Noms propis XXXIX

by

Pedro Sánchez. Després de la roda de premsa en la que va anunciar la seva renúncia a l’escó. Pedro Sánchez va anar a un dels programes més seguits de la televisió. Salvados amb una entrevista llarga, una conversa amb  Jordi Evole.

Allà Sánchez, potser alliberat de la pressió de la primera secretària va deixar anar i va fer algunes afirmacions prou interessants : “El país no té oposició perquè el PSOE s’ha quedat en terra de ningú”.

Va afirmar que “Catalunya és una nació” dins d’una nació l’espanyola de nacions. Benvingut a la realitat. “Catalunya és una nació dintre d’una altra nació que és Espanya, com ho és també el País Basc. I això és una cosa que hem de parlar”

Però tampoc no va estalviar una certa autocrítica respecte a  la seva relació amb Podemos : “Jo vaig qualificar Podem de populistes. Em vaig equivocar. No vaig saber entendre el moviment que hi havia al darrere d’Iglesias. Aquest impuls renovador és molt necessari. Si el PSOE vol ser alternativa de govern, ha de treballar braç a braç amb Podem”.

I va desafiar a Díaz a que es presenti per liderar el PSOE : “Si vol liderar el PSOE, com sembla que és, ha de fer un pas al davant”.

L’entrevista va ser prou interessant perquè va mostrar a un Pedro Sánchez molt més directe i sens embuts. Però quan es produeixen aquets canvis tant sobtats els dubte b neix: Quin Pedro Sánchez el veritable el que buscava el pacte amb Ciutadans o el d’ara, que aposat per entendre’s amb els partits independentistes.

La seva voluntat de tornar a dirigir el PSOE dependrà en bona part de la capacitat de convicció que tingui.

Ara  bona part de les bases estan al seu costat, però ja sabem que aquestes fidelitats són molt, massa efímeres i els procés congressual es va retardant i ell no té la capacitat de mantenir-se al centre de la informació acabarà diluint-se.

I ben segur que això és el que vol la Comissió Gestora del PSOE, perdre temps perquè les ferides vagin cicatritzant i avui Sánchez és un revulsiu que molesta a aquesta tranquil·litat tant necessaris, per això els inevitable barons ja han sortit a carregar contra Sánchez, gairebé donant-lo per amortitzat…

Però Sánchez , com el gats, té unes quantes vides i segur que encara té moltes coses a dir i a fer.

 

MES. Ja ho diu la dita castellana. A rio revuelto ganancia de pescadores. Així sembla, que aprofitant la crisi del socialistes el moviment MES  ( Moviment d’Esquerra Socialista) es presenta i s’ofereix per ser l’alternativa del PSC i ho fan manifestant que el PSC  “no està en condicions de representar els interessos de tants catalans que se senten socialistes”.

Possiblement l’afirmació sigui certa però també és cert que MES tampoc està en condicions de tenir aquesta representació. La suma de les dues formacions tindria un marc més ampli però tampoc hegemònic en el concepte de socialisme català.

MES és la suma d’una escissió del PSC i de les incorporacions de gent provinents d’altres grups territorials. Però avui difuminada en mig de Juntspelsí ha perdut creiem aquella possibilitat d’aglutinar un sobiranisme de tall socialista que encara no té representació. I així ho reconeixen quan la formació considera que el socialisme català “fidel als interessos de Catalunya” i als “valors que el defineixen com la justícia social, la igualtat i el benestar de la ciutadania està avui mancat de representativitat”.

És cert que el PSC avui te un biaix unionista que segurament el fa perdre centralitat política però MES tampoc ha ocupat aquest espai, almenys de manera clara i fins que no concorri a unes eleccions de manera separada d’altres grups no sabem quina é sal seva real implantació al territori.

Hi ha moviment a l’esquerra catalana, el nou projecte vinculats als “Comuns” potser reeixirà i ocuparà l’espai buit avui de la socialdemocràcia, però també hi ah la possibilitat d´’un ressorgiment amb noves bases del socialisme català.

Mentre MES vagi llençant presumptes “opes” al PSC sense cap possibilitat d’èxit poca cosa avançarem.

 

Josep Rull conseller de Territori i Sostenibilitat ha anunciat que el Govern ha presentat aquest divendres davant l’Audiència Nacional un recurs administratiu contra Adif per defensar els drets dels usuaris de Rodalies i Regionals. “Obrim la via judicial perquè la via política entre dos governs ha quedat trencada”.

Tant temps, tantes declaracions i manifestacions per denunciar la judicialització de la política i ara el conseller va als tribunals per una causa que essent justa és també política.

Amb RENFE segur que cal no només anar al tribunal sinó segurament començar la via de l’expropiació com reclama  un diputat del CUP. És una història del despropòsit, d’incompliments, d’errades sistemàtiques i més…

I el més dramàtic és que no és d’ara. Fa anys, molts, masses que dura aquesta comèdia i presa de pèl.

Però un govern com el nostrat que abomina d ela judicialització de la política que ara hagi d’acudir al tribunals per denunciar la incompetència d’una companyia no sé si és una bona fórmula.

Què diria el Conseller si els ajuntaments anessin als tribunal davant els incompliments de la Generalitat , per exemple amb els deutes econòmics?

Seria anar contar el procés?

Seria deslleialtat institucional?

Rull ha explicat que els serveis jurídics del Govern han treballat “a fons” perquè “quedés molt clara la legitimitat que té la Generalitat per presentar aquest recurs. El que és lamentable és que haguem d’optar per aquesta via”, ha reiterat.

Certament lamentable.

Ha fallat de nou la política.

 

Santi Vidal,escolta al senador d’ERC al programa el Món a Rac -1 i un cop més li sento la diatriba habitual  animat aquets cop pel periodista Basté sobre el Senat. Vidal dóna algunes explicacions de la feina que fa  i els sou que cobra.

Ja se sap que ell es partidari de tancar-lo. Opció política ben legítima sobretot quan el seu partit també ben legítimament vol independitzar-se d’Espanya per tant potser ja no caldria anar-hi.

Vidal fa un repàs de l’activitat al Senat , el cobren  i aporta algunes informacions , per exemple que Rita Barberà dorm a l’escó i que no hi va gairebé mai i explica que : “dimarts de la setmana que ve demanarem que se li retiri el sou a Rita Barberà, perquè no ve” i encara fica el dit a l’ull a l’expresident Montilla i afirma que : “Montilla va al Senat per ser-hi físicament, però no participa absolutament en res”.

Va palesar sense ambigüitat  la seva absoluta decepció de ser-hi.

Però clar quan li preguntes perquè hi segueix , llavors per damunt de tot hi ha una raó suprema.  “si no, qui defensarà els drets de Catalunya allà?”.

Una mica immodest , no?

Ja hem arribat al cap del carrer.

La causa suprema que ho justifica tot.

Només ell pot defensar els drets de Catalunya?

La seva visió de Catalunya és la única que val?

Certament com diu ell mateix potser el senat “de cara-dures” i no creu que ell mateix n’és un exemple?

I com li deia un altre senador quan diu cara-dures, s‘està mirant ell al mirall?

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: