Els (altres)  onzes de setembre

by

Hi ha qui ja te ben emmarcades i penjades les cinc samarretes de les darreres cinc “diades” i s’ho mira amb orgull i preocupació, ja gairebé no hi ha lloc per si n’ha de penjar una de sisena , si cal. I encara els més tecnològicament avançats hi han penjat les cincs selfies que s’ha fet en el sector en el que li corresponia ordenament manifestar-se. Llàstima que no en tingui cap amb les personalitats que ens tenen pendents i generen controvèrsia  per saber  si hi aniran o no hi aniran.

Hi ha qui col·lecciona i acumula també una gran diversitat d’anècdotes, d’històries curioses, d’epopeies personals i de fotografies, una magnitud notable d’imatges sobre al diada a quina més original. A mi m’ha emocionat la que il·lustra el Miquelets i La Coronela presentant armes a Puigdemont! Buf!, Emocionant tanmateix……

Però més enllà de “conyes marineres” i del debat absurd de les xifres que són recurrents l’endemà i els dies després un cop més destacar la presència multitudinària al carrer per reclamar l’ independència de Catalunya. I el debat anterior a la diada, el procés  s’ha desinflat i el debat posterior el procés no s’ha desinflat.

Però essent important i molt les convocatòries dels  darrers anys els onze de setembre des de fa 130 anys com s’ha recordat sempre han tingut la seva importància i les seves accions més o menys conegudes o més o menys vistoses, més o menys tolerades i també durament i violentament  reprimides per la dictadura.

Però la celebració d’enguany ,a més del notable èxit ,– es vulgui o no discutir, altre cosa és si l’èxit al carrer suposarà passos polítics endavant- ha tingut un contrapunt  modest però significatiu pels que a l’any 1976 vam ser a Sant Boi, perquè un acte de commemoració de la diada de fa quaranta anys ha generat una certa polèmica política per la seva mateixa organització i desenvolupament.

La secretarà  general del PDC s’ha queixat perquè els seus socis de govern ERC participava en un acte convocat des de “l’esquerra” – una part, clar –  a Sant Boi per commemorar els quaranta anys de la mítica diada de l’any 1976.

La Sra.  Pascal recriminava al seus socis republicans que semblava que havien caigut en la temptació partidista i que semblava que volien utilitzar la Diada “com a element per anar configurant un imaginari de futurs pactes més ideològics que nacionals”, perquè això fa mal al procés”. 

L’acte organitzat per ERC, CUP i En Comú volia des d’una visió d’esquerres ( cosa que seria discutible en alguna de les formacions si seguim la seva trajectòria amb els vots dels pressupostos dels governs de la Generalitat en el zenit de els retallades) reivindicar i recordar l’acte que es va celebrar a la ciutat del Baix Llobregat ara ha fet quaranta anys.

Lloable intenció.

Qui organitza un acte pot convidar-hi a qui vulgui. I en el cas d’aquesta commemoració de l’11 de setembre del 1976 , segurament la invitació dels organitzadors s’hauria d’haver estès a més formacions polítiques de l’arc parlamentari català perquè si es tractava de recordar el record hauria de ser complert.

El mateix PDC es va queixar, i crec que amb raó, més enllà de la seva picabaralla amb el seu soci d’ERC , hi hauria d’haver esta present així com altres forces polítiques de la mateixa esquerra que tampoc van ser presents -ignorem si van ser o no convidats – en l’acte.

Perquè a Sant Boi a l’any 1976 no  només es van manifestar les esquerres , sinó que hi havia el ventall més ampli possible de els forces democràtiques des de dreta liberal fins l’extrema esquerra que salvant diferencia van entendre que calia la unitat per que l’acte fos un èxit i donar una empenta final al recent. llavors,  i encara influent postfranquisme o franquisme sociològic  . Cadascú amb el seu matís van conformar un cromatisme divers i ampli. Aquets va ser l’èxit i també va ser un dels fets que va colpir més al  govern de Madrid, la unitat de les forces catalanes amb les cessions necessàries de cadascú per garantir l’èxit.

Però tampoc és cert,com es va dir, que s’anés  a fer l’acte d’aquella  diada Sant Boi a perquè era al  Baix Llobregat, comarca que fou  l’avantguarda de les lluites socials, com algú va afirmar, sinó perquè era l’alternativa a Parc de al Ciutadella i perquè a més hi ha enterrat Rafael de Casanovas. I ho explicava va pocs dies en Miquel Sellarés , el cap pensant de l’organització i estructura de les primeres grans diades, en un article al diari El Punt Avui: “Així, l’any 1976 l’Assemblea de Catalunya va decidir convocar una concentració l’11 de setembre, per primera vegada, després de la dictadura. Aquesta havia de tenir lloc  al parc de la Ciutadella de Barcelona. L’Assemblea va començar llavors la negociació de manera ferma i decidida amb el Govern Civil de Barcelona, que rebia ordres directes del Ministerio del Interior. A aquestes reunions hi van assistir per part de l’Assemblea de Catalunya i del Consell Forces Polítiques de Catalunya: Josep Benet, Antoni Gutiérrez Díaz, Pere Portabella, Salvador Coromines, Joaquim Molins i jo mateix.

L’estat, però, àgil i ferm, no ens va concedir el permís per fer-la i ens va fer la contraproposta de celebrar-la a Sant Boi de Llobregat. No era més que un intent de dificultar-nos l’organització de l’acte, alhora que pretenien una certa desmobilització de la gent per les dificultats comunicatives d’aquesta localitat del Baix Llobregat. Així, tot i els esforços i llargues hores de discussió que es van allargar fins a altes hores de la matinada, no vàrem aconseguir doblegar les intencions de Madrid, i per tant la concentració s’havia de fer sí o sí a Sant Boi.”

I tampoc a Sant Boi els independentistes en aquell moment eren majoria. N’ hi havia , naturalment potser no gaires però combatius, anys  a venir amb prou feines omplien el Fossar de les Moreres però en la tenacitat d’aquells grups possiblement hi ha la gernació independentista d’avui. Però a Sant Boi no eren ni de bon tros la majoria.

Tot així  Cadascú pot organitzar els actes que vulgui, convidar a qui li plagui i no voler la presència d’altres i pot també reivindicar el seu paper, el que va tenir -o hagués volgut tenir i no va tenir-   però això no pot negar ni re interpretar la història o, si més no, fer-se la a mida.

A Sant Boi a ‘any 1978 hi havia des de la dreta democràtica fins l’esquerra independentista, es va entendre que la unitat era cabdal. I segurament les renuncies d’uns i altres va ajudar a que hi haguessin 100.000 persones. Que són multitud pel temps que corrien,  sense l’ajut de les televisors i ràdios del govern de torn.

Catalunya som tots proclamava el representant del Consell de Forces Polítiques. Miquel Roca Junyent,

Avui també hauríem de ser tots, amb discrepàncies i diversitat de posicions i sobretot amb la voluntat de compondre solucions democràtiques i respectuoses per garantir un futur més ric i ple pel País.

Publicat a l’Eix Diari el 20 de setembre del 2016

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: