D’altres fonts (VIII)

by

En un moment en que les diverses posicions polítiques en relació a l’estructura territorial s’estan posant damunt la taula és molt interessant llegir aquets article d ela Dolors Genovès a l’ARA sobre la concepció federalista del PSOE.

 Dolors Genovès (Barcelona, 1954), periodista i historiadora. Llicenciada en Filosofia i Lletres (Història), Ciències de la Informació (Periodisme) i Filologia Catalana (Literatura). Directora de documentals històrics a Televisió de Catalunya. Professora de Documental de Creació de la Universitat Ramon Llull i del Màster en Innovació i Qualitat Televisives (TVC, UAB, UPF). De la seva filmografia destaquen:  Operació Nikolai (1992),   L’or de Moscou (1994), Sumaríssim 477 (1994), Cambó (1996), Cuba, siempre fidelísima (1998),  Joan March, els negocis de la guerra (2003),  Roig i Negre (2006), Entre el jou i l’espasa (2007), Topografia de la memòria (2008) i Adéu, Espanya? (2010). Sobre memòria i història ha publicat: Memòria, narració i reconciliació a Sud-àfrica: un balanç (2009), Memòria(es), veritat i justícia: models i debats  (2007), Vindicació dels botxins per a una política del perdó (2006), Les Barcelones de Porcioles (2005)  i Operació Nikolai: l’assassinat d’Andreu Nin (1999).  

 

Federalisme jacobí i socialisme. M. Dolors Genovés. ARA. 14.02

 

La recentralització és un fet, i alguna cosa hi han tingut a veure els vint-i-un anys de governs socialistas. El nacionalisme espanyol és centralista i no assumeix com a propi l’autogovern de les comunitats i la diversitat cultural. Segons Antoni Castells, la Constitució espanyola de 1978 és prou ambigua per oferir una lectura federalitzant i asimètrica

 

Sovint poso ordre a la biblioteca per encabir-hi noves aportacions, col·locar a lloc els llibres amuntegats o refusar els que crec que ja no són vàlids. Costa desfer-se dels llibres, gairebé tots reflecteixen una època. Els catàlegs de les editorials dedicades a l’assaig són sextants que mesuren l’angle, més obert o més tancat, dels temes que associem a un moment col·lectiu. No cal dir que les nostres biblioteques personals són també un retrat de qui les configura. Bé, doncs, em vaig trobar amb un títol força suggerent, Federalismo y Estado de las Autonomías (Planeta, 1988), que vaig llegir quan tocava -els subratllats i els post-its ho demostren-, i vaig tornar a tenir curiositat per saber si, trenta anys després de la publicació de l’obra, les temences i les alternatives de futur que proposaven els setze opuscles havien estat encertades o havien errat en el pronòstic. Transcriuré alguns dels subratllats que aleshores em van semblar força interessants i els comentaris que ara em susciten.

“El procés autonòmic, com qualsevol altre procés de dimensió històrica, ha de ser considerat amb tranquil·litat i amb perspectiva històrica. Tinc la perspectiva de l’any dos mil per a la culminació d’aquest procés que ens portaria a les portes d’una estructura federal de l’Estat”. Aquest vaticini el va fer Felipe González, abans de ser president del govern, i el recull el militant socialista Anselmo Carretero, que, juntament amb Lluís Armet, Isidre Molas, Joan Prats, Pasqual Maragall, Jordi Maragall, Raimon Obiols, José A. González Casanova, Jaume Sobrequés, Josep Termes, Xavier Arbós, Jaume Lorés, Joan Marcet, Jordi Solé Tura, Eliseo Aja i Antoni Castells, fa un balanç dels deu anys transcorreguts des de l’aprovació de la Constitució del 1978.

Xavier Arbós, un federalista de sempre, advertia que el nacionalisme espanyol és centralista i que no assumeix com a propi l’autogovern de les comunitats i la diversitat cultural. Posava com a exemple els reials decrets llei d’implantació del règim preautonòmic. En el cas d’Andalusia, el preàmbul diu “una de les regions més àmplies i representatives d’Espanya”, i referint-se a Castella i Lleó, “una de les parts més àmplies i representatives d’Espanya”. Arbós considerava que “fomentar aquests estereotips no ajuda a la idea del pluralisme”. De fet, el que diuen aquests preàmbuls va més enllà: Espanya es reconeix com a tal en l’antiga Corona de Castella. En canvi, “el principi de solidaritat entre els pobles d’Espanya” només s’esmenta en els textos de Catalunya i del País Basc. Abans de l’aprovació de la Constitució i dels Estatuts d’Autonomia, el règim transitori, aprovat pel govern d’Adolfo Suárez, segellava així el marc mental i polític de qui ostentava la representació del tot i qui hauria de subvencionar les parts. Amb aquest bagatge, l’auguri felipista semblava poc propici.

Tot i així, Anselmo Carretero creia encara possible una Espanya federal “nació de nacions”. El líder de la Lliga Catalana, Francesc Cambó, va patentar l’expressió l’any 1935 quan, adreçant-se a la Joventut Catalanista, va dir: “[…] fins que Espanya no se senti nació de nacions, fins que en nom d’Espanya no se senti gelosia per cap manifestació particular, perquè el conjunt d’aquests particularismes és l’únic que pot fundar una gran Espanya”. Mentre Cambó denunciava l’apropiació que el nacionalisme espanyol feia de la idea d’Espanya, Carretero posava el dit a la nafra sobre la distribució arbitrària, “gairebé a ull”, amb què el govern Suárez havia preconfigurat el mapa autonòmic. Carretero afirmava que Castella i Lleó i Castella-la Manxa són un “híbrid”, un “conglomerat” que no respon a cap criteri històric, institucional i cultural: “Separant velles comarques agermanades durant segles i unint-ne d’altres que mai havien estat especialment vinculades, i tot sense el consentiment previ dels pobles afectats i, en alguns casos, amb una manifesta oposició”. Carretero no s’estava de responsabilitzar el PSOE per haver admès i defensat aquesta arbitrarietat. No és una qüestió banal preguntar-se pel mapa federal, al contrari, mostra la dificultat de refer l’actual disseny autonòmic sense dibuixar línies a la babalà. Sense tiralínies, Lleó hauria de tenir entitat pròpia i Madrid convertir-se en un districte federal per evitar els privilegis de sumar capitalitat i comunitat.

Segons Antoni Castells, la Constitució espanyola de 1978 és prou ambigua per oferir una lectura federalitzant i asimètrica. Deu anys després, el procés de descentralització s’havia estancat per les fortes inèrcies heretades de l’estat centralista: “Com més poder i competències tinguin els governs autonòmics, menys en tindrà el govern central. […] Un socialisme governant al govern central tendirà a ser centralista, de la mateixa manera que tendiria a ser-ho el reformisme i, no cal dir-ho, com ho serien les forces conservadores”. L’auguri formulat per Felipe González no tan sols no s’ha acomplert sinó que la recentralització és un fet. I alguna cosa hi han tingut a veure els vint-i-un anys de governs socialistes.

La Declaració de Granada del 2013 i el document Cap a una estructura federal de l’Estat -contestats per un sector del socialisme català- destil·len el que Castells anomenava “federalisme jacobí”. Per fer d’Espanya un país federal cal canviar el marc mental de relacions de poder i d’apropiació simbòlica, configurar un mapa objectiu de territoris federats, i eliminar les inèrcies polítiques i administratives que l’han caracteritzat des de sempre. Federar no vol dir anar al mateix sastre ni triar la mateixa corbata de piquets vermells. Tant se val si parlem de partits federats o de territoris federats, el principi d’autonomia plena és el mateix.

I, per si algú s’ho pregunta, he conservat el llibre per respecte als que creien, ja en aquell llunyà 1988, que una Espanya federal encara era possible.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s


%d bloggers like this: