Noms propis (XVII)

by

Josep Antoni Duran i Lleida, L’exlíder d’Unió segueix la seva ruta pels mitjans de comunicació,en pocs dies entrevista a TV-3 i article a  La Vanguardia. Sembla que  vol recuperar un cert protagonisme després d’haver passat pel desert amb  una certa discreció i sequera en la seva presència púbica. Ara  sense la càrrega de responsabilitat de partit o de “quedar be” sembla que parla amb molta més llibertat en declaracions a TV-3, tot i que hi anava a parlar del “seu llibre”  Un pa com unes hòsties no es va tallar ,el que va dir és molt il·lustratiu del nou capteniment  “crec que no hi haurà un referèndum, és inviable. Els que tenen la responsabilitat de convocar-lo en són conscients”. “És possible que el referèndum es convoqui però no se celebrarà” i es va posiconar de manera perosnla  sobre als itaució que s’esta vivinbt“no estic d’acord que el futur es basi en la il·legalitat, tampoc estic d’acord que es basi en resolucions judicials”. “Que no es pugui celebrar el referèndum i s’acabi en unes eleccions fa que hi hagi la confrontació entre el PDECAT i ERC”,

Però encara ha fet algunes profecies que esperem que no es compleixin : “el xoc de trens amb l’Estat ja hi és, però espero que no hi hagi el xoc definitiu, però el veig inevitable”. “Serà un xoc desigual. Un dels errors dels que dissenyen el procés és menysprear la capacitat de l’Estat. I Espanya, malgrat que alguns la vulguin ridiculitzar, és molt forta. El seu tren és molt fort respecte a Catalunya. En un xoc de trens sempre hi ha ferits, però sempre surt més malparat el tren petit, que en aquest cas és Catalunya”,

Del llibre en va parlar poc  ja que la periodista que condueix el programa semblava que tenia més interès en fer-lo parlar d’altres coses.  Tanta insistència en fer-lo parlar d’altres coses que no fossin el llibre que al final una pèl empipat ha dit : “tantes vegades he desitjat la oportunitat d’explicar-me a la televisió pública que li dono les gràcies de que al final de la meva carrera política ho pugui fer”.

En fi ja ho veiem ara parla amb molta més llibertat i sen pels a llengua sembla. Que duri.
Ignacio González L’expresident de la Comunitat de Madrid  després de passar  a la disposició del jutge de l’Audiència Nacional Eloy Velasco, que instrueix la recerca sobre les presumptes irregularitats al Canal d’Isabel II ha entrat a la presó on fa ja un parell de nits que hi dorm. Presó sense finança. En el marc de l’anomenada “operació Lezo”.

Segons el jutge l’expresident va rebre comissions d e diverses constructores i va fer operacions indegudes al capdavant de l’empresa pública d’aigües Canal de  Isabel II de  la Comunitat de Madrid.

Sobre González ja requeien sospites per altres actuacions però l’envergadura d’aquesta ha superat tota sospita i tota expectativa.

I a més la seva detenció ha provocat ter situacions ben diferents.

Per una banda les llàgrimes d’Esperança Aguirre que després de defensar la seva pròpia innocència de tot ha lamentat molt profundament la situació del seu home de confiança que l’ha situat en un lloc ben difícil. Al llindar de la dimissió. Dimissió que ja ha  concretat. Ben fet ! El PP l’ha despatxat amb vuit ratlles.

Una segona situació és el silenci que manté Mariano Rajoy, com si no conegués ni en sabés res dels ara detinguts. Vaja com si fossin  d’un altre partit.

I tercera situació estranya ha estat les sospites de filtracions de la justícia per advertir a González de que se l’investigava i se’l podria arribar a detenir, és parla  que alguns policies els havien advertit, que els fiscals es van rebotar contra l’ordre d’aturar investigacions i d ‘algun jutge o jutgessa que havia mediat en el tema.

Tot plegat ferum de descomposició.

Veurem com acaba perquè sembla que això és tot just acaba de començar.

 

Francisco Marhuenda.  El director del diari Razón ha estat imputat en el mateix cas “Lezo” ( algun dia ens haurien d’explicar el perquè de cada nom de les operacions policials) . L’acusació que li ha fet el jutge és la de coaccions.

Se suposa que el director de la Razón ha intentat que la presidenta de Madrid Cristina Cifuentes no investigués més el cas del Canal Isabel II ja que implicava a un conseller de l’empresa que edita la Razón.

De les converses que s’han filtrat de les gravacions policial deixen entreveure una certa pressió sibil·lina del director :  M’ha trucat la ‘zorra’ de la Marisa ( cap de gabinet de la Presidenta) per la nata que li hem donat avui. Li ha fet molta pupa. La Marisa vol saber si és una campanya. Evidentment he dit que no, no cal reconèixer-ho, no és tonta. Li he dit: ‘Home, si feu les coses malament, doncs nosaltres…’. Demà li donem un altre viatge a Cifu [Cifuentes]”.

Genial!

Ell mateix ja es desmentia aclarint i disculpant les seves paraules: “No vaig estar en el meu dia més brillant”, ha afirmat. “I que consti que no li vaig dir perquè fos dona, que jo només tinc filles. Va ser un comentari col·loquial desafortunat”

Sigui com sigui l’actitud de Marhuenda queda molt en entredit i la seva credibilitat a l’hora de dirigir un diari queda tocada. No és el comportament que hom espera d’ algú que vol crear opinió.

Marhuenda , home proper  a Rajoy va ser condecorat pel Ministre Fernández Díaz, també enganxat en gravacions, com a Comissari Honorari de la policia nacional: “La distinción de miembro honorario de la Policía Nacional podrá otorgarse a aquellas personas que, no habiendo pertenecido al citado Cuerpo, se hubieran distinguido por los merecimientos contraídos en virtud de la labor realizada a favor del mismo”.

Osti! No sé si els mèrits són els que s’han descobert ara.Si anem així que déu ens agafi confessats.

Pere Tapias. Joan Collell que va prendre el nom de Pere Tapias ben aviat, ha mort.

Ens deixava la vigília de Sant Jordi.

Deixa enormes records  fruit de la seva tasca com a cantat, escriptor, i comunicador. Els informatius de cap de setmana han anat plens d’esbossos biogràfics.

Evoco moments ,esfilagarsats de la relació que al llarg del anys hi he tingut.

Com a  Joan Collell, als Pastorets quan cantava les cançons emblemàtiques. i l’obra de teatre l’Anell meravellós.

Els Janets, grup a l’entorn del Catòlic

Repartint cartells de la presentació del seu primer dics. I signant-nos-en un a mi i a un company com a  “pagament” per repartir els cartells.

Alguna consulta jurídica respecte a  publicacions mai no nascudes i a edicions reeixides.

Seguint alguns dels seus llibres i discos.

Escoltant-lo i en recordo l’ocasió al Museu Romàntic en una acte d’acompanyament amb els visitants de la ciutat agermanada de Merignac.

Les converses prèvies al nomenament de Defensor de la Ciutadania..

Al Ple explicant els seus informes i a les converses més privades a l’entorn d’alumnes de les queixes rebudes

O encara en un acte de presentació del Joan Ignasi Elena a les municipals de l‘any 2007

I encara més,seguint  el seu darrer acte públic al Círcol Catòlic, lloc referent de la seva joventut

Deixar alguns versos de la seva cançó potser més emblemàtica. Passeig del Carme

En el meu pati bonic,
se sent la mar escarrassar-se,
ara vinc i ara m’en vaig
sempre igual i a mi no es cansa.

Ara vinc i ara me’n vaig,
sempre igual i mai no es cansa
mai no es cansa el meu país
no ha perdut l’esperança.

L’esperança de ser ell,
per això molts cors bateguen,
mai ningú no hi ha pogut
sap ben bé per on navega
Un gat negre amb ulls de vidre
i un gos coix
fent-la petar
i famílies de gavines
lluint el seu vestit blanc
les palmeres, atzavares
i de fons el blau del mar.

Ves per on m’és entranyable
és el meu pati bonic
un pèl nou, un pèl antic
Passeig del Carme.

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: