D’altres Fonts (XII)

by

En un moment en que la socialdemocràcia està ens una situació precària amb resultats decebedors elecció darrera elecció i amb franca reculada a Europa val la pena llegir l’article del sociòleg Manuel  Castells.

Manuel Castells és catedràtic de Sociologia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). També és University Professor i catedràtic de la Càtedra Wallis Annenberg de Tecnologia de Comunicació i Societat de l’Escola Annenberg de Comunicació, de la University of Southern California, a Los Angeles. És catedràtic emèrit de Sociologia i de Planejament Urbà i Regional a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, on va ensenyar durant 24 anys; Fellow of St. John’s College de la Universitat de Cambridge i titular de la Càtedra Network Society al Collège d’Études Mondiales, de Paris

Va ser Director del Internet Interdisciplinary Institute de la Universitat Oberta de Catalunya, professor titular de Sociologia a la Universitat de París, professor titular de Sociologia a l’Escola per a Estudis Avançats en Ciències Socials, a la Universitat de París (1967-1979), catedràtic i director de l’Institut Universitari de Sociologia de Noves Tecnologies a la Universitat Autònoma de Madrid (1988-1993), professor de recerca en el Consell Superior d’Investigació Científica (CSIC) a Barcelona (1997) i catedràtic de Sociologia i de Planejament Urbà i Regional a la Universitat de Califòrnia a Berkeley (1979-2003).

Entre 2004 i 2010, va ocupar el lloc de professor visitant distingit a l’Institut Tecnològic de Massachusetts (2004-2009), a la Universitat d’Oxford (2007-2010) i a la Universitat de Santa Clara (2008-2010) i a la Universitat de Cambridge (2012-2014). Des de 2009, és investigador visitant permanent de l’Institut Stellenbosch per a Estudis Avançats, a Sud-àfrica des del 2011. Ha estat professor visitant a 17 universitats de tot el món i professor convidat a centenars d’institucions acadèmiques i professionals de 45 països. És autor de 26 llibres, inclosa la trilogia L’era de la informació: economia, societat i cultura, 

Renaixerà, la socialdemocràcia?.Manuel Castells. La Vanguardia. 04.03

La socialdemocràcia ha estat el projecte polític més significatiu de l’últim mig segle a Eu­ropa. Ha contribuït decisivament a la millora del nivell de vida dels treballadors, a la pau social i al consens polític. I ha estat central en la difícil construcció de la Unió Europea. I a Espanya, els governs del PSOE-PSC entre el 1983 i el 2011 van ser els que van consolidar definitivament la democràcia i van modernitzar el país. Malgrat això, en les últimes dues dècades s’ha produït una erosió del projecte socialdemòcrata, que no necessàriament coincideix amb governs socialistes, ja que en alguns casos (Blair, el Pasok, Hollande, entre d’altres) els socialistes van fer seves polítiques neoliberals que els van apartar de les seves bases tradicionals.

Avui dia, només Suècia i Portugal resisteixen mitjançant aliances amb l’esquerra. És irreversible, aquest declivi generalitzat del que va ser un gran projecte polític? Sí i no. D’una banda, hi ha factors estructurals que van ser a l’arrel de la socialdemocràcia i que han canviat fonamentalment. La societat industrial que va engendrar la classe obrera com a actor social de referència ha anat desapareixent gradualment. Els treballadors industrials representen menys del 25% dels actius a Europa, mentre que avui els sindicats són actors polítics més que organitzacions de ­classe. Així i tot, els sindicats s’han sabut adaptar millor a la nova estructura social que la socialdemocràcia. S’han transformat en cooperatives de serveis a Escandinàvia i Alemanya, i s’han refugiat al sector públic i en indústries exportadores estratègiques com l’automoció. Fins i tot amb baixa taxa de sindicació, són ells els que s’erigeixen en agents de negociació dels interessos populars més enllà de la classe obrera.

I és que la segona gran raó del declivi socialista té a veure amb un factor politicoideològic: el triomf del projecte ­neoliberal que va posar en qüestió l’ Estat de benestar a tots els països. I va ser precisament l’ Estat de benestar (i el seu corol·lari, la redistribució de renda per via impositiva) el nucli central de l’hegemonia socialdemòcrata en amplis sectors socials. La salut, l’educació, el dret a la jubilació, el subsidi d’atur, el dret a la vida pel fet de ser humans, eren valors indiscutibles fa tres dècades i que han estat retallats o negats a la pràctica, en nom del mercat i la com-petència en el marc de la globalització.

L’hegemonia del neoliberalisme va venir associada a la globalització i la supremacia del capital financer. Els partits socialdemòcrates es van adaptar a la nova època per conservar quotes de poder, ja fos practicant polítiques dirigides al mercat més que a la societat i respectuoses d’un ordre mundial liderat pels Estats Units (Blair va ser el pioner) o mitjançant coalicions polítiques en posició subordinada als partits de centredreta. La gran coalició ins­taurada a Alemanya es va convertir en el model a seguir, malgrat que els seus efectes van ser nefastos tant per al mateix SPD alemany, convertit en apèndix de la CDU-CSU, com per als països del Sud.

Com més es van apartar els socialistes de l’ Estat de benestar i més es van plegar a la dominació del capital financer, més van anar perdent la seva base històrica de legitimitat. La crisi del 2008-2010, amb el correlat de la crisi de l’euro, els va donar el cop de gràcia. Perquè, quan va arribar el moment de decidir, van escollir la defensa de les institucions financeres en lloc de la preservació de l’ Estat de benestar i van acceptar la disciplina de l’austeritat imposada per Alemanya en funció dels seus propis interessos nacionals disfressats d’europeisme.

El Pasok, partit dominant a Grècia durant molt de temps, pràcticament va desaparèixer després de la seva aliança amb els conservadors. El progressisme italià del PD va anar fent voltes fins a ser deslegitimat en el referèndum que va perdre Renzi. Els socialistes francesos, després de recuperar breument el poder per la corrupció de la dreta, es van enfonsar sota una presidència d’Hollande amb polítiques clarament an­tisocials. Els portuguesos van sobreviure aliant-se amb l’esquerra. I al nord d’Europa, només Suècia resisteix, amb prou feines, mentre que la resta d’ Escan­dinàvia i Holanda han cedit l’hegemonia política a l’extrema dreta xenòfoba.

A Espanya, la desastrosa gestió de la crisi per Rodríguez Zapatero, primer negant-la i després lliurant-se a Alemanya fins i tot arribant a reformar la ­sacrosanta Constitució per limitar la despesa pública de connivència amb el PP, va precipitar la desfeta del 2011, perdent vots nous a cada elecció, mentre sorgia una potent alternativa po­lítica d’esquerra engendrada des dels moviments socials. Però en política no hi ha determinisme, sinó efectes de les polítiques que es practiquen. La sort dels partits socialistes depèn que re­verteixin la separació entre governar i el seu projecte històric o no. Només si proposen i fan polítiques socialdemòcrates poden recuperar el seu suport
en sectors socials que ja no confien en les seves declaracions. Però alhora necessiten ser partits de govern, perquè a la seva edat el PSOE ja no està per liderar la rebel·lió de les masses.

La qüestió és que han supeditat el contingut de les seves polítiques a la possibilitat de ser govern, encara que sigui de segona fila. La fórmula per al seu renaixement és simple: programa autènticament socialdemòcrata i aliança amb l’esquerra per complir-lo des del govern. Perquè qualsevol altra aliança és contradictòria amb el projecte socialdemòcrata. Això és el que s’està debatent en el PSOE, més enllà de les ambicions personals.

La plataforma Som Socialistes proposada per Pedro Sánchez es planteja en aquests termes. Però els poders fàctics, començant per la banca i les potències europees, provaran de bloquejar aquesta estratègia, com ja ho van fer al novembre mitjançant una conspiració interna de la cúpula del PSOE. Si ho aconsegueixen, el declivi socialdemòcrata a Espanya serà irreversible, com ja ho és a gairebé tot Europa.

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: