Archive for febrer de 2017

Noms propis.(IX)

febrer 28, 2017

 

Joan Josep Nuet : Segons la fiscalia el diputat de Catalunya si que és pot i membre de la mesa del  Parlament ha estat  separat de la querella contra la resta de la mesa que van votar a de permetre que es tramités la proposta de resolució de Junts pel Sí i la CUP que advocava per convocar un referèndum unilateral sobre la independència i que va ser aprovada amb els vots d’aquests dos grups el 6 d’octubre

Segons al fiscalia Nuet :  “no pretenia com els querellats incomplir els mandats del TC, ni tirar endavant un projecte polític amb total menyspreu de la Constitució de 1978». I encara més , segons el fiscal, el diputat de Sí que es Pot «va actuar en la creença errònia d’estar complint amb les seves funcions com a membre de la Mesa, considerant que el control que podia exercir aquest òrgan era merament formal». «La falta de voluntat de sumar-se al projecte polític de ruptura unilateral amb el sistema constitucional s’infereix de la seva trajectòria com a diputat».

Realment és per estar emprenyat i molt.

El fiscal ve a dir-li a Nuet que no s’assabenta del que s’està proposant , vaja o bé que està despistat i li colen gols o bé que desconeix la terminologia política i li fan votar allò que no vol.

Realment al fiscalia està fent uns judicis de valor un pel irresponsable i fins i tot diríem que un pèl prepotents.

El mateix Nuet ha hagut de sortir i deixar clar que “No estava despistat quan vaig votar, sabia perfectament el que feia”. I sobre la querella afegeix que és  : “clarament política, darrere de la qual hi ha l’Estat i el PP. Amb aquesta querella es vol dividir els demòcrates”.

Ara resulta que al fiscalia té fins i tot al capacitat d‘interpretar si la decisió que pren un diputat és volguda i fins i tot si la seva voluntat és votar en determinat sentit.

Inaudit. Sembla broma però això està escrit. Entrem en una nova fase de la justícia

Realment per seguir creient en al justícia….

N’ hi ah per emprenyar-se , sens dubte.

 

Neus Munté consellera de Presidència, Neus Munté també podria estar emprenyada.

Afirmava :La Generalitat no ha rebut del Govern central “cap oferta de diàleg ni cap proposta d’asseure’s i parlar com a persones civilitzades com en un estat democràtic ha de ser”.

“L’única cosa que rebem són amenaces d’inhabilitació i que el diàleg s’ha de limitar a parlar del que ells volen”.

Rotunda. Concloent.

Segur que la trobada entre Puigdemont i Rajoy va ser un dinar entre persones civilitzades . O no?.La Consellera va haver de menjar-se les seves paraules amb patates, ja que l dia 11 – ho sabés o no ho sabés ella hi va haver una reunió entre els dos president i entenem que civilitzada.

I per tant el seu enèrgic desmentiment estava fora de lloc, en fi que l’han deixat com es diu popularment amb el cul a l‘aire.

I ara a fer mans i mànigues en fer allò  de donde dije digo digo diego.

I així ho justificava en una entrevist al diari El País  “podria haver-me explicat millor i dir que tot allò que no forma part de l’agenda oficial no tinc per què conèixer-ho ni explicar-ho”.

Ah!
“Per això dic que m’hauria d’haver limitat a dir que una cosa és l’agenda pública i una altra la privada. En cap cas he mentit respecte a que hi hagi una negociació oberta o persones negociant alguna cosa”

Potser no  va mentir però vaja marejar la perdiu sí que ho va fer.

“No estem parlant d’amagar una reunió. El que és especialment rellevant és si hi ha disposició de diàleg del Govern, que no existeix, i que l’operació diàleg és una gran mentida”.

Evidentment que no es tracta d’amagar cap reunió, per això sí des del bon principi en que es va dir que existien converses per comtes de negar-ho amb rotunditat i contundència com va fer ells,es podria  haver  parlat amb normalitat del que va succeir , doncs tant tranquils.

I si no li havien dit potser que pensi si té la confiança del President, potser no se sent desautoritzada ella, però pe molts ja ho està

 

Juan Luis Cebrián president del Grup Prisa, s’ha passat tres pobles en una entrevista que li ha fet el diari El Mundo, el seu competidor , ha deixat anar algunes perles  que fan una mica de basarda

 El debate sobre Cataluña ya no está centrado en las competencias de unos y otros, sino en la independencia o el llamado derecho a decidir.

El derecho a decidir no existe. El problema es que los políticos no se atreven a decirlo. No son capaces de decir: «Ustedes no tienen ese derecho. Y sólo hay dos maneras de que lo tengan. O el actual sujeto de soberanía renuncia legalmente a él o ustedes lo arrebatan de forma ilegal». Aquí aparece algo de lo que nadie habla: el poder político.

¿Qué quiere decir?

El poder es esencial en la política. Y Cataluña no tiene poder político para separarse de España.

¿Se refiere a los votos?

No sólo. El poder es el resultado de un conjunto de cosas: votos, conciencia social, dinero, armas. En el libro cuento mi visita a Nicaragua con García Márquez. Aquella escena, cuando vemos pasar la comitiva de Fidel levantando polvo… Gabo se queda extasiado y me dice: «Mira. Es como los emperadores romanos».

¿Y si convocan el referéndum?

Hay que prohibirlo.

¿Y si ignoran la prohibición?

El artículo 155. Suspendes el Gobierno de la Generalitat. Al presidente de la Generalitat. A la presidenta del Parlament. A uno, dos, tres cargos públicos. A los que hayan convocado el referéndum. Acabados. Ocupas tú el poder.

 

I s’ha quedat tan panxo.

Amb afirmacions de dels sectors suposadament progressista de l’Espanya més profunda estem arreglats.

No cal ja ni Rajoys ni governs del PP, sinó que amb els poders més o menys fàctics ja en tindríem prou.

Albert Batlle. S’escolta remor de sabres al Mossos. El director del cos l’exregidor socialista de l’Ajuntament de  Barcelona Albert Batlle ha generat unes certes crítiques en el cúpules del PDEcat i d’ERc i de fa temps ja  la CUP.

Per què ?

Doncs perquè en una entrevista a televisió  Batlle responia el següent quan se li preguntava sobre unes hipotètiques detencions de Puigdemont o de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell: “La policia té una dependència i actua com a policia judicial de la fiscalia i dels jutges. Ha complert aquesta funció, i per descomptat la seguirà complint”.

Anatema!

“Hem de tenir bona part del funcionariat i de la policia al nostre costat“. Diuen des del món més intransigent de l’independentisme.

I per tant es qüestiona la “fidelitat” del director dels Mossos.

Ja veiem doncs que l’Albert Batlle sembla que no té massa bona  peça al teler.

Si comença la llista de fidelitat potser no durarà ni quatre dies més.

I la veritat és que els seu treball ha estat elogiat en diverses ocasions per part del Conseller Jané.

Fa temps que el debat sobre quina legalitat han d’obeir el mossos en cas d’enfrontament, la seva fidelitats a la Constitució que van jurar complir i fer complir o a una hipotètica nova legalitat catalana.?

En fi més  material per anar fent bullir l’olla sense aturador.

Que no decaigui la festa!!

 

 

 

Anuncis

Encara més Carnaval

febrer 27, 2017

Per tancar aquesta diversitat de  texts  sobre el carnaval n’anotem avui un escrit pel Bienve Moya.

No cal dir que el Bienve Moya és de les persones que més en saben sobre festes i sobre el Carnaval. La recuperació d’aquesta festa en el seu model actual a Vilanova és en bona part gràcies a ell.

Ara que n’és el temps, uns apunts sobre Carnaval

Per Entendre El Carnaval De Vilanova I La Geltrú, Quatre Apunts D“Idiosincràsia Local” I Altres Acudits. Caràcter del carnaval local

Diu Oriol Puig i Almirall en “El Carnaval vilanoví, dades per a la seva història” editat per l’Ajuntament vilanoví i  El Cep i la Nansa, llibre que considero prou informat per fer-lo servir com a referència suficient sobre la festivitat; cal dir que per resseguir el carnaval vilanoví també podem comptar amb el llibre de Xavier Garcia “Vilanova i la Geltrú i el seu gran carnaval”, més tota una sèrie d’articles apareguts en diversos programes de carnaval -sobretot  el de l’any 2000 redactat per Albert Tubau- consultables a l’Arxiu Comarcal del Castell de la Geltrú. També he rellegit altres materials redactats per Ricard Belascoain, Sixte Moral i pel propi autor d’aquesta obra, apareguts en diverses revistes, com ara l’Avenç, i sobretot els del Diario de Villanueva y Geltrú i el seu successor Diari de Vilanova i la Geltrú. En el seu llibre, Oriol Puig i Almirall ens assegura que “… els vilanovins d’altres èpoques… tenien com a màxim esplai de l’any el Carnaval”. Aquesta singularitat es donava, segons ell, per obra i gràcia de la idiosincràsia del nadius. Certament, aquesta idiosincràsia, aquest caràcter, deuria haver existit, si més no hauria existit en un altre temps en que la significativa i deficient comunicació per terra amb la resta del territori ho va permetre. Aquest estat d’escassa comunicació terrestre va durar fins les darreries del segle XIX amb la construcció de la carretera de les costes de Garraf i la inauguració del ferrocarril Valls-Vilanova-Barcelona el 1881. Un exemple fiable de com n’era de singular aquella incomunicació de la vila la il·lustrem amb la notícia de que encara el 1864 subsistia la línia marítima que, fent escala a la rada de Vilanova, duia passatge i càrrega fins a Barcelona o altres localitats de la costa. La incomunicació per terra que existia amb les poblacions veines era compensada pel camins de la mar, que unien la vila amb els territoris amb els quals comerciava, des d’Itàlia a Cadis i les Canàries, i sobretot amb les Antilles. Aquesta particular comunicació marítima i aïllament terrestre, entre altres peculiaritats menys versemblants, justificaria, segons l’autor, la singularitat de la festa vilanovina. No ens ha d’estranyar gaire aquesta situació d’incomunicació de les viles del litoral amb el país interior, fins fa ben poc l’accés a les poblacions més recòndites de la dita Costa Brava (i encara avui) no era pas d’admirar. Sobre la situació descrita per Puig i Almirall en relació al què justificaria la singularitat del carnaval vilanoví, encara avui trobaríeu a la ciutat qui us defenses aital teoria i us la fes avinent amb mil detalls. Tal és l’abstracció i embadaliment d’un sector de la vila amb seu imaginari.

Cal afegir que entre les poblacions veïnes, els aborígens vilanovins són acusats de llunàtics, aplicant-los-hi sense compassió la gesta de pretendre pescar la lluna en un cove, bertrenada amb voluntat ofensiva que els naturals accepten, amb un somriure de sarcàstica suficiència, sense complex de cap mena. «Gent de foguerada ─en diuen—: en vint minuts alcen un castell de guerres que després deixen caure perquè ja els avorreix el joc». Per a sustentar aquesta dada sobre el caràcter local Puig i Almirall ens proporciona un parell de velles anècdotes. Diu que “el 1875 malgrat la proximitat de les envestides carlines i la presa d’hostatges que aquells dies es feien de poblacions veïnes, el carnaval de la ciutat resultat dels més lluïts, amb força presència de forasters”. I continua el cronista assegurant-nos que “en una altra vila això podria estimar-se com el comportament d’uns inconscients o agosarats; a Vilanova ─assegura─ un poble que emprengué i reeixí en les empreses més desproporcionades (deu referir-se a l’empresa de embarcar-se en construir la línia ferroviària Valls, Vilanova, Barcelona amb capital essencialment local) cal admetre que era el comportament connatural en ells”. Una altra anècdota que conta Puig Almirall. Diu que “el 1854, essent Espartero, Duc de la Victòria, president del Consell de Ministres espanyol, tingué lloc el pronunciament d’O’Donell. A Vilanova se celebrà amb grans desfilades la reivindicació de la Milícia Nacional, Doncs bé, a manca de suficients uniformes molts [dels manifestants] ho feren amb disfresses que havien servit per una mascarada del carnaval [d’aquell any]”. Aquesta ultima anècdota, encara que el discret Roig Almirall no ho comenti, ens informa del proverbial tirant iconoclasta de la majoria dels vilanovins els quals, per posar un exemple, avui encara vesteixen amb una disfressa per a cada ocasió, l’estàtua dedicada a un prohom de la ciutat que s’alça al mig de la plaça de la Vila, davant de l’Ajuntament, durant les festes principals. Poca-soltada que no sol alçar cap escàndol entre la gran majoria de la població, ni les autoritats es molesten en corregir.

 

 

I ara, Carnaval !

febrer 26, 2017

L’any va fent pujada encara, i forta. De tant en tant  trobem algun replà, potser per reposar una mica, potser per canviar el ritme i serveix també el replà per trenca la rutina. Hem oblidat ja Sant Antoni i la Candelera  i  estem de ple en la setmana de Carnaval, ja ha passat el ball de mantons i avui encara tenim el gust dolç i embafador de la merenga. Hem entrat en la setmana més arrauxada de la ciutat, més aparentment trencadora i estripada de fet , la setmana més inflamada de  sensacions i potser la més impostadament subversiva. El Carnaval serà present  en molts aspectes de la nostra quotidianitat. Un calendari d’activitat i actes ja  prefixat  ens portarà ,segons el que ens plagui o no, a mostrar-nos col·lectivament en la festa . En afectarà segur,  tant  si és que ens va la marxa com si en  fugim  com a gats escaldats. La ciutat s’amara de Carnaval.

Sigui quin sigui el nostre rol en el carnaval segur que notarem les conseqüències i en general seran  per fruir, per implicar-nos en qualsevulla de les manifestacions festives que tenim ja molt apamades però que cada cop són diferents,per retenir  el gust del xató, l’empallegosa  textura de la merenga,l’olor i la pols del caramel, i contemplar les banderes al vent , escoltar  la xaranga o la banda començant un cop més el Turuta i les cames seguint el ritme de manera inconscient – massa ràpid a vegades –.I aquí proposo que en algun moment totes les xarangues juntes toquin un Turuta en record i homenatge al Ramon Centaño  l’introductor d’aquestes formacions musicals  al Carnaval de casa.   Això no s’atura i  i ja estem  de ple immersos en l’ambient del Carnaval de la ciutat. Una de les festes més preuades, reconegudes i participades  per part de la ciutadania però també potser la  més debatuda, qüestionada  i amb més  alarmes per la situació de crisi – real o percebuda i no real – en que permanentment la volem col·locar. Festa que va tenir un avenç substancial durant la transició democràtica, reproduint models que encara es recordaven  d’abans de la guerra. La Festa ha anat canviant , anant endavant i reculant en funció de la disposició de la gent que hi participa. En definitiva  tenim el que tenim i el que hem volgut tenir  i sempre es poden fer exercicis de caire  nostàlgic, de desitjos i  ficció, del que podríem tenir i no tenim. Però hem de viure la realitat – si no volem auto enganyar-nos- i adequar la festa al que es vol col·lectivament avui sense ignorar ni desprendre’s de les arrels que han fet del Carnaval una festa en la que  tothom que vulgui  hi hauria de trobar alguns element que els fes vibrar, que ens faci  identificar amb la ciutat, amb uns costums, amb una pertinença col·lectiva, amb una manera de viure i gaudir.

La necessitat de trencar la rutina, de capgirar  ni que sigui breument la quotidianitat,de remoure la normalitat de la vida ,dóna també un al·licient per participar activament a la festa. Temps de  disbauxa  que, la pròpia tradició permetia, abans d’entrar en el període de quaresma amb el sacrifici del cos i també en el recolliment de l’anima. El Carnaval trenca rutines , subverteix els rols que tenim encomanats,ens permet riure’ns de nosaltres mateixos, de treure a la llum els secrets ben amagats, en definitiva de fer una catarsi col·lectiva fent    de la festa un cant  a seguir vivint en plenitud.  Més enllà del debats i les presumptes crisi que comenci la festa, que els mascarots – genuïns- ens atabalin amb la veu de falset repetint: Què no em coneixes? I  sobretot, sobretot que no falti el crit de  Comparsers/eres, !!, la plaça és vostra.

Que duri…

 

Publicat al Diari de Vilanova el 23 de febrer del 2017

D’altres Fonts (IX)

febrer 25, 2017

Dos articles sobre els mites del procés que em sembla que toquen molt de peus a terra i diuen algunes varietats  , potser incòmodes però que ven a ser una posada en pràctica d’allò que algú ho havia de dir que va fer fortuna temps enrere.

 

El ‘procés’, entre Rosa Parks i els capitans d’abril. José Antonio Sorolla. El Periódico. 17.02

 

Els qui accepten que es compari la dona negra que el 1955 va reptar els EUA al segregacionisme amb el moviment independentista banalitzen el racisme. Denota intransigència dir que el Fossar de les Moreres és «profanat» per una ‘performance’

El procés sobiranista català s’ha volgut presentar com una revolució. La «revolució dels somriures»  se n’ha dit. Aquesta autodefinició oblida que les classes mitjanes no han protagonitzat mai una revolució, més aviat han sigut la base i el suport de moviments nascuts al segle XX que no seria educat recordar. També seria un error comparar-los amb el que passa a Catalunya des del 2012, encara que sigui fonamentalment un moviment de classes mitjanes.

L’última mostra d’aquest afany de comparar el procés amb una revolució ha sigut el detall d’escollir la cançó ‘Grândola, vila morena’ per acompanyar l’entrada d’Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau al Palau de la Generalitat per ser rebuts pel president Carles Puigdemont després de finalitzar el judici sobre el 9-N. Mentre els tres jutjats entraven a la Generalitat, el carilló del Palau tocava la cançó de José Afonso que va donar la consigna perquè els militars portuguesos iniciessin el cop revolucionari del 25 d’abril de 1974.

Revolució és transgressió. Malgrat això, el nivell de transgressió de la «revolució dels somriures» és tan alt que ni tan sols és capaç d’acceptar una performance al Fossar de les Moreres, que l’Ajuntament va retirar dissabte després que molts revolucionaris incendiessin Twitter, com es diu ara, indignats perquè la manifestació artística, ideada per alumnes de la Facultat de Belles Arts, havia «profanat» el lloc sagrat de la resistència de 1714. La mateixa intransigència ja s’havia desfermat abans contra uns urinaris col·locats al Born i contra l’exposició sobre el franquisme.

Un altre dels mantres de l’independentisme consisteix a equiparar el moviment secessionista a la lluita contra l’apartheid. Ho van tornar a fer Ortega i Mas diumenge a TV-3 al recordar el gest de Rosa Parks, la dona negra que es va negar a cedir el seient d’un autobús a un blanc a Montgomery (Alabama) l’1 de desembre de 1955. Ortega, que la va anomenar ‘Sara’ Parks, i Mas van utilitzar l’exemple per defensar que a vegades les lleis no s’han d’obeir i per reivindicar actituds de rebel·lió que acaben canviant la legalitat.

Tot i això, els qui compren aquesta comparació l’única cosa que fan és banalitzar el racisme i el segregacionisme, un dels pitjors crims contra els drets humans. Parks reclamava amb el seu gest un dret humà que se li negava, cosa que està molt lluny de la reivindicació política de la independència d’un territori, per legítima que sigui, en una situació democràtica. Espanya continua sent una democràcia, defectuosa, però democràcia, per més que el conseller d’Exteriors, Raül Romeva, declari a la revista belga ‘Knack’ que «fa temps que Espanya ha deixat ser un Estat de dret» perquè «no existeix separació de poders».

Rosa Parks i José Afonso s’uneixen així a altres inspiradors del procés, com Martin Luther King, Nelson Mandela o Mahatma Gandhi, tots adoptats sense rubor per Mas per a una causa que desconeixien.

 

 

A la ciutat sacralitzada. Miquel Molina. La Vanguardia. 19.02

 

Els autors argumenten que envoltant de carretons de supermercat el peveter del Fossar de les Moreres pretenien evocar com “el foc ens permet crear una llar pròpia a l’exterior, allà on el fred no és present, allà on s’expliquen les històries, mentre els nostres extasiats ulls es perden en el flux continu de les flames”. Firmaven l’obra Silvia Arenas, Guillem S. Arquer, Albert Gironés, Alícia Vogeli Anna Vilamú, estudiants de Belles Arts a Barcelona, i els tutors Núria Gual i Miquel Planas. A la seva pàgina de Facebook es pot llegir avui l’advertència “ Activitat anul·lada”. Com es recordarà, el muntatge artístic va ser retirat per l’Ajuntament després de les crítiques formulades per persones de sensibilitat sobiranista, que hi veien una falta de respecte als morts del 1714 que hi ha enterrats.

Si acceptem que en el moment en què l’artista exhibeix la seva obra perd el monopoli de l’opinió sobre el seu significat, se’ns permetrà dir que la instal·lació ens evocava un escenari molt contemporani de penúria econòmica: carretons d’anar a comprar sense compra i éssers invisibles refugiats a l’abric d’una flama precària. Aquella “ llar pròpia a l’exterior” que han volgut representar els joves artistes és una llar sotmesa als rigors de la pobresa alimentària i energètica, una llar sumida en el mateix estat d’intempèrie que avui diuen combatre els líders de gairebé tots els partits. Suggereix el desemparament absolut. És una obra que ha sorgit al voltant de l’únic foc perenne en una ciutat que de tan global ha perdut la seva condició humana, un muntatge que denunciava i commovia sense faltar al respecte a ningú, en definitiva.

I, malgrat tot, la ciutadania amb prou feines va tenir ocasió de valorar-lo, probablement perquè va ser víctima d’una picabaralla política (la força d’ Ada Colau és ara l’enemic electoral a batre) que poc té a veure amb el respecte al memorial de guerra: en el mateix espai han estat penjats gegantins plafons publicitaris sense que ningú posés gaire el crit al cel.

 

No hi ha dubte que la recuperació i preservació de la memòria històrica és un repte que concita un amplíssim consens entre els partits parlamentaris catalans. Però la reivindicació i la musealització del barri de la Ribera i del Born com a epicentre d’uns fets crucials en la configuració del que avui s’entén per Catalunya no hauria de limitar un ús lliure (encara que raonable) de l’espai urbà.

Ho advertia aquests dies la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya: “Sabem que el Fossar de les Moreres és un lloc amb una càrrega històrica i simbòlica concreta, com ho poden ser molts altres llocs de Barcelona. Però també és un lloc públic i considerem que ningú no se n’hauria d’apropiar”.

Les crítiques al muntatge dels estudiants de Belles Arts succeeixen la polèmica per l’exhibició d’un Franco eqüestre decapitat al Born i la negativa a permetre que al Saló del Tinell es rodés un episodi de la sèrie de TVE Isabel. El mateix Ajuntament de Barcelona va anunciar l’estiu passat que es plantejava limitar els rodatges a les bateries antiaèries del turó de la Rovira a aquelles filmacions que tinguessin a veure amb el valor històric del lloc, i va insistir en la idea de la ciutat limitada, restringida o fins i tot sacralitzada.

Mentrestant, gaudim amb l’ús immisericordiós que el cinema i la televisió fan dels escenaris històrics de les ciutats de Nova York, Londres o Los Angeles (quantes vegades no les hem vist reduïdes a cendres?). I ens sembla el més natural del món que als països anglosaxons s’utilitzin alguns cementiris plens de morts de totes les guerres com a parcs en els quals es permet anar a córrer, fer pícnics, becaines o assistir a concerts de jazz entre les tombes.

Roda el món i torna al Born. Però del Born i dels seus usos restringits en tornarem a escriure un altre dia.

 

 

De Carnaval.

febrer 24, 2017

Ahir dijous va començar la setmana més arrauxada a al ciutat. Però el Carnaval ja ha tingut el seu pròleg en el lluït ball de mantons i les competències musicals i alguns balls de disfresses pels més petits.

A partir del dijous gras  la ciutat es descontrola controladament i es capgira amb l’orde natural de la festa.

Els propers dies anotarem algunes impressions carnavalesques escrites els darrers anys.

 

tot s’hi val?

Som d’una generació que va heretar aquella rotunda afirmació de que per “carnaval tot s’hi val”. Però, ¿Hi ha avui diferència entre Carnaval i la vida quotidiana? ¿No és un autèntic carnaval sentir, veure i viure  algunes situacions que suposen la més tràgica mascarada?. Vegis el món de les finances si no ha estat un carnaval d’enriquiment desenfrenat amb conseqüències nefastes per una gran majoria.

Ens posem la màscara els dies assenyalats? , o la portem sempre?. Alguns discursos que sentim cada dia  no ens recorden el sermó d’un Carnestoltes  en una deriva cada cop més reaccionària que deixa la refrescant ironia per perdre’s en un insidiós reguitzell de crítica de baixa estofa com veien i sentim cada dia

Mantenim el carnaval com un dels elements de referència “indentitària” ? En disfressem combinant la gel·laba, la barretina, el ponx amb uns tocs xinesos? Cap a on anem? Carnaval multicultural o intercultural?.

Mostra clara de la particpació de al societat, dita, civil? O un seguiment rutinari amb incorporacions  suposadament innovadores. Quan es va contra la desigualtat aquí encara parlem de concubines…

Malgrat tot, que comenci la festa, que els mascarots – genuïns- ens diguin: Què no em coneixes? I  sobretot, sobretot que no falti el:

– Comparsers/eres, !!, la plaça és vostra.

Que duri…

 

( Eix Diari  2009)

 

Comparsers,la plaça és vostra!!

Perquè malgrat quan em vesteixi seré conscients de que un any més he augmentat un parell de maleïts centímetres de perímetre haure d’aguantar la respiració per posar-me els pantalons  i igualment  m’hauré d’embotir a   l’americana sense possibilitat de cordar-la i amb el perill evident de que en llençar els caramels em petin les cises, però així i tot comparsers la plaça és vostra!

Perquè malgrat maleeixi que la meva entimat no usi samarreta i pugui portar una folgada  talla XXXl i anar amb comoditat, comparsers la plaça és vostra!.

Perquè encara que seguint els consignes estalviadores el President Mas – que ja se’l coneix  com un President  “manostijeras” obsessiu- retalli un 10 % la meva bossa de caramels aquests em pesaran, i molt a l’hora de començar a saltar , comparsers la plaça és vostra.!

Perquè encara que hàgim tots plegats seguit la consigna presidencial i llencen en total un 10 % menys de caramels hi haurà, fruit de  la crisi, més recollidors no oficials i se’ns posaran entre las cames amb més intensitat encara amb la galdosa bossa de plàstic , i els haurem de seguir empentant  amb suavitat i delicadesa  o no, comparsers la plaça és vostra!.

Perquè malgrat nomes porti vint minuts de saltar i córrer, fer passades ponts i altres mil fil.ligranes oblidades  , més vermell que un perdigot i reclami oxigen per l’amor de déu, comparsers la plaça és vostra !.

Perquè quan ja no pugui gairebé´ més , hi tornaré per no quedar malament i demostrar-me a mi mateix que la joventut està al cap i no a les cames (fals!) , tot i que demà estaré cruixit i molt  i de reüll veure i sentiré  enveja  – molta i segurament sana-  dels bots que sense parar  quan encara queda bona estona per acabar, fan els que tenen  10,20,30 40 anys menys i  no paren de saltar com cadells esbojarrats però, comparsers la plaça és vostra!

 

( Diari El Punt , 2011)

 

Petita sonata  comparsera.

  L’al·legro.

Es pot aixecar el dia amb fred o amb temperatura suau,amb sol, ennuvolat o amb pluja ,vent o neu , res no impedeix que a primera hora del matí es vegi,al meu entendre, el millor espectacle de  la jornada comparsera. És un espectable visual, acolorit, civilitzat, impagable, recomanable de totes , totes per entendre la màgia del carnaval. Es tracta de veure matinar  a la ciutat  -encara amb el vòmit de la festa arrauxada  de la nit  present als carrers i a les places i algun mascarot despistat fent tentines –  amb nombrosos comparsers i comparseres que immaculats, impol·luts  encara, amb la barretina ben posada i els clavells fixats als cabells de la comparsera,   acompanyats o sols  van i venen a cercar la parella amb l’obsequi a les mans per la parella ( cal ser generosos, dels bombons i les flors s’ha passat a obsequis més sofisticats d’acord amb els temps )   o s’adrecen  al punts de sortida de l’entitat  donant una imatge insòlita del carnaval ,multicolor, tendre , fresc , imaginatiu, de bellesa plàstica. Aquets anar i venir, aquest discórrer col·lectiu és meravellós com a  imatge . Tot plegat respira l’alegria dels grans dies. El preludi de la festa es magnifica pels carrers, la festa recupera un cop més l’espaí públic , l’espai de tots, l’espai que molts dies a l’any és pel negoci avui és per la relació, per la  gresca, pel seny i la rauxa, pel desgavell ordenat, pel color i l’olor… Passejar aquella hora per la ciutat és entendre una mica més el misteri de la festa, com una acció banal, saltar i llençar caramels , pot esdevenir una identificació col·lectiva de gaudi tribal.

 

(del llibre Les Comparses, 2012)

 

Carnaval!, sempre carnaval

Una de les raons que demostren la mala salut de ferro del nostre Carnaval de Vilanova és que permanentment hi ha alguna polèmica, discussió o debat.

Si el Carnaval fos mort en cantaríem les absoltes i punt i final. Si està viu sempre hi hem de trobar algun però, i buscar-hi els tres peus al gat com a mostra de la seva riquesa i també perquè no dir-ho un cert nivell d’auto-odi que ens fan veure les coses sempre més malament del que estan en realitat.

Però no cal patir, això no és nou.

Històricament hi ha hagut la queixa, la lamentació, l’exercici de la nostàlgia negativa més esterilitzant.

No és res nou i sempre, sempre cal trobar algun tema polèmic o de divergència per poder parlar de la crisi total o parcial del Carnaval.

Això ha passat sempre, almenys des de que hi ha constància escrita del Carnaval…

Ja primer es van queixar dels guixots (els més joves ja no saben que és això, que no era res més que una mena de caramel amb farina i molt punxegut) el mal que feien o dels vidres que es trencaven, això ja ho diu El Qüestionari Zamora del segle XVIII: asegurándome que años ha habido que han gastado mucho más allá de 100 arrobas de ellos, rompiéndose varias vidrieras  de algunas casa……….

 

( Eix Diari, 2016)

Hi a o no hi ha negociació?

febrer 23, 2017

L’antologia del guirigall :

Artur Mas fa una conferència  Madrid i alguns opinadors consideren que fa una oferta de tercera via inèdita en el llenguatge de l’expresident.

Les seves paraules són mal interpretades o bé és una estratagema més en allò de ser astuts davant  de l’estat hi potser ha volgut per crear de nou una sensació de  possible entesa.

Això, aqueesta mena de sensació de desgel sembla que continua amb d’hipòtesi de diàleg. Així, coses que s’han dit,

El delegat del Govern central Enric Millo al Tres vint-i-quatre: “Les converses, les trobades, es produeixen, i de vegades són públiques però no sempre. De fet, perquè les coses es puguin parlar amb la serenitat que requereixen, fer-les públiques ho dificulta”,”El diàleg existeix i estem treballant per trobar un camí de sortida, que no és el referèndum”. 

la consellera de Presidència, Neus Munté. La Generalitat no ha rebut del Govern central “cap oferta de diàleg ni cap proposta d’asseure’s i parlar com a persones civilitzades com en un estat democràtic ha de ser”.

“L’única cosa que rebem són amenaces d’inhabilitació i que el diàleg s’ha de limitar a parlar del que ells volen”

President Puigdemont : “No hi ha cap negociació ni privada ni oficial. I creguin-me, ens agradaria. Seria ja hora que si el Govern espanyol té ganes de parlar sobre alguna proposta concreta posi alguna cosa sobre la taula”.

Sobre l’aposta pel diàleg expressada en reiterades ocasions pel Govern,  Puigdemont  l’ha comparat  l’Esperit Sant: “Tothom parla d’ell, però ningú ho ha vist”.

 Gabriel Rufián,  portaveu d’Esquerra al Congrés va admetre que Raül Romeva, conseller d’Exteriors del govern català, parla amb ell després dels seus viatges. “Hi ha coses que s’estan fent i no es poden dir. I dit això, el que sempre diu el Raül, que sempre diuen el mateix a tot arreu. ‘Però aneu de debò?’. I tant que anem de debò. I això no és fer un altre 9-N, sinó fer un referèndum vinculant, on passin coses al dia següent “. 
Xavier Gracia Albiol , coordinador del PP a Catalunya ha assegurat que el govern espanyol no està portant a terme “reunions secretes” amb el Govern i ha mantingut sobre la taula la proposta de diàleg però deixant el referèndum a banda.

Mariano Rajoy , President del govern espanyol: “No hi ha hagut reunions privades, però sí hi hagués converses secretes o discretes no les explicaria perquè aleshores deixarien de ser discretes o secretes”.

I ho acaba d’enredar el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, quan assegura en un esmorzar informatiu a  Madrid en el club Siglo XXI  que hi ha hagut contactes “discrets i al més alt nivell” entre el govern espanyol i la Generalitat. Ha afegit que : “Tenia constància dels contactes entre els dos executius
“Si no parlessin caldria treure’ls la targeta vermella als dos ja que fins i tot per barallar-se cal parlar”,.
Iceta també ha dit que creu que el president Carles Puigdemont i el president espanyol, Mariano Rajoy, s’han reunit En qualsevol cas, ha admès que “per desgràcia” les posicions que s’estan fixant són les conegudes.”

A partir d’aquí més llenya al foc.

Peixet per la premsa.

Desig no fet realitat.

Batalla intestina del PP entre “sorayos” i “cospedals” per fer-se la traveta

Partida tennis taula.

Tres negatives.

Quiquiriquic! Quiquiriquic!

I el gall va cantar, i ho va fer a través de la Vanguardia d’ahir en que en una informació signada per la Lola Garcia, generalment molt ben informada, explicava que Rajoy i Puigdemont van dinar a la Moncloa el dia 11 de gener. Dos paràgrafs de la informació de la periodista :

“El dinar va tenir lloc a instàn­cies de Rajoy. El president havia recuperat la conferència de presidents autonòmics, que es reuniria el 17 de gener. Volia convèncer Puigdemont perquè hi assistís. Li semblava un primer pas per reconduir les relacions i respondre a algunes reclama­cions catalanes, com el finançament, la dependència o la pobresa energètica. Així ho va plantejar al seu interlocutor durant la trobada.”

“Els dos presidents van decidir ser discrets sobre el seu dinar i mantenir la cita oficial que tothom espera i que encara continua pendent. Rajoy va informar del contingut de la trobada Soraya Sáenz de Santamaría, i Puigdemont, el seu vicepresident, Oriol Junqueras. A partir d’aquí, la informació sobre l’existència d’aquesta reunió s’ha anat ­escampant com una taca d’oli.”.

 Ara el debat és si ens van mentir o no. Tant se val ,el que comptaria fos que entre plat i plat haguessin pogut resoldre algun dels temes plantejats. Mentre  no sigui així tampoc cal especular si s’han fet reunions secretes, discretes o púbiques perquè si no serveixen per res es com si no existissin.

Es tracta de fer veure que ‘altre és més intransigent que tu.

Molt bé. Així anem.

Relacions.

febrer 22, 2017

És l’associació entre els elements d’un o diversos conunts.

Es poden definir mitjançant una regla general o especificant les regles entre els elements una a una.

( dels diccionaris).

Alguns exemples pràctics.

La relació entre el PSC i el PSOE encara s’està negociant. La història del socialisme català té a l’any 1978 la data en que es van arribar a  un acord entre els socialisme català unificat al voltant del PSC Congrés i el socialisme espanyol. La relació va acabar amb la pràctica desaparició del PSOE a Catalunya i el reconeixement del PSC com a partit dels socialista en l’àmbit territorial català.

Va tenir fins i tot grup parlamentari…

Ha plogut molt, han fet tempestes, i hem patit sequera.

Hi ha hagut moments complicats i s’ha hagut de navegar sobre aigües turbulentes més d’una vegada.

Però tot va petar com a conseqüència de la defenestració de Pedro Sánchez i la consegüent decisió d’abstenir-se en al votació de fer president a Mariano Rajoy.

Els diputats del PSC van votar que “no” i aquí va començar la crisi.

Crisi que tothom ha volgut minimitzar perquè la sang no arribés al riu.

Però la confiança es va esquerdar i veient que anaven als estre en la relació van cerra un comissió per refer llaços.

En el fons hi ha , sens dubte, l’elecció de nou secretari del PSOE i aquí els vots de la militància del PSC es fonamental per l’elecció.

Hi va haver amenaces de que els militants del PSC no podrien votar. Ara però s’ha refet una mica  aquesta relació i els militants dels PSC podran votar , però , això sí, prèviament s’hauran d’inscriure en un cens. O sigui que el del PSC no val.

Queda en encara per resoldre el tema de qui decideix els pactes des de la Gestora del PSOE reclamen competència absoluta i aquí els del PSC diuen que tururú .. que aquí fem el que volem.

Relacions difícils …

 

Com difícil és la relació entre l’exèrcit i alguns municipis. Vet aquí que els ajuntaments de Girona i de Celrà estan indignats perquè una vuitantena de soldats i algunes vehicles faran uns exercicis , sense foc això sí,  a les Gavarres.

La relació tensa i gairebé inexistent entre aquets ajuntaments i l’exèrcit es degut a que fa temps que reclamen que no es facin aquesta mena de maniobres en el seus temes municipals i en aquest sentit han aprovat algunes resolucions en els plens de l’ajuntament. I , clar,sembla que l’exèrcit ha dit que molt bé però que ells seguiran fent maniobres.

El tema : és una qüestió de convicció antimilitarista o bé és perquè és l’exèrcit espanyol – Potser força d’ocupació?- I si fos el futur exèrcit català què faríem. Diríem que no tambe´?

La relació exèrcit societat aquí no és una relació de respecte, almenys aquí. Sempre s’ha vist l’exèrcit com una força repressora i reaccionària fruit del seu paper durant la guerra espanyola i encara en la postguerra.

Han passat molts anys, avui l’exèrcit té un altre paper i unes altres missions, però encara segons qui ho veu diferent legítimament .

Que si els tancs entrant altre cop per  la diagonal, que si vol intimidadors per sobre el ripollès….

En fir elació complexa i gens fàcil i segurament amb raons potents que ho fan així.

A la majoria d els capitals i ciutats importants d’Europa i ens centres claus de comunicacions i d’infraestructures  hi veiem cada dia soldats desplegats.

La xarxa del terrorisme ha fet que els militars facin funcions de protecció a  la ciutadania de manera excepcional a molts indrets.

Tant de bo aquí no calgui arribar  a aquest extrems però si fos així l’alcaldessa de Girona s’hi oposaria?

En fi la complexitat de les relacions és un fet recurrent.

Costa relacionar-se amb una certa objectivitat.

Som així.

Repetició de la jugada

febrer 21, 2017

Hi ha qui fa bandera de la teoria  que la història es repeteix.

No deu anar massa equivocat.

Fruit de la participació en la tertúlia sobre els 30 anys de la fusió entre L’Acord i El Coro per donar  com a fruit La Unió Vilanovina vaig fer una immersió en l’ any 1987, vaig tirar de retrovisor i consultant les hemeroteques vaig trobar algunes notícies tenen avui la corresponent i paral·lela realitat.

Amb el punt just de nostàlgia vaig anar cercant allò que fa trenta anys era notícia.

Una de les notícies que guarda aquest paral·lelisme és que a l’any 1987  bona part dels ajuntaments del Penedès, subscrivien l’anomenat Pacte del Penedès amb al voluntat de que en el debat de la divisió comarcal que llavors es feia el Penedès fos considerat com una sola comarca. Va ser un acte solemne a Vilafranca , un primer pas cap a la conformació d’una solidesa territorial. “Per a nosaltres, el Penedès no solament és  una comarca històrica de Catalunya, sinó que és avui un  territori amb una unitat econòmica i social, amb un conjunt de població òptim per a una actuació equilibrada, amb viles i  ciutats aglutinadores prou importants, i amb una presència  molt adequada dels tres principals sectors econòmics actuant de forma complementària”. Aquells alcaldes ho tenien clar. Ara bé aquella proposta no va tenir massa recorregut ja que en les votacions la majoria d’ajuntaments va apostar per seguir en la divisió comarcal actual. Bàsicament aquella posició contra la unitat penedesenca  va ser encapçalada per CiU, per la CiU d’aquell moment. Ara trenta anys després sembla que es tornarà  a aquella proposta  i el Penedès finalment i sortosament esdevindrà una vegueria. Entre aquella comarca i l’actual vegueria hi ha diferència , clar, però els objectius que es prefixaven en aquella proposta són traslladat en el temps gairebé els mateixos de l’actual vegueria. Trenta anys ,buf!, per arribar a  conclusions similars i entremig molts canvis de posició,de camisa,  baralles dialèctiques i renuncies importants a treballar conjuntament.

 

Enguany a Vilanova o en un part de Vilanova ha fet fortuna la consigna de No fem soroll, fem cultura . Amb aquest títol es publicitava un manifest que entre altres coses deia : “Respectar el dret al descans dels veïns de tota la vila no és incompatible amb una activitat musical a l’aire lliure en els mesos de bonança climàtica”. I afegia :  “Entenem el teixit associatiu com una de les riqueses més importants de la nostra vila”. Una sentència contra la llicència donada a algun dels festivals i una reacció tardana , al nostre entendre,de l’ajuntament va generar el guirigall conegut. Però vet aquí que  fa trenta anys també hi va haver una manifestació i una manifest  signat per l’organització ASCO (Associació Studinats Cabrejats i Oprimits ) la protesta va ser generada perquè va voler arbitrar un nou horari dels bars i local d’oci nocturn que reduïa la seva obertura i això va generar la consegüent queixa i protesta. També es parlava de la ciutat dormitori i la manca de voluntat de trobar solucions a l’oci. El descans dels veïns i els sorell que es generava  era l’argument del regidor de torn per reduir horaris. Ja veiem com no ha canviat gaire la cosa….. El descans nocturn, necessari sens dubte, i compatibilitzar-ho amb l’oci i la cultura segueix essent un debat per tancar. Trenta anys , potser si hem avançat una mica però no tant ,tampoc. I una nota curiosa sobre oci i cultura. El Gremi de restauració va manifestar-se intentant que l’ajuntament  prohibís la programació d’un concert de Rock la nit de carnaval perquè tenien por que el vandalisme posterior podés causar desperfecte en les seves instal·lacions. Apa! . Després alguns restauradors van empalmar el darrer cubata amb algun “vàndal” del rock amb el carajillo matiner d’algun comparser. La setmana passada  el vandalisme actual es concretava en l’incendi de manta contenidors i tres cotxes es va produir a al ciutat sense que hi hagués cap concert de rock. Trenta anys després el vandalisme es una realitat certa i constatable.

I encara més, fa trenta anys una multinacional francesa volia posar a Vilanova un  hipermercat. La seva aprovació  no era competència de l’ajuntament i per tant l’autorització corresponia a la Generalitat. Ja es llavors discutia una llei de comerç. La proposta va aixecar les protestes d’un comerciants locals  que creien que amb la implantació es desertitzaria els centre urbà del comerç de proximitat tant nostrat i de tota al vida. Manifestacions encapçales per un cansalader i un forner ( males llengües diuen que el forner a la tarda es manifestava i a  la nit negociava l’exclusiva de la venda del pa al nou hiper) . Fent companyia al Ventosa al mig de la plaça de la vila megàfon en mà reclamaven que no calia posar cap Hiper a Vilanova i carregaven contra el govern. Trenta anys més tard encara s’està debatent una nova proposta de llei de Comerç. Si complim l’espanyola o ens adherim a la catalana. Durant trenta anys no s’han posat d’acord i de tant en tant  hi ha alguna sortida de to i baralles. Ja ho veiem trenta anys més tard el forner ja no fa pa, el cansalader ja no ven xoriço i tenim Hipers i Supers de grans dimensions a grapats i encara es debat la competència entre Ajuntament i Generalitat.

La història , si fa no fa , es repeteix.

Amb diferència d’entorns, amb circumstàncies diverses sembla en alguns casos que la història es repeteix , sembla com si amb variacions sonés la mateixa música.

I algú encara hi podria dir que sembla que el temps no hagi passat, però no és veritat , som trenta anys més grans  i, no sé, si veient algunes coincidències, som més savis.         

 

Publicat a l’Eix Diari el 14 de febrer del 2017

 

Noms propis(VIII)

febrer 20, 2017

 

Ana Mato, ex-ministra de Sanitat, ha assegurat, dilluns passat, durant la seva declaració davant l’Audiència Nacional en el judici del cas Gurtel que va ser el seu ex-marit i ex-alcalde de Pozuelo d’Alarcón (Madrid) Jesús Sepúlveda qui es va encarregar d’abonar les despeses de decoració dels aniversaris d’una de les seves filles. “Dono per fet que si ell és el responsable d’aquestes despeses és ell qui les paga i no un tercer

Ja veiem que aquí tothom s’empolsa les puces del damunt quan calgui.

Trama Gurtel de corrupció. La Sra. Mato no en sap res de res, era cosa del seu marit.

La Gurtel pagant pallassos , confetti i tutti quanti de les festes per els nenes de Mato i Sepúlveda. Ella organitzava ,ell pagava .

Al llarg de la seva declaració, Mato ha explicat que totes les celebracions s’efectuaven a casa i ella s’encarregava d’organitzar-les però que va encarregar a Sepúlveda que s’ocupés de contractar les decoracions i animació “Les celebracions infantils de les que estem parlant aquí, el que és la decoració es va encarregar el senyor Sepúlveda i per tant n’era el responsable..Ens vam casar en règim de guanys però sempre hem estat independents econonòmicament, sempre he treballat i tots dos compartíem les despeses familiars”

Potser sí però gastar  prop de 30.000 euros en festes pels fills, demostra un gran amor pels fills, això sí, però demostra una poca qualitat ètica que potser s’ho hauria de fer mirar.

En fi sorprèn tant això de la desmemòria i de que les senyores no paguin o que no sàpiguen que fan els seus marits ( o que apareguin al garatge de casa dos o tres cotxes d’alta gamma) que no cola.

 

Ana Magaldi . fiscal en cap de Barcelona. Fins ara aquesta fiscal ens era desconeguda per la majoria dels ciutadans i ciutadanes  però ara ha tingut un protagonisme estranys en la judicatura. La seva imatge sortint de l’audiència fumant una cigarreta amb intensitat i llençant mirades cap els manifestants han donat per molts comentaris.

La senyora Magaldi en al roda de premsa ha denunciat agressions verbals, insults i amenaces com “Feixista, ets una merda, ves-te’n de Catalunya” o de “fora, fora, fora la justícia espanyola” que ella va considera que anaven  contra ella i i ha afegit que “cada vegada que jo sentia això, em parava, em girava i els mirava”.

També es conegut que explica que un jove se li va atansar i va témer per la seva integritat i sobretot posa èmfasi en al mirada d’odi d’aquets jove. Que “no ha vist en 35 anys de fiscal en cap delinqüent”.

Ha manifestat que no ha sobredimensionat els fets com se li retreu en els àmbits independentistes i que està estudiant prendre accions legals contra  el noi de la mirada d’odi. I això com es prova?

Osti ! si ara hem d‘anar als tribunals cada cop que ens embli que algú ens mira malament, serà no sols el col·lapse dels jutjat sinó un “catxondeo” general.

Escridassar a algú en alguna manifestació o concentració és d’allò que diríem normal, no es pot fer callar  a la gent i menys en concentracions d’aquest tipus.

Els insults podrien ser reprovables, però quan hi ha la percepció per una bona part de la ciutadania de que l’acció de l’estat sobre Catalunya és també un insults, les paraules de Magaldi queden empetitides i no deixen de ser una anècdota.

Voler ara intentar criminalitzar el moviment independentista català està fora de lloc. Que podem trobar casos aïllats d’un certa tensió no justifiquen ni les paraules de la fiscal explicant una situació concreta que no es pot generalitzar ni segurament calia que la  Fiscalia General de l’Estat denunciés un “assetjament” als fiscals catalans en el cas del judici del 9-N,. Però vaja que vagin fent….

 

Josep Piqué L’exministre i ex líder del PPC també s’ha lluït en el seu atac contra l’independentisme  durant una conferència al Círculo Ecuestre organitzada per Societat Civil Catalana, l’exministre Piqué ha denunciat  que des del sobiranisme “sovint s’insulta al discrepant” i que això  genera fets com els que ha e han denunciat els fiscals del cas del 9-N. “Són capaços de dir feixista a la fiscal del TSJC. No hi ha més feixista que això, perquè un feixista no admet la discrepància”, i encara ha reblat   afegint que “si un feixista és el que no admet la discrepància, a Catalunya em dona la impressió que tenim massa feixistes”.

En aquest país estem massa acostumats a banalitzar temes com feixisme , nazisme …

Però que això ho faci algú que  – no sabem ara si milita al PP- que ha donat cobertura a les actituds  clarament esbiaixades cap el feixisme com les de Garcia Albiol a Badalona o donant cobertura sense immutar-se amb un silenci preocupant  a declaracions  com les del periodista Eduardo Inda quan va explicant que al situació a Catalunya dels jutge si fiscals és pitjor que la del País Basc quan vivia els anys de plom d‘ETA és realment sorprenent i de manera negativa.

Potser que cal que tothom temperi el seu vocabulari.

Respecte  a la discrepància sí, però per part de tothom i encara més des del qui detecten llocs de poder.

 

Xavier García Albiol El coordinador general del PPC, , ha afirmat que “alguns desitgen que entri l’exèrcit per la Diagonal per apropiar-se de les institucions, però com que som un Estat de dret, això no passarà”.

I dit això es queda tant tranquil.

I tot això després d que Mas , fruit de els situacions d’aquest darrers dies manifestés que el govern espanyol vol fer veure que el moviment independentista és violent.

No n’ha tingut prou i encara ha afegit més llenya l foc : “Sento decebre la CUP i el senyor Mas, perquè l’Estat, com és democràtic i respecta la Constitució i l’Estatut, no va a necessitar l’ús de la força. L’Estat té instruments perquè es respecte l’Estat de Dret de manera legal i pacífica”.

Ja ho notem això de l’estat de dret i també l’estat de l’inrevés.

Gracia Albiol ja posat a fer previsions ha afirmat que      “a Catalunya, ni el 2017 ni el 2025, ningú convocarà un referèndum”. En tot cas, ha considerat  que el sobiranisme “podrà votar el que vulguin en seus de l’ANC, Òmnium Cultural o CDC, però “oficialment ningú convocarà un referèndum”.

Llàstima que Albiol no recordi que la majoria del sarau en que ens trobem el va generar el seu partit i ell mateix recollint signatures contra l’estatut per portar-lo al Constitucional.

Aquets fang ve d’aquella pols , segur!

 

 

De lectures

febrer 19, 2017

La hora de despertarnos juntos

Kirmen Uribe.

Col.lecció Biblioteca Breve.

Editorial Seix Barral

Barcelona  novembre 2016.

Llibre que novel·la la vida del matrimoni  Txomin Letamendi i Karmele Urresti, matrimoni que va estar en el rovell de l’ou dels serveis bascos d’intel·ligència de  després de la guerra. Serveis d’intel·ligència que van jugar un paper important en la tasca d’informació als EEUU que els va ajudar a  prendre algunes decisions important en la política espanyola i en la lluita del poble basc contra el franquisme i per mantenir la idiosincràsia com a comunitat nacional. És una aventura vital d’un Txomin que es trompetista però que acaba essent una peça clau de la resistència basca a l’exili.

Un recorregut de les reivindicacions d’un nacionalisme basc que va enfrontar-se al franquisme i ho fa a través d’una història d’amor en mig d’una guerra que va durar molt, potser massa anys amb diverses fases i amb diversos actors.

 

Kirmen Uribe (Ondarroa, Biscaia, 1970) és un dels màxims renovadors del panorama literari actual en llengua basca. La publicació, el 2001, del llibre de poemes Bitartean heldu eskutik (Mentrestant dóna’m la mà, Premi de la Crítica) va significar una «revolució tranquil·la» en l’àmbit de la literatura basca. S’ha convertit en un dels llibres de poesia més llegits en llengua basca i s’ha traduït al castellà, al francès i a l’anglès. La versió anglesa va ser premiada pel Pen American Center com a finalista al millor llibre de poesia traduït als EUA el 2007.Llicenciat en Filologia Basca a Vitòria, Uribe va cursar estudis de postgrau de Literatura Comparada a Trento (Itàlia). És autor de projectes multimèdia que combinen la literatura amb diferents disciplines artístiques, en col·laboració amb músics i artistes plàstics i audiovisuals. Ha participat en nombroses trobades internacionals de literatura i ha publicat entrevistes de gran prestigi com el The New Yorker. Bilbao-New York-Bilbao (2008) és la seva primera novel·la i ha merescut el Premi Nacional de Narrativa, el Premi de la Crítica d’Euskadi i el Premi dels Llibreters d’Euskadi.

 

La novel·la és la història de la infermera Karmele Urresti i del músic Txomin Letamendi , dos personatges que són erals i que formen part de la història del nacionalisme basc i de la lluita pel reconeixement de la seva realitat nacional .

Karmele Urresti és infermera que es veu atrapada al final de la guerra i a les bosses de  resistència dels republicans i nacionalistes al front d’Euskadi. Ha de marxar a l’exili després d’intentar alliberar al  seu pare que ha estat empresonat. L’exili és anar a parar a una grup organitzat per l’empresari nacionalista  Manu Sota i patrocinat pel Lendakari José Antonio Agirre , grup que volia mantenir viva la cultura basca i servir com a ambaixadors amb actuacions a diversos països que van anar visitant. Es tractava de mantenir viva la flama del nacionalisme . Aquest grup, aquesta ambaixada cultural tenia la seu al castell de Château Balloy. El llibre ens relata la visita del president Companys per veure al lendakari i a  viure una jornada amb l’exhibició dels grups folklòrics que allà treballaven. Karmele coneix aquí a Txomin Letamendi un comandant dels gudaris que va lluitar amb valentia i noblesa contra els franquistes però viu al Château en condició de music que toca amb l’orfeó on canta Karmele. Entre ells neix una relació que va consolidant-se fins a  esdevenir una relació amorosa i plegats decideixen seguir junts amb la seva vida.

L’esclat de la segona guerra mundial porta a la parella de nou a fugir empaitats per la gestapo, aconsegueixen fugir finalment a Veneçuela o sembla que la seva vida s’estabilitza i on Txomin reprèn la seva carrera com a músic i  la  mobilitat que pot tenir  amb el grup musical fa que sigui una persona que pot obtenir força informació i entra a treballar en els serveis d’informació bascos que van tenir un paper força important en recaptar informació i alhora intentar mantenir l’interès sobre Euskadi per les potències aliades que era per qui treballaven els serveis d’espionatges bascos.

Tornats a España viuen amb una mena de clandestinitat i contacten amb altres resistents de l’estat, són importants  les relacions amb la resistència catalana. És precisament a Barcelona on Txomin ha anat per mantenir reunions i contactes amb catalans que es detingut, a rel de la denuncia de la patrona de la seva pensió . La detenció de Txomin trenca la cadena d’informació i a més fa caure una bona part de la resistència catalana. Es empresonat i brutalment torturat i condemnat  cinc anys de presó, mentre Karmele intenta mantenir a una certa normalitat familiar tenint cura del seus fills. A la sortida de la presó Txomin ja no tornarà ser el mateix las seqüeles de les tortures han minat la seva salut i la seva moral i acaba morint després d’haver contribuït de manera molt important a la causa del nacionalisme basc.

 

El llibre va seguint al trajectòria vital de Txomin i de com es van estructurant les serveis d’informació del PNB i els nivell d’influència que en alguns moments van tenir en l’administració nord-americana i anglesa . La voluntat era col·laborar perquè una vegada  els aliats guanyessin la guerra fessin una posta decidida per donar suport al dret d’autodeterminació d’Euskadi. El realisme polític va portar al història per altres camins però al reivindicació a Euskadi va seguir.

Un llibre que narra història però ho fa des de la capacitat de recrear-la de l’autor. Imaginació, capacitat de ficció, voluntat de ser fidel a una història però passant-la pel sedàs de la seva capacitat de novel·lar.

Curós amb els personatges i amb la història Uribe ens ofereix una lectura emocionant, carregada de sentiments i de l’amor entre Karmele i Txomin també de frustracions. Honestedat en el plantejament , rigor narratiu i riquesa lingüística defineixen un excel·lent llibre , una excel·lent història.