Lliurar les armes esperant la inevitable dissolució

by

En mig de tant enrenou, sentències, pressupostos, bronques parlamentàries, inhabilitacions…. una bona notícia s’ha obert pas.

ETA decidida a lliurar tot el seu arsenal i, amb això, fer un pas de no retorn cap a la seva dissolució definitiva. Bona notícia, molt bona notícia

Llàstima que aquesta decisió no s’hagués pres just en el moment en que va anunciar la finalització de la seva “lluita armada”.

La mesura aquest cop però no s’ha fet amb l’habitual parafernàlia , amb un grup de terroristes encaputxats i amb l’emblema d’ETA damunt a la taula i amb veu engoladament transcendent. Aquest cop ha estat de manera més discreta i per persona interposada , un activista ecologista del País Basc francès i amb una entrevista a un diari.

Michel Berhocoirigoin, un membre dels anomenats Artesans de la Pau feia l’anunci i junt amb uns quants activistes més i alguns càrrecs públics  del País Basc francès seran el receptors de la ubicació dels dipòsits d’armes per la seva confiscació  donada al negativa de fa temps dels governs francesos i espanyols d’entrar en aquets fase de desarmament tot mantenint la seva posició de no moure’s i indicar que és a ETA a qui correspon dissoldre’s i res mes. Res a negociar

Canvi d’imatge, canvi de litúrgia potser perquè la imatge del encaputxats ja no impressiona tant, ja està fora de lloc i hi hauria la possibilitat de confrontar-les, amb un grotesc carnaval violent. ETA està fora de la realitat encara i necessita sens dubte un espai mediàtic per manifestar la seva presència fantasmagòrica i intentar treure rèdit de la seva decisió.

La noticia és positiva, llàstima que arribi després de molts, masses morts. Per tant, arriba tard. Que acabi ja aquesta part negra de la nostra història col·lectiva.

La sensació de les víctimes i dels familiars de les víctimes quan el 8 d’abril es faci efectiva la noticia del desmamament serà complexa i ambivalent i segur que  pensaran si es podia haver evitat tot plegat.

Però com passa sempre amb aquestes notícies positives tampoc ha aixecat la unanimitat en la seva valoració ni en la seva avaluació.

Mentre que des d’ETA i el seu entorn s’ha reclamat que el governs francès i espanyol no han volgut participat de cap manera a donar solemnitat al fet i han obviat i han mostrat indiferència davant la notícia reafirmat – potser l’estat ja ho ha de fer això- que l’actuació policial segueix i que el que ha de fer ETA és anunciar la seva dissolució. Jesús Eguiguren, que ha estat una de les persones claus en l’assoliment de la Pau a Euskadi, des de la seva posició de president els PSE va treballar activament per aconseguir el cessament de la violència en dissenteix de manera equilibrada . Ara ha fet algunes afirmacions prou interessants:  es una gran noticia que viene ya muy tarde porque en Euskadi a ETA se la ha dado por desaparecida desde el momento que abandonó la lucha armada, pero faltaba el elemento fundamental del desarme”.

Però també ha criticat govern per la seva nul·la implicació en els desarmament: “optó por no darse por enterado de que una de las mayores tragedias de toda la Transición había acabado y ha seguido funcionando como si ETA todavía existiera”.

I encara conclou que : Cuando miro atrás, ha merecido la pena haberlo pasado mal, es momento de acordarse de los que no han sobrevivido”.

Coincidint en aquets debat sobre el desarmament també ha arribat la notícia de la mort de Martin Mac Guinness, que va liderar la banda terrorista de l’IRA però va ser així mateix un dels personatges centrals i cabdals per acabar amb la violència i va arribar , fins i tot,  a ser el vicepresident del govern d’Irlanda del Nord.

Aquí l’actitud va ser molt, molt diferent, aquí algun dels negociador com Otegi – cap simpatia per ell-  van ser empresonats. Distància màxima amb Otegi però tampoc se li pot negar el paper que va tenir en el final del terrorisme. La mort de Mac Guinness ha aixecat també opinions contradictòries , mentre hi ha que li desitja que cremi a l’infern, altres  elogien la seva capacitat d’entendre els canvis i apostar per la via pacífica i política.  L ‘ex premier Tony Blair deia d’ell : “  un enemic i un pacificador formidable”  i la mateixa Theresa May  va dir que no admetia el seu passat però que havia de reconèixer que “ Va tenir un paper fonamental  per allunyar l’IRA de la violència”.

Quina diferència d’actitud entre els govern , l’anglès es va implicar a fons en el final de la violència i el desarmament i el d’aquí ignora els passos i no facilita res de res.

I el tema de les víctimes és el que es cal posar en primera línia ara, les víctimes i els seus familiars que són en definitiva els que han patit més la situació de violència. Seria del tot necessari que hi hagués un reconeixement i la demanda de perdó pel sofriment ocasionat amb la violència. Segurament el procés de reconciliació que modestament es va iniciar amb els trobades entre víctimes i botxins va ser un pas prou positiu en el seu moment . Però  necessariament hi haurà d’haver un reconeixement de els persones que han sofert l’estrall de la violència terrorista però també caldrà que hi hagi gestos d’apropament i de la necessària reinserció dels presos d’ETA. El amteix Eguigures ho tenia clar : “la legislación penal dice que los presos tienen que estar lo más cerca de sus familias (…), pero en la situación actual es un castigo añadido que no ha beneficiado al proceso”.

Hi una frase contundent al llibre  Patria de Fernando Aramburu que retrata d’una manera realista la situació de l’ Euskadi de la transició de la violència a l’absència d’aquesta: “Constató: pedir perdón exige más valentía que disparar un arma, que accionar una bomba. Eso lo hace cualquiera. Basta como ser joven, crédulo y tener la sangre caliente. Y no sólo que se necesitan un par de huevos para reparar sinceramente, aunque no sea más que de palabra.”

Caldrà fer un esforç per part de tothom, caldran dosis de temprança i sobretot al voluntat de compaginar l’oblit de les situacions de violència  amb el record de les persones que no han pogut arribar a  veure i viure aquets moment perquè van ser víctimes de la violència. I sobretot també constatar que tant de sofriment possiblement hagi estat inútil i innecessària  des de l’òptica d’objectius polítics.

No hi ha dubte que és una gran notícia. Que hi hagi un procés irreversible cap a la desaparició d’Eta ,malgrat la indiferència del govern , malgrat els hagiògrafs del moment que minimitzaran el terror que ha portat el grup terrorista d’ETA, celebrem-ho  perquè com deia Eguiguren : Cuando miro atrás, ha merecido la pena haberlo pasado mal, es momento de acordarse de los que no han sobrevivido”.

Record per uns, les víctimes, indiscutible i imprescindible,   i mirada cap endavant per començar de nou.

 

Publicat a l’Eix Diari el 22 de març del 2017

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: