Noms propis XXXIV

by

Pedro Sánchez. “A mi l’únic que em queda és al manera de morir” . Amb aquesta claredat i contundència explica la seva situació Pedro Sánchez, atrapat entre la necessitat de cercar alternatives al PP i la intransigència de molts dels barons a facilitar-li la possibilitat de trobar un govern alternatiu al del PP.

Té mala peça al teler i segons com vagin els resultats de demà a Galicia i a  Euskadi la seva situació al capdavant del PSOE encara serà més precària.

Espera amatent a conèixer resultats per veure si por fer alguns passos endavant per intentar la quadratura del cercle i poder-se presentar a una investidura amb els suports necessaris per poder formar govern i intentar governar.

Uns bons resultats i la possibilitat de facilitar el govern a Euskadi li permetria gairebé segur obtenir el suport del PNB , però un mal resultat i passar a ser irrellevants a Euskadi , no l’ajudaria en absolut a poder mantenir el pols al seu propi partit.

Sánchez sembla que té clar que el seu horitzó cada cop és més focs però segurament cal que faci mans i mànigues per seguir aspirant a trobar una fórmula que el permeti assentar-se al capdavant del PSOE i alhora tirar endavant un govern més o menys estable.

Els anomenats “barons” li segueixen fent la vida i la via del pacte progressista impossible.

Si arriba a fer-ho Sánchez es consolidarà perquè té  avui per avui encara la complicitat de les bases i per tant la seva consolidació faria canviar forces coses al PSOE.

Però avui segur que, com va dir Romanones, Sánchez a més de veure com pot morir exclama allò de “qué tropa, joder, què tropa”

 

 Francesc Homs. No hi ha cap dubte que la situacions processal i personal  d’Homs és una autèntica estupidesa. Portar a judici una actuació política és un realment un error polític  greu del partit del govern i és pervertir els sistema polític . Però això és així. L’enfrontament polític i la posició enrocada d’ambdues banda  porta a usar els mecanismes de la justícia per voler resoldre un tema polítics que hauria de trobar solucions amb el debat , la controvèrsia i si cal i l’acord.

Ara quan Homs fa determinades declaracions amb un to d’una certa supèrbia i autoritat moral tampoc ajuda a l’entesa i a la rebaixa del to d’agressivitat. Es pot entendre quan damunt d’ell hi ha una amenaça forassenyada.

No pot dir que anirà a declarar, no en nom d’ell, sinó del poble de Catalunya, perquè no és veritat que representi  tothom, no pot socialitzar una situació que per més complicada que sigui per ell tingui res a veure amb molta gent que ni creu el que diu ni participa de la seva voluntat política.

No es pot  en la cridòria dels mítings vantar-se de la desobediència i després anar dient que no van desobeir sinó que obeïen al poble de Catalunya.

No!

Grans circumloquis per queixar-se  – i crec que  amb part de raó-  d’una situació políticament absurda però tampoc pots anar desacreditant a la justícia de la manera que ho fa : “tinc la sensació que volen tombar a algú per frenar el procés, però no s’adonen que som molts i que passa tot el contrari”. Tenim la sensació que és un procés polític, no jurídic i que sentència està dictada”,

També ha expressat que “tenim la impressió que les institucions espanyoles han actuat de manera arbitrària i seguint les voluntats del Partit Popular la Fiscalia actua a voluntat dels interessos del PP“.

Sobretot perquè el tema no va de sensacions sinó de fets.

Rebuig de la judicialització de la política i rebuig a la situació en que es troba Francesc Homs , però potser caldria una continència verbal més positiva.

Això sí portar un pin amb l’estelada fa la cosa més èpica.

 

Ximo Puig i Carles Puigdemont. Els dos presidents de les generalitats, la catalana i la valenciana han fet un pas endavant en normalitzar unes relacions bilaterals que feia anys que caldria haver normalitzat. Aquest allunyament ha estat reconegut pels mateixos presidents ,Puig “durant molt temps hi ha hagut una gran desconnexió entre Catalunya i la Comunitat Valenciana” i Puigdemont “hem de revertir d’incomunicació injusta per a les institucions i per als ciutadans”. Puigdemont i Puig han acordat “establir un nou marc de relacions” entre les dues comunitats, la qual cosa es concretarà en reunions bilaterals semestrals, i donar un impuls al corredor mediterrani amb la constitució de la “comissió tècnica permanent” formada per tots dos governs i estarà encarregada de fer un “seguiment real i quotidià” de les obres. Volen passar de temps d’exigències a temps de realitats. No ha estalviat crítiques als govern central que malgrat estar en funcions segueix invertit en altres trams ferroviaris i oblida el Corredor Mediterrani.

Els dos presidents han demostrat una sintonia bona i complicitat en el tema centrals que els uneix i també voluntat de seguir cooperant i amb paraules de Ximo Puig sigui quin sigui el futur de Catalunya. Al marge de situacions polítiques concretes el que cal és tenir un veïnatge cooperatiu i que ajudi a millorar les relacions i que aquestes siguin fructíferes.

 

Pablo Iglesias i Iñigo Errejón. Se’ls podria anomenar l’estranya parella almenys si veiem les piulades que s’intercanvien després d’un míting d’Iglesias de campanya a Galícia aquest en un moment culminant del seu discurs llança la proposta : “El día en que dejemos de dar miedo a los que se enriquecen a costa de la gente seremos uno más y no tendremos sentido como fuerza política”.

Una mica més tard, Errejón, suposem que en fred i sense l’eufòria del míting reflexiona  al Twitter:  “A los poderosos ya les damos miedo, ese no es el reto. Lo es seducir a la parte de nuestro pueblo que sufre pero aún no confía en nosotros.”

I Iglesias potser sorprès per la contestació d’Errejon al mateix Twitter respon: “ Sí compañero @ierrejon pero en Junio dejamos de seducir a 1 millón de personas. Hablando claro y siendo diferentes seducimos más

I tots satisfets.

Per uns , els de Podemos, això és el debat públic que cal fer i contrastar  els punts de vista encara que  siguin diferents , i per altres , part de la premsa i els opinadors de capçalera,és la crisi dintre de Podem.

Segurament no estem acostumats a la discrepància en directe entre dos dirigents polítics, però segurament també seria interessant que quan es comparteix (?) el lideratge potser cal posar-se d’acord amb les línies bàsiques del discurs  del contrari el que pot ser un debat estructurat s’acaba convertint ,o semblant ,una olla de grills..

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: