Noms propis XLI

by

 

Toni Comín. El Conseller de Sanitat segueix essent objecte de crítica per la situació que ha generat a l’entorn  de els declaracions sobre al compra per part de la conselleria de l’Hospital General de Catalunya  del grup Quirón salut. Aquest grup ha  assegurat que “no hi ha cap tipus de comunicació formal, ni oferta en ferm per part del Departament de Salut per comprar el HGC”.

I insisteixen : “considerem que no es pot estudiar ni analitzar una cosa que no existeix”.

El tema cada cop està més complicat la conselleria ha fet públic que hi va haver un dinar entre el director del Servei Català de la Salut (CatSalut), David Elvira, i el director de l’Hospital General de Catalunya, la Clínica del Vallès i el Sagrat Cor, Xavier Mate, en què  hi va haver intercanvi de documentació. Aquesta era la segona trobada i continuació d’una anterior en que segons la conselleria havia posat damunt la taula la compra de l’hospital. Un cop més des de l’hospital s’ha aclarit que  l’oferta de compra del centre “no s’ajusta ni a la veritat ni a la realitat”.

Potser estaria bé ja deixar de jugar al gat i a la rata i dedicar-se a afrontar els problemes que hi ha a la sanitat catalana que són molts i que les solucions van retardant-se creant la sensació de desatenció.

La sanitat és prou seriosa com perquè es vagin fent discussions frívoles mentre hi ha tantes coses hi ha per fer.

Si la dèria per comprar hospitals i deixar de fer-ne de nous ja ens podem calçar aquí a  Vilanova, per més que l’alcaldessa vagi dient que l’hospital es farà ja gairebé ningú s’ho creu perquè:  quan veus actuacions com aquesta – està per veure la seva oportunitat social i assistencial-  ens fa témer que l’hospital de Vilanova , que fa tants anys que reclamen, i que els govern de la Generalitat fan passar el temps amb bones paraules i promeses inconcretes pot acabar com al Vallès. Comprarà el sr. Comin un hospital privat  del territori i s’estalviarà fer-ne un de públic i de nou a Vilanova.

 

José Zaragoza  , Pepe, pel amics i coneguts, ha estat la primera – no serà l’única , però-  víctima de la represàlia d ela Gestora del PSOE  sobre el PSC . Zaragoza era fins ara el President de la Comisión Mixta para la Unión Europea , el més normal hagués estat que repetís però no ha estat així.

Sentia  Jordi Basté en el seu programa dir que la Rosa socialista es podria personalitzar amb Pepe Zaragoza donada la seva total disposició i entrega a la causa del socialisme però això no ha servit de res. I Zaragoza ha estat eliminat sense cap mena de cautela ni mirament i en el seu lloc hi ha col·locat  a Soraya Rodríguez molt més complaent   amb la Gestora. En fi el mateix Zaragoza i el propi PSC s’ho han pres amb calma i dient que si això serveix pe temperar les relacions doncs ho accepten amb disciplina. Buennuuuuu!!

Diran el que vulguin però la veritat és que el primer en rebre  ha estat Zaragoza i després la mateixa Meritxell Batet també ha estat rellevada de la direcció del Grup Parlamentari Socialista.

La cacera dels dissidents ha començat doncs..

La llarga ombra de Susana Díez es fa notar…

 

Marta Pascal La coordinadora general del PDECAT, Marta Pascal, en una piulada a twitter, afirma, respecte a la manifestació independentista de diumenge a Plaça Espanya que “avui no només hi érem els independentistes a Maria Cristina. Hi érem els demòcrates #perlademocràcia”.
Fins avui independentista i  demòcrata que sapiguem no són sinònims.  De fatxes, de antidemocràtics n’hi ha  a tot arreu i també els que s’aixopluguen sota el paraigües de la independència .

Voler confondre els temes denota un simplisme polític alarmant  i un sectarisme impropi de qui vol dirigir un partit amb voluntat majoritària.

Voler donar lliçons de  democràcia és una temptació massa usada i recurrent enter determinats dirigents de partits posant en evidència una manca de respecte cap a altres opcions tant democràtica com la seva.
Sembla que Pascal vulgui  excloure  d’aquesta manera de la categoria de “demòcrates” els més de 1,6 milions de catalans que van votar opcions no independentistes, com són Ciutadans, el PSC i el PP. També les gairebé 470.000 persones que van votar Catalunya Sí que es Pot o Unió, partidaris del dret a decidir..

 

Francesc Casares, l’històric dirigent del PSC ha mort. Va ser una persona de fortes conviccions , advocat laboralista i lluitador antifranquista. Recullo dos paràgrafs d’articles obituaris que s’han escrit. El de l’ Ignasi Aragay al diari ARA: L’honestedat política de Francesc Casares

 

Amb la mort de Francesc Casares, ahir als 88 anys, ens deixa una persona entranyable, un emblemàtic advocat de l’antifranquisme i un polític socialista i catalanista que es va mantenir sempre en una influent segona fila, com a home de consens: “L’ aurea mediocritas ha estat potser la clau de la meva personalitat i el veritable desig de la meva vida”. Va renunciar, per exemple, a ser el primer alcaldable socialista per Barcelona en les eleccions del 1979, una proposta que li havia fet el seu amic Joan Reventós, amb qui havia compartit presó el 1958. Tots dos provenien del Moviment Socialista de Catalunya (MSC). Cunyat de Miquel Roca (CDC) i Anton Cañellas (UDC i després UCD), Casares estava casat amb Carme Roca, mestra de Virtèlia, amb qui va tenir cinc fills, un dels quals Toni Casares, director de la Sala Beckett.

Al seu despatx d’advocat laboralista, inicialment a Sabadell i després al xamfrà de l’Eixample barceloní Casp-Bailèn -fins no fa tant encara te’l podies trobar pel barri-, s’hi van formar des de José A. González Casanova fins a J. Ignacio Urenda, Francesc Sanuy i Isidre Molas, entre d’altres.

Diputat al Parlament pel PSC entre el 1980 i el 1988, va formar part del corrent Esquerra Socialista dins del partit. Tenia la Creu de Sant Jordi i era president honorífic de l’Associació Catalana de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia. El 2006 va publicar unes delicioses memòries dels seus anys de joventut, com a fill d’una família de classe mitja republicana i catalanista, crescut en un ambient noucentista. L’Avenç acaba de treure el segon volum de memòries, Compromís amb la justícia (1958-1978). El funeral serà avui a les 13.00h, al tanatori de Sant Gervasi.

I el de Jordi Gracia Soler a La Vanguardia : Referent ètic, cívic i polític

 Francesc Casares i Potau ha mort quan estava a punt de veure publicat el seu segon llibre memorialístic, Compromís amb la justicia. Memòries d’un advocat laboralista (1958-1978), continuació d’un primer volum publicat ara fa deu anys que abastava des del seu naixement, el 22 de desembre de 1927 a la ciutat de Tarragona, fins a la seva detenció i posterior empresonament, l’any 1958, com a militant clandestí del Moviment Socialista de Catalunya (MSC), acusat d’associació il·lícita i propaganda il·legal.

Home d’una discreció absoluta, allunyat sempre de tota mena de personalismes i d’ambicions individuals, Francesc Casares hauria pogut ser el primer alcalde de la ciutat de Barcelona un cop restablerta la democràcia
al nostre país. El seu gran amic Joan Reventós, amb qui va coincidir a la facultat de Dret i també en la detenció abans esmentada, li va oferir encapçalar la candidatura del PSC a les primeres eleccions municipals democràtiques del 1979. Casares va rebutjar aquell oferiment, que tenia el suport molt ampli dels diversos corrents del socialisme català llavors recentment unificat, i va ser ell qui va recomanar que fossin militants més joves els qui prenguessin el relleu. Narcís Serra i Pasqual Maragall, i més tard Joan Clos i Jordi Hereu, van ser els encarregats de liderar el gran projecte de transformació de la ciutat de Barcelona dut a terme pels successius governs municipals socialistes durant més de trenta anys.

Fill de mestres i home de profundes conviccions democràtiques, catalanistes i d’esquerres, l’any 1950 Francesc Casares es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona, on havia militat al Front Universitari de Catalunya, òbviament també clandestí. Va ser un dels primers i més reconeguts advocats laboralistes que ja a la dècada dels anys cinquanta del segle passat es van dedicar a defensar els drets dels treballadors, a la vegada que va participar en un important nombre de defenses de persones jutjades pel sinistre Tribunal d’Ordre ­Públic (TOP) per la seva oposició a la dictadura franquista.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: