Archive for Novembre de 2016

Argelagues florides

Novembre 30, 2016

Poc dies abans d’aquest episodi de pluges vam fer un tomb fins el peu de la Talaia per seguir després cap el Mas de l’Artís i tornada per Mas Tapet.

Un recorregut agradable per un matí de cel clar i un aire frecs que desperta.

La sortida pel camí dels Escalons cada cop freqüentat per vehicles i vianants , la profusió d’habitatge habitats en la urbanització de prop de la Figuera ha fet que el camí s’hagi convertit gairebé en una carrer més de la ciutat.

Ciutat que ben bé s‘estén fins passat el pont de l’autopista  prop del Mas Ricard, el continuum d’habitatges de les urbanitzacions fa allunyar cada cop la sortida real de la zona construïda. Això sí, també,  cada cop hi ha més habitacles a la venda.

Seguint la senyalització que ens mena a Portal d’en Roc i  la Talaia , constatem que el camí “natural” segueix totalment bloquejat pel creixement incontrolat de la vegetació, sobretot esbarzers que fa impracticable el camí. Cal entrar directament a la Urbanització que hi ha i seguir paral·lel a l’antic camí. Ja fa més d’un any que varem alertar al servei corresponent de l’ajuntament que ens van dir que netejarien , obririen i mantindrien el camí.

Tot en va. Que hi farem!

Seguim els carrers de la urbanització, Tarragona, Barcelona, 92, Nazarenos Lleida… i ens plantem just abans de travessar el pont de l’autopista. Aquí a  dreta abans del pont  hi ha una parcel·la gran ben cuidada amb un verd intens. Fa goig contemplar-la i encara ens crida l’atenció un detall , en un petit pal i ha penjada una  minúscula bandera espanyola també. Destacada en mig de la verdor la “rojoigualda”. Res a dir,però és com una mena de poema visual com diu un company de caminada.

A partir de travessar el pont el paisatge canvia radicalment , caminem entre pins i matolls, fins que arribem al Portal del Roc.

Aquí un cop més constatem el poc cas que ens fan. Fa també un any ( dia més dia menys) que van comunicar a qui corresponia que el senyal indicatiu està al revés, cap la Talaia assenyala Vilanova i anar fent..

El senyal encara està canviat. Pot induir a error a qui no coneix la contrada.

Altre cop: Que hi farem!!

Ens aturem a  esmorzar just on comença la pujada cap la Talaia. La visió dels camps del Mas Roig ja llaurats fa goig i se sent l’olor de terra, remoguda. Poca gent al Golf A diferència d’altres vegades poc jugadors aquets matí juguen. Seguim pel camí paral·lel a les tanques del camp que després s’endinsa a un bosc i acaba anat a petar just al camí d’entrada al Mas Roig. D’aquí anem fins  a prop del Mas Torrat on agafem el camí que s’endinsa per una petita vall on hi ha urbanització petita  i un sender que va vorejant els camp ben llaurats  i per sota de els Mesquites ens porta fins just el camí que porta al Mas de l’Artís. Les vinyes aquí estan ja perdent bona part de les fulles i els que queden són ja d’un marró fosc , ben aviat els ceps estaran pelats.

Algun arboçar amb els cireretes ben vermelles, petites però es fan veure i contrasta amb el groc de les argelagues florides que dominen el paisatge junt a amb el romaní també ben florit.

Al camí del Mas hi ha una retroexcavadora que va eixamplant el camí. Un camí que estava força arranjat potser hi ha alguna necessitat fruit d’alguna activitat futura en l’entorn. Aquest camí després de l’incendi de fa un any es va fer servir per treure la fusta cremada i estava amb un bon ferm i força ample. Alguns camions hi havíem vist circular.

Just quan el camí comença a  davallar desviem cap amunt pels costats de les vinyes fins a un senyal de prohibició de circulació d e vehicles des d’on surt una drecera que baixa amb un cert pendent fins el camí  que va al Mas de l’Artís des de Vilanova, el desfem passant pel maset Safont que va seguint amb la seva transformació.

Abans de travessar el pas de l’autopista ens desviem a al dreta per anar a trobar el camí que passa pel Mas Tapet un cop més.

Quan recuperem el camí principal just al costa de l’aqüeducte que baixa del pantà, veiem que els camps que hi ha  la dreta baixant hi ha una bona plantada de faveres, mentre que els de l’esquerra estan llaurats però de moment els han deixat reposant.

Arribada a Vilanova després d’un bona caminada.

Les pluges intenses d’aquest dies segur que hauran canviat en part el paisatge.

Ho comprovarem els propers dies.

 

 

 

Anuncis

Per que no obrim també per la Puríssima?

Novembre 28, 2016

“Fa setmanes” que té previst abordar aquesta qüestió ( tancar el dia de la Constitució) a l’executiva que celebrarà el proper divendres, ja que considera que és “lògic” debatre sobre l’obertura del 6-D després de la repercussió que va tenir el fet que alguns ajuntaments treballessin el passat 12 d’octubre”. Amb aquestes paraules recollides de la premsa la presidenta de l’AMI , Neus Lloveras, ajornava la resposta de si el 6 de desembre els ajuntaments  – els que vulguin clar- obriran les portes de manera simbòlica per constatar que el 6 de  desembre no hi ha res a celebrar.

De moment sabem que ni el Parlament ni al Generalitat obriran, l’AMI potser quan surtin aquestes ratlles ja ho hauran decidit.

I quan es parla d’obrir els ajuntaments com a mostra de desobediència davant l‘estat que ens oprimeix i com a mostra de suport a electes encausats per desobeir, per avançar al procés  i per solidaritat amb tot quisqui  que calgui cal matisar .Es parla clar  de fer una obertura simbòlica és a dir el  funcionariat  no treballaran i no es pot fer cap acte administratiu habitual ( podria no tenir valides formal). Per tant són els electes i potser els  càrrecs de confiança que a les 8 , o potser a els 9 d el matí tallaran una cinta i diran Ajuntament obert!! i després atendran atentament  a la ciutadania que s’hi acosti. Feina segur que en tenen, però  posats a fer els recomano alguna sortida pel poble, per exemple a veure els sots del carrer Coroleu, l’estat del carrer del Ciment o  que vagin al Parc de la Torre d’Enveja a copsar com els gossos , lligats i/o deslligats es caguen com si fos casa seva fora de l’espai habilitat per aquest us. Tres banalitats segur, però temes que són recurrents , però potser tenen altres feines més importants. Ah! i de tant en tant sortir a la Plaça de la Vila ( quan hi hagi més gent ) i estripar alguna constitució per donar emoció a la “performance” general.

Resistència a l’estat opressor i impostor…

La festa no interessa  a una gran majoria pel seu significat sinó per poder gaudir d’un dia fent el que hom vulgui i sobretot si a més es una de les festes que fan de pont i es pot arribar  a fer cinc dies seguits d’oci. .

Però obrir el dia de la Constitució no deixa de  ser posar benzina al motor del discurs èpic.

I en dies festius gairebé sempre alguns ajuntaments , sobretot els petits, han oberts sense fer escarafalls ni voler cap mena de protagonisme, obrir amb normalitat….

I sempre, sempre, i d’ençà molts anys molts regidors i alcaldes van a treballar dissabtes, diumenges i “fiesta de guardar” quan hi ha feina , o fent reunions, o atenent veïns al mateix carrer o participant en la vida social del poble o ciutat  però clar això no té cap valor ni és notícia si no es fa en un dia festiu “espanyol”.El que sembla que  te valor és fer-ho el dia d’una Festa espanyola.

La veritat és que a vegades aquestes informacions no busquen, naturalment,  altre cosa que la propaganda i sentir-se satisfet per haver fet un acte de  desobediència en però la nostra independència. .

Algunes   dades però: 20.894  (89,60 %)  vilanovins són que van votar sí a la Constitució( amb un cens de 31.571 i amb una participació del 73,56 %, segons dades recollides a l’edició del Diari de Vilanova del moment)), franca majoria doncs. Els resultat van ser clarament i notablement favorable al Sí, a la circumscripció de  Barcelona els resultats també van ser clar i entenedors amb un 91% per cent a favor de la Constitució.

Vagi per endavant que personalment vaig ser un dels 1.032 vilanovins o vilanovines  (4,44 %) que va votar No a la Constitució Franca minoria certament.

Avui aquetes dades són segurament obsoletes, i també segurament molts dels que van votar a favor avui renegarien del vot. I ja no cal dir que els nascuts posteriorment tot plegat els sona a música celestial.

Però tampoc podem negar que la constitució nascuda d’una transició – ara vilipendiada i  condemnada sistemàticament sobretot pels que no la van viure  – complicada i difícil va aportar alguns elements novedosos que van ajudar a situar a Espanya en una democràcia occidental més o menys homologable amb dèficits com hi ha arreu.

Que obrin o que tanquin més enllà del que pugui significar pel “procés” i la voluntat de tocar el voraviu a la pèrfida Espanya  potser també s’hauria de ser una mica  més consegüent i també cridar a  obrir els ajuntaments el dia al Immaculada Concepción de  Maria  que va er proclamada fa molts anys patrona d’Espanya i Reina de Catalunya pel nostre poeta nacional Jacint Verdaguer que li dedicava aquets versos

 

A LA REINA DE CATALUNYA
Donau abric a Espanya, la malmenada Espanya
que ahir abrigava el món,
i avui és com lo cedre que veu en la muntanya
descoronar son front.

 

A LA VERGE IMMACULADA
Oh María, hermosa estrella,
replendiu d’Espanya al front.

Quan sa Reina era María,
nostre regne era el més gran,
sa bandera el mon cobría
des d’América a Lepant.

Si a regnar torna María
ses grandeses tornarán
Vós d’Espanya sou la gloria,
Vos lo Sol del Principat;
nostra pàtria i nostra historia

 

Amb afany patriòtic  proposo que l’Ajuntament de la ciutat, i els de la comarca si pot ser, també obrin el dia de la Puríssima. Crec que amb la mateixa tacada assoliríem desobediència major, Per una part desobeiríem a l’església , pecaríem i això és també prou important, desobeiríem a l’estat que també conxorxat i concordat amb l’església va declarar el dia festiu i tocaríem el voraviu a l’exèrcit , recorden que la Immaculada és la patrona a més de l’arma d’infanteria espanyola  (por verte temida y honrada contentos tus hijos irán a la muerte.Ardor guerrero, himne de la Infanteria)  i a més del del Servicio de Estado Mayor y de los Cuerpos Jurídico Militar, Eclesiástico, Veterinario, Farmacia, Oficinas Militares y Servicio Geográfico del Ejército

Imagineu-vos,desobeir a l’estat  i  fer emprenyar a dos poders fàctics com són l’església i l’exèrcit. Demano que s’ho pensin els regidors i regidores de la ciutat.

Bé, al final ja decidiran ( potser ja ho han fet) quin dia obren, nosaltres estem per  obrir per la Immaculada  però tampoc cal preocupar-se gaire ni magnificar-ho excessivament , això ja ho faran a  TV-3 i segurament amplificat i anem seguint. Però posats a desobeir que sembla que  està molt bé ( també caldria desobeir altres lleis de l’estat que graven al ciutadà, o no?) pensem que haurien de veure que  la Constitució que ara ja alguns diuen que no serveix de res però que almenys es va votar ( dels del PSUC a CDC) i que la festivitat de la Immaculada Concepción de la Virgen Maria , no s’ha votat mai i perquè a més de deixar en un paper Galdós a Sant Josep  és difícil de creure la concepció immaculada . Celebrem doncs un dogma. Carai anem forts!

Total, pur “divertimento”

 

Publicat a l’Eix Diari el 21 de novembre del 2016

 

 

 

 

Noms propis XLII

Novembre 28, 2016

Joan Boada  fou Diputat al Parlament de Catalunya dels 1099 fins  desembre de 2006 quan fou nomenat secretari general del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, càrrec que va ocupar fins a 2010. ha sortit al pas de els declaracions del Conseller Romeva, ex company seu d’ICV  i va qualificar de fet  “gravíssim” que Romeva compari la lluita antifranquista amb el procés i encara personalitza quan assenyala que no es pot generar cap mena de  paral·lelisme entre “els que van patir tortura i el senyor Mas o el senyor Homs”

Joan Boada, ho ha manifestat durant una tertúlia al més 3/24, i ha palesat el  seu malestar i desacord  pel fet que el conseller Romeva establís un paral·lelisme entre la lluita antifranquista i el procés sobiranista. Romeva va afirmar que “quan el poble va perdre la por, el règim va començar a trontollar. A trontollar salvatgement, amb convulsions violentes i tràgiques.”.
“Actualment encara presenciem querelles i amenaces d’actuacions judicials per delictes tan greus com permetre que els ciutadans expressin la seva opinió lliurement. O bé, que els seus representants democràtics puguin debatre qualsevol tema al Parlament
”,

Joan Boada ha replicat al Conseller que “a mi no m’agrada com el senyor Romeva iguala el patiment d’aquelles persones que van patir la repressió franquista en aquells moments, amb el que pateix Catalunya amb la política estratègica del PP. Jo no voldria comparar els que van patir tortura i repressió amb el senyor Mas, el senyor Homs o les alcaldesses aquestes. Crec que és gravíssim això”.

Hi ha una certa tendència fis a cert punt lògica que comparar la batalla per la independència a la batalla per la democràcia i la llibertat. Lògica en l’estratègia del sobiranisme però que a para d’altres no és sinònim una cosa de l’altre. I la legitimitat es troba avui vol la independència i qui no la vol. Ara bé un Conseller hauria d’actuar amb un cert equilibri. Perquè un conseller ho hauria de ser de tothom pensin com pensin.

 

Enric Millo nou delegat del Govern d’Espanya a Catalunya. Ha començat la seva feina afirmant que al Delegació del Govern vol que sigui  “la casa de tots els catalans”.

Desig lloable, però em sembla que a la realitat no serà així.

Per uns i per altres.

Per alguns perquè la seu del poder central serà sens dubte un espai per seguir amb les polítiques d’enfrontament i per altres perquè ens sentim poc partícips de tenir al casa on rau el poder de l’estat.

Enric Millo no és un desconegut a la política catalana.

Millo va entrar al Parlament com a diputat per CiU el 1995, càrrec que va ocupar fins al 2003. Tres anys més tard, va aconseguir un escó com a cap de llista del PPC a Girona. Va iniciar la seva trajectòria política a Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Durant dues legislatures, entre el 1995 i el 2003, va ser diputat per CiU. L’any 2000 va arribar a assumir el càrrec de portaveu adjunt del grup parlamentari nacionalista.

Al 2003, Millo es va desvincular de CiU després que el partit decidís no fer-lo cap de llista a les comarques gironines per a les eleccions catalanes d’aquell any, i va afiliar-se al PPC. Tres anys més tard, va reaparèixer a la primera línia política de la mà de Josep Piqué, com a número u del PPC a la demarcació de Girona per als comicis al Parlament. Va entrar a formar part de l’executiva del partit com a secretari de comunicació interna al 2004. Quatre anys més tard, va agafar les regnes del Partit Popular a Girona.

Sembla que ha començat amb voluntat de diàleg.

Veurem el que dura.

 

Josep Garganté  Regidor de les CUP a Barcelona ha suscitat un agre i desagradable polèmica fent al·lusió a l’assassinat d’Ernest Lluch.

Tot plegat va començar quan l’alcaldessa de Barcelona va fre un recordatori de la mort de Lluch : “Un home compromès i volgut, sempre en la nostra memòria” el dia de l’aniversari del seu assassinat.

La piulada va tenir la resposta de Garganté assegurant que Lluch pertanyia al PSOE, “que no eren hermanitas de la caritat” i adjunta una imatge de José Barrionuevo i Rafael Vera, ex ministre d’Interior i exsecretario d’Estat per a la Seguretat respectivament, implicats en els GAL, al costat de Felipe González, qui va anar a acomiadar-los a la porta de la presó.

Realment el comentari és no només desafortunat sinó que després una mena d’odi que ja defineix el personatge.

Després va lamentar que es seves paraules haguessin generat malestar i que no pretenia ofendre ni a Lluch nia  la seva família.

En fi aquest també hauria de comptar fins a 10 , o potser.  A 100 abans de fer comentaris o respondre recordatoris d’altres.

En fi , ens sembla  la representació pública es mereix alguna coca més

Martin Schulz president del Parlament Europeu plega  per concórrer a les eleccions alemanyes i es convertir en l’adversari de Merkel per la presidència del govern. Schulz era president del Parlament des del 2012

L’anunci s’ha fet  aquest dijous i s’ha confirmat  que plega per presentar-se a les eleccions federals alemanyes amb el partit socialdemòcrata. “No em presentaré a un tercer mandat com a president del Parlament Europeu”. El fet de la seva dimissió comportarà que els grup popular encapçali també el Parlament. Amb això els conservadors tindran la presidència de les tres institucions europees: la de la Comissió, amb Jean-Claude Juncker; la del Consell, amb Donald Tusk; i amb la seva marxa, també, la del Parlament.
Schulz  serà el cap de llista dels socialdemòcrates a Rin del Nord-Westfàlia a les eleccions alemanyes de l’any vinent. No està clar, però és molt probable , que sigui el candidat del seu partit per disputar la cancelleria a Àngela Merkel   ja que la formació  socialista encara ha de decidir a qui tria com a aspirant a liderar el govern del país.

Schulz és un  dels socialdemòcrates més ben posicionats a nivell europeus i un referent ideològic molt preuat.

Potser la socialdemocràcia trobarà en ell la palanca per generar una nova  esperança a l’esquerra europea.

Tant de bo li vagi bé.

 

P.S. Possiblement Rita Barberà i Fidel Castro són dos noms propis protagonistes d ela setmana per la seva mort. Els dos han marcat història amb el seu propi àmbit. Planes i més planes de premsa i informatius espacials. Deixem-los descansar en pau. 

De lectures

Novembre 27, 2016

Vivir.

Anise Postel. Vinay  amb Laure Adler.

Editorial Errata naturae

Colección: Pasaje de los Panoramas

Madrid. Setembre 2016.

Esfereïdor però notable narració sobre la vida als camps de concentració nazi i com la supervivència era un combat quotidià. L’autora explica amb una realitat escruixidora algunes de les situacions que li va tocar viure coma presonera del alemanys després d’haver estat detinguda per formar part de la  resistència.

Sembla que l’autora hi vulgui posar distància per evitar potser abocar sentiments que fessin distreure la narració dels fets.

L’autora va formar part del Servei d’Intel·ligència de la Resistència Francesa just quan tenia dinou anys . El 15 d’agost de 1942, als vint anys, va ser detinguda i portada davant la Gestapo acusada de pertànyer a al resistència . Va estar en les Presons de la Santé i Fresnes s abans de ser deportada  al camp de concentració de  Ravensbrück a l’octubre de 1943. A les Presons i al Camp de Concentració  trava relació amb  Germaine Tillion i Geneviève de Gaulle-Anthonioz, resistents com  ella comparteixen penúries  i es van fer molt amigues i posteriorment van col·laborar en diversos projectes de la memòria del camps. El 27 de maig de 2015, segons la Tradició Francesa d’honrar els seus  personatges il·lustres (no hi ha Militars) acollint les seves  cendres al Panteó de París, es va celebrar una gran cerimònia per emparar les de Germaine Tillion, Geneviève de Gaulle-Anthonioz, Jean Zay i Pierre Brossolette en aquest memorial. Han estat els últims personatges històrics honrats amb aquesta  admissió.

La coautora, Laure Adler, és periodista, escriptora, editora i productora. Ha ocupat llocs Importants en diversos àmbits Culturals Francesos –Consellera  de Cultura amb François Mitterrand, directora de la cadena de ràdio France Culture, directora de la Col·lecció a les Presses Universitaires de France, directora de l’Àmbit de Literatura i Documents de l’editorial Seuil, consellera de Administració del Théâtre de la Ville de Paris, etc.-, però és coneguda per les seves obres  Biogràfiques, a través de les que ha posat en primer terme algunes  de les figures de les Intel·lectuals mes importants del Segle XX: Marguerite Dures; Dans les pas d’Hannah Arendt i L’insoumise: Simone Weil; Se la reconegut   també pels seus  assaigs: À l’Alba du Feminisme: les premiers Journalistes estrenes; Miserable et glorieuse. La femme au XIX siècle; Les Femmes politiques o La Vie quotidienne Maisons dans closes de 1830 à 1930. s’acaba de Publicar Un llarg Dissabte, Que recull les seves converses amb George Steiner.

Anise Postel-Vinay en el llibre  – breu, un centenar just de pàgines- explica la seva situació des de la seva detenció quan tenia vint anys i venia de complir una missió a la ciutat de l’Havre encarregada pel  Servei d’ Intel·ligència dels aliats fins arribar a l’estada al Camp de Ravensbrück d’on va ser alliberada. En el decurs d’aquets periple vital també  passà per les presons de La Santé i de Frenes.

D’una família benestant , el pare metge i una mare que sempre va voler la millor educació pels cincs germans, sempre va procurar que tinguessin una educació laica. La seva mare va intuir el perill del nazisme i va intentar transmetre aquets temor a la seva família sobretot  perquè el paper com molts francesos va tenir esperances de que Petain seria una solució que després va decebre completament. Anise Postal Vinay coneixia l’alemany correctament ja que la seva mare Alsaciana havia volgut que la conegués. Això li va permetre tenir un paper important quan es va enrolar en la resistència i també al camp de concentració on va poder seguir fent tasques de coneixement i de traducció de la llegua en benefici de les empresonades.

Aquest llibre s’origina quan Postel-Vinay, rep la notícia que dues amigues seves del camps seran enterrades al Panteó, lloc ‘honor del herois francesos. Aquetes dues amigues eren l’etnòloga  Germaine Tillon , amb qui va col·laborar per fer els estudis sobre el camp de concentració de Ravensbrück i Genevieve de Gaulle, activista del drets humans. Amb ambdues va coincidir en alguns moments del seu empresonament i en la narració explica les relacions que hi va mantenir relació de la que en sorgir una amistat que duraria al llarg de la seva vida.

L’autora narradora fa un relat aparentment pla de els fets però en ell hi ha una força extraordinària , va explicant fets , segur que se’ns deixa molts al tinter i a la memòria , la intenció no és ni construir una gran obra literària ni bastir una narració èpica, simplement donar testimoni i això ja és de per sí molt, i molt important.

Narra alguns del experiments mèdics que feien els alemanys per obtenir informació sobre  la resistència del cos humà i poder després aplicar-ho a la supervivència dels seus soldats.

Però evidentment també el llibre és un càntic a la companyonia, a la solidaritat, a l‘estimació entre persones que viuen empresonades i a mans de la barbàrie humana. a la confraternització  entre les presoneres de diverses nacionalitat que s’anaven aplegant en els camps. Dolor i esperança semblen ser la divisa de l’autora i això queda perfectament definit en al narració.

L’autora amb la inestimable col·laboració de la periodista Laura Adler sent la necessitat d’explicar el que ha passar i fer-ho amb una certa urgència per no oblidar cap dels detalls ni el tracte que havien sofert , però inicialment es troben amb una indiferència que ella mateixa sembla justificar quan diu : Me da la sensación de que el mal alcanzó tal grado de existencia durante los años de la guerra que  a aquellos que no lo vivieron les resulta difícil creerlo incluso enfrentarse a ello”.

Llibre emotiu i com tant d’altres necessari per denunciar la condició a vegades inexplicable del humans.

 

D’altres fonts XV  

Novembre 26, 2016

 

Aquesta setmana hem tingut una nova polèmica, el Ple del Congrés votava el suplicatori perquè el diputat Francesc Homs pugues ser jutjat respecte al 9-N. Polèmica pel resultat positiu a concedir el suplicatori amb els vots del PP, PSOE i C’s.

Aquets fet ha servit altre vegada per enfrontar els diversos partits i la Generalitat amb l’estat.

Aquets article del periodista  d’Ignacio Varela col·laborador habitual de diversos digitals   fa una certa reflexió sobre els suplicatoris i el capteniments dels partits

 

 

Homs, la justicia y la ley. Ignacio Varela. El Confidencial. 23.11

 

Dice Lluís Llach, a propósito del suplicatorio del Tribunal Supremo para procesar a Francesc Homs, que “ley no es sinónimo de justicia”. Tiene razón el músico y poeta, no todas las leyes son justas. Pero quizá su reflexión jurídico-política quedaría más completa si estuviera dispuesto a admitir a continuación que la ausencia de ley garantiza la injusticia. El problema de fondo del independentismo catalán es justamente que para lograr su propósito político ha decidido prescindir de la ley. O lo que es aún peor, aplicarla selectivamente: todo lo que ellos hagan o les sirva es justo y legítimo, todo lo que hagan los que se les oponen es injusto y condenable; y en ese juego maniqueo, la ley es un objeto reversible.

El 1 de septiembre, los medios de comunicación informaban de que el Partido Demócrata Catalán había presentado una querella criminal contra el ministro del Interior, Jorge Fernández Díaz, por su supuesta colusión con el director de la Oficina Antifraude de Cataluña, Daniel de Alfonso, para dañar políticamente a dirigentes nacionalistas mediante informaciones manipuladas y obtenidas por medios ilícitos.

La querella está actualmente en trámite. Dado que Fernández Díaz es diputado, se supone que si la Justicia considera que en ella hay base para iniciar un procedimiento penal, el Tribunal Supremo dirigirá un suplicatorio al Congreso de los Diputados solicitando autorización para iniciar el proceso. Y se supone que los ocho diputados del PDC y los nueve de ERC, además de los 71 de Podemos y sus confluencias, votarán entusiásticamente a favor de que el suplicatorio se conceda.

Es más, si la mayoría parlamentaria decidiera denegar el suplicatorio contra el exministro, sin duda los diputados independentistas y los podemitas se llevarían las manos a la cabeza, escandalizados por la flagrante protección del delito, y considerarían esa decisión como una cacicada y un nuevo insulto a Cataluña.

Hay poco riesgo de que ello suceda, porque la última vez que el Congreso de los Diputados rechazó un suplicatorio del Tribunal Supremo fue en 1988, hace ahora 28 años. Desde entonces, ambas Cámaras han concedido todos los que se le han pedido, lo que ha permitido a la Justicia actuar contra varios diputados y senadores, la mayoría de ellos del Partido Popular y del Partido Socialista.

Tiene sentido que las Cámaras concedan sistemáticamente los suplicatorios del Supremo, porque el fuero que establece el artículo 71 de la Constitución (“no podrán ser inculpados ni procesados sin la previa autorización de la Cámara respectiva”) solo se justifica por la voluntad de proteger la libertad de los parlamentarios en el ejercicio de sus funciones. Es decir, que un representante del pueblo no pueda ser perseguido por lo que haga o diga en su condición de tal. Fuera de esos casos, ni el fuero tiene sentido ni hay motivos para impedir que la Justicia actúe. Si así fuera, estaríamos confundiendo la inmunidad con la impunidad.

Mucha menos explicación tiene que los mismos que vociferan por la supresión radical de todos los aforamientos vociferen también exigiendo que el Congreso rechace el suplicatorio de Homs. Es decir, que lo proteja de la acción de la Justicia amparándose precisamente en que se trata de un aforado. ¿En qué quedamos?

A Fernández Díaz se le acusa de cometer un acto ilícito actuando como miembro de un Gobierno. Y el tipo penal aplicable, entre otros, es prevaricación (“la autoridad o funcionario público que, a sabiendas de su injusticia, dictare una resolución arbitraria”, dice el Código Penal). Convergència, Esquerra y Podemos votarán sin duda a favor de ese suplicatorio, si es que llega a la Cámara. Y harán bien.

A Homs se le acusa de cometer un acto ilícito actuando como miembro de un Gobierno. Y el tipo penal aplicable, entre otros, es prevaricación. Convergència, Esquerra y Podemos no solo pretenden impedir que el proceso se inicie, sino que se permiten acusar a quienes quieren permitirlo de “judicializar la política”.

Misma acusación y mismo procedimiento, pero respuestas opuestas. Si a quien se quiere encausar es uno de los nuestros, rayos y centellas contra el acusador y contra la mayoría que lo permite. Si es uno de los otros, rayos y centellas también, pero esta vez contra el acusado y contra la mayoría que eventualmente lo impidiera.

Carezco de conocimientos jurídicos para saber si Homs es culpable o inocente de los delitos de los que se le acusa. Conceder el suplicatorio tampoco implica una declaración de culpabilidad, simplemente una autorización a la Justicia para que proceda como lo haría con cualquier otra persona acusada de un presunto delito. De hecho, en gran parte de los casos en que la Cámara autorizó el suplicatorio de uno de sus miembros, el caso terminó archivándose o en una declaración de inocencia.

Lo que sí sé es distinguir la ley del embudo cuando se aplica groseramente, cosa que, por desgracia, es habitual en la política española, y la única ley que verdaderamente se aplica en la política catalana desde que su Gobierno y su mayoría parlamentaria decidieron que la ley y el Estado de derecho son un estorbo.

O estamos a favor de los aforamientos, o estamos en contra. O hay que conceder los suplicatorios siempre, se trate de quien se trate, para que la Justicia pueda actuar, o solo hay que concederlos cuando van contra un adversario y montar el pollo cuando van contra el correligionario. Puede haber ley sin justicia, señor Llach, pero no conozco ningún lugar del mundo en que haya justicia sin ley.

Aunque la mejor perla del día sobre este asunto no la ha ofrecido un independentista catalán, sino la portavoz de En Marea: “Es evidente”, ha dicho, “que al régimen del 78 no le gustan los referéndums”. Por eso, según ella, porque al régimen del 78 no le gustan los referéndums, la inmensa mayoría del Congreso ha accedido —como hace siempre desde hace 30 años— al suplicatorio que pedía el Tribunal Supremo. Lo que resulta evidente es que todo tiene un límite excepto la estupidez.

 

Capbussar-se en la història de la ciutat.

Novembre 25, 2016

Aquest divendres tindrem l’oportunitat de conèixer els orígens de la nostra ciutat de la mà de l’arqueòleg Joan Garcia Targa  que ens parlarà de:  L’assentament Ibèric i romà de Darró. La primera Vilanova. La conferència com és habitual serà a les 7 de la tarda i a la sala d’actes de l’UPC.

El jaciment de Darró té una llarga història lligada a la ciutat i també ha estat objecte de forces campanyes d’excavacions. Ha aixecat al llarg del temps la curiositat del vilanovins que han anat descobrint que els orígens de la seva història possiblement estigui en aquelles runes. Sobre els treball fets a Darró  trobem aquestes informacions : Darró o Adarró és un poblat ibèric que es troba a ponent de l’actual passeig marítim de Vilanova i la Geltrú , al Garraf , al territori antigament conegut com a cossetània. L’establiment ibèric va estar poblat entre els segles V i I aC, mentre que la vil·la romana va ser fundada a mitjans del segle I aC i va funcionar fins al segle IV de la nostra era, quan va abandonar-se i l’indret va començar a ser utilitzat com a necròpoli fins al segle VI.

El topònim d’Arró o Darró està relacionat amb les aigües i la presència d’un promontori, degut a la situació física del jaciment vora el torrent i el turó de Sant Gervasi. Aquest topònim es podria haver transformat en ad Arró o ad Darró durant l’època romana, és a dir, “al costat de d’Arró o Darró”, fórmules que també apareixen a la documentació medieval.

L’emplaçament més antic del poblat seria al turó de Sant Gervasi, on s’ha localitzat material arqueològic del segle V aC., fins que es van instal·lar al lloc que ara visitem a mitjans del segle IV aC. D’aquest període s’han localitzat forns ceràmics i producció d’unes àmfores molt semblants a les dels cartaginesos que poblaven Eivissa en aquells moments, amb els quals segurament existirien importants contactes comercials Les primeres excavacions van ser realitzades sota la direcció d’ Antonio Arribas l’any 1955. Aquestes van ser prosseguides per altres diverses intervencions sistemàtiques realitzades entre 1986 i 2005 sota la direcció d’Albert López Mullor i Xavier Firro Macía. S’han trobat restes de forns per a la cocció de ceràmica, així com sitges per al seu ús com a dipòsits de gra i cisternes. Entre les nombroses peces de ceràmica, destaquen diverses àmfores que es creuen de producció pròpia, ja que van ser trobades en quantitat col·locades dintre d’un dels forns. Algunes d’aquestes peces ceràmiques es poden contemplar a les vitrines del Museu Víctor Balaguer  de Vilanova i la Geltrú.

L’any 2013 es van començar a dur a terme noves intervencions al jaciment per tal de posar en valor els forns ceràmics existents al costat de les cisternes i obrir i consolidar les sitges per tal que puguen ser contemplades pel visitant. El projecte més ambiciós, però, és la neteja i posada en valor de les restes de la vil·la romana que es troben a un terreny de propietat municipal al costat del jaciment iber, entre els carrers de Juan de la Cosa i Ponent. Una vegada aquestes restes siguen consolidades es podrà dur a terme un projecte d’integració dels dos nivells arqueològics per tal de revaloritzar aquest jaciment

El ponent Joan Garcia té un profund coneixement de Darró ja que en va ser durant uns anys Encarregat de les visites i la dinamització del lloc arqueològic de Darró. Des de 24 de maig de 2014-24 de maig de 2015.

Joan Garcia té una llarga trajectòria en el món de l’arqueologia ja que ha treballat en molts projectes aquí i arreu del món  i també h estat professor en diverses universitats.

Serà sens dubte una gran oportunitat de descobrir part  del nostre passat més remot.

Joan Gracia és Promotor de la ruta cultural:- Sitges invisible: la arqueologia dels iberos i romans destinada a escoles i col·lectius diversos
Encarregat de les visites i la dinamització del lloc arqueològic de Darró (Vilanova i la Geltrú, Barcelona). Des de 24 de maig de 2014-24 de maig de 2015
Professor convidat al Col·legi de Llicenciats en Filosofia i Lletres i Ciències de Catalunya. Cursos d’estiu: -La ciutat i l’arquitectura al llarg del temps-. Julio de 2014.
Professor del Grup d’Estudis Sitgetans. Sitges, Barcelona (febrer-.abril 2014)
Professor convidat a la Universitat Rovira Virgili (Tarragona). Febrer 2014
Professor-assessor enarqueologia Col·legi de Michoacan. Novembre de 2013
Professor Convidat a la Universitat Marista de Mèrida (Yucatán, Mèxic). Facultat d’Arquitectura. Curs de Doctorat. Setembre-desembre de 2013
Professor Convidat a la Universitat Rovira Virgili (maig 2013)
Professor Convidat a la Universitat Autònoma de Barcelona (maig 2013

Duu a terme treballs professionals diversos vinculats amb àmbits de docència, gestió de patrimoni (assessorament, cursos de formació), arqueologia i publicacions dins dels àmbits geogràfics més propers al lloc de resisdencia així com en altres comunitats de l’estat, diversos estats de Mèxic i Itàlia.

 

Bona sessió per capbussar-se a la nostra història més remota.

Contra la violència vers els dones

Novembre 24, 2016

Demà  25 de Novembre se celebra el dia Internacional per a l’eliminació de la violència envers les dones, per manifestar socialment el rebuig vers les violències masclistes. Aquesta xacra cada any comporta notícies i informacions que malauradament es repeteixen massa sovint.

Aquets dia les organitzacions i institucions  fan públics manifestos de rebuig a aquesta violència

Deixo aquí el que enguany ha publicat el PSC.

 

En la lluita contra la violència vers les dones

 

Tolerància zero i Pacte d’Estat JA! Fets, no paraules!

 

Cada 25 de novembre, Dia Internacional per a l’Eliminació de la violència envers les dones, és un dia per recordar, i sobretot, per reivindicar.

Per recordar l’encara existent situació de violència que pateixen milions de dones a tot el món, i especialment, per recordar les dones assassinades a mans de qui les veu només com a objectes de la seva possessió, sense els mínims drets ni d’igualtat  ni de llibertat per decidir .I per reivindicar la lluita que durant anys dones i homes activistes han dut a terme per conscienciar contra la violència masclista, i exigir respostes efectives a les institucions.Hem de recordar que aquest 2016 portem ja, segons les dades oficials, 4 dones assassinades a Catalunya, 37 a tot l’Estat. Per desgràcia, no són casos aïllats: el 2014 van ser assassinades a mans de les seves parelles o exparelles 54 dones a l’Estat espanyol, 12 d’elles a Catalunya. I l’any passat, es varen reconèixer oficialment 6 dones assassinades aquí i 60 a tot l’Estat.

Aquesta realitat és la mostra més terrible de la violència masclista exercida contra les dones, que també es manifesta en discriminacions i desigualtats dins el marc de relacions de poder dels homes sobre les dones, ja sigui per mitjans físics, econòmics o psicològics, tant en l’àmbit públic (educació, ocupació, social…), com en el privat.

Un exemple molt visible aquest any ha estat la violència sexual exercida contra les dones dins la denominada cultura de la violació, basada en els valors patriarcals més primitius tant dels homes agressors, com de la part de la societat que encara, avui en dia, qüestiona les dones víctimes dels atacs.

En el context del 25N, hem de reivindicar la gran tasca dels moviments feministes, on dones i homes han denunciat durant anys la violència masclista i la necessitat de donar-hi respostes polítiques.

Com a socialistes, i per tant, feministes, reivindiquem que els drets de les dones són drets humans, manifestem el nostre rebuig a la violència masclista i fem públic el nostre ferm compromís de treballar fins a eradicar-la definitivament.

Reivindiquem la implicació permanent dels i les socialistes impulsant polítiques

efectives contra la violència de gènere i la seva arrel, el masclisme, per assolir

la Tolerància Zero de tota la societat i una resposta conjunta per part de tots els

partits i agents socials.

La violència masclista ha de ser considerada una qüestió d’Estat. No es pot lluitar contra aquesta xacra quan el PP ha retallat els recursos per a la seva prevenció en un 26% des del 2010. Per això, exigim al nou Govern de Rajoy que lideri un gran acord social i polític, on Govern i Comunitats Autònomes concertin la incorporació de mesures de sensibilització i prevenció i es garanteixin els recursos per a totes les dones a través d’una xarxa de protecció que precisa de la participació dels Ajuntaments, Fiscalia, CGPJ, centres escolars, centres de salut, associacions, sindicats, organitzacions empresarials, partits polítics, mitjans de comunicació, ciutadania, etcètera…

A Catalunya hem de promoure un gran pacte per garantir que la Generalitat desenvolupi les diverses lleis existents contra la xacra masclista: aplicar els 53 article vigents de la Llei d’igualtat catalana (llei 17/2015, 21 de juliol, d’igualtat efectiva entre dones i homes), la Llei contra la violència masclista (llei 5/2008, 24 d’abril, del dret de les dones a eradicar la violència masclista) i la llei d’igualtat estatal (llei3/2007, de 22 de març, per la igualtat efectiva de dones i homes).

Tothom, societat i partits, hem de lluitar units contra les diverses manifestacions

de violència masclista, des dels feminicidis fins la tracta de dones i nenes per

a l’explotació sexual. Perquè una societat que tolera la violència masclista, no és democràtica.

Perquè tota la ciutadania perd si més de la meitat de la població pateix discriminació. Perquè sense dones no hi ha democràcia. Perquè cap persona pot ser tractada com a mercaderia.

Prou violència masclista, prou feminicidis, prou patriarcat! La nostra lluita, de tots i totes, és ara i sempre, contra el masclisme!

 Tolerància Zero, pacte d’Estat i gran pacte català per desenvolupar les lleis ja existents! Enfront del masclisme: Fets, no només paraules!

Que ve el llop

Novembre 23, 2016

Que ve el llop! Que ve el llop!. I el caçadors i pastors d’enquestes no en feien cas. Potser només alguns veterans forjats en mil eleccions intuïen que  les orelles llop era allò que es veia a  l’horitzó. I ,patapam!, el llop ha vingut i els pastors s’amaguen o fugen esporuguits. I per sorpresa de molta gent la realitat s’ha imposat als desitjos, que possiblement era el que es reflectia a les enquestes.

I el llop és diu Donald John Trump i acaba de ser escollit President dels Estats Units d’Amèrica, serà el 45è president.

Hillary Clinton volia ser presidenta i passar a la història com la primera dona que arribava a assolir el càrrec  ara, dissortadament, passarà a la història també, però per haver perdut davant d’un candidat , xenòfob, fatxenda, misogin provocador, demagog, popularista i que es vanta de no pagar impostos, aquets qualificatius no ens els traiem de la màniga són trets de molts dels articles ,que s’ha anat publicant d’ençà les primàries del partit republicà i al llarg de la campanya electoral  en cada exabrupte que Trump deixava anar. Trump ho  ha resistit tot fins i tot el menyspreu públic del seu propi partit que l’ha rebutjat més d’un cop però ell s’ha sortit amb la seva i  a partir del 20 de gener ocuparà durant quatre anys la Casa Blanca.

Populista o antisistema, el que vulguem però finalment ha tingut els vots suficients per conquerir la majoria de vot presidencial. S’ha dit que en aquesta campanya presidencial s’han enfrontat dos candidats dolents, cap dels dos superava  un nivell d’acceptació raonable. L’acudit del Guate–mala i el guate-peor ha fet fortuna. Ha guanyat el millor dels pitjors?. Vet a  saber.

Desconcert, estupefacció, incertesa són estats en que ha quedat mig món però quan es grata una mica els experts assenyalen que hi ha hagut la capacitat de Trump de donar certeses a la molta gent descontenta ,tipa de l’establishment i de les elits de Washington i els entorn dels influents .

Han votat a Trump els sindicalistes que han vist com el lliure comerç castigava els llocs de treball, sigui veritat o no, l’han votat els pagesos de l’Amèrica profunda farts  de privacions i intromissions, han votat a Trump immigrants ja integrats que veuen en els nous immigrats un perill i volen tancar la porta ( valenta paradoxa!)  han votat a Trump dones que valoren la seguretat més que segons què, han votat a Trump negres convençuts que posarà ordre entre al policia que els mata molt més que a altres ètnies. En fi, que ha aconseguit aglutinar el descontent de molts sectors. Però podrà governar amb els descontents? Només el temps ho dirà. Veurem si Trump segueix fent urpades de llop o es posa la pell de xai i les seves mesures que ha anat propagant durant la campanya queden oblidades i governa amb realisme i amb la voluntat de no trencar gaires coses. El més paradoxal és que avui possiblement agrairíem que un polític no compleixi el seu programa electoral Per comptes de denunciar-ho ho celebraríem. De moment però en els primers moments sembla que el web per l’acollida d’immigrants del Canadà es va col·lapsar d’entrades buscant informació i algú ja proposava posar càmeres per observar si hi havia un augment de pas de EEUU al Canadà. Casualitat? .Conseqüència? No ho sabem però significatiu sí. Cantava l’inoblidable Nino Bravo “ Cuando Dios hizo el Edén Pensó en América”. El 8 de novembre Deu es va llevar amb el  peu canviat  o estava de broma i ens volia fer un mala passada, o havia perdut la memòria del que era l’Eden, o les tres coses de cop.

 

Publicat al Diari de Vilanova el 18 de novembre del 2016

El post congrés.  

Novembre 22, 2016

Fa un parell de caps de setmana es celebrava el Congrés del PSC , després de la victòria de Miquel Iceta a les eleccions primàries  es tractava de confegir una direcció que fos en part fidel al resultat de les primàries i per tant donar joc al sector que va encapçalar la Núria Parlón i també definir el full de ruta amb que els socialistes han d’intentar recuperar el seu paper en la política catalana i sobretot que la ciutadania els torni a veure com un instrument útil per millorar la societat.

El Congrés vist des  de fora i amb una certa distància sembla que ha estat plàcid , confortable, d’autoestima i sense cap sobresalt, s’ha aprovat sense cap vot en contra l’informe de Gestió d’Iceta i l’executiva ha esta votada pel gairebé el 90% dels delegats i delegades. Potser portes endins  els protagonistes han viscut algun moment de tensió però poc significatiu ja que no ha sortit a la llum pública  més enllà de determines tensions – lògiques i que sempre hi ha hagut- a l’hora de posar noms als càrrecs de la direcció.

Contrasta la placidesa del Congrés del PSC amb les turbulències externes que està travessant el socialisme espanyol, per una banda el no del grup de  diputats del PSC a la investidura a Rajoy, posant per davant el mandat del seu Consell Nacional que  el mandat del Comitè federal,  ha generat  la consegüent esquerda de les confiances entre el socialisme espanyol representat pel PSOE i el PSC. Situació nova que pot tenir sortides diverses però que sembla que ambdues part parts majoritàriament volen tancar la crisi sense fer-se massa mal mútuament.

També PSC havia i haurà d’afrontar al situació de pèrdua de vots, una autèntica sagnia de vots des de fa anys , que fa, que de tenir 52 diputats que va arribar el PSC i guanyar un parell de cops en vots ( 19919 i 2003)les eleccions catalanes, ara estigui com a quarta força política  amb 16 diputats i sigui ,sinó irrellevant, si almenys poc influent en la política catalana a nivell global.

La transició “suau” i “tranquil·la” que reclamava en la campanya de les primàries  Miquel Iceta ha començat ja doncs amb un executiva àmplia a la que el nou primer secretari ha esperonat  a sortir a l’ofensiva per recuperar l’espai perdut. No és una tasca que sembli fàcil, la desaparició en el document del marc programàtic del “dret a decidir” encara que fos amb la fórmula  descafeïnada de la via canadenca, ja situa clarament els socialistes en el marc “constitucionalista” , encara que sigui amb la voluntat de reforma. S’allunya doncs del centre polític i per  tant amb poques possibilitats d’estructurar cap alternativa de govern almenys en que el PSC sigui el pal de paller. Sembla amb la decisió d’abandonar el, que avui, per bé o per mal, domina la política catalana. Si les enquestes diuen reiteradament  que hi ha un 80% de l’electorat català que està  a favor del dret a decidir sembla poc realista ,de cara a ser de nou el referent de l’esquerra catalanista, abandonar aquest objectiu i fa encara més difícil   que el PSC  esdevingui el nucli central d’aquesta esquerra. Catalunya és una nació diu el PSC però el PSOE li contesta que això no és el que signa el socialisme espanyol. Com ho arreglaran? La proposta federal que proposa el PSC ( que tampoc està massa clara) és avui tant difícil i complexa ja que no hi ha aliat creïble a l’estat com perquè es pugui  ni tant sols plantejar-la . El referèndum d’autodeterminació  és difícil d’encaixar però tampoc la reforma constitucional que proposa el PSOE amb el blindatge de l’estatut ( l’aprovat i votat, clar) tampoc creiem que sigui avui factible. Ni hi ha aliats possibles ni els números surten.

Avui el PSC sembla més abocat ,amb la tàcita acceptació dels seus dirigents, a que sigui crossa en moltes ocasions de governs  a banda i banda , geometria variable . Pot pactar a Tarragona amb el PP, a Girona amb CDC , a Barcelona amb els “comuns” i  altres llocs amb ERC o C’s, que no pas ser l’eix vertebrador de governs com era abans. Si això és vol canviar feina té la nova direcció per encarrilar el projecte. La geometria variable dels pactes dóna poder però poder que tendeix a ser efímer. Escoltar als dirigents socialistes del nostre territori vantar-se  de que governen en molts llocs fa pensar que hem arribat a la comoditat i a l’apoltronament  perquè no es a tracta  de quantitat de governs sinó de  qualificació dels governs  i influència real en els mateixos . I aquí la cosa ja és dilueix. Cap d’arengada o cua de lluç , caldrà que triïn  en una difícil elecció.

Però el PSC ja és l’única esquerra que no accepta el dret a decidir i això gairebé l’inhabilita per conformar un govern nacional. Es quedarà el PSC només en facilitar governs locals? Renúncia a presidir la Generalitat ?

Passat el Congrés arriba el moment de posar-se e en marxa , recompondre aliances i fixar les estratègies de remuntada. Molta feina i caldrà veure si tothom al partit rema en la mateixa direcció.

El Congrés ha estat plàcid però el futur està carregat d ‘esculls, veurem la real capacitat de resistir encara  del PSC:

Publicat a l’Eix Diari el 15 de novembre de 2016

 

 

 

Noms propis XLI

Novembre 21, 2016

 

Toni Comín. El Conseller de Sanitat segueix essent objecte de crítica per la situació que ha generat a l’entorn  de els declaracions sobre al compra per part de la conselleria de l’Hospital General de Catalunya  del grup Quirón salut. Aquest grup ha  assegurat que “no hi ha cap tipus de comunicació formal, ni oferta en ferm per part del Departament de Salut per comprar el HGC”.

I insisteixen : “considerem que no es pot estudiar ni analitzar una cosa que no existeix”.

El tema cada cop està més complicat la conselleria ha fet públic que hi va haver un dinar entre el director del Servei Català de la Salut (CatSalut), David Elvira, i el director de l’Hospital General de Catalunya, la Clínica del Vallès i el Sagrat Cor, Xavier Mate, en què  hi va haver intercanvi de documentació. Aquesta era la segona trobada i continuació d’una anterior en que segons la conselleria havia posat damunt la taula la compra de l’hospital. Un cop més des de l’hospital s’ha aclarit que  l’oferta de compra del centre “no s’ajusta ni a la veritat ni a la realitat”.

Potser estaria bé ja deixar de jugar al gat i a la rata i dedicar-se a afrontar els problemes que hi ha a la sanitat catalana que són molts i que les solucions van retardant-se creant la sensació de desatenció.

La sanitat és prou seriosa com perquè es vagin fent discussions frívoles mentre hi ha tantes coses hi ha per fer.

Si la dèria per comprar hospitals i deixar de fer-ne de nous ja ens podem calçar aquí a  Vilanova, per més que l’alcaldessa vagi dient que l’hospital es farà ja gairebé ningú s’ho creu perquè:  quan veus actuacions com aquesta – està per veure la seva oportunitat social i assistencial-  ens fa témer que l’hospital de Vilanova , que fa tants anys que reclamen, i que els govern de la Generalitat fan passar el temps amb bones paraules i promeses inconcretes pot acabar com al Vallès. Comprarà el sr. Comin un hospital privat  del territori i s’estalviarà fer-ne un de públic i de nou a Vilanova.

 

José Zaragoza  , Pepe, pel amics i coneguts, ha estat la primera – no serà l’única , però-  víctima de la represàlia d ela Gestora del PSOE  sobre el PSC . Zaragoza era fins ara el President de la Comisión Mixta para la Unión Europea , el més normal hagués estat que repetís però no ha estat així.

Sentia  Jordi Basté en el seu programa dir que la Rosa socialista es podria personalitzar amb Pepe Zaragoza donada la seva total disposició i entrega a la causa del socialisme però això no ha servit de res. I Zaragoza ha estat eliminat sense cap mena de cautela ni mirament i en el seu lloc hi ha col·locat  a Soraya Rodríguez molt més complaent   amb la Gestora. En fi el mateix Zaragoza i el propi PSC s’ho han pres amb calma i dient que si això serveix pe temperar les relacions doncs ho accepten amb disciplina. Buennuuuuu!!

Diran el que vulguin però la veritat és que el primer en rebre  ha estat Zaragoza i després la mateixa Meritxell Batet també ha estat rellevada de la direcció del Grup Parlamentari Socialista.

La cacera dels dissidents ha començat doncs..

La llarga ombra de Susana Díez es fa notar…

 

Marta Pascal La coordinadora general del PDECAT, Marta Pascal, en una piulada a twitter, afirma, respecte a la manifestació independentista de diumenge a Plaça Espanya que “avui no només hi érem els independentistes a Maria Cristina. Hi érem els demòcrates #perlademocràcia”.
Fins avui independentista i  demòcrata que sapiguem no són sinònims.  De fatxes, de antidemocràtics n’hi ha  a tot arreu i també els que s’aixopluguen sota el paraigües de la independència .

Voler confondre els temes denota un simplisme polític alarmant  i un sectarisme impropi de qui vol dirigir un partit amb voluntat majoritària.

Voler donar lliçons de  democràcia és una temptació massa usada i recurrent enter determinats dirigents de partits posant en evidència una manca de respecte cap a altres opcions tant democràtica com la seva.
Sembla que Pascal vulgui  excloure  d’aquesta manera de la categoria de “demòcrates” els més de 1,6 milions de catalans que van votar opcions no independentistes, com són Ciutadans, el PSC i el PP. També les gairebé 470.000 persones que van votar Catalunya Sí que es Pot o Unió, partidaris del dret a decidir..

 

Francesc Casares, l’històric dirigent del PSC ha mort. Va ser una persona de fortes conviccions , advocat laboralista i lluitador antifranquista. Recullo dos paràgrafs d’articles obituaris que s’han escrit. El de l’ Ignasi Aragay al diari ARA: L’honestedat política de Francesc Casares

 

Amb la mort de Francesc Casares, ahir als 88 anys, ens deixa una persona entranyable, un emblemàtic advocat de l’antifranquisme i un polític socialista i catalanista que es va mantenir sempre en una influent segona fila, com a home de consens: “L’ aurea mediocritas ha estat potser la clau de la meva personalitat i el veritable desig de la meva vida”. Va renunciar, per exemple, a ser el primer alcaldable socialista per Barcelona en les eleccions del 1979, una proposta que li havia fet el seu amic Joan Reventós, amb qui havia compartit presó el 1958. Tots dos provenien del Moviment Socialista de Catalunya (MSC). Cunyat de Miquel Roca (CDC) i Anton Cañellas (UDC i després UCD), Casares estava casat amb Carme Roca, mestra de Virtèlia, amb qui va tenir cinc fills, un dels quals Toni Casares, director de la Sala Beckett.

Al seu despatx d’advocat laboralista, inicialment a Sabadell i després al xamfrà de l’Eixample barceloní Casp-Bailèn -fins no fa tant encara te’l podies trobar pel barri-, s’hi van formar des de José A. González Casanova fins a J. Ignacio Urenda, Francesc Sanuy i Isidre Molas, entre d’altres.

Diputat al Parlament pel PSC entre el 1980 i el 1988, va formar part del corrent Esquerra Socialista dins del partit. Tenia la Creu de Sant Jordi i era president honorífic de l’Associació Catalana de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia. El 2006 va publicar unes delicioses memòries dels seus anys de joventut, com a fill d’una família de classe mitja republicana i catalanista, crescut en un ambient noucentista. L’Avenç acaba de treure el segon volum de memòries, Compromís amb la justícia (1958-1978). El funeral serà avui a les 13.00h, al tanatori de Sant Gervasi.

I el de Jordi Gracia Soler a La Vanguardia : Referent ètic, cívic i polític

 Francesc Casares i Potau ha mort quan estava a punt de veure publicat el seu segon llibre memorialístic, Compromís amb la justicia. Memòries d’un advocat laboralista (1958-1978), continuació d’un primer volum publicat ara fa deu anys que abastava des del seu naixement, el 22 de desembre de 1927 a la ciutat de Tarragona, fins a la seva detenció i posterior empresonament, l’any 1958, com a militant clandestí del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), acusat d’associació il·lícita i propaganda il·legal.

Home d’una discreció absoluta, allunyat sempre de tota mena de personalismes i d’ambicions individuals, Francesc Casares hauria pogut ser el primer alcalde de la ciutat de Barcelona un cop restablerta la democràcia
al nostre país. El seu gran amic Joan Reventós, amb qui va coincidir a la facultat de Dret i també en la detenció abans esmentada, li va oferir encapçalar la candidatura del PSC a les primeres eleccions municipals democràtiques del 1979. Casares va rebutjar aquell oferiment, que tenia el suport molt ampli dels diversos corrents del socialisme català llavors recentment unificat, i va ser ell qui va recomanar que fossin militants més joves els qui prenguessin el relleu. Narcís Serra i Pasqual Maragall, i més tard Joan Clos i Jordi Hereu, van ser els encarregats de liderar el gran projecte de transformació de la ciutat de Barcelona dut a terme pels successius governs municipals socialistes durant més de trenta anys.

Fill de mestres i home de profundes conviccions democràtiques, catalanistes i d’esquerres, l’any 1950 Francesc Casares es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona, on havia militat al Front Universitari de Catalunya, òbviament també clandestí. Va ser un dels primers i més reconeguts advocats laboralistes que ja a la dècada dels anys cinquanta del segle passat es van dedicar a defensar els drets dels treballadors, a la vegada que va participar en un important nombre de defenses de persones jutjades pel sinistre Tribunal d’Ordre ­Públic (TOP) per la seva oposició a la dictadura franquista.