Archive for gener de 2017

Notes sobre la premsa cultural a la nostra ciutat (II)

gener 31, 2017

Si acabàvem  les primeres notes (Notes sobre la premsa cultural a la nostra ciutat (I)) comentant que bona part de la premsa cultural era fruit d’un nivell associatiu, palesat en entitats i  societats, notable però d’una difusió més aviat tancada als mateixos socis, l’inici de la dècada dels vuitanta genera una activitat en l’àmbit cultural molt notable.

La democratització dels ajuntaments va donar una nova perspectiva a l cultura i també una vida cultural molt més rica que també tingué la seva correspondència en la premsa que es publicava a la nostra ciutat .

Podríem en aquest període ( a partir dels 80 fins els 2000) hi ha dos grups clarament diferenciats de les publicacions de caràcter cultural. Per una banda un seguit de publicacions realitzades amb medis més aviat minsos però amb una gran càrrega ideològica i reivindicativa i un segon grup en el què destaquen publicacions amb un aspecte formal molt més acurat i amb un contingut més de reflexió i discussió més que no de reivindicació.

Al primer camp hi podrien haver publicacions del tipus Ateneu, Revolta, Lletragra , que són publicacions on els articles culturals des d’una perspectiva progressista i en alguns casos fins i tot radicals van acompanyats d’informacions relacionades amb el món de la poesia o del llibre. D’aquest grup podríem destacar la publicació Celobert, revista dedicada exclusivament a la poesia i a l’assaig literari en la que s’apleguen un conjunt de poetes joves locals que donen a conèixer la seva producció a través de les pàgines d’aquesta publicació.. Altra publicació cultural i dedicada al món de les arts és Gargot,revista editada per l’alumnat i professorat de l’Escola d’Art de Vilanova, hi conviuen articles de crítica artística i de creativitat. També en aquesta època apareix la publicació El Llapis  , que és la primera revista a Vilanova sobre temes educatius del que seria l’embrió de l’Escola de la Ciència, projecte vehiculat per diversos professors i mestres que volien cercar un autèntic centre de debat cultural a l’entorn de l’educació, dissortadament va quedar en un bon intent sense que reeixís definitivament, posteriorment sorgiran altres revistes o òrgans informatius vinculats a l’educació com el «Ei, el full!» del Grup de Mestres del Penedès-Garraf i la publicació informativa del Centre de Recursos Pedagògics, adreçada als i a les professionals de l’educació.

Del segon grup  aquelles de presentació formal acurada i una distribució més “normalitzada”   en destacaríem fonamentalment quatre: La Carpeta, Primera Edició, TGV i Reembres. quatre publicacions de caire cultural  diferent però totes tenen, creiem,  un interès molt gran des d’un punt de vista  del contingut de les revistes. Dissortadament tampoc, cap  d’elles va tingut una durada continuada.

La Carpeta és una publicació de l’Institut d’Estudis Penedesencs de caire literari i d’assaig. Té una presentació molt acurada i dissenyada modernament

va omplir un buit important en la migrada representació d’aquestes publicacions en l’àmbit d’actuació propi de l’Institut. No es pot considerar una publicació estrictament vilanovina, com totes les que fa l’IEP , com per exemple Gran Penedès, però la participació activa  d’autors de la ciutat i la vinculació territorial  de caire supracomarcal fa que les esmentem . Les publicacions de l’Institut d’Estudis Penedesencs són  una clara mostra de premsa cultural, d’investigació i de divulgació de la cultura al nostre territori. Val al pena deixar-ne constància.

Una segona publicació seria  Primera Edició editada pel Centre d’Estudis de la Biblioteca-Museu Balaguer és hereva de l’antic  Butlletí que a principis dels vuitanta publicava la seva darrera edició. Canvis en al direcció del  Centre d’Estudis va comportar també un canvi en la metodologia de treball que junt a l’esperit investigador va considerar que la difusió era una assignatura pendent de la majoria dels centres d’estudiosos de Catalunya, ja que molts treballs i estudis restaven oblidats o bé trigaven molts anys a veure la llum. Amb l’edició de Primera Edició es pretén donar sortida a un seguit de treballs ja realitzats o a estudis molt concrets sobre temes de la ciutat amb un ampli ventall temàtic que agafés des de la sociologia fins a la gastronomia però amb la fluïdesa que dóna una publicació més sovintejada que l’antic Butlletí. La publicació tenia  una edició molt cuidada i una amplia gamma d’il·lustracions. Al llarg dels números que van sortir hi ha uns índexs força interessants que són d’obligada consulta a l’hora de fer o ampliar determinats estudis de la ciutat. La crisi associativa va colpir també al Centre d’Estudis i a les darreries dels vuitanta va desaparèixer com a entitat.  Queda però aquesta publicació que va ser un interessant revulsiu en el món de les publicacions de caire cultural.

El tercer títol a destacar seria «TGV. Revista d’Humanitats» que és un més  apreciable intent de consolidar una revista del pensament pensada i editada a Vilanova però amb voluntat d’esdevenir una revista d’abast nacional i distribuïda pels canals habituals de les revistes. La fundació de TGV és fruit del col·lectiu Spoudaios, col·lectiu que tenia com a objectiu el treball de dinamització cultural, d’empresa de serveis culturals i així varen tenir un paper destacat en la realització de diverses exposicions i en l’organització d’alguns cicles de xerrades i conferències. La majoria del col·lectiu provenia de l’editorial vilanovina El Cep i la Nansa, i per tant la tasca editorial no els hi era aliena. TGV ja hem dit és una publicació d’un alt nivell intel·lectual amb aportacions teòriques de diversos autors i amb traduccions d’articles apareguts en publicacions europees. Va tractar en els diversos exemplars de problemàtiques ciutadanes i polítiques i també va editar textos d’autors literaris.

TGV pretenia finançar-se bàsicament amb un bon coixí de subscriptors i amb les aportacions institucionals per anar cercant un públic i uns compradors fidels. L’operació no va resultar tan fàcil i després de quatre números va desaparèixer deixant un regust agredolç perquè era un projecte prou interessant però potser  mancat d’una infraestructura empresarial potent que l’ajudés a mantenir-se  i les necessàries aportacions de les institucions públiques va haver de tancar portes  .

I el quart títol és  Reembres  l’aparició del mateix podria explicar-se des d’un punt de vista d’aventura personal i cultural  d’un col·lectiu molt vinculat al desaparegut Centre d’Estudis i vinculat per història i tradició al món de la recerca històrica. Reembres és una publicació que surt quan hi ha material suficient per omplir un número, no es qüestionen ni plantegen  el tema de les aportacions institucionals i es distribueix a mà pels seus responsables. És, sens dubte, doncs, un cas atípic de la premsa cultural que no cerca cap afany de notorietat i és més un exercici de plaer intel·lectual que no pas la recerca de cap reconeixement. En van sortir una desena d’exemplars amb un seguit de treballs d’interès demostrat en el camp de la història local i per altra banda s’han dedicat treballs monogràfics a autors i pintors desapareguts. És d’una presentació formal acurada i constitueix un element preuat entre les persones que segueixen de prop el món de les investigacions.

Aquestes quatre publicacions que hem esmentat formarien part d’aquest grup de premsa cultural amb un interès més que notable i segurament tenen un paper important en el llista de publicacions de la ciutat . Creiem que podrien servir també per alliberar a la història de la premsa de la ciutat del síndrome “Prisma” on es concretava el paradigma de publicació de qualitat em  la forma i el contingut intel·lectual. Sense cap intenció de trencar aquest mite, i sense voler menystenir en absolut aquella publicació creiem que aquestes quatre publicacions esmentades estan  a l ’alçada i al nivell de publicacions de caire cultural de primer ordre, tant o mes que “Prisma”,  pel seu nivell intel·lectual, pel rigor dels continguts  i també pel compromís que representen amb els temps que vivim..

Per acabar el repàs de l’època del 1980 fins ala 2000 esmentar la publicació de Gran Penya, aquesta revista que seguí les característiques de la revista  Foment -la majoria dels responsables que l’editaven  provenien d’aquella entitat -, sorgí com a revista de la societat Gran Penya, fou una revista amb una exquisida presentació formal a tot color sobre paper de gran qualitat. La revista tractà diversos temes relacionats amb les arts i la cultura a la nostra ciutat, amb

articles de col·laboradors amb visions plurals i diverses. Un sobtat canvi de junta fruit d’una profunda crisi a la societat acabà amb la vida de la publicació.

Si en revistes de cultura popular havíem esmentat Gralla en aquest temps sorgeix  La porra del gegant ( 1984)  com  a Butlletí de l’Agrupació de Balls Populars . Aquesta publicació destinada a parlar i tractar temes relacionats amb la cultura, la festa i els balls i entremesos  de la festa ,  va començar de manera modesta però  amb successives èpoques va millorar molt la seva qualitat formal i va augmentar les pàgines i els treballs que es publicaven.

Esmentar finalment dues publicacions de caire institucional que van aparèixer en aquets temps, Fi de segle   revista patrocinada des de la Regidoria de Cultura de l’ Ajuntament  amb voluntat de ser plural i d’esdevenir una eina de debat teòric. Aquesta publicació que va recollir alguns dels aspectes de la política cultural endegada des del govern municipal va tenir diversos formats i èpoques i en algunes ocasions va aparèixer dins de Guianova, una publicació també municipal d’informació ciutadana. Fi de Segle  tingué la virtut d’abordar

alguns temes de discussió ciutadana des d’una òptica de la cultura.

D’aquest període de temps podríem extreure algunes conclusions sobre les publicacions de la ciutat en deixem tres , la qüestió de la llengua ja no ofereix dubtes ni discussió i el català és la llengua gairebé única en les publicacions sense negar espai a altres llengües, l’hegemonia de la llengua pròpia és evident. Segueix, malgrat la voluntat de “professionalitzar” la premsa, la manca de continuïtat de moltes publicacions que veuen estroncada la seva vida per manca de recursos econòmics i en tercer lloc palesar una millora substancial des del punt de vista formal però també  de contingut de les revistes de caràcter cultural.

Deixem per la darrer lliurament les publicacions que han sorgit d’ençà el canvi de segle.

 

Publicat a l’Eix Diari el 23 de gener del 2017

Anuncis

Noms propis V

gener 30, 2017

 

Toni Comin. “la permanència dels malalts al passadís respon a la decisió de la infermera, que vol tenir el pacient a la vista””Més d’una vegada, tenint plaça en un box d’urgències, la infermera decideix deixar a un malalt, sense familiar acompanyant, al passadís

Ho diu el conseller i es queda tant tranquil.

Resposta immediata dels col·lectius d’infermeria el sindicat SATSE li ha dot al conseller amb la lògica ironia davant la impertinència del polític  : “Sí, senyor Conseller, nosaltres les infermeres tenim la culpa de tot, fins i tot de què a molts hospitals catalans els passadissos de les urgències ja siguin una part institucionalitzada i no espontània amb numeració i ubicació“, i encara afegeixen que “bocabadats” per aquestes declaracions, que assenyalen com culpables els professionals de la sanitat i no la falta de recursos.

El Conseller però defensa el passadís com un espai assistencial més.

Però a aquest concepte tant sui generis ja ha rebut també la seva resposta adequada aquest cop per part de l’UGT  : “Si hi ha pacients als passadissos d’urgències és per la manca de recursos humans, no per decisió del personal d’infermeria”.

Sembla estrany que el conseller Comín porti ja tantes ensopegades per les seves declaracions

Quan la percepció d’una bona part de la societat és que el funcionament de la sanitat, tot i ser conceptualment bona, grinyola en molts moments és millor callar, i amb discreció intentar pal·liar les situacions complicades i sabent a més que les aglomeracions a les urgències són històriques, doncs posar-hi el màxim esforç per resoldre-ho.

En fi una mostra de la frivolitat d’un Conseller al que li demanaríem menys paraules i més fets.

 

Marta Pascal. Ha estat protagonista al llarg de la setmana el ressò del programa de TV-3 “ Jo pregunto” , un programa en que un seguit de ciutadans feien preguntes al President de la Generalitat. Hi ah hagut una certa unanimitat – només trencada pels incondicionals Puigdemont-  que la  imatge donada pel president de la Generalitat  no ha estat massa bona i ha creat malestar, fins i tot,  entre les files del propi partit, que també ha aprofitat per qüestionar l’elecció de les dotze persones que han fet les preguntes.

La coordinadora general PDECAT, Marta Pascal, ha manifestat que “vaig tenir la sensació que el país no estava representat en tota la seva diversitat i això ha de merèixer les reflexions pertinents”.

Tot l’enrenou ve perquè entre les ciutadans i ciutadanes que preguntaven hi havia membres de partits polítics, sindicalistes i una iaia que rad ela sectorial de llengua de Societat Civil Catalana.

I el gran debat: cal saber com pensen i si militen els que pregunten?

Interessa saber qui qüestiona al President és dels Sindicat de metges de Catalunya, si va a missa de dotze o quines preferències literàries té?

S’ha posat més l’atenció en el fet de que no es  va dir que alguns preguntaires tenien biaix polítics i en canvi poc s’ha parlat del paper més aviat mediocre que va tenir el President en les respostes.

Segurament és aquí el que dol de veritat al PEDCAT.

 

Meritxell Borràs. Ha estat protagonista aquesta setmana d’una polèmica del tot innecessari. Hi ha en determinats ambients la voluntat de convertir el dia 6 de febrer com el dia de Sant Artur Mas , màrtir donat que és el dia en que comença el judici per la seva participació en el procés del 6 de març . Quan van imputar  l’ex consellera Rigau pel mateix vaig escriure

“….Però vet aquí que vaig  tornar a  manifestar-me a la plaça de la Vila i  ho vaig  fer  per fer costat a  la consellera Rigau.

I ho vaig fer amb convenciment.

I ho  vaig fer malgrat estigui molt en contra de les seves polítiques.

I ho vaig fer malgrat no comparteixi en absolut el seu projecte polític relatiu a l’escola del país.

I ho vaig fer malgrat no l’hagi votat ni pensi votar-la mai

I, repeteixo, ho vaig fer i ho tornaria  fer  amb el mateix convenciment.

I ho faria entre altres coses perquè jo el 9 de novembre vaig anar a votar.

I em sento responsable doncs, d’uns fets que són d’estricte caire polític.

I ja comença a ser excessivament pesat veure com temes de caràcter polític, com posicions politiques són clarament judicialitzades amb l’objectiu d’evitar que hi hagi una constatació d’una opinió, que es palesi una voluntat que després, i així ja es va dir,  no era vinculant.

Ho faria perquè no vull que actes estrictament polítics siguin judicialitzats i que ho siguin per l’ immobilisme pel govern central que tenint a la seva mà part de la solució l’ha convertit en problema cada dia més greu.”

Podria dir el mateix ara d’Artur Mas davant l’obertura del judici pel fets del 9-N.

Ara d’aquí a que al Consellera Borras digui que “veuria molt normal i necessari” que els funcionaris demanin festa per anar a acompanyar a Mas a l’Audiència em sembla fora de lloc i amb un cert tuf de pressió davant els treballadors que no serveixen als polítics sinó a al societat.

Aquest país coneix la història  els autocars de jubilats  amb berenar pagat per omplir manifestacions i mítings.

No cal ara pressionar als funcionaris, cadascú en consciència farà allò que vulgui.

Que hi diuen els sindicats?

 

Santi Vidal. “El Govern de la Generalitat de Catalunya té totes les vostres dades fiscals. Això és il·legal perquè està protegit per la llei de bases de dades del govern espanyol. Però tontos no som, perquè ja sabem que no ens les facilitaran de manera voluntària. I això serveix per al cens electoral i serveix per a tantes, tantes coses”.

“En aquests moments, i no us diré com ho hem aconseguit perquè ho hem aconseguit de manera absolutament il·legal, tenim totes les vostres dades tributàries. Tots esteu fitxats, tots. Al nou Estat no s’escaparà ningú. A canvi, us donem la nostra paraula d’honor que sabreu on va cada euro”.

“Haig de donar una mala notícia: en aquests moments, qui ha de tenir la base de dades d’Hisenda, ja la té. Són unes dades reservades, en teoria els qui portem aquest procés no hauríem de tenir-hi accés, però a vegades passen coses, no us direm com, perquè no és exactament legal, i no estaria bé que un jutge us expliqués coses que no estan exactament legalitzades”.

Aquestes afirmacions formen part d’un conjunt recollides pel periodista del País Cristian Segura.

Vidal ha rebut per totes bandes, per part del Govern, per part de l’oposició, per part de la premsa i no també per part dels seus.

La pressió ha estat forta molt forta i ha acabat pegant de senador,per no ser un “problema” pel procés.

Però Vidal és tossut i  s’ha ratificat en les seves paraules. “Cal generar il·lusió i veure que s’estan fent coses“. El Govern i el partit pel que ah estat senador ERC l’han desautoritzat però  ell insisteix “Em ratifico en les meves manifestacions.

Hi ha una coincidència generalitzada que les paraules de Vidal han estat un inconvenient més al procés.

Però també cal entendre que quan es viu un procés com aquest alguns el viuen vitalment i apassionada com si no hi hagués altres coses a la vida i es comença redactant una constitució, a voler més i més, ser protagonista d ela història  i s’acaba posant els peus a  la galleda.

Segur que és en bona intenció però vaja no tot val.

 

De lectures

gener 29, 2017

Morir en primavera

Ralf Rothmann

Libros del Asteroide, 173

Barcelona 2016

 

La segona guerra mundial és una font d’inspiració infinita. Multitud de novel·les neixen a partir d’històries viscudes o imaginades en el context d’un enfrontament. És evident però que no en tots els països el record de la guerra s’afronta igual. En el cas dels països com Alemanya ,que va ser la potencia que va iniciar el conflicte, i  després durant molts anys ha patit les conseqüències de la derrota, hi ha  hagut una mena de pudor a l’hora de parlar-ne. Aquesta novel·la Morir en Primavera és una narració on es mostra els desastres de la guerra amb tota la cruesa possible. La història es basa amb els vivència d’un jove que es reclutat de manera forçosa i a partir d’aquí viu els dies finals de la guerra i com ho afronta la població. Una mena d’inconsciència acompanya al jove  quan és reclutat forçosament però a mesura que va passant els dies i els fets va prenent consciència de es troba en una situació  de violència extrema i que no hi ha cap mena de pal·liatiu a la situació. La novel·la narra aquets dies .

 

 

Ralf Rothmann ( Shleswig,  Shleswig -Holstein, 10 de maig de 1953) és un novel·lista, poeta i dramaturg alemany. Les seves novel·les han estat traduïdes a diversos idiomes. Quan va acabar la primària, i després de passar per l’escola de comerç, va començar a treballar de paleta. Després d’uns quants anys al sector de la construcció, va fer diverses feines -com la d’impressor, infermer o cuiner- abans de dedicar-se de ple a l’escriptura. La seva obra ha estat traduïda a diversos països i ha guanyat molts premis literaris, com el Heinrich Böll, el Max Frisch, el Walter Hasenclever o el Friedrich Hölderlin. Viu a Berlin des de 1976.

El tema principal de la seva obra són tant els burgesos i la realitat proletària de la vida a la regió del Ruhr (per exemple a Stier, Wäldernacht, Milch und Kohle…), així com a Berlín (Flieh mein Freund, Hitze, Feuer brennt nicht) amb un enfocament autobiogràfic sobre l’alienació, l’intent d’escapar d’aquestes situacions, i la solitud comuna. La seva novel·la Feuer brennt nich (2009) és un retrat commovedor d’un artista-escriptor que es debat entre dues dones que paguen un alt preu per la seva infidelitat..

 

 

A finals de l’hivern de 1945, al nord d’Alemanya, dos amics de disset anys, en Walter i en Fiete, treballen munyint vaques en un treball obligat per la necessitat de cobrir la feina dels homes que estaven enrolats a l’exèrcit i combatent arreu d’Europa, en una granja que ha patit els estralls de la guerra, com tot el país. Hi ha pocs aliments i els que hi ha estan gairebé al servei de la necessitat de les tropes. Ja ni tan sols es plantegen la possibilitat que els enviïn mai al front, i veuen passar les catàstrofes de la guerra molt de lluny perquè les notícies sobre els avenços dels americans i els russos ja són del domini públic. La guerra sembla racionalment perduda la majoria ja ha perdut  l’esperança de guanyar i espera pacientment l’arribada dels guanyadors. Però encara hi ha qui bojament, fanàticament  creu en las victòria. Però un dia les SS es planten al poble amb un barril de cervesa i organitzen una festa on conviden a tots els joves que encara hi queden. L’autèntic objectiu de la festa és llençar la proposta ,a la qual ningú amb un mínim de seny podrà negar-se, d’allistar-se a les unitats de les SS   per demostrar fidelitat al Führer, al poble alemany  i per la defensa de la  pàtria. D’aquesta manera, els dos nois el Walter i en Fiete acabaran de manera obliga a allistar-se tot i que el Fiete inicialment ho refusa però davant les amenaces signa el seu enrolament a l’exèrcit i són enviats  al front de guerra, front en franca retirada i amb ja una descomposició de les forces. Walter farà de conductor i en els anades i vingudes del front va veient com la situació es cada cop més complicada i difícil. L’obsessiona trobar la tomba del seu pare que diuen que mor en un indret proper on està ell. En la recerca de la tomba s’adonarà que la guerra està perduda. Viuran en pròpia carn i assistiran en la primera línia  la desintegració de l’exèrcit alemany i malgrat això encara seran víctimes  de les últimes espurnes de violència  irracional, cruel i indiscriminada. Sobretot en el cas de Fiete

Morir a la primavera és una novel·la carregada d’emocions des de l’amistat fins al record de l’ambient familiar quan es viu amb un ambient hostil i carregat de perill. La relació entre els dos amics i el sentiment de culpabilitat, de pèrdua però també d’impotència en situacions que ni controles ni en són voluntàriament protagonistes  va rodejant la situació dels amics.

 

La novel·la és també una mostra de com es formalitza l’esperit de supervivència sobretot quan la causa per la que “voluntariament”,t’has enrolat a un exèrcit ja clarament perdedor  perquè si no és així encara seria pitjor. Són conscients que   lluiten és una causa en la que no creuen però és que a més ja és una causa perduda i derrotada . La seva actitud és la de la necessària obediència per evitar mals majors en mig d’un guerra que és un dels marcs en que la condició humana mostra la cara més perversa  i estúpida pel que fa al seu comportament , on es glorifica la crueltat i els instints més eixos

Morir a la primavera està molt escrita amb una narració que flueix amb facilitat és una narració detallista i carregada de descripcions molts dures dels moments bèl·lics que s’hi descriuen. El llibre té un pròleg i un epíleg del narrador que no és altre que el fill d’en Walter que intenta ,quan està als peus del llit del seu pare moribund, reconstruir la vida del pare i sobretot el període de guerra un període que el mateix pare va guardar-se per si, com si vulgues que s’oblidés.

Val la pena llegir-lo per la qualitat literària formal però també per un fons en que destaca sobretot el cant a l’amistat i a l supervivència en condicions més que difícils.

 

 

 

 

 

 

 

 

D’altres Fonts (V)

gener 28, 2017

 

Aquesta setmana la presència del President i dos Consellers a Brussel·les ha aixecat polseguera, debats recurrents i debats possiblement molts sectaris i molt més innecessaris.

Hi ha hagut comparacions gratuïtes, s’ha volgut minimitzar l’acte per una banda i per part del govern s’ha volgut qualificar-lo com una acció de normalitat.

El tema però és quin seria el paer del UE respecte una hipotètica independència

L’article de Guirao , molt interessant sobre la posició d’UE

Fernando Guirao (Granada, 1962) és llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Madrid (1986) i doctor en Història i Civilització per l’Institut Universitari Europeu de Florència (1993). A banda de la seva vinculació a la UPF, en la qual va obtenir el premi Consell Social a la Qualitat a la Docència del curs 2007-2008, és professor afiliat de la Barcelona Graduate School of Economics des de l’any 2007. Des de l’any 1995 era ja titular a la UPF d’una càtedra Jean Monnet d’Història de la Integració Europea, ha rebut recentment la distinció de catedràtic Jean Monnet d’Història “ad personam”.

Des del 1996 és membre de l’European Union Liason Committee of Historians, un grup de professors establert l’any 1982 per difondre la recerca sobre la història de l’Europa de la post-guerra. És membre del comitè editorial del Journal of European Integration History, l’única revista científica internacional en l’àmbit de la història de la integració europea; i des del 2013, de la Revista CIDOB d’Afers Internacionals.

  

La República Catalana i la UE: obrim el debat seriós. Fernando Guirao. ARA. 24.01

 

Seria desitjable que els partidaris d’una República Catalana fossin conscients dels riscos que el procés comporta i dels costos que podria implicar. Els catalans perdrien tota representació a les institucions de la UE i només un tractat d’adhesió podria establir les formes de representació de la nova entitat política a la Unió

A Volem la independència? Reflexions per al futur immediat (2015), Albert Carreras, secretari d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya de gener del 2011 a gener del 2016, sosté que la idea que una Catalunya declarada independent de manera unilateral no podria seguir a la Unió Europea és una “falsedat” (pàg. 83). En un article recent (ARA, 15 de gener), Carreras torna a mantenir públicament que la República Catalana “pot tenir un estatus que li permeti accedir als mateixos tractes que ara, incloent-hi els monetaris” i que “l’escenari de conflicte consistent a perdre la condició d’estat de la Unió Europea no és greu perquè si hi ha algun acord aquest inclourà la resolució d’aquest problema, i si no n’hi ha els costos seran exclusivament de simbologia política, però no seran d’efectes pràctics perquè no convenen als europeus”. Que els ciutadans, les institucions i les empreses d’una Catalunya independent i aquells que interactuïn amb ciutadans, empreses i institucions d’una Catalunya independent continuïn gaudint dels drets adquirits arran de la pertinença del Regne d’Espanya a la Unió Europea constitueix el punt central per determinar els costos a curt, mitjà i llarg termini del procés. Per aquesta raó els contraris a la independència de Catalunya auguren l’exclusió de Catalunya i dels catalans de la Unió Europea, de les seves institucions i de les seves polítiques des de l’instant de la declaració d’independència. Per la mateixa raó, i a sensu contrario, qui fa causa a favor de la República Catalana minimitza al màxim els costos de transició.

Al meu parer s’equivoquen els que són taxatius quan asseguren com es comportarà la Unió Europea del futur davant d’un fet del qual ho desconeixem tot -procediment de materialització i característiques definitòries-. La decisió de les institucions de la UE serà política i dependrà de les precises circumstàncies que hi concorrin en temps i forma. Però sobretot s’equivoquen quan escatimen al públic en general un debat seriós sobre costos i beneficis de la independència de Catalunya. És molt legítim desitjar una República Catalana, que haurà de tenir el suport per una majoria clara dels catalans, però també hauria de ser desitjable que aquesta majoria fos plenament conscient, a partir d’un debat sense paranys dialèctics, dels riscos que el procés comporta i dels costos que podria implicar.

La qüestió de la pertinença a la UE d’una República Catalana declarada unilateralment comporta un mínim de quatre aspectes. El primer, l’institucional, és el més clar: els catalans perdrien tota representació a les institucions de la UE i només un tractat d’adhesió podria establir les formes de representació de la nova entitat política a la Unió. El segon afecta l’accés al mercat únic. En principi, el més racional seria anticipar que tots els esforços anirien a evitar distorsions, però el rescat sobirà grec o el Brexit mostren els costos de materialitzar algunes ambicions, incloent-hi aquelles que milions de persones creuen legítimes. El tercer assumpte problemàtic és la pertinença a la Unió Econòmica i Monetària (UEM): l’euro podria continuar sent la moneda catalana però el Banc Central Europeu no seria prestador de darrera instància de la República Catalana, una garantia reservada als membres de la UEM. Finalment, respecte dels beneficis derivats de la ciutadania europea, l’ imbroglio seria de tal magnitud que, probablement, els ciutadans de la nova República mantindrien la seva condició de ciutadans europeus durant un període de temps, que podria correspondre al període de negociació de les condicions d’adhesió de la nova República. Però bé podria no ser així!

Hi ha moltes persones disposades a assumir qualsevol cost de la independència per tal que els seus fills o nets puguin ser ciutadans d’una República Catalana, però també n’hi ha moltes només disposades a arriscar-se si els costos que hauran d’assumir personalment són relativament baixos. Malauradament per a tots, actualment no existeix ningú que sigui capaç d’oferir l’estat comptable que seria necessari per adoptar una decisió racional sobre el tema (assumint que l’emoció que el procés desperta deixi un mínim d’espai a la racionalitat). L’únic que sí que es pot assegurar amb total certesa és que, sigui quina sigui la situació teòrica de partida, la relació de la República Catalana amb la Unió Europea empitjorarà si la declaració d’independència es produeix de manera unilateral i amb l’actual nivell de suport electoral.

 

Diamants.

gener 27, 2017

 

‘Mercat del diamant. Ahir i avui”. Aquest és el títol de la conferència del divendres dia 27 de gener que anirà a càrrec de  Joaquim M. Nogués i Carulla

 

El diamant (del  grec adámas, que significa “apropiat” o “inalterable”) és un mineral, al·lòtrop del  carboni  en què els àtom estan configurats en una variació de l’estructura cristal·lina cúbica centrada en les cares anomenada  reticle diamantí. El diamant és la segona forma més estable de carboni després del grafit.  Aquesta podria ser la definició tòpica del mineral.

Però tots i totes sabem que el diamant és molt més.

És sinònim de luxe i riques.

És un element que ha generat violència, contraban i altres misèries humanes.

És un element que ha generat fortunes immenses.

És un element amb el que s’han fet joies excel·lents

El diamant genar una moviment econòmic molt lat i ara per ara,el mercat mundial és dominat, bé que amb competència creixent, per la companyia sud-africana De Beers Consolidated Mines Ltd; Tel Aviv, Amsterdam i Anvers són els principals centres de talla, Londres, el mercat de distribució del diamant en brut i Nova York exerceix influència sobre el preu de les gemmes grosses.

 

Joaquim M. Nogués i Carulla Doctor en Geologia i Professor Titular de Cristal·lografia i Mineralogia a la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona. Professor de l’Escola de Gemmologia de la Universitat de Barcelona des de l’any 1972. L’Escola es va crear a l’any 1971. Director de l’Escola de Gemmologia des de l’any 1985 al 1992. Vicedirector i cap d’estudis des del Juliol de 2001 al 2007. Actualment és el director de l’Escola des de l’any 2007. Vicedegà de la Facultat de Geologia de la Universitat de Barcelona des de l’any 1993 al 1999. Vicepresident de la Federació Europea d’Escoles de Gemmologia (FEEG) des de l’any 1994 al 1999. President de la Federació Europea d’Escoles de Gemmologia (FEEG) des de l’any 1999 al 2005. N’ha estat un dels principals impulsors. Participa des de l’any 1999 en les Aules Universitàries per la Gent Gran (AUGG). Imparteix xerrades de temes gemmològics i geològics. Ha participat en nombroses escoles d’estiu del Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya, sobre l’ensenyament de la Cristal·lografia, Mineralogia i Geologia, dirigides a professors d’ensenyament secundari. Autor d’un diccionari de Gemmologia en català, amb equivalències en castellà, francès, anglès, alemany i italià. Publicat per les Edicions de la Universitat de Barcelona i el TermCat. (1999) Col·laborador del Diccionari de Geologia dirigit pel Dr. Oriol Riba i Arderiu. Publicat per les Edicions 62. (1997) Coautor amb Teresa M. Correig, dels articles de Cristal·lografia i Mineralogia de la Gran Enciclopèdia Catalana. Col·labora habitualment amb el grup de treball de Materials i Gestió Ambiental (MATGA) del Departament de Cristal·lografia i Mineralogia de la Facultat de Geologia, on desenvolupa la seva tasca de recerca. Autor del llibre “Pedres precioses. Introducció al món de les gemmes”. Publicat per Edicions Cossetània al Novembre del 2013. ( perfil de conferenciant  a la Societat Andorrana de Ciències)

De com ha evolucinat aquest mercats erà interessant sobretot peruqè n alguns momenst hi ha ahgut canvis subtancials en els seus prues segons d’on venien.

Al voltant del diamants també hi ha tota una llegenda negre sobretot pels sistema com eren extrets a les mines de Sud-àfrica gairebé en un sistema d’esclavatge. Això i les llegendes que s’han anat creant al voltant d’aquestes pedres fa que el tema tingui força interès per saber-ne més coses.

Ja varem esmorzar amb diamants , hem anat  a la Plaça del Diamant i també hem pogut veure el Diamant de sang títols mítics del cinema i la literatura…

Ara podrem saber més coses sobre el mercat d’aquestes joies…

Repetim…

gener 26, 2017

 

Els i les militants del PSC  del Garraf i l’Alt Penedès han votat per  escollir , per primera vegada a través d’un procés de primàries, la persona que encapçalarà la Federació Alt Penedès Garraf del PSC els propers anys.

La votació estava enter dos candidats en Lluís Valls, alcalde Gelida i en Juan Luís Ruiz, tinent d’alcalde de Vilanova que optava a al relació després d’haver dirigit la federació en els darrers quatre anys.

Un cop fet l’escrutini de  les meses electorals, amb una participació de la militància socialista ha estat de prop del 80 %  Ruiz, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, s’ha imposat a l’altre candidat, Lluís Valls (alcalde de Gelida) per un estret marge de 17 vots.

Juan Luis Ruiz ha obtingut 201 vots (un 51,67% dels emesos), i Lluís Valls s’ha quedat en 184 (47,3%).

Un cop escollit, Ruiz serà proclamat en el seu càrrec el proper 4 de febrer en el Congrés de Federació a Sant Martí Sarroca. El Congrés de Federació servirà també per votar la proposta de Comissió Executiva i per debatre i traçar el full de ruta dels i les socialistes de l’Alt Penedès i el Garraf per als propers anys.

El suport majoritari en  les dues agrupacions més importants de les dues comarques, les de Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès (municipis on el PSC és al govern juntament amb CiU) ha estat clau per a la victòria de Juan Luis Ruiz.

En primer lloc cal felicitar al candidat guanyador i desitjar-li  bona feina per tirar  endavant el projecte.

Després de l’elecció el nomenament de primer secretari serà confirmat i ratificat pel Congrés de Federació que es celebrarà el 4 de febrer a Sant Martí Sarroca i així mateix s’escollirà la nova comissió executiva.

El resultat i inapel·lable  però mereix algunes consideracions.

A l’any 2012 quan es va fer el Congrés de la Federació en Juan Luís Ruiz va guanyar per un vot de diferència a l’altre candidat del moment Josep Antoni Blanco, llavors la votació era per delegats per tant un nombre molt inferior als votants ara.

Cinc  anys més tard el resultat ha estat també mot ajustat, només 17 vots ha donat la victòria a Ruiz. Suficients per guanyar però cal saber si seran suficients per poder gestionar amb una certa tranquil·litat l’organització.

Com elements curiosos de les votacions veiem que en el col·legis electorals de Sant Sadurní o de Ribes , el guanyador Juan Luis Ruiz no ha obtingut cap vot. Sorprèn sens dubte aquest resultat que queda compensat pel vot a les dues agrupacions més grans on el resultat i la diferència és prou alta sobretot a Vilanova del candidat guanyador.

La sensació és que la Federació està dividida, el vot de diferència de fa cinc anys no s’ha pogut superar , ara en són disset però la sensació que això segueix dividit és una realitat.

I aquesta divisió al meu entendre é el que ha fet que la gestió sigui més aviat fluixa i grisa que ah desdibuixat el projecte socialista al Penedès`on havia etat hegemònic.

El nou primer secretari electe que repeteix en el càrrec té al davant el repte i al necessitat de superar aquesta divisió. Caldrà segurament tenir en compte la força del candidat derrotat però tampoc cal fer el repartiment de responsabilitats executives per quotes, gran error que crec que ha condicionat la feina que s’ha fet els darrers anys.

Caldrà mà estesa i mà esquerra per poder forjar i cimentar la unitat a l’entorn d’un projecte compartit per les dues candidatures amb els matis que calguin i amb l’explicitació legítima i raonable ‘allò que  les diferencia.

Caldrà veure si la candidatura que no ha guanyat s’estableix una  oposició a l’executiva i vetlla perquè els processos es facin correctament o bé deixa fer sense control.

Governar la diferència no és fàcil , superar la divisió segurament serà el gran repte per si el PSC vol recuperar un paper protagonista al Penedès. Només amb una estructura forta  i amb la complicitat de tothom  i sense exclusions el PSC podrà fer una veritable anàlisis d ela seva situació al territori i des del coneixement de la situació intentar recuperar bona part  de la confiança perduda entre la ciutadania.

Feina a dojo, segur, voluntat de fer-la segur que hi és altra cosa és i la capacitat col·lectiva per fer-la  hi serà.

 

 

 

Notes sobre la premsa cultural a la nostra ciutat (I)

gener 25, 2017

Vilanova i la Geltrú té una llarga tradició en publicacions, que com moltes altres coses quedà estroncada amb la guerra civil. Mica en mica s’anà recuperant aquesta tradició. En el camp de la premsa cultural la ciutat ha viscut del mite de dues grans revistes, PRISMA (1) i, potser en menor grau, THEMIS (2), sense voler destruir els mites pensem que al llarg de la història de les publicacions de la ciutat hi ha diversos títols que tenen una qualitat formal i de contingut  molt digna i clarament assimilables com a bones publicacions de caràcter cultural.

Vagi per endavant que considerem a tota publicació un producte del camp cultural ja que en ella hi ha voluntat de creació i per altra banda respon sempre a activitat intel·lectual per més que la qualitat d’alguna d’elles sigui més que discutible. Ara bé en aquest epígraf hem volgut assenyalar aquelles revistes que tenen un contingut intel·lectual o bé són fruit d’estudis històrics o sociològics (som conscients que la classificació és enormement subjectiva, no obstant hem procurat referir les principals publicacions. Una altre classificació o ubicació d’una capçalera podria ser diferent segons qui la faci i tant vàlida com aquesta).

Si agafem com a  data d’inici d’aquestes notes sobre la premsa cultural l’any de finalització de la guerra civil fis a l’any 80 en aquest primeres notes trobem un enorme buit que no començarà a emplenar-se fins a l’any 1951 amb la sortida de la revista Folklore que ja n’hem parlat en un altre article publicat aquí mateix Repressió i represa (II) 02.02.2015: Folklore apareix en el panorama cultural vilanoví amb el subtítol de “Circular para los socios de la sección folklórica del Centro Interparroquial de la Acción Católica”. En sortiran vuit números i encara, com he dit, porten alguna plana escrites en castellà obligatòriament. La secció Folklòrica va estar primer sota l’empara de la Sociedad Coral La Union Vilanovesa el Coro i posteriorment al Centre Catòlic, aquesta secció tingué moltes activitats de caràcter cultural i popular, es movia i procurà eixamplar els àmbits de la llibertat i de l’expressió del catalanisme a nivell cultural en moments en que el buit era notable

Després de Folklore aparegué a l’any 1953 el Boletín de la Biblioteca Museu Balaguer, publicació que feia el Centre d’Estudis amb treballs sobre aspectes culturals de la ciutat destacant la historiografia els treballs sobre l’arqueologia a la bibliografia local. Tenia una freqüència molt irregular i la tornarem a trobar en més edicions després de forces anys renovada i modernitzada .

Es important senyalar la sortida de la publicació a l’any 1957 del Boletín de la Agrupación Excursionista Atalaya Si bé aquest Boletín estava escrit en castellà, la societat ben aviat anà catalanitzant les seves planes i és evident que l’entitat la Talaia va haver de renunciar a publicar en català per poder sortir com a publicació. És un moment en que l’ús del català encara està molt condicionat per les autoritats del moment i també per les circumstàncies socials. Aquesta publicació sortirà durant molt anys i anirà incorporant altres publicacions de capçaleres més sectorial com va ser el butlletí Amics de la Sardana  i encara més endavant la publicació Secció de Cultura a l’any 1973 escrita únicament en català. És una bona mostra de les publicacions d’aquells moments, cal llegir entre línies, diversificació de temes tractats més enllà del muntanyisme, objectiu social de la Talaia i reflexa també l’estat d’ànim de la ciutadania. La publicació d’aquestes revistes va tenir importància perquè, a més del seu propi contingut perquè eren publicades per una entitat com La Talaia que serà també un referent dintre de l’associacionisme i en especial l’excursionisme a la nostra ciutat i avui el “Butlletí” continua sortint com una de les publicacions més acurades i especialitzades, en aquest en el muntanyisme, de la nostra ciutat. La mateixa entitat també ha publicat altres revistes com hem assenyalat de les seves seccions com poden ésser l’espeleologia, o bé la colla sardanista de l’entitat

Sorgiran després un seguit de publicacions vinculades al món de l’escoltisme. No són publicacions de caràcter estrictament  cultural -en la definició inicial d’aquestes ratlles- però que tenen interès global són Vivac, Piolet i altres que sortiran a l’any 1963. I Cal deixar constància que Vivac és la primera publicació escrita integrament en català a Vilanova d’ençà de la guerra civil. Amb ella s’inicia un llarg procés de normalització de la llengua catalana en les publicacions. Procés que serà lent però finalment moltes publicacions usaran el català ja de manera normalitzada. Vivac era la publicació de L’Agrupament Escolta Jofre el Pilós, tenia una freqüència mensual i té una segona època com a portaveu del grup Els Janets, col·lectiu vinculat al Círcol Catòlic que actuaran com a grup teatral o musical. Vivac ja hem dit que és la primera publicació que sortirà íntegrament en català després de la guerra civil. La importància ve donada en primer lloc perquè la publicació enllaçarà amb la premsa de la ciutat d’abans de la guerra per donar continuïtat històrica a la premsa catalana de la nostra ciutat i en segon lloc perquè es mostra clarament partidària del catalanisme social i polític. És la publicació a on es comença a percebre una certa crítica social i política amb un fort contingut ideològics i clarament vinculat als sectors progressistes laics vinculats a l’església. Vivac neix com hem dit vinculat al món de l’escoltisme però el cert és que ben aviat esdevindrà l’òrgan d’expressió de determinats grups de joves de la ciutat que es movien en els ambients polititzats i en aquesta publicació podien expressar-se amb tota la llibertat d’expressió.

A l’any 1972 apareix la  revista Foment  que és un altre títol que té una importància en el món associatiu i cultural  és FOMENT. Publicació pertanyent a l’entitat del mateix nom. Entitat de tradició i solera a la ciutat vinculada majoritàriament a les classes benestants, editarà aquesta revista que en cada exemplar anirà guanyant amb la millora de formes i en un contingut que pretén que sigui plural i divers; contingut que bàsicament vol moure’s en l’àmbit cultural tot i que deriva en alguns moments en opinions marcadament de política local. La publicació sembla que volia cobrir l’espai de qualitat formal i acurada, impresa amb paper de qualitat va introduint, mica en mica, el color i l’acurada compaginació. La recuperació d’aquesta qualitat formal és important perquè en mig de tanta publicació precària va ser bo que aquesta revista reivindiqués la forma en un mitjà informatiu i d’opinió ja que la seva lectura era molt més plaent. Una segona virtut que té la revista és la utilització de la llengua catalana com l’habitual en la publicació. No és evidentment FOMENT la primera publicació que és fa en català –cal aquí recordar el paper important de les publicacions de La Talaia en aquest aspecte- però l’ús d’aquesta llengua en una publicació de qualitat li dóna un major apreci. La inclusió de firmes de totes les ideologies és el tercer aspecte que entenem positiu i que dóna la característica de publicació frontissa en el trànsit de la dictadura a la democràcia. Si seguíssim la trajectòria de les persones que signen alguns dels articles veuríem que gairebé està representat tot el ventall polític. La publicació, els seus dirigents, no posava traves a la publicació d’articles, això si, demanava un cert nivell d’autocensura i, curiosament, per exemple, alguns dels autors no utilitzen termes que en aquells moments poden representar inconvenients, així: marxista, Països Catalans… són paraules insinuades, però gairebé i explicitades.

Sobresurt també en el llistat de publicacions culturals o en la línia de continguts vinculats a la cultura La Veu de la Pastera, publicada per l’entitat l’Acord, no va tenir la qualitat formal de Foment però amb un contingut molt clarament lligat als moviments progressistes i d’avantguarda del moment La Veu de la Pastera  esdevé ben aviat la veu de l’oposició democràtica, que llavors estava representada unitàriament per l’Assemblea Democràtica de Vilanova. No cal dir que aquesta publicació estava íntegrament escrita en català. Evolucionà després i es convertí en una publicació satírica amb un contingut que lligava amb la història premsa humorística de la ciutat i també  millorà notablement  la seva presentació formal.

En aquesta primera època fins a l’any vuitanta podríem també fer esment d’alguns títols interessant Gralla (1976) Circular de la secció Folklòrica  de la Societat Cultural La Unió Vilanovina, dedicada a l’estudi de la música fonamentalment de la música popular. Amb treballs de musicologia molts interessant i valorats i una presentació formal molt acurada.

Altres publicacions de força interès podrien ser Vèrtex, (any 1973) portaveu del Cine Club del mateix nom: Què passa? Assaigs de subversió Poètica,(1977) amb un aplec de poemes de diversos autors publicada amb el suport de l’ Acord  l’any 1977. Guisaltrud, (1977) òrgan informatiu del Casal de la Geltrú, Rotllana, Butlletí d’informació social i cultural. Obra sardanista Dansaires Vilanovins publicada a l’any 1978, Àrea Musical de  Vilanova, publicació que va sortir encartada en el Diari de Vilanova a l’any 1980 i també referenciar la sortida de  L’Aleta butlletí dels Bordegassos de Vilanova, apareguda a l’abril del 1980.

A part d’aquestes publicacions esmentades cal dir que hi ha una efervescència de revistes de caràcter escolar i associatives que tractaven àmbits molts diversos de les escoles o de les activitats socials més enllà de la cultura.
En aquest període de temps des de l’any 50  fins l’any 80 només dues publicacions de caràcter professional surten a la ciutat El Diario de Villanueva que després es catalanitza i El Setmanari de  Vilanova (any 1977), ambdues tenien les seccions de cultura corresponents.

D’aquest període algunes constatacions generals: hi ha dos grups clarament diferenciats de les publicacions de caràcter cultural. Per una banda un seguit de publicacions realitzades amb medis més aviat minsos amb qualitat formal més aviat minvada per la precarietat de mitjans i de recursos però amb una gran càrrega ideològica i reivindicativa i un segon grup en el què destaquen publicacions amb un aspecte formal molt més acurat i amb un contingut més de reflexió i discussió més que no de reivindicació.

I també cal destacar que la majoria de la premsa de caràcter cultural és fruit de les entitats de la ciutat que serveixen per aplegar i donar la cobertura legals a les publicacions en aquesta època ja que fora d’aquest aixopluc difícilment haguessin pogut aparèixer.

I una tercera constatació és que la difusió és més aviat minvada ja que moltes vegades es mou estrictament entre els associats de l‘entitat que la publica i no tenen una difusió més àmplia i al global de la societat.
Notes
(1) Vuitanta anys de Prisma i encara actual (I).. Eix Diari. 04.01-16 i Vuitanta anys de Prisma i encara actual (i II)..Eix Diari. 25.01.16


(2) Ara fa cent anys de la publicació de Themis (I).. Eix Diari. 29.06.15 i Ara fa cent anys de la publicació de Themis (II).. Eix Diari. 20.07.15

 

 

Publicat a l’Eix Diari el 10 de gener del 2017

 

Sant tornem-hi

gener 24, 2017

Hem entrar en la darrera setmana per pactar els pressupostos abans de portar-lo al Ple del Parlament pel tràmit final.

És un ritual que funciona cada any, primer hi ha el debat en comissió on de moment s’han salvat tots les esculls a base d’esmenes, a voltes però esmenes que serien lògicament acceptables són eliminades pel corró entre Jxsí i la CUP. Després la CUP haurà, en assemblea el dia 28,  de decidir si finalment es compromet amb les xifres o les torna al govern.

El fiasco de l’any passat ha alerta al govern i va traient del calaix propostes que inicialment no estaven previstes. I ara resulta que es poden contractar més mestres i també es pot parlar de la Renda Bàsica, això sí , res de moment de tocar impostos però tot arribarà si cal.

És lògic que el govern faci tot el possible per poder aprovar els comptes anuals és la manera que té de fer política i de posar en marxa aquells projectes del que fa bandera.

 

També és cert que s’estan reproduint les pressions sobre la CUP. Des de la premsa més partidària el procés, des dels entorns de ERC i PEDCAT es començar a usar els mateixos arguments de sempre ,sense pressupost no hi ha referèndum.

La demanda de deixar el debat ideològic  per més endavant és un argument retirat i recurrent.

És allò del no toca pujolià aplicat ara a consentir que el govern faci el seu pressupost i no fer massa soroll.

De les pressions que en algun moment la mateixa CUP ha qualificat de xantatge s’ha passat a accions que semblen més d’un egocentrisme exagerat . és el cas del diputat del Jxsí  “si no s’aprovessin els pressupostos, jo me’n vaig” perquè no hi hauria continuïtat possible”. Des de JxSí vam renunciar a molts paràmetres ideològics des del principi”.

Bé, doncs, adéu i bon viatge.

Gràcies per haver vingut però si ell marxa altres vindran a fer la seva feina sense tant personalisme  i transcendentalisme.

Sempre s’ha dit que el debat de pressupost és el debat més important de l’any polític. Es treset de posicionar-se  sobre prioritats i voluntats.

Aquí però com que hi ha la causa suprema de la independència el que es demana un xec gairebé en blanc , confiança cega en el govern i combregar si cal amb rodes de molí tot per un procés que ja veurem com acaba  ( ei i que acabi bé , eh!).

Però no es pot exigir que les altres forces , sobretot aquella que dona la majoria, renunciï a els seus plantejament per donar llum verda a unes xifres que no considera encara suficients per les necessitat que hi ha al país.
Però vaja si no s’aprova Llach se’n va  però més important encara és que anem de cap  unes eleccions i aquí l’actual coalició de govern hi té les de perdre ( en part) i per tant hi ha una certa temença als resultats que pugui tenir.

 

Però a l’altre banda també hi ha declaracions que no deixen de sorprendre així el diputat de la CUO Saladié ha manifestat que estan “lluny d’exigir allò que per pes es podria exigir”. “N’hi ha que diuen que fem la revolució bolivariana i això no és cert”.

I apunta que la formació està plantejant uns documents de mínima entesa amb el Govern que tampoc són el model que a la CUP aplicaria si governés

Vaja home!

Resulta que no demanen allò que podrien demanar , carai i que fem doncs… donar peixet? Vendre la pell de l’ ós abans de caçar-lo? El paripé?

 

La CUP apunta que no hi ha línies vermelles per acordar els pressupostos i que l’entesa dependrà d’un paquet global de mesures que les assemblees de la formació prendran de manera lliure. D’altra banda, la formació afirma que mouen partides de 700 MEUR, una xifra que representa el 3% del pressupost de la Generalitat, quan el pes de la CUP dins de l’arc independentista al Parlament és del 14%.

Doncs esperarem a veure que decideixen…..

I mentre que Llach prepari les maletes per si de cas la CUP decidir exigir allò que podria exigir.

 

 

 

Noms propis (IV)

gener 23, 2017

Oriol Junqueras. Abans de les eleccions i la conformació de govern la presència de Junqueras en els mitjans de comunicació i era habitual, gairebé continuada, tant podia parlar de la política del Vaticà, fins a determinada història del país i naturalment feia apostolat sobre l’ independència i ho feia amb molta dosi d’optimisme però a vegades amb poca consistència. Ara feia temps que Junqueras guardava silenci, deixava que es desgastessin altres en la batalla diària de parlar als mitjans i per posar-te també en  la línia de foc de els crítiques.

Potser el fet de no haver superat l’examen del pressupost de l’any passat i haver de marxar amb al cua entre cames l‘ha fet reflexionar sobre el que és governar i no xerrar a tor i a  dret.

El silenci ha estat una de les seves virtuts entenc jo en aquests darrers temps mentre anava treballant . Ara es troba però que tampoc les xifres que pregona no sembla que agradin  als us hipotètics socis de govern i de recorregut.

Però de les seves darreres intervencions  se’n ha destacat la frase amb al que volia definir el que els seus interlocutors en deien  el junquerisme. El “junquerisme és amor”. La frase no està  malament però  segurament és més una frase d’un “reality” que no pas de la política .

I segurament una prova del seu “amor” deuen ser aquest pressupostos dels que no para de dir que són els més socials de la història. Si realment això és així que déu o qui sigui ens agafi confessats perquè ho passarem malament.

Això sí et collaran amb amor junquerí que ja és molt.

Teresa Cunillera  La Tere Cunillera sembla la persona del PSC que farà cap a al Gestora del PSOE. Quan es va formar la gestora no hi va haver representació del PSC ja que llavors estava immers en el procés congressual i de primàries, però també va quedar mig parlat ,que resolt el Congrés, algú del PSC s’incorporaria a l’òrgan de gestió de la crisi del PSOE.

Ara sona el nom de la Teresa Cunillera, veterana dirigent de les terres de Lleida. Té una llarga trajectòria al Congrés de diputats des de l’any 1979 i ho va deixar en els eleccions del desembre de l’any 2016 i curiosament el PSC no va obtenir representació a la Circumscripció de Lleida per sempre s’havia presentat Cunillera . Cunillera l’has ha vist de tots colors i coneix bé el rerefons de la política espanyola i sobretot el que es cou a Madrid. Ara al no ser diputada  i per tant lluny de les decisions que s’hagin de prendre al grup parlamentari la situa en bones condicions i sense implicacions directes en el sentit del vot dels socialistes catalans, la seva experiència, coneixements i dedicació la fa una molt bona representant en la gestora  – al marge de la consideració de si cal que hi hagi o no gestora . Això era el que vam escriure al mes de Novembre, ara aquesta opció s’ha concretat i Tere Cunillera entrarà a formar part de la Gestora que ah de conduir el PSOE fins al Congrés del mes de juny i alhora ha de clarificar el marc de relació entre el PSC i el PSOE, tasca gent fàcil donada la situació de discrepància que s’està vivint.

Cunillera, molt coneguda i coneixedora de Ferraz, ha explicat a la premsa que ha rebut l’encàrrec conscient de la “responsabilitat” que suposa i amb la voluntat de “col·laborar” perquè l’entesa entre els dos partits es mantingui intacta. De fet, no contempla, afirma, un escenari en el qual el PSC no pugui participar en les primàries per escollir el secretari general del PSOE.

Cunillera és una persona de la màxima confiança d’Iceta  i per tant la seva veu serà escoltada com si fos la del primer secretari.

No ho tindrà fàcil però experiència en té de sobra per saber desempallegar-se en ambients contraris.

El digital Nació Digital comenta la notícia afirma :   “Conscient del repte que té al davant, Cunillera assegura que els tres membres del PSC encarregats de negociar amb el PSOE en la comissió mixta -Salvador Illa, Antonio Balmón i Meritxell Batet- ho estan fent “molt bé” i que ella aspira a contribuir en aquest clima de bona negociació. La dirigent lleidetana, que va defensar el no a la investidura de Mariano Rajoy, confia que, si s’ha de revisar el protocol de relacions, es faci amb els retocs mínims.”

En veurem el resultat

Inés Arrimadas. Que el president Puigdemont no anés a la conferència de Presidents que va tenir lloc la setmana passada pot ser interpretada de moltes maneres. Però  com passa en aquests temes, per una banda el govern ho justifica dient que no serveix per res ja que Catalunya ja està en un altre pla  i des de l’oposició lamenten que es deixi la cadira de Catalunya buida i per tant les legítimes reivindicacions no seran ni exposades ni escoltades.

Aprofitant el moment la presidenta del grup parlamentari de Ciutadans, Inés Arrimadas, ha anunciat que demanarà una reunió amb el Govern espanyol després que Carles Puigdemont no hagi assistit a la Conferència de Presidents. “La cadira que deixa buida no és de CDC, és de tots els catalans“,

I ha afegit demanaré una reunió amb el Govern d’Espanya” per donar resposta als problemes reals dels catalans”.

I insisteix en la crítica afirmant que  : Ha deixat tirat a aturats, a gent que espera habitació en un hospital, als professors que donen classes en barracons i als autònoms“.

Més enllà de la consideració que es pugui tenir per les seves opinions la voluntat d’ocupar la cadira del President o almenys explicar-li a Rajoy la seva visió  del país pot quedar molt bé a nivell de compareixença mediàtica però a nivell polític o deixa de semblar d’un oportunisme innecessari i inútil.

La visió d’Arrimadas no deixa  de ser tant sectària o  fraccionada com la de Puigdemont ( que no hauria de ser així en aquest cas)  amb la diferència que Puigdemont és el President i ella, encara no.

Bon intent de protagonisme però efímer i sense cap mena de realisme polític.

 Donald Trump: “Buscarem amistats amb d’altres nacions del Món, Però vet aquí que ho farem  entenent que el dret de tota nació és Posar els seus  interessos per davant. No buscarem imposar nostre estil de vida a ningú, sinó brillar com un exemple a seguir. Enfortirem velles aliances i en formarem noves, i unirem al món civilitzat contra el terrorisme islàmic, que serà completament eradicat de la faç de la Terra”.

Aquest és un fragment del discurs de presa de possessió de la presidència dels Estats Units d’Amèrica.

Pot sonar a música celestial.

Quina amistat pot tenir amb Mèxic, o amb la Xina o amb tants altres països als que al llarg de la seva campanya els ha llençat alguna amenaça.

En fi veurem com va fent amics.

Per fer-ho li caldrà temperar-se una mica en la seva verborrea exaltada i insultant   i sobretot baixar un o més graus la seva arrogància.

 

De lectures

gener 22, 2017

Corazón amarillo sangre azul

Eva Blanch

Colección Andanzas  874

Tusquest Editores.

Barcelona, febrer 2016

El llibre és el recorregut pels darrers temps abans de la mort d’una editora i escriptora famosa. Aquets és el fil argumental però hi ha un fonament real, i és que la novel·la és la visió d’ algú que va viure de prop la mort de l’editora Esther Tusquets, hi ha en la narració una reconstrucció amb elements propis de la ficció de l’editora.  La personalitat de Tusquets en matèria cultural va ser altament pública i va gestar projectes culturals prou importants, no fa pas masses mesos va sortir també un altre llibre , el de la Milena Busquets que en “També això passarà” també reviu l’absència de l’editora Tusquets. Així doncs ens trobem amb un altre novel·la sobre els mateixos aconteixements i també com aquest van afectar a els persones que rodejaven a l’editora i escriptora.

Eva Blanch (Barcelona, 1968) va estudiar fotografia i disseny gràfic a l’Escola Superior de Disseny Elisava i en la Parsons School of Design de Nova York, i Psicologia a la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha exercit com a articulista en revistes de moda i tendències com Harper’s Bazaar i Marie Claire. El seu debut literari va tenir lloc en 2011 amb Això no està passant. En l’actualitat compagina el seu treball com a dissenyadora gràfica amb l’escriptura

Eva Blanch, cunyada de l’Esther Tusquets agafa la narració en primera persona i va desgranant els records de les situacions que van generar més impacte en la seva persona i alhora com es viu al llarg de la narració el llibre serveix també per alliberar-se de situacions sobrevingudes que poden arribar a superar la resistència de les persones.

El llibre comença amb una situació que de veure-la des de lluny pot semblar còmica una senyora gran en cadira de rodes trucant a una cas d’un cert luxe, va acompanyada d’un gos i de dues minyones sud-americanes i un seguit de bosses que cauen i s’obren i l’escena la completen un seguit de persones amb estelades i nens cridant i jugant amb banderes catalanes al voltant de al senyora. Uns descripció extremadament visual . La senyora, Emma, tant aviat com l’obren exclama: “Como puedes imaginar, he venido a morir”. A partir d’aquí s’inicia la narració amb la Clara com a protagonista que va desgranant els records dels mesos finals de l’escriptora, les rebequeries de l’Emma , les visites als hospitals, la  vida de la residència i tota el seguiment de les situacions a mesura que la salut de l’escriptora , L’Emma ,es  va degradant fins arribar a la seva mort. Paral·lelament  a  aquesta situació de la descripció de la decadència en al solut de l’escriptora , la Clara va trobant-se  amb les persones que han tingut una relació important amb l’Emma, es tracta de recollir materials per escriure, per fer una gran novel·la sobre Emma, desfila des de la periodista que explica l’entrevista que va fer a l’Emma, fins el poeta amb qui va viure un romanç fugaç però intens, o amb la seva secretària que va viure com l’editora lliurava la seva editorial a una gran empresa multinacional i ella es quedava en el lloc de directiva i com l’Emma no li va arribar a perdonar mai, o l’amiga entranyable quan procura explicar al part positiva de la seva relació.

Es dibuixa un personatge polièdric, una persona que estimava sense límit però per altra banda també tenia el seu costat fosc i descobrir-lo porta sorpreses  de les seves relacions. La Clara , que en aquest moments està en un procés d’aturada de la seva relació amb el  germà de l’Emna, L’Héctor, agafa les regnes de la situació i es preocupa dels dia a dia i de resoldre els grans conflictes que suposa el mantenir l’Emma i relacionar-se amb ella. La Clara es veu impel·lida  escriure la història per alliberar-se però també per conèixer una mica millor a l’Emma, tant el germà l’Héctor com a la filla de l’editora la Ginebra l’animen a que descregui les escenes que van vivint. El llibre és el contrast entre la personalitat abassegadora de l’Emma i la fragilitat del seus últims moments que gairebé té connotacions de tragèdia. El relat  de com van evolucionant les visites als metges, infermeres i cuidadores dona testimoni de la dificultat d’un declivi conscient i agreujat per la necessitat de l’editora d’escriure o bé de corregir alguns dels seus llibres per la necessitat de complaure a un vell amant.

La novel·la té tints dramàtics perquè el reflex de la decadència d’una persona intel·lectualment potent i ha tingut un paper important en la història cultural del país i enorme influència en el mon de les lletres, però malgrat això hi ha un pòsit d’humor en moltes de les situacions i en com els amics i col·laboradors de l’Emma van explicant la seva relació i la personalitat de l’Emma. Un text final de l’Emma escrit ja en la fase de la gairebé pèrdua  de la consciència activa l’ interès per l’escriptora que hi ha en l’Emma

Novel·la realment interessant i que té molta força com a narració  però també com a reflexió de com pot afectar una situació difícil en l’entorn pot també afectar directament a la situació de la narradora que tampoc passa pel millor moment de la seva vida i com també es denota un punt d’agror sobretot per la situació de crisi que va agafant també en els seves urpes a les classes benestants com és el cas del germà de l’editora.

Corazón amarillo sangre azul és la manera de nomenar a l’editora per part d’una de les ves amigues, un personatge realment impressionat , peculiar, original i només cal llegir com va descriure aquesta mateixa amiga la seva mort: : «Dejad en paz a los alcohólicos y no olvidéis que los cisnes cantan antes de morir».