Divendres … i també sant?.

by

Segon dia de la setmana de passió.

Ah! passió. Quina?

O potser segon dia de les vacances curtes però intenses d ela setmana.

La lògica i racional  pèrdua d ela influència d ela religió en la vida quotidiana fins a nivells de regular els períodes festius ha ajudat a que bona part de la tradició de tant de temps vagin perden posicions.

Però sembla que tot plegat retorna, cada any hi ha més processons i celebracions litúrgiques al voltant del divendres Sant i el dia de major dolor per la cristiandat. Poca cosa comparada amb el passat, en que viacrucis, processons , actes litúrgics confegien l’únic calendari possible a  les ciutats.

Silenci. El silenci era una de característiques d’aquets s’aturava tota la circulació, la vida pública i tot es concentrava en les esglésies on en els carrers mentre desfilaven els processos amb els seu passos i amb el cantar de músiques tradicional una de les  més conegudes i escoltades el Considera pecador,que les nens  entoven en mig del silenci , gairebé paorós:

“Jesucrist per nostre amor

va morir clavat en creu.

Considera, pecador

el turment del Fill de Déu.

Recordant tal deïcidi

als passos de la Passió

et perdonarà les culpes

Jesucrist, nostre Senyor”

A la ciutat era propi d’un dia com avui la vista las monuments que s’instal·laven ales esglésies confeccionats amb plantes, flors  i amb  les palmes i palmons del diumenge de rams. Es tracta de bastir el monument per guardar els hòsties per la comunió del divendres sant ja que aquest dia no es consagrava.

Hem trobat aquestes notes prou interessants:

La tradició de visitar ‘monuments’ el Dijous i Divendres Sant La fastuositat de certs monuments de Setmana Santa i l’ànim general del dia (Dijous i Divendres Sants) va conduir a establir el costum popular de visitar o seguir monuments. Salvador Vilarrasa, en descriure el sentiment de la població pagesa vers el monument fa constar que “la gent troba que el Monument és molt bonic i la llum de les inquietes flames de tants ciris que reflexen en l’urna i en el daurat de les ornamentacions els fa quedar embabiecats, principalment a la mainada (1)”.
Però si això passava en l’ambient rural on, a cada parròquia hi havia un sol monument, a les ciutats, en canvi, la manifestació popular prenia una altra volada. Alsius, després de fer la descripció del monumentafegeix que “en les vint-i-quatre hores que transcorren entre els oficis del Dijous i el Divendres Sants hi havia el costum pietós d’anar a ‘visitar monuments’. Consistia a fer la visita al Santíssim en successives esglésies (2)”. Així, Joan Soler explica com “la gent anava a ‘seguir monuments’ amb vestits endolats, els homes amb barret fosc, les dones amb mantellina negra, sense pinta (3)”. I Amades constat que “el poble acudi en massa a visitar els monuments” i especifica que “en les ciutats on se’n feien diversos, calia visitar-ne un mínim de nou i dir en cada un d’ells cinc oracions en record de les cinc nafres de Crist. Qui no ho feia així no complia cristianament. Si hom en visitava més, no eren obligades les cinc oracions (4)”.

El folklorista recorda que en el segon terç del segle XIX, a Barcelona es guarnien 47 monuments i 3 al municipi de Gràcies. Dels de Barcelona, concreta, “les tres esglésies que gaudien fama de guarnir els monuments millors i més bonics i de fer més bones funcions de Setmana Santa eren la Seu, la Mercè i la Trinitat, convertida, aquesta darrera, en parròquia de Sant Jaume (5)”. Afegeix, però, que “hi havia cases particulars que guarnien monuments grans” i que “era costum que el veïnat hi portés bonicoies i objectes de tema religiós, per tal que resultés més bonic. Solien portar-hi molts ciris perquè estigués ben il·luminat, i els visitants hi anaven a dir unes oracions. Hi solia haver una safata perquè els visitants hi dipositessin un òbol (6)”.
A Manlleu, l’any 1950, eren sis els monuments que es podien visitar: el de l’església parroquial de Santa Maria, el de la capella de l’Hospital de Sant Jaume, el de l’església de Sant Josep junt al col·legi de les Hermanes, el de l’església de la Preciosíssima Sang en el col·legi delsHermanos, el de la capella de les Josefines i el de l’església rural de Sant Esteve de Vila-setrú (7)”.

Joan Arimany i Juventeny ( blog Devociotèca)


Bibliografia:
1 Vilarrasa, Salvador. La vida a pagès. Ripoll: Imp. Maideu, 1975, p. 136 – 137
2 Alsius, Salvador. Hem perdut l’Oremus . Barcelona: Ed. La Campana, p. 192
3 Soler, Joan. Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana. Barcelona: Barcanova, 1998, p. 462
4 Amades, Joan. Costumari català: el curs de l’any. Barcelona: Salvat, 1950, vol. 2, p. 746
5 Amades, Íbid, p. 746
6 Amades, Íbid, p. 745
7 Prat, Josep. “Visita a nuestros monumentos”. Dins: El Record. Manlleu: Gráficas Manlleu, any XIX, abril de 1950, [s.p.]

I, així mateix, temps de passions que enguany a Vilanova s’ha tornat a representar en una versió diguem-ne de butxaca a la parròquia de la Geltrú.

Afegim aquets text de la vilanovina Francesca Roig a la revista La Carrutxa ( de l’any 2003) sobre la Passió a Vilanova

“…….Quan el 1952 es van reprendre les representacions de «La Passió», després de més de trenta anys de no fer-se, una crònica signada J.S. en el diari de Vilanova del 15 de març ens diu: «La popularizada obra de Fran Antonio de San Jerónimo, de muchos años a esta parte no representada en la localidad, ha sido escogida por el elenco del Círculo Católico para ser puesta en esta temporada de Cuaresma, como base primordial de un teatro sacro en el que se antepone una poesía llana –adaptada por Salvador Vilaregut– con estrofas llenas de naturalidad y belleza […]». Segons cròniques, l´obra constava de 18 quadres.

Aquell primer any se’n van programar cinc representacions i se’n van fer dues més a petició del públic. Els actors eren aficionats de l´elenc «Manuel de Cabanyes», pertanyent al Círcol Catòlic, i les representacions es feien en aquest teatre. Els actors que feien els principals papers, tot i ser aficionats, tenien un gran nivell interpretatiu, destacant Agustí Caba en el paper de Jesús, de qui en feia una interpretació igual o millor que la d´un professional, igual que quan feia de Satanàs als Pastorets.

L´any següent es va repetir amb vuit representacions, mentre que el 1954 no hi va haver Passió. El 1955 es torna a posar en escena, havent-se afegit cinc quadres i havent adquirit el vestuari en propietat. Es representa tres anys més, essent l´últim el 1958, només amb tres sessions.

Tot i haver-se fet pocs anys, les posades en escena eren d´una gran qualitat, havent aparegut cròniques a La Vanguardia i a Solidaridad Nacional. Cal destacar, però, el comentari que fa Arcadio de Larrea Palacín en el capítol dedicat a les representacions religioses del llibre El Folklore Español, publicat el 1868, quan cita les poblacions catalanes que destaquen per la seva Passió: «Esparraguera, Olesa de Montserrat, Molins de Rey, Mataró, Villanueva, Cervera, Verges, Ulldecona, Borjas Blancas y tantas otras menos nombradas».

Els anys seixanta, la companyia de teatre ambulant dels Hermanos Largo havia fet «La Passió» en el seu teatret instal·lat a la plaça de les Casernes. En els darrers anys, alguna escola com els Escolapis ha fet alguna Passió, un xic reduïda, amb els alumnes, i algun grup de joves de les parròquies vilanovines han fet algun muntatge teatral al voltant de «La Passió».”

 Al marge d’això, les pistes d’esquí estaran plenes, les platges a vessar de gent prenent els primers raigs d’un sol que ja escalfa i també els que aniran avui a menjar l’arengada al camp.

De tot hi ha a la vinya del senyor com diuen els clàssics

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: