D’altres fonts (III)

by

Article que intenta, més enllà de la retòrica, donar una visió molt, massa potser,  realitat de la situació del “procés”

 

El bucle interminable del procés: ni amb la llei, ni amb la força .Ignacio Varela. El Nacional. 09.01.17

 

Fa cinc anys que Catalunya està extraviada, acumulant divisió i frustració perquè els seus governants no troben la forma ni el moment de dir als seus ciutadans que els Reis d’Orient no existeixen

 

Primer es van convocar unes eleccions, que se les va anomenar “plebiscitàries”. No va funcionar. Van xocar amb el concepte, perquè una elecció parlamentària no té res a veure amb un plebiscit, i amb la realitat, perquè el resultat no va donar de si per aconseguir el que es buscava. D’aquí va sortir que els independentistes tenien força sobrada per governar, però no per provocar la secessió.

A continuació es va recórrer a un referèndum disfressat de consulta. Tampoc no va resultar. Va fallar el concepte, perquè una consulta només pot ser efectiva quan la reconeixen i admeten els consultats, i no va ser el cas.

No és tan sols un problema de participació. En unes eleccions o en un referèndum regular, fins i tot els que exerceixen el dret d’abstenir-se accepten la legitimitat de la votació i hi queden vinculats. Què passa, però, quan la meitat o més dels teòricament consultats repel·leixen el mateix fet de la consulta? Que qualsevol que sigui el seu resultat, és un acte fallit.

A més va fallar també la realitat, perquè dels 5,4 milions de ciutadans que podien intervenir en el “procés participatiu”, només 1,8 milions ho van fer per donar suport a la independència: el 34,4% dels cridats a votar. Fiasco conceptual i fiasco numèric.

I així està des d’aleshores la política catalana, atrapada en un bucle interminable, transitant erràticament pel laberint que els seus governants han creat, buscant una sortida que, simplement, no existeix.

Durant uns mesos, es mobilitzen pel referèndum, i no funciona. No va funcionar el 9-N i tampoc no ho farà al setembre, exactament per les mateixes causes. Llavors, se’n van a unes eleccions intentant obtenir-hi el mateix resultat, i tampoc no funciona. Primer de tot, perquè un parlament autonòmic elegit en el marc de l’Estatut no està habilitat per declarar la independència, i, segon, perquè els números no surten, i condueixen una vegada i una altra al mateix resultat: només els independentistes tenen força per governar, però no la tenen per consumar la independència.

I així, del referèndum a les eleccions i de les eleccions al referèndum, fa cinc anys que Catalunya està extraviada, acumulant divisió i frustració perquè els seus governants no troben la manera ni el moment de dir als seus ciutadans el que ells saben de sobres: que els Reis d’Orient no existeixen i que durant tot aquest temps els han estat venent una fantasia irrealitzable, bombolles de sabó. En aquest recorregut absurd, han inventat un producte jurídic estrafolari: la llei secreta. Estem fent una llei que canviarà la història, però la condició perquè surti és que ningú no en conegui el contingut.

Es parla d’un referèndum que sigui sobre la independència, que sigui legal (se suposa que d’acord amb la llei vigent, encara que sigui per reformar-la) i que sigui pactat (s’entén que amb l’Estat espanyol). És un altre trilema impossible, dels que tant abunden últimament: una d’aquestes tres coses ha de ser falsa perquè siguin certes les altres dos.

Si el referèndum és sobre la independència, no pot ser legal ni pactat. Si es vol que sigui legal, no pot incloure la independència com una opció. I si es produís el miracle d’un referèndum pactat que versés sobre la independència, encara continuaria sent il·legal. No era necessària la sentència del Tribunal Constitucional alemany sobre Baviera per constatar aquesta obvietat, però s’agraeix la claredat amb què ho ha explicat.

Si amb el referèndum no pot ser, anirem a les eleccions, diuen molts. Aquesta pel·lícula ja l’hem vist, i en sabem el final. L’enquesta de GAD-3 que ahir va publicar La Vanguardia s’ha encarregat de corroborar-ho. Si es convoquen unes eleccions a Catalunya –que és el que jo crec que passarà quan es comprovi que el camí del referèndum està cegat–, aquesta votació potser serveix per a diverses coses importants:

Per exemple, perquè es consumi el cantat sorpasso dins de l’espai nacionalista i es confirmi la primacia d’ERC; perquè Oriol Junqueras sigui el pròxim president de la Generalitat; potser per deslliurar-se del xantatge de la CUP i substituir-lo per una còmoda majoria de govern amb ERC, el PDECat i els comuns, amb el dret a decidir com a element aglutinador (i sense entrar en molestos detalls sobre la manera i el temps per concretar-lo). O per formar un govern més cap a l’esquerra en les seves polítiques, però menys esclavitzat per l’extrema esquerra antisistema. Junqueras serà més lliure i tindrà més marge de maniobra que Puigdemont. I com que el paio ha demostrat ser llest, jugarà amb aquest marge sense que sembli que renuncia a res.

Per al que no serviran aquestes eleccions serà per assolir la independència. Perquè tornaran a fallar el concepte (un parlament autonòmic renegant de l’autonomia) i els números.

La realitat és que les grans transformacions (i trencar un estat de 500 anys d’existència és sens dubte una transformació traumàtica, per molt que Junqueras provi de presentar-ho com un afer gairebé quotidià, sense més transcendència) només poden produir-se de dues maneres: o es fan pel camí de la llei o es fan pel camí de la força.

La trampa de fons del procés és que formula un objectiu que no es pot assolir ni per la llei ni per la força. I quan això passa, el que fan les persones adultes i responsables és revisar l’objectiu –o mantenir-lo en l’horitzó, però acomodant la seva pràctica a les possibilitats que ofereix la realitat–. En la política i en la vida, quan una pregunta no té resposta la culpa sempre és de la pregunta. I quan una aspiració no té un camí transitable, cal reconsiderar l’aspiració.

És evident que la sobirania catalana no vol –ni podria– imposar-se per la força. Així que només li queda la via de la llei. Participar de ple en l’espai institucional, treballar per reformar-lo i ampliar-ne els marges, esprémer al màxim les possibilitats que la llei ofereix per avançar dia a dia, establir en aquest marc les aliances que resultin més profitoses.

L’altra opció, continuar fent creure la gent que pot aconseguir-se un objectiu sense que t’acompanyin ni la llei ni la força, és simplement enganyar. Si, com sembla, hi ha eleccions en vista a Catalunya, li recomano una recepta saludable que practico últimament: no voti el que menteix millor, sinó el que menteix menys. Probablement perdrà, però vostè es quedarà més a gust.

 

 

 

 

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: