Noms propis (XV)

by

Carme Chacón. Ahir a la nit coneixíem la mort de la Carme Chacón. Sorpresa i trasbals. No estem acostumat que al get jove mori i ho faci sobtadament. Chacón va ser diputada i cap de llista del socialistes per Barcelona, vaig anar un parell de cops en la  candidatura que lla encapçalava. Ministre d’habitatge i de Defensa va tenir una trajectòria política molts ràpida. Com a ministre va fer una feina constant, metòdica, rigorosa,. Després va aspirar sense èxit  a la primera secretaria del PSOE i més tard va deixar la política. No sempre vaig d’estar d’acord amb ella però en tot cas des d’una discrepància cordial i respectuosa.

Descansi en pau!

Gabriel Rufian. Malament quan les formes caben tapant el fons. I això és el que li ha passat un cop més al diputat d’ERC Gabriel Rufian.

La Comissió d’investigació a l’entorn dels tripijoc de l’ex-ministre Jorge Fernández i la seva suposada – coneguda per les converses filtrades- conxorxa amb Daniel de Alfonso que era el Cap de l¡Oficina Antifrau de Catalunya ha esdevingut un quadrilàter d e boxa. Amb intercanvi de cops entre Rufian i de Alfonso amb la corresponent gresca entre els que se’ls miraven que no eren altres que diputats i diputades d’altres grups. i també amb algun insult cap a Rufian i gestos sobre al seva suposada embriaguesa. No cal ni esquinçar-se les vestimentes, no cal posar el crit al cel per les paraules de Rufian, tot i que segurament podia haver-les matisat per fer més efectiva la seva punyent intervenció.

Manporrero, ganster, lacai ,conspirador…adjectius que Rufian va utilitzar amb seu to xulescs , més propi de pati d’escola, d ‘ambient més aviat foscos que no d’un discurs parlamentari. Possiblement entre al seva claca ha triomfat però la llàstima que es parli més de com va fer la intervenció que no pas del que buscava en els respostes.

Intercanvi de cops, impropis d’un diputa i un compareixent.

A veure qui és més “xulo” dels dos.

Un amb la legitimitat al costat seu i l’altre amb la sospita com a companya.

Però al final el que queda és la picabaralla inútil i sobretot esterilitzant per la comissió.

Es parla  del to i les maneres de Rufioan però això no ha ajudat a escatir al veritat.

Un altre minut de glòria de Rufian però amb la fanfarroneria que va utilitzar fa perdre l’objectiu de la comissió.

I l’intercanvi de retrets :

Per tancar al seva intervenció , Rufian ha parafrasejat l’exdiputat de la Cup David Fernández: ” Fins després, gàngster, ens veiem a l’infern“. De Alfonso no s’ha tallat i  ha acomiadat Rufián “amb les mateixes paraules” amb les quals el va acomiadar Oriol Junqueras l’última vegada que es van veure: “Daniel, tu saps quant t’estimen, veritat?”

Ja ha llençat alguna ombra de dubte.

Rufian es va equivocar,   creiem en les seves formes avui es parla més d’això que no pas de les inquietants paraules de De Alfonso.

Oportunitat perduda.

Això sí,serà l’heroi nacional uns quants dies.

Ievgueni Aleksàndrovitx Ievtuixenko. Conservo amb estima el llibre “Entre al Ciudad sí i la Ciudad no” editat en la col·lecció Libros de Bolsillo de Alianza Editorial, del poeta rus Ievgueni Aleksàndrovitx Ievtuixenko. És un aplec de poemes que van ser traduïts per Jesús López Pacheco. El llibre és una edició  de l’any 1969. Ievtuixenko va ser un dels poetes de referència de la ja llunyana joventut , jut amb Brecht ens van ajudar a  entendre com era el món del moment i com eren els canvis que s’havien produït no sols en la concepció social de la poesia sinó també al món. El poeta va participar en nombrosos debats sobre la concepció ideològica i política de l’antiga URSS. Va tenir gernació de seguidors al seu país però també en els països on havia fet lectures d ela seva obra poètica.

Hem llegit la seva necrològica ara a La Vanguardia. Feia temps que la seva salut era precària. En la nota signada per Gonzalo Aragonés escrivia : Ievgueni Ievtuixenko va néixer el 1932 . El 1952, va publicar la primera col·lecció de poesies, Razvédxiki( Els exploradors de l’avenir). Llavors, amb 20 anys, es va convertir en el membre més jove de la Unió d’ Escriptors Soviètics.

El seu nou estil poètic va fer d’ell una figura destacada de l’anome­nada generació dels seixanta a la Unió Soviètica, l’època del desglaç en què l’URSS intentava oblidar l’estalinisme sota el lideratge de Nikita Khrusxov.

El 1961 va publicar el poema més famós, Babi Iar, basat en la matança nazi dels jueus de Kíev, però que va sacsejar l’antisemitisme a la mateixa URSS. En total, va publicar més de 150 llibres. Destaquen també els poemes Central hidroelèctrica de (1965), Mamà i la bomba de neutrons (1980), o la col·lecció Ciutadans, escolteu-me… (1963).

El 1962, nou anys després de la mort del dictador soviètic, va escriure Els hereus de Stalin, un poema sobre com l’ombra de l’estalinisme encara seguia present al país. Va aparèixer al diari Pravda, tot i que no va tornar a publicar-se fins al 1986.

El 1965 va publicar un carta contra la persecució soviètica del poeta Josef Brodski, i el 1968 en va firmar una altra condemnant l’entrada dels tancs del Pacte de Varsòvia a Txecoslovàquia.”

 Hem repassat  altre cop el llibre, ja vell  però encara potent pel seus contingut.

Deixem coma testimoni aquest poema.

Digues gràcies a les teves llàgrimes, 
I no tinguis pressa a eixugar-les.
És millor plorar, però néixer – o bé
No néixer – és igualment morir.

És millor estar viu – batut o oprimit-
Però no caure en les tenebres del plasma,
Quan un minut del verd deixant
Es roba del carro de la creació.

Has de cruixir d ‘alegria com un rave,
I riure en interceptar un ganivet.
És terrible que hagis pogut no néixer,
Fins i tot quan és terrible que visquis.
….

Mai no esperis un paradís al cel,
No ofenguis la terra amb retrets,
Que no vindrà una segona vida
I podria no haver vingut la primera.

Confia en flamarades, no pas en brases.
Cau sobre l’euforbi i l’ estípit
I, sense demanar-ho gaire,
Llançat sobre l’espatlla de l’univers.

I dóna gràcies als gats més negres
Que t’hagis mirat de reüll,
I a totes les pells de síndria
Que t’hagin fet relliscar

I gràcies al dolor més fort
Perquè quelcom , malgrat tot, t ‘ha donat.
I gràcies al mos més verd
Perquè tanmateix mos hi ha hagut. 

 

Cristóbal Montoro Ha presentat els pressupostos al Congrés. El ministre ha afirmat que “espera que el creixement sigui superior”, al 2,5% que ha fixat al quadro macroeconòmic en què es basa el projecte de pressupostos generals de l’Estat.

Optimisme ministerial que contrast amb la realitat social.

Alguna mesura esperada , la rebaixa de l’Iva cultural llevat del cinema que segons els ministre hi ha la possibilitats d’altres ajudes.

El ministre ha presentat uns pressupostos però no té garantit l’aprovació dels mateixos. Encara li manquen trobar algun que altre suport.

Els principals partits de l’oposició ja han presentant les corresponents esmenes a la totalitat. I per tant el futur és incert i pot dependre d’un sol vot.

El que ha sorprès també és que les previsions d’inversions no casen amb els anuncis de Rajoy a Catalunya i amb el llistat d’inversions que havia anunciat com a  principi d’una relació gairebé d’amor enter Rajoy i Catalunya.

En fi Montoro sembla que per la via de les xifres ha esmenat la plana al mateix President del Govern .Després vindran les explicacions que calguin però de moment les xifres canten.

I aquestes de moment semblen inamovibles.

Quan trigarà Rajoy a tornar amb una promesa sota el braç?

 

François Fillon la darrera empenta que ha tingut el procés ha estat la del  candidat de la dreta francesa a les eleccions presidencials. Fillon que no té pas una cursa electoral massa fàcil, assetjat per la justícia, enfarinat en un míting i en caiguda en els enquestes ha mostrat al seva sorpresa perquè no es permeti el dret a decidir a Catalunya per part de l’estat espnayol.

Junt amb la reunió de  Carter i Puigdemont aquesta ha et la bona nova pel sobiranisme.
El diàleg entre els periodistes Anne Corpet i Christophe Boisbouvier i el candidat d’Els Republicans ha estat el següent:

– Té raó o no Espanya quan prohibeix a Catalunya fer un referèndum d’independència?
– Aquesta és una qüestió interna de la política espanyola. Me’n guardaré prou de jutjar-ho…
– Li xocaria una Catalunya independent?
– El que em xoca és que es negui totalment a un poble el dret a decidir, un principi fonamental defensat pel pensament francès des de la Il·lustració. I vet aquí que, tot d’una bona, bona part de la intel·lectualitat suposadament progressista considera que el respecte de les fronteres és més important que el dret dels pobles a decidir. Trobo que és el món al revés. Sense dubte que cal certa estabilitat, no posar en qüestió contínuament les fronteres, però hi ha casos on hi ha injustícies tan flagrants que cal posar-hi remei.
– Per tant, cap tabú?
– No hi ha cap tabú.

Magnífic.

Dirà el mateix Fillon si quan és president la Catalunya Nord vol seguir el mateix camí que la seva germana del sud?

Concedirà el dret a decidir a la illa de Còrsega que manté també un pols amb l’estat francès?

El problema és que no ho podrem, saber perquè  hores d’ara Fillon ho té molt negre ja per passar a la segona volta.

Hores després el departament de  premsa de Fillon feia pública una nota “Respecte a Espanya, el dret a l’autodeterminació no està reconegut per la Constitució. I és evident que tot referèndum eventual hauria de celebrar-se en un marc constitucional”.

Vaja….. la diplomàcia espanyola ?

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: