Noms propis ( XXXI)

by

Mariano Rajoy. Tal i com estava previst ha perdut la primera i la segona  oportunitat de ser investit president.

I ho ha fet amb un discurs que no semblava anar adreçat a obtenir més vots.

Més aviat un discurs retrògrad, sense cap mena d’il·lusió i de perfil i to més aviat avorrit.

Ha tingut la virtut de posar d’acord a tothom fins els seus mateixos hipotètics socis en que no ha estat el discurs que es demandaria a un candidat a la presidència del govern.

Ha sortit el Rajoy potser més dogmàtics amb les idees conservadores.

Potser el que realment volia Rajoy era començar la campanya d’unes noves eleccions més que no pas la voluntat de seduir a algun grup més per tenir els suports.

Per què vull ser president es deia:

  1. España necesita un gobierno con urgencia; 2. los españoles han señalado con claridad su preferencia por el Partido Popular, 3. y, en tercer lugar, no existe una alternativa razonable

Fins i tot va donar la sensació que menystenint a C’S malgrat ser qui li ha donat aire per poder anar a  la investidura.

I pel que fa aquí Catalunya Rajoy a quest cop ha estat taxatiu, ha deixat el silenci per carregar fort, sobre la situació catalana ha dit :  Señorías, como todo el mundo sabe, España sufre una amenaza explícita contra su unidad territorial, contra la igualdad de los españoles y contra su convivencia. Por eso Partido Popular y Ciudadanos hemos incorporado a nuestro acuerdo el impulso de un Pacto por la Unidad de España y en defensa de la Constitución. El desafío que, paradójica y abusivamente, se plantea desde las instituciones autonómicas de Cataluña, de ninguna manera se puede atribuir a los catalanes en su conjunto. Afortunadamente, Cataluña es una comunidad muy heterogénea y plural, muy plural. Basta recordar el resultado que allí se ha producido en las últimas elecciones legislativas del 26 de junio. Una vez más, hemos constatado una verdad conocida: que Cataluña es mucho más que los políticos independentistas y que éstos no podrían llevar a cabo sus objetivos sin provocar una enorme fractura de la sociedad catalana. No se me malinterprete. No digo que rechazamos la independencia porque la reclamen pocos. Digo que su pretexto, su excusa más fuerte, esa supuesta ansia popular insatisfecha y desatendida, carece de fundamento.  La intervenció ha causat lògicament l’enuig de els forces catalanes perquè ha eludit la seva responsabilitat i molta – recordis que va dur l’estatut al Constitucional – i per altra banda perquè  molta amenaça però poca proposta política.

En fi a veure si en al propera oportunitat d’investidura si és que hi torna millora el seu discurs.

 

Pedro Sánchez. Segueix mantenint la seva posició del No a Rajoy.

Se suposa que amb ell hi ha la seva supervivència.

Va anar directament al gra i sense embuts d’entrada ja va dir clarament que no comptessin amb el PSOE per tenir president.

Sánchez manté no i a més no dóna cap mena de perspectiva de canviar la seva posició. L’ha blindat.

“No vamos a claudicar. No podemos secundar su chantaje, sino que lo denunciamos. Usted pretende que o gobierna o ahy elecciones el día de Navidad”

I concreta les raons del no : “Recortes en las políticas de igualdad, en la dependencia, en la violencia de género, recortes en cultura, recortes en ciencia, en agricultura, en protección medioambiental, desprecian la pobreza energética, recortes en infraestructuras, recortes en las políticas de inmigración y emigración, recortes en enseñanza, menos profesores y más alumnos, y la imposición de la LOMCE, y con el decreto nuevo sobre las reválidas de hace unos días; recortes en becas; copago farmacéutico y expulsiones de ciudadanos del derecho a la sanidad. Más de 13 millones de españoles en riesgo de exclusión social. 3,5 millones de horas no pagadas. Desigualdad salarial…”

I Conclou: El PSOE no puede colocar en La Moncloa “al representante de la corrupción, la desigualdad y la ineficacia

Sembla que el pols que manté Sánchez és evidentment amb Rajoy , però també amb el seu propi partit.

Sap que al seva supervivència política va lligada també al manteniment d’una posició coherent i també a la situació que pot viure al seu propi partit si l’obliguen a canviar la posició Sánchez ap que fen un pas enrere  es garanteix la possibilitat d’’un retorn factible.

La llàstima és però que a la fermesa del N0 ( que aplaudeixo) no hi hagi alguna possibilitat d’explorar una alternativa de govern. Tot i els convits reiterats des de diverses posicions a que s’hi posi.

Potser no era el moment en debat però a partir d’avui , sí que toca

I aquí a Sánchez crec que li faltat la valentia i el coratge polític d’entomar el tema de Catalunya amb decisió i amb voluntat per  arribar a acords.

Queden encara dos mesos per veure si tot plegat madura.

 

Albert Rivera. Ha assumit – i deu costar- que amb el seu pacte amb el PP ha perdut credibilitat – per haver negat tantes vegades el que ara fa- i popularitat, però per la pàtria diu que ho fa tot.

No cal amagar-se en el patriotisme que  ja resulta ranci d’invocar.

A Rivera li interessa influir i ho fa anant de pacte a pacte i el que més convingui.

Però deu estar afectat pel menysteniment que va rebre de Rajoy en el seu primer  discurs. Ni el va esmentar.

Per això el mateix Rivera a través del seus diputats gairebé desqualificava el discurs del candidat  i afegia que Rajoy era el mal menor necessari però.

“Usted está en nuestras manos”,  li va dir a Rajoy. “Las elecciones obligan a hacer cambios pero no a cambiarlo todo. El PP quedó en primer lugar”.

I tants canvis de pactar amb el PSOE ara a pactar amb el PP i demà?

El que més convingui i tot és justificable: «La majoria d’espanyols no es fia d’un partit que no ha sabut lluitar contra la corrupció. No sé si vostès es van indignar molt o poc, però van fer poques coses contra ella. Començant pel seu propi partit», va acusar el líder de Ciutadans .Per això hem hagut de firmar un pacte contra la corrupció, perquè no ens en fiem»

Una signatura ho canviarà tot?

Si anem a les terceres Rivera pot seguir perdent bous i esquelles.

 

Pablo Iglesias. S’esperava la seva intervenció ja que era la primera vegada que s’encarava en seu parlamentària a Rajoy.

Va ser contundent cal dir-ho i li va etzibar a Rajoy una bona dosi de cops.

«Vostès són la corrupció»,  «La corrupció és en els gens del seu partit, senyor Rajoy»,  i els va acusar d’«haver naturalitzat la corrupció com a forma de govern en que manen els que no s’han presentat a les eleccions».

Rajoy però el va respondre amb ironia, art en el que  pot tenir moments interessant. «No s’apropiï vostè ni dels pobles, ni de la gent, ni de la sensibilitat social, ni del sentit de la justícia», l

Potser el més curiós de tot plegat però va ser les al·lusions que va llançar a Pedro Sánchez i sobre el seu No: No estàvem segurs que resistís a les pressions. Li dono les gràcies per no facilitar un govern del PP” i ha acabat llançant li un convit: “Ja és hora de decidir-se, senyor Sánchez. Estem disposats a intentar un acord”.

Aquí ja podríem ser-hi si al mes de març l’actitud d’Iglesias hagués estat una altra.

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: