D’altres fonts (XI)

by

Dos articles que aprofundeixen un cop més en la situació que es viu al País i les possibles conseqüències que es poden derivar  de com s’avanci en el procés.

  A la deriva. Kepa Aulestia. La Vanguardia. 07.03

 L’independentisme resulta excessiu en el mar de les incerteses, i per això continua a la deriva amb posat de tenir-ho tot clar. Tant que no pot estar gens segur que els seus càlculs tacticistes el condueixin a millorar posicions, encara que sigui a ull nu, al tauler parlamentari.

La recerca d’un procediment parlamentari d’urgència i lectura única per dificultar la impugnació de qualsevol resolució de desenganxament respecte a l’ Estat constitucional i el driblatge amb què el president Puigdemont va defugir els arguments de fons del dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, per simular que les partides del referèndum queden fora de perill, són els dos últims moviments tàctics amb els quals la majoria política independentista es disposa a unes altres eleccions autonòmiques a Catalunya. El seu propòsit immediat és transmetre als més entusiastes de la república catalana la sensació que el camí queda expedit i que, a més, s’até a la legalitat davant la interpretació restrictiva que n’han fet o puguin fer els tribunals d’obediència espanyola. De manera que així queda justificat esquivar els obstacles que s’imposen al referèndum anunciat convocant uns nous comicis plebiscitaris que consolidin a l’alça la majoria independentista que faci irreversible el procés.

Tots els actes, deci­sions i declaracions respecte a la situació a Catalunya estan subjectes al judici sobre la naturalesa democràtica o antidemocràtica del que passa. Esclar que des de fa cinc anys operen dues maneres divergents de mesurar les coses. Tant que ni tan sols hi ha un llenguatge compartit, procliu a l’ entesa. Es viu en un estat de ruptura sense remei que impossibilita la marxa enrere. Aquesta és la garantia última de l’èxit: conduir-se i conduir el país cap a un èxode sense remissió. Sempre amb la seguretat que l’èpica descansa en el poder de l’autonomia, irreductible fins i tot per al 155 de la Constitució.

(Getty)

L’independentisme es va anar expandint com un fenomen natural, meitat per desgreuge i meitat per canvi generacional. Tant que entre els entusiastes es va instal·lar la percepció que es tractava d’un procés que sempre aniria a més, punt per punt en els sondejos, fins a tornar-se un clamor unànime. No obstant això, no ha estat així. Potser no tant perquè la pertinença a Espanya resultés especialment seductora, com perquè l’adveniment de la república catalana suscités molts dubtes i massa temors quant a l’esdevenir dels esdeveniments.

L’amalgama independentista ha anat dissenyant un escenari de futur que només podria ser governat per independentistes. Té la seva lògica. La secessió acaba reduint el pluralisme ideològic a aquelles opcions que són partidàries de l’ Estat propi. Les altres queden relegades per sempre molt abans que es faci ­realitat la independència. Han estat excloses fàcticament del fòrum sobiranista, i això malgrat que els serveis jurídics de la Cambra autonòmica hagin advertit que la institució no és privativa de les forces conjurades per convocar el referèndum passi el que passi.

L’independentisme ha cregut en tot aquest temps que exclusivitzar la representació del país per majoria parlamentària el feia més fort, sense adonar-se que amb això en delatava la debilitat. L’independentisme ha cregut que mentre encarnés una sortida unívoca a la crisi de representació i de legitimitat que travessen les institucions de la Generalitat –com les de qualsevol altra comunitat o país avui– comptava amb l’avantatge propi de qui porta la iniciativa per deixar enrere els seus contrincants. Però dibuixant el futur a la seva mesura, assegurant-se en el fons que en cap cas no pogués ser pilotat per no independentistes, ha desdenyat fins a tal punt la pluralitat so­cial, que ha acabat ressentint-se el propi pluralisme intern.

La debilitat de l’independentisme queda en evidència quan pretén incloure-ho tot, valent-se també de les bones intencions del sobiranisme no independentista. Quan a còpia de jugar a la gosadia, propicia que el més arriscat de la tripulació aconsegueixi el timó de la nau. El súmmum del despropòsit és que sigui qui –com Puigdemont– ja ha anunciat que baixarà a terra així que convoqui eleccions. L’independentisme es debilita cada vegada que pretén fer entendre que les altres opcions no compten per a res, i ho fa aflorant les seves pròpies contradic­cions internes. El que desen­cadena no és només la rebel·lió dels exclosos o dels desemparats. Genera dubtes i temors sobre la seva capacitat per conduir el vaixell a bon port, provocant desa­feccions entre els afectes. L’independentisme resulta excessiu en el mar de les incerteses, i per això continua a la deriva amb posat de tenir-ho tot clar. Tant que no pot estar gens segur que els seus càlculs tacticistes el condueixin a millorar posicions, encara que sigui a ull nu, al tauler parlamentari.

 

Kepa Aulestia.Escritor i Polític.Ondarroa, Biscaia, 1956..Va ser secretari general d’Euskadiko Ezkerra, Diputat al Congrés per Biscaia i diputat al Parlament Basc.

 

Cap a la fractura social. Xavier Rius. E-notícies. 08.03

 

A Catalunya no hi ha fractura social com a Veneçuela, Turquia a Polònia. Però si el Govern continua amb la seva actitud no m’estranyaria que finalment n’hi hagués. Ho he dit sempre: no es pot fer la independència amb només dos milions de persones d’un cens electoral de 5,5.

Hauríem d’estar contentíssims. A les primeres eleccions al Parlament del 1980 els independentistes de debò -amb Jordi Carbonell de cap de llista de Nacionalistes d’Esquerra- van treure 44.000 vots. No van ni entrar. En canvi, el Partido Socialista Andaluz (PSA) va aconseguir dos escons.

Però tu no pots imposar la independència a base de decret encara que tinguis majoria absoluta. Si per la reforma de l’Estatut van ser 90 diputats o per elegir el Síndic de Greuges calen tres cinquenes parts no pots fer-ho ara amb només 72.

Per això començo a pensar que si el Govern s’entossudeix a tirar endavant sense un suport social més ampli aquest país es pot trencar per la meitat. Ells mateixos en són conscients perquè no paren de parlar de la necessitat d’eixamplar la base social. La cohesió -la veritable obsessió de Jordi Pujol als primers anys de la Generalitat restaurada- se’n pot anar definitivament en orris.

Perquè sembla difícil creure que la majoria que hi està en contra s’ho empassi com si res o es quedi de braços creuats. I m’estalvio de parlar de fractura territorial: un ajuntament que decideixi que vol continuar pertanyent a Espanya, per exemple.

A l’Hospitalet de Llobregat, per esmentar la segona ciutat de Catalunya, de 27 regidos només n’hi ha quatre d’indepes-indepes (dos de ERC, un del PDECAT i un de la CUP). Al capdavall, quan dius que les lleis injustes es poden incomplir això ja no té aturador. Qui decideix quina llei és injusta i quina no? Els arguments per fer el mateix estan servits.

D’altra banda, no deixa de ser curiós -com ja vaig lamentar en un article anterior- que després de dir a tort i a dret que Espanya és un país de baixa qualitat democràtica ara ens passem pel folre el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries, fem reformes a mida del reglament del Parlament i volem aprovar lleis sense debatre en comissió, és a dir, gairebé sense debat.

Perquè l’esmentat dictamen “no altera en absolut la voluntat d’aquest Govern” en paraules de la pròpia portaveu, Neus Munté, aquest dimarts. I quan un periodista li ha preguntat sobre la reforma del citat reglament ha contestat com si la majoria de Junts pel Sí a la cambra fos una cosa aliena al Consell Executiu: “Nosaltres, com a Govern, no hi entrarem”.

Sense oblidar la transparència. Un altre col·lega li ha demanat sobre un eventual viatge del president Puigdemont als EUA i ha contestat que “no podem comentar informacions periodístiques” i que “ho tindran pel canal habitual”. En plena roda de premsa!.

Em temo que, en aquest cas, la profecia d’Aznar -“antes se romperá Catalunya que España- anirà a missa. Però si volen continuar endavant d’aquesta manera amb mi que no hi comptin. Em sento estrany, com a simple espectador, a aquesta manera d’entendre la política. No diuen que les coses s’han de fer bé?

No érem també la responsabilitat, el treball, la tenacitat?. Allò de les coses ben fetes no tenen fronteres?. Potser això meu ja és una mena d’exili interior, de predicar en el desert, de rebre bufetades de tots cantons. Però ho tornaré a dir si cal: estan portant el país directe cap el penya-segat. almenys tindré la consciència tranquil·la encara que hagi de nedar a contracorrent.

 

Xavier Rius Tejedor, inicialment anomenat Xavier Tejedor Rius, és un periodista català, director del diari digital E-notícies. Ha estat redactor de La Vanguardia a Barcelona i Madrid, cap de secció del diari El Mundo i co-fundador d’E-notícies.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: