De Carnaval.

by

Ahir dijous va començar la setmana més arrauxada a al ciutat. Però el Carnaval ja ha tingut el seu pròleg en el lluït ball de mantons i les competències musicals i alguns balls de disfresses pels més petits.

A partir del dijous gras  la ciutat es descontrola controladament i es capgira amb l’orde natural de la festa.

Els propers dies anotarem algunes impressions carnavalesques escrites els darrers anys.

 

tot s’hi val?

Som d’una generació que va heretar aquella rotunda afirmació de que per “carnaval tot s’hi val”. Però, ¿Hi ha avui diferència entre Carnaval i la vida quotidiana? ¿No és un autèntic carnaval sentir, veure i viure  algunes situacions que suposen la més tràgica mascarada?. Vegis el món de les finances si no ha estat un carnaval d’enriquiment desenfrenat amb conseqüències nefastes per una gran majoria.

Ens posem la màscara els dies assenyalats? , o la portem sempre?. Alguns discursos que sentim cada dia  no ens recorden el sermó d’un Carnestoltes  en una deriva cada cop més reaccionària que deixa la refrescant ironia per perdre’s en un insidiós reguitzell de crítica de baixa estofa com veien i sentim cada dia

Mantenim el carnaval com un dels elements de referència “indentitària” ? En disfressem combinant la gel·laba, la barretina, el ponx amb uns tocs xinesos? Cap a on anem? Carnaval multicultural o intercultural?.

Mostra clara de la particpació de al societat, dita, civil? O un seguiment rutinari amb incorporacions  suposadament innovadores. Quan es va contra la desigualtat aquí encara parlem de concubines…

Malgrat tot, que comenci la festa, que els mascarots – genuïns- ens diguin: Què no em coneixes? I  sobretot, sobretot que no falti el:

– Comparsers/eres, !!, la plaça és vostra.

Que duri…

 

( Eix Diari  2009)

 

Comparsers,la plaça és vostra!!

Perquè malgrat quan em vesteixi seré conscients de que un any més he augmentat un parell de maleïts centímetres de perímetre haure d’aguantar la respiració per posar-me els pantalons  i igualment  m’hauré d’embotir a   l’americana sense possibilitat de cordar-la i amb el perill evident de que en llençar els caramels em petin les cises, però així i tot comparsers la plaça és vostra!

Perquè malgrat maleeixi que la meva entimat no usi samarreta i pugui portar una folgada  talla XXXl i anar amb comoditat, comparsers la plaça és vostra!.

Perquè encara que seguint els consignes estalviadores el President Mas – que ja se’l coneix  com un President  “manostijeras” obsessiu- retalli un 10 % la meva bossa de caramels aquests em pesaran, i molt a l’hora de començar a saltar , comparsers la plaça és vostra.!

Perquè encara que hàgim tots plegats seguit la consigna presidencial i llencen en total un 10 % menys de caramels hi haurà, fruit de  la crisi, més recollidors no oficials i se’ns posaran entre las cames amb més intensitat encara amb la galdosa bossa de plàstic , i els haurem de seguir empentant  amb suavitat i delicadesa  o no, comparsers la plaça és vostra!.

Perquè malgrat nomes porti vint minuts de saltar i córrer, fer passades ponts i altres mil fil.ligranes oblidades  , més vermell que un perdigot i reclami oxigen per l’amor de déu, comparsers la plaça és vostra !.

Perquè quan ja no pugui gairebé´ més , hi tornaré per no quedar malament i demostrar-me a mi mateix que la joventut està al cap i no a les cames (fals!) , tot i que demà estaré cruixit i molt  i de reüll veure i sentiré  enveja  – molta i segurament sana-  dels bots que sense parar  quan encara queda bona estona per acabar, fan els que tenen  10,20,30 40 anys menys i  no paren de saltar com cadells esbojarrats però, comparsers la plaça és vostra!

 

( Diari El Punt , 2011)

 

Petita sonata  comparsera.

  L’al·legro.

Es pot aixecar el dia amb fred o amb temperatura suau,amb sol, ennuvolat o amb pluja ,vent o neu , res no impedeix que a primera hora del matí es vegi,al meu entendre, el millor espectacle de  la jornada comparsera. És un espectable visual, acolorit, civilitzat, impagable, recomanable de totes , totes per entendre la màgia del carnaval. Es tracta de veure matinar  a la ciutat  -encara amb el vòmit de la festa arrauxada  de la nit  present als carrers i a les places i algun mascarot despistat fent tentines –  amb nombrosos comparsers i comparseres que immaculats, impol·luts  encara, amb la barretina ben posada i els clavells fixats als cabells de la comparsera,   acompanyats o sols  van i venen a cercar la parella amb l’obsequi a les mans per la parella ( cal ser generosos, dels bombons i les flors s’ha passat a obsequis més sofisticats d’acord amb els temps )   o s’adrecen  al punts de sortida de l’entitat  donant una imatge insòlita del carnaval ,multicolor, tendre , fresc , imaginatiu, de bellesa plàstica. Aquets anar i venir, aquest discórrer col·lectiu és meravellós com a  imatge . Tot plegat respira l’alegria dels grans dies. El preludi de la festa es magnifica pels carrers, la festa recupera un cop més l’espaí públic , l’espai de tots, l’espai que molts dies a l’any és pel negoci avui és per la relació, per la  gresca, pel seny i la rauxa, pel desgavell ordenat, pel color i l’olor… Passejar aquella hora per la ciutat és entendre una mica més el misteri de la festa, com una acció banal, saltar i llençar caramels , pot esdevenir una identificació col·lectiva de gaudi tribal.

 

(del llibre Les Comparses, 2012)

 

Carnaval!, sempre carnaval

Una de les raons que demostren la mala salut de ferro del nostre Carnaval de Vilanova és que permanentment hi ha alguna polèmica, discussió o debat.

Si el Carnaval fos mort en cantaríem les absoltes i punt i final. Si està viu sempre hi hem de trobar algun però, i buscar-hi els tres peus al gat com a mostra de la seva riquesa i també perquè no dir-ho un cert nivell d’auto-odi que ens fan veure les coses sempre més malament del que estan en realitat.

Però no cal patir, això no és nou.

Històricament hi ha hagut la queixa, la lamentació, l’exercici de la nostàlgia negativa més esterilitzant.

No és res nou i sempre, sempre cal trobar algun tema polèmic o de divergència per poder parlar de la crisi total o parcial del Carnaval.

Això ha passat sempre, almenys des de que hi ha constància escrita del Carnaval…

Ja primer es van queixar dels guixots (els més joves ja no saben que és això, que no era res més que una mena de caramel amb farina i molt punxegut) el mal que feien o dels vidres que es trencaven, això ja ho diu El Qüestionari Zamora del segle XVIII: asegurándome que años ha habido que han gastado mucho más allá de 100 arrobas de ellos, rompiéndose varias vidrieras  de algunas casa……….

 

( Eix Diari, 2016)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: