D’altres fonts (VII)

by

L’arribada de Trump a la Casa Blanca i el seguit de propostes ratllant el feixisme que tenen opcions d’esdevenir governs a França , Holanda , no tant a Alemanya , però poden tenir un èxit notable alerta a força gent . En aquest article Batista expert en anàlisi de conflictes analitza la situació després de Trump

 Antoni Batista Viladrich (Barcelona, 1952) Doctor en Ciències de la Comunicació. Periodista, musicòleg, escriptor. Professor de la facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona,”Teoria i pràctica de la redacció periodística”, i de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona,”Periodisme especialitzat en conflictes”i”Periodisme cultural”. Professor del màster”Naciói Ciutadania”de la facultat d’Història de la Universitat de Barcelona.Ha treballat en diversos mitjans, l’últim dels quals La Vanguardia (1989-2003). És va especialitzar en periodisme en situacions de conflicte, molt singularment en els casos d’Israel/Palestina, Irlanda i País Basc , temàtica sobre la qual ha escrit sis llibres, en va fer el treball de recerca de doctorat i participa habitualment en seminaris i conferències. Codirigeix, amb el Dr. Antoni Segura els seminaris anuals de la UB sobre el conflicte basc.ha estat director d’Anàlisi i Estratègia del Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya (2003-2006), director de Comunicació de l’Institut Ramon Llull (2006-2008) i director de Comunicació del Gran Teatre del Liceu (2008-2009).

 

Un minut abans del feixisme. Antoni Batista. ARA. 07.02

 

Massa feixistes s’han fet passar per demòcrates, i han arribat al poder segons les regles del sufragi universal i l’aritmètica parlamentària. La millor manera d’evitar que les ximpleries vagin a més és denunciar implacablement tot allò que lesioni els drets humans i combatre-ho amb l’activitat i l’activisme. No permetre que les extravagàncies esdevinguin llei pel tarannà permissiu del dret consuetudinari

Eugeni Xammar i Josep Pla, dos dels nostres periodistes més immensos, van conèixer com a corresponsals l’Alemanya que covava el nazisme. Amb l’encertat títol de L’ou de la serp, les cròniques de Xammar van ser aplegades i anotades per Charo González Prada (Quaderns Crema, 1998). Una peça molt singular és l’entrevista que tots dos amics i col·legues van fer a Adolf Hitler el novembre de 1923. Xammar la va publicar parcialment a La Veu de Catalunya i Pla a La Publicitat.

Aquell jove Hitler era, com el va qualificar Xammar, un “ximple”. Sí, però “substanciós”, “carregat d’empenta, de vitalitat, d’energia”. A l’entrevista, Hitler menysprea els estrangers i defensa els pogroms, però semblava inversemblant entrellucar que arribaria on va arribar. El 1923 Hitler feia de director d’un diari, el Völkische Beobachter [L’Observador Popular], i quan no se’n va sortir amb la via colpista a Munic va estar disposat a utilitzar les regles democràtiques fins a aconseguir el poder.

Un minut abans del feixisme, massa feixistes s’han fet passar per demòcrates, i han arribat al poder segons les regles del sufragi universal i l’aritmètica parlamentària. Dit per passiva: guanyar unes eleccions democràtiques no vol dir que el que les guanyi sigui demòcrata.

En plena ascensió del nazisme, el 1938, l’escriptora Kressmann Taylor va ser capaç de retratar amb sensibilitat aquell trànsit alemany de les urnes al totalitarisme, a partir d’una mena de mecanisme de defensa de no creure’s que el que passa sigui tan greu, i pensar que no anirà a més. Ramón Etxezarreta, filòleg basc i polític socialista amenaçat per ETA, va traduir el llibre de Taylor a l’èuscar. Address unknown es va convertir en Ezezaguna helbide honetan (Erein, 2003). Etxezarreta, que va portar deu anys escorta, va plantejar la traducció amb la intencionalitat de fer veure que els silencis comprensius, còmplices o polítics davant la injustícia la fan créixer. Un missatge a l’esquerra abertzale, que el tenia al costat de l’escó i que, com ell recorda ara sense ni un bri de rancúnia, callava i li girava l’esquena.

Les cròniques del Parlament espanyol de Pla, justament, tradueixen l’alemany al castellà, per seguir amb el símil. A les Cròniques parlamentàries (1933-1934), volum 41 de l’ Obra completa (Edicions Destino, 1982), tampoc es clissa que aquells diputats de les extremes dretes, endreçats i polits de casa bé, bons oradors al faristol, farien costat al feixisme que només dos anys després donaria un cop d’estat.

Donald Trump ha arribat al poder per la via democràtica. Però les primeres mesures que pren són de tall feixista. Xenofòbia des d’una supremacia de l’americà sobre altres nacions, amb una nova segregació tangible, deportacions exprés incloses. Estigmatitza una de les grans religions del món. Menysprea la llibertat d’expressió amb una manifesta hostilitat cap a la premsa. I justifica la tortura, fet insòlit quan el maltractament és tan horrible i vergonyós que la majoria dels qui el practiquen s’estimen més negar-lo.

Afegiré un quart escriptor a les referències. Philip Roth, un dels millors novel·listes gosaria dir que de tots els temps, al llibre The plot against America ( La conjura contra América, Random House Mondadori, 2005), s’inventa un feixista a la Casa Blanca que hauria derrotat Franklin Delano Roosevelt, un dels presidents americans més progressistes, decisiu en l’atac militar contra el nazisme.

Tant de bo no passi com altres vegades, que un escriptor brillant fa ciència-ficció i la història se li apropia la idea. La millor manera d’evitar que les ximpleries -Trump també és considerat talment això- vagin a més és denunciar implacablement tot allò que lesioni els drets humans i combatre-ho amb l’activitat i l’activisme. I amb la garantista justícia americana, que ha fet famosos tants magistrats i lletrats de pel·lícula. No permetre que les extravagàncies esdevinguin llei pel tarannà permissiu del dret consuetudinari. El carrer s’ha començat a mobilitzar i la jutge de Nova York Ann Marie Donnelly, el jutge James Robart de Seattle i diversos fiscals han posat un primer stop a la barbàrie.

En el minut abans del feixisme hi ha la clau per evitar el minut després. El general Pinochet era un dels militars de confiança del president Allende. Una de les primeres decisions que va prendre després de derrocar-lo va ser habilitar l’Estadi Nacional com a camp de presoners polítics. Hi van torturar i assassinar el cantant Víctor Jara. L’última frase del seu últim poema, escrit allà, és: “Quin espant produeix el rostre del feixisme!”

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: