèmica més mediàtica que popular

Talment com un joc d’ous.

L’Ajuntament tria un pregoner que sembla que en algun article es creu que ha insultat i ofès als independentistes.

No  insulta qui vol sinó qui pot.

Alguns tenen cua de palla que realment sorprèn.

La pell s’ha tornat mot fina.

Com que  el pregoner triat no agrada – potser no és prou català-  es mobilitzen algunes forces vives per fer-ne un d’alteratiu .

Ja ho tenim embolicat.

I embolicar-se vol dir generar una polèmica tan absurda com inútil.

Pérez Andujar obvia en el text qualsevol provocació ni fa esment a  cap polèmica .

Toni Alba , diuen que alternativament,  sí que li retreu els suposats insults als independentistes.

En fi ni cal dramatitzar-ho ni cal tampoc esquinçar-se els vestidures des cap de  les bandes suposadament enfrontades en aquets tema.

La festa ja ho té això

Diu el Bienve Moya que en  això de les fetes en sap un niu : Reivindiquem la festa perquè representa la llibertat contra la rutina diària, la imposant rutinarietat que ens fa present cada dia la peribilitat de la condició humana. La sacralitat ha de custodiar, emparar, la festa, el dia sant, el “dia lliure” (el dia sense obligacions exògenes). Contradir el dia sant, sagrat, és tabú, és pecat. Per aquesta raó l’home posa la norma indiscutible de la festa sota l’empara de la sacralitat, perquè s’hagi de complir indefugiblement. La sacralitat ha d’emparar allò que una societat considera que ha de ser incontradible, inviolable.

I encara en un altre text: Però la societat humana, sobretot les capes populars, encara que ja no depenguin dels fenòmens naturals, encara que ja no cregui en déus proveïdors ni salvadors, segueix necessitant un temps festiu, un temps per jugar i gaudir, necessita disposar d’un temps, com ja he dit, per seguir creient en la utopia d’una societat més justa i feliç; a la humanitat, per a la seva salut social, li cal seguir concebent i projectant altres móns possibles, eslògan ben actual i antiquíssim alhora.

Doncs això llibertat per dir el que es pensi i respondre el que es vulgui.

Trencar la rutina, Totes les rutines i la sacralitat

No demonitzar a ningú que es mogui en els paràmetres de la defensa de la dignitat i la llibertat.

Busquem la utopia doncs.

Sobre el que diem dos textos d’abans i  després del pregó.

El d’abans:

  Festa major. Joan Ollé. El Periódico.17.09

 No, definitivament no vull ser súbdit -no ciutadà- d’aquesta Catalu-nya que contraprograma Felip Vcom a alternativa al barceloní Javier Pérez Andújar -¡traductor d’Astèrix al castellà!- com a pregoner de les festes de la Mercè. M’he assabentat pels papers que l’heroica iniciativa va sorgir de les xarxes socials (¿?) amb el suport i el finançament de les entitats La Coronela (¿?¿?), Memorial 1714 (¿?¿?¿?) i Petrolis Independents (¿?¿?¿?¿?), franquícia de la cadena Petro 7.

Davant la impossibilitat que el pèrfid Borbó vagi a la nostra festa major en persona, els patriòtics mecenes han optat pel bufó Toni Albà com el seu representant en el món dels vius, que diu que pregonarà desinteressadament per tal de seguir sent el Rei. Sí, Toni Albà, el que va invitar els espectadors catalans a no anar a aplaudirCarmen Machi al Teatre Lliure per haver firmat un manifest a favor del federalisme; el que va sentenciar que Inés Arrimadas «és tan curteta que el seu cap fa pudor de peus»; el doctorat a imitar borbons a sou de TV-3. Ignoro quin és el coeficient intel·lectual d’Inés i de quantes neurones disposa el coco del còmic, però em consta que Arrimadas és la protagonista de les seves pròpies paraules i Albà és un cervell de lloguer que necessita algú que li escrigui. Total: que, posats a escollir, em quedo amb ella.

Bufons i aduladors

Adoro els bufons que compleixen amb la seva condició desafiant audaçment els seus amos, com el del rei Lear de Shakespeare, o com el joglar Albert Boadella abans de perdre la gràcia del teatre per acomodar-se a la Veritat; però no aquells que confonen el seu ofici amb el d’adular els seus senyors naturals.

Per a l’altra cara de la Veritat, Pérez Andújar és un paio poc recomanable, ja que, com va sentenciar la fogosa Rahola,«ridiculitza i embruteix el sentiment de la majoria del Parlament i de tot el país», (…) «enalteix el poble obrer i dels barris marginals contra la pèrfida ‘Barcelona burgesa’», (…) «amb una mica deSerrat i Gimferrer per amanir el discurset». Es veu que a ella li fan més el pes Llach i Martí Pol… Sobre gustos no hi ha disputes . Però, estimada Pilar, ¿no et passes mil pobles -tots catalans, per descomptat- quan parles de «tot el país»? Vinga, no facis trampes. Si fos el mestre Cuní, et castigaria a llegir l’Alcorà en hebreu 1.714 vegades al Born de les lamentacions i de cara a la paret.

La veritat: que, enmig de tanta Veritat, aplaudeixo els dubtes i les vacil·lacions d’Ada Colau, que devia aprendre de Manuel Vázquez Montalbán, o per si mateixa, que la paraula Barcelona hauria de pensar-se sempre en plural: Barcelones, moltes Barcelones, totes les Barcelones imaginables i les seves contràries.

 El de després:

 Una barreja de política i bufonada. David Ciriri. ARA. 23.09

 El Fossar de les Moreres, d’una severitat russa, probablement un dels memorials més ben resolts d’Europa, es va convertir ahir en l’escenari d’una bufonada. Ni Putin permetria que algú fes el ximple damunt de la tomba de Lenin, a la plaça Roja. L’estranya barreja de memòria històrica i bufonada va ser la constant. Ja al pla de Palau, davant d’una concentració que devia superar les quatre mil persones, un dels primers a prendre la paraula va ser un membre de la Coronela que es creia tant el paper de lluitador del 1714 que no va dubtar a retre homenatge al general Moragues i a dir-li que “no ens han vençut, que som aquí”. ¿Era teatre?, ¿era de debò?, ¿vivim al Polòniade la tele? La confusió entre memòria i bufonada va seguir. La presentadora va cridar a la concurrència els crits antics dels defensors de la ciutat, i Miquel Strubell, home del segle XXI, va reivindicar el retorn de la campana Honorata, que el 1714 avisava dels atacs a la ciutat. Glups! Tot plegat tenia un aire de penó antic, de trabuc i fins i tot de missa. Semblava una festa carlina.

El discurs del bufó, disfressat de Felip V, entretingut. La gent reia, més a l’inici que al final. Val a dir que els versos no són el seu fort, però la cosa hauria estat bé si no fos perquè una cosa és fer el pallasso i una altra fer política. La tele té l’inconvenient de fabricar famosos, com ara escriptors i polítics que no ho són. I el bufó ha tingut la temptació de la política. Patètic quan, ja alliberat del paper de Felip V, va intentar negar que la bufonada fos alternativa al pregó oficial. Des del populisme més primari, ens va sermonejar que no és un intolerant i que estima tots els pobles. El català, perquè és el seu, però també el saharaui, el palestí, el sirià… Uf! ¿Calia dir que no era un pregó alternatiu i provocar, alhora, que la gent xiulés un dels nostres escriptors de talent? Que ens manipulin els polítics és lleig, però és pitjor que ho faci un còmic de la tele. El pregoner de la Mercè no ha fet cap mal, amb les seves crítiques a l’independentisme. En canvi, si convertim l’independentisme en una cosa antipàtica i intolerant per als qui encara dubten, prendrem mal.

 

Evidentment la tria és alternativa

Noms propis XXXIV

Setembre 24, 2016

Pedro Sánchez. “A mi l’únic que em queda és al manera de morir” . Amb aquesta claredat i contundència explica la seva situació Pedro Sánchez, atrapat entre la necessitat de cercar alternatives al PP i la intransigència de molts dels barons a facilitar-li la possibilitat de trobar un govern alternatiu al del PP.

Té mala peça al teler i segons com vagin els resultats de demà a Galicia i a  Euskadi la seva situació al capdavant del PSOE encara serà més precària.

Espera amatent a conèixer resultats per veure si por fer alguns passos endavant per intentar la quadratura del cercle i poder-se presentar a una investidura amb els suports necessaris per poder formar govern i intentar governar.

Uns bons resultats i la possibilitat de facilitar el govern a Euskadi li permetria gairebé segur obtenir el suport del PNB , però un mal resultat i passar a ser irrellevants a Euskadi , no l’ajudaria en absolut a poder mantenir el pols al seu propi partit.

Sánchez sembla que té clar que el seu horitzó cada cop és més focs però segurament cal que faci mans i mànigues per seguir aspirant a trobar una fórmula que el permeti assentar-se al capdavant del PSOE i alhora tirar endavant un govern més o menys estable.

Els anomenats “barons” li segueixen fent la vida i la via del pacte progressista impossible.

Si arriba a fer-ho Sánchez es consolidarà perquè té  avui per avui encara la complicitat de les bases i per tant la seva consolidació faria canviar forces coses al PSOE.

Però avui segur que, com va dir Romanones, Sánchez a més de veure com pot morir exclama allò de “qué tropa, joder, què tropa”

 

 Francesc Homs. No hi ha cap dubte que la situacions processal i personal  d’Homs és una autèntica estupidesa. Portar a judici una actuació política és un realment un error polític  greu del partit del govern i és pervertir els sistema polític . Però això és així. L’enfrontament polític i la posició enrocada d’ambdues banda  porta a usar els mecanismes de la justícia per voler resoldre un tema polítics que hauria de trobar solucions amb el debat , la controvèrsia i si cal i l’acord.

Ara quan Homs fa determinades declaracions amb un to d’una certa supèrbia i autoritat moral tampoc ajuda a l’entesa i a la rebaixa del to d’agressivitat. Es pot entendre quan damunt d’ell hi ha una amenaça forassenyada.

No pot dir que anirà a declarar, no en nom d’ell, sinó del poble de Catalunya, perquè no és veritat que representi  tothom, no pot socialitzar una situació que per més complicada que sigui per ell tingui res a veure amb molta gent que ni creu el que diu ni participa de la seva voluntat política.

No es pot  en la cridòria dels mítings vantar-se de la desobediència i després anar dient que no van desobeir sinó que obeïen al poble de Catalunya.

No!

Grans circumloquis per queixar-se  – i crec que  amb part de raó-  d’una situació políticament absurda però tampoc pots anar desacreditant a la justícia de la manera que ho fa : “tinc la sensació que volen tombar a algú per frenar el procés, però no s’adonen que som molts i que passa tot el contrari”. Tenim la sensació que és un procés polític, no jurídic i que sentència està dictada”,

També ha expressat que “tenim la impressió que les institucions espanyoles han actuat de manera arbitrària i seguint les voluntats del Partit Popular la Fiscalia actua a voluntat dels interessos del PP“.

Sobretot perquè el tema no va de sensacions sinó de fets.

Rebuig de la judicialització de la política i rebuig a la situació en que es troba Francesc Homs , però potser caldria una continència verbal més positiva.

Això sí portar un pin amb l’estelada fa la cosa més èpica.

 

Ximo Puig i Carles Puigdemont. Els dos presidents de les generalitats, la catalana i la valenciana han fet un pas endavant en normalitzar unes relacions bilaterals que feia anys que caldria haver normalitzat. Aquest allunyament ha estat reconegut pels mateixos presidents ,Puig “durant molt temps hi ha hagut una gran desconnexió entre Catalunya i la Comunitat Valenciana” i Puigdemont “hem de revertir d’incomunicació injusta per a les institucions i per als ciutadans”. Puigdemont i Puig han acordat “establir un nou marc de relacions” entre les dues comunitats, la qual cosa es concretarà en reunions bilaterals semestrals, i donar un impuls al corredor mediterrani amb la constitució de la “comissió tècnica permanent” formada per tots dos governs i estarà encarregada de fer un “seguiment real i quotidià” de les obres. Volen passar de temps d’exigències a temps de realitats. No ha estalviat crítiques als govern central que malgrat estar en funcions segueix invertit en altres trams ferroviaris i oblida el Corredor Mediterrani.

Els dos presidents han demostrat una sintonia bona i complicitat en el tema centrals que els uneix i també voluntat de seguir cooperant i amb paraules de Ximo Puig sigui quin sigui el futur de Catalunya. Al marge de situacions polítiques concretes el que cal és tenir un veïnatge cooperatiu i que ajudi a millorar les relacions i que aquestes siguin fructíferes.

 

Pablo Iglesias i Iñigo Errejón. Se’ls podria anomenar l’estranya parella almenys si veiem les piulades que s’intercanvien després d’un míting d’Iglesias de campanya a Galícia aquest en un moment culminant del seu discurs llança la proposta : “El día en que dejemos de dar miedo a los que se enriquecen a costa de la gente seremos uno más y no tendremos sentido como fuerza política”.

Una mica més tard, Errejón, suposem que en fred i sense l’eufòria del míting reflexiona  al Twitter:  “A los poderosos ya les damos miedo, ese no es el reto. Lo es seducir a la parte de nuestro pueblo que sufre pero aún no confía en nosotros.”

I Iglesias potser sorprès per la contestació d’Errejon al mateix Twitter respon: “ Sí compañero @ierrejon pero en Junio dejamos de seducir a 1 millón de personas. Hablando claro y siendo diferentes seducimos más

I tots satisfets.

Per uns , els de Podemos, això és el debat públic que cal fer i contrastar  els punts de vista encara que  siguin diferents , i per altres , part de la premsa i els opinadors de capçalera,és la crisi dintre de Podem.

Segurament no estem acostumats a la discrepància en directe entre dos dirigents polítics, però segurament també seria interessant que quan es comparteix (?) el lideratge potser cal posar-se d’acord amb les línies bàsiques del discurs  del contrari el que pot ser un debat estructurat s’acaba convertint ,o semblant ,una olla de grills..

 

 

 

D’altres fonts VI

Setembre 23, 2016

Les aigües baixen mogudes al PSC. D’aquí uns dies hi haurà primàries. S’enfrontaran el número ú i la número dos per liderar-lo a partir del proper Congrés.

Es fa difícil trobar les set  diferències entre les dues candidatures i el que diuen.

Fa uns es va publicar  al diari El Periódico un interessat article sobre la situació i futur del PSC. L’autor  Jordi Mercader és un analista polític prou fi i rigorós  i un coneixedor del món polític català prou notable com per llegir-lo amb atenció.

 A qui li importa el PSC. Jordi Mercader. El Periódico. 08.09

 Iceta sap que la recuperació de la credibilitat passa pel reconeixement del dret a decidir

El PSC ha apostat últimament amb èxit a la derrota electoral, i s’ha estabilitzat al voltant del mig milió de vots: suficients per sobreviure, pocs per mantenir certa influència en el PSOE i escassos per tenir rellevància al Parlament, agreujada aquesta per l’alineació incondicional del seu grup parlamentari amb l’oposició absoluta al sobiranisme. En aquestes circumstàncies, no ha de sorprendre l’obsessió dels socialistes catalans per recuperar el seu protagonisme polític nacional. L’enemic per arribar a aquest objectiu, aconseguit en part en l’àmbit municipal, el tenen a casa: massa dirigents han preferit instal·lar-se en la marginació abans que acceptar un error en els plantejaments que els han portat a la ruïna política. L’episodi de la via canadenca s’ha de situar en aquest escenari.

Miquel Iceta tenia preparat des de finals de l’any passat un document pal·liatiu de la intransigència sobiranista exhibida pel seu partit en els últims temps. Redactat per reconeguts defensors del discurs més catalanista, dormia en un calaix a l’espera d’una oportunitat. De sobte, el text, pensat com una declaració, s’ha convertit en ponència política del pròxim congrés, amb l’únic afegit de la referència a la via canadenca. ¿S’ha tractat d’una improvisació; d’una maniobra de tempteig davant la debilitada direcció del PSOE; d’un moviment tàctic del primer secretari preparant la disputa del càrrec a l’alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon, oberta al referèndum; o d’un avís als immobilistes anunciant una voluntat ferma de canvi en matèria nacional?

L’experiència del primer secretari del PSC aconsella descartar el simple error en el llançament de la idea, seguida de la renúncia a defensar-la en el consell nacional. Més aviat s’intueix un exercici de tempteig i recompte de forces. El reduït nucli de direcció d’ Iceta hauria arribat a la conclusió de l’absurditat de seguir en l’actual tendència: perdre diputats en cada convocatòria, mantenir-se alineats amb el front del no a tot i caure en la invisibilitat política, una situació difícil de suportar per a un partit que va governar Catalunya.

Iceta sap perfectament per on passa la recuperació de la credibilitat i el pes polític en el mapa electoral català: pel reconeixement del dret a votar dels catalans. Com a mínim, per una formulació del dret a decidir com a instrument imprescindible per poder decidir i defensar el seu no a la independència. Amb aquesta posició s’allunyaria del bloc estrictament negacionista i s’acostaria a la nova esquerra sobiranista dels comuns . Però, ¿ Miquel Iceta té força per realitzar un moviment tan contrari a l’ortodòxia del PSOE i a la praxi del seu propi partit en els últims anys? I, a més, més d’un es deu preguntar, raonablement, ¿a qui li importa a aquestes altures el que faci el PSC?

Encara que pugui semblar que ja no interessa a ningú la posició del PSC, ni potser el seu futur com a partit, no és necessari un gran esforç per descobrir que les aparences són errònies. La recuperació dels tradicionals postulats nacionals és de gran interès per als socialistes catalans de sempre, els que un dia van construir un projecte majoritari i avui deambulen per campaments provisionals i per als que van votar reiteradament el PSC original. També ho hauria de ser per als actuals votants i militants, especialment per als que viuen amb incomoditat el permanent fora de joc del seu partit. I tindria els seus efectes pràctics quan Catalunya pugui plantejar-se una majoria d’esquerres sigui de la mà d’ERC o d’ Ada Colau o tots junts.

Un PSC reincorporat al cercle del nou catalanisme polític, delimitat per la línia vermella del principi democràtic, amb les seves múltiples variants polítiques i jurídiques per a un exercici eficaç d’aquest principi, obriria horitzons en la creació de majories socials i parlamentàries. Fins i tot per al PSOE, atrapat per la desorientació davant el reiteratiu fracàs electoral i una aritmètica parlamentària molt adversa, podria ser positiva l’experimentació de pactes amb forces independentistes, a partir de l’acceptació que el que és rellevant per arribar a acords no és el caràcter independentista de l’interlocutor, un propòsit molt legal, sinó el seu respecte a la legalitat democràtica.

La creació d’una zona de grisos entre el blanc i el negre promoguts a consciència pels adversaris irreconciliables pot ser una tasca fora de l’abast per a l’actual PSC, caracteritzat per la dificultat per autoregenerar-se políticament i generacionalment. No s’ha de descartar aquesta hipòtesi. Del moviment québécois d’ Iceta només pot aventurar-se que no tots al seu partit semblen resignats a la invisibilitat. Periodista.

 

Ara, Lleida

Setembre 22, 2016

Fa uns dies que s’han celebra les Jornades Europees del Patrimoni. És una bona excusa perquè els conjunt patrimonials del país obrint les portes, facin jornades temàtiques, venguin el seu “producte”. Es tracta de fer més visible aquells elements que per raó de la seva vàlua i per ser referent de molta gent tinguin una àmplia visibilització, que ens siguin més propers i ens ajudin també a entendre part de la nostra història.

En el tema del patrimoni s’hi ha destinat diners , és evident per poder posar-lo en condicions de ser conservat i també ser projecta cap a la societat. Però com en tant temes culturals  les inversions han anat minvant fruit del tema recurrent i certa d ela crisi.  Ja hem dit en altres ocasions que els museus – i això és extensible a tots els elements patrimonials-  són elements de comunicació social i cultural i,alhora, també són instruments de conservació,i difusió i projecció en el futur  del  patrimoni , de visualització  de les concepcions estètiques i tenen una funció educativa important, amb vocació pública i, per tant, amb voluntat  de difondre el seu contingut en benefici de la nostra societat. Ara en temps de crisi, a més , la cultura en general i el patrimoni inclosos els museus poden ser un revulsiu de  caràcter econòmic. El potencial patrimonial del nostre territori és múltiple i divers , ben estructurat discursivament, amb una vinculació referencial del territori pot, segur, atraure  bona part del turisme cultural.

Els bens patrimonials estan estesos pel territori i bona part d’ells estan sota tutela o patronatge dels ajuntaments. I ja sabem que els ajuntaments estan en una situació de infra finançats i per tant fa difícil que hi hagi una possibilitat real d’afrontar polítiques de potenciació del patrimoni des dels ens locals.

I també és cert que en  la valoració del patrimoni també cal discriminar, és a dir que cal valoritzar objectivament cada element i ,sense menystenir-ne cap, al contrari valoritzant-lo si que cal fer una graduació de la seva importància i la seva capacitat de generar al seu entorn trama patrimonial  i possibilitat de convertir-se en elements amb capacitat de generar en el seu entorn també un cert discurs que tingui projecció.

En fi que el patrimoni si no s‘estructura amb una certa visió de país i i amb criteris diversos, des de la seva qualitat artística i estètica fins a la seu potencial referencial, des de la seva importància història a la capacitat d’aglutinar mites al seu voltant,  pot acabar esdevenint un pou sens fons  en matèria econòmica.

Aquestes reflexions venen perquè en l’entorn d’aquets jornades Europees del patrimoni arriba la notícia de que la Conselleria de Cultura apostarà clarament pel Museu de Lleida amb algunes importants inversions econòmiques  i el declararà d’interès`s nacional i apostarà perquè el MNAC hi tingui dipòsit estable.

Felicitats!. Bingo pels de Lleida. Això sí, si la Conselleria compleix.

Segurament  és una bona proposta  i amés encertada en el temps. El Museu de Lleida viu una situació complicada  ja que sobre ell pesa l’amenaça de la reclamació d’Aragó de els obres d’art del monestir de Sixena.

I repetim que tot això està molt bé si la Conselleria compleix.

I no és un recurrent dubte sinó que l’experiència avala que moltes de les propostes que la Conselleria fa en matèria museística no es concreten en res.

Hi ha Museus , cas del de Vilanova, que són seccions del MNAC, una decisió interessant ja que a priori les dota de relacions privilegiades  amb el Museu Nacional i tenen també algunes preferències de serveis.

A l’hora de la veritat tot plegat queda en gairebé res.

Amb poques concrecions, amb pocs recursos i amb poc aportació de materials.

Un títol gairebé d’aquells nobiliaris que aporta pedigrí nominal però poca consistència…

En fi que a Lleida els vagi millor.

Hi va haver un temps  a Catalunya que tots els recursos pel patrimoni estaven destinats a fer el projecte – per cert magnífic- del museu de Vic, la resta de museu se’n van ressentir i van deixar de rebre les necessàries aportacions.

Que ara amb Lleida no passi el mateix. Vestim sants magníficament però altres no tenen roba ni per amagar els vergonyes.

Dia Europeu del Patrimoni!!, per molts anys….

 

De lectures

Setembre 21, 2016

El noi de Sarajevo.

Jordi Cussà

Premi  “El lector de l’odissea” 2009”.

Col·lecció “A tot vent” nº 534.

Editorial Proa.

Barcelona ,març del 2010.

Extraordinària novel·la a on es barregen diversos qualificatius per definir-la. Bocins de novel·la de guerra, elements de la narració històrica, trets de biografia novel·lada, aspectes de conflicte com a  motor de la història… Un seguit de sensacions que fa del llibre esdevingui una crònica polièdrica d’un temps, d’uns moments de conflictes amb unes conseqüències que ja acompanyaran als protagonistes al llarg de la seva vida.

Aquest novel·la va guanyar el premi del lector de L’Odissea 2009. El premi és molt peculiar està convocat per la Llibreria l’Odissea de Vilafranca del Penedès , l’ajuntament d’aquesta vila i l’editorial proa que publica l’obra guardonada. Una primera qualificació el fa el consell format per cent lectors que aporten 30€ com a dotació del premi les obres finalistes les tria un jurat de set membres vinculats al món literari i editorial. És  doncs un premi que emergeix dels lectors i això ja dóna la garantia de que serà un llibre que atragui i satisfaci a un conjunt ampli de públic. El noi de Sarajevo va guanyar doncs el premi a  l’any 2009.

L’autor en Jordi Cussà no és però un desconegut en el món literari ja que té publicades diverses novel·les i algun poemaris. Nascut a Berga ha viscut en diverses ciutats europees. S’ha dedicat a la producció i direcció teatral, va ser fundador de l’”Anònim teatre” que es encara és una companyia bergadana en acció.

La seva primera novel·la Cavalls Salvatges va ser una novel·la molt frapant a on la seva pròpia experiència en el món de la droga va quedar reflectida en la narració que va rebre unes excel·lents critiques , posteriorment ha publicat La ser, premi Leandre Colomer a l’any 2001, L’alfil sacrificat , premi Fité i Rosell 2020 i ara amb aquesta obra rep el premi Lector de l’Odissea.

Ha publicat també narracions curtes poesies i escriu habitualment en revistes de cultural catalana i diaris d’abast nacional.

El noi de Sarajevo ens narra l’experiència vital d’un jove des del moment que compleix dotze anys i es va fent gran al llarg del conflicte dels Balcans entre serbis, croats i bosnians, prové d’una família multiètnica . Dusko, que així es diu el noi, viu la tragèdia de veure esmicolada al seva família i els seus somnis de postadolsecent. Seguim el seu periple durant la guerra i es implicacions personals i sentimentals que això li comporta. Queda palesat que aquest adolescent quedarà  com van quedar diverses generacions marcades profundament i per sempre per una guerra ètnica amb tota la càrrega d’odi acumulat que porta una confrontació d’aquest tipus.

El mateix autor en algunes declaracions comenta que el llibre té dos reptes importants, per una banda la voluntat d’intentar explicar la rutina del dia a dia de la guerra amb el permanent perill que comporta i la constant necessitat de la improvisació i per altra banda fer-ho de manera que la narració correspongui al que pensar,sent i vol el protagonista un adolescent que s’ha de fer gran de cop , ha de madurar del dia a la nit i de les conseqüències en la personalitat que comporta haver viscut una guerra i els moments de crueltat brutal que es produeixen.

La novel·la també es qüestiona el perquè una comunitat que viu amb una certa pau i amb una convivència més o menys pactada es pot d’un dia a un altre enfrontar-se violentament i amb desconeixement del que fins el dia de l conflicte els havia unit.

El llibre planteja la vida – pocs anys tanmateix- de Dusko que compleix 12 anys en els moments previs a l’esclat de la guerra de Bòsnia. A partir d’aquí el llibre ens explica les diverses peripècies d’una fugida cap a la costa intentat allunyar-se del conflicte i potser una fugida pes salvar la situació. La desaparició els pares i de molts familiars els situa en la tessitura d’incorporar-se a la lluita i ser protagonista de les pitjors vivències que pot donar una guerra. La narració acaba anys més tard i hi ha un cert retrobament dels que han quedat de la família. La narració està , des del meu punt de vista, molt ben estructurada i lligada , tot i que per mi el final descol·loca  i sorprèn  però per altra banda és la conclusió i l’explosió de tot el que Dusko havia anat guardant al cor i a l’ànima.

La novel·la està també molt ben documentada i rigorosa amb el tractament del conflicte ,sense masses concessions a la retòrica dels discursos i sí afrontant els temes amb realisme i no endolcint en cap  oment la situació, és això sí, també, un homenatge a les víctimes , als milers de persones que en tota guerra i també en la de Bòsnia víctimes innocents d’un conjunt d’interessos geopolítics.

De la novel·la se’n desprèn també una clara denúncia d’un fets que es van produir fa prop d’una vintena d’anys però fets que encara són vius i encara perviu un distanciament i un odi somort que pot tornar a esclatar quan menys ens pensem.

Excel·lent novel·la que amb l’obtenció del premi Odissea la consagra com una novel·la de rigorosa construcció i d’una anàlisi pormenoritzada de sentiments, percepcions i accions en un entorn contrari i advers,