Encara més Carnaval

by

Per tancar aquesta diversitat de  texts  sobre el carnaval n’anotem avui un escrit pel Bienve Moya.

No cal dir que el Bienve Moya és de les persones que més en saben sobre festes i sobre el Carnaval. La recuperació d’aquesta festa en el seu model actual a Vilanova és en bona part gràcies a ell.

Ara que n’és el temps, uns apunts sobre Carnaval

Per Entendre El Carnaval De Vilanova I La Geltrú, Quatre Apunts D“Idiosincràsia Local” I Altres Acudits. Caràcter del carnaval local

Diu Oriol Puig i Almirall en “El Carnaval vilanoví, dades per a la seva història” editat per l’Ajuntament vilanoví i  El Cep i la Nansa, llibre que considero prou informat per fer-lo servir com a referència suficient sobre la festivitat; cal dir que per resseguir el carnaval vilanoví també podem comptar amb el llibre de Xavier Garcia “Vilanova i la Geltrú i el seu gran carnaval”, més tota una sèrie d’articles apareguts en diversos programes de carnaval -sobretot  el de l’any 2000 redactat per Albert Tubau- consultables a l’Arxiu Comarcal del Castell de la Geltrú. També he rellegit altres materials redactats per Ricard Belascoain, Sixte Moral i pel propi autor d’aquesta obra, apareguts en diverses revistes, com ara l’Avenç, i sobretot els del Diario de Villanueva y Geltrú i el seu successor Diari de Vilanova i la Geltrú. En el seu llibre, Oriol Puig i Almirall ens assegura que “… els vilanovins d’altres èpoques… tenien com a màxim esplai de l’any el Carnaval”. Aquesta singularitat es donava, segons ell, per obra i gràcia de la idiosincràsia del nadius. Certament, aquesta idiosincràsia, aquest caràcter, deuria haver existit, si més no hauria existit en un altre temps en que la significativa i deficient comunicació per terra amb la resta del territori ho va permetre. Aquest estat d’escassa comunicació terrestre va durar fins les darreries del segle XIX amb la construcció de la carretera de les costes de Garraf i la inauguració del ferrocarril Valls-Vilanova-Barcelona el 1881. Un exemple fiable de com n’era de singular aquella incomunicació de la vila la il·lustrem amb la notícia de que encara el 1864 subsistia la línia marítima que, fent escala a la rada de Vilanova, duia passatge i càrrega fins a Barcelona o altres localitats de la costa. La incomunicació per terra que existia amb les poblacions veines era compensada pel camins de la mar, que unien la vila amb els territoris amb els quals comerciava, des d’Itàlia a Cadis i les Canàries, i sobretot amb les Antilles. Aquesta particular comunicació marítima i aïllament terrestre, entre altres peculiaritats menys versemblants, justificaria, segons l’autor, la singularitat de la festa vilanovina. No ens ha d’estranyar gaire aquesta situació d’incomunicació de les viles del litoral amb el país interior, fins fa ben poc l’accés a les poblacions més recòndites de la dita Costa Brava (i encara avui) no era pas d’admirar. Sobre la situació descrita per Puig i Almirall en relació al què justificaria la singularitat del carnaval vilanoví, encara avui trobaríeu a la ciutat qui us defenses aital teoria i us la fes avinent amb mil detalls. Tal és l’abstracció i embadaliment d’un sector de la vila amb seu imaginari.

Cal afegir que entre les poblacions veïnes, els aborígens vilanovins són acusats de llunàtics, aplicant-los-hi sense compassió la gesta de pretendre pescar la lluna en un cove, bertrenada amb voluntat ofensiva que els naturals accepten, amb un somriure de sarcàstica suficiència, sense complex de cap mena. «Gent de foguerada ─en diuen—: en vint minuts alcen un castell de guerres que després deixen caure perquè ja els avorreix el joc». Per a sustentar aquesta dada sobre el caràcter local Puig i Almirall ens proporciona un parell de velles anècdotes. Diu que “el 1875 malgrat la proximitat de les envestides carlines i la presa d’hostatges que aquells dies es feien de poblacions veïnes, el carnaval de la ciutat resultat dels més lluïts, amb força presència de forasters”. I continua el cronista assegurant-nos que “en una altra vila això podria estimar-se com el comportament d’uns inconscients o agosarats; a Vilanova ─assegura─ un poble que emprengué i reeixí en les empreses més desproporcionades (deu referir-se a l’empresa de embarcar-se en construir la línia ferroviària Valls, Vilanova, Barcelona amb capital essencialment local) cal admetre que era el comportament connatural en ells”. Una altra anècdota que conta Puig Almirall. Diu que “el 1854, essent Espartero, Duc de la Victòria, president del Consell de Ministres espanyol, tingué lloc el pronunciament d’O’Donell. A Vilanova se celebrà amb grans desfilades la reivindicació de la Milícia Nacional, Doncs bé, a manca de suficients uniformes molts [dels manifestants] ho feren amb disfresses que havien servit per una mascarada del carnaval [d’aquell any]”. Aquesta ultima anècdota, encara que el discret Roig Almirall no ho comenti, ens informa del proverbial tirant iconoclasta de la majoria dels vilanovins els quals, per posar un exemple, avui encara vesteixen amb una disfressa per a cada ocasió, l’estàtua dedicada a un prohom de la ciutat que s’alça al mig de la plaça de la Vila, davant de l’Ajuntament, durant les festes principals. Poca-soltada que no sol alçar cap escàndol entre la gran majoria de la població, ni les autoritats es molesten en corregir.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: