D’altres fonts XII

by

Ara fa una setmana al Congrés de Diputats es feia la segona volta per investir Rajoy, l’abstenció del PSOE ja era una qüestió sabuda. Breus intervencions i de cop i volta salta l’espurna i s’encén el foc  amb la intervenció del diputat d’ERC Gabriel Rufina.

A partir de la seva agressina intervenció s’ha generat una llarg polèmica amb nombroses opinions diverses. Ens ha semblat interessant la que manifesta l’Agustí Colomines en un article al digital El Nacional.

 Agustí Colomines. Nascut a Barcelona el 1957 és llicenciat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona i doctor en Història Contemporània pel mateix centre.

És professor titular del Departament d’Història Contemporània de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona. Ha impartit docència en la llicenciatura, el grau i els màsters d’aquest Departament. Entre d’altres responsabilitats, ha dirigit el Centre UNESCO de Catalunya (2004-2007) i la Fundació Catalanista i Demòcrata (2007-2013). També ha estat director acadèmic de l’Àrea d’Estudis Nacionals i Identitaris de l’Institut Internacional de Postgrau de la Universitat Oberta de Catalunya (2008-2011) i director dels Estudis d’Arts i Humanitats de la Universitat Oberta de Catalunya (2010-2011).

Des del novembre de 2013, és secretari de l’EuroMed Permanent University Forum (EPUF), una xarxa de 100 universitats i centres de recerca de l’àrea euro mediterrània. Ha estat professor visitant a la University of East Anglia del Regne Unit (1996) i a la Boston University (2015), a més de fer estades de recerca a la University of Nevada (2014).

Des del desembre del 2007 fins a l’1 d’abril de 2013 fou director de la Fundació Catalanista i Demòcrata (CatDem), vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya , des de la qual va pilotar el projecte anomenat Casa Gran del Catalanisme 

Actualment director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC), adscrita al Departament de Governació, Administracions Públiques i Habitatge

Escriu a diversos periòdic i diaris digitals i col·labora en diversos centres de recerca. Ha publicat llibres d’investigació i història política. 

 

L’error, o no, de Gabriel Rufián. Agustí Colomines. El Nacional. 31.10

Suposo que molts independentistes van xalar escoltant l’abrandat discurs contra el PSOE que va pronunciar el diputat d’ERC al Congrés en la sessió d’investidura de Mariano Rajoy. L’endemà, un cop constatat que el PP es va alinear amb el PSOE contra els furibunds atacs del republicà, l’alegria dels independentistes radicals devia augmentar encara més. Tan sols Joan Tardà va intentar posar pomada a la ferida amb un seguit d’afectuoses piulades dirigides als socialistes. Quines coses, oi? El món al revés, atès que abans Tardà era l’home dels incendis, i en canvi ara sembla un moderat en contraposició amb el verb encès i populista del seu coreligionari Rufián.

Considero que la intervenció de Rufián, que vaig escoltar en directe per TV, va ser especialment desafortunada. I ho considero així, sobretot, un cop llegida la part final que no va poder pronunciar perquè la presidenta del Congrés, Ana Pastor, li va tallar el micròfon, com també va fer, per cert, amb el portaveu popular, Rafael Hernando, que es va emprenyar com una mona. Llavors Rufián va penjar el seu discurs a Twitter perquè tothom pogués llegir la part final del text, dividit en tretze punts, de forma telegràfica, com si es tractés d’anar llançant piulades més que no pas de fer un discurs pròpiament dit. Així és la política d’avui dia: frases de 140 caràcters perquè siguin fàcils de replicar a les xarxes socials.

Què és el que Rufián no va poder acabar de llegir del seu discurs? Doncs el paràgraf final, que anava dirigit a Pablo Iglesias i Xavier Domènech. S’hi adreçava amb l’amabilitat del camarada, sense cap punta de crítica, al contrari: “Companys, teníeu raó, el bipartidisme ha mort. Ara és un sol partit. PPSOE i el Front Nacional Taronja. Més fort. Més reaccionari. Més hegemònic. Què més necessiteu? Us ajudarem sempre, però nosaltres sí que podem. Si voleu guanyar un partit, no ens escolteu. Si voleu guanyar un país, ajudeu-nos”. És la traducció a Madrid de l’obsessió republicana a Barcelona.

Costa de creure que Rufián, i per extensió ERC, no s’adonés dissabte de la importància del fet que els 7 diputats del PSC, seguint amb la consigna del consell nacional del partit, votessin unànimement no a la investidura de Mariano Rajoy. Al PSC, a diferència del PSOE, no hi hagut cap fractura per haver pres aquesta decisió. Rufián no va tenir ni una sola paraula amable per a Meritxell Batet, Manuel Cruz, Lídia Guinart, Marc Lamuà, Mercè Perea, Joan Ruiz i José Zaragoza. Va passar per alt un dels aspectes més rellevants de la crisi per la qual passen els socialistes a Espanya: que el país que volem guanyar, el nostre, té ara l’oportunitat de reclamar al PSC que sigui coherent amb la decisió adoptada. En les actuals circumstàncies, l’actitud del PSC se situa en la mateixa dimensió que la ruptura de la federació de CiU o que el president Mas abracés desacomplexadament l’independentisme. És una esmena al règim del 1978 que el sobiranisme hauria de tenir en compte.

El que no tinc clar és per què Rufián va menystenir l’atreviment del PSC. Elogiar els podemites i negar el pa i la sal al PSC que es desmarca del PSOE en un aspecte tan colossal com aquest, deu tenir una raó amagada que se m’escapa. Podemos i En Comú Podem són tan antiindependentistes com el PSC, i ERC hauria pogut aplicar als socialistes catalans la mateixa generositat que fa temps que dispensa als comuns. O és que les famoses “lluites compartides” no serveixen per seduir els socialistes més insubmisos de tots els temps? És que Rufián, i per extensió ERC, vol allunyar encara més el PSC del bloc partidari del dret a decidir? Els comuns ja estan decidits en aquest aspecte, el del referèndum, i no cal que Òmnium organitzi cap campanya per convèncer-los. No tenen cap més sortida si és que volen evitar posar-se al costat del PP i C’s. Al PSC, i sobretot als antics votants socialistes que tenen prou seny per no abraçar el nacionalpopulisme de Podemos i dels seus adlàters peronistes catalans, qui els seduirà? De moment, la diputada socialista Meritxell Batet, aliada de Pedro Sánchez, i cap de llista del PSC, va manifestar a Twitter el seu disgust amb Rufián: “Hi ha comentaris que són indignes i lamentables. He sentit vergonya que una persona com Rufián representi un partit històric com ERC”. No m’estranya. No va ser l’única.

No treure partit del fet que 36 dels 47 diputats catalans —incloent-hi els 7 del PSC— van votar en contra de Rajoy, si bé no van poder evitar-ne la investidura, és tenir pa a l’ull. No reivindicar que Catalunya “farà el seu camí a través de la democràcia i de la llei”, com va assenyalar el portaveu del PDECat, Francesc Homs, i tanmateix aliat d’ERC a Barcelona al Govern de Junts pel Sí, perquè la majoria política és aclaparadora, és perdre una oportunitat d’or per atraure els socialistes catalans al bloc del sí. El discurs de Rufián era més espanyol que català, sobretot perquè, encegat per les ganes d’insultar els socialistes sense cap mena de matís, no va saber treure rèdit de la rebel·lió del PSC, que és menys anecdòtica que la de Margarita Robles o Odón Elorza, posem per cas, i tan transcendent com el no dels dos diputats del PSIB-PSOE. És que Rufián no copsa el rerefons nacional que fonamenta la insubmissió del PSC i PSIB, l’excepcionalitat de la qual contrasta, i molt, amb l’obediència submisa del PSPV-PSOE?

Gabriel Rufián va encendre la bancada del “PSOE Iscariot”, com va anomenar-lo, amb un reguitzell de frases especialment crues, amb què va voler “donar veu a socialistes de cor”, a base de suposats comentaris de votants d’aquest partit desenganyats amb el vot favorable al PP. Els vots de quin partit? —em pregunto­­–. “Traïdors és l’únic nom que mereixen”, va acusar-los Rufián després de subratllar que “els fundadors del PSOE es remouen a les seves tombes”. I què passa amb el PSC després d’aquesta andanada dialèctica? —em permeto observar–­. “Tenen alguna resposta per a la seva gent?”, els instava Rufián abans de retreure’ls que segueixin presentant-se com a “republicans però monàrquics, socialistes però neoliberals, obrers però als consells d’administració i d’esquerres però que donen el poder a la dreta”. “Si fan això al seu secretari general i a la militància, què no faran a la gent?”, tancava Rufián, després de recordar amb ironia que “el mercat de marques blanques del PP està saturat”.

És que Rufián també aplicaria tots aquests retrets al PSC amb el qual ERC va governar durant set anys i que dissabte va votar contra Mariano Rajoy per coherència amb el que està passant a Catalunya? En quin país viu, aquest diputat? És que Rufián no s’adona que el sentit del vot del PSC és més per raons nacionals catalanes que ideològic, que és el que justifica el dels comuns? Si alguna cosa ha caracteritzat el PSC tota la vida és que és un partit que pensa políticament i no pas amb les vísceres. I és per això que dissabte era conscient que votar Rajoy des de la perspectiva catalana els hauria enfonsat encara més. El PSC sempre ha fet política, fins i tot quan ha errat.

Rufián es va equivocar molt. O no, segons què pretengués. Si del que es tractava era de competir amb el PSC per veure qui s’alia primer amb En Comú Podem, el seu discurs va ser impecable, per bé que un pèl mal educat. Si del que es tractava era d’arrossegar els socialistes cap al dret a decidir, reivindicació que no haurien d’haver abandonat mai, l’error de Rufián va ser majúscul. Imperdonable. Els independentistes moderats i amb una mica de cervell no haurien de riure-li la gràcia, perquè Rufián els ha fet un flac favor. Hi ha errors que trenquen ponts i bastides. Recordar els GAL al diputat basc Eduardo Madina, que va perdre una cama després d’un atemptat d’ETA el 2002, o fer-ho als companys d’Ernest Lluch, mort a mans dels terroristes bascos el 2000, no és la millor manera d’establir  lligams fraternals amb els socialistes catalans que dissabte al vespre es van atrevir a plantar cara al PSOE. Tot i que el terrorisme d’Estat és sempre reprovable, Rufián hauria de saber, ja que és castellanoparlant, el sentit últim del refrany “una de cal y otra de arena” aplicat a la política.

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: