Zapatero, no vas bé.

by

Avui ressona amb molta més força aquella frase del President Montilla : “José Luis, los socialistas catalanes te queremos bien, te queremos mucho, pero aún queremos más a Catalunya y a sus ciudadanos, los queremos apasionadamente, nos debemos a ellos, a sus problemas, a sus expectativas, a sus justas demandas, a su cultura, a su lengua y a su Estatut, que vamos a defender con todas nuestras fuerzas”. Frase pronunciada en un Consell Nacional davant Rodríguez Zapatero quan es debati l’estatut a les corts.

Ara quan Zapatero com ambaixador de Susana Diaz arriba  a Catalunya i llença algunes paraules que no tenen massa sentit  com ara quan  ha lamentat les “veus” que a Catalunya han instaurat “prejudicis” sobre Díaz i ho ha vinculat al fet de ser dona i andalusa.”Hi ha hagut poques candidates a la secretaria general del PSOE, però quan hi ha una candidata es té en compte el seu origen”.

Zapatero s’equivoca dient això i ho sap.

A Catalunya no es discrimina  a ningú ni per ser andalús i per descomptat ni per ser dona ni per res.

El PSC ja li ha respost recordant-li que José Montilla també és andalús hi mai ningú ( o si es vol gairebé ningú) li ha retret que fos andalús i arribés a la màxima representació institucional de Catalunya.

Mal camí agafa Zapatero com a escuder de Sánchez si dient això pretén que guanyi adeptes.

No negaré que a Catalunya , a una part important de catalans i catalanes siguin o no siguin del PSC no donarien suport  a Diaz

Masses vegades s’ha instrumentalitzat al nostre país per fer-ne un arma electoral.

Bona part de la militància no li perdona el seu paper  obscur, intrigant i decisiu en fer caure Pedro Sánchez i fer-ho des de l’ombra sense donar la cara i amb hipocresia manifesta.

Però també se li recorden algunes declaracions sobre Catalunya i la política catalana, o que Catalunya s’aprofitava dels andalusos i els interessos dels seus comptes d’estalvi. En definitiva que la seva comprensió de  l’Espanya federal és més aviat una Espanya unificadora i unificant.

Però més enllà d’això segurament el que caldria es que expliqués el seu programa perquè parlar de la història del PSOE sense concretar quin  és el seu “projecte polític” no serveix de res. Perquè fins ara hem sentit parlar nomes de paraules com il·lusió, ganes de guanyar i la marca PSOE cent per cent. Paraules però a Catalunya segurament volen saber també que pensa del dret a decidir i si donaria suport a determinades polítiques de l’estat que avui tenallen el país.

Diaz ven a Catalunya fum i molt fum…

Aquí mai s’ha discriminat a ningú pel seu origen i això està ja ho demostrat abastament sinó que per la via d ela pràctica ja és una realitat.

Que vingui ara Zapatero a explicar-nos les bondats de Susana Diaz és ben legítim però que carregui amb cinisme i mentides sobre la situació de la seva candidata a Catalunya no té ni caps ni peus.

Si aquets el camí que seguirà Diaz si guanya , possiblement tindrà un PSOE rendit al seus peus però un cop més farà més profunda l’esquerda entre el PSOE i part del PSC.

Zapatero l’estimàvem, estimem encara més a  Catalunya per això millor que s’estalviï segons quins xorrades. No es pot , des de la manca d’arguments, usar recursos mesquins i miserables.

 

“Blancaneus i els set nans”, la bogeria de Disney

 Aquest divendres a les 7 de la tarda i al lloc habitual Sala d’Actes UPC tindrem una cessió sobre el cinema amb el títol de  “Blancaneus i els set nans, la bogeria de Disney” a càrrec de  L’Albert Beorlegui que ens transportarà un cop més al món imaginari i fantàstic del cinema.

Sobre al conferència ell mateix diu :

“Blancaneus i els set nans”, la bogeria de Disney

 La increïble i fascinant història de com es va fer la primera pel·lícula d’animació de Walt Disney Productions.

Amb ella va començar tot. Sense la Blancaneus i els set nans (1937) no existiria ni en Pinotxo (1940), ni Dumbo (1941), ni la Ventafocs (1950), ni la Bella Dorment (1959), perquè el seu èxit va propiciar que s’acabés de cimentar un imperi creixent, el de Walt Disney Productions, que des de feia deu anys només havia fet que créixer.

“No oblidem que tot va començar amb un ratolí”, acostumava a dir Disney en referència a Mickey Mouse. I certament, des de la seva primera aparició publica, al 1928, el famós productor s’havia anat imposant reptes cada vegada més ambiciosos: a l’aparició d’altres personatges, a principis dels anys trenta, com Donald, Goofy o Pluto, i d’una sèrie de curts cada vegada més perfeccionats, les “Silly Symphonies” (1929-1939), es va anar veint que el pas més lògic seria el de la realització d’un llargmetratge animat.

Concebuda en plena Gran Depressió americana, doncs, el risc de produir Blancaneus i els set nans va ser enorme i el seu ambiciós plantejament i un pressupost que es va acabar desbocant, van fer que l’aventura fos considerada “la bogeria de Disney”. Més de 600 dibuixants, la utilització del Technicolor, l’ús de la càmera multiplà, encara experimental i que proporcionava una extraordinària profunditat a l’acció, i el gran repte de fer creïble un conte de fades explicat en dibuixos, només van ser alguns dels obstacles que va afrontar Disney. Els esforços van valdre la pena: una qualitat artística mai assolida fins llavors, un èxit descomunal i la demostració que les pel·lícules d’animació també podien ser per grans.

En aquesta conferència analitzem aquest primer llargmetratge de la famosa companyia i també com aquesta gesta sense precedents va revolucionar el cinema d’animació. Per tot això, no només està considerada unànimement com una de les millors pel·lícules de la història del cinema, sinó que en certa manera, va forjar records que van acabar marcant la nostra infantesa.

Sobre l’Albert Beorlegui : Llicenciat en Dret, i Tècnic de Comunicació de l’Ajuntament de Matadepera, col·labora des del 1994 en nombrosos mitjans de comunicació com a comentarista cinematogràfic, entre els quals actualment destaquen emissores com RAC 1 ( El basar de els sorpreses), o Catalunya Ràdio ( El suplement), tot i que també ha col·laborat en emissores com Cadena SER (“El crepuscle dels déus”), o Onda Rambla (“El club del cinèfils impenitents”) entre d’altres.

Autor de diversos articles de cinema, va ser coautor amb Josep Torrella del llibre Sabadell, Cent anys de cinema (1996), i amb Jordi Tomàs del llibre El cinema amateur a Catalunya, a banda de participar en el Diccionari del Cinema a Catalunya (2006) que va coordinar Joaquim Romaguera.

Durant 15 anys (2001-2016) ha estat director del programa cultural de Ràdio Sabadell La Caixa de Pandora i ha format part del jurat en una trentena de concurs de concurs de cinema amateur.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s


%d bloggers like this: