D’altres fonts (XV)

by

Interessant article sobre al dinàmica parlamentària a Catalunya al llarg del temps. Les vivències i experiències que porten a la reflexió de com han evolucionat determinades formes al parlament.

 Luis Mauri és Coordinador de la Redacció de El Periódico  de Catalunya. Va escriure junt amb Lluís Uría el llibre La Gota Malaya , una nena de biografia de Pasqual Maragall en l’entorn polític en que Maragall era candidat a la Generalitat.

Badalls i dictats al Parlament. Luis Mauri. El Periódico. 05.04

 La maniobra per escatimar el debat sobre la ruptura exprés amb Espanya no és l’únic senyal alarmant de pertorbació democràtica a la Cambra catalana

Hi ha una generació de periodistes catalans víctimes d’estrès posttraumàtic. No van haver de cobrir l’atroç bogeria de la guerra com Michael Herr al Vietnam. Tampoc es van haver d’impregnar com Svetlana Aleksiévitx de les vides devastades a Txernóbil. Es van ocupar de la informació del Parlament des de mitjans dels anys 80 fins al final dels 90.

Són un grup d’homes i dones marcats pel Gran Badall. Tres lustres de matins i tardes interminables, narcotitzats per salmòdies vanes i aquella olor anestèsica de la fusta i el vellut vells. Tres lustres sense debat efectiu, obstruït per les majories absolutes de la dreta nacionalista o l’emmordassament consecutiu de l’oposició socialista i la conservadora a canvi del suport convergent a Felipe González i José María Aznar. Convergència passava el corró a la Cambra i la guardiola a les constructores. Encara que això últim no sortiria a la llum fins a tres dècades després.

L’únic que en aquell Parlament trencava per un instant el fatigós llanguiment era alguna anècdota més o menys curiosa o graciosa. L’avui corrupte confés Macià Alavedra, panxut conseller de Jordi Pujol, assenyalava el portaveu del seu propi grup, l’escanyolit Raimon Escudé, i celebrava amb mal dissimulada prepotència: «¡Per Nadal, Escudé matarà una coliflor. Ho, ho, ho!»
Ramon Camp, successor d’Escudé en el càrrec de portaveu nacionalista, era més conegut com a Senyor Cinc Minuts. Qualsevol pregunta que li formulava un periodista rebia invariablement la mateixa resposta: «Dona’m cinc minuts». El temps que necessitava per córrer i rebre ordres dels caps.
També hi havia la dialèctica vitriòlica i intel·ligent de l’arxiconservador Aleix Vidal-Quadras, sens dubte digna de millor causa. La perfumada elegància del dandi socialista Higini Clotas, sempre com acabat de dutxar i planxat. L’encarcarada altivesa del tenaç opositor ecosocialista Rafael Ribó… ¿o llavors encara era comunista…?

El Gran Badall, com tota regla, té una excepció. El 30 de maig del 1984, mentre la Cambra tramitava la segona investidura de Pujol, milers de persones convocades per Convergència (CDC) van envoltar el Parlament en suport del seu líder, investigat per l’escandalosa fallida de Banca Catalana. Un servei d’ordre de CDC va usurpar la funció dels Mossos com a força de seguretat pública i Raimon Obiols i altres diputats socialistes van ser agredits i insultats a la sortida. «Mateu-lo! Mateu-lo!», bramava la turbamulta al pas d’Obiols.
Pujol va remenar amb agilitat i perícia les boletes i va fer passar la querella per un atemptat contra Catalunya. I es va posar fantàstic: «¡El Govern central ha fet una jugada indigna! A partir d’ara, quan es parli d’ètica, de moral i de joc net, podrem parlar nosaltres, però no ells». Avui, la família nombrosa del patriarca nacionalista, que a la seva ombra ha amassat una fortuna tan ingent com sospitosa, oposa pretextos similars a l’escrutini de la justícia. Això és transmissió familiar de valors, i la resta, carallotades.
Aquell episodi va ser una excepció, ja està dit. Per això no és fàcil que els cronistes parlamentaris del Gran Badall enyorin aquells anys. A menys que la melancolia s’aferri a un lloc de treball devorat per la crisi de la premsa o al vibrant ressò d’una joventut deixada enrere.

L’arribada del segle XXI va avivar la tasca dels informadors al Parlament. El canvi de majories; la pèrdua d’influència de CiU a Madrid; les piruetes suïcides de l’aliança tripartida d’esquerres; l’elaboració de l’Estatut, que semblava competir en morositat amb les obres de la Sagrada Família; el nou tomb de majories; l’eclosió independentista; els cops de destral socials; la fragmentació de l’arc parlamentari… Tot això va ser i és més estimulant des d’un punt de vista periodístic, a pesar d’aquest forat negre denominat procés que engoleix totes les energies polítiques disponibles. Per tant, ni parlar-ne d’enyorança. Però sí d’alarma. Alarma vermella i estrident. Alarma de pertorbació democràtica.

Tres dècades després d’aquell dia del 1984, al Parlament succeeixen fets inquietants. Com les maniobres del bloc independentista per reformar el reglament i escatimar-li el dret de debatre en condicions acceptables de temps i forma un projecte de l’envergadura i la transcendència de la pretesa ruptura exprés amb Espanya.

O com aquesta frase inconcebible en un parlament que li va deixar anar la diputada de la CUP Anna Gabriel al seu homòleg de Sí que es Pot Joan Coscubiela: «¡No em tornis a dirigir la paraula!». ¿Però què es fa en un parlament sinó parlamentar? ¿Es pot parlamentar sense dirigir-se la paraula? És evident que no. I on no es parlamenta, es dicta. Un dicta i els altres copien. Superat el Gran Badall, potser es pretén inaugurar al Parlament el Gran Dictat.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: