Noms propis (III)

by

PDECAT. El partit sembla que no aixeca el cap. Els problemes es van succeint. Als resultats més aviat dolents que els hi donen els enquestes cal afegir-li la manca de candidat que vulgui assumir el repte d’encapçalar la llista en les properes eleccions ja sigui en unes autonòmiques plebiscitàries o a les d ela nova república catalana. L’actual líder del PDECAT i actual President de la Generalitat ho ha deixat ben clar essent Fidel al que ja havia dit a l’assumir el càrrec: “La meva feina s’acaba amb aquest propòsit, jo no tinc cap vocació de ser president de la Generalitat, ho he dit moltes vegades. El meu càrrec és aquest període i s’acaba aquí” Això ho ha afirmat durant una entrevista a la Cadena SER. I a més marca ja un calendari: “d’aquí a un any no seré president  ja que “la legislatura acabarà a l’estiu, i farem eleccions constituents sis mesos després del referèndum”.  “És una legislatura de 18 mesos, els 18 mesos s’acaben a l’estiu. Hi pot haver un parell de mesos d’allargada tècnica”.

El partit doncs té el repte de trobar un cap de llista amb prou solvència per remuntar a les enquestes i donar continuïtat al projecte polític.

Sonen noms, Munté, Vila, Homs i el nom del  mateix Mas es osa damunt la taula.

La coordinadora general del PDECAT  Marta Pascal  ha assegurat que ara “no cal que ens posem a fer aquest debat”. Quan hi hagi un escenari electoral que sigui immediat, ja decidirem quina és la persona que ha d’encapçalar aquesta candidatura”.

La figura de mas emergeix altre vegada i ha estat valorada molt per part de Neus Munté, sobretot després que una enquesta indiqués que després de Puigdemont qui surt més valorat és Mas, tot i que ell ja s’ha descartat no només per la inhabilitació que pesa damunt d’ell sinó perquè ja ha dit del dret i del revés que només encapçalaria una llista si era en el marc de la nova república catalana.

La batalla successòria de Puigdemont començarà tant aviat quan es vegi el final d’aquesta legislatura que algunes veus la veuen ja a la cantonada.

 

Dolors Montserrat La ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, vol “ajustar” el copagament farmacèutic per als jubilats que cobren pensions més altes, en el tram de renda que va dels 18.000 als 100.000 euros.

Així ho manifestava la ministra en una entrevista a Ràdio 4.

L’afirmació sense matisos va aixecar immediatament la queixa i protesta de bona part del partits, del sindicats i naturalment dels mateixos pensionistes.

De tota manera la mateixa ministra ja matisar poques hores depsre´s veient al volada que prenien els seves paraules afirmant que era una proposta per estudiar i analitzar la situació per fer una proposta definitiva. De tota manera la Ministra també ha deixat clara : “Per als jubilats, la ministra aposta per mantenir el copagament farmacèutic de 8 euros al mes per als jubilats que no cobren res i fins als que tenen una renda de 18.000 euros l’any”.

I tot ho justifica dient : “Qui més té hauria de pagar més”.

I això només val pels jubilats i pel copagament de les receptes ? No estaria malament que la filosofia de pagament de la ministra s’estengués a tota al societat.

S’ha assabentat la ministra que l’augment de les pensions ha estat del 0,25 mentre que al inflació s’ha situat per damunt del 1,5?.

¿S’ha assabentat la ministra que en la darrera legislatura s’han suprimit i exclòs de la sanitat pública més de 400 fàrmacs, alguns d’ell d’us habitual d’aquest sector de la societat?

És conscient al ministra que el preu dels fàrmacs s‘ha apujat més del 0,25 %.

En fi que segur que cal afrontar el debat sobre el copagament de les medecines però no d’aquesta manera. Llençant la pedra i amagant la ma.

Si és una relliscada  fruit de la necessitat de mantenir la tensió informativa al voltant del seu ministeri, ja ho esmenarà però si entra en els seu càlculs, sense haver-ne dit res durant al campanya electoral ens trobarem un cop mes amb un cop als pensionistes i una autèntica astracanada política.

Però tot és creïble amb aquets govern.

 

 

Manuela Fernández Pérez, ( llegit al diari El Periódico) “ coneguda artísticament fins a finals dels anys 70 com la vedet Manolita Chen, ha mort als 89 anys a la residència d’avis de la localitat d’Espartinas (Sevilla), on vivia retirada de tota activitat artística.

L’exvedet va morir diumenge passat per causes naturals, i el seu cos ha sigut incinerat aquest dilluns en un tanatori de la província sevillana.

Nascuda a Madrid l’11 d’abril de 1927, va començar a formar-se com a artista als 12 anys a l’escola conservatori de Laura de San Telmo. Va debutar en el ballet Las Charivaris del Teatro Circo Price.

El 1944 es va casar amb l’empresari xinès Chen Tse-Ping, de qui va adoptar el seu cognom artístic, i tots dos van posar en marxa el 1950 el teatre que els va fer famosos a tot Espanya. El Teatro Chino de Manolita Chen va ser una empresa artística de teatre ambulant del segle XX, que va combinar circ, la revista musical i l’espectacle de varietats.

La seva activitat artística es va allargar fins a finals dels anys 70, quan li va ser diagnosticat un tumor d’oïda que li va produir una paràlisi facial, encara que el teatre va seguir funcionant fins al 1986”

Aquesta notícia ens ha retronat a al nostra joventut quan el Teatro Chino era un habitual, gairebé un clàssic de els nostres fetes majors i fires. Espectacle de lluentons, transparències  i algun inici d’un “destape” pudorós i en algun moment un pèl cutre.

Val la pena avui quan ha mort l’artista recupera l’entrevista que en Francesc ( llavors Paco) Escribano li va fer al “Setmanari de  Vilanova”del 22 d’abril de l’any 1977.

En fi cauen mites i icones de la joventut, el temps no perdona.

 

Josep Piqué L’exministre i expresident del PPC, , ha afirmat que “l’independentisme, com a idea política, jo crec que està derrotat”. Aquesta afirmació l’ha fet en una entrevist al diari El Mundo

 

Pero el último barómetro catalán indica que el independentismo no es el sentimiento mayoritario.

Ahí la buena noticia es que después de tantos años de agitación y de ocupación del espacio, el nacionalismo no han conseguido que exista una mayoría social para lograr que el proceso político no sea imparable. El independentismo como idea política yo creo que está derrotado pero lo que no está derrotado es la idea de que España no es un buen negocio y que qué es eso que no nos dejan hacer un referéndum aunque sea para votar que no.

¿El Gobierno de Rajoy entonces está dando pasos en la buena dirección? Saénz de Santamaría ha abierto despacho en Barcelona…

 

Yo también tenía despacho en la Delegación del Gobierno pero eso no sirve de nada si el incremento de la presencia no se traduce en un incremento de la interlocución entre el Gobierno y la sociedad catalana, que debe ir siendo consciente de que el Gobierno de España es también su Gobierno. Y que hay muchas cosas de las que hablar que no son las relativas a la soberanía. Cosas que merece la pena atender como cambiar el sistema de financiación autonómica.

Evidentment la percepció de l’ex-ministre és més que discutible. Les enquestes assenyalen dades que contradiuen les seves afirmacions. Però potser podria tenir raó. Només hi ha una manera de saber-ho que seria comptant-nos els que volen la independència i els que no.

I com ho fem.

Doncs amb un referèndum. Veta aquí si es fàcil saber si l’ex-ministre té raó o no.

Des de la seva posició d’influent en el centre dreta  espanyola hauria de treballar per fer possible la consulta si més no per veure confirmada la seva suposició.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: