D’altres fonts XVIII

by

Les relacions entre el PSC i el PSOE no passen pel millor moment, el vot contrari dels socialistes catalans a la investidura de Rajoy ha posat damunt la taula molts temes pendents i desavinences que fins ara s’havien obviat.

Francesc Marc Álvaro  periodista, escriptor i analista polític en aquest article a La Vanguardia passa revista a  aquesta relació

Ell mateix es presenta:

Em dedico a escriure.

Vaig néixer a Vilanova i la Geltrú l’any 1967.

L’any 1979, quan encara anava a l’escola, vaig començar a col.laborar en la premsa comarcal de la meva ciutat. Més tard, em vaig llicenciar en Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona.

Sóc columnista i editorialista del diari La Vanguardia de Barcelona i de les revistes Esguard i Serra d’Or. Col.laboro en programes de debat a l’emissora radiofònica RAC1 i als canals televisius 8TV i TV3.

Compagino aquesta tasca professional amb la docència del Periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull (Barcelona).

He treballat de redactor polític, cap d’Opinió i columnista al diari Avui, i d’articulista a El Observador i a El Mundo de Cataluña. També vaig dirigir durant dos anys la revista mensual Cultura, editada pel departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Des de 1989, segueixo els avatars de la política catalana i espanyola i els seus protagonistes.

He obtingut el Premi Nacional de Periodisme, el Premi Recull, el Premi Serra i Moret, i el Premi Ibàñez Escofet, entre d’altres guardons.

He publicat alguns llibres, com Entre la mentida i l’oblit. El laberint de la memòria col.lectiva (2012), Els assassins de Franco (2005), Ara sí que toca! Jordi Pujol, el pujolisme i els successors (2003), Una política sense país (2005), Per què no engeguem la política? (1999) i Què pensa Pasqual Maragall (1998). També he participat en diverses obres col.lectives de temàtica sociològica, política, històrica i literària.

 

Una esquerra nova?. F. Marc Álvaro. La Vanguardia. 03.11

 

Hi ha qui pensa que les rela­cions entre el PSC i el PSOE s’arreglaran, tard o d’hora, perquè ambdues organitzacions es necessiten (sempre que els enemics de Sánchez no pretenguin la jugada d’excloure els rebels perifèrics per rematar-lo fàcilment a les primàries). Hi ha qui pensa, en canvi, que el pas que han fet els socialistes catalans davant la investidura de Rajoy modificarà –es vulgui o no– el pacte del 1978 entre Felipe González i els dirigents d’aquí. Més enllà dels pronòstics, el que tenim davant és una decisió de la direcció del PSC que confirma el caràcter diferent del sistema polític català, la nació política per dir-ho clarament. Una decisió que no hauria de ser menystinguda per ningú, sobretot pels partits independentistes, en la mesura que l’actitud del PSC reforça i amplia el refús de la societat catalana a un Rajoy que s’ha significat per no voler escoltar ni voler comprendre el que demana un 80 per cent de la població d’aquest país, és a dir, un referèndum pactat i vinculant, a l’estil britànic.

El PSC no s’ha convertit a l’independentisme, esclar. Però el PSC que diu no a Rajoy està més a prop del dret a decidir que el PSC que abonava –fa pocs mesos– un acord entre el PSOE i C’s per governar Espanya. L’abstenció del socialisme espanyol empeny el socialisme català a un terreny on ara hi ha Podem, els comuns i Colau, el conglomerat emergent que –precisament– va menjant terreny i electorat que havia estat fidel al PSC durant molts anys, un fenomen especialment observable a Barcelona. Els independentistes haurien de celebrar que la franja imprescindible del dret a decidir tingui ara possibilitat de créixer i generar noves complicitats. Fa mesos i mesos que certs entorns del procés viuen obsessionats (fins a extrems ridículs) a seduir els comuns i –paradoxalment– quan els socialistes catalans actuen de manera sobirana, assumint una sèrie de riscos, sembla que això no tingui cap valor. Una mica més de congruència i una mica més de punta fina en certs discursos aniria bé entre aquells que ensenyen més l’estelada. L’adjectiu històric no és inadequat per qualificar el gest dels diputats del PSC a Madrid, una qualitat no exempta d’ironies si tenim en compte –per exemple– que algun d’ells s’ha especialitzat a demonitzar el procés i els seus polítics amb escrits plens de tòpics arnats sobre el nacionalisme.

Quan fou mort el combregaren. Sánchez ha descobert finalment que Catalunya és una nació, abans deia que els catalans “tenim singularitats”, expressió indolora que connecta directament amb el lèxic franquista del “sano regionalismo”. Siguem positius i celebrem que la mateixa crosta que impedeix que els catalans votem com els escocesos fa obrir els ulls a l’antagonista de Susana Díaz. Potser peco d’optimisme, podria ser; fa quatre dies –com ja he dit– aquest personatge acceptava el jacobinisme low cost de Rivera sense manies. Però no vull ser pessimista. El pessimisme sempre llueix més als diaris, tot i que, a Espanya, el capteniment fatalista acaba servint també per confondre la cornucòpia de l’àvia amb un estadista. S’hi pot veure gaire clar quan les aigües són tèrboles? Potser Iceta només fa tàctica i, llavors, tot el que ara em sembla transcendent només és un miratge. El temps ens ho dirà. La política no és només un relat, tot i que sense relat costa fer política; la política és l’acció que genera realitat, a vegades amb conseqüències imprevistes també per aquells que són actors d’un determinat episodi. M’hi jugo un pèsol que Iceta, aquest cop, no sap com acabarà la partida. No ho sap ningú, i aquesta és la gràcia d’aquest instant de recomposició de forces. No és encara un moment de repensament d’idees, que és allò que fonamenta tota empresa política que no sigui simple arquitectura efímera. Cal que hi hagi alguna ruptura més perquè les idees abandonin les càpsules blindades que vam rebre en herència.

Si jo fos Puigdemont i Junqueras, miraria de reconnectar amb el PSC per tirar endavant algunes polítiques i per explorar alguna cosa més. El socialisme català porta l’ADN de la governabilitat i aquest em sembla un actiu que cal posar damunt la taula. Ja sé que el full de ruta de Junts pel Sí és indigerible per a l’equip d’Iceta, però això és tan cert com el fet rotund que els socialistes han acceptat governar amb Colau a Barcelona, amb els convergents en moltes capitals de comarca, i amb els republicans en diverses ciutats i pobles. A Tarragona i Lleida, en canvi, els respectius alcaldes han seguit un altre esquema d’aliances, dues excepcions que confirmen la regla.

La hipòtesi és que –amb l’ajut dels barons del PSOE més centralistes– el món del PSC i el dels comuns amb Colau acabin confluint i, tal vegada, arrelant en una única oferta electoral. Només una hipòtesi, perquè les tradicions són ben distintes. D’altra banda, els tics populistes d’uns no lliguen gaire amb el reformisme adaptable dels altres. Dit això, la pregunta és obligada: un projecte d’aquest estil encara podria fonamentar-se en el mite noucentista de canviar allò que no vol ser canviat?

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: