Fa quaranta anys. Voluntat de crear una premsa alternativa (i III)

by

El Setmanari de Vilanova i la Geltrú amb tota la complexa història de la premsa de la ciutat   va tenir un paper, modest segurament en el món periodístic dels anys setanta a Vilanova ,  però  fent plausible que una nova premsa era possible.

Els anys setanta eren  temps d’obscurantisme informatiu i d’unes notícies  passades pel sedàs de la censura del   poder local i sempre procurant no molestar, més aviat afalagar a l’autoritat i moure’s en una mena d’espiral del conformisme.

I tampoc no va ser gens fàcil el treball de setmana darrera setmana.

En la celebració del primer aniversari El Setmanari publicava   una editorial  de la que es pot despendre alguna de les dificultat que havien tingut : “Durant aquest any de vida ens han donat sovint consells paternalistes i ens han dit que no passaríem del número quatre o cinc . Ens han titllat d’oportunistes i demagogs. Alguns ens han arribat dir que érem el “setmanari d’en Piqué”. I el batlle insinua que ens el volem carregar. D’altres  asseguren que el que pretenem és utilitzar el Setmanari  per auto propulsar-nos de cara a les futures eleccions . Hem rebut trucades anònimes. Ens han calumniat, ens han insultat una i cent vegades. Nosaltres per la nostra parat, hem anat fent el nostre camí, sens e fer cas d eles nostres provocacions i deixants empre les coses més clares millors….

Hem assistit a mutacions prodigioses i a canvis  camisa realment espectaculars

 Va durar seixanta nou setmanes i intentà fer un nou periodisme vinculat a la ciutat i als seus problemes reals , socialment avançat i amb un fort esperit crític amb les institucions locals que encara no s’havien democratitzat. Junt amb el grup inicial s’hi  aplegaren  també periodistes de les noves fornades, Tots foren protagonistes d’un intent de fer un periodisme diferent del que fins el moment es coneixia i era dominant a la ciutat  i en fer-ho  català . Molts motius foren els que el feren fracassar des del impagament de la publicitat fins les pressions polítiques de membres de l’UCD que se suposa que el van veure com un perill davant les eleccions municipals que es convocarien a l’any 1979.

 

Possiblement la barreja de la necessitat de trobar alternatives informatives,de la voluntat d’un col·lectiu d’estructurar una nova manera de fer premsa nova i en català ,i de disposició  d’un “pagano” ( en el bon sentit del terme) van fer possible l’aparició del Setmanari, que certament va ser potser massa molest per la mateixa societat i fins i tot per la mateixa oposició democràtica que potser veien en el setmanari una posició massa radical en alguns temes van preferir que acabés desapareixent abans d’implicar-s’hi

El número 60 del 7 d’abril del 78 és el punt que indicarà el començament de l’agonia del Setmanari. Una vaga  a les arts gràfiques va aturar la seva sortida. El silenci va durar un mes llarg. El Setmanari torna a sortir el 19 de maig però amb una imatge diferent i amb una numeració correlativa però es significatiu que anunciï una II època. Han passat coses i s’intenten explicar de manera positiva a l’editorial de la represa: Hem tingut un període de silenci , la nostra publicació no ha estat fidel a la cita setmanal que tenia amb el lector: per diverses raons la primera d’elles fou la vaga que paralitzà el sector de les Arts Gràfiques;després,  quan la vaga ja estava solucionada, nosaltres, la nostra publicació tingué un seguit de problemes econòmics que posaren en perill no sols la seva  sortida durant aquest parell de setmanes , sinó al seva existència…………. No volem dir amb això que siguem herois , és senzillament, que en aquest país encara no hi ha una normalització informativa ni s’ha pogut crear un estat d’opinió que pugui mantenir i potenciar tot un seguit de publicacions independents, que no vol dir sense opinió ni sense línia informativa….

Certament la causa econòmica és fonamental Miquel Adrià, potser ja tip de perdre diners o potser veient que al deriva informativa i ideològica  del Setmanari no el convencia, va anunciar la seva restricció del flux de recursos econòmics. Això provocà també una certa tensió a la redacció entre els que creuen que l’aventura ja s’ha acabat i aquells que encara volien seguir resistint. La resistència va durar ben poc, el 14 de juliol del 1978 apareix el darrer exemplar el Nº 69. No hi ha editorial però hi ha un article ,que havia inicialment de ser l’editorial ,i per tant anava sense signar. L’editor reclama que si l’article apareixia havia de portar una signatura. De fet l’article havia estat escrit pel dirigent del PSUC Josep González però va aparèixer amb una altra signatura , Sixte Moral; va ser fruit de urgència, el setmanari a les màquines d’impressió i la impossibilitat de localitzar a l’autor. Restituir l’autoria – ja ho havíem manifestat en altres ocasions- és també necessari. En aquell article, que havia de ser l’editorial- es denuncia la voluntat de l’entorn de Piqué i l’ UCD de comprar el Setmanari com finalment va ser: l’article  Una gran maniobra política? Afirmava:  “El segon element el constituiria l’ intenció per part de l’alcalde  de la compra d’aquets Setmanari , tant per evitar les crítiques  que des d’aquest se li puguin fer , com per comptar amb el recolzament de tota al premsa local en una futura confrontació electoral.

De totes maneres el Piqué seria ingenu que penses que es fàcil posar en el mateix sac a UCD, CDC i ERC , que l’esquerra local farà un enorme retrocés a nivell local ,que el sr. Adrià  s’avindria a un joc d’aquets tipus i que les forces democràtiques  no tenen altres mitjans  de difusió per contrarestar aquestes pretensions de monopolitzar la premsa local…..”

Causes d’un final potser prematur.

 El Setmanari finalment fou venut a un conjunt de persones vinculades a l’UCD d’entre ells en portava la veu cant en José Antonio Gargallo , aparellador vilanoví que semblava tenir alguna aspiració política que mai es concretà.

Evidentment el final , al marge de la venda, semblava cantat quan es va veure privat del suport econòmic. Al llarg de la singladura del Setmanari hi ha haver poca atenció als temes econòmics. La redacció no va tenir mai  cap control de la situació ni de la seva evolució – crec que ni va interessar-  ja que les xifres quedaven en mans de la persona que Miquel Adrià havia delegat .  En la segona època quan ja la protecció d’Adrià s‘havia acabat pren al direcció econòmica, amb l’acord de la redacció, l’Albert Sanabra que  gestionà els recursos amb mà de ferro en els darrers números es  varem obtenir minsos beneficis, però ja no s’hi perdia. El col·lectiu de redactors mai va tenir l’oportunitat de comprar la capçalera. Ningú els hi va oferir. La gran maniobra política que denuncia la darrera ,diguem-ne, editorial s’havia consumat.

Però hi ha altres causes del final. N’apuntem algunes:  la   desastrosa, nefasta i dissortada i lamentable  gestió de la publicitat. L’agència que la portava  feia també la publicitat  del Diari i sempre  el Setmanari va  segon plat i segurament tampoc els gruix dels anunciants volien apostar per una publicació encara d’incerta continuïtat. És evident que l’  obligatorietat dels inicis d’anunciar-se al Diario i després la rutina de molts anys tampoc feia plantejar-se  als anunciants un possible canvi en l ’inserció de la publicitat.. Es van quedar a  deure molts diners de publicitat inserida i mai cobrada fet que no va ajudar a equilibrar la balança de despeses i ingressos.

Hi havia també una  manca evident d’un projecte ideològic global i  cohesionat entre la mateixa redacció i entre  l’editor i la redacció (1). Visions diferents i en moments d’efervescència unitària tots semblava vàlid però quan les aigües  van canalitzant-se els matisos tenen la seva importància i ,en aquest cas, els matisos que estaven gairebé contraposats entre l’editor i una part de la redacció van ésser fonamentals pel trencament.

Una altra raó del fracàs   va ser a manca d’una direcció  periodística tot i que de fet actuava amb professionalitat i eficiència l’Eugeni Molero  de director i  mai va imposar línies d’actuació quan possiblement hagués estat necessari i imprescindible fer-ho . Molero era un de més entre els altres  i mai es va sentir  ni voler ser superior en rang a la resta de redactors. Tenia més influència i contacte amb l’editor però va actuar sempre amb una notable exquisidesa en la relació amb la redacció.

Les pressions certes, constatables  dels nuclis econòmics i polítics  locals lligats a l‘UCD per evitar una publicació crítica davant les eleccions municipals i en concret de seu candidat Josep Piqué van finalment triomfar i comprar la capçalera, el producte que van treure però era francament de baixa qualitat periodística . Era sens dubte una sobrevaloració de la influència dels Setmanari però segur  que els era com un gra al cul.

Altre causa va ser ,sens dubte, el fet de que el Setmanari no va ser capaç de fer-se popular de debò, de traspassar la voluntat de ser majoritari a la ser una realitat al servei de al majoria. La voluntat hi era però el resultat potser no va respondre a les expectatives. Va ser titllat de radicalitat ,tampoc creiem que sigui veritat, potser en una ciutat poc acostumada que  des de la premsa es diguessin les coses clares la irrupció del Setmanari va ser massa sobtada i no es va poder pair a temps.

I l’estocada final va venir de  manca de suport de les forces polítiques democràtiques emergents que llevat del PSUC es van negar a fer una modesta aportació econòmica per garantir-ne el funcionament. Evidentment no en tenien cap obligació però potser hagués servit per constatar que una nova manera d’entendre al premsa en una democràcia.

Especular si el Setmanari hagué seguit s’hagués consolidat no va la pena va servir en aquell moment per fer trontollar  -modestament- status quo periodístic del moment.

Amb el títol “Mentre va durar va ser bonic…El Setmanari de Vilanova i la Geltrú. Un assaig per fer una nova premsa local a la transició”, la Unió Vilanovina fa uns quants mesos  va organitzar una taula rodona on  es plantejà fer un recordatori d’una època efervescent , polèmica i segurament també carregada d’il·lusió i esperança.

Com dèiem al principi es constatà que el Setmanari va tenir un paper, modest segurament en el món periodístic  però  fent plausible que una nova premsa era possible (2).

El Setmanari va voler trancar la situació de precarietat informativa . Il·lusió i transgressió vet aquí la possible combinació del Setmanari.

No és tracta de mirar el passat amb nostàlgia – el punt just també és bo- sinó analitzar el moment que es vivia amb la perspectiva d’avui. No es tracta ara tampoc de pensar que tot es va fer malament, cosa que és molt temptadora i per altra banda molt fàcil,  cal analitzar els errors que van conduir tantes coses, el mateix Setmanari, per exemple, va  fracassar, o si més no en una aventura no reeixida. .. Eren joves i  potser es volien menjar el món i certament durant una temporada els va semblar que ho feien ,però finalment el bany  de la realitat tossuda els va fer adonar-se que no sempre tot és possible, però vaja com deia el lema de la taula rodona, “Mentre va durar va ser bonic”.Sí.

Caldria esperar fins a l’any 1984 perquè s’intentés de nou generar una certa pluralitat a la premsa vilanovina l‘intent va venir des de Vilafranca quan la revista TOTHOM va voler fer un salt qualitatiu i estendre’s pel Penedès. L’intent no va durar gaire, ja que la precarietat econòmica va fer que desaparegués.

(1)Els  darrers col·laboradors que constaven en el crèdits de del número 60.

Editor Miquel Adrià

Director: Joan Randeu Masdeu

Redactors: Jordi Ambrós, Xavier Capdevila, Francesc Escribano, Ramon Farré, Enric Garriga, Eugeni Molero, Sixte Moral, J.J. Palau, Oriol Pi de Cabanyes, i Frederic Ràfols.

Dibuixants i grafies : Joan Carles Lluch, Antoni Márquez, Amadeu Satorra

Fotografies. Gabriel Güell.

A partir del número 61 la segona època es va suprimir la llista d’aquest redactors o col·laboradors.

 (2)Algunes valoracions publicades:

 Joan Soler Bou : “Aquest setmanari sortí el dia d ela “liberación” ( 21 de gener) i edità seixanta nou números justos abans de ser venut a grup dretà vilanoví. És el primer intent ,reeixit o no, de crear un mitjà d’informació consolidat   i amb una visió crítica de la ciutat. No amagava els seu problemes i els presentava des d’una òptica molt més oberta  que la del diari “oficial”. Fou, per aquest fet, mot criticat. El seu fi principal , com es pot suposar no era la cultura, però tot i així publicà articles força interessants  sobre cultura popular, personatges vilanovins, etc..”

 Bases per una història cultural vilanovina (1945-1980). Joan Soler Bou, Centre d’Estudis, 1980. Premi Francesc Macià

 Oriol Pi de Cabanyes. He parlat només ocasionalment del meu avi. No sé si l’anterior article  li vaig dedicar – en aquell il·lusionat Setmanari de Vilanova i al Geltrú que fou víctima del “lock-out” patronal”.

 El “Xic” Cabanyes. Oriol Pi de Cabanyes Revista Foment, Nº 25, juliol de 1981

 

Publicat a l’Eix Diari el 22 d’agost del 2016

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: