D’altres fonts (XVIII)

by

Interessant article de Borja de Riquer sobre al recomposició del mapa política català fruit del pas del catalanisme al sobiranisme per part de les forces centrals de la política catalana.

El trencament o davallada dels dos parits que van estructurar governs en totes les administracions catalanes han generat noves perspectives polítiques al país.

 Borja de Riquer i Permanyer és un historiador català especialista en història espanyola i catalana dels segles XIX i XX. És professor del  Depàrtament d’Història Moderna i Contemporània de la UAB des de l’any 1969, en què es va incorporar com a professor ajudant. L’any 1985 passa a ser professor titular, i posteriorment, catedràtic d’Història Contemporània l’any 1988. De l’any 1987 al 2012 va ser director del Servei de Documentació d’Història de Catalunya (SDHLC), i posteriorment passa a ser director del servei cientifico-tècnic  Servei d’Informació bibliogràfica de i Documentació d’Història, Llengua, Literatura i Art de Catalunya de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Durant el període 2006-2011 es van elaborar les biografies de 3.776 parlamentaris. Des de l’any 2001 fins al 2004 va ser membre de la direcció del Grup de Recerca sobre l’Època Franquista (GREF) i del Centre d’Estudis  sobre l’època franquista i democràcia. (CEFID), de la Universitat Autònoma de Barcelona, col·lectiu interdisciplinari integrat per més de 90 investigadors de diferents centres. 

El Govern de la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi l’11 d’abril de 2017

 

La gran onada política catalana. Borja de Riquer Permanyer. La Vanguardia. 27.04

 

Des de la irrupció del catalanisme en la política espanyola, fa més d’un segle, Catalunya sempre ha tingut un sistema de partits di­ferenciat de l’espanyol. Durant la monarquia d’Alfons XIII els partits governamentals espanyols van anant perdent força i ­representació en benefici d’un republi­canisme i d’un catalanisme cada cop més plurals. Llavors ja es consolidaren dos eixos de diferenciació política: el que separava les dretes de les esquerres i el que distingia ­entre els catalanistes i els espanyolistes. Els dos eixos van persistir durant la Segona ­República i han reaparegut des de la transició. Aquesta característica implica una pluralitat d’opcions polítiques més gran: al Parlament de Catalunya sempre hi ha hagut diputats de més de cinc candidatures i els parlamentaris catalans a Madrid sempre han sortit, com a mínim, de quatre op­cions electorals.

Des de 1980 la panoràmica política catalana semblava relativament estable gràcies que l’autonomisme catalanista s’havia convertit, no sense tensions, en l’espai polític de trobada dels grups més rellevants –CiU, PSC, PSUC-ICV i ERC– essent molt minoritaris els més reticents a l’autonomia –UCD, PP i Cs–. Però, com ens explica Joan B. Culla, en el seu excel·lent llibre El tsu­nami, en tan sols vuit anys la situació s’ha transformat radicalment. Una gran onada –que és el que vol dir en japonès tsunami– ho ha inundat tot i s’ha emportat bona part dels anteriors edificis polítics. Aquesta onada ha estat provocada primerament per un important factor extern, al qual s’afegirien dos elements més de caire intern. Primer fou la involució centralitzadora iniciada pel segon govern d’Aznar, que va significar el trencament del pacte constitucional, com ja va denunciar l’any 2004 Gregorio Peces-Barba. Aquest trencament fou confirmat amb la sentencia del Constitucional del 2010 sobre el nou Estatut català. La desnaturalització d’aquest Estatut va provocar una gran commoció política a Catalunya en evidenciar-se el baix sostre de l’autonomisme i com s’imposava una interpretació restrictiva de la Consti­tució. Davant d’això, mentre bona part de la ciuta­dania i algunes forces polítiques es rebel·laven contra la involució centralitzadora i la laminació de les competències de la Generalitat, altres partits acceptaren amb resignació la manca de força política dels catalans: era la crisi total de l’autonomisme. A això caldrà sumar el desgast de les dues opcions que havien monopolitzat els governs autonòmic i local a Catalunya durant un quart de segle. En efecte, CiU i el PSC veieren notablement deteriorada la seva imatge a causa de l’esclat de nombrosos casos de corrupció i de greus tensions internes. I un tercer element que ha contribuït a incrementar la força del tsunami ha estat la greu crisi econòmica. La política de retallades dels governs de Madrid –Zapatero i Rajoy– i també de Barcelona –Montilla i Mas–, que provocà el dete­riorament dels serveis públics i l’increment de la desigualtat, ha passat factura a les forces que governaven a Madrid i a Barcelona.

Aquests tres factors han propiciat en poc temps la configuració d’un escenari polític ben diferent: la coalició CiU s’ha trencat, i mentre CDC s’ha transformat en el nou Partit Demòcrata, la vella UDC ha desaparegut en el combat. Totes juntes han perdut més del 50% dels seus antics votants. Més greu ha estat la crisi del PSC, cada cop més subordinat al PSOE, afectat per nombroses fugues de quadres i militants fins a veure’s reduït a un terç de la seva antiga força electoral. I com a contrapartida, la veterana ERC, tot i que en surt notablement refor­çada, ara ha de rivalitzar dins de les esquerres amb l’independentisme radical de la CUP i la nova proposta representada pels comuns. I per acabar de fer més complexa la situació, Cs ha passat a representar l’espanyolisme intransigent, en clar perjudici del PP i del PSC.

Els dos eixos de diferenciació continuen existint però ara són més complexos en desaparèixer l’espai comú autonomista. Ara hi ha una pluralitat més gran però és més difícil crear aliances estables ateses les notables diferències existents dins dels ­mateixos espais. L’eix nacional, que sembla predominar, se’ns presenta configurat en dos blocs molt enfrontats: els partidaris de la independència –ERC, PDECat i CUP– i els unionistes –Cs, PSC i PP–, amb una ­posició intermèdia, de sobiranisme legal, dels comuns. Però també l’eix esquerres-dretes no deixa de ser notablement complex, si tenim en compte les grans diferències existents dins de cada bloc: el d’esquerres amb la CUP, els comuns, ERC i PSC; i el de dretes amb PDECat, Cs i PP.

Segons Culla, aquesta situació política no pot durar gaire. Ara bé, no és fàcil pronos­ticar cap a on pot evolucionar, ni si mercè
a les mobilitzacions populars continuarà predominant l’eix nacional. Un bloc independentista liderat per ERC podrà esta­bilitzar-se sense fragmentar-se? Cap a on s’inclinaran els comuns? És imaginable una sòlida aliança d’esquerres entre ERC, els comuns i la CUP? L’alternativa antisobi­ranista, amb un autonomisme aigualit, intentarà crear un govern ­similar al de Patxi López al País Basc, aquí integrat per Cs, PSC i PP? Totes les ­alternatives semblen massa heterogènies i fràgils per mantenir-se molt de temps en el poder. I mentrestant, a Madrid, un PP cada cop més desprestigiat i empastifat per la corrupció i un PSOE afeblit i fragmentat es mostren incapaços d’oferir una seriosa proposta de canvi constitucional. Certament el tsunami polític català, i tal vegada un altre d’espanyol, encara poden produir més víctimes i més sor­preses.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: