D’altres Fonts (IX)

by

Dos articles sobre els mites del procés que em sembla que toquen molt de peus a terra i diuen algunes varietats  , potser incòmodes però que ven a ser una posada en pràctica d’allò que algú ho havia de dir que va fer fortuna temps enrere.

 

El ‘procés’, entre Rosa Parks i els capitans d’abril. José Antonio Sorolla. El Periódico. 17.02

 

Els qui accepten que es compari la dona negra que el 1955 va reptar els EUA al segregacionisme amb el moviment independentista banalitzen el racisme. Denota intransigència dir que el Fossar de les Moreres és «profanat» per una ‘performance’

El procés sobiranista català s’ha volgut presentar com una revolució. La «revolució dels somriures»  se n’ha dit. Aquesta autodefinició oblida que les classes mitjanes no han protagonitzat mai una revolució, més aviat han sigut la base i el suport de moviments nascuts al segle XX que no seria educat recordar. També seria un error comparar-los amb el que passa a Catalunya des del 2012, encara que sigui fonamentalment un moviment de classes mitjanes.

L’última mostra d’aquest afany de comparar el procés amb una revolució ha sigut el detall d’escollir la cançó ‘Grândola, vila morena’ per acompanyar l’entrada d’Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau al Palau de la Generalitat per ser rebuts pel president Carles Puigdemont després de finalitzar el judici sobre el 9-N. Mentre els tres jutjats entraven a la Generalitat, el carilló del Palau tocava la cançó de José Afonso que va donar la consigna perquè els militars portuguesos iniciessin el cop revolucionari del 25 d’abril de 1974.

Revolució és transgressió. Malgrat això, el nivell de transgressió de la «revolució dels somriures» és tan alt que ni tan sols és capaç d’acceptar una performance al Fossar de les Moreres, que l’Ajuntament va retirar dissabte després que molts revolucionaris incendiessin Twitter, com es diu ara, indignats perquè la manifestació artística, ideada per alumnes de la Facultat de Belles Arts, havia «profanat» el lloc sagrat de la resistència de 1714. La mateixa intransigència ja s’havia desfermat abans contra uns urinaris col·locats al Born i contra l’exposició sobre el franquisme.

Un altre dels mantres de l’independentisme consisteix a equiparar el moviment secessionista a la lluita contra l’apartheid. Ho van tornar a fer Ortega i Mas diumenge a TV-3 al recordar el gest de Rosa Parks, la dona negra que es va negar a cedir el seient d’un autobús a un blanc a Montgomery (Alabama) l’1 de desembre de 1955. Ortega, que la va anomenar ‘Sara’ Parks, i Mas van utilitzar l’exemple per defensar que a vegades les lleis no s’han d’obeir i per reivindicar actituds de rebel·lió que acaben canviant la legalitat.

Tot i això, els qui compren aquesta comparació l’única cosa que fan és banalitzar el racisme i el segregacionisme, un dels pitjors crims contra els drets humans. Parks reclamava amb el seu gest un dret humà que se li negava, cosa que està molt lluny de la reivindicació política de la independència d’un territori, per legítima que sigui, en una situació democràtica. Espanya continua sent una democràcia, defectuosa, però democràcia, per més que el conseller d’Exteriors, Raül Romeva, declari a la revista belga ‘Knack’ que «fa temps que Espanya ha deixat ser un Estat de dret» perquè «no existeix separació de poders».

Rosa Parks i José Afonso s’uneixen així a altres inspiradors del procés, com Martin Luther King, Nelson Mandela o Mahatma Gandhi, tots adoptats sense rubor per Mas per a una causa que desconeixien.

 

 

A la ciutat sacralitzada. Miquel Molina. La Vanguardia. 19.02

 

Els autors argumenten que envoltant de carretons de supermercat el peveter del Fossar de les Moreres pretenien evocar com “el foc ens permet crear una llar pròpia a l’exterior, allà on el fred no és present, allà on s’expliquen les històries, mentre els nostres extasiats ulls es perden en el flux continu de les flames”. Firmaven l’obra Silvia Arenas, Guillem S. Arquer, Albert Gironés, Alícia Vogeli Anna Vilamú, estudiants de Belles Arts a Barcelona, i els tutors Núria Gual i Miquel Planas. A la seva pàgina de Facebook es pot llegir avui l’advertència “ Activitat anul·lada”. Com es recordarà, el muntatge artístic va ser retirat per l’Ajuntament després de les crítiques formulades per persones de sensibilitat sobiranista, que hi veien una falta de respecte als morts del 1714 que hi ha enterrats.

Si acceptem que en el moment en què l’artista exhibeix la seva obra perd el monopoli de l’opinió sobre el seu significat, se’ns permetrà dir que la instal·lació ens evocava un escenari molt contemporani de penúria econòmica: carretons d’anar a comprar sense compra i éssers invisibles refugiats a l’abric d’una flama precària. Aquella “ llar pròpia a l’exterior” que han volgut representar els joves artistes és una llar sotmesa als rigors de la pobresa alimentària i energètica, una llar sumida en el mateix estat d’intempèrie que avui diuen combatre els líders de gairebé tots els partits. Suggereix el desemparament absolut. És una obra que ha sorgit al voltant de l’únic foc perenne en una ciutat que de tan global ha perdut la seva condició humana, un muntatge que denunciava i commovia sense faltar al respecte a ningú, en definitiva.

I, malgrat tot, la ciutadania amb prou feines va tenir ocasió de valorar-lo, probablement perquè va ser víctima d’una picabaralla política (la força d’ Ada Colau és ara l’enemic electoral a batre) que poc té a veure amb el respecte al memorial de guerra: en el mateix espai han estat penjats gegantins plafons publicitaris sense que ningú posés gaire el crit al cel.

 

No hi ha dubte que la recuperació i preservació de la memòria històrica és un repte que concita un amplíssim consens entre els partits parlamentaris catalans. Però la reivindicació i la musealització del barri de la Ribera i del Born com a epicentre d’uns fets crucials en la configuració del que avui s’entén per Catalunya no hauria de limitar un ús lliure (encara que raonable) de l’espai urbà.

Ho advertia aquests dies la Plataforma Assembleària d’Artistes de Catalunya: “Sabem que el Fossar de les Moreres és un lloc amb una càrrega històrica i simbòlica concreta, com ho poden ser molts altres llocs de Barcelona. Però també és un lloc públic i considerem que ningú no se n’hauria d’apropiar”.

Les crítiques al muntatge dels estudiants de Belles Arts succeeixen la polèmica per l’exhibició d’un Franco eqüestre decapitat al Born i la negativa a permetre que al Saló del Tinell es rodés un episodi de la sèrie de TVE Isabel. El mateix Ajuntament de Barcelona va anunciar l’estiu passat que es plantejava limitar els rodatges a les bateries antiaèries del turó de la Rovira a aquelles filmacions que tinguessin a veure amb el valor històric del lloc, i va insistir en la idea de la ciutat limitada, restringida o fins i tot sacralitzada.

Mentrestant, gaudim amb l’ús immisericordiós que el cinema i la televisió fan dels escenaris històrics de les ciutats de Nova York, Londres o Los Angeles (quantes vegades no les hem vist reduïdes a cendres?). I ens sembla el més natural del món que als països anglosaxons s’utilitzin alguns cementiris plens de morts de totes les guerres com a parcs en els quals es permet anar a córrer, fer pícnics, becaines o assistir a concerts de jazz entre les tombes.

Roda el món i torna al Born. Però del Born i dels seus usos restringits en tornarem a escriure un altre dia.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: