Per la riera de Sant Marçal just començada la primavera.

by

Sortida a la Font del Cuscó, al contraforts que separen el Garraf del Penedès. A la serra de les Gunyoles i sota mateix del Pic de les Llebres. Sortim des de l’església de Sant Pere Molanta i hem trobat força informació al respecte al wikipèdia : L’església parroquial de Sant Pere Molanta està situada a la barriada de Cal Sadurní, propera al casc urbà de Sant Pere Molanta. És una església de tres naus amb capçalera rectangular. La volta de la nau central és de canó seguit amb llunetes, i les de les naus laterals són d’aresta. Hi ha arcs de mig punt sobre pilars, que separen les naus. La façana, d’estil barroc popular, té una gran simplicitat compositiva, amb coronament ondulat i el campanar sobre una nau lateral, de planta quadrada i coberta de pavelló. Hi ha sepulcres antropomorfs  Aquest sepulcres estan a la   Plaça del Pedró  en la que també hi trobem un  Mil·liari. Més informació a la xarxa : Al costat mateix de l’església de Sant Pere Molanta hi ha dipositades en un petit parc algunes sepultures d’època medieval. Una d’elles va ser reaprofitada d’un antic mil·liari romà, del segle I dC, procedent de la Via Augusta. Aquesta necròpolis hauria perdurat com a cementiri fins l’època moderna.

Just al costat de l’església i el camp de Fútbol hi ha la Massai del Can Sadurní que tenen unes bodegues i tenen sota la seva responsabilitat el centre Aula de la Vinya i el vi. A la botiga oberta els caps de setmana hi tenen un bons vins i caves. El rosat durant unes poques setmanes de l’any el venen a doll, és excel·lent. Potser ja no en tenen.

Sobre la masia i la propietat podem trobar al web de les caves:

La masia es va construir vora els fonaments de l’antic Palau Moranta. Tenim constància escrita de la presència de la nostra família a la casa pairal des de 1440. Concretament el nostre avantpassat es deia Pere Massana. Segles després, el 1656, la pubilla Violant Surià es casa amb Cristòfol Sadurní, de Can Sadurní de Begues, que és el que dóna el cognom a la família ininterrompudament des de llavors.

L’any 1907 el Ramon Sadurní Sadurní construeix un nou celler al constatar que el trepitjador adjunt a la masia acabat el 1883 se li quedava petit. Hem trobat cups i restes d’altres cellers antics tots ells dintre les parets de la masia. Després d’uns anys d’inactivitat, el celler es renova el 2005 mantenint tota l’estructura i espais originals però dotant-lo de totes les instal·lacions necessàries per a la moderna elaboració dels vins.

Des d’aquí veiem la muntanya coneguda com la Barquera, D’aquesta muntanya hem trobat una interessant referència al llibre Folklore del Penedès de Pere Sadurní I Vallès “ El Castellot de la Barquera” diu: “Prop de l’església de Sant Pere Molnata, fou habitat pels moros durant set-cents anys. Una nit aquests s’adonaren  que una gran quantitat de llumetes pujaven per la muntanya vers el seu castell. Creient que aquell senyal era que els cristians que venien amb al seva ”religió” fugiren deixant el castell i torres. Les llumetes no eren sinó un gran ramat d’ovelles amb una tela encesa a les banyes de cada una d’elles”

Sensacional!

Prop també hi ha la casa de Fontallada amb una altra llegenda , però la deixarem per una altra ocasió.

Des del començament de la sortida  anem caminat entre vinyes.

Vinyes de cep petits rabassuts i semblen  vells.

Vinyes de ceps joves que van creixent entre els fil ferrats

Vinyes carregades d’herbes i flors, sense llaurar

Vinyes llaurades i amb fems com adob.

Vinyes que ja comencen a treure fulles i altres encara només amb la soca.

Vinyes i més vinyes…

Des de la sortida fins al peu de la pujada a la Font trobem dues masies grans  i que encara estan habitades i les terres del voltant treballades . La primera Can Rec Sec. Expliquen que la masia porta aquets nom pel sobrenom d’algun dels sues inicials masovers , la seva construcció es situa al voltants del segle XVIII, contrasta aquets nom amb una altra masia del mateix espai anomenada de Cal Rei Gras, també per l’aparença física del masover o propietari.

Més endavant  just a l’inici de la puja i al trencall del camí de Can Grasses hi trobem Can Suriol de Dalt, de la que es té noticia ja al 1590 pertanyia  al Compte d’Olzinelles , és un casalot alt i amb alguna part sembla fortificat.

Des d’aquí el camí s’enfila , és el camí que ens portaria Les Gunyoles, a mitja pujada hi ha un desviament senyalitzat que porta a la mateixa font per un sender entre el bosc.

Sobre la fonts hi ha descripcions diverses , agafem la que fa el Web de Sant Cugat de Sesgarrigues:

La font està oberta a una cinglera natural.

En forma de cova s’obre directament a la pedra. Està arranjada amb materials moderns, enmig de la paret hi ha el broc per on raja l’aigua. L’aigua cau directament a terra i a través d’un canal petit va a parar a un segon nivell, on hi ha una pila feta de maons que la recull. La zona on s’ubica la font està situada justament a la vessant de la muntanya que rep el mateix nom. Destaquen un conjunt de plataners i la panoràmica de part de la plana del Penedès que s’aprecia des d’allà. També és interessant des del punt de vista natural el camí que arriba a la font, que deixa enrera el paisatge de vinyes de la plana, per endinsar-se en el bosc.

Tornem cap el punt d’inici de la pujada i ens desviem cap a al nostra dreta i arribem ben aviat ,seguint un camí flanquejat per arbrers fruiters ben florits com els  cirerers i presseguers, a la Masia de Can Grasses  de la que es té constància ja des del 1600 i el nom de la mateixa prové del cognom d’algun dels primers propietaris. ( les anotacions sobre els masies es poden trobar al llibre El topònims de les cases del poble de Sant Cugat de Sesgarrigues de la Rita Romeu, Josep Romeu, Clàudia Lluch, Àngels Pinyol i Alba Ràfols)

El camí segueix enter vinyes i arribem després de deixar diversos trencalls a la Riera de Sant Marçal, l’anem seguint per un camí paral·lel. Constatar una notable vegetació de ribera i molts petits horts que aprofiten l‘aigua que hi ha. Al costa de les vinyes i paral·lels a la riera s’entenen aquets horts. Travessem la Riera , que flueix modestament, i arribem fins el cementiri de Sant Pere Molanta, i des d’aquí retronem fins prop de Cal Rei Sec i de nou la Riera, desfem el camí i arribem de nou a l’Església de Sant Pere Molanta punt on hem deixat el cotxe.

Bona sortida, paisatge clàssic del Penedès amb contrast d’espais, això sí vinya a dojo.

 

Avui a l’Aula :Els Castells al món.

El fet casteller és una de els propostes de la cultura popular catalana que s’ha internacionalitzat més.

Vivim certament una època d’or, moltes colles, grans castells, millora de la seguretat, la projecció dels valors de l’esforç col·lectiu ha fet que hagin esdevingut un referent de la cultura popular. Una visió  i projecció cada cop més àmplia conceptualment del fet casteller i el paper de els colles..

El món de la premsa ha tingut un paper important en el fenomen de l’augment de la difusió i seguiment dels castells.

Però avui hi ha colles a París, Madrid, a la Catalunya Nord, a les Illes.. i ningú fa uns quants anys hagués pogut pensar que uns castellers xinesos els Els Xiquets de Hangzhou farien castells de nou al concurs de Tarragona.

En fi. Un creixement exponencial. Per parlar-ne i saber-ne més el divendres 31 de març a les 7 de la tarda a la sala d’actes de l’UPC l’Eloi Miralles parlarà sobre “ La internacionalització del Castells”.

L’Eloi Miralles és un coneixedor profund del món casteller i per tant ens podrà donar molta informació i valoració del fenomen de l’extensió mundial dels castells.

 

Eloi Miralles i Figueres (Vilafranca del Penedès, 21-2-1945), llicenciat en Farmàcia per la Universitat de Barcelona. Apotecari de professió i, vocacionalment, folklorista i estudiós de la cultura popular. Membre de la colla dels Castellers de Vilafranca des del 1970, és actualment el degà dels cronistes castellers. Com a informador de castells s’inicià a la premsa local vilafranquina i posteriorment a “El Noticiero Universal” (1973-76) i “La Vanguardia” (1977-91), a més de col·laborar en altres publicacions i revistes catalanes (“Canigó”, “Presència”, “Cultura”, etc.), així com a la Gran Enciclopèdia Catalana i a la col·lecció temàtica “Dolça Catalunya”. Fundador i col·laborador de “El Figarot”, butlletí d’aquesta mateixa colla castellera, és membre del consell de redacció de la revista “Castells” i col·laborador de les publicacions “Gegants” i “Terra de Gegants”. Guanyador del premi “Força, equilibri, valor i seny”, sobre temàtica castellera, el 1981. Forma part dels comitès assessors del Museu Casteller de Valls i del Museu de la Festa de Tarragona, així com de l’organització de “La Passada” folklòrica de les festes de l’Ascensió de Granollers.. Des de començaments dels anys 80 ha fotografiat més de 7000 gegants diferents de diverses parts del món, col·lecció que comparteix amb el seu fill Jordi i que forma part de l’Arxiu Ferragut.. Ha estat vicepresident del Museu de Vilafranca, de la Delegació a l’Alt Penedès d’Òmnium Cultural, del Patronat Castellers de Vilafranca i de l’associació Amics de l’Alguer, de Barcelona. D’aquesta darrera entitat n’és el president des de fa tres anys. Forma part, així mateix, de la vilafranquina “Colla Rabassons”, impulsora de la cultura popular. Li ha estat estat atorgat el títol de “casteller de soca-rel” per part dels Castellers de Vilafranca. Des de mitjans del 2008 forma part del Consell de la Cultura Popular i Tradicional, òrgan assessor del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: