D’altres fonts VI

by

Les aigües baixen mogudes al PSC. D’aquí uns dies hi haurà primàries. S’enfrontaran el número ú i la número dos per liderar-lo a partir del proper Congrés.

Es fa difícil trobar les set  diferències entre les dues candidatures i el que diuen.

Fa uns es va publicar  al diari El Periódico un interessat article sobre la situació i futur del PSC. L’autor  Jordi Mercader és un analista polític prou fi i rigorós  i un coneixedor del món polític català prou notable com per llegir-lo amb atenció.

 A qui li importa el PSC. Jordi Mercader. El Periódico. 08.09

 Iceta sap que la recuperació de la credibilitat passa pel reconeixement del dret a decidir

El PSC ha apostat últimament amb èxit a la derrota electoral, i s’ha estabilitzat al voltant del mig milió de vots: suficients per sobreviure, pocs per mantenir certa influència en el PSOE i escassos per tenir rellevància al Parlament, agreujada aquesta per l’alineació incondicional del seu grup parlamentari amb l’oposició absoluta al sobiranisme. En aquestes circumstàncies, no ha de sorprendre l’obsessió dels socialistes catalans per recuperar el seu protagonisme polític nacional. L’enemic per arribar a aquest objectiu, aconseguit en part en l’àmbit municipal, el tenen a casa: massa dirigents han preferit instal·lar-se en la marginació abans que acceptar un error en els plantejaments que els han portat a la ruïna política. L’episodi de la via canadenca s’ha de situar en aquest escenari.

Miquel Iceta tenia preparat des de finals de l’any passat un document pal·liatiu de la intransigència sobiranista exhibida pel seu partit en els últims temps. Redactat per reconeguts defensors del discurs més catalanista, dormia en un calaix a l’espera d’una oportunitat. De sobte, el text, pensat com una declaració, s’ha convertit en ponència política del pròxim congrés, amb l’únic afegit de la referència a la via canadenca. ¿S’ha tractat d’una improvisació; d’una maniobra de tempteig davant la debilitada direcció del PSOE; d’un moviment tàctic del primer secretari preparant la disputa del càrrec a l’alcaldessa de Santa Coloma, Núria Parlon, oberta al referèndum; o d’un avís als immobilistes anunciant una voluntat ferma de canvi en matèria nacional?

L’experiència del primer secretari del PSC aconsella descartar el simple error en el llançament de la idea, seguida de la renúncia a defensar-la en el consell nacional. Més aviat s’intueix un exercici de tempteig i recompte de forces. El reduït nucli de direcció d’ Iceta hauria arribat a la conclusió de l’absurditat de seguir en l’actual tendència: perdre diputats en cada convocatòria, mantenir-se alineats amb el front del no a tot i caure en la invisibilitat política, una situació difícil de suportar per a un partit que va governar Catalunya.

Iceta sap perfectament per on passa la recuperació de la credibilitat i el pes polític en el mapa electoral català: pel reconeixement del dret a votar dels catalans. Com a mínim, per una formulació del dret a decidir com a instrument imprescindible per poder decidir i defensar el seu no a la independència. Amb aquesta posició s’allunyaria del bloc estrictament negacionista i s’acostaria a la nova esquerra sobiranista dels comuns . Però, ¿ Miquel Iceta té força per realitzar un moviment tan contrari a l’ortodòxia del PSOE i a la praxi del seu propi partit en els últims anys? I, a més, més d’un es deu preguntar, raonablement, ¿a qui li importa a aquestes altures el que faci el PSC?

Encara que pugui semblar que ja no interessa a ningú la posició del PSC, ni potser el seu futur com a partit, no és necessari un gran esforç per descobrir que les aparences són errònies. La recuperació dels tradicionals postulats nacionals és de gran interès per als socialistes catalans de sempre, els que un dia van construir un projecte majoritari i avui deambulen per campaments provisionals i per als que van votar reiteradament el PSC original. També ho hauria de ser per als actuals votants i militants, especialment per als que viuen amb incomoditat el permanent fora de joc del seu partit. I tindria els seus efectes pràctics quan Catalunya pugui plantejar-se una majoria d’esquerres sigui de la mà d’ERC o d’ Ada Colau o tots junts.

Un PSC reincorporat al cercle del nou catalanisme polític, delimitat per la línia vermella del principi democràtic, amb les seves múltiples variants polítiques i jurídiques per a un exercici eficaç d’aquest principi, obriria horitzons en la creació de majories socials i parlamentàries. Fins i tot per al PSOE, atrapat per la desorientació davant el reiteratiu fracàs electoral i una aritmètica parlamentària molt adversa, podria ser positiva l’experimentació de pactes amb forces independentistes, a partir de l’acceptació que el que és rellevant per arribar a acords no és el caràcter independentista de l’interlocutor, un propòsit molt legal, sinó el seu respecte a la legalitat democràtica.

La creació d’una zona de grisos entre el blanc i el negre promoguts a consciència pels adversaris irreconciliables pot ser una tasca fora de l’abast per a l’actual PSC, caracteritzat per la dificultat per autoregenerar-se políticament i generacionalment. No s’ha de descartar aquesta hipòtesi. Del moviment québécois d’ Iceta només pot aventurar-se que no tots al seu partit semblen resignats a la invisibilitat. Periodista.

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: