Archive for Març de 2017

Per la riera de Sant Marçal just començada la primavera.

Març 31, 2017

Sortida a la Font del Cuscó, al contraforts que separen el Garraf del Penedès. A la serra de les Gunyoles i sota mateix del Pic de les Llebres. Sortim des de l’església de Sant Pere Molanta i hem trobat força informació al respecte al wikipèdia : L’església parroquial de Sant Pere Molanta està situada a la barriada de Cal Sadurní, propera al casc urbà de Sant Pere Molanta. És una església de tres naus amb capçalera rectangular. La volta de la nau central és de canó seguit amb llunetes, i les de les naus laterals són d’aresta. Hi ha arcs de mig punt sobre pilars, que separen les naus. La façana, d’estil barroc popular, té una gran simplicitat compositiva, amb coronament ondulat i el campanar sobre una nau lateral, de planta quadrada i coberta de pavelló. Hi ha sepulcres antropomorfs  Aquest sepulcres estan a la   Plaça del Pedró  en la que també hi trobem un  Mil·liari. Més informació a la xarxa : Al costat mateix de l’església de Sant Pere Molanta hi ha dipositades en un petit parc algunes sepultures d’època medieval. Una d’elles va ser reaprofitada d’un antic mil·liari romà, del segle I dC, procedent de la Via Augusta. Aquesta necròpolis hauria perdurat com a cementiri fins l’època moderna.

Just al costat de l’església i el camp de Fútbol hi ha la Massai del Can Sadurní que tenen unes bodegues i tenen sota la seva responsabilitat el centre Aula de la Vinya i el vi. A la botiga oberta els caps de setmana hi tenen un bons vins i caves. El rosat durant unes poques setmanes de l’any el venen a doll, és excel·lent. Potser ja no en tenen.

Sobre la masia i la propietat podem trobar al web de les caves:

La masia es va construir vora els fonaments de l’antic Palau Moranta. Tenim constància escrita de la presència de la nostra família a la casa pairal des de 1440. Concretament el nostre avantpassat es deia Pere Massana. Segles després, el 1656, la pubilla Violant Surià es casa amb Cristòfol Sadurní, de Can Sadurní de Begues, que és el que dóna el cognom a la família ininterrompudament des de llavors.

L’any 1907 el Ramon Sadurní Sadurní construeix un nou celler al constatar que el trepitjador adjunt a la masia acabat el 1883 se li quedava petit. Hem trobat cups i restes d’altres cellers antics tots ells dintre les parets de la masia. Després d’uns anys d’inactivitat, el celler es renova el 2005 mantenint tota l’estructura i espais originals però dotant-lo de totes les instal·lacions necessàries per a la moderna elaboració dels vins.

Des d’aquí veiem la muntanya coneguda com la Barquera, D’aquesta muntanya hem trobat una interessant referència al llibre Folklore del Penedès de Pere Sadurní I Vallès “ El Castellot de la Barquera” diu: “Prop de l’església de Sant Pere Molnata, fou habitat pels moros durant set-cents anys. Una nit aquests s’adonaren  que una gran quantitat de llumetes pujaven per la muntanya vers el seu castell. Creient que aquell senyal era que els cristians que venien amb al seva ”religió” fugiren deixant el castell i torres. Les llumetes no eren sinó un gran ramat d’ovelles amb una tela encesa a les banyes de cada una d’elles”

Sensacional!

Prop també hi ha la casa de Fontallada amb una altra llegenda , però la deixarem per una altra ocasió.

Des del començament de la sortida  anem caminat entre vinyes.

Vinyes de cep petits rabassuts i semblen  vells.

Vinyes de ceps joves que van creixent entre els fil ferrats

Vinyes carregades d’herbes i flors, sense llaurar

Vinyes llaurades i amb fems com adob.

Vinyes que ja comencen a treure fulles i altres encara només amb la soca.

Vinyes i més vinyes…

Des de la sortida fins al peu de la pujada a la Font trobem dues masies grans  i que encara estan habitades i les terres del voltant treballades . La primera Can Rec Sec. Expliquen que la masia porta aquets nom pel sobrenom d’algun dels sues inicials masovers , la seva construcció es situa al voltants del segle XVIII, contrasta aquets nom amb una altra masia del mateix espai anomenada de Cal Rei Gras, també per l’aparença física del masover o propietari.

Més endavant  just a l’inici de la puja i al trencall del camí de Can Grasses hi trobem Can Suriol de Dalt, de la que es té noticia ja al 1590 pertanyia  al Compte d’Olzinelles , és un casalot alt i amb alguna part sembla fortificat.

Des d’aquí el camí s’enfila , és el camí que ens portaria Les Gunyoles, a mitja pujada hi ha un desviament senyalitzat que porta a la mateixa font per un sender entre el bosc.

Sobre la fonts hi ha descripcions diverses , agafem la que fa el Web de Sant Cugat de Sesgarrigues:

La font està oberta a una cinglera natural.

En forma de cova s’obre directament a la pedra. Està arranjada amb materials moderns, enmig de la paret hi ha el broc per on raja l’aigua. L’aigua cau directament a terra i a través d’un canal petit va a parar a un segon nivell, on hi ha una pila feta de maons que la recull. La zona on s’ubica la font està situada justament a la vessant de la muntanya que rep el mateix nom. Destaquen un conjunt de plataners i la panoràmica de part de la plana del Penedès que s’aprecia des d’allà. També és interessant des del punt de vista natural el camí que arriba a la font, que deixa enrera el paisatge de vinyes de la plana, per endinsar-se en el bosc.

Tornem cap el punt d’inici de la pujada i ens desviem cap a al nostra dreta i arribem ben aviat ,seguint un camí flanquejat per arbrers fruiters ben florits com els  cirerers i presseguers, a la Masia de Can Grasses  de la que es té constància ja des del 1600 i el nom de la mateixa prové del cognom d’algun dels primers propietaris. ( les anotacions sobre els masies es poden trobar al llibre El topònims de les cases del poble de Sant Cugat de Sesgarrigues de la Rita Romeu, Josep Romeu, Clàudia Lluch, Àngels Pinyol i Alba Ràfols)

El camí segueix enter vinyes i arribem després de deixar diversos trencalls a la Riera de Sant Marçal, l’anem seguint per un camí paral·lel. Constatar una notable vegetació de ribera i molts petits horts que aprofiten l‘aigua que hi ha. Al costa de les vinyes i paral·lels a la riera s’entenen aquets horts. Travessem la Riera , que flueix modestament, i arribem fins el cementiri de Sant Pere Molanta, i des d’aquí retronem fins prop de Cal Rei Sec i de nou la Riera, desfem el camí i arribem de nou a l’Església de Sant Pere Molanta punt on hem deixat el cotxe.

Bona sortida, paisatge clàssic del Penedès amb contrast d’espais, això sí vinya a dojo.

 

Avui a l’Aula :Els Castells al món.

El fet casteller és una de els propostes de la cultura popular catalana que s’ha internacionalitzat més.

Vivim certament una època d’or, moltes colles, grans castells, millora de la seguretat, la projecció dels valors de l’esforç col·lectiu ha fet que hagin esdevingut un referent de la cultura popular. Una visió  i projecció cada cop més àmplia conceptualment del fet casteller i el paper de els colles..

El món de la premsa ha tingut un paper important en el fenomen de l’augment de la difusió i seguiment dels castells.

Però avui hi ha colles a París, Madrid, a la Catalunya Nord, a les Illes.. i ningú fa uns quants anys hagués pogut pensar que uns castellers xinesos els Els Xiquets de Hangzhou farien castells de nou al concurs de Tarragona.

En fi. Un creixement exponencial. Per parlar-ne i saber-ne més el divendres 31 de març a les 7 de la tarda a la sala d’actes de l’UPC l’Eloi Miralles parlarà sobre “ La internacionalització del Castells”.

L’Eloi Miralles és un coneixedor profund del món casteller i per tant ens podrà donar molta informació i valoració del fenomen de l’extensió mundial dels castells.

 

Eloi Miralles i Figueres (Vilafranca del Penedès, 21-2-1945), llicenciat en Farmàcia per la Universitat de Barcelona. Apotecari de professió i, vocacionalment, folklorista i estudiós de la cultura popular. Membre de la colla dels Castellers de Vilafranca des del 1970, és actualment el degà dels cronistes castellers. Com a informador de castells s’inicià a la premsa local vilafranquina i posteriorment a “El Noticiero Universal” (1973-76) i “La Vanguardia” (1977-91), a més de col·laborar en altres publicacions i revistes catalanes (“Canigó”, “Presència”, “Cultura”, etc.), així com a la Gran Enciclopèdia Catalana i a la col·lecció temàtica “Dolça Catalunya”. Fundador i col·laborador de “El Figarot”, butlletí d’aquesta mateixa colla castellera, és membre del consell de redacció de la revista “Castells” i col·laborador de les publicacions “Gegants” i “Terra de Gegants”. Guanyador del premi “Força, equilibri, valor i seny”, sobre temàtica castellera, el 1981. Forma part dels comitès assessors del Museu Casteller de Valls i del Museu de la Festa de Tarragona, així com de l’organització de “La Passada” folklòrica de les festes de l’Ascensió de Granollers.. Des de començaments dels anys 80 ha fotografiat més de 7000 gegants diferents de diverses parts del món, col·lecció que comparteix amb el seu fill Jordi i que forma part de l’Arxiu Ferragut.. Ha estat vicepresident del Museu de Vilafranca, de la Delegació a l’Alt Penedès d’Òmnium Cultural, del Patronat Castellers de Vilafranca i de l’associació Amics de l’Alguer, de Barcelona. D’aquesta darrera entitat n’és el president des de fa tres anys. Forma part, així mateix, de la vilafranquina “Colla Rabassons”, impulsora de la cultura popular. Li ha estat estat atorgat el títol de “casteller de soca-rel” per part dels Castellers de Vilafranca. Des de mitjans del 2008 forma part del Consell de la Cultura Popular i Tradicional, òrgan assessor del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

 

A reconquerir les espanyes.

Març 30, 2017

Ha fet créixer l’atenció tot esperant el dia de proclamar-se per candidata a la secretaria general del PSOE.

Tothom ho sabia i era profecia.

Susana Díaz vol manar al PSOE, Andalusia a Madrid i sí, passar de  Sevilla  a Madrid per reconquerir Espanya des del socialisme.

I es presenta envoltada de la vella guàrdia socialista Els expresidents Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero, l’ex secretari general Alfredo Pérez Rubalcaba, José Bono, Carme Chacón i uns quants dela nomenats barons territorials. i l’ex número dos de González, Alfonso Guerra. Tots allà, potser entre ells ni es van mirar, però al costat de la Susana amb al voluntat d’aturar a Pedro Sánchez i la seva campanya que va guanyant adeptes.

Creuen en el fons que el “seu “ partit està en perill i això no ho poden consentir.

La seva herència creuen que no es pot dilapidar per un Sánchez cada cop més agosarat, cada cop més desfermat ( fet que genera un dubte de credibilitat)

Imatge en blanc i negre

La fotografia s’ha tronat sèpia.

Tot el respecte pel que van fer ( no tant pel que fan alguns avui com el mateix Felipe González) però el seu temps ja ha passat i ara posant-se la costat de Susana Diaz volen perpetuar el domini sobre l’organització.

Exercici  de nostàlgia?

Enyorança del passat?

El problema és que la nostàlgia i l’enyorança acabin esdevenint un ancoratge que impedeixi avançar cap endavant.

Que la mirada enrere permanentment acabi fent anar de tort en la direcció que cal emprendre.

Viure del passat pot ser molt plaent però no és precisament una manera de canviar la situació de permanent degradació del PSOE.

Intencions de Díaz: “guanyar les eleccions en aquest país, com van fer Zapatero i González”.

Els socialistes no amaguem la nostra història, amb González es va construir l’estat del benestar espanyol i que amb Zapatero va arribar “la pau”

“A nosaltres no ens votaran pel que van fer Felipe i Zapatero, sinó per les respostes que els puguem oferir”.

Ja veiem per on va , vol constituir-se amb única  hereva del que han fet  els socialistes durant molts anys. Però insistim recordar només el passat és el primer pas per entrar en un procés gairebé de profunda melancolia tendent cap a la depressió política.

És evident que l’ irrupció de Díaz en al cursa per dirigir el PSOE posa en evidència que la cursa no serà fàcil per cap dels candidats.

Rodejar-se dels antics dirigents potser li pot aportar més presència mediàtica com així ah estat. Portades a tots els diaris i elogis desmesurats per part de la premsa més procliu a la dreta i al mateix govern del PP.

Però aquest mateix suports li poden fre perdre el vot popular , la militància està una mica farta d’haver de “tragar” amb una direcció que no només ha ajudat a posar a Rajoy sinó que entén que van fer fora a Sánchez per la seva voluntat d’oposar-se  a la mateixa investidura i intentar una coalició amb les altres forces d’esquerra i mantenir contactes am els independentistes del Congrés.

Reduccionisme potser en els arguments però no estan massa allunyats de les percepcions que hi ha respecte a les candidatures que fins avui s’han presentat.

Veurem que passa amb Patxi López que ha quedat una mica desdibuixat en la cursa, i veurem si arribarà fins al final o decanta per pactar amb algun altre dels candidats.

I que diu el PSC?

De moment calla.

Neutralitat controlada i estudiada.

Però en l’acte de Díaz u dels dirigents del PSC Antoni Balmón , aquells que volia fora del PSC a qui tingués vel·leïtats independentistes va donar el titular del dia “el PSC és el PSOE i el PSOE és el PSC”. Lapidari. Concloent. Tremola la història.

I de moment la direcció calla. Atorga validesa a la declaració?

És aquesta indefinició el que fa perdre al PSC bona part de la seva credibilitat. Es port entendre que vulguin ser neutrals com a direcció en el procés d’elecció del Secretari/a General del PSOE però ho són més per compromisos  de no interferir en la campanya de Díaz que no pas per convicció.

En fi la campanya per susanitzar el PSOE ,i clar, el PSC ja ha començat.

Preparem maletes.

Al final però ja es veurà com acaba tot plegat.

Aquí però sembla que els suports a Sánchez creixen i acaben el actes cantant la Internacional. Osti! Poca gent recorda la lletra.

Escalfant l’ambient.

Retallar selectivament

Març 29, 2017

D’ençà dels anys setanta la comunitat educativa va reivindicar el reconeixement de la franja del 0 als 3 anys en el currículum educatiu. Guardo en la memòria  alguna imatge de la Plaça de la Vila amb cartells reivindicatius.

La demanda no era banal  hi havia  ( i hi ha ,clar, avui encara)el convenciment de que l’escolarització entre els 0 i 3 anys no era una mesura de caràcter assistencial com havia estat en el passat sinó una etapa més del procés educatiu dels nens i nenes. No en cantarem ara les excel·lències , els especialistes i pedagogs ja ho han fet. L’experiència acumulada avala la validesa educativa. Però  és que la consolidació de les escoles bressol era clarament una manera de poder   tenir un element fonamental per garantir la igualtat d’oportunitats i permetre així mateix  la conciliació laboral i familiar tant necessària per poder anar cap una ciutat més equitativa. La demanda d’escoles bressol ha estat també una de les reivindicacions històriques del municipalisme català. I també un clar exemple de actuar en una competència que no els era pròpia però era una demanda sostinguda en el temps. Els ajuntaments van respondre en la mesura de les seves possibilitats i van posar fil a l’agulla i van construir forces escoles bressols, fins més de 900. No cobreixen la demanda però cal reconèixer que des del món local s’ha fet una feina extraordinària en aquest sentit. Altra cosa és el tema del finançament i tot i que els ajuntaments hi aporten diners –i no pocs- al sosteniment i al funcionament de les escoles bressol les aportacions municipals no són suficients per igualar costos. Les famílies també hi fan una aportació. La demanda històrica ha estat que la Generalitat hi aportés una part d’aquests costos per equilibrar els pressupostos, donat  que la Generalitat té competències exclusives en matèria educativa. Els ajuntament han hagut de reclamar sistemàticament a la Generalitat el compliments dels seus compromisos en aquesta matèria – també en altres segur també- . Fins i tot alguns ajuntaments han anat als tribunals.  Ara farà  tres anys una trentena de petits ajuntaments van interposar una demanada després que la Generalitat els retirés les ajudes per escolaritzar als alumnes d’entre 0 i 3 anys..A partir d’aquesta demana s’ha conegut que la Generalitat entre els anys 2012 i 2014 van traspassar  les partides per ajudes a les escoles bressols per pagar les nòmines del professorat de les escoles concertades. La Conselleria justifica que era noment de crisi i calia no deixar de pagar les nòmines i en segon lloc perquè a patir del 2012 una de les diputacions, després, a partir del 2014, les quatre van pactar fer aportacions a les escoles bressol. Sobre les nòmines és evident que cal pagar-les i assumir els concerts que s’havien atorgat però segurament hi havia altres partides que es podien traspassar per no afectar els recursos a les escoles bressol. I sobre les diputacions cal dir que no venen a sumar sinó a  substituir. Les diputacions organismes de caràcter local amb el seves competències, deixant de pagar la generalitat i que ho faci la diputació no suma sinó que substitueix quan en realitat no hauria de ser així. Qui té la competència l’hauria d’assumir . I ja sabem que al franja 0-3 no és obligatòria però el debat no és aquest sinó si cal donar serveis d’equitat o no. I la resposta de la Generalitat d’aquell moments sembla clar ,afavorir un cop més l’opció concertada en detriment de l’opció pública. Ja veiem doncs que les retallades van ser selectives i esbiaixades. Queda clar. I seguim: una nova aula de p-3 de l’escola pública vilanovina desapareix. Más de lo mismo

Publicat al Diari de Vilanova el 24 de març del 2017

 

 

 

Inhabilitats políticament , absolts popularment.

Març 28, 2017

El problema no és la sentència, el problema és que s’hagi fet el judici.

Cada cop és veu més clar. Judici polític ,sentència política.

Mentre aquí es llegia amb la solemnitat que calia i amb la litúrgia corresponent  la sentència que inhabilita a Mas Ortega i Rigau per la seva desobediència al Tribunal Constitucional ( i això ho ressalta la sentència)sobre al prohibició de la celebració de la consulta o procés participatiu del  9-N , la primera ministra d’Escòcia anunciava la celebració d’un nou referèndum sobre la seva pertinença o no al Regne Unit. El motiu que el Brexit canvia la situació i per tant cal votar un cop més la voluntat d’independitzar-se, donat que a Escòcia el no al brexit va tenir una resultat aclaparador i per tant si les condicions de la permanència al Regne Unit han canviat des del primer referèndum això cal ratificar-ho amb el vot  popular..

La coincidència sembla talment una jugada del destí.

Paradoxes de la vida.

Altres potser en diran justícia poètica.

Mentre aquí veiem com la justícia interfereix en la política amb una sentència inhabilitoria a Escòcia es planteja de nou exercir el seu dret d’ autodeterminació.

No cal repetir ,com ja vam fer  en el seu moment , que ens mostrem  clarament contraris al judici sobre els fets del 9-N o la desobediència a uns dictàmens confusos sobre la celebració el 9-N. La decisió sobre la celebració era una decisió política no administrativa ni de gestió per tant és difícil d’entendre políticament que s’hagi fet una denúncia penal.

I curiosament ni els jutge van actuar el mateix dia de la consulta a instàncies d’alguns partits polítics  ni els fiscals del mateix TSJC en el seu moment  van trobar cap mena  de delicte en la el 9-N.

Tot va anar al ritme “Rajoy” més aviat lent, més aviat deixant que les coses es floreixin.

I activant els mecanismes de control sobre la fiscalia , judici endavant i sentència i condemna , sobre la que l’expresident Mas ha dit :  “Ho tornaríem a fer exactament igual, no ens en penedim, perquè som demòcrates”. Amb aquesta afirmació ha començat la seva intervenció d’una compareixença de  Mas, i les altres dues condemnades  per deixar clar que la condemna del TSJC no fa que els seus plantejaments respecte del 9-N hagin canviat.”

I la resposta nostra hauria de ser molta clara   tornaríem anar a votar si es tornés a plantejar una situació semblant.

I no sols ho tornaríem a  fer sinó que volem  fer-ho  d e manera vinculant i amb garanties.

Ara hi ha les necessàries i inevitables opinions i valoracions. Hi són a gust de tothom, els juristes, advocats i professors de dret constitucional  entre altres  hi suquen pa.  Des de qui diu que la sentència es mínima respecte la demanada de la fiscalia fins a qui creu que se’n ha sortit prou bé els acusats. Valoren l’absolució de prevaricació i veuen un cert abús en la condemna per desobediència. I si llegim els comentaris de la premsa més rància de Madrid hi ha una certa unanimitat en que sembla que els condemnats “se han  ido de rositas”. Però el cert és que qualsevol sentència condemnatòria per suau que puguis emblar és una desgavell des del punt de vista que la sentència és estrictament política com va ser el judici. I això la fa ser injusta.

Perquè  la discrepància política mai pot acabar amb resolucions judicials.

La resolució del jutge sen sentenciar  els condemna pel delicte de desobediència al Tribunal Constitucional (TC), com si ells fossin els únics que no han fet cas d’una sentència de l’alt tribunal i en aquest sentit seria interessant , il·lustratiu i necessari comprovar quantes sentències del mateix tribunal ha incomplert el govern central ( en compten fins a trenta-quatre)  sense que s’hagi ver cap causa ni hem vit ni a Rajoy ni cap dels seus ministres al tribunal jutjats per desobediència cosa que fa sospitar que la mesura per calibrar determinats delictes  és sempre diferent i que  els fils de la justícia estan mogut almenys en aquest cas pel poder polític.

El tribunal els posa la pena màxima per aquest delicte  de desobediència ,  superior a la que demanava el fiscal. En canvi els absolt del delicte de prevaricació que era per la que es demanava més condemna.

Segur que hi ha moltes possibilitats d’anàlisi tècnic de la sentència però tampoc cal. La sentència és política perquè el judici ja ho va ser.

Bé doncs ja sabem el camí que ha agafat el govern espanyol amb qualsevol manifestació en defensa d’un nou marc de relació territorial.

No hi ha oferta política. Rajoy es defensa en la barrera de la llei immutable i amb lectura intransigent de l’esperit del legislador

No hi ha cap mena d’operació diàleg. Tot és fum.

Fum i fum per dissimular l’autèntica voluntat que no es altra que la persecució judicial de la discrepància política.

I el PSOE què : Què? Doncs res de res que pugui diferenciar-se  del PP. Quan haurien de ser els que agafessin el “toro per les banyes” i fessin un pas endavant, oferta insuperable i defensa de l’estat federal i a votar que no passa res. Però no, prefereixen amb un to, només en el to, més tranquil argumentar el mateix que el PP. Ja s’ho trobaran.

La sentència serà  recorreguda i així ho han manifestat els condemnats : “. “Això no acaba a un estat espanyol amb la democràcia amputada, sinó que acaba en Estrasburg” i ha afegit “En aquest moment estem sota la jurisdicció espanyola. Mentre estiguem sota l’Estat espanyol, complirem els tràmits per arribar on volem, que és a Europa. I si arribem a la nostra sobirania, estarem sota jurisdicció catalana i complirem la legalitat catalana“.

Però alerta d’Europa tampoc cal esperar masses coses.

Si el govern espanyol creu que amb la sentència s’atura el procés està molt , molt equivocat.

Els qui vam anar a votar el 9-N malgrat la gran distància política – insalvable crec jo- amb les persones  ara condemnades , mostrem la nostra solidaritat i rebuig a la condemna. Ho fem amb el convenciment de que el 9-N volia ser una mesura i tenia la voluntat de, prendre el pols de les posicions de la ciutadania davant propostes polítiques.

Des del Govern de Madrid per comptes de trobar una oferta atractiva per la via política van optar per la via judicial. I així no hi ha manera d’entesa ni de resoldre i això fins i tot ho ha reconegut el President del Constitucional sortint.

Ja ho diuen tal faràs tal trobaràs, doncs que vagin fent.

 

Publicat a l’Eix Diari el 21 de març del 2017

Noms propis (XIII)

Març 27, 2017

Artur Mas, Rigau i Ortega. Ja han merescut comentaris a dojo per la seva condemna política d’inhabilitació.

Ara sembla que el govern els hi vol, trobar una feina adient a al seva posició i a la seva “imatge” fruit de la injusta inhabilitació. Tan és així que la  consellera de la Presidència, Neus Munté, ha reconegut que l’expresident Artur Mas i les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau “poden fer una bona pedagogia” del procés, però ha reconegut que “no els hem encarregat encara cap cosa en concret”.

Sembla doncs que hi ha la voluntat de fer-les-hi algun “encàrrec” que no està concretat però la consellera ja ha avançat: “hem acreditat la voluntat del Govern de comptar amb el seu coneixement, amb el seu testimoni i experiència i també hem pogut comprovar la seva plena disponibilitat a poder participar
d’allò que des del Govern o des de la societat civil se’ls pugui demanar”. “Hi estem pensant i estem convençuts de trobar les fórmules que siguin adients, factibles i positives per a tothom”.

Qui és aquest tothom.?

Ja se sap que la voluntat no concretada encara és que els tres condemnats ,i fins i tot, s’ho podria afegir Francesc Homs vagin pregonant la fragilitat de la democràcia espanyola davant la seva condemna i alhora explicar la voluntat d’una part del poble català de decidir el seu futur.

El mateix Puigdemont en una entrevista a RAC-1 ja havia manifestat que “ja li he encarregat a Artur Mas algun contacte internacional discret”, però després no es va concretar res”

Per tant expectatives de com es concreta aquesta feina d’ambaixadors.

Segurament explicaran al posició el govern arreu del món.

Fa un dies el director del Periódico feia un article recordant algunes de les recomanacions de la Comissió  de Venècia sobre bones pràctiques politiques  sobre  referèndums i entre ells hi posava aquell precepte que diu “Les autoritats públiques no s’han d’involucrar a fer campanya a favor d’una part, sinó mostrar neutralitat.” 

Davant d’això i per equilibrar l’encàrrec futur al l’expresident Mas es podria també finançar un gira internacional a l’expresident Montilla per expressar una altra posició tant legítima com els altres.

Ho fem?

Sílvia Cóppulo. Ja se  sap que això del procés tensiona tot allò que es tensionable.

Ja sabem que la incontinència verbal és també un element important en tot aquest procés.

Hi ha llenya pe encendre tots els focs possibles.

I també,com no, afecta als mitjans de comunicació i al seus professionals.

Sembla que  hi hagi una mena de  cursa per veure qui es mostra més procliu cap a uns i més detractor dels altres.

Sumar punts, guanyar posicions. Qui és penja més medalles

I naturalment en aquest sentit excel·leixen els mitjans públics.

Aquesta setmana hem llegit algunes de les afirmacions que va fer una presentadora del programa Catalunya Vespre de Catalunya Ràdio, Sílvia Cóppulo, ha equiparat el Govern espanyol, el PP i el PSOE amb “els ultres falangistes” perquè, segons ella, tenen el mateix posicionament amb el referèndum.

I entre les declaracions interessant també ha afirmat: “aquells que es diuen demòcrates i són espanyols haurien de pensar que alguna cosa els falla si estan coincidint amb els falangistes, que segur que són espanyols“.

Home  ! com a mínim , més enllà del que ella pugui pensar legítimament, però que altres poden no coincidir-hi, hi ha alguna falsedat històrica. El falangistes són espanyols, però també hi ha una llarg tradició de falangistes catalans i amb forta influència. Li recomanem la lectura del llibre Els Catalans de Franco de l’ Ignasi Riera o FEIXISTES! Viatge a l’interior del falangisme català de Joan Maria Thomàs.

En fi ja veurà que això del falangisme no va ser , dissortadament. Un fenomen  exclusivament  espanyol.

 

José Manuel García-Margallo L’exministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, va explicar  en un programa de 13TV que des del govern espanyol i la seva acció exterior  s’havia negociat de manera secreta i discreta i diplomàticament  amb diversos països per aconseguir  posicionaments públics del màxim possible d’estats i /o dirigents polítics  en contra del procés català. “Ningú sap quants favors devem a una quantitat de gent per haver aconseguit que fessin les declaracions que van fer”.

Ja la tenim liada.

Margallo embolica que fa fort.

Aquí ens esquincem les vestimentes.

Anem la fiscalia.

Però la realitat és que Margallo fa el que hauria fet qualsevol ministre d’exteriors de  qualsevol país. La diplomàcia no deixa de ser canvis de cromos, tengui, falti, tengui , falti i anar fent.

I el President , lògicament es molesta i reclama que s’arribi fins el final: “l’afirmació és molt greu. Exigeix que doni explicacions dels recursos usats, les promeses fetes i amb quina autoritat i legalitat les va fer”.

Doncs això a veure si aconseguim conèixer la realitat dels fets.

Unió Democràtica de Catalunya. No és el primer partit que desapareix ni segurament serà l’últim ens ven al cap sigles com UCD, CDS. UPyD ,projectes que per raons diverses van acabar el seu recorregut en l’espai polític. Però e cas d ‘UDC revesteix encara una situació més especial és dissolt en acatar  l’auto d’inici de liquidació dictat pel Jutjat Mercantil número 4 de Barcelona. D’aquesta manera, el partit arriba a la seva fi després de 86 anys d’història. La formació encara tenia més de 4.000 militants, segons ha informat en un comunicat.  Es va obrir un procés de liquidació i aquest procés, però, ha acabat sense èxit, ja que s’ha conclòs que no és possible un pla de viabilitat, i s’ha decretat la liquidació del partit.

Ramon Espadale, el responsable màxim d’UDC, ha enviat una carta als militants  explicant  la decisió i assegurant que “hem arribat a la fallida econòmica a la qual ens ha abocat inexorablement la pèrdua de presència parlamentària, agreujada per l’escissió que vam patir a mitjans de 2015 i per la minva de càrrecs públics”.

I ha demanat al militants en la carta  “a continuar defensant els ideals que en el seu dia van portar a militar-hi. Cada dia que passa es fa més palesa la necessitat de formular una proposta política que, abraçant valors universals, s’homologui al que és avui la democràcia cristiana del nostre entorn europeu”,

En fi ha fet la seva feina mentre ha durat.

Peròs empre quedarà el dubte de si no hagués anat col·ligada amb CDC si hagués tingut algun paper significatiu.

 

 

 

 

 

 

De lectures

Març 26, 2017

Basat en una història real

Delphine de Vigan

Col·lecció El Balanci 764

Edicions 62, octubre del 2016.

Nova novel·la d’aquesta autora francesa. Ens presenta ara una mena de thriller psicològic a l’entorn de la possessió de la voluntat de les persones per altres.

És també una mena de confessió de les pors i temors d’una escriptora quan ha escrit una gran novel·la d’èxit notable i s’ha d’enfrontar de nou a escriure. De Vigan en dóna resposta a aquets temors  després de fer tot un seguit de reflexions a l’entorn del procés de creació en aquest cas de la novel·la Basat en una història real  i com aquest procés es veu dificultat per la presència obsessiva d’una persona que entra en la vida de l’autora.

Delphine de Vigan (1966, Boulogne-Billancourt) viu a París i és mare de dos fills. L’any 2001 va entrar en l’escena literària francesa i poc després amb la novel•la No i jo (Edicions 62, 2007), centrada en l’amistat entre una adolescent inadaptada i una solitària jove sense sostre, va obtenir un gran èxit de crítica i públic, confirmat amb el Premi dels Llibreters francesos i va ser portada a la pantalla per Zabou Breitman.; un ressò esdevingut internacional amb la traducció de l’obra a vint llengües. Les hores soterrades (Edicions 62, 2009) la va confirmar com una de les autores franceses actuals més rellevants és també una de les obres que va tenir un notable èxit en la que es narra la història de l’encontre d’una dona, executiva d’una empresa i un metge dels serveis d’emergències i la relació que es crea i la relació que potser s’hauria pogut produir i Res no s’oposa a la nit  on relata en to autobiogràfic la relació amb la seva mare va obtenir un reconeixement ampli i nombrosos premis per la valentia de la narració i per la cruesa sense acarnissament d’una relació conflictiva i difícil el llibre ha suposat la seva consagració crítica i de lectors. Ha obtingut el premi Renaudot, el premi de novel.la FNAC, el premi de la revista Elle, el premi de novel.la de FranceTélévision, i el gran premi Madame Figaro, i ha estat finalista del Goncourt, del Fémina i del Médicis, i alhora ha obtingut un èxit aclaparador de lectors. També col·labora en diversos projectes de guions i participa en un seguit de  programes culturals en diverses emissores de ràdio i de televiso.

La novel·la Basat en una història real ens presenta a l’escriptora quan està  immersa en la dinàmica de l’èxit que li ha produït la seva darrera obra. Presentacions, entrevistes, debats a l’entorn de la seva obra omplen els seus dies i va convertint-se en una persona que està a les portades dels diaris i entre les universitats i els instituts batallen per poder-la tenir a les seves aules. Intenta portar aquesta voràgine amb una certa normalitat tot que té clar que aquest ritme de vida afecta  a la seva família, dos fills que ja estan acabant els seus estudis i esperant l’entrada als estudis superiors i per altra banda la relació amb els seu company que passa molt temps allunyat per raons de feina.

En aquesta situació  i en una signatura de llibres desprèn d’haver ja acabat coneix a L. una persona que sembla que coneix fins el darrer detalls la vida i obra de l’autora. Les dues dones fan coneixença i estableixen una relació aparentment d’amistat. Mentre s’afiança aquesta relació la Delphine va rebent un seguit de cartes anònimes en que li retreuen l’haver descobert temes familiars en la seva darrera novel·la.

L és una dona d’un quaranta anys , molt atractiva i amb un nivell Intel·lectual notable. Sembla llençar un joc de seduccions amb la Delphine , i aquesta s’hi sent  atreta i alhora alberga un íntima desconfiança que va avançant a mesura que es consolida la relació

L, esdevé per Delphine el model d’una  dona misteriosa i altament i perillosament seductora es dedica a escriure escriu biografies de gent coneguda i famosa i d’ella es desconeix gairebé tot ja que es molt refractària a explicar les seves coses . L s’ha acostat amb actitud amical gairebé protectora a Delphine , però en mica en mica en el llibre veiem com   la va atrapant en una mena de cercle concèntric sense cap mena de sortida, aquesta relació va fent que l’escriptora s’ aïlli del seus amics, de la seva relació professional i així mateix  del seu company i fins i tot  dels fills. Aquest domini de la personalitat porta , fins i tot, a que li tregui  la idea d’escriure una nova  novel·la de la  que fa temps té la idea i la va induït a la necessitat de tornar a  escriure una novel·la autobiogràfica. La situació es fa cada cop més angoixant i mentre Delphine cau en una depressió L  li suplanta la personalitat i fins i fa veure que l’ha substituït  en alguns actes públics ja que ha anat també agafant la seva mateixa aparença física..

La novel·la es va convertint en una espècie de  thriller psicològic i això permet a l’autora  qüestionar i posar en debat  on són els límits de la novel·la com instrument de narració i  quina és la relació entre la realitat i la  ficció i com una i altre es complementes i estructuren la narració novel·lada., Basat en una història real traspassa els àmbits de la narració clàssica per qüestionar si és important o no saber si el que s’escriu es veritat i fruit de la imaginació malgrat es sustenti en aconteixements reals. I sobretot també és important el que en pugui pensar el  lector.

L’autora desplega totes les seves possibilitats i recursos literaris per explicar una bona història. Com els seus neguits són analitzats i com el factor de la persona que va introduint-se en la seva vida va intervenint en el procés de gestació del relat.

Escriptura  elegant canviant de registre des de moments poètics a moments d‘una duresa narrativa notable. Diàlegs i reflexions íntimes ben combinades.

Trenca amb molts registre. I finalment genera el dubte. La història de la seva relació amb L ha existit o tot plegat és fruit del procés creatiu de l’autora.

En fi una lectura que no es pot deixar i alhora una lectura intentant discernir que hi ha de real i de ficció en la narració

 

D’altres fonts (XIII)

Març 25, 2017

Ja sabem que el nombre d’independentistes ha crescut de manera exponencial.

Els de veritat , els de sempre.

Els oportunistes, també  els de sempre.

Els circumstancials.

Els economicistes.

Els que ho són sense saber-ho.

Els que ho són seguint la moda.

Els que ho seran demà…

 

Doncs això. Precisament per això és molt interessant i divertit(?) llegir l’article que en Joan Ollé publicava al diari El Periódico.

Joan Ollé i Freixas és un actor i director de teatre. Professor del l’Institut del Teatre, director del Sitges Teatre Internacional del 1992 al 2001. Ha estat membre de l’equip de direcció artística del Teatre Lliure el 2003 i el 2004.

  

‘Indepe’. Joan Ollé. El Periódico. 19.03

 Podria ser ‘indepe’ si la nova pàtria estimulés el dret a decidir de cada un per sobre de l’alliçonament

Servidor podria ser ‘indepe’ si la pàtria anhelada no naixés de l’èpica de grans capitans més astuts que honestos per salvar la seva fosca i altiva incompetència, si els seus còmplices no exhibissin un callat somriure de conill molieresc davant els episodis més foscos de les últimes dècades catalanes. Servidor podria ser ‘indepe’ si no sintonitzés de bon matí la ràdio pública de Catalunya, i, amb més emoció que raons, ella no ens expliqués només una de les cares de la falsa moneda.

Servidor podria ser ‘indepe’ si no experimentés una profundíssima nostàlgia d’una Barcelona, capital de Catalunya –la Cat del Dream Team–, en què amb prou feines un terç de segle enrere podies trobar-te pel carrer amb cognoms tan sonors com Rodoreda, Pla, Espriu, Foix, Carner, Oliver, Ferrater, Gil de Biedma, Barral, Goytisolo… Servidor podria ser ‘indepe’ si la nova pàtria estimulés, a través de la cultura, el dret a decidir de cada un per sobre de l’alliçonament gregari, si el reconeixement literari i cultural s’atorgués en funció dels mèrits de les seves autores i autors i no com a agraïment als serveis prestats.
Servidor podria ser ‘indepe’ si, per curiositat malsana, no consultés en les seves hores lliures la nostra videoteca més recent. Si vostès ja estan convençuts de les bondats o perversitats del procés, poden abstenir-se d’anar a Youtube, però si els atrau la nostra memòria històrica, els aconsello que revisin les entrevistes d’Artur Mas amb Josep Cuní o Ana Pastor, la d’Oriol Junqueras amb Josep Borrell, els mítings de la nostra presidenta Forcadell i del ‘setzè jutge’ Vidal… i sobretot l’ínclit i ‘chiripitifláutico’ historiador (sic) Víctor Cucurull i Miralles: «¡El Quixot va ser escrit inicialment en català!». Servidor podria ser ‘indepe’ si no acabessin d’instal·lar a la sala de banderes de TV-3 l’hagiògraf de Prenafeta el mateix dia que aquest s’asseia al banc dels acusats. Servidor podria ser gairebé ‘indepe’, si l’audaç aposta de Maragall i Zapatero per citar-se en els orígens del socialisme de Pablo Iglesias sènior i Suresnes no hagués sigut ridiculitzada per Alfonso Guerra i el seu arrogant xerrac ‘cortijero’: el PSOE i el PSC també pateixen Alzheimer; no se’n recorden de qui haurien de ser.

Tal vegada soc botifler, si per això s’entén no formar part d’un entusiasta col·lectiu decidit a inaugurar demà passat una nació basada en llegendes i falsedats. Es pot qualificar Espanya de «democràcia d’escassa qualitat», però s’han de tenir les orelles molt sordes per no advertir que a la Catalunya del procés, al parlar, se li escapen verinoses faltes d’ortografia democràtica. Les possibles maldats dels uns no justifiquen les maldats de la seva alternativa.

 

 

Per Puigmlotó i les timonedes.

Març 24, 2017

Caminada circular , sortida de Puigmoltó i tornada al mateix lloc.

Sortim de Puigmoltó , el nucli està silenciós, però trobem problemes per poder deixar el cotxe.

Contradicció evident, poca presència d’activitat però l’espai té vida interior

Silenci i travessem el  poble cap a al sortida que va fins a la Torrota.

El camí ha estat desbrossat i s’ha podat les plantes del marges. Fa un parell de mesos que no hi passàvem i el recordem carregat de brancatge. Avui net té una nova perspectiva i és molt més fàcil d e travessar.

Sortint del nucli el camí avança entre marges molt ben refets. Algun  ametller modest i petit encara florit dóna una imatge de color i de primavera de fet  . Petit però carregat de flors  sembla assenyalar el camí.

A l’esquerra  s’obre una vista de la gran  plana dels Cards amb vinya i més vinya, encara adormida però ja s’entreveuen petits botons dels que ben aviat començaran a sortir les primeres fulles.

A la dreta el terreny és més esquerp , i sense cap mena de plantació, hi creix però en quantitat la farigola ara ja florida. L’extensió de la planta és notable

Arribem a la Torrota, vella torre d’un molí. I des dallà  el camí es va enfilant poc a poc , hi ha nombroses cruïlles  de senders i camins més o menys fresats però nosaltres seguiren el ramal principal que no té pèrdua i  ens porta fins al pal de senyalització del Cocons.

Aquets tros de camí està descalçat les pluges si la poca conservació l‘han convertit en alguns punts en pedruscalls en els que cal anar em compte de no relliscar.

Seguim en direcció a la Serra, camí conegut i reconegut d’altres vegades, bosc , petites plantacions d’olivera, i el bosc força net. Deixem el trencall que ens portaria cap la carretera i seguim en direcció al Camils. Passem prop del bosc on hi hem trobat històricament construccions precàries amb troncs i branques, deus er un espai aprofitat per fer exercicis de construcció de bivacs. Arribem al punt de senyalització de la Serra i aturada breu pe fer un mos.

Des d’aquí iniciem la baixada , passant per un nou camí que s’ha netejat i desbrossat, deuria ser al continuació de l’antic camí de Vilanova a Ribes que havia quedat obturat per un creixement de la vegetació que ara ha estat esporgada  i permet el pas  de manera còmode i fàcil.

El camí segueix entre vinyes de cep vells  ben treballades.

Arribem just a prop dels Camils.

Aquí abans d’agafar el camí de retorn a Puigmoltó hi trobem una altra extensa timoneda amb plantes de farigola a dojo, incomptables, amb un color violaci intens i amb una fragància que es nota intensament quan es remou.

Camí de retorn passat per la masia de les Farigoles, no podia anomenar-se d’una altra manera la masia!

Ah! i ja hem vit les primeres roselles, poques però ja es fa notar la seva presència

Retorn a  Puigmoltó. El mateix silenci , la mateixa tranquil·litat.

Per complementar la crònica de la sortida.

 

Llegit al web Pont d’Enseula de la  Lena Paüls. Interessant i adient al recorregut fet:

El timó o la farigola (Thymus vulgaris) es troba en el període de màxima floració per Setmana Santa. La tradició diu que la farigola s’ha d’anar a collir durant aquesta primera lluna plena de primavera perquè així no perd la flor i té més virtuts. El refranyer popular ho recull així:

 La farigola que es cull en Dijous Sant es conserva sempre fresca.
Divendres Sant anem a collir farigola al camp.

És una mata poc exigent, que creix en tota mena de terrenys assolellats, com ara el nostre jardí de llicorella.  Presa en infusió o en aplicació local, segons els casos, l’apreciem per la gran quantitat de propietats medicinals: és antisèptica, antibacteriana, expectorant, antiespasmòdica, diürètica. Facilita la digestió i activa la circulació i el sistema nerviós. S’utilitza com a estimulant digestiu per afavorir la gana, com a tònic i revitalitzant general —en especial dels cabells— i també per a combatre el mal alè i altres infeccions de la boca. El refranyer també recull alguna d’aquestes aplicacions terapèutiques:


Per a la gola, farigola. 

Si et fa mal el païdor, farigola és el millor.


Les fulles verdes desprenen una aroma intensa. L’essència de farigola s’empra en perfumeria i productes d’higiene corporal, per a perfumar la casa, com a condiment alimentari. Fins i tot en trobem en gelateria artesanal. Però, sobretot, ¿qui pot oblidar el perfum i el gust d’una sopa de farigola?

 

I per completar-ho els versos de Josep Carner en el llibre Del Llibre dels poetes, (1904)

Menta i farigola

Menta i farigola,
ruda i romaní.
Una vella, vella,
com un pergamí,
al nas les ulleres,
a la mà el mitjó,
surt a la finestra,
guaita l’horitzó.
I com cada dia
en instant parell,
la vella gemega,
pregant pel donzell
que a tretze anys l’aimava.
Tretze anys! Si era ahir!
Menta, farigola,
ruda i romaní.

 

 

La Vegueria del Penedès

Ara farà un mes i escaig el Parlament de  Catalunya esmenava la Llei de Vegueries i incorporava la setena Vegueria, el Penedès. Aquesta inclusió acaba amb una llarga reivindicació en el temps.

El Penedès es constitueix en un territori que inclourà el Garraf, L’Alt i el Baix Penedès i un part de l’Anoia.

Ben segur que aquesta nova divisió territorial pot esdevenir una gran oportunitat els territoris que la conformen amb noves possibilitats de relació i de  projecció de les seves potencialitats  al país.

Aquets divendres aprofundirem en aquets aspectes amb la conferència  “ La contribució del Garraf a la Vegueria del Penedès” a càrrec de Glòria Garcia, presidenta del Consell Comarcal del Garraf . L’Acte com és habitual a les 7 d ela tarda i a la sala d’actes de l’UPC

La Glòria Garcia és Presidenta del Consell Comarcal i tinenta d’alcalde l’ajuntament de  Vilanova i al Geltrú. Llicenciada en dret ha treballat en l’àmbit del dret mercantil i tributari. Va treballar a la Mancomunitat del Penedès- Garraf en el Servei d’Iniciatives Econòmiques.

Coneixerem doncs les noves possibilitats que s’albiren i també com pot ser al contribució del Garraf a aquesta nova administració.

 

Nomenaments polèmics.

Març 23, 2017

Ja ho té això de la política.

Ja ho té això dels mitjans públics.

De tant en tant es produeixen nomenaments que generen animadversió entre la mateixa gent de la política o en la mateixa gent dels mitjans de comunicació.

Mentre però la majoria de la gent ens ho  mirem en certa indiferència pensant allò que ja s’ho faran..

Però allò de ja s’ho faran ens afecta  tots i  a totes quan es els nomenaments polítics es barregen amb els nomenaments del mitjans de comunicació públics.

Aquest és el cas del nomenament de Vicent Sanchis com a nou director de TV3.

Vicent Sanchis té una llarga trajectòria periodística  director del diari ‘Avui’ (1996-2007), del setmanari ‘El Temps’ (1984-1988) o de  Barça TV (2009-2010). També ha treballat com a guionista i director de diversos formats de TV3. Com a assagista, l’any 2009 va guanyar el premi Joan Fuster amb l’obra ‘Franco contra Flash Gordon’, i el 2012 el Carles Rahola amb “Valencians encara”. Actualment col·labora com a articulista en diversos mitjans i és tertulià en programes com ‘Els matins’ de TV3 i ‘El món a RAC1’. El mes passat va ser nomenat director adjunt del diari digital ‘El món’. A més, és professor de la Universitat Ramon Llull i va ser vicepresident d’Òmnium Cultural.

Però aquesta llarga carrera professional  no estat mancada de polèmica per el seu estil directe i per no tenir allò que en diríem pèls a la llengua. Ha tingut enfrontament amb diversos grups polítics i se’l considera una persona vinculada estretament a l’antiga CDC i ara al PEDcat.

I també ha estat crític amb la mateixa TV-3 quan a considerat que l’ens tenia masses treballadors o qüestiona alguns dels programes que avui existeixen i que no compleixen la funció social que ha de tenir una televisió pública.

El seu nomenament ha estat qüestionat pel mateix sindicat de Periodistes que ha emès una nota en que es critica el seu nomenament :

El Sindicat de Periodistes, en un comunicat, denuncia que “de manera sobtada, i sense explicacions, han canviat el director de TV3. I el que és pitjor, han nomenat un substitut alineat des de sempre amb el pujolisme i amb CDC, i sense que es coneguin les seves competències en gestió audiovisual, en uns moments crítics per a la CCMA i els seus mitjans”.

“Qui pot moure els fils de la CCMA sembla que se’n fumi del Parlament i de la ponència de reforma de les lleis audiovisuals, que intenta un altre cop tornar al consens en la gestió de la Corporació, per superar aquesta etapa de retorn al control governamental de la CCMA, iniciada amb la contrareforma de 2012 impulsada per CiU i el PP”, lamenten.

“La mesura mostra clarament qui té el control polític de TV3 i com continua utilitzant-la de forma partidista per assegurar-se el manteniment en el poder. És una trista evidència que situa Catalunya a finals del segle passat, quan la desafortunada gestió del pujolisme a la CCRTV, i arran de les denúncies dels professionals, va provocar els primers debats parlamentaris per situar la Corporació en la línia dels seus homòlegs europeus”, afegeixen.

 No hi ha dubte que el nomenaments dels directius dels ens informatius públics sempre aixequen divisions, mentre nos siguin per una elecció a través del Parlament sempre hi haurà la sospita de que s’hi posa algú que no molesti o que sigui favorable  al grup del govern o a algun dels grups que governen.

Sense estar escrit, en aquesta legislatura sempre s’ha dit que el repartiment del pastís informatius era que ERC nomenava el director de Catalunya Radio i PEDcat es quedava la direcció de a la televisió.

Sense estar escrit, com hem dit,  la realitat és que així ha esdevingut.

El control d ela informació ha estat sempre en el punt de mira de determinats governs i ara sembla que no ha agradat gens al PEDCat com s’ha transmès la informació sobre el cas Palau i la presumpta implicació de l’antiga CDC en rebre finançament irregular.

No ho tindrà fàcil Sanchis de desempallegar-se d’aquesta etiqueta que porta de relació estre amb l’antiga CDC , però tampoc es pot jutjar a priori caldrà veure com evoluciona TV-3 en audiència i amb qualitat i equitat informativa.

Tothom te dret als cent dies de gràcia per valorar la seva gestió i la seva influència política en la informació.

Lliurar les armes pas cap a la dissolució.

Març 22, 2017

En mig de tant enrenou una bona notícia s’ha obert pas.

Eta decidida a lliura tot el seu arsenal i, amb això, fer un pas de no retorn cap a la seva dissolució definitiva.

La mesura aquest cop però no s’ha get amb l’habitual parafernàlia , amb un grup de terroristes encaputxats i amb l’emblema d’Eta damunt a la taula i amb veu transcendent. Aquest cop ha estat de manera més discreta i per persona interposada , un activista ecologista del País Basc francès i amb una entrevista a un diari

Canvi d’imatge, canvi de litúrgia potser perquè la imatge del encaputxats ja no impressiona tant i hi hauria la possibilitat de confrontar-les, amb un grotesc carnaval violent.

La noticia és positiva, llàstima que arribi després de molts, masses morts. Per tant arriba tard.

La sensació de les víctimes i dels familiars de les víctimes quan el 8 d’abril es faci efectiva la noticia del desmamament pensaran si es podia haver evitat tot plegat.

Però com passa sempre amb aquestes notícies positives tampoc ha aixecat la unanimitat.
Mentre que ETA i el seu entorn s’ha reclamat que el governs francès i espanyol no han volgut participat de cap manera a donar solemnitat al fet i han obviat i han mostrat indiferència davant la notícia reafirmat – potser l’estat ja ho ha de fer això- que l’actuació policial segueix i que el que ha de fer ETA és anunciar la seva dissolució. Jesús Eguiguren que ha estat una de les persones claus en l’assoliment de la Pau a Euskadi, des de la seva posició de president els PSE va treballar activament per aconseguir el cessament de la violència. Ara ha fet alguen afirmacions prou interessants:  es una gran noticia que viene ya muy tarde porque en Euskadi a ETA se la ha dado por desaparecida desde el momento que abandonó la lucha armada, pero faltaba el elemento fundamental del desarme”.

Però també ha criticat govern per la seva nul·la implicació en els desarmament: “optó por no darse por enterado de que una de las mayores tragedias de toda la Transición había acabado y ha seguido funcionando como si ETA todavía existiera”.

I encara conclou que : Cuando miro atrás, ha merecido la pena haberlo pasado mal una entrevista en la es momento de acordarse de los que no han sobrevivido”.

I el tema de les víctimes és el que es posa en primera línia en altres sectors, les víctimes i els seus familiars que són en definitiva els que han patit més la situació de violència. Seria del tot necessari que hi hagués un reconeixement i la demanda de perdó pel sofriment ocasionat amb la violència. Segurament el procés de reconciliació que modestament es va iniciar amb els trobades entre víctimes i botxins. Necessariament hi haurà d’haver un reconeixement de els persones que han sofert l’estrall de la violència terrorista però també caldrà que hi hagi gestos d’apropament i de la necessària reinserció dels presos d’ETA.

Hi una frase contundent al llibre  Patria de Fernando Aramburu que retrata d’una manera realista la situació de l’ Euskadi de la transició de la violència a l’absència d’aquesta: “Constató: pedir perdón exige más valentía que disparar un arma, que accionar una bomba. Eso lo hace cualquiera. Basta como ser joven, crédulo y tener la sangre caliente. Y no sólo que se necesitan un par de huevos para reparar sinceramente, aunque no sea más que de palabra.”

Caldrà fer un esforç per part de tothom, caldran dosis de temprança i sobretot al voluntat de compaginar l’oblit d eles situacions de violència  amb el record de les persones que no han pogut arribar a  veure i viure aquets moment perquè van ser víctimes de la violència. I sobretot també constatar que tant de sofriment possiblement hagi estat inútil des de l’òptica d’objectius polítics.

No hi ha dubte que és una gran notícia. Que hi hagi un procés irreversible cap a la desaparició d’Eta ,malgrat la indiferència del govern , malgrat ela hagiògrafs del moment que minimitzaran el terror que ha portat el grup terrorista celebrem-ho  perquè com deia Eguiguren : Cuando miro atrás, ha merecido la pena haberlo pasado mal una entrevista en la es momento de acordarse de los que no han sobrevivido”.

Record per uns, indiscutible,   i mirada cap endavant per començar de nou.