El post congrés.  

by

Fa un parell de caps de setmana es celebrava el Congrés del PSC , després de la victòria de Miquel Iceta a les eleccions primàries  es tractava de confegir una direcció que fos en part fidel al resultat de les primàries i per tant donar joc al sector que va encapçalar la Núria Parlón i també definir el full de ruta amb que els socialistes han d’intentar recuperar el seu paper en la política catalana i sobretot que la ciutadania els torni a veure com un instrument útil per millorar la societat.

El Congrés vist des  de fora i amb una certa distància sembla que ha estat plàcid , confortable, d’autoestima i sense cap sobresalt, s’ha aprovat sense cap vot en contra l’informe de Gestió d’Iceta i l’executiva ha esta votada pel gairebé el 90% dels delegats i delegades. Potser portes endins  els protagonistes han viscut algun moment de tensió però poc significatiu ja que no ha sortit a la llum pública  més enllà de determines tensions – lògiques i que sempre hi ha hagut- a l’hora de posar noms als càrrecs de la direcció.

Contrasta la placidesa del Congrés del PSC amb les turbulències externes que està travessant el socialisme espanyol, per una banda el no del grup de  diputats del PSC a la investidura a Rajoy, posant per davant el mandat del seu Consell Nacional que  el mandat del Comitè federal,  ha generat  la consegüent esquerda de les confiances entre el socialisme espanyol representat pel PSOE i el PSC. Situació nova que pot tenir sortides diverses però que sembla que ambdues part parts majoritàriament volen tancar la crisi sense fer-se massa mal mútuament.

També PSC havia i haurà d’afrontar al situació de pèrdua de vots, una autèntica sagnia de vots des de fa anys , que fa, que de tenir 52 diputats que va arribar el PSC i guanyar un parell de cops en vots ( 19919 i 2003)les eleccions catalanes, ara estigui com a quarta força política  amb 16 diputats i sigui ,sinó irrellevant, si almenys poc influent en la política catalana a nivell global.

La transició “suau” i “tranquil·la” que reclamava en la campanya de les primàries  Miquel Iceta ha començat ja doncs amb un executiva àmplia a la que el nou primer secretari ha esperonat  a sortir a l’ofensiva per recuperar l’espai perdut. No és una tasca que sembli fàcil, la desaparició en el document del marc programàtic del “dret a decidir” encara que fos amb la fórmula  descafeïnada de la via canadenca, ja situa clarament els socialistes en el marc “constitucionalista” , encara que sigui amb la voluntat de reforma. S’allunya doncs del centre polític i per  tant amb poques possibilitats d’estructurar cap alternativa de govern almenys en que el PSC sigui el pal de paller. Sembla amb la decisió d’abandonar el, que avui, per bé o per mal, domina la política catalana. Si les enquestes diuen reiteradament  que hi ha un 80% de l’electorat català que està  a favor del dret a decidir sembla poc realista ,de cara a ser de nou el referent de l’esquerra catalanista, abandonar aquest objectiu i fa encara més difícil   que el PSC  esdevingui el nucli central d’aquesta esquerra. Catalunya és una nació diu el PSC però el PSOE li contesta que això no és el que signa el socialisme espanyol. Com ho arreglaran? La proposta federal que proposa el PSC ( que tampoc està massa clara) és avui tant difícil i complexa ja que no hi ha aliat creïble a l’estat com perquè es pugui  ni tant sols plantejar-la . El referèndum d’autodeterminació  és difícil d’encaixar però tampoc la reforma constitucional que proposa el PSOE amb el blindatge de l’estatut ( l’aprovat i votat, clar) tampoc creiem que sigui avui factible. Ni hi ha aliats possibles ni els números surten.

Avui el PSC sembla més abocat ,amb la tàcita acceptació dels seus dirigents, a que sigui crossa en moltes ocasions de governs  a banda i banda , geometria variable . Pot pactar a Tarragona amb el PP, a Girona amb CDC , a Barcelona amb els “comuns” i  altres llocs amb ERC o C’s, que no pas ser l’eix vertebrador de governs com era abans. Si això és vol canviar feina té la nova direcció per encarrilar el projecte. La geometria variable dels pactes dóna poder però poder que tendeix a ser efímer. Escoltar als dirigents socialistes del nostre territori vantar-se  de que governen en molts llocs fa pensar que hem arribat a la comoditat i a l’apoltronament  perquè no es a tracta  de quantitat de governs sinó de  qualificació dels governs  i influència real en els mateixos . I aquí la cosa ja és dilueix. Cap d’arengada o cua de lluç , caldrà que triïn  en una difícil elecció.

Però el PSC ja és l’única esquerra que no accepta el dret a decidir i això gairebé l’inhabilita per conformar un govern nacional. Es quedarà el PSC només en facilitar governs locals? Renúncia a presidir la Generalitat ?

Passat el Congrés arriba el moment de posar-se e en marxa , recompondre aliances i fixar les estratègies de remuntada. Molta feina i caldrà veure si tothom al partit rema en la mateixa direcció.

El Congrés ha estat plàcid però el futur està carregat d ‘esculls, veurem la real capacitat de resistir encara  del PSC:

Publicat a l’Eix Diari el 15 de novembre de 2016

 

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: