Archive for Abril de 2017

De lectures

Abril 30, 2017

Donde los escorpiones

Lorenzo Silva

Colección: Áncora & Delfin

Editorial Destino.

Barcelona, 2016

Nou lliurament de les investigacions que porten a terme els guàrdies civils Bevilacqua i Chamorro, ell un psicòleg que mai ha volgut treballat d’aquesta professió i va trobar una sortida en el cos armat de la Guàrdia Civil i ella una disciplinada guàrdia que ha anat guanyant experiència i seguretat en els treball d’investigació. Se’ls ha unit també un nou protagonista el caporal Arnau que va agafant pes en la narració . Aquest cop s’han d’enfrontar a una investigació en el contingent de l’exèrcit espanyol a l’Afganistan.

Un cop més la destresa i la sagacitat dels guàrdies civils descobreixen la identitat i motius  de qui va matar a un militar veterà de les campanyes d’ Irak i altres missions internacionals.

L’ambientació de la vida a els bases situades a països amb guerra està molt ben explicada i  ambientada.

Lorenzo Silva va estudiar Dret a la Universitat Complutense de Madrid i va exercir com advocat d’empresa des de 1992 fins a 2002. Ha escrit relats, articles i assaigs literaris. Ha publicat, també, els assaigs,Viajes escritos y escritos viajeros (2000) i Del Rif al Yebala. Viaje al sueño y la pesadilla de Marruecos (2001). Ha escrit també el llibre de relats, El déspota adolescente (2003). Però per sobre de tot és conegut per les seves novel·les, Noviembre sin violetas(1995), La sustancia interior (1996), La flaqueza del bolchevique(Finalista del Premi Nadal, 1997), Algún día, cuando pueda llevarte a Varsovia (1997), El lejano país de los estanques(1998), El cazador del desierto (1998), El ángel oculto (1999), El urinario (1999), El alquimista impaciente (Premi Nadal, 2000), La lluvia de París (2000), El nombre de los nuestros (2001), La isla del fin de la suerte (2001), La niebla y la doncella (2002), Los amores lunáticos (2002) Carta blanca (Premio Primavera, 2004).Los niños feroces (2011), La marca del meridiano (2012) amb la que va obtenir el premi Planeta. La seva obra s’ha traduït a diversos idiomes. ) y Los cuerpos extraños

La narració comença a Madrid el juliol de 2014 quan una investigació sobre el moviment de droga acaba amb un fiasco i amb la sensació d’haver comés molts errors per part del dispositiu de vigilància i intervenció.

Mentre analitzen el perquè el desastre l’equip de “Vila” i Chamorro reben l’ordre de traslladar-se a la base de l’exèrcit espanyol a L’Afganistan ,Herat,. S’Ha trobar mort un soldat espanyol , hi ha dubtes sobre que ha passat, l’han mort amb una mena  de falç plegable de les usades pels afganesos per tallar la rosella de la qual s’extreu la droga, però hi ha masses hipòtesis obertes com per tancar-ne  una definitivament.

Els guàrdies civils bans de marxar parlen amb la dona del soldat mort que els confirma que estaven  iniciat un procés de separació donat que la personalitat del soldat havia canviat després de viure les experiències de la guerra del Golf.

Ubicats ja a Herat i intentant aclimatar-se no sols a les extremes condicions meteorològiques i també a  la vida pròpia d’una base militar amb diversos exèrcits diferents i també amb “contractistes” civils que ajuden a al formació del nou exercit afganès. La complexitat de les relacions jeràrquiques entre els exercits i també les tensions que significa viure en una espai on els atacs terroristes poden desfermar-se  en el moment més impensat. Tot plegat genera un cert clima d’asfíxia al que cal adaptar-se si es vol poder fer la feina amb una certa tranquil·litat. La mort aixeca dubtes perquè d’entrada sembla que no hi ha motivacions. Sense  descartar la possibilitat d’una acció d’algun talibà infiltrat sembla per els primeres investigacions que la mort del soldat obeiria a altres causes i sembla més una acció més de revenja personal que no pas una mort degut a un acte terrorista  .

Les seves investigacions comencen intentant esbrinar els relacions que mantenia el soldat amb la resta del personal de la base. Hi ha alguna sorpresa per els relacions amoroses que mantenia o havia mantingut amb diverses dones , tant militars com civils. Aquí hi podria haver una línia d’investigació però per altra banda la relació que tenia també amb altres militars amb alguns d’ells enfrontament obre una altra línia d’investigació. El mort era un veterà de les missions bèl·liques a l’estranger i l’havia fet coincidir amb altres soldats i amb alguns d’ells fruit d’alguna missió fallida hi havia un enfrontament i una animadversió que fa que es pugui pensar que una topada entre ells acabés amb la seva mort.

Els investigadors malgrat vagin escassos de mitjans per poder seguir una investigació tal i com estan acostumats habitualment van avançant  en línies i en van tancant d’altres bé perquè els descarten o perquè semblen no dur enlloc. Després de diversos anàlisis forenses tenen sospites fonamentades sobre l’autor de l’assassinat . Una certa habilitat en els interrogatoris esclareix el tema però no descobreix les causes  ocultes de la mort més enllà de la figura de l’executor. Tenint la certesa de l’autor material la investigació seguirà fins a portar a qui va ser allò que en diuen l’autor intel·lectual de l’assassinat i les causes del perquè de la mort.

Novel·la força interessant per com es va desenvolupant la trama d’investigació com per la excel·lent descripció que es fa d’una base de l’exèrcit, aquest cas de l’OTAN,  en territori hostil i en condicions de desplegament precari.

Més enllà d ela investigació també l’aprofundiment en determinats personatges fa que la seva lectura sigui atractiva sense perdre l’interès en cap moment.

Anuncis

 D’altres fonts (XVIII)

Abril 29, 2017

Interessant article de Borja de Riquer sobre al recomposició del mapa política català fruit del pas del catalanisme al sobiranisme per part de les forces centrals de la política catalana.

El trencament o davallada dels dos parits que van estructurar governs en totes les administracions catalanes han generat noves perspectives polítiques al país.

 Borja de Riquer i Permanyer és un historiador català especialista en història espanyola i catalana dels segles XIX i XX. És professor del  Depàrtament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB des de l’any 1969, en què es va incorporar com a professor ajudant. L’any 1985 passa a ser professor titular, i posteriorment, catedràtic d’Història Contemporània l’any 1988. De l’any 1987 al 2012 va ser director del Servei de Documentació d’Història de Catalunya (SDHLC), i posteriorment passa a ser director del servei cientifico-tècnic  Servei d’Informació bibliogràfica de i Documentació d’Història, Llengua, Literatura i Art de Catalunya de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Durant el període 2006-2011 es van elaborar les biografies de 3.776 parlamentaris. Des de l’any 2001 fins al 2004 va ser membre de la direcció del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF) i del Centre d’Estudis  sobre l’època franquista i democràcia. (CEFID), de la Universitat Autònoma de Barcelona, col·lectiu interdisciplinari integrat per més de 90 investigadors de diferents centres. 

El Govern de la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi l’11 d’abril de 2017

 

La gran onada política catalana. Borja de Riquer Permanyer. La Vanguardia. 27.04

 

Des de la irrupció del catalanisme en la política espanyola, fa més d’un segle, Catalunya sempre ha tingut un sistema de partits di­ferenciat de l’espanyol. Durant la monarquia d’Alfons XIII els partits governamentals espanyols van anant perdent força i ­representació en benefici d’un republi­canisme i d’un catalanisme cada cop més plurals. Llavors ja es consolidaren dos eixos de diferenciació política: el que separava les dretes de les esquerres i el que distingia ­entre els catalanistes i els espanyolistes. Els dos eixos van persistir durant la Segona ­República i han reaparegut des de la transició. Aquesta característica implica una pluralitat d’opcions polítiques més gran: al Parlament de Catalunya sempre hi ha hagut diputats de més de cinc candidatures i els parlamentaris catalans a Madrid sempre han sortit, com a mínim, de quatre op­cions electorals.

Des de 1980 la panoràmica política catalana semblava relativament estable gràcies que l’autonomisme catalanista s’havia convertit, no sense tensions, en l’espai polític de trobada dels grups més rellevants –CiU, PSC, PSUC-ICV i ERC– essent molt minoritaris els més reticents a l’autonomia –UCD, PP i Cs–. Però, com ens explica Joan B. Culla, en el seu excel·lent llibre El tsu­nami, en tan sols vuit anys la situació s’ha transformat radicalment. Una gran onada –que és el que vol dir en japonès tsunami– ho ha inundat tot i s’ha emportat bona part dels anteriors edificis polítics. Aquesta onada ha estat provocada primerament per un important factor extern, al qual s’afegirien dos elements més de caire intern. Primer fou la involució centralitzadora iniciada pel segon govern d’Aznar, que va significar el trencament del pacte constitucional, com ja va denunciar l’any 2004 Gregorio Peces-Barba. Aquest trencament fou confirmat amb la sentencia del Constitucional del 2010 sobre el nou Estatut català. La desnaturalització d’aquest Estatut va provocar una gran commoció política a Catalunya en evidenciar-se el baix sostre de l’autonomisme i com s’imposava una interpretació restrictiva de la Consti­tució. Davant d’això, mentre bona part de la ciuta­dania i algunes forces polítiques es rebel·laven contra la involució centralitzadora i la laminació de les competències de la Generalitat, altres partits acceptaren amb resignació la manca de força política dels catalans: era la crisi total de l’autonomisme. A això caldrà sumar el desgast de les dues opcions que havien monopolitzat els governs autonòmic i local a Catalunya durant un quart de segle. En efecte, CiU i el PSC veieren notablement deteriorada la seva imatge a causa de l’esclat de nombrosos casos de corrupció i de greus tensions internes. I un tercer element que ha contribuït a incrementar la força del tsunami ha estat la greu crisi econòmica. La política de retallades dels governs de Madrid –Zapatero i Rajoy– i també de Barcelona –Montilla i Mas–, que provocà el dete­riorament dels serveis públics i l’increment de la desigualtat, ha passat factura a les forces que governaven a Madrid i a Barcelona.

Aquests tres factors han propiciat en poc temps la configuració d’un escenari polític ben diferent: la coalició CiU s’ha trencat, i mentre CDC s’ha transformat en el nou Partit Demòcrata, la vella UDC ha desaparegut en el combat. Totes juntes han perdut més del 50% dels seus antics votants. Més greu ha estat la crisi del PSC, cada cop més subordinat al PSOE, afectat per nombroses fugues de quadres i militants fins a veure’s reduït a un terç de la seva antiga força electoral. I com a contrapartida, la veterana ERC, tot i que en surt notablement refor­çada, ara ha de rivalitzar dins de les esquerres amb l’independentisme radical de la CUP i la nova proposta representada pels comuns. I per acabar de fer més complexa la situació, Cs ha passat a representar l’espanyolisme intransigent, en clar perjudici del PP i del PSC.

Els dos eixos de diferenciació continuen existint però ara són més complexos en desaparèixer l’espai comú autonomista. Ara hi ha una pluralitat més gran però és més difícil crear aliances estables ateses les notables diferències existents dins dels ­mateixos espais. L’eix nacional, que sembla predominar, se’ns presenta configurat en dos blocs molt enfrontats: els partidaris de la independència –ERC, PDECat i CUP– i els unionistes –Cs, PSC i PP–, amb una ­posició intermèdia, de sobiranisme legal, dels comuns. Però també l’eix esquerres-dretes no deixa de ser notablement complex, si tenim en compte les grans diferències existents dins de cada bloc: el d’esquerres amb la CUP, els comuns, ERC i PSC; i el de dretes amb PDECat, Cs i PP.

Segons Culla, aquesta situació política no pot durar gaire. Ara bé, no és fàcil pronos­ticar cap a on pot evolucionar, ni si mercè
a les mobilitzacions populars continuarà predominant l’eix nacional. Un bloc independentista liderat per ERC podrà esta­bilitzar-se sense fragmentar-se? Cap a on s’inclinaran els comuns? És imaginable una sòlida aliança d’esquerres entre ERC, els comuns i la CUP? L’alternativa antisobi­ranista, amb un autonomisme aigualit, intentarà crear un govern ­similar al de Patxi López al País Basc, aquí integrat per Cs, PSC i PP? Totes les ­alternatives semblen massa heterogènies i fràgils per mantenir-se molt de temps en el poder. I mentrestant, a Madrid, un PP cada cop més desprestigiat i empastifat per la corrupció i un PSOE afeblit i fragmentat es mostren incapaços d’oferir una seriosa proposta de canvi constitucional. Certament el tsunami polític català, i tal vegada un altre d’espanyol, encara poden produir més víctimes i més sor­preses.

 

 

Zapatero, no vas bé.

Abril 28, 2017

Avui ressona amb molta més força aquella frase del President Montilla : “José Luis, los socialistas catalanes te queremos bien, te queremos mucho, pero aún queremos más a Catalunya y a sus ciudadanos, los queremos apasionadamente, nos debemos a ellos, a sus problemas, a sus expectativas, a sus justas demandas, a su cultura, a su lengua y a su Estatut, que vamos a defender con todas nuestras fuerzas”. Frase pronunciada en un Consell Nacional davant Rodríguez Zapatero quan es debati l’estatut a les corts.

Ara quan Zapatero com ambaixador de Susana Diaz arriba  a Catalunya i llença algunes paraules que no tenen massa sentit  com ara quan  ha lamentat les “veus” que a Catalunya han instaurat “prejudicis” sobre Díaz i ho ha vinculat al fet de ser dona i andalusa.”Hi ha hagut poques candidates a la secretaria general del PSOE, però quan hi ha una candidata es té en compte el seu origen”.

Zapatero s’equivoca dient això i ho sap.

A Catalunya no es discrimina  a ningú ni per ser andalús i per descomptat ni per ser dona ni per res.

El PSC ja li ha respost recordant-li que José Montilla també és andalús hi mai ningú ( o si es vol gairebé ningú) li ha retret que fos andalús i arribés a la màxima representació institucional de Catalunya.

Mal camí agafa Zapatero com a escuder de Sánchez si dient això pretén que guanyi adeptes.

No negaré que a Catalunya , a una part important de catalans i catalanes siguin o no siguin del PSC no donarien suport  a Diaz

Masses vegades s’ha instrumentalitzat al nostre país per fer-ne un arma electoral.

Bona part de la militància no li perdona el seu paper  obscur, intrigant i decisiu en fer caure Pedro Sánchez i fer-ho des de l’ombra sense donar la cara i amb hipocresia manifesta.

Però també se li recorden algunes declaracions sobre Catalunya i la política catalana, o que Catalunya s’aprofitava dels andalusos i els interessos dels seus comptes d’estalvi. En definitiva que la seva comprensió de  l’Espanya federal és més aviat una Espanya unificadora i unificant.

Però més enllà d’això segurament el que caldria es que expliqués el seu programa perquè parlar de la història del PSOE sense concretar quin  és el seu “projecte polític” no serveix de res. Perquè fins ara hem sentit parlar nomes de paraules com il·lusió, ganes de guanyar i la marca PSOE cent per cent. Paraules però a Catalunya segurament volen saber també que pensa del dret a decidir i si donaria suport a determinades polítiques de l’estat que avui tenallen el país.

Diaz ven a Catalunya fum i molt fum…

Aquí mai s’ha discriminat a ningú pel seu origen i això està ja ho demostrat abastament sinó que per la via d ela pràctica ja és una realitat.

Que vingui ara Zapatero a explicar-nos les bondats de Susana Diaz és ben legítim però que carregui amb cinisme i mentides sobre la situació de la seva candidata a Catalunya no té ni caps ni peus.

Si aquets el camí que seguirà Diaz si guanya , possiblement tindrà un PSOE rendit al seus peus però un cop més farà més profunda l’esquerda entre el PSOE i part del PSC.

Zapatero l’estimàvem, estimem encara més a  Catalunya per això millor que s’estalviï segons quins xorrades. No es pot , des de la manca d’arguments, usar recursos mesquins i miserables.

 

“Blancaneus i els set nans”, la bogeria de Disney

 Aquest divendres a les 7 de la tarda i al lloc habitual Sala d’Actes UPC tindrem una cessió sobre el cinema amb el títol de  “Blancaneus i els set nans, la bogeria de Disney” a càrrec de  L’Albert Beorlegui que ens transportarà un cop més al món imaginari i fantàstic del cinema.

Sobre al conferència ell mateix diu :

“Blancaneus i els set nans”, la bogeria de Disney

 La increïble i fascinant història de com es va fer la primera pel·lícula d’animació de Walt Disney Productions.

Amb ella va començar tot. Sense la Blancaneus i els set nans (1937) no existiria ni en Pinotxo (1940), ni Dumbo (1941), ni la Ventafocs (1950), ni la Bella Dorment (1959), perquè el seu èxit va propiciar que s’acabés de cimentar un imperi creixent, el de Walt Disney Productions, que des de feia deu anys només havia fet que créixer.

“No oblidem que tot va començar amb un ratolí”, acostumava a dir Disney en referència a Mickey Mouse. I certament, des de la seva primera aparició publica, al 1928, el famós productor s’havia anat imposant reptes cada vegada més ambiciosos: a l’aparició d’altres personatges, a principis dels anys trenta, com Donald, Goofy o Pluto, i d’una sèrie de curts cada vegada més perfeccionats, les “Silly Symphonies” (1929-1939), es va anar veint que el pas més lògic seria el de la realització d’un llargmetratge animat.

Concebuda en plena Gran Depressió americana, doncs, el risc de produir Blancaneus i els set nans va ser enorme i el seu ambiciós plantejament i un pressupost que es va acabar desbocant, van fer que l’aventura fos considerada “la bogeria de Disney”. Més de 600 dibuixants, la utilització del Technicolor, l’ús de la càmera multiplà, encara experimental i que proporcionava una extraordinària profunditat a l’acció, i el gran repte de fer creïble un conte de fades explicat en dibuixos, només van ser alguns dels obstacles que va afrontar Disney. Els esforços van valdre la pena: una qualitat artística mai assolida fins llavors, un èxit descomunal i la demostració que les pel·lícules d’animació també podien ser per grans.

En aquesta conferència analitzem aquest primer llargmetratge de la famosa companyia i també com aquesta gesta sense precedents va revolucionar el cinema d’animació. Per tot això, no només està considerada unànimement com una de les millors pel·lícules de la història del cinema, sinó que en certa manera, va forjar records que van acabar marcant la nostra infantesa.

Sobre l’Albert Beorlegui : Llicenciat en Dret, i Tècnic de Comunicació de l’Ajuntament de Matadepera, col·labora des del 1994 en nombrosos mitjans de comunicació com a comentarista cinematogràfic, entre els quals actualment destaquen emissores com RAC 1 ( El basar de els sorpreses), o Catalunya Ràdio ( El suplement), tot i que també ha col·laborat en emissores com Cadena SER (“El crepuscle dels déus”), o Onda Rambla (“El club del cinèfils impenitents”) entre d’altres.

Autor de diversos articles de cinema, va ser coautor amb Josep Torrella del llibre Sabadell, Cent anys de cinema (1996), i amb Jordi Tomàs del llibre El cinema amateur a Catalunya, a banda de participar en el Diccionari del Cinema a Catalunya (2006) que va coordinar Joaquim Romaguera.

Durant 15 anys (2001-2016) ha estat director del programa cultural de Ràdio Sabadell La Caixa de Pandora i ha format part del jurat en una trentena de concurs de concurs de cinema amateur.

 

 

Carme Chacón en el record

Abril 27, 2017

La mort inesperada de la Carme Chacón ha produït una reacció lògica de sentiments, de dolor, d’estima i de record. No podia ser d’una altra manera, dirigent del PSC però amb voluntat explicitada de voler tenir un paper cabdal al PSOE, ministre icònica del període de Rodríguez Zapatero al Govern. Chacón aixecava admiració incondicional i crítiques també a vegades injustes i exagerades.

Pels destins de la política vaig tenir l’ocasió de conèixer-la , era la cap de la llista del PSC a les eleccions generals i en un parell d’ocasions vaig formar-ne part , ja la vam veure al Congrés on tenia un paper cabdal , amb intervencions  fermes, si calia dures, però amb rigor,i capacitat dialèctica notable en els debats  – i va fer molts cara a cara amb els adversaris-   però amb unes formes sempre exquisides sense entra mai en la picabaralla agre o en el discurs desqualificador. Arguments i raons.  Com a ministre de defensa va trencar alguns dels tòpics habituals del país.

En tenim records, d’una certa aparença de mantenir les distàncies però  amb una afabilitat i empatia  extraordinària en la distància curta.

A principis de l’any 2011 la periodista Gemma Aguilera em va fer una entrevista per la revista El Temps, eren moments en que es prefigurava el congrés del PSC. Feia de diputat a Madrid i les posicions minoritàries que defensava sembla que havien cridat l’atenció de la periodista. L’entrevista que es va publicar i destaca en la portada portava com a títol : “A la Carme Chacón la conec poc”.

Em va impactar el títol sobretot perquè havia anat a les llistes que va encapçalar la Carme Chacón en dues ocasions i vaig compartir el seu millor resultat, quan va sumar 25 diputats i també vaig viure la davallada el 2011 amb un resultat que ja anava de capa caiguda.

El fet de que es desprengués de la entrevista de que la coneixia poc em  va desconcertar, perquè em va semblar injust i em  va fer adonar de que a vegades compartint espais, idees i responsabilitat no acabem d’entrar a voler saber més d’aquells que comparteixen projecte i més quan la persona encapçala la llista electoral en la que participes.

A partir d’aquell moments vaig fer memòria de les seves actuacions,  els seus discursos i posicionaments en el Congrés i en la seva tasca al Ministeri.

Vaig aprofundir en el coneixement de la persona i de la seva figura política. I vaig constatar que la Carme Chacón és una persona amb un nivell d’autoexigència molt alt,rigorosa en els plantejaments i exigent intel·lectualment que sempre procurava argumentar amb criteri i sense masses sofismes.   Lúcida en les anàlisi i argumentacions de gran coratge en assumir responsabilitats   i amb una capacitat de defensar els posicions amb seguretat, molt ferma en els conviccions davant les  sistemàtics i  a voltes injustos atacs  del PP en torn de la seva acció com a  ministra.

Segurament tot plegat era fruit d’ una més que  notable preparació política. Amb un discurs coherent , contundent i ben estructurat.

I justament perquè era coherent amb el que pensava no sempre vam coincidir en les posicionaments i amb els mateixos anàlisi. No vaig entendre mai, per exemple,  perquè havia signat un article amb Felipe González minimitzant les conseqüències  de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut. Em va semblar que era un posicionament tàctic per les seves aspiracions a dirigir el PSOE i possiblement esdevenir la candidata a la Presidència del Govern per part del mateix PSOE.

No va negar mai al seva voluntat de tenir un paper clau en el socialisme espanyol més enllà de la seva pertinença al PSC. En alguns moments fins i tot crec que no va calibrar bé l’abast de l’article esmenat en el que afirmava que la sentència només tocava el 5% de l’estatut. Però aquets cinc per cent ha donat per molt, per massa potser.

En mig d’un debat sobre l’abast de la sentència al sí del grup socialista alguns defensàvem més el   T’estimem José Luis però estimen més a Catalunya que no pas en allò del defensaré el estatuto que salga del parlament que ens va llançar el president Rodríguez Zapatero. D’aquelles situacions crec que avui en paguem les conseqüències i potser  aquells que des dins del socialisme podien  modificar prescripcions polítiques i no ho van fer haurien de posar damunt la taula solucions  .

Recordo també una discussió , la darrera potser, que vam tenir amb ella sobre la necessitat de la reforma exprés de la constitució a poques setmanes de tancar al legislatura. Ella ho defensava com una necessitat a nivell Europeu i per garantir fons finançament , altres creiem que si calia fer la modificació calia fer també un referèndum en el que la ciutadania es podés manifestar sobre l’abast del que podia significar la modificació.

Després el resultat electoral ja va portar a no tenir cap més possibilitat de seguir debatent.

Més enllà de les discrepàncies en l’anàlisi d’algunes accions politiques  en un moment tant emotiu com el que ens ha tocat viure amb al seva sobtada i injusta  mort  passen al lloc de la pura  anècdota i prevaldrà sempre  el record de la sensibilitat per la justícia social que sempre va tenir i l’esforç que sempre feia per que es percebes en ella una proximitat i calidesa en el tracte que la feia una política majoritàriament estimada i aquets dies molta gent desconeguda  ha fet comentaris sobre al seva figura i el seu valor com símbol de la transformació cap a la igualtat al nostre país.

Temps  doncs de record, d’estima i respecte.

 

Publicat a l’Eix Diari el  19 d’abril del 2017

 

 

 

 

Macron o Lepen?

Abril 26, 2017

Aquest cop les enquestes no s’han equivocat.

S’han complert els resultats previstos. Macron guanya a Lepen i ambdós passaran a al segona volta. Segona volta inèdita fins ara , el dos partits tradicionals han quedat fora de joc i seran dos moviments de caràcter populista s’enfrontaran per obtenir al Presidència de la República.

Tot plegat molt ajustat i el perill de l’onada lepenista no ha acabat encara i caldrà esperar fins el 7 de maig per saber si també  França s’imposa l’ultradreta xenòfoba i s’esquinça una mica més Europa.

De les eleccions franceses  o almenys d‘aquesta primera volta se’n podrien extreure moltes lliçons o conclusions  i consideracions algunes però destacades:

Els dos gran partits de la República, els socialistes i els republicans han patit una davallada significativa, mai en la història s’havia produït que cap d’ells no estès en la segona volta. Els socialistes han perdut per mèrits – o demèrits- propis. Un candidat Hamon, que va guanyar amb una certa sorpresa les primàries al primer ministre Valls, no ha arribat a superar el 7% del vot , el pitjor resultat de la història del partit. Hollande no ha estat capaç de treure rendibilitat a la seva presidència , no ho ha tingut fàcil certament ni l’economia ha millorat substancialment i el terrorisme ha flagel·lat França en la seva legislatura. Possiblement res sigui culpa només d’ell però potser s’ha reaccionat tard i malament. Batut en els enquestes Hollande va renunciar a presentar-se altre vegada deixant les portes obertes a altres candidats que tampoc eren massa considerats per l’opino pública. Hollande preveient la derrota hauria d’haver-se presentat ell i assumir responsabilitats. Ara serà més difícil refer el socialisme que està en la crisi generalitzada a Europa i sense que  es vegi el rumb que cal prendre.

Però la paradoxa és que qui ha guanyat i sembla que té tots els números per esdevenir els substitut d’Hollande , Macron, va ser ministre del govern de Valls i Hollande i és el que va inspirar la política econòmica. Ara ha sabut amb eludir aquesta càrrega amb habilitat. Macron liberal inspirador de les polítiques que han portat a l’ensulsiada , en part els socialistes, surt guanyador , vet aquí que amb imatge, joventut, discurs europeista, ambigu socialment , rebutjant l’ eix dret –esquerra ha aglutinat una majoria sòlida ara però ja veurem que passa a les legislatives. Podria donar-se  el cas , habitual a  França per altre banda, que assolis la presidència però tingues minoria en el La cambra de Diputats. La cohabitació.

Caldrà veure quines aliances teixeix després d’ hipotèticament esdevenir President per poder tira endavant la munió de reformes que ha promès si arribava a l’Elisi.

Interessant també les rapidesa en que els derrotats surten reconeixent la derrota i animen a  seguir ala militància . Fillon i Hamon no van trigar ni mitja hora en saber-se  derrotats i ambdós van demanar immediatament la configuració d’un front republicà per votar a Macron i derrotar a Lepen. Curiosament Melenchon, el candidat majoritari de l’esquerra,  de moment no s’havia pronunciat. I no és d’estranyar que alguns vot del populisme d’esquerra pugui anar a parar  a Lepen per generar aquella consigna de com pitjor, millor. La concomitància entre el FN i al França insubmisa en el rebuig de determinats temes europeus i la sobreexcitació sobre França es dóna, sense que les bases ideològiques siguin les mateixes, algunes propostes que poden  arribar a tocar-se ni siguin molt diferents.

Si els socialistes s’han enfonsat Els Republicans tot i mantenir un digne resultat , la forquilla entre els primers i els eliminat són en alguns casos de dos punt i escaig, però Fillon paga segurament els escàndols que li han tret al llarg de la campanya  i a la pre-campanya. Si la seva victòria va sorprendre eliminant Juppe o Sarkozy , després les batzegades de les imputacions judicials li han tret força i ja sense temps de reacció per part del partit han fet que al derrota fos possiblement assumida ja d’antuvi per la direcció de  la dreta francesa.

Però encara poden salvar el mobles si en els properes legislatives de juny  tenen un resultat còmode com segurament poden tenir i ,per tant, marcar bona part de la política que es faci a  França en els propers anys.

Tot plegat ara per ara és especular la final se la jugaran Macron i Lepen, final inèdita i serà un partit entre moviments que d’alguna manera han desestabilitzat l’estatus quo de la Vena república. Un ex banquer, ex ministre socialista que porta una renovació generacional i una veterana que ha treballat per fer més amable els postulats del Front Nacional.

Sembla que hi ha partit.

 

Macron o Lepen?

Abril 26, 2017

Aquest cop les enquestes no s’han equivocat.

S’han complert els resultats previstos. Macron guanya a Lepen i ambdós passaran a al segona volta. Segona volta inèdita fins ara , el dos partits tradicionals han quedat fora de joc i seran dos moviments de caràcter populista s’enfrontaran per obtenir al Presidència de la República.

Tot plegat molt ajustat i el perill de l’onada lepenista no ha acabat encara i caldrà esperar fins el 7 de maig per saber si també  França s’imposa l’ultradreta xenòfoba i s’esquinça una mica més Europa.

De les eleccions franceses  o almenys d‘aquesta primera volta se’n podrien extreure moltes lliçons o conclusions  i consideracions algunes però destacades:

Els dos gran partits de la República, els socialistes i els republicans han patit una davallada significativa, mai en la història s’havia produït que cap d’ells no estès en la segona volta. Els socialistes han perdut per mèrits – o demèrits- propis. Un candidat Hamon, que va guanyar amb una certa sorpresa les primàries al primer ministre Valls, no ha arribat a superar el 7% del vot , el pitjor resultat de la història del partit. Hollande no ha estat capaç de treure rendibilitat a la seva presidència , no ho ha tingut fàcil certament ni l’economia ha millorat substancialment i el terrorisme ha flagel·lat França en la seva legislatura. Possiblement res sigui culpa només d’ell però potser s’ha reaccionat tard i malament. Batut en les enquestes Hollande va renunciar a presentar-se altre vegada deixant les portes obertes a altres candidats que tampoc eren massa considerats per l’opino pública. Hollande preveient la derrota hauria d’haver-se presentat ell i assumir responsabilitats. Ara serà més difícil refer el socialisme que està en la crisi generalitzada a Europa i sense que  es vegi el rumb que cal prendre.

Però la paradoxa és que qui ha guanyat i sembla que té tots els números per esdevenir els substitut d’Hollande , Macron, va ser ministre del govern de Valls i Hollande i és el que va inspirar la política econòmica. Ara ha sabut amb eludir aquesta càrrega amb habilitat. Macron liberal inspirador de les polítiques que han portat a l’ensulsiada , en part els socialistes, surt guanyador , vet aquí que amb imatge, joventut, discurs europeista, ambigu socialment , rebutjant l’ eix dret –esquerra ha aglutinat una majoria sòlida ara però ja veurem que passa a les legislatives. Podria donar-se  el cas , habitual a  França per altre banda, que assolis la presidència però tingues minoria en el La cambra de Diputats. La cohabitació.

Caldrà veure quines aliances teixeix després d’ hipotèticament esdevenir President per poder tira endavant la munió de reformes que ha promès si arribava a l’Elisi.

Interessant també les rapidesa en que els derrotats surten reconeixent la derrota i animen a  seguir ala militància . Fillon i Hamon no van trigar ni mitja hora en saber-se  derrotats i ambdós van demanar immediatament la configuració d’un front republicà per votar a Macron i derrotar a Lepen. Curiosament Melenchon, el candidat majoritari de l’esquerra,  de moment no s’havia pronunciat. I no és d’estranyar que alguns vot del populisme d’esquerra pugui anar a parar  a Lepen per generar aquella consigna de com pitjor, millor. La concomitància entre el FN i al França insubmisa en el rebuig de determinats temes europeus i la sobreexcitació sobre França es dóna, sense que les bases ideològiques siguin les mateixes, algunes propostes que poden  arribar a tocar-se ni siguin molt diferents.

Si els socialistes s’han enfonsat Els Republicans tot i mantenir un digne resultat , la forquilla entre els primers i els eliminat són en alguns casos de dos punt i escaig, però Fillon paga segurament els escàndols que li han tret al llarg de la campanya  i a la pre-campanya. Si la seva victòria va sorprendre eliminant Juppe o Sarkozy , després les batzegades de les imputacions judicials li han tret força i ja sense temps de reacció per part del partit han fet que al derrota fos possiblement assumida ja d’antuvi per la direcció de  la dreta francesa.

Però encara poden salvar el mobles si en els properes legislatives de juny  tenen un resultat còmode com segurament poden tenir i ,per tant, marcar bona part de la política que es faci a  França en els propers anys.

Tot plegat ara per ara és especular la final se la jugaran Macron i Lepen, final inèdita i serà un partit entre moviments que d’alguna manera han desestabilitzat l’estatus quo de la Vena república. Un ex banquer, ex ministre socialista que porta una renovació generacional i una veterana que ha treballat per fer més amable els postulats del Front Nacional.

Sembla que hi ha partit.

 

Noms propis (XVII)

Abril 25, 2017

Josep Antoni Duran i Lleida, L’exlíder d’Unió segueix la seva ruta pels mitjans de comunicació,en pocs dies entrevista a TV-3 i article a  La Vanguardia. Sembla que  vol recuperar un cert protagonisme després d’haver passat pel desert amb  una certa discreció i sequera en la seva presència púbica. Ara  sense la càrrega de responsabilitat de partit o de “quedar be” sembla que parla amb molta més llibertat en declaracions a TV-3, tot i que hi anava a parlar del “seu llibre”  Un pa com unes hòsties no es va tallar ,el que va dir és molt il·lustratiu del nou capteniment  “crec que no hi haurà un referèndum, és inviable. Els que tenen la responsabilitat de convocar-lo en són conscients”. “És possible que el referèndum es convoqui però no se celebrarà” i es va posiconar de manera perosnla  sobre als itaució que s’esta vivinbt“no estic d’acord que el futur es basi en la il·legalitat, tampoc estic d’acord que es basi en resolucions judicials”. “Que no es pugui celebrar el referèndum i s’acabi en unes eleccions fa que hi hagi la confrontació entre el PDECAT i ERC”,

Però encara ha fet algunes profecies que esperem que no es compleixin : “el xoc de trens amb l’Estat ja hi és, però espero que no hi hagi el xoc definitiu, però el veig inevitable”. “Serà un xoc desigual. Un dels errors dels que dissenyen el procés és menysprear la capacitat de l’Estat. I Espanya, malgrat que alguns la vulguin ridiculitzar, és molt forta. El seu tren és molt fort respecte a Catalunya. En un xoc de trens sempre hi ha ferits, però sempre surt més malparat el tren petit, que en aquest cas és Catalunya”,

Del llibre en va parlar poc  ja que la periodista que condueix el programa semblava que tenia més interès en fer-lo parlar d’altres coses.  Tanta insistència en fer-lo parlar d’altres coses que no fossin el llibre que al final una pèl empipat ha dit : “tantes vegades he desitjat la oportunitat d’explicar-me a la televisió pública que li dono les gràcies de que al final de la meva carrera política ho pugui fer”.

En fi ja ho veiem ara parla amb molta més llibertat i sen pels a llengua sembla. Que duri.
Ignacio González L’expresident de la Comunitat de Madrid  després de passar  a la disposició del jutge de l’Audiència Nacional Eloy Velasco, que instrueix la recerca sobre les presumptes irregularitats al Canal d’Isabel II ha entrat a la presó on fa ja un parell de nits que hi dorm. Presó sense finança. En el marc de l’anomenada “operació Lezo”.

Segons el jutge l’expresident va rebre comissions d e diverses constructores i va fer operacions indegudes al capdavant de l’empresa pública d’aigües Canal de  Isabel II de  la Comunitat de Madrid.

Sobre González ja requeien sospites per altres actuacions però l’envergadura d’aquesta ha superat tota sospita i tota expectativa.

I a més la seva detenció ha provocat ter situacions ben diferents.

Per una banda les llàgrimes d’Esperança Aguirre que després de defensar la seva pròpia innocència de tot ha lamentat molt profundament la situació del seu home de confiança que l’ha situat en un lloc ben difícil. Al llindar de la dimissió. Dimissió que ja ha  concretat. Ben fet ! El PP l’ha despatxat amb vuit ratlles.

Una segona situació és el silenci que manté Mariano Rajoy, com si no conegués ni en sabés res dels ara detinguts. Vaja com si fossin  d’un altre partit.

I tercera situació estranya ha estat les sospites de filtracions de la justícia per advertir a González de que se l’investigava i se’l podria arribar a detenir, és parla  que alguns policies els havien advertit, que els fiscals es van rebotar contra l’ordre d’aturar investigacions i d ‘algun jutge o jutgessa que havia mediat en el tema.

Tot plegat ferum de descomposició.

Veurem com acaba perquè sembla que això és tot just acaba de començar.

 

Francisco Marhuenda.  El director del diari Razón ha estat imputat en el mateix cas “Lezo” ( algun dia ens haurien d’explicar el perquè de cada nom de les operacions policials) . L’acusació que li ha fet el jutge és la de coaccions.

Se suposa que el director de la Razón ha intentat que la presidenta de Madrid Cristina Cifuentes no investigués més el cas del Canal Isabel II ja que implicava a un conseller de l’empresa que edita la Razón.

De les converses que s’han filtrat de les gravacions policial deixen entreveure una certa pressió sibil·lina del director :  M’ha trucat la ‘zorra’ de la Marisa ( cap de gabinet de la Presidenta) per la nata que li hem donat avui. Li ha fet molta pupa. La Marisa vol saber si és una campanya. Evidentment he dit que no, no cal reconèixer-ho, no és tonta. Li he dit: ‘Home, si feu les coses malament, doncs nosaltres…’. Demà li donem un altre viatge a Cifu [Cifuentes]”.

Genial!

Ell mateix ja es desmentia aclarint i disculpant les seves paraules: “No vaig estar en el meu dia més brillant”, ha afirmat. “I que consti que no li vaig dir perquè fos dona, que jo només tinc filles. Va ser un comentari col·loquial desafortunat”

Sigui com sigui l’actitud de Marhuenda queda molt en entredit i la seva credibilitat a l’hora de dirigir un diari queda tocada. No és el comportament que hom espera d’ algú que vol crear opinió.

Marhuenda , home proper  a Rajoy va ser condecorat pel Ministre Fernández Díaz, també enganxat en gravacions, com a Comissari Honorari de la policia nacional: “La distinción de miembro honorario de la Policía Nacional podrá otorgarse a aquellas personas que, no habiendo pertenecido al citado Cuerpo, se hubieran distinguido por los merecimientos contraídos en virtud de la labor realizada a favor del mismo”.

Osti! No sé si els mèrits són els que s’han descobert ara.Si anem així que déu ens agafi confessats.

Pere Tapias. Joan Collell que va prendre el nom de Pere Tapias ben aviat, ha mort.

Ens deixava la vigília de Sant Jordi.

Deixa enormes records  fruit de la seva tasca com a cantat, escriptor, i comunicador. Els informatius de cap de setmana han anat plens d’esbossos biogràfics.

Evoco moments ,esfilagarsats de la relació que al llarg del anys hi he tingut.

Com a  Joan Collell, als Pastorets quan cantava les cançons emblemàtiques. i l’obra de teatre l’Anell meravellós.

Els Janets, grup a l’entorn del Catòlic

Repartint cartells de la presentació del seu primer dics. I signant-nos-en un a mi i a un company com a  “pagament” per repartir els cartells.

Alguna consulta jurídica respecte a  publicacions mai no nascudes i a edicions reeixides.

Seguint alguns dels seus llibres i discos.

Escoltant-lo i en recordo l’ocasió al Museu Romàntic en una acte d’acompanyament amb els visitants de la ciutat agermanada de Merignac.

Les converses prèvies al nomenament de Defensor de la Ciutadania..

Al Ple explicant els seus informes i a les converses més privades a l’entorn d’alumnes de les queixes rebudes

O encara en un acte de presentació del Joan Ignasi Elena a les municipals de l‘any 2007

I encara més,seguint  el seu darrer acte públic al Círcol Catòlic, lloc referent de la seva joventut

Deixar alguns versos de la seva cançó potser més emblemàtica. Passeig del Carme

En el meu pati bonic,
se sent la mar escarrassar-se,
ara vinc i ara m’en vaig
sempre igual i a mi no es cansa.

Ara vinc i ara me’n vaig,
sempre igual i mai no es cansa
mai no es cansa el meu país
no ha perdut l’esperança.

L’esperança de ser ell,
per això molts cors bateguen,
mai ningú no hi ha pogut
sap ben bé per on navega
Un gat negre amb ulls de vidre
i un gos coix
fent-la petar
i famílies de gavines
lluint el seu vestit blanc
les palmeres, atzavares
i de fons el blau del mar.

Ves per on m’és entranyable
és el meu pati bonic
un pèl nou, un pèl antic
Passeig del Carme.

 

 

 

 

De lectures

Abril 24, 2017

Irène

Pierre Lemaitre

Alfaguara Negra

Editorila Alfaguaraç

Madrid 2015.

Pierre Lemaitre va arribar com autor popular al nostre país amb la traducció de Ens veurem allà dalt que va guanyar el Premi Goncourt, però abans ja era un autor consagrat en novel·la negra. Amb Irene va començar un trilogia que després s’ampliaria a un quart lliurament de les investigacions del l’inspector Camille Verhoeven un peculiar inspector de policia que s’enfronta junt amb el seu equip – format per tres policies més Maleval, Louis i Armand –     a casos realment complicats on es mostra moltes vegades la cara més brutal de la condició humana, ratllant en molts casos la bogeria.

Pierre Lemaitre va néixer a París escriptor i guionista ha treballat impartint classes de literatura a col·lectius específics. És autor de novel·les negres que han estat molt premiades i també molt populars. Ha estat guardonat en diverses ocasions per aquestes novel·les, com el Le Point o el Livre de Poche. Ha estat traduït a diversos idiomes i la seva obra Cadres Noirs va ser  adaptada al cine en 2012. És un escriptor i guionista francès, conegut per les seves novel·les de gènere negre i criminal. Abans de dedicar-se a la literatura de ficció i a la creació de guions per a cinema i televisió, va passar molts anys exercint la psicologia i l’ensenyament per a adults, especialment de literatura nord-americana i francesa, anàlisi literària i cultura general. Amb Irene va obtenir el premi Cognac a la millor primera novel·la de l’any 2006.

Posteriorment, ha escrit altres tres novel·les: Vestit de núvia que va merèixer diversos premis i que ha suposat el seu major èxit fins al moment,Cadres noirs i Alex, segon lliurament d’una prevista tetralogia sobre el comissari Camille Verhoeven.

Les seves obres han estat traduïdes a tretze idiomes i tres d’elles estan en procés d’adaptació al cinema. En 2014 ha rebut el premi Goncourt per la seva novel·la Ens veiem allà a dalt.

El comandant Camille Verhoeven, és un home afectat per una minusvàlida,  té una alçada d’encara no un metre i cinquanta centímetres fruit de les condicions en que es va desenvolupar el fetus d’una mare que fumava de manera compulsiva. Malgrat la seva minusvàlida ha afrontat la seva vida amb decisió, va estudiar dret es va llicenciar i va optar per seguir la carrera de policia i ha esdevingut el cap d’un dels grups d’investigació criminal que s’ocupa de diversos casos.

Implicat sempre amb la feina en aquest cas la seva implicació serà molt més gran ja que la seva vida privada es veu involucrada en la investigació de tal manera que acaba essent protagonista i d’un protagonisme que acaba tràgicament.

El comandant Camille Verhoeven viu un dels moments plàcids de la seva vida ,està casat amb Irène una dona que va venir a omplir la felicitat del policia ,viuen plàcidament  i estant  esperant  el seu primer fill. Però ja se sap que la vida pot donar girs inesperats i ràpids  això passa quan es produeix  un assassinat inusualment salvatge. Des que la notícia es fa pública, la premsa concretament un periodista Philip Buisson va seguint tots els moviments de la policia i dóna informacions molt reservades.

Es posa en marxa tot l’aparell d’investigació i després de la commoció per la brutalitat de l’assassinat el Comandat descobreix que l’assassinat que ha d’investigar  és la rèplica  exacte d’un altre assassinat explicat en la novel·la  La Dalia Negra de James Ellroy, un del mítics escriptors americans de novel·la negra. Es comet un altra assaïnat , aquest cop múltiple i el comandant  Verhoeven descobreix d’un reflexió i també d’algun punt de casualitat que l’assassí ja ha matat abans i de diversos indrets de França i també té  sospita d’un crim comés a Glasgow per la semblances que té amb altres episodis de novel·les negres . I cada un dels crims és la posada en escena d’algun capítol d’un llibre com si fos tot plegat  homenatge a una novel·la negra clàssica, La premsa i   els periodistes s’apressen a assenyalar al l’assassí amb el sobrenom: del “Novel·lista”. Mentre Verhoeven rep una oferta del periodista Buisson que li proposa treballar amb ell a canvi d’informació privilegiada , el comandant s’hi nega i a partir d’aquets moment s’obre una guerra entre policia i la  premsa on sembla que el periodista va sempre un pas per davant. donant informació reservada cosa que fa pensar a la policia que algú de l’equip passa informació privilegiada. Al comandant se li obre un altre font, el problemes interns i la batalla contra l’assassí. Aquestes filtracions li produeixen problemes amb els companys i també amb la jutgessa que porta el cas que amenaça amb retirar-lo de la investigació.

Amb una aposta personal el comandant insereix un anunci en una revista especialitzada de novel·la negra i rep la resposta de l’assassí que sembla vulgui entaular una relació epistolar desafiant amb el policia. Mentre van seguint les investigacions amb l’ajuda del professor Ballanger, professor  universitari expert en novel·la negra i també del llibreter Jêrome Lasage de qui inicialment sospita i fa detenir però acabar veient que no té res  a veure amb els assassinats malgrat amagui alguns aspectes de la seva vida.

La investigació es va fent a  contra rellotge per evitar altres però dissortadament l’assassí segueix fent la seva “feina” i posa contra els cordes de manera professional i personal a Verhoeven, amb un final inesperat i realment sorprenent que marcarà al policia per sempre més.

L’originalitat de llibre rau en part perquè les escenes dels crim són manllevades  d’altres llibres de novel·la negra , posa altres autors al servei de la novel·la i la original trama que ha escrit.

Novel·la carregada de tensió,suspens,investigació, deducció,misteri.

Interessant i molt ben escrita.

 

 

 

 

 

 

 

Un llibre , una rosa i confiança en el futur

Abril 23, 2017

Els fulls del calendari cauen amb tossuderia. Un darrera l’altre. No s’aturen.  No paren. Ja han passat ben bé quatre mesos del 2017 i ens trobem que d’aquí un parell de  dies serem a 23 d’abril, Diada de Sant Jordi.

Festa cívica per excel·lència,  festivitat que va tenir en algun moment la funció substitutòria de festa nacional del país i encara que restablerts en el marc estatuari els símbols, Sant Jordi ha continuat tenint una funció de mostrar el potencial cívic de cada ciutat. Només cal veure , donar un tomb per la nostra rambla plena per una gernació que camina amb pas lent , gairebé d’aturada permanent obligada ,  i veure la munió de parades, paradetes de moltes entitats que mostren la seva feina,que  fan propaganda de la seva tasca, que venen el seu Merchaindaising per fer quatre peles, complint les seves accions solidàries o simplement fen acte de presència, certificant la seva presència activa a la ciutat. Tot plegat  acompanyant  a les llibreries que en aquets dia, consagrat popularment i comercial al llibre ,  intenten compensar la sequera d’altres dies.

Però ja sabem que en aquest país de les pedres en fem pans i dels pans banderes i invents com el pa de Sant Jordi ( sobrassada i formatge formant les patriòtiques i llegendàries quatre barres) i ara el govern ,espavilat ell, ha creat la Grossa de Sant Jordi, però ,originals com sempre, es rifa el dia de la Mare de Déu de Montserrat que sempre s’invoca en moments especials i ens ha ajudat en causes complicades. Sempre s’ha aprofitat aquesta festa per, a més de reivindicar el llibre com instrument de cultura i civisme ,  regalar la rosa ( les que calguin) a la persona que estimes i fer altres  reivindicacions segons el moment en que es viu, la llibertat l’amnistia i l’estatut d’autonomia primer, l’estatut més tard , la defensa de la llengua que  lamentablement s’ha hagut de fer masses vegades, i ara enguany signant pel Referèndum amb la campanya que organitza  el Pacte Nacional i naturalment en cada lloc la reivindicació local i pròpia. Està  molt bé si a més hi afegim un llibre per cada moment i/o en cada situació.

I de llibres diguem-ne vilanovins n’ hi ha uns quants,des de reflexions de filosofia política , mirades enrere un pèl nostàlgiques del paisatge de la ciutat ,dels nostres poetes – altre cop Cabanyes que deu seu el poeta més editat en  els darrers temps-, fins a imatges dels fotògrafs locals de quan encara anaven amb càmeres manuals, i també naturalment de contes infantils. A les parades de les llibreries i de les nostres institucions i podrem trobar tota aquets nova bibliografia que augmentarà la ja llarga llista d’autors i temàtica vilanovina.

Tot el potencial cultural i cívic de la ciutat es viu amb intensitat en al diada de Sant Jordi. I caldria que aquesta  intensitat fos sostinguda al llarg de l’any, no pot ser que cremem tota la pólvora i la resta de l’any es movem per la inèrcia , cal sostenir l’esforç col·lectiu per mantenir  la demostració de civisme i la potencialitat de l’activitat al llarg de l‘any. Una rosa fa Sant Jordi però ens en cal un bon ram que duri més temps, tot l’any si és possible . Amb el conjunt de mostra de llibres ,roses, propostes diverses de les entitats de la ciutat, de les reivindicacions que superen el marc vilanoví de molt i són clarament la reivindicació de l’especificitat de la nostra comunitat s’hi palesa bona part  de la consciencia ciutadana que vibra en la seva plenitud.   El patronatge de Sant Jordi és també un exercici del que hem estat com a comunitat, com a societat  i per tant també potser caldria que la diada servís per analitzat i entreveure allò que podem arribar a  ser. Invocant al cavaller, que espanta al drac i deslliura  d’un peatge a la comunitat, amb les roses i els llibres a la mà , o regalant-los, mirem el futur , el més proper o el més llunya amb esperança i optimisme. La primavera tot just ha començat.

 

Publicat al Diari de Vilanova el 23 d’abril del 2017

D’altres  fonts (XVII)

Abril 22, 2017

Una de les motivacions que van sorgir després del 9-N va ser el fet de que calia eixamplar les bases socials pel sí. El seguit d’enquestes publicades d’ençà llavors no sembla que s’hagi aconseguit , punt més , punt menys la situació sembla enquistada en percentatges d’empat. En l’article de Moix s’intenta donar algunes raons perquè aquesta base social no s’ha acabat d’eixamplar.

Llàtzer Moix Periodista cultural. Després de llicenciar-se en Ciències de la Informació i treballar a “Catalunya-Express”, “El Correu Català” i TVE, va ingressar en el diari “La Vanguardia” de Barcelona. Durant vint anys, fins a 2009, ha estat el seu responsable d’informació cultural. Ha publicat milers d’articles a les seves pàgines i actualment treballa com a sotsdirector, editorialista, columnista i crític d’arquitectura. Entre els meus llibres s’expliquen “Mariscal” (1992), “La ciutat dels arquitectes” (1994), “Wilt sóc jo. Converses amb Tom Sharpe” (2002), “Món Mendoza” (2006) i “Arquitectura miraculosa” (2010), publicats en Anagrama i Seix Barral.

 

Eixamplar la base. Llàtzer Moix La Vanguardia. 16.04

Polítics independentistes de molt diversa filiació coincideixen que és imprescindible eixamplar la base social del seu moviment. Ja fa anys que sentim declaracions en aquesta línia, procedents del sobiranisme d’ordre, del revolucionari i dels que s’ubiquen entre tots dos. En això no hi ha fissures. Encara diré més, també jo li donaria la raó al sobiranisme en aquest punt. Perquè amb un 47,8% dels vots no es pot imposar la independència a la resta de la població catalana. Almenys, no per la via democràtica. Per això els independentistes, conscients de les seves debilitats, han reiterat el missatge de l’eixamplament de la seva base, fins a convertir-lo en una mena de mantra.

La pregunta que sorgeix a continuació és aquesta: amb quin tipus de ciutadans pretén l’independentisme ampliar la seva base? Vistes iniciatives com ara Súmate, la sorprenent associació de castellanoparlants per la independència on es va foguejar Gabriel Rufián, es diria que els criteris per guanyar adeptes van ser al seu dia de tipus etnològic o territorial. Es tractava de seduir els emigrants que habiten a Catalunya, particularment els residents en localitats del cinturó industrial barceloní, que pels seus orígens familiars, el seu ideari o la seva precària economia no tenen la independència entre les seves prioritats. Això era també el que ha perseguit, per altres mitjans, l’exposició Lluites, organitzada per Òmnium Cultural, amb l’esperança que el contacte entre participants en lluites socials dispars creés afectes independentistes. O la subtil campanya de l’ Assemblea Nacional Catalana per captar indecisos, personificats en una tal Encarni, de perfil poligoner.

Aquestes operacions s’han saldat amb un èxit relatiu. O, atenent l’últim sondeig del Centre d’Estudis d’Opinió, que depèn de la Generalitat, han discorregut en paral·lel a un retrocés del sobiranisme. Aquesta enquesta, divulgada al març, ens diu que el 48,5% dels catalans no són partidaris d’una Catalunya independent, davant el 44,3% que sí que ho són.

Per tant, la necessitat d’eixamplar les bases no només roman, sinó que s’engrandeix. Com roman la pregunta que obria el segon paràgraf: amb quin tipus de ciutadans pretén l’independentisme guanyar força? O aquesta: amb quina mena d’accions es proposa de seduir-los?

Tenint en compte les últimes contorsions polítiques de Junts pel Sí, podríem deduir que confia a ampliar-les saltant-se les lleis vigents, defensades sense fortuna pels organismes amb els quals el Parlament i la Generalitat s’han dotat per garantir el seu compliment. O presumint, en flagrant contradicció amb el que acabem de dir, que aquí es practica una democràcia d’alta qualitat, mentre que la de Madrid està avariada. O recolzant-se en els més veterans i infatigables opinadors del procés, com si el seu nivell d’equanimitat i credibilitat no fos indirectament proporcional al nombre de decennis que fa que estan vinculats als think tanks nacionalistes, difonent arguments similars i sincronitzats. O amb els viatges als EUA que el president Puigdemont empalma, amb mitja setmana d’interval, per aconseguir una foto (que encara no hem vist) amb el nonagenari expresident dels Estats Units Jimmy Carter (famós, diguem-ho de passada, per mitjançar en conflictes tan semblants al nostre com els del Senegal, Sierra Leone, Somàlia o el Sudan). O amb les seves declaracions en què compara, recorrent a una grolleria que fa vergonya ­aliena, el secessionisme català amb la lluita pels drets humans que va encapçalar Martin Luther King, o el Govern del PP a Madrid amb el d’Erdogan a Turquia.

En suma, podríem dir que l’independentisme aspira a eixamplar la seva base amb ciutadans disposats a complir la llei només quan els doni la gana, que veuen una palla a l’ull aliè, però no saben apreciar les bigues en el propi, que són tan crèduls com acrítics amb els de la seva corda, que es perden pels gestos i que semblen disposats a empassar-se fal·làcies intel·lectuals o històriques sense queixar-se… Quin reforç!

Després de cinc anys de monotema independentista, de mitjans públics lliurats a la causa i de mandataris recalcitrants, hi ha signes clars que s’està perdent de vista la realitat. Com si tot fos sacrificable a l’altar del procés: la sensatesa, la legalitat, la veritat o la paciència. Aquest és el missatge que ens envien els que, alhora, diuen estar fent pedagogia nacional. Un missatge alarmant, sens dubte.

Per molta frontera que se li vulgui posar, un país no és un territori, ni molt menys una finca. Un país és la seva gent, que per definició és diversa. I si s’espera de la gent amb qui s’ampliarà la base independentista que aplaudeixi conductes com les referides més amunt, és evident que el país va malament. Tret que es vulgui eixamplar la seva base mentre s’estreny la capacitat de discerniment dels seus habitants.