Archive for Desembre de 2016

Cap d’any

Desembre 31, 2016

2016 per fi s’acaba. No ha estat un any massa bo. Només cal llegir els reculls de premsa que sovintegen aquets dies.

Comença 2017.

El volem millor, més  solidari més comprensiu, més humà en definitiva.

I salut. Molta salut per tots i totes.

Balanços i propòsits, esperances i desitjos. Que és compleixen amb el major grau possible.

Tres poemes per acabar un any i començar-ne un altre.

 

Cap d’Any. Molts d’anys!

Si miro el cel, de nit, no busco estels
rutilants ni planetes resplendents;
m’ullprenen més les estrelles fugaces
que solquen un racó de cel perdut
—polsim de llum que el firmament expira.
No és l’horitzó el que em captiva del mar
ni la força invisible de les ones,
ni tan sols l’encegadora blavor
que fa del sol un còmplice implacable;
és el deixant escumós del veler,
hora foscant, allò que em roba el cor.
No són les flames vives i joioses
—per més que s’inflin, goludes de somnis—,
el que em reté davant la llar de foc,
sinó les brases quasi extenuades
que serven, tardorals, l’escalf de vida
en la penombra de les confidències.
Quan arriba el cap d’any, celebro, sí,
amb els amics i la gent que m’estimo,
l’emoció i l’espurneig del confeti
enraïmat d’un present sempre efímer.
A la fi, tanmateix, el que m’atrau
no és el pas de les hores que es resol
en dotze campanades capdanyeres,
ni la disbauxa que desencadenen;
seran la tènue claror de l’alba
i el crit d’hivern d’un ocell matiner
els que, del llit estant i amb son, saludi
com a emissaris del que cada dia
recomença i no pas tan sols un cop a l’any.

 Jordi Boladeras

 

BON ANY NOU!

Campanetes de Nadal,

lluïssor de guarnitures

i un pessebre angelical

fet per mans de criatures.

Un avet al menjador,

al portal o bé a la sala;

un gran lot del bo i millor

damunt del bufet s’instal·la.

Mentre escumeja el xampany

a les copes dringadisses,

ens desitgem un bon any

i unes festes ben felices.

Joana Raspall

LA PLUJA, QUE S’HA POSAT LA VESTA DE L’ORAT DE LA CASA DEL CIM, SE M’ACOSTA TOTA DOLÇA, EM DÓNA UN POM DE FLORS I EM DIU DE CERCAR EL NOM PER LES CLARIANES DE L’ALTRE VOCABULARI 

 

Jo sé el camí de la Casa Vermella
On viu l’orat que farga a mitjanit;
S’hi va pel clot on degoten les brees
D’un tronc alat, amb espurneigs d’estela,
I on pella el roc amb semença de griu.
En un trencall, entre esbarzers benignes,
Ja En Marbre, dret, us anomena clar;
El vostre nom s’esfulla per la timba,
Un bosc cremat us compta els anys, i els dies,
I Na Fontana us allarga les mans.
Seguiu enllà, on una rel dreçada
Com un serpent, despulla el llavi en plor
I els pits alçats amb blancors muntanyanes,
I us mira fosc, com l’agònica orada
Si el pescador l’enxarxa arran de moll.
A l’esvoranc, on folguen les fumeres
Quan ve l’estiu i el foc cobeja amant,
Us dóna el braç Na Canya mitjancera:
Salveu el grau; i adreçada la sella,
Tantost salpeu de la platja dels camps.
Fendiu els blats, i al palmell d’una cova
On llaura En vent i on N’Ombra lleva fruit,
descavalqueu. Ja Na Canya reposa
A l’entrecuix d’un rec; sols, amb la rosa
De l’estanyol, seguiu les nous de llum.
Sagna N’Escorça i sangloten les palles,
I els brins s’oregen als porxos d’En Cep;
I si els carbons disbauxen N’Atzavara,
La flor dels cims és N’Escuma que avança
I us dóna, escrits, els horòscops en creu.
Guanyeu el coll, i en tombant a la dreta,
Veureu, extrem, el Cap de mal passar.
La brisa frisa i embrossa les cledes,
N’Herba aforesta un sorramoll de guerra
I els fongs, cofats, escalen el barranc.
En Fred s’alzina i les pinyes s’escuen,
Na Boira us dóna el ram: ja sou a prop.
Canta N’arbre tremós, al ple de muda,
Els tucs, nevats, vesteixen la cogulla.
I En Flum, joiós, pastoreja amb esclops.
Ja ve Na Pluja i es posa el monocle
Per veure-hi just:
-Vós sou En Tal, farà
I us besa el front i el pit, i diu:
-Bell home,
Seguiu-me a mi.
I al ponent de la llosa
Que filtra el temps, us mostra on són els dalts.
-Recordo el món plomós, quan era grua
I ullava aigualls a la fira dels llamps.
He vist, reial, un ajust de meduses
I escoltat la campana de les dunes
Quan s’encrespa la lluna en el fossat.
I diu:
-Ja som a la Casa Vermella:
Grua, pluja o bruixot, jo só l’orat
Que cerqueu tots si foregeu la Meda,
Quan les bromes s’enfolquen a veremes
I el vi penetra, pubescent, la mar.
-Que vols, danser? Saber si la Bellesa
És una en l’U? I la Bonesa? ¿L’U
Rael o rou? O l’antiga jovença!
Serviu, pillocs, l’amor, i en privadesa,
Del boll sobrer en feu gram per al comú.
I:  -Els qui us narreu al quitrà de les places
O poliu rims a les planes del son,
Allibereu les egües a la platja!
I amb singes nous i amb clofolles de sol
Escriviu, purs, a les parets de l’aigua:
“A la conca dels mots espurna el Nom.”

V. Foix

Notes de caminada.

Desembre 30, 2016

Passejada per gaudir d’u dia magnífic net, clar i un pèl fred, com toca.

Objectiu passejar un cop més per la plana de Ribes just a l’entrada de l’ hivern.

Ha plogut en els dies anteriors i això es nota en el terra i la netedat de l’ambient.

Comencem per la Rambla dels Països Catalans per sortir de la ciutat.

1.-Estaria bé que en el darrer trams d’aquesta Rambla on quan es va fer el polígon industrials es va salvar el darrer tram de l’antic camí de Ribes avui en mig d’una zona verda. Encara hi ha part dels marges que definien el camí. No estaria de més posar-hi alguna nota explicativa del camí i de com estava i on anava  . Algun panell informatiu que ajudés a no oblidar el primers espais que servien per la comunicació entre les comunitats.

2.- Comencem el camí de terra just a la Fita del terme entre Vilanova i Ribes. Molta brutícia en aquest inici sembla que sigui fàcil arribar fins aquí i fer abocaments. Però encara sorprèn més la quantitat de porqueria que hi ha a la vorera de la carretera. Des de l’inici del camí que va paral·lel a la carretera fins arribar al pas per sota de la variant hi ha molta, molta deixalla que deu ser llençada des del cotxes que passen. De tant en tant hem vist com es recollia. Potser ara fa dies que no fan però és incontable la quantitat de papers , ampolles de vidre i de plàstic( hem comptat fins 5 ampolles de “coronitas” ) Sorprèn ( poc potser ja) la brutícia que acostumem a generar però encara sorprèn més que a aquetes alçades encara no hàgim entès que no costa gaire guardar les deixalles i llençar-les a la primera paperera que trobem.

3.- Just deixes el camí del xiprers que ens portaria fins Mas Solers i agafes el que va fins la masia del Cocons, passant pel mas Xuriguer hi ha una pineda, pins alts i potser ja força degradats. Segurament caldria esclarir el bosquet i tallar alguns dels pins per oxigenar i permetre que els que encara estan més sans es puguin desenvolupar. Sense ser experts en la matèria segur que una bona neteja ajudaria a mantenir l’encant de  l’indret.

4.- Els voltants del Mas del Cocons ( també hi ah alguns senyal amb “Cucons”) hi ha un seguit de camins que conflueixen la majoria d’ells a Ribes, alguns per Puigmoltó i altres de manera més directa. No hi ha senyalització i cal anar una moca guiant-se per la intuïció . moltes cruïlles que també et conviden a agafar-ne qualsevol i fer la passejada deixant-se portar per  la improvisació. Cap problema , no hi ha pèrdua is empre tens referències en qualsevol d’aquest camins.

5.- Deixem el camí de Ribes i anem cap el portal del Requesens. Aquí sí que hi ha una part del bosc molt neta i s’hi ha fet una esclarida i  supressió de força sotabosc. És curiós que el camí és la divisòria de la part neta i de la part que està encara per netejar. Motiu? Vet a saber. Potser a la part de ponent del camí té un propietari diferent i no es preocupa de mantenir-ho net i evitar potencials incendis o potser es va acabar el pressupost de neteja forestal de l’ajuntament i així es va quedar.

6.- Darrera del mas de Solers i encarant cap la Rambla dels Ametllers.  Hi ha un solitari pagès tallant els vergues dels ceps d’una enorme vinya. Si ho  ha de fer tot sols en té per dies. Paciència. Molta paciència. Una  estora verda i flonja s’acosta fins la vinya  llaurada ja. Un contrast vegetal i de color  interessant.

7.- Rambla dels Ametllers, algunes novetats en les camps , algun d’ells molt extens ha esta plantat amb vinya. Els ceps encara molt petits emparrats en els fils de ferro ja llueixen però. Vinya nova que va substituint els vells ceps recargolats . Jan han fet al seva feina. El terra ben llaurat. El farratge ja verdeja en altres camps i un parell de pagesos van podant els ceps. Se sent el cop de tisora  rítmic  que fa caure les vergues. Els ametllers encara sorprenentment tenen  forces fulles verdes. D’aquí un mes o mes i mig, més o menys,  haurien de florir i les fulles encara no han caigut del tot. Canvi climàtic?

8.- Dubtem si retornar pel camí de Santa Magdalena perquè en el tram final, passant per sota la carretera potser s’hi haurà acumulat aigua. Però la curiositat de saber si han arranjat el darrer marge enrunat tal i com ens ha dit l’autoritat pot més i seguim el camí que portaria a la masia de Carro i trenquem pel mig d’una vinya per un pas que porta fins el camí. Certament hi ha una part del marge enrunat que s’ha refet i presenta un aspecte magnífic. La sorpresa però ve una mica més endavant on trobem que en diversos punts el mur segueix enrunant-se. No n’hi ha prou amb pedaços reparadors caldria una cirurgia completa i total. Els marges s’ensorren i nosaltres ho retratem. Ens diuen que seguiran comminat als propietaris que ho reparin. Potser però és un pou sense fons  a cada pluja una mica intensa ens van enrunant fruit del poc o nul manteniment. En fi …..

Pujada cap a l’antiga fàbrica de ciment  Griffi i cap a casa.

De lectures

Desembre 29, 2016

Dóna’t

Àngels Bassas

Col·lecció El Balancí 758.

Edicions 62

Barcelona maig 2016.

Aquesta és al primera novel·la de Bassas, ha escrit diversos contes per infants i el seu debut amb Dóna’t ha aixecat força expectativa.  Història de  desig i farcida del retrats de la quotidianitat d’una companyia d’actors que van de gira. La protagonista de la història veu que la seva vida queda sacsejada per la presència d’un home desconegut que es va trobant a cada una de els actuacions que va fent per diverses ciutats i li genera tot un seguit de sentiments i sensacions a voltes plaents a voltes contradictòries.

Àngels Bassas  va néixer a Figueres. Treball com actriu . Es va  llicenciar en Art Dramàtic  a d’Institut del Teatre a e Barcelona. Té una extensa trajectòria com a actriu en el món teatral, on ha treballat amb directors de renom. Així mateix ha treballat en cinema i en sèries de televisió. Ha obtingut el Premi de la Crítica en dues ocasions pel seu treball a Amfitrió de Molière i a La Senyoreta Júlia de Strindberg, i ha guanyat el premi Max a la millor actriu de repartiment per la seva interpretació a El Rei Lear. En televisió l’hem pogut veure en sèries com Temps de silenci, Nissaga, l`herència, Sitges, El Cor de la Ciutat, El Comissari, L’Internat o Lex. Aquestes participacions en sèries han popularitzat la seva figura. En la literatura ha escrit la sèrie de contes infantils Patatu

La novella Dóna’t va quedar finalista del Premi Josep Pla.

A ‘Dóna’t’, la protagonista és la Maria una actriu que ja té un llarg recorregut en el món del teatre una dona que assumeix molts canvis personals i els assumeix positivament acceptant amb valentia  també els canvis que va tenint a al seva vida en molts sentits . La novel·la és la història d’un desig, gairebé com una intriga en la relació entre dues persones , entre l’actriu i un home que va seguint-la arreu on caci la representació teatral i van augmentant el grau d e la seva relació des d’una furtiva mirada fins a  una relació passional i intensa.

La relació és la conseqüència d ela voluntat de la Maria de viure intensament la seva vida, la real i com actriu en la que assumeix papers diversos que l’ajuden a confrontar aquesta realitat. Vol viure sense reserves i créixer personalment i professionalment.

La Maria és una actriu que té tècnica i taules fruit d’un treball intens però el que realment destaca de Maria com actriu és la intensitat en el treball, creure’s el treball que la fa introduir-se en les protagonistes, veure l’espai escènic abans de començar a treballar visualitzar l’acció abans de  que aquesta succeeixi per no perdre punt en cap moment. El fet de conèixer a fons la seva professió fa que conegui també les frustracions d’alguns actors que acaben treballant per pura necessitat de supervivència però sense posar-hi l’ànima, aspecte essencial per fer un bon treball teatral.

També en la novel·la s’escenifiquen les enveges personals i professionals , les relacions amoroses o turbulentes que mantenen els actors i actrius i sobretot quan han de conviure en una gira per diverses capitals on la convivència es fa més difícil i on cal gestionar les emocions i frustracions de cada personatge   .

És evident que la magnífica descripció dels ambients teatrals i de les relacions en una companyia itinerant és fruit del coneixement profund que l’autora té de la seva professió.

Sense voler dir que sigui autobiogràfica segur que moltes de les situacions descrites i de les imatges suggerides són fruit de les vivències de l’autora Àngels Bassas.

La protagonista de la novel·la,està en la trentena quan comença una estranya relació amb un desconegut personatge que comença a veure’l a  través de la finestra de la seva habitació de l’hotel. A partir d’aquell moment la Maria es va trobant al desconegut en moltes de les ciutats de la gira on actua la companyia de teatre on treballa Aquest encontres que semblen casuals creen en la Maria una curiositat que va derivant cap a la necessitat de retrobar-lo a cada representació. . El misteriós desconegut també comença un apropament a la noia,   través de flors, de trobades inesperades fins que aquesta mena de situació genera moltes expectatives tant professionals com personals. Viuen una apassionada relació amb el desconegut fins que aquest desapareix de la seva vida de manera tant estranya com quan havia arribat a la vida de la Maria.

Al cap de deu anys el personatge retorna i el record del que va viure fa trontollar la vida de la Maria que entre el record del que va viure i el que veu i sent íntimament  de nou al retrobar al personatge.

La novel·la però té girs inesperats i un final excel·lent.

La novel·la ,més enllà de la història d’amor amb molta passió entre la Maria i el desconegut ,és una autèntica dissecció de la vida d‘una actriu que ha d’assumir diversos papers en la vida. Les relacions entre els components de la companyia que van des de la gelosia personal i professional  fins a la solidaritat, les comprensions i incomprensions i també les històries d’amor efímeres o duradores i veiem reflectits els diversos tarannàs i comportaments humans.

Reflexió sobre la professió feta des d’un coneixement profund del món del teatre i també reflexió sobre l’atracció que a vegades es pot sentir per amors que des de la seva previsible caducitat poden deixar petjada importants en els persones. I naturalment queda per saber si les segones parts tenen  el mateix interès.

 

 

 

 

 

 

 

Un bon regal natural

Desembre 28, 2016

Fa uns dies aquí mateix , en un notes escrites, i comentant la feblesa que havíem percebut davant les tempestes que van caure a al ciutat, també assenyalàvem que malgrat la por davant de fenòmens incontrolats de la natura també eren un espectacle que de poder-se veure sense patir-lo , té ,sens dubte el seu punt de bellesa i encant.

Avui volem tornar a referir-nos a la bellesa de la natura , l’espectacle , tranquil assossegat, plàcid  i asserenador de veure una posta de sol és possiblement per a molts i moltes un redós de pau.

I si  aquesta posta es produeix a dins del mar és encara més espectacle i té una capacitat de relaxació prou notable.

Al llarg més o menys d’un mes entre desembre i gener ,i per allò de els lleis dels moviments de la terra,  a Vilanova es veu com el sol va declinat i ho fa a l’horitzó, dins del mar.

Durant uns minuts veure com va apagant-se el sol dins de l’aigua és un  moment que val la pena viure’l i veure’l.

El reflex dels raig damunt de l’aigua movent-se es ja en si mateix una visió gairebé hipnòtica però es pot convertir en una autèntic poema visual natural.

A mesura que el sol va amagant-se el reflex damunt l’aigua va disminuint fins que arribats a l’horitzontalitat només acaba veient la rodona solar enfonsant-se  i deixant uns colors roigs i grogs que sembla que els flames s’hagin apoderat del nostre horitzó.

La  bona descripció amb paraules  només deu estar a l’abats de poetes i escriptors notables, els que no tenim masses paraules n’he  de fer una descripció més aviat poc lluïda   però la possibilitat de veure-ho no està negat a ningú , sortosament  el gaudi de l’espectacle de la natura és encara una possibilitat servida a tothom. La benvolguda i col·lega ocasional de secció  Teresa Costa-Gramunt ho qualificava encertadament de “Majestuositat”  quan ara fa un any ho escrivia al seu bloc : A part de la seva majestuositat, no és un fenomen que es pugui veure sempre: dura poc més d’un mes, entre desembre i gener. Així, doncs, encara que es passi una mica de fred -i el d’ahir era ben viu- val la pena atansar-se a la platja i contemplar-la.

Des de fa forces ( molts, potser masses) anys procuro no perdrem l’espectacle, hi ha hagut ocasions en que els núvols ho han impedit i ha calgut tornar-hi, hi ha hagut dies en que el fred  “apretava” però hem aguantat estoicament per veure algunes pinzellades de  bellesa tant a l’abast i tant gratuïtament.

Érem, fa uns dies, una vintena llarga de persones a la plataforma on hi ha l’escultura Pasifae, damunt del mateix mediterrani que banya Creta com podem llegir al peu de l’escultura i d’aquest mateix mediterrani que dissortadament s’han convertit en una trampa mortal per tants i tants refugiats davant la passivitat gairebé insultant dels poders. Érem gent diversa, des del fotògraf que volia immortalitzat la posta de sol en mig d’una besada d’una parella, fins altres fotògrafs gairebé professionals amb càmeres i objectius notables i altres amb el propi telèfon que anàvem immortalitzant el moment, alguns nens i nenes embadalits davant la majestuositat de l’espectacle. Gent diversa, coneguts i desconeguts però segur que ens va portar a percebre una comunió que sense explicitar-se es notava entre tots els que érem allà.

L’espectacle es va produir i en el moment en que sol desapareixia sota l’aigua alguns tímids aplaudiments intentaven agrair el bell espectacle que ens oferia de manera generosa  la natura

La magnificència de l’espectacle ens fa pensar que som ben poca cosa, potser la mateixa sensació que la tempesta de dies enrere, però aquest cop no tant per sentir-nos indefensos sinó per sentir-nos incapaços de crear un moment com el que ens ofereix el sol en pondre’s fins demà en mig de mar. I tanmateix també ens sentim afortunats per ser capaços de copsar el just moment del declivi que dóna pas a l’ocàs i al crepuscle que tot tornant cap el passeig es fred, força més fred que instants abans.

Estem en el temps de l’any en que  regalem coses i ens en regalem també. La posta de sol en aquest període de temps a  la nostra ciutat és ben bé un regal de la natura, meravellós i segurament inexplicable.

Regalem-lo i ens el podem regalar a nosaltres mateixos. Es tracta de compartir-lo i fer-ho com un homenatge modest, humil però immens a la natura.

Que tinguin un Bon Nadal.

 

Publicat a l’Eix Diari el 21 de desembre del 2016

Noms propis XLVI

Desembre 27, 2016

José Maria Aznar. Un cop més l’expresidnet ens ha soprés i aquest cop per via d’una carat breu, ha dit que deixa de s er el Presidnet d’Honor del PP: i també ha parlat amb Mariano Rajoy  per telèfon, per comentar breument al jugada i dir-li mantindrà la seva condició de militant

En la missiva dirigida a Rajoy, que ah fet pública també a través de la seva WEB , expressa la seva gratitud i afecte als militants per la dedicació i servei a Espanya. “Em sento molt orgullós de ser un més d’ells”, detalla en la carta.  En la conversa que  Aznar ha mantingut  amb Rajoy i li ha traslladat  també que no participarà en el pròxim congrés del PP que la formació celebrarà aquest febrer a Madrid.

Fa temps que Aznar va distanciant-se del PP , sobretot de Rajoy, ell deuria suposar que posant a  dit a Rajoy com a successor seguiria manant i marcant els línies estratègiques i ideològiques i no ha estat així. S’ha trobat que Rajoy ha pres al seva direcció – costa saber quina- i s’ha carregat a qui ha calgut per tal de tirar endavant.

L’últim episodi d’una relació plena de desavinences, desencontres, comunicats, manifestacions  amb la cúpula popular va produir-se a finals de novembre, quan l’expresident espanyol va renovar el patronat de FAES, la fundació que presideix i que havia estat el braç ideològic del PP. En va deixar fora els dirigents populars en actiu, en virtut de l’acord rubricat a finals de setembre, pel qual la fundació es desvinculava del partit tant econòmicament com orgànica.

S’especula ara amb al possibilitat de que Aznar vulgui tornarà  a la política activa en primera línia.

La seva posició ad cop s’ha anat esbiaixant més cap a  al dreta més liberal i amb un enduriment en la posició respecte al fet “autonòmic”  amb opinions de recentralització pura i dura.

Els experts consideren que el retorn d’Aznar no seria massa esplendorós però no cal refiar-se que l’extrema dreta europea no té representació encara aquí. En el moment d’uns populismes dretans exacerbats la figura d’ Aznar podria tenir el seu paper protagonista.
Dolors Montserrat la nova ministra de Sanitat ha anunciat una mena de pla Erasmus a dins del territori espanyol amb el nom de Cervantes  amb la finalitat de” l’objectiu és estrènyer la cohesió cultural entre els diferents territoris d’Espanya”

I en aquets sentit ha posat un exemple del que podria ser el pla : “Per exemple, que un estudiant de l’IES Escola Intermunicipal del Penedès pugui anar a l’IES Santa Catalina de Burgo de Osma i que sigui acollit per una família que tingui un fill en aquest centre”.

El Pla està pensat per l’alumnat entre 14 i 18 anys de ‘ESO i el Batxillerat. “El programa Erasmus ha fet molt per la construcció i la cohesió europea, i per tant considerem que a través del programa Cervantes podrem fomentar la cohesió territorial, a més d’afavorir la mobilitat dels nostres estudiants”,

La mesura no és nova, ja fa temps que els escoles tenen relacions amb altres escoles i es fan intercanvis. Ara però el pla fa un pas més i estableix la possibilitat de fer un any acadèmic fora de la teva població i anar a una altra  comunitat del territori espanyol.

Sense  voler desmerèixer el pla  però per cohesionar culturalment els territoris cal que primer hi hagi un esforç per part de l’estat per potenciar la cultura i prendre mesures per la popularització de la creació i la difusió cultural,

No hi ha dubte que l’alumnat pot  aprendre i comprendre altres territoris més enllà del seu propi, però cal potser començar perquè la cohesió es doni a cada territoris i per això caldria invertir molt més en l’educació.

I possiblement si comentéssim amb els professionals la mesura ben segur que no la posarien en el primer lloc de les necessitats.

Malgrat tot, benvinguda sigui i sobretot que no acabi essent un succedani d’aquella mesura estrella del ministre Werd, la voluntat d’espanyolitzar l’alumnat català

 

Ramon Espadaler l’encara líder d’Unió Democràtica  que està  punt de desaparèixer no guanya per ensurts. La impossibilitat de la renegociació del deute amb el bancs ha abocat al aquest històric partit a  la seva desaparició. Però mentre no acabi desapareixent encara hauria de tenir  un paper dintre del context de la política catalana ni que fos per la seva trajectòria històrica i de servei al país. Aquest paper però sembla que li ha negat el President Puigdemont quan no els ha convocat a la reunió del Pacte pel Referèndum. Espadaler ha manifesta el seu enuig dient  que : “vam fer saber al vostre gabinet la nostra voluntat de participar a la reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir”. Malauradament, però, ens assabentem a través dels mitjans de comunicació que no compteu amb Unió per a aquesta reunió. Aquesta decisió deixa en el terreny de la cantarella buida de contingut totes aquelles proclames que tant vos, com les forces polítiques independentistes acostumeu a fer respecte a la voluntat d’eixamplar les bases del procés. Ho lamentem”,

Ramon  Espadaler ha  defensat sempre  que el referèndum “només és concebible a l’empara de la legalitat”,  ja que considera que és “l’únic itinerari realment viable”.

No sabem si aquesta posició enfrontada amb Puigdemont ha esta el motiu del menysteniment  del president a UDC.

Espadaler sembla que tampoc ho sap i en la carta enviada l President di diu:
“No sé, President, si aquestes són les raons per les quals heu exclòs Unió de la propera reunió. El que si sabem és que, dins o fora del Pacte, continuarem essent coherents en la defensa de les nostres idees al servei del país”

Tot plegat una mala manera de treure’s del damunt un antic ex-soci potser avui incòmode.

 

Maite Arqué, Jaume Bosch, Itziar González, Francesc de Dalmases, Carme Porta, Francesc Pané, Joan Ignasi Elena i Carme Laura Gil. Aquestes són les persones que el President Puigdemont ha triat per tirar endavant i per coordinar el Pacte Nacional pel Referèndum, plataforma que a partir d’ara  substituiria el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, del qual estava al capdavant Joan Rigol que sembla que ja ha complert la seva feina. Entre les tasques que se’ls  encomanarà hi ha la redacció del manifest sobre el referèndum i tot el treball relacionat amb projectar la consulta a Espanya i al món a fi  i efecte de trobar adhesions al projecte.

No hi ha cap desconegut tots i totes tenen una trajectòria polítics molt definida , llarga i interessant tanmateix , no diré que no em sorprengui la presència de ex-,militants socialistes sobretot perquè la seva conversió al dret a decidir no ve de massa lluny en algun  dels i les anomenades   però potser per això, per la fe del convers que sempre va una mica més enllà del que cal els han triat . Sigui com sigui esperem que a partir d’ara les coses s’expliquin millor, sens embuts, sense giragonses i sense metàfores que poden quedar molt bé però que ningú acaba entenent i  ningú sap  on som i on anem.

Bona feina!!

 

És Nadal

Desembre 25, 2016

Hem triat  aquest dos texts per felicitar i celebrar el Nadal.

Dos texts diferents, el primer trobat al diari ARA en al seva secció ABANS D’ARA que coordina Josep Maria Casasús. És un text de Mercè Rodoreda

Nadal

M’agrada el dia de Nadal. I m’agrada passar-lo a casa. I recordar. Evocar imatges que fugisseres s’escapoleixen negant-se a venir. Records de criatura, per purs, els millors quan ja ets gran… Jo, enamorada de l’hivern: de vetlles llargues, de l’encís de les tardes de desembre barcelonines quan cau gasa boirosa damunt la ciutat i les muntanyes són ombres una mica esfumades damunt la grisor del cel, irisat com perles, mica abans, a la posta; de la pluja menuda que tot ho fa lluir, de la neu tan escassa a les nostres latituds que et fa somniar amb països del nord i t’hi agermana amb lligams espirituals, […] Jo no voldria que s’avancés ni s’endarrerís la nevada, sinó que deixés anar el seu plomissol el dia de Nadal encara que del cel en fes fugir les estrelles. […] Estar-se a casa amb una bona companyia i parlar de coses elevades jo que gairebé no en sé dir res. Parlar una mica del cel i de la terra tot cercant una solució al gran embull del món. Parlar de pau i d’amor. Deixar ben arraconat l’escepticisme a la cambra més fosca dels embolics profunds. Amarar-se de bondat i tenir una paraula agradosa per a totes les contrarietats. Enlairar-se una mica i perdonar-ho tot. Perdonar els qui no estimen, els qui brutalment es rebel·len contra llur destí. […] aquells que han perdut la fe i de tot dubten… que bonic que és perdonar… […] Només una cosa voldria -voler és massa-, només una cosa penso que haurien de voler tots, tothom: deixar una mica de banda el ventrell. No desitjar la gran diada per embotir-se fins a sobreeixir, i pensar menys en galls dindis i torrons i en menges complicades; arraconar una mica l’escudella i la carn d’olla i aquell gran tràfec per a anar-se a divertir plens de menjar, al coll coragre i el cap enterbolit. Jo, que no puc lluir -no sé si a desgrat- galons de gran catolicisme, però que respecto els qui fermament ho són, no puc deixar d’admirar-me davant del gran devessall de golafreria d’aquells que es diuen catòlics i desconeixen la contenció. No dubto gens que, si això s’esdevenia, que si la taula de cadascú, segons llur posició, es presentava menys plena, més esclarissada pels plats sobrers, els grans entusiastes de la missa del gall s’arraulirien al llit i demanarien, amb prec fervorós, la més gran nevada com a màxima excusa a llur incompliment.

El segon text és una poema de Joana Raspall que curiosament l’he trobat amb un parell de felicitacions  de Nadal.

És un text que crec lliga perfectament en els moments i circumstàncies  que estem vivint.

 

Podries

Si haguessis nascut 
      en una altra terra, 
podries ser blanc, 
      podries ser negre… 
Un altre país 
      fóra casa teva, 
i diries “sí” 
      en un altra llengua. 
T’hauries criat 
     d’una altra manera 
més bona, potser; 
     potser, més dolenta. 
Tindries més sort 
     o potser més pega… 
Tindries amics 
     i jocs d’una altra mena; 
duries vestits 
     de sac o de seda, 
sabates de pell 
     o tosca espardenya, 
o aniries nu 
     perdut per la selva. 
Podries llegir 
     contes i poemes, 
o no tenir llibres 
     ni saber de lletra. 
Podries menjar 
     coses llamineres 
o només crostons 
     eixuts de pa negre.

Podries ….podries…

      Per tot això pensa 
que importa tenir 
      LES MANS BEN OBERTES 
i ajudar qui ve 
      fugint de la guerra, 
fugint del dolor 
      i de la pobresa.

Si tu fossis nat 
      a la seva terra, 
la tristesa d’ell 
      podria ser teva.

Que tinguem un bon Nadal.

D’altres fonts XIX

Desembre 24, 2016

 

Fa uns dies en un acte d’homenatge a represaliats dels franquisme el conseller Romeva va fer una comparació entre aquella situació de repressió i el que està passant en aquest moments amb la situació judicial que viuen alguns dirigents amb el tema del procés. Jiménez Villarejo li respon en aquest article.

Carlos Jiménez Villarejo és un advocat espanyol, exfiscal espanyol anticorrupció. Com a membre de la Fiscalia de l’Estat participà en el processament dels antics dirigents de Banca Catalana el 1984.

 

Carlos Jiménez Villarejo Las confusiones del señor Romeva  . Crónica Global. 20-12

 

El pasado mes de noviembre, un juzgado de instrucción de Almazán (Soria) incoó un proceso penal por asesinato tras la denuncia formulada por varias asociaciones ante la constatación de una fosa donde pudieran permanecer los restos de cinco maestros y otra persona más, desaparecidas el 25 de agosto de 1936. Más de ochenta años después del golpe militar de ese año, siguen hallándose restos de personas asesinadas extrajudicialmente por el fascismo y clandestinamente enterradas.

Señor Romeva, es una muestra más, entre miles y miles, de lo que significó el levantamiento militar, la guerra civil y los cuarenta años de dictadura franquista. Como dijo la profesora Núñez Díaz-Balart, el franquismo fue “como si se hubiera lanzado una granada sobre las familias de cada uno de los vencidos que iba a estallar en mil pedazos sus vidas, su autoestima y su consideración social”.

En el mismo mes, el señor Romeva, que ha transitado desde ICV hasta ser conseller del Govern nacionalista de derechas de Junts pel Sí, se expresaba en términos ciertamente ofensivos para todas y cada una de las víctimas de la dictadura. Lo hacía, a nuestro juicio, desde una suma de ignorancia y manipulación de nuestra historia. Lo que es gravemente reprochable, dado el cargo público que ocupa. Sobre todo, cuando coincide con actuaciones judiciales como la descrita.

Romeva se expresó en términos ofensivos para las víctimas de la dictadura franquista, desde una suma de ignorancia y manipulación de nuestra historia

En un acto celebrado el 20-N, el señor Romeva se atrevió a afirmar lo siguiente: con una implícita referencia al franquismo, que “la lucha por las libertades continúa vigente”, comparó “salvando las distancias” la “justicia franquista con la actual”, que “resuenan ecos de esta melodía franquista claramente perceptibles cuando vemos la interferencia sobre el estamento judicial por parte del ejecutivo”, que “está por demostrar que España sea una democracia digna de ese nombre” o que se luchó “durante la dictadura para conseguir una democracia con separación de poderes y ahora porque los poderes no acaben separándose de la democracia”.

Es evidente que tales afirmaciones no tienen otro fundamento que los dos procesos abiertos por el Tribunal Superior de Justicia de Cataluña (TSJC), uno contra Mas, Ortega y Rigau y otro contra la actual presidenta del Parlament, Carme Forcadell. A partir de esta constatación, es completamente injusto, arbitrario y abusivo, sobre todo procediendo de un alto cargo de la Generalitat, que se llegue a tales conclusiones. Hasta el punto de establecer equiparaciones entre el actual sistema democrático y la dictadura. Y, de aquí, derivar una  supuesta injerencia del Gobierno de España sobre dicho tribunal, absolutamente inexistente. Dicho tribunal es un ejemplo, en ambos procedimientos, de objetividad, neutralidad e imparcialidad. Exigencias de cualquier cargo público que no han caracterizado en absoluto a dichos políticos en el ejercicio de sus funciones constitucionales. Precisamente por ello han sido imputados o acusados. Así lo expresaba muy bien el tribunal en el auto de 15/11/2016 respecto a la presidenta: “El derecho a participar en los asuntos públicos […] no puede ejercerse sino en la forma jurídicamente prevista en cada caso”. Y recordaba, como rasgo de las “democracias avanzadas”, el mandato contenido en el Estatuto de Autonomía vigente: “Els poders de la Generalitat emanen del poble de Catalunya i s’exerceixen d’acord amb el que estableixen aquest Estatut i la Constitució”. Sometimiento que, de no cumplirse, da lugar, como en cualquier Estado democrático, a los presuntos delitos de desobediencia y de “actuación aparentemente arbitraria” cuando, como en este caso, se han desobedecido abiertamente mandatos del Tribunal Constitucional.

Señor Romeva, no incurra en comparaciones ofensivas entre la justicia actual y la franquista. ¿O es que no sabe lo que significaron los Consejos de Guerra y el Tribunal de Orden Público, como meros instrumentos de represión  política?. Recuerde, señor Romeva, que ya en las postrimerías de la dictadura, desde el 1 de  marzo hasta el 15 de junio de 1977, se practicaron 2.834 detenciones políticas. Por no referirnos a escalofriantes datos anteriores. ¿Cómo se atreve, ni siquiera con insinuaciones, a establecer equiparaciones entre el antes y el después de 1978?

¿Cómo se atreve, ni siquiera con insinuaciones, a establecer equiparaciones entre el antes y el después de 1978?

Y, desde luego, la separación de poderes es un rasgo esencial de las democracias, pero, ciertamente, los republicanos y antifranquistas que se enfrentaron a la dictadura y sufrieron duramente la represión lo hicieron, sobre todo, para exigir el pleno reconocimiento de los derechos humanos, proclamados en la Declaración Universal de 1948. Derechos y libertades conquistados en la Constitución de 1978. Quienes sufrieron años y años de prisión, la padecieron para recuperar los derechos y valores que se derivan de la dignidad humana. Y, señor Romeva, cuando se permite hablar, con una notable ligereza y falta de rigor, de “querellas y amenazas de actuaciones judiciales”, como un atentado al Estado de Derecho, debe decirse que los fiscales y jueces están actuando en el marco de la más estricta legalidad democrática. Lo que, en verdad, no observaron ni siguen observando los cuatro cargos públicos justamente encausados. El TSJC, como usted insinúa, no es un tribunal de represión política. Es una expresión más de la justicia democrática que ustedes parecen temer tanto.

Y lo que es más grave, por reiteradamente ofensivo, por injurioso, a las víctimas del franquismo y, particularmente, respecto de aquellas que dieron su vida por las libertades y la democracia, es que el señor Romeva, con una auténtica adulteración de la realidad histórica, “entroncase” el proceso independentista con las “luchas contra el franquismo”. Es un límite que nunca debía haber rebasado y por lo que debía haber sido cesado.

 

 

I segueixen.

Desembre 23, 2016

Els pressupostos han superat el seu primer tràmit parlamentari. S’han derrota les esmenes  ala totalitat amb els vots a favor dels grup de Jxsí, i de dos diputats d ela CUP.

Malgrat aquest primer pas les xifres no estan garantides perquè ara cal fer el debat per aprovar-los definitivament.

El debat va portar alguna que altre sorpresa per exemple que el Vicepresident i Conseller d’Economia el Sr. Junqueras en cap moment va parlar del referèndum, aquest pressupostos l’han de garantir però en la seva presentació ni s’en parla Fascinant.

Junqueras insisteix en allò de que són els pressupostos més socials de la història, Només s’ho deu creure ell, que va insistint a veure si convenç a algú més. De moment la Cup ha permès el tràmit els altres grups que se senten menystinguts ja que no han sigut cridats a negociar doncs ja ho tenen clar . Res de res.

Pel portaveu de ciutadans  Antonio Espinosa els pressupostos  no són reals i el no es queda curt en les crítiques : “El vaixell a Ítaca no s’ha mogut del port de Barcelona, però hi ha molta gent que li interessa que això segueixi i segueixi perquè han fet del procés al seu negoci que cal mantenir perquè dóna bons calerons”,

Per al seva part Joan Coscubiela de Catalunya sí que es pot li ha recordat a Junqueras que ja va aprovar els pressupostos del 2014 amb l’excusa de que eren els últims autonòmics i ha mantingut que segueixen fent xantatge amb el procés  al a CUP perquè els aprovi els pressupostos : “Aquest cop, fins i tot, amb més intensitat; aquest cop ja no és coartada, aquest cop ja és xantatge .No és la primera vegada que vostès utilitzen les aspiracions sobiranistes d’amplis sectors de la ciutadania com a coartada per imposar uns pressupostos socials”, 

La diputada del PSC Alicia Romero li va retreure la poca consistència de les respostes que va donar a  les intervencions de l’oposició “No creu vostè que a vegades li falta una mica el respecte a l’oposició?”,. “Potser el que ha de fer és escoltar-nos als quatre de nou i fer-se el resum del que hem dit, i a partir d’aquí, respondre’ns”, Romero també s’ha dirigit a Junqueras i li ha pregat que tingui “una mica més de rigor  i una mica més d’escolta activa quan venim aquí els diputats a fer valoracions polítiques”.

Mentre tot això passava a dins del Parlament a  fora hi havia qui es queixava de les xifres que es presentaven. Així ho deia la nota de suport del PSC a l’acte de mobilització.

Els sindicats majoritaris de l’ensenyament públic (USTEC, CCOO, el sindicat Professors de Secundària, la UGT de Catalunya, i la CGT) volen expressar de nou el rebuig de la comunitat educativa a l’acció de govern de l’actual Departament d’Ensenyament en el marc del proper debat dels Pressupostos 2017, amb una concentració avui dimarts, 20 de desembre a les 18h davant les portes del Parlament de Catalunya.

 

Les principals demandes dels sindicats són revertir les retallades en l’escola pública, que implica també:

 

  • El retorn a l’horari lectiu: 18h a secundària i 23h a primària.
  • Substitucions de tot el personal des del primer dia i des de l’1 de setembre.
  • Reducció de 2 hores lectives als majors de 55 i cobrament del juliol del personal substitut
  • Retirada l’extensió del pla pilot dels nomenaments i de la definició de perfils de llocs de treball específics.
  • Cap tancament d’aules a l’ensenyament públic i reducció de ràtios
  • Oferta pública suficient que garanteixi l’estabilitat del personal interí per reduir l’actual inacceptable taxa d’interinitat.

 

Creiem que des de la nostra sectorial, i també pel conjunt del nostre partit, hem de fer costat a aquestes demandes per reivindicar l’escola pública amb garanties, és per aquest motiu que us animem a que ens acompanyeu avui davant les portes del Parlament de Catalunya en la concentració que tindrà lloc a les 18h.

 Reivindicacions que semblen prou justes potser en el fons , en el fons els pressupostos  no són tan socials com diu el Vicepresident…

De lectures

Desembre 22, 2016

Allò que va passar a Cardós

Ramon Solsona.

Col. A Tot vent

Editorial Proa

Barcelona, setembre del 2016.

Interessant novel·la de Ramon Solsona en que recrea la història dels treballs de construcció de les centrals hidroelèctriques a la Vall de Cardós, treballs que van comportar una certa riquesa i potser treure a la zona del seu aïllament però també un augment de població i canvis  de costums i usos que va capgirar en ocasions la mateixa vida del territori. Les vivències d’una gran quantitat de persones vingudes de molts llocs d’Espanya per foradar túnels per la Vall de Cardós  fi i efecte de que l’aigua baixés amb al força suficient per fer anar les centrals. Algunes d’aquestes persones es van quedar   la Vall i es van integrar en el territori formant-hi les seves famílies i vivint activament el batec de la comarca. D’aquestes persones va en bona part la història del llibre de  Solsona

Ramon Solsona (Barcelona, 1950) és escriptor i periodista.
Durant vint anys exerceix com a professor de secundària i des de 1992 es dedica professionalment a la literatura i el periodisme. Ha publicat les novel·les Figures de calidoscopi (1989), Les hores detingudes (1993) –guardonada amb els premis Crítica Serra d’Or, Prudenci Bertrana i Lletra d’Or–, DG (1998), No tornarem mai més (1999), Línia blava (2004) L’home de la maleta (2010) –premi Sant Jordi de novel·la–, i Allò que va passar a Cardós (2016). També ha escrit els llibres de relats Llibreta de vacances(1991) i Cementiri de butxaca (2006). Amb el pseudònim de «Lo gaiter del Besòs» ha publicat els reculls de poesia satírica Sach de Gemecs (1989) i Botifarra de pagès!(2013).

En el seu vessant periodístic col·labora habitualment als diaris El Punt Avui i La Vanguardia, i s’encarrega fins al 2011 de l’espai diari “La paraula del dia” al programa radiofònic El món a RAC1. També és autor de diversos guions per a sèries de televisió.

L’acció d’“Allò que va passar a Cardós” es desenvolupa als anys seixanta en un moments en que l’activitat frenètica que hi havia a l’entorn de la construcció de les centrals hidroelèctriques i sobretot de les vivències de les persones de la mateixa Vall i els que van arribar buscant feina. Els canvis que s’estan produint en la comarca seran molt grans i ambientaran la història humana que es desenvolupa.

Es produeix un assassinat d’un guàrdia civil i a partir d’aquí es descobreixen i s’expliquen les  els diverses històries que es van desenvolupant amb el rerefons  fons de la mort del guàrdia civil i el perquè d’aquesta mort.

La narració d’estructura en capítols molt breus i que va saltejant  des de els fets que són el fil conductor amb la història  de la construcció de les centrals, , de la vida dels treballadors, de la política del moment , de les empreses que van realitzar els treballs, del paper  de l’església en aquets indrets i de la vida que de la Vall que es va transformant i posant-se al dia amb noves iniciatives de relacions socials . Un conjunt ampli de munt de veus que ens van oferint visions diverses d’uns fets, d’uns treballs, d’una transformació d’un territori  i també una visió des d’un munt  d’òptiques ben diverses  que aconsegueixen que l’assassinat, element cabdal en la narració,serveixi de motiu i detonant de l’explicació de  les històries paral·leles que acaben convergint i donant la pauta de les relacions entre els pobladors habituals de la Vall i els nouvinguts , amb els recels habituals, les relacions que es van establit i com la barreja és inevitable.

L’assassinat té naturalment un mòbil i al darrera hi ha una història d’amor , amor que no pot explicitar-se perquè és adúlter i en aquells moments aquesta situació comportava un repressió immediata. La mort del guàrdia civil porta també a  exterioritzar i conèixer els secrets amagats de molts dels rpotagonistes que tenen raons per estar sempre a l’aguait. La batalla entre el Santi Vallory i la seva mateixa consciència protagonista i actor de la mort del guàrdia  -això se sap de seguida-  que encarna a una persona tímida, que descobreix l’amor per la Rossita i per ella arriba a l’assassinat sense però que això resolgui el problema plantejat  per l’execrable comandant el “puesto” de la guàrdia civil conegut com el “Grapau”i la Rossita.

La història va barrejant història real amb documentació d’investigacions sobre el treballs a les centrals fins a posar-hi aspectes de ficció i de realitat. Personatges propis del moment com el Mossèn Antonino que vol protagonitzar una Santa Missió contra la degeneració dels costums que segons ell porten els nouvinguts amb comportaments dissoluts , fins els germans Dinamita amb la seva obsessiva lluita contar el franquisme i els jerarques que de tant en tant puguen a  les obres a fer inauguracions. En el final de la història els Dinamita hi juguen un paper determinant

Tot plegat constitueix una novel·la composada amb fragments de la història que es van relligant fins arribar a saber tota la història. Recurs prou interessant per donar ritme a la narració.

Solsona domina el llenguatge i això es nota amb al fluïdesa de la narració i en els diàlegs que poden ser viscuts en al mateixa lectura així com amb l’ús de l’argot de la zona.

El llibre conté els elements propis de la història de la construcció dels gran equipaments hidroelèctrics al Pirineu i el revulsiu que va suposar per un territori que estava habituat a altres ritmes i altres fonts de riquesa. D’aquesta transformació en van sortir noves possibilitats, sacrificant, això sí bona part de la tradició cultural.

És també una història de les passions humanes i aquestes  passions, amor, odi, conquesta i ús i abús  del poder, obsessió religiosa  són exactament iguals arreu i podrien trobar històries iguals a la que ens explica Solsona en el llibre. Però Solsona l’explica molt ben  explicada en un marc d’un procés de transformació del Pirineu.

Molt interessant.

 

 

 

 

 

 

 

De l’espai públic

Desembre 21, 2016

 

Llegeixo l’enquesta que publicava el Diari de fa un parell de setmanes, la pregunta era : Troba bé que la campanya de Nadal vilanovina perdi la pista de gel? I els resultats són clars un 65 % de les respostes és que sí i el 34 % diuen que  no, que no ho troben bé. Ja sabem que darrerament el valor de les enquestes , sobretot les electorals i la dels referèndums, ha baixat molts enters per tant posem-la en quarantena sense treure-li valor, però, a efectes informatius.

Ja sabem que els contraris a la ubicació de la pista de gel tenen arguments sòlids  – cadascú després se’ls pot  creure o no-  i els favorables argüeixen que , més enllà del divertiment dels nens i nenes que hi patinen i d’alguns pares engrescats , el benefici que això representa pel sector del comerç. Tot i que la seva supressió sembla que ve després de constatar aquets sector que tampoc genera els beneficis esperats i per altra banda la manca de patrocinadors ha estat determinant per la seva retirada. Bé doncs, ens quedarem sense poder patinar sobre gel durant aquestes festes de Nadal. No passa res. El Pessebre tornarà a tenir el protagonisme que tenia al bell mig de la plaça i també hi altres elements que ens recorden que estem en plena campanya de Nadal  des del punt de vista comercial.

Però la pista de gel comporta també una certa reflexió i el debat sempre important i recurrent ,així mateix,  sobre l’ocupació de l’espai públic  que avui i sempre és  un espai d’interconecció i de creuament d’activitats . Des d’aspectes socials, econòmics, associatius, físics, lúdics, es barregen a l’espai públic i a l’espai privat. Això requereix, plantejament, planificació , execució i avaluació de polítiques que han  permetre les  activitats perquè aquestes generin des de recursos econòmics  fins relacions socials. L’espai públic com espai d’oci i negoci també i si és, en part,  per d’hisenda pública encara millor. Desapareguda la pista de gel amb les enquestes a favor de la seva desaparició seguim amb enquestes i veurem que una majoria es decanta per cedir aquets espai a activitats privades i lucratives quan responen a la següent enquesta del mateix Diari :  És justificable que un espai públic estigui tres dies ocupat pel rodatge d’un anunci? 87 % a favor , 30 en contra).La majoria del que responen entenen que les molèsties puntuals que crea el rodatge d’un espot publicitari són assumible  perquè això ajuda a la promoció de la ciutat. En tinc dubtes perquè finalment quan veiem l’anunci serà difícil adonar-nos que és la nostra plaça de la Vila. Això ja va passar amb l’anunci aquell del Neymar i un cotxe ( potser és un percepció absolutament personal). Cada rodatge comporta un cobrament de les taxes que va a parar a les arques públiques, potser  seria possible pensar en cobrar part dels beneficis que es puguin desprendre de la comercialització del que és l’objecte de l’anunci.  Alguna cosa més ingressaríem, segur.

Que hi d’haver un cert equilibri en l’ocupació de la via pública és raonable. Algú ha vist en ple divendres o dissabte d’estiu la Plaça de les Cols? Per posar un exemple. Hi ocupació lucrativa sí, i està bé però que la plaça com a tal hagi desaparegut potser és més qüestionable. Tothom té dret a guanyar-se la vida i en part fer-ho en l’espai públic. Oi, tant! Però l’autoritat potser ha de cercar un acord ampli i comú que respecti els usos. I segurament també hi ha d’haver una certa discriminació en els costos a favor  de les taules i cadires per prendre la fresca que un anunci de la Shakira que per ella mateixa ja és un negoci. Línies fines que cal situar en al mesura de l’ocupació de l’espai públic, aquell que , en teoria , és de tothom i tothom n’ha de fer un és raonable ja sigui per l’oci com pel negoci.

I,més enllà de la pista de gel ja oblidada, que tinguin un bon Nadal.

 

Publicat al Diari de Vilanova el 16 de desembre del 2016