Archive for Octubre de 2016

Ja hi ha president

Octubre 31, 2016

Després de 10 mesos ( 315 dies)  en funcions Mariano Rajoy ha aconseguit els vots suficients – i també les necessàries abstencions- per sortir del Congrés com a President del Govern.

Ha costat sang , suor i llàgrimes.

Un cop presa la possessió del càrrec es reactiva la política del govern .

Ara caldrà veure com s’estructurarà el govern i amb la seva composició ja es podrà veure si realment el tant esmenat diàleg s’intueixi amb els nous i noves ministres.

La segona sessió d’aquest tercer intent i definitiu d’investir president ha reeixit i per tant ara tot plegat , tot la maquinària sembla que es tornarà a posar en marxa.

Però la satisfacció que tenen a les files dels populars es converteix en neguit  a les files del PSOE.

Per una nada bona part del protagonisme de al jornada la va tenir Pedro Sánchez que poques hores abans de que Rajoy fos investit va renunciar a la seva acta de diputat i amb una sentida compareixença deixava clar que no votaria a Rajoy i per altra banda tampoc aniria en contra de la decisió del Consell Federal.

Aquí teniu l’acta i jo a tornar a  la batalla.

I llençava tres reptes a la nova gestora.

Que vagin en compte amb el PSC que no poden prendre cap mesura contra ells, que això és cosa del Congrés del partit i que ells no estan legitimats per prendre decisions que siguin després font de conflictes.

Que convoquin com més aviat el Congrés Federal que al seva feina un cop investit Rajoy ja no té cap mena de sentit i s’ha acabat la seva feina.

I que es llença a al carretera a trobar els suports necessaris per recuperar la secretaria general del PSOE que ha perdut de manera tant vergonyat.

Sánchez doncs amb ganes de brega i amb reals possibilitats de recuperar allò que alguns companys amb una mostra clara de deslleialtat li van arrabassar.

I naturalment veure que passa amb el PSC. Es van mantenir fidels al que havien anat anunciant i repetint. No és No. I amb ells alguns diputats i diputades de els Illes, bascos, aragonesos, gallecs i castellans  més els independents.

Vaselina, molta vaselina caldrà per intentar unificar criteris i posar-se  a fer oposició.

Aquesta segon volta de la investidura va tenir moments de tensió, fora  al carrer per una manifestació com altres hi ha hagut al voltant del Congrés però a  dintre de l’hemicicle per algunes veus que han volgut sobresortir.

I aquí ens trobem el cas del diputat de ERC Rufian que va llençar tota l’artilleria i la merda possible al PSOE.

Segurament va tenir el seu minut – o tres potser- de glòria però potser l’estratègia a la llarga no els beneficiarà.

Si ERC pretén acostar a part de la militància del PSC cap a posicions propers a les ves intervencions com les Rufian precisament no ajuden sinó que obren fractures difícils de superar.

Però vaja és ben legítim que Rufian faci el seu paper però quan tot està ja dat i decidit potser no és massa intel·ligent guanyar-se alguns quants “enemics.

I algunes afirmacions que intentava fer passar com a piulades d’altres persones dona una cerat visió de la categoria moral del diputat.

Tampoc el paper d’ERC en el Congrés tindrà segurament cap mena de rellevància en les discussions que hi haurà a la Cambra.

En fi que comença la legislatura.

Acabada la investidura ja veurem si hi ha capacitat ara de governar, de decidir i també d’aprovar els pressupostos que són la peça clau per poder governar.

I Brussel·les ja espera que el govern espanyol faci algunes retallades més per sitar el dèficit en els compromisos contrets.

Tot plegat segueix complicat, s’ha pogut superar l’escull, gran per cert, de tenir president però encara hi ha una allau de problemes als que s’hauran d’enfrontar amb una situació de feblesa parlamentària.

Temps és el que necessiten, uns per recuperar-se de la situació i altres per adaptar-se  a una situació de minoria que farà que governar no sigui fàcil.

Temps convulsos, parlamentàriament parlant, s’acosten.

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Noms propis XXXVIII

Octubre 30, 2016

 

 

Valérie Pécresse. Poca gent d’aquí coneix  a aquesta senyora, però el fet de que signés un acord amb el President Puigdemont l’ha portat a les notícies dels nostres diaris , un conveni que preveu cinc àmbits prioritaris de cooperació entre els dos governs: la innovació biomèdica i el sector farmacèutic en empreses emergents; l’educació; la gestió de residus urbans; la indústria dels videojocs i la investigació i innovació. El conveni es justifica per enfortir els vincles polítics i econòmics dels dos territoris.

La senyora Valérie Pécresse és al presidenta de la regió francesa  Ile-de-France.

Se la considera com una probable primera ministra de França si la dreta s’imposa a les presidencials.

Vaja que és una de les aspirant a tenir un paper important en el futur.

Aquí s’ha magnificat com correspon  la signatura del conveni per demostrar que al nostra presència internacional va endavant.

Que cada cop més a Europa s’interessa més per nosaltres , per nosaltres i pel nostre procés.

Però segurament caldria escollir millor els companyies. Resulta que alguns diaris han assenyalat amb semàfors vermells a al senyora Valérie pel seu capteniment respecte a la immigració i a la reubicació de les persones que es concentraven a l’indret conegut com la “selva “ de Calais. La presidenta s’ha mostrat contrària a que les persones que marxin d’aquesta aglomeració inhuma de Calais  puguin establir-se en els municipis de la seva regió. I sense aporta cap mena de solució afirma que : “ Estem creant potencials mini-Calais i és inacceptable”.

Ei! No cal tenir companys de viatge com aquesta senyora.

A l’hora de signar convenis – i és difícil naturalment- potser que abans coneguem una mica més el propòsit dels signats i  si s’adiuen amb els valors que  defensarà la futura república catalana.

I si al President li passa això a qui s’anomena ell mateix Ministre d’Exteriors, Raül Romeva encara li ha anat pitjor segons escoltem a RAC-1 :  “Raül Romeva ha portat la situació del procés sobiranista a Finlàndia convidat per la ultradreta”. . “Romeva va rebre el suport del diputat xenòfob Simon Elo, que en va ser l’amfitrió”Tant el govern finlandès com l’ambaixada del país a Espanya han aclarit que ni el govern ni el parlament van tenir res a veure amb la visita, sinó que la van organitzar els diputats que formen part del grup d’amistat amb Catalunya.”.

Fonts de la Generalitat han comentat que la voluntat és parlar amb tothom. D’acord però si finalment són aquest els que ens han de donar suport, anem dats….

 

Gabriel Rufian. Crec que és un dels representants més conspicu del nou friquisme polític, però té el seu encant sens dubte. M’han fet gràcia les seves darreres opinions respecte al PSOE ha considerat que el PSOE “té tant d’obrer, socialista i esquerres com jo de capellà, és a dir, res”.

Potser té raó.

Que el PSOE sigui o no d’esquerres potser s’ha de valorar amb al feina feta en els darrers anys  i segurament la valoració seria una altra.

Ell de capellà òbviament no en té res però potser el paper de telepredicador televisiu que a vegades fa el converteix en una mena de repartidor de qualificacions i  de posicions ideològiques.

Però el tema està en que si el PSOE no és d’esquerres ja em dirà que és el seu partit. Potser cal recordar-li que està en un partit que s’ha col·ligat electoralment amb la dreta més pura de Catalunya.

S’ha plantejat com és el que seu partit ha donat sistemàticament suport al darre govern de Mas , el de les retallades més fortes de la històries. Això és ser d’esquerres i obrers.. Potser sí.

És d’esquerres votar sense cap mena de rubor ni pudor al costat del PP el no increment de determinats impostos als que més tenen.

En fi vagi dient senyor Rufian  com diuen en castellà, “por la boca muere el pez” .

El “rufianisme” és una nova manera de fer política  i també de ficció, clar

Ell segur que no és capellà però d’esquerres……. ufff, tampoc massa.

 

Miquel Iceta “Nosaltres desobeïm i acceptarem el càstig o la multa que ens posin”. “No li pots dir al Pedro Sanchez que s’abstingui davant de Rajoy. Si ho fan hi ha un punt d’insensatesa”. Iceta s’ha sortit amb la seva. Ha fet valer el seu paper i el seu càrrec i els diputats del PSC han votat No  la investidura de Rajoy seguint l’unànime decisió del Consell Nacional.

Molt bé.!

Ara però haurà d’estar amatent a la reacció de la gestora del PSOE. Que no serà segur el deixar passat sinó que segons expliquen els que coneixen més interioritats la voluntat del PSOE és expulsar al PSC de qualsevol estructura orgànica del PSOE. Mantenint això sí l’aliança i els acords de col·laboració

Segurament això que pot semblar un càstig pel PSC pot ser un bon revulsiu per resituar-se a Catalunya, encara que la decisió de suprimir la via canadenca del seu document congressual rebaixa la voluntat del PSC d’estar d’alguna manera  en la demanda d’una consulta sobre el futur encaix de Catalunya I Espanya.

Iceta té al davant un panorama complex, sens dubte, però l’habilitat demostrada tantes vegades  pel dirigent del PSC veurem si aquest cop també li serveix per sortint-ne reforçat ell i el seu partit  o bé és el primer secretari que ha de tancar la barraqueta per manca de clientela.

Doncs això, Iceta, o caixa o faixa.

 

Antoni Fernández Teixidó. El panorama polític català ha canviat de paisatge. Partits històrics com CDC o el mateix PSC han entrat en una certa crisi de la  que encara no es visualitza el seu final. De CDC en van saltant alguns dirigents i aquest és el cas e Fernández Teixidó, vell conegut de la política catalana, dirigent i diputat primer pel CDS va fer el salt a CDC on va seguir essent diputat i conseller en el darrer govern de Jordi Pujol. Ara ha presentat el seu moviment polític “Lliures”  que  es defineix com liberal i de centre, però no independentista.

“Hem de posar el catalanisme al dia”, ha dit Fernández Teixidó en la presentació de l’acte davant un auditori ampli i divers.

A Lliures també hi participen antic militants d’Unió com el diputat Roger Muntañola que ha afirmat que : “la situació política és insostenible perquè el govern català i el central només aspiren a la confrontació i no a resoldre problemes”. El nou moviment vol evitar la confrontació estèril.

 

Fernández Teixidó no ha estalviat crítiques a l’actual President de la Generalitat:”Puigdemont emplaça el Govern espanyol a un referèndum quan sap perfectament que no hi haurà referèndum. “No volem una Catalunya que gira i bascula cap a l’esquerra perquè ens considerem gent de centre. No volem una Catalunya que accepta que la llei no s’ha de complir”.

El temps  , i sobretot els urnes, dirà si hi ha espai per un moviment com Lliures, altres com Unió van intentar trobar l’espai i es van trobar en el buit més evident i cruel.

Veurem.

D’altres fonts XI

Octubre 29, 2016

 

 

M’ha interessat especialment  l’article que publicava el diari El Punt/Avui en Jordi Font, visió particular d’una situació però sobretot del futur del procés.

L’opinió de Jordi Font per la seva llarga trajectòria política es sempre  prou interessant de conèixer.

A veure si aquest cop l’encerta o el temps el desmenteix.

 

Jordi Font i Cardona  és un polític català. Ha desenvolupat, , un intens activisme social i polític, en el moviment sindical, en el moviment urbà i en el procés d’unitat del socialisme català, en estreta interrelació amb el procés de transició democràtica. A partir de l’any 1980 des de la  Diputació de Barcelona, serà un dels principals impulsors de les noves polítiques culturals, així com del Pacte Cultural de 1985. Darrerament, des de l?institut del Teatre i des del Consell Superior d’Ensenyaments Artístics de l’Estat, ha impulsat l’accés dels ensenyaments artístics superiors a l’Espai Europeu d’Educació Superior. Membre de l’Executiva del PSC des de 1980 fins al 2000, exerceix de Secretari de Cultura fins a 1996, impulsant el procés de definició de les polítiques culturals, particularment de la política immigratòria i  dels programes de govern de cultura per a Catalunya i per a Espanya. Membre de Nou Cicle), col·lectiu que agrupa els sectors socialistes més afins a Raimon Obiols. Membre del fòrum L’Opinió Catalana. Membre del Cercle Catalanista de L’ateneu Bracelonés..

 

En un any, a port. Jordi Font. El Punt/Avui. 26.07

 

 “En el millor dels casos, és imaginable una pressió de la UE sobre les parts perquè arribin a un pacte, no pas per legitimar un procés unilateral

 

En el termini d’un any, arribarem a algun port (per seguir en el llenguatge mariner d’Artur Mas). Vull dir a una solució per a una nova etapa del vell plet Catalunya-Espanya. Aquesta és la conclusió que es desprèn del calendari de Puigdemont, que situa “la desconnexió” en aquest termini. I és que o bé arribem abans a alguna solució o anem al ridícul més espantós i això segon cal suposar que ningú no ho vol. Tothom que no visqui d’il·lusions sap que no hi ha cap via cap a la independència fora de la llei, almenys a la Unió Europea. In extremis i en el millor dels casos, és imaginable una pressió de la Unió Europea sobre les parts perquè arribin a un pacte superador, no pas per legitimar cap procés unilateral –i, doncs, il·legal– d’independència. Per si no era prou clar, el refús al referèndum de Crimea pel fet de contravenir la legalitat d’Ucraïna va establir un estàndard prou precís. En aquest sentit, és evident que la pretesa transició harmònica “de la llei espanyola a la llei catalana”, ignorant la primera, és un pur miratge si no és una impostura, és a dir, un engany.

Un engany que no sap greu pels qui s’ho prenen com una forma de pressió màxima per arribar a un pacte (bona part dels votants de Junts pel Sí). Però que sap tot el greu del món pels que s’ho creuen religiosament i se senten posseïts i exaltats per una il·lusió tan il·lusòria. Topar amb la realitat els farà massa mal. I això no és bo, perquè haurà esbravat en el terreny de la ficció unes energies que el país necessita en el terreny del real. Més encara, perquè haurà produït unes durícies que faran molta gent immune a tota al·lusió, fins i tot a la il·lusió d’una estratègia nacional viable. No es pot jugar amb la gent sense costos greus. Ningú no hauria de fer-ho, menys encara, paradoxalment, en nom de la pàtria.

Sigui com sigui, no crec que Puigdemont ens estigui portant al barranc, sinó que, en realitat, més enllà de les cançons de gesta, està apuntant a la nova situació política que s’obre a àmbit espanyol i en la qual espera tocar terra. Serà el moment d’alliberar-se de la inconvenient situació creada: del protagonisme desfermat de Ciutadans i de la CUP, de l’error d’haver confiat la salvació de CDC a la seva mutació independentista. Serà la manera de tornar a ocupar l’ample espai de centredreta que ha pràcticament abandonat, ara amb un plantejament més proper al PNB, amb la independència en el programa màxim, però tan obert com calgui al pacte d’entretant.

Efectivament, som davant d’un nou moment a Espanya. No ha estat possible un govern alternatiu, a l’esquerra. Però sabem per experiència que no és el mateix el PP amb majoria absoluta que el PP que l’ha perduda: dóna, entre altres coses, per a la cambra nupcial del Majestic. S’ha acabat el corró parlamentari. Li caldrà guanyar-se cada votació, amb els corresponents pactes ad hoc, pas a pas. I amb una oposició molt dura: la dels socialistes d’arreu, que compensaran amb escreix l’abstenció del PSOE en la investidura d’ara; la de Podem, amb els seus components territorials, que voldrà anar sempre més enllà que el PSOE; la que jugarà Ciutadans, per no quedar-se enganxat al PP; i la dels nacionalistes catalans i bascos, és clar. Amb el plet Catalunya-Espanya damunt de la taula, la vella assignatura pendent de la democràcia espanyola.

És una oportunitat que caldrà aprofitar. Els vots que es van escapar de CDC en favor de la presidència d’Ana Pastor van ser tot un indici. Com ho ha estat la conferència del president Puigdemont a Madrid. I no diguem la indiscreció d’Artur Mas informant que el referèndum podia haver quedat al marge en favor d’un pacte prou prometedor amb Pedro Sánchez. La cosa va estar a tocar, només que alguns no es van fiar de deixar una cosa tan grossa en mans d’un dirigent primerenc i poc confessat, mentre que altres van optar per prioritzar el seu joc particular, el ja clàssic “pujolisme” meridional.

Hi arribem des de la força de la radicalitat independentista, però des de la feblesa del 48%. Hi podíem haver arribat des de posicions no tan extremes i arriscades, però des de la força del 80%. Són les dues estratègies possibles. No n’hi ha més des d’una perspectiva nacional catalana: l’estratègia nacionalista de fugida cap endavant a risc de fracturar el país en dos i de crear una gran frustració final; i l’estratègia de la major part de l’esquerra nacional, garant de la unitat civil del poble de Catalunya i partidària de reunir tota la força del catalanisme al voltant d’horitzons viables, sense impostures. No seria sobrer que Puigdemont, mentrestant, corregís una mica el tret i permetés materialitzar la força de tot el catalanisme, en la seva pluralitat.

 

 

Del Pirineu a casa, el viatge de l’aigua amb Pere Alzina

Octubre 28, 2016

El tema de l’aigua, segons diuen els experts, serà un dels temes cabdals del futur. Aquest dies, malgrat les pluges, seguim escoltant que la sequera es fa evident al nostre país. Les reserves dels pantans han baixat i naturalment s’han encès algunes pre-alarmes instant  a consumir-ne menys, o bé aplicant directament restriccions.

L’any passat escoltàvem a la Bea Escribano que ens va fer tot un seguit de reflexions sobre la importància de l’aigua com elements gairebé d’estratègia política.

Els analistes més pessimistes fins i tot parlen de que els guerres que s produiran al món en aquets segle vindran en moltes ocasions per l’aigua, per l’accés a l’aigua o pel control d’aquest recurs natural , ja que el seu control esdevindrà un element cabdal per desenvolupar el futur.

La conferència d’avui divendres a l’Aula ( a les 7 d ela tarda a l’UPC)  “Del Pirineu a l’aixeta de casa . El cicle de l’aigua” explicarà tot el procés de con les aixetes de casa nostra ens porten aigua. Però aquesta aigua té un origen en els rius del Pirineu i com, a través d’obres d’infraestructura de canalització i traspassos de cabals, arriben fins a la costa , en aquest cas, on podem gaudir amb una certa tranquil·litat de l’aigua.

L’ús del rius del Pirineu com  a subministradors d’aigua a la resta del país porta, sens dubte, algunes necessitat de per una banda mantenir els cabals ecològics del rius i també la seva utilització més racional per no trencar els equilibris ecològics i hidrològics. S’han assajat altres fórmules com les dessalinitzadores en alguns punts de la costa del país, però encara no s’usen en totes les seves possibilitats de producció.

Hem viscut la batalla per evitar el transvasament del riu Ebre i en canvia hem fet molts transvasaments del rius del Pirineu per portar aigua a la zona més poblada de Catalunya com és l’àrea metropolitana i Barcelona. El riu Ebre està canalitzat fins a Cunit, sense que se’n hagi fet us però que era una obra que volia unir la conca  de l’Ebre amb la del Llobregat a través d ela xarxa que ja existeix al Penedès.

Sense anar més lluny el consum de l’aigua que fem nosaltres mateixos prové de la planta potabilitzadora d’Esparraguera que agafa e cabal del riu Llobregat però que en cas de necessitat podria també tenir connexió amb l’aigua del riu Ter.

Sigui com sigui el tema d l’aigua serà sens dubte un dels grans temes de reflexió,debat i fins i tot conflicte en els propers anys.

Pere Alzina es defineix ell mateix així : “Sóc en Pere Alzina i Bilbeny, consultor i comunicador ambiental. Llicenciat en Biologia en l’especialitat de Zoologia. També tinc un títol de mestratge en Enginyeria Ambiental. Al llarg de la meva carrera professional he treballat en el camp de l’educació ambiental al Parc Nacional d’Aigüestortes-Sant Maurici, al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà, al Parc Nacional del Corredor i del Montnegre fins que vaig entrar de ple en el món de la consultoria ambiental privada. Tinc una dèria incombustible per a aprendre i una tirada humanística irrefrenable motiu pel qual adoro el cinema, la literatura, la història, l’etimologia, la filogènia de llengües…”.

Sens dubte la conferència serà de gran interès donat que el tema de l’ aigua estàen l’agenda de l’actualitat dels governs i també dels gran moviments ecologistes.

Sense alarmismes però si que cal amb actuar amb rigor i amb molta prevenció davant algunes actuacions.

No malbarat l’aigua hauria de ser una consigna clara i contundent.

Serà curiós saber que hi ha al darrera d’un  gest tant quotidià com primer l’aixeta i veure  rajar l’aigua.

De lectures

Octubre 27, 2016

Patria.

Fernando Aramburu.

Colección Andanzas 888

Tusquets Editores.

Barcelona. Septiembre 2016.

 

Una autèntic clam a la concòrdia la que es desprèn d’aquesta magnífica novel·la d’Aramburu. A través de dues famílies es pot copsar tot l’horror de la violència i les seves conseqüències, politiques, socials,morals i personals . Refer la història de les relacions entre dues famílies en mig d’un ambient enrarit per la violència, el dubte , la delació i por, damunt de tot la por en una Euskadi al llindar de la treva definitiva d’ETA. La por en tots els sentits la de qui es sap objectiu del terror i la del que des de la banda de la violència després s’adona de quina ha esta la seva actuació i la rectificació costa i molt. El paràgraf del llibre : “Constató: pedir perdón exige más valentía que disparar un arma, que accionar una bomba. Eso lo hace cualquiera. Basta como ser joven, crédulo y tener la sangre caliente. Y no sólo que se necesitan un par de huevos para reparar sinceramente, aunque no sea más que de palabra.” És un bon exemple de la dificultat de restaurar la pau.

Aramburu Va néixer a Sant Sebastià en 1959. És llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Saragossa i des de 1985 resideix en Lippstadt, localitat alemanya on treballa com a professor d’espanyol. No obstant això, la distància geogràfica no és obstacle perquè Aramburu tingui una creixent presència en els mitjans espanyols, amb habituals col·laboracions en diaris i revistes. Està considerat ja com un dels narradors més destacats del seu generació. Narrador destacat, es autor de tres volums de relats i de las novel,les Fuegos con limón, Los ojos vacíos, El trompetista del Utopía, Bami sin sombra, Viaje con Clara por Alemania,Años lentos, La Gran Marivián, Ávidas pretensiones y Las letras entornadas. Ha obtingut , entre altres, el Premio Euskadi, el Premio Mario Vargas Llosa, el Premio Real Academia Española, el Premio Tusquets Editores de Novela y el Premio Biblioteca Breve.

La novel·la arranca en el moment en que ETA declara la treva indefinida. Dubte, sorpresa i també sensacions confrontades per una banda la família de la Bittori viuda de Txato, un empresari del transport que va fer créixer la seva empres a base d’esforç i treball i que va ser assassinat per ETA ho viuen amb escepticisme. Txato assassinat  pel fill de la Miren,el Joxe Mari que en el la seva joventut va ser íntima amiga de la Bittori. El creuament cruel de les dues  famílies ha aixecat una barrera de dolor , de recança, d’incomprensió i amb poques esperances de poder fer variar al situació familiar i personal.

Bittori retorna al seu poble , al lloc on van matar al seu marit. Això provoca un cert recel, es considera una provocació per part de la Mirem que creu que  Bittori busca la venjança ara que ja no hi ha violència . Primer hi va mig d’amagat per anar a passar una estona a la tomba del marit amb qui li va explicant l’actualitat de la situació política i familiar. Mica en mica però va perdent la por i ja arriba a cara descoberta i acaba instal·lant-se en la casa familiar.

La novel·la va desenvolupant  els fets i el situacions en que viuen la dues dones i les seves respectives famílies cadascuna d’elles amb els càrregues emocionals diferents, la Mirem té la filla gran L’Arantxa que impossibilitada a rel d’un accident bascular es retroba amb el fill de la Bittori, metge, i reneix una vella amistat que havia quedat trancada a rel de la mort de Tatxo  a mans d’Eta i pel germà,  Joxe Mari.

Les vides dels tots els protagonistes sempre sota els fets que han succeït van evolucionant , la filla de la Bittori que vol entrar en el projecte per trobar-se amb els violents per intentar recompondre les relacions amb la restitució de  les víctimes i les seves famílies, fins a les reaccions de Joxe Mari empresonat  i el procés de  la pèrdua de fe en la banda d’ETA, sobretot perquè la reflexió el porta a considerar que la violència no és un element de transformació o almenys no ha sigut a Euskadi i sí en canvi de portar el dolor a innocents i sobretot en el cas de les dues famílies que manteníem una forta amistat i que acaben trencades per l’acció violenta.

La novel·la està escrita en capítol breus, cada un d’ells enllaça amb alguns dels personatges i el moment en que es va desenvolupant l’acció ja sigui en el temps present de la narració o en el passat   i sobretot en els moments anteriors i posteriors a la mort de Tatxo a mans d’ETA.

La novel·la va conduint els fets fins que els protagonistes troben la reconciliació entre els dues famílies amb una abraçada final  entre les dues dones que  tanca , en part,  el conflicte personal i familiar però en tot l’ambient que desprèn la novel·la la necessitat de la recerca del perdó, el reconeixement de  les víctimes i també l’abandonament de l’odi que va aixecar massa mort i masses assassinats.

També la transformació de  la societat basca queda palesa amb l’evolució dels fills de les famílies que viuen en un espai rural per acabar situant-se la majoria d’ells en zones urbanes, des del germà que no vol saber ers de la situació familiar fins  a qui es vol comprometre fins el final en la recerca de la concòrdia i la restauració de la pau i la convivència.

Gran novel·la, molt ben pensada i estructurada , explica històries col·lateral d’un gran interès i fruit d’un coneixement , d’una observació minuciosa, i de com les consciències van evolucionant  des del viratge ideològic que va conduir a causar un dolor finalment inútil.

Una novel·la  en que queda clar que es fa difícil oblidar el dolor viscut però que també deixa clar la necessitat de trobar espais de perdó, concòrdia, restauració de les relacions, reconeixement de les víctimes  i esperança de futur.

Extraordinària lectura que commou  pel seu realisme i per la seva voluntat de catarsi.

Imprescindible.

 

 

 

 

Tot just ha començat…

Octubre 26, 2016

Sí, tot just ha començat l’enfrontament al PSOE, enfrontament que caldrà canalitzar amb una certa mà esquerra fins que arribi el proper Congrés del partit per dilucidar llavors l’equilibri de les forces per seguir essent un dels referents de l’esquerra espanyola.

Consumat el canvi en la direcció del vot en la segona volta de la investidura de Rajoy.

Ara però, es plantegen nous dilemes.

Vot d‘abstenció global del grup?

Vot d’abstenció d’onze diputats?

Llibertat de vot garantint  la investidura?

O campi qui pugui…

La legitimitat del canvi d’orientació de vot està fora de dubte si entenem les promeses electorals com a promeses concretes d’un moment i no en un futur per conèixer o per circumstàncies sobrevingudes que facin lògica la variació del vot.

No és el cas d’ara entenem ,i sobretot perquè l’abstenció preconitzada ara, deixa clar que la caiguda de Pedro Sánchez era l’objectiu per facilitar l’abstenció i mantenir un estatus quo d’alguns dirigents del PSOE.

Però l’abstenció aixeca un dubte.

Per arribar fins aquí es podia haver fet d’altre manera que hagués repercutit en cessions polítiques per part del PP.

Ho deia molt clarament en Josep Borrell en un article el passat dimarts al Periódico : Per arribar on hem arribat, hauria sigut millor una abstenció negociada per facilitar un govern minoritari del PP, exigint-li mesures de tipus econòmic, social i institucional, incloent-hi una ponència de reforma constitucional.

Però els socialistes no hem tingut una estratègia clara i assumida pel conjunt de l’organització. Ha faltat una discussió oberta, sincera, lleial i compromesa per escollir la millor de les opcions possibles  (Decisió i representació. Josep Borrell. El Periódico. 25.10).

Ha fallat estratègia però no es pot negar que també hi ha hagut un joc, sinó brut, sí fosc,  soterrat que ha fet variar algunes posicions i ha fet també canviar possible majories que existeixen. Les declaracions de Felipe González ( que ha perdut ja qualsevulga credibilitat) o les intromissions d’antics dirigents del PSOE com Rubalcaba o les declaracions de   Rodríguez Ibarra  segur que ha ajudat a deixar que el PP governi però alhora també portarà a que el PSOE perdi segurament la seva primacia a l’oposició i a l’enfortiment d ‘un projecte  alternatiu de biaix socialdemòcrata.

Fins el dia d ela votació ( dissabte o diumenge) seguirà el “run , run” i el morbo de saber que fa finalment el PSC o alguns diputats bascos, gallecs o de les Illes que si bé no són un gruix nombrós sí que representen un estil del PSOE , l’anomenat Perifèric i en territoris on el PP ha fet bandera molt més de palesar de la seva incapacitat de generar diàleg.

Després de la tempesta diuen que ve la calma.

Es poc probable que això es compleixi perquè la tempesta encara no ha acabat, en tot cas ha baixat el seu to, el seu nivell però un cop acabat el procés d’investidura renaixerà amb més força.

Primer caldrà estar amatents a que passa amb el PSC que ha decidit sobiranament i en funció del protocol de l‘any 78 el seu paper en tot plegat aprovant el no amb el 99,99 % del seu Consell Nacional .

Segona caldrà veure si es convoca un congrés extraordinari com ja reclamen algunes veus  entre elles la del mateix Borrell que segons diuen vol aspirar a ser el nou primer secretari – mereix un comentari a part-

Tercer com encaren la legislatura i si la investidura conté a més  l’acord en temes del dia a dia parlamentari.

Quart , voldrà de veritat el PSOE recuperar el seu el referent de l’oposició?

Cinquè….

Sisè..

Interrogant encara múltiples que seran difícils de desvetllar i sobretot de donar respostes adequades als temps politics que vivim.

 

 

Canviar l’hora, o canviar l’horari?

Octubre 25, 2016

D’aquí una setmana haurem de canviar el rellotge d’hora, a les tres de la matinada de la nit del 30 d’octubre l’haurem de passar a les dues, per tant, direm, altre cop ,  que dormirem una hora més. Començarà ,en els dies previs ,i en els posteriors també  les explicacions dels experts  sobre el perquè del  canvi. Entrarem a l’horari de tardor, als matins es farà, per uns dies ,  clar més aviat i a les tardes es farà fosc molt més aviat. És una mesura que des de l’any 2000 s’aplica de manera conjunta a la Unió Europea. Es justifica al·legant  que els objectius són l’estalvi d’energia. Els experts indiquen que l’estalvi a les llars catalanes arriba fins el 5% ( És molt?. És poc?). I a més també , segons l’Institut Català de l’Energia , a cada llar s’estalviaran una mitjana de 6 euros ( És molt? . És poc?). Naturalment la mesura té  els seus detractors que apareixeran com sempre, també,  als diaris i els noticiaris explicant els perquès d’anar en contra de la mesura ja  que  consideren que els canvis poden provocar alguns inconvenients al “rellotge biològic” personal que afecta sobretot als nens i nenes i a la gent gran. Sobretot aquets inconvenients afecten el son. També  cal dir que amb dos o tres dies es superen aquestes molèsties per part de  majoria de les persones que els pugui afectar .Per 6 euros dormirem malament alguns dies?. Cadascú s’ho sabrà. Estalvi del 5% d’energia i 6 euros a al butxaca. El debat tornarà a generar-se el proper mes de març quan el canvi sigui a l’inrevés. Però el debat segurament més interessant seria el canvi d’horari -o si més seguir amb el debat – més que no el de l’hora. Fa temps que hi ha un moviment ciutadà per canviar els horaris que tenim al nostre país. És tracta de formalitzar un canvi  horari que segons l’anàlisi del Consell Assessor pel Desenvolupament Sostenible (CADS), podria contribuir a millorar el benestar físic i anímic de la població, augmentar la satisfacció laboral i la competitivitat de l’economia i, en conseqüència, generar una vida social de qualitat. Horari que permeti una conciliació real, que avanci segurament les hores  de treball i per tant permeti un gaudi personal o col·lectiu a mitja tarda. El tema no és fàcil ja que hi ha molts elements rutinaris que ho fan difícil i perquè  en la configuració de la distribució horària  intervenen múltiples factors econòmics, socials i culturals. Per tant, es considera que qualsevol procés de canvi dels horaris i de la variació dels usos i costums actuals, hauria de ser gradual i consensuat amb el conjunt de la ciutadania i dels agents econòmics i socials. La importància del tema està reconeguda i  el govern de Catalunya va crear un Consell Assessor per a la Reforma Horària, presidit per Fabián Mohedano , ara diputat de Jxsí i l’autèntic impulsor de la reforma horària a Catalunya, que a més de fer la feina de sensibilitzar les accions governamentals, proposa la creació de cinc àmbits de treball claus per poder fer la proposta del canvi horari, el món del treball, l’educació, l’administració, el comerç i consum, i la cultura i l’oci Mohedano creu que al reforma portaria uns horaris ” més humans i més cívics” Segurament seria així. Però si el canvi d’hora segurament és un fet estrictament mecànic, girar les manetes del rellotge, el canvi horari requereix un debat , una discussió i una consens difícil però potser no impossible. Decisió política, voluntat empresarial i social i sobretot convenciment de que es poden trencar les rutines que avui són els que porten, per exemple,  acabar determinats esdeveniments esportius o culturals més enllà de les12 de la nit. Així no canviarem mai, segur i el canvi d’horari possiblement  seria positiu, el de l‘hora no ho sabem del cert.

 

Publicat al Diari de Vilanova. el 15 d’octubre del 2016

Derivant cap l’abstenció

Octubre 24, 2016

Sembla que a la tercera anirà la vençuda.

Pedro Sánchez no se’n va sortir a la primera, Rajoy també va punxar a la segona i ara sembla que a la tercera Rajoy reeixirà.

El Rei ha convocat una nova ronda amb els partits polítics per explorar la possibilitat de que algun candidat obtingui els vots necessaris per ser nominat o més vots a favor que en contra per tenir la investidura garantida.

El Rei començarà la ronda de consultes un cop s’hagi celebrat el Comitè Federal del PSOE , que encara segueixen desfullant la margarida.

“No es no” , “Que part del No no entiende Sr. Rajoy”. Ho recordem. Però tot això pot canviar.

Els gestos observats en la desfilada del 12 d’octubre amb una aparent cordialitat i d’intercanvi de relacions fa pensar que l’abstenció és una realitat virtual tendent   a la  confirmació

El nomenament d’una Comissió Gestora – Política en diuen- fruit del descavalcament de Sánchez de la primera secretaria a rel de la revolta dels anomenats barons territorials ,ha estat el primer pas per obrir el camí cap  la investidura per via de l’abstenció.

La posició però de moment  – al final ja veurem- del PSC i dels socialistes de les Illes es mantenir el seu no. Per tant les especulacions van en la direcció de que el PSOE proposarà una abstenció tècnica, és a dir d’onze diputats – podrien ser dotze com els apòstols- i això permetria la sortida de l’atzucac sense haver d ‘anar a les noves eleccions.

Fa poc dies el digital Eldiario.es publicava una enquesta feta després de  “cristo” del PSOE , els resultats de l’enquesta situen a la suma de PP i C’s per damunt de la majoria absolta , mentre PSOE i Podemos segueixen perdent diputats. En fi que les  dades encara seran un argument més per fer decantar el “no es no” cap a l’abstenció.

Abstenció que ajudarà a guanyar temps per recompondre les files socialistes que han quedat i poden quedar encara més malmeses del que ja estan.

Però no els serà fàcil a la gestora justificar l’abstenció i sembla que tenen més dificultats de es que es pensava per la resistència d’alguns dirigents però també perquè hi ha un gruix important de la militància que vol manifestar la seva opinió sobre la decisió final.

El que va semblar un “paripé” votant l’acord  PSOE- Ciudadanos ara té rellevància per poder reclamar que es voti per part de la militància la possible abstenció davant el debat d’investidura.

Però no es votarà. La direcció, més que provisional del PSOE, no es voldrà situar amb el possible rebuig de els bases en a tessitura d’haver de reafirmar el No a Rajoy després de tot el sarau que s’ha muntat.

Una de les veus més lúcides del PSOE, José Antonio Pérez Tapias que va ser candidat a al Secretaria General ara fa un parell d’anys, escrivia un article a Público (Una abstención que abrasa. José Antonio Pérez Tapias. Público. 10.10)que analitza de forma  crua el perill d’una abstenció : “La abstención, como espada de Damocles sobre las cabezas de los dirigentes socialistas, era una posibilidad que a todos quemaba en las manos y por eso trataban de pasársela unos a otros para que el colofón del simulacro fuera que el secretario general se achicharrara con ella. Cuando de manera ostensible se abre paso dicha posibilidad con visos fehacientes de consumarse como realidad, preparándose un nuevo comité federal que desde la victoria de los amotinados consagre el desatino, recae sobre quien ha sido señalado por el dedo divino como presidente de una comisión gestora muy ayuna de legitimidad la triste tarea de consumar el sacrificio en el que el PSOE es inmolado: lo que quemaba a unos cuantos hoy abrasa a un partido al que sólo le queda su militancia para elevar la voz pidiendo una consulta que le evite consumirse en el fuego de la indignidad.”  

Segurament unes terceres eleccions portaria a uns resultats que trenquessin aquesta dinàmica de cul de sac en que està instal·lada la política espanyola. Aquesta és al temptació de Rajoy ja que en podria sortir enfortit, i debilitar encara més al PSOE però com que unes eleccions, i més aquestes terceres, les carrega el diable   i Rajoy necessita a un PSOE millorat, encara que no li sigui un perill, es disposarà a afrontar una nova sessió d’investidura possiblement, sabent això sí que després governar no serà cap ganga.

De l’abstenció del PSOE se’n podrà refer si després exerceix una oposició en que aconsegueix victòries  parcials i fa modificar ,quan no anul·lar, algunes de les lleis que retallen drets a la ciutadania.

I l’atenció també  fixada en el PSC , ha de mantenir el No si no vol perdre bous i esquelles aquí. No pot figurar donant indirectament suport , encara que sigui amb l’abstenció, al govern al PP que és el partit que ha impedit qualsevol diàleg respecte a la situació de  Catalunya i és l’origen, per la seva oposició jurídica a l’ l’estatut a l’any 2007, del conflicte actual . Ho té magre doncs el PSC.

Però no oblidem que JxSí, per exemple, vota amb el PP sense cap mena de  problema per no apujar els impostos aquí més té fent bo allò de la fiscalitat progressiva. I d’això no fa ni una setmana.

Paradoxes de la política , no?

 

Publicat a l’Eix Diari el 19 d’octubre del 2016

D’altres fonts X

Octubre 23, 2016

En mig del batibull protagonitzat pel PSOE i la va possible abstenció per deixar governar a Rajoy el PSC va celebrar primàries per escollir la primera secretaria. Va guanyar Miquel Iceta . E l’article de Joan Tapia analitza el que pot significar aquesta elecció pel PSC

Joan Tapia (Barcelona, 1946) és llicenciat en Dret i membre de la Reial Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres. Va ser director Vanguardia (entre 1987 i 2000), També  de BTV i de TVE a Catalunya. Va fer també  assessor del ministre d’Economia Miguel Boyer i exercir de director del Departament d’Informació i Relacions Exteriors de La Caixa. És columnista a El Periódico de Catalunya i El Confidencial., I col·labora en nombrosos Programes de Ràdio i Televisió.

 La Cataluña de Iceta, Joan Tapia. El Confidencial. 19.08

La victoria de Miquel Iceta en las primarias del PSC por el 54% de los votos contra el 46% de Núria Parlon, la alcaldesa de Santa Coloma de Gramanet (ciudad dormitorio pegada a Barcelona en la que gobierna con mayoría absoluta), es una noticia relevante que indica que el PSC se mantiene firme en sus señas de identidad y que, por lo tanto, es un partido que puede jugar un papel positivo en el difícil desbloqueo de la situación catalana, siempre y cuando el Gobierno de Madrid y el de Barcelona están dispuestos algún día a modular sus inflexibles posiciones.

Miquel Iceta forma parte de la corriente dominante del PSC, la de José Montilla y antes Josep María Sala, que ganó hace muchos años el congreso de Sitges frente al sector mas nacionalista de Joan Reventós y Raimon Obiols, pero que optó decididamente por apoyar a Pasqual Maragall como candidato a la presidencia de la Generalitat y no dudó para ello en pactar con ERC e ICV en los gobiernos tripartitos. Es también un político pragmático que defiende la obra del tripartito (bajo las presidencias de Maragall y de Montilla), pero que sabe admitir los errores cometidos.

Ya se sabía de antemano que ganara quien ganara las primarias, nada cambiaría: tanto el ganador como su oponente, Núria Parlon, coincidían en mantener el no a Rajoy y romper la disciplina de voto.

Además, es un hombre con personalidad propia. Procede del PSP de Tierno Galván (cosa mucho más rara en el PSC que en el PSOE) y, aunque ligado a la corriente del Baix Llobregat (Ia predominante en el partido desde el congreso de Sitges), siempre ha procurado tener buenas relaciones con el sector catalanista del partido y ha pensado por cuenta propia con cierta ecuanimidad, como demuestra que dos mujeres muy distintas del socialismo catalán, Manuela de Madre, la anterior alcaldesa de Santa Coloma del sector españolista, y Anna Balletbó, la famosa diputada socialista que salió del Congreso el 23-F porque estaba embarazada de gemelos (perteneciente a la corriente nacionalista de Obiols), le hayan apoyado con entusiasmo.

Esta actitud ‘independiente’ de Iceta es la que seguramente hizo que el Baix Llobregat no le apoyara para relevar a Montilla en 2012 y que tampoco lo haya hecho ahora. Iceta ha ganado así con el apoyo de muchos cuadros diversos del partido (sin corriente propia) y contra una especie de coalición formada por el Baix Llobregat y la izquierda mas atrevida del PSC, formada por muchos cuadros jóvenes del área metropolitana de Barcelona.

Iceta es un socialdemócrata clásico (un antiguo socialista de izquierdas que vivió La Moncloa de los gabinetes de Felipe González y del vicepresidente Serra) y un catalanista nada nacionalista, que quiere el máximo autogobierno para Cataluña que sea compatible con un Estado español viable y con una idea de España como nación de naciones. En este sentido, Iceta ha logrado que, manteniendo sus esencias, el PSC haya sobrevivido a la conversión al independentismo de CDC (cuyo ‘agit-prop’ lo intentó desacreditar, presentándolo como caballo de Troya del españolismo) y a la huida de socialistas relevantes del sector catalanista, como los ‘exconsellers’ Antoni Castells y Montserrat Tura o los ‘gironinos’ (la provincia más independentista) Joaquim Nadal y Marina Geli. Pero Iceta —pese a las sucesivas escisiones, unos se fueron a un movimiento socialista de difícil vida, otros a ERC y otros a casa— siempre ha procurado no romper los puentes. Así, el presidente del PSC es Àngel Ros, alcalde de Lleida y uno de los antiguos líderes del sector catalanista. Y en la presentación de su candidatura no tuvo reparo en admitir su respeto por Antoni Castells, el ‘conseller’ de Economía de Maragall y Montilla.

¿Qué separaba a Iceta de Núria Parlon, que oficialmente ya era su segunda en el partido? Fundamentalmente, la maduración de una intensa vida política. Iceta es un socialdemócrata y un catalanista nada independentista sin complejos e incluso con cierto descaro, de la misma forma que fue el primer político catalán (y español) en asumir ya hace años su homosexualidad. Parlon representa ideas próximas, pero con más complejos hacia el independentismo y hacia Podemos, que han adquirido mucha fuerza en los últimos tiempos. Quizás está mas próxima a Podemos, y sobre el independentismo ha tenido actitudes cambiantes.

Por eso, es importante que Iceta haya ganado sin tensionar las relaciones con Núria Parlon y sus seguidores. El PSC de Iceta y Parlon puede ser un interlocutor fuerte y con personalidad propia, tanto con las fuerzas nacionalistas como con las españolistas, y aunque ha perdido mucha fuerza, sigue al frente de muchos ayuntamientos —empezando por L´Hospitalet, la segunda ciudad catalana, y las capitales de Tarragona y Lleida—- y ha sido la tercera fuerza política (tras En Comú Podem y ERC, pero algo por delante de CDC) en las legislativas de 2015 y 2016. Eso sí, de 25 diputados en las legislativas de 2008 ha pasado a solo siete en las de 2016.

Entre tanto, ha habido los dos terremotos que cambiaron Cataluña en 2010, el forzado programa de austeridad de Zapatero y la sentencia del Constitucional sobre el Estatut, cuatro años después de su aprobación en referéndum. Es precisamente por este motivo que Iceta ha apoyado firmemente a Pedro Sánchez. Como ya escribí en esta crónica hace 15 días, Iceta cree que después de haber alentado con malos modos el recurso contra el Estatut y de cinco años de gobierno de inmovilismo, Rajoy no inspira ninguna confianza para abordar el contencioso catalán con una actitud dialogante. Y teme que su permanencia en el Gobierno de España haga mas difícil cualquier aproximación a una solución pactada y negociada del problema.

Pero es un pactista por definición, y aunque mantiene la actitud de no votar a Rajoy en ningún caso, ya el lunes declaraba al ‘Ara’ (diario soberanista) que “la abstención parcial [de 11 diputados] sería una opción inteligente, pero mi opción es que todos los diputados socialistas voten no”.

 

 

Restituir els recursos a l’educació

Octubre 22, 2016

A principi de curs vam publicar unes reflexions sobre el nou curs i la situació amb que començava sobretot després de les declaracions – recurrents com cada any- des de la Conselleria explicant l’augment dels pressupostos. Enguany parlaven d’un quants mestres més i l’augment – qualificat d’insuficient des del sector- de les beques d menjador.

Dues notícies paral·leles tornen a posar el món educatiu en primera plana. Per una banda en el debat de política General el Molt Honorable President anunciava que es contactarien 2000 mestres més. Fantàstic! . Però llegint la lletra petita vol dir que es cobriran les jubilacions – ara no es fa- i alguns interins passaran a funcionaris definitius. Per tant l’augment real serà mínim comparat amb  les necessitats que hi ha en aquets moments. No estarem ni en les ràtios de professorat que hi havia el 2009.

La segona notícia és la presentació de l‘estudi de la Fundació Bofill Reptes de l’educació a Catalunya, anuari 2105  l’estudi està fent en dades del 2013 i la conclusió curta, potser un pèl exagerada, però significativa ,és que la inversió  educativa a Catalunya esta els nivells del Perú o de la república de Laos.

Dos del aspectes que són significativament millorables, i que són dos aspectes en que s’ha retrocedit clarament, són  els salaris del mestres i també en  aquells elements que poden ajudar a aconseguir la igualtat, per tant recursos que poden ser bàsics perquè l’escola tingui el paper transformador, i equilibrador que se li reclama des de l’autoritat pública.

L’estudi analitza un seguit de paràmetres per arribar a concloure que cal actuar prioritàriament en tres àmbits. En els recursos que hi dedica l’administració, en l’aprofundiment en l’autonomia dels centres i en la formació del professorat. Les xifres que denuncia l’informe són clares i contundents: Entre 2009 i 2013  la retallada en xifres absolutes són de 1.157 milions d’euros el que significa una retallada de prop del 17 %. Però aquesta retallada ha tingut més significació perquè en aquest temps s’ha produït un augment també mot elevat d’alumnat, prop de 100.000 alumnes s’han incorporat al sistema d’educació català. En definitiva Catalunya ha retallat  cinc cops més que el conjunt d’Europa. Els experts reclamen molta més inversió fins arribar el que preveia quan es va implantar la LEC és a dir arribar al 6% del PIB en educació, ara només està en el 2,8.

 

Aquesta situació ha fet posicionar-se a la comunitat educativa i en tenim un exemple clar en l‘article que la Pilar Gargallo  – mestre vilanovina, per cert-  Presidenta del Moviment de Renovació Pedagogia publicava al Periódico que entre les seves reflexions expressava: “L’anuari de la Fundació Jaume Bofill presentat ahir se centra principalment en les necessitats i els reptes de l’educació del futur a Catalunya. Tornem a parlar dels conceptes de personalització de l’aprenentatge, de l’equitat dins del sistema, de la necessària innovació, per la qual fa tants anys que apostem com a Moviments de Renovació Pedagògica i –és llavors quan se’ns obren els ulls– veiem clar de nou els horitzons que ens plantegem, així com la necessitat política de caminar vers una aposta educativa de país. La transformació educativa comença a tenir uns tempos clars i ben definits. Les taxes d’abandonament escolar minven, però encara són alarmants, els sectors desafavorits encara ho són més i la transferència de la necessària innovació, amb sentit, amb lògica pedagògica i social, ha de transformar aquestes pràctiques, aquestes etapes i aquesta societat tan desigual. Fa anys que treballem per un canvi de paradigma dins del sistema educatiu, però sovint ha estat menystingut per l’Administració”.

Certament fa temps que sindicats i el MUCE ( Marc Unitari de la Comunitat Educativa) reclamen més atenció i inversió a l’escola catalana. La LEC amb els dubtes que podia generar va ser fruit d’un pacte Nacional per l’Educació però la realitat és que ni el seu desplegament ni els recursos invertits, que com es demostra han anat minvant , posa  l’escola catalana en una situació en que comença a perdre oportunitats en la consecució de la igualtat i la l’equitat i també la necessitat de dotar el professorat amb els instruments de formació permanent tan necessaris.

S’ha parlat molt de la innovació a les escoles, però perquè això sigui possible cal destinar recursos i sobretot fer-ho en aquelles escoles que per ubicació física o per la procedència d’alumnats de sectors menys afavorits tenen molta més feina per poder innovar i per tant cal que es posin  recursos que permeti superar les diferències fruit dels  nivells socioeconòmics del  l’alumnat. La funció pública ha de garantir uns estàndards assimilables per qualsevol escola i per això també cal fer una distribució equitativa de recursos. La sistemàtica negativa del govern de reduir o eliminar subvencions a determinades escoles de signe religiós o elitista contrasta amb al precarietat en que es mouen algunes escoles públiques del país.

Tot aquest procés de retallar despesa en matèria educativa s’ha fet   en un temps en que  en que s’ha parlat  amb quantitat i normalitat de crear estructures d’estat. Si  de veritat es vol construir un nou país, ’escola , l’educació  no mereix la consideració d’estructura d’estat?.

Creiem que l’educació és constituent per un nou país. Un país en que el benestar global, amb igualtat d’oportunitats i  on a través de l’educació tothom pugui explicitar les seves capacitats i destreses. Sempre hem dit – i ho podríem continuar dient- que l’educació ha de formar ciutadans lliures, amb criteri,  opinió i compromesos amb al societat. Minvar els recursos en educació es treure les possibilitats de que els nens i nens , els nois i noies tinguin des de la igualtat totes les possibilitats.

I no ens valen a dia d’avui i després de conèixer l’informe de la Fundació Bofill , les declaracions de la consellera en que un cop més pregona que amb hisenda pròpia tot aniria millor. No ho dubtem però mentre arriba això, que aturi les retallades i variï les prioritats polítiques en favor de l’escola , això ja ho pot fer ara la consellera.

 

Publicat a l’Eix Diari el 13 d’octubre