Joc de pregons.

by

La festa Major de la Mercè ha tingut en els dies previs una polèmica més mediàtica que popular

Talment com un joc d’ous.

L’Ajuntament tria un pregoner que sembla que en algun article es creu que ha insultat i ofès als independentistes.

No  insulta qui vol sinó qui pot.

Alguns tenen cua de palla que realment sorprèn.

La pell s’ha tornat mot fina.

Com que  el pregoner triat no agrada – potser no és prou català-  es mobilitzen algunes forces vives per fer-ne un d’alteratiu .

Ja ho tenim embolicat.

I embolicar-se vol dir generar una polèmica tan absurda com inútil.

Pérez Andujar obvia en el text qualsevol provocació ni fa esment a  cap polèmica .

Toni Alba , diuen que alternativament,  sí que li retreu els suposats insults als independentistes.

En fi ni cal dramatitzar-ho ni cal tampoc esquinçar-se els vestidures des cap de  les bandes suposadament enfrontades en aquets tema.

La festa ja ho té això

Diu el Bienve Moya que en  això de les fetes en sap un niu : Reivindiquem la festa perquè representa la llibertat contra la rutina diària, la imposant rutinarietat que ens fa present cada dia la peribilitat de la condició humana. La sacralitat ha de custodiar, emparar, la festa, el dia sant, el “dia lliure” (el dia sense obligacions exògenes). Contradir el dia sant, sagrat, és tabú, és pecat. Per aquesta raó l’home posa la norma indiscutible de la festa sota l’empara de la sacralitat, perquè s’hagi de complir indefugiblement. La sacralitat ha d’emparar allò que una societat considera que ha de ser incontradible, inviolable.

I encara en un altre text: Però la societat humana, sobretot les capes populars, encara que ja no depenguin dels fenòmens naturals, encara que ja no cregui en déus proveïdors ni salvadors, segueix necessitant un temps festiu, un temps per jugar i gaudir, necessita disposar d’un temps, com ja he dit, per seguir creient en la utopia d’una societat més justa i feliç; a la humanitat, per a la seva salut social, li cal seguir concebent i projectant altres móns possibles, eslògan ben actual i antiquíssim alhora.

Doncs això llibertat per dir el que es pensi i respondre el que es vulgui.

Trencar la rutina, Totes les rutines i la sacralitat

No demonitzar a ningú que es mogui en els paràmetres de la defensa de la dignitat i la llibertat.

Busquem la utopia doncs.

Sobre el que diem dos textos d’abans i  després del pregó.

El d’abans:

  Festa major. Joan Ollé. El Periódico.17.09

 No, definitivament no vull ser súbdit -no ciutadà- d’aquesta Catalu-nya que contraprograma Felip Vcom a alternativa al barceloní Javier Pérez Andújar -¡traductor d’Astèrix al castellà!- com a pregoner de les festes de la Mercè. M’he assabentat pels papers que l’heroica iniciativa va sorgir de les xarxes socials (¿?) amb el suport i el finançament de les entitats La Coronela (¿?¿?), Memorial 1714 (¿?¿?¿?) i Petrolis Independents (¿?¿?¿?¿?), franquícia de la cadena Petro 7.

Davant la impossibilitat que el pèrfid Borbó vagi a la nostra festa major en persona, els patriòtics mecenes han optat pel bufó Toni Albà com el seu representant en el món dels vius, que diu que pregonarà desinteressadament per tal de seguir sent el Rei. Sí, Toni Albà, el que va invitar els espectadors catalans a no anar a aplaudirCarmen Machi al Teatre Lliure per haver firmat un manifest a favor del federalisme; el que va sentenciar que Inés Arrimadas «és tan curteta que el seu cap fa pudor de peus»; el doctorat a imitar borbons a sou de TV-3. Ignoro quin és el coeficient intel·lectual d’Inés i de quantes neurones disposa el coco del còmic, però em consta que Arrimadas és la protagonista de les seves pròpies paraules i Albà és un cervell de lloguer que necessita algú que li escrigui. Total: que, posats a escollir, em quedo amb ella.

Bufons i aduladors

Adoro els bufons que compleixen amb la seva condició desafiant audaçment els seus amos, com el del rei Lear de Shakespeare, o com el joglar Albert Boadella abans de perdre la gràcia del teatre per acomodar-se a la Veritat; però no aquells que confonen el seu ofici amb el d’adular els seus senyors naturals.

Per a l’altra cara de la Veritat, Pérez Andújar és un paio poc recomanable, ja que, com va sentenciar la fogosa Rahola,«ridiculitza i embruteix el sentiment de la majoria del Parlament i de tot el país», (…) «enalteix el poble obrer i dels barris marginals contra la pèrfida ‘Barcelona burgesa’», (…) «amb una mica deSerrat i Gimferrer per amanir el discurset». Es veu que a ella li fan més el pes Llach i Martí Pol… Sobre gustos no hi ha disputes . Però, estimada Pilar, ¿no et passes mil pobles -tots catalans, per descomptat- quan parles de «tot el país»? Vinga, no facis trampes. Si fos el mestre Cuní, et castigaria a llegir l’Alcorà en hebreu 1.714 vegades al Born de les lamentacions i de cara a la paret.

La veritat: que, enmig de tanta Veritat, aplaudeixo els dubtes i les vacil·lacions d’Ada Colau, que devia aprendre de Manuel Vázquez Montalbán, o per si mateixa, que la paraula Barcelona hauria de pensar-se sempre en plural: Barcelones, moltes Barcelones, totes les Barcelones imaginables i les seves contràries.

 El de després:

 Una barreja de política i bufonada. David Ciriri. ARA. 23.09

 El Fossar de les Moreres, d’una severitat russa, probablement un dels memorials més ben resolts d’Europa, es va convertir ahir en l’escenari d’una bufonada. Ni Putin permetria que algú fes el ximple damunt de la tomba de Lenin, a la plaça Roja. L’estranya barreja de memòria històrica i bufonada va ser la constant. Ja al pla de Palau, davant d’una concentració que devia superar les quatre mil persones, un dels primers a prendre la paraula va ser un membre de la Coronela que es creia tant el paper de lluitador del 1714 que no va dubtar a retre homenatge al general Moragues i a dir-li que “no ens han vençut, que som aquí”. ¿Era teatre?, ¿era de debò?, ¿vivim al Polòniade la tele? La confusió entre memòria i bufonada va seguir. La presentadora va cridar a la concurrència els crits antics dels defensors de la ciutat, i Miquel Strubell, home del segle XXI, va reivindicar el retorn de la campana Honorata, que el 1714 avisava dels atacs a la ciutat. Glups! Tot plegat tenia un aire de penó antic, de trabuc i fins i tot de missa. Semblava una festa carlina.

El discurs del bufó, disfressat de Felip V, entretingut. La gent reia, més a l’inici que al final. Val a dir que els versos no són el seu fort, però la cosa hauria estat bé si no fos perquè una cosa és fer el pallasso i una altra fer política. La tele té l’inconvenient de fabricar famosos, com ara escriptors i polítics que no ho són. I el bufó ha tingut la temptació de la política. Patètic quan, ja alliberat del paper de Felip V, va intentar negar que la bufonada fos alternativa al pregó oficial. Des del populisme més primari, ens va sermonejar que no és un intolerant i que estima tots els pobles. El català, perquè és el seu, però també el saharaui, el palestí, el sirià… Uf! ¿Calia dir que no era un pregó alternatiu i provocar, alhora, que la gent xiulés un dels nostres escriptors de talent? Que ens manipulin els polítics és lleig, però és pitjor que ho faci un còmic de la tele. El pregoner de la Mercè no ha fet cap mal, amb les seves crítiques a l’independentisme. En canvi, si convertim l’independentisme en una cosa antipàtica i intolerant per als qui encara dubten, prendrem mal.

 

Evidentment la tria és alternativa

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: