Archive for Mai de 2017

Que parin un moment!

Mai 31, 2017

En tot això del procés de tant en tant cal aturar-se un moment intentar recapitular per saber en quin punt ens trobem si és que algú ho sap.

Referèndum o referèndum

No puedo ni quiero.

Aquestes dues afirmacions, matisades a vegades, rotundes en altres….són les que marquen el camí.

El passat dia 19 de Maig el Pacte Nacional Pel Referèndum, organisme unitari de tothom que vol votar ,sense necessariament identificar-se en el sí. acabava la seva feina. Semblava que això que en diuen  la societat civil tindria un  paper fonamental, però al final dalt de l’escenari les cares de sempre,.

El dia 22 els tres tenors de la independència  actuen a Madrid, però no aconseguien el ressò que haguessin volgut. El Molt Honorable President ve a dir que ell obert al diàleg ,com sempre, i que qui no vol parlar és Rajoy… que referèndum o referèndum i naturalment l’eco de la Moncloa arriba fins allà amb allò de Ni quiero ni puedo…

Más Madera…

Ara s’entrecreuen cartes. El gènere epistolar pren de nou força

Querido Presidente

Querido President

Referèndum o referèndum

Ni quiero ni puedo.

 

Mentre les cartes van amunt i avall es succeeixen declaracions que mica en mica van pujant de to. El partits, això sí, fan sortir a els segones espases per anar fent ambient  que el xup, xup no s’aturi.

I amb això alguns  empresaris el País reunits en el Cercle D’Economia fan les seves jornades habituals a Sitges i allà Puigdemont es rebut amb molta fredor i se li recomana que vagi al Congrés a explicar-se i Rajoy en el mateix escenari ja reitera el conegut “no puedo ni quiero” els empresaris li recomanen diàleg, diàleg i més diàleg…

Ni quiero ni puedo.

Ah sí, doncs ara es reuneixen els tren entitats sobiranistes – i ja tenen quota de pantalla per una setmana sencera-  seguin el guió escrit i després de trobar-se una estona , s’adonen i constaten amb gran lucidesa que Rajoy no vol negociarà! Quina sagacitat!.

I acaben sortint i davant el micròfons li diuen al President que digui ja el dia i la pregunta del referèndum.

El President que ja deuria estar al cas cuita corrent programa una reunió dels parts que donen suport al referèndum ,reunió per constatar que Rajoy no vol diàleg i que ell sí que en vol.

No calia tanta parafernàlia per arribar a la conclusió

Referèndum, o referèndum

Ni quiero ni puedo.

I a Palau falta gent! I sí aquest cop n’ha faltat els Comuns diuen que ells no hi van que si vol alguna coa que convoqui el Pacte Nacional, que per això és pacte i és nacional.

I A Plau a passar la tarda. Però sens els Comuna i això neguiteja

Alguna conclusió nova ? No

Alguna notícia de darrera hora? Tampoc.

Doncs que han fet a  Palau?

Doncs constar que Rajoy “ ni quiero ni puedo” i que “referèndum o referèndum” i que a més responen a Soraya ( quin esforç!) dient-li que no aniran al Congrés , que ja saben on és però que aquí no ens mamem el dit i que no caurem en paranys…

En fi, potser que tot pegat s’aturi , bàsicament per assenyalar  on som, Encara val el Pacte Nacional? La pantalla del referèndum pactat ja està superada? Anem a  al DUI altre vegada? .Nou, 9-N amb validesa ? Anem a  al Comissió de  Venècia? Llei de desconnexió primer o després  del referèndum?

Aturem-nos , bàsicament per saber on som.

Jo m’he perdut, potser perquè dec ser poc patriota.

Però de veritat algú sap on som?

 

Noms propis (XXII)

Mai 30, 2017

Ferran Mascarell. Cada cop que es parla de les eleccions municipals recurrentment surt el nom de Ferran Mascarell  com a possible candidat. Això ja passava quan Mascarell era del PSC, peròs embla que amb el partit socialista no va voler passar per unes primàries i volia ser designat directament. Ara a dos anys de les municipals sembla que aspira novament a encapçalar una llista , aquets cop la del PDECat. Almenys això és el que ha sortit publicat en diversos diaris digitals. : En manifestacions  Catalunya Ràdio l’actual delegat del govern a Madrid ha manifestat que “té un  projecte de ciutat per a Barcelona” i s’ha compromès a fer “tot el possible” per posar sobre la taula una proposta per a la capital catalana. “Tinc unes certes ganes de repensar la ciutat de Barcelona”, en la mateixa entrevista  ha reconegut que “puc contribuir a tenir un projecte”. “Faré tot el possible perquè així sigui”, ha reblat l’exconseller de Cultura.

No hi ha dubte que Mascarell seria un bon candidat i també un bon alcalde però segurament en la seva  manifestació excessiva respecte a la voluntat d’ocupar aquest càrrec i amb partits diferents donaria a entendre que val qualsevol posició per obtenir al vara d’alcalde.

Ja la seva participació en el govern de Mas va sorprendre.

La seva conversió ràpida del PSC a CDC va sorprendre els més veterans.

També és cert que si hom segueix els seus articles i els seus llibres vas veient una evolució cap a posicions sobiranistes sense embuts.

Sempre ha defensat que Catalunya necessitat un estat si l’espanyol no serveix cal crear-ne un de nou.

Doncs això.

A veure si amb el PDEcat té més sort i competeix per arribar a l’alcaldia.

Ada Colau. Alcaldessa de Barcelona ha tingut una bona notícia en complir-se el segon any de mandat  ja que sembla que   repetiria victòria en les eleccions municipals de Barcelona si es realitzessin ara. És més, milloraria lleugerament el resultat que va obtenir el 2015. En segona posició quedaria ERC, amb un augment substancial de regidors.

El pas de l’equador del mandat municipal també ha coincidit amb diverses reprovacions que ha fet l’oposició conjuntament de la gestió de l’alcaldessa i del seu govern en minoria.

Tota gestió te blancs , negres i grisos i en dos anys es fa difícil de valorar la gestió de l’equip de l’Ada Colau sobretot quan bona part del seu equip era la primera vegada que s’enfrontava a al gestió de al ciutat. Possiblement aquesta inexperiència s’hagi notat en els gran temes de ciutat però també cal dir que els ha mancat la capacitat necessària per bastir majories , ja que la voluntat d’estructurar un govern fort no va anar més enllà de poder atraure al PSC  al govern.

L’oposició li retreu la manca de voluntat del govern d’establir diàleg  i consens amb l’oposició i també li retreuen la seva poca capacitat de genera noves oportunitats per la ciutat.

Queden dos anys encara per les properes eleccions municipal, dos anys és molt temps en política i per tant temps suficients per consolidar un govern que pugui sortir enfortit i afrontar les eleccions amb un cert èxit.

De moment el baròmetre sobre la ciutat li és favorable i sembla que tenen el vent a  favor.

L’oposició no li posarà  fàcil però el plus que dona l’alcaldia assegura una major presència i  Colau l’aprofita bé la imatge encara que els resultats siguin més aviat migrats .

Xavier Novell, El bisbe de Solsona ha hagut de sortir de l’església parroquial Maria de Tàrrega, escortat pels Mossos d’Esquadra, la Policia Local i alguns feligresos. Una imatge poc habitual per un bisbe. Tot plegat ha estat causat per les declaracions que el bisbe va fer sobre l’homosexualitat relacionant-la amb l’absència d ela figura paterna en els nens. Aquestes declaracions van causar sorpresa i indignació . Per això el col·lectiu targarí per l’alliberament LGTBI, De Transcantó ha convocat aquesta protesta que ha aplegat uns centenars de persones contra les declaracions d el Bisbe Novell. I més enllà de la protesta del diumenge i la imatge del bisbe escortat per policies i alguns fidels ha suscitat també el rebuig de bona part dels ajuntaments .  Primer va ser l’alcalde de Cervera, Ramon Royes, que va anunciar que el proper ple de la Paeria debatrà una moció per declarar Novell persona no grata a la capital de la Segarra. Des de l’Ajuntament de Solsona també s’han rebutjat les declaracions de Novell i l’Ajuntament de Tàrrega, que també forma part de la diòcesi, ha reprovat les paraules del bisbe.

I val al pena llegir el que dia al respecte de les declaracions en Xavier Sala al diari El Punt/Avui. En l’apartat “algunes situacions complexes”, pàg. 247 i 252 d’Amoris Laetitia, el papa Francesc escriu, amb relació als homosexuals: “Tota persona, independent de la seva condició sexual, ha de ser respectada en la seva dignitat i acollida amb respecte, procurant evitar qualsevol signe de discriminació”. Posat a analitzar conductes sexuals “d’orientació confusa”, el senyor Novell es podria centrar en els violadors. Trobaria milers de casos documentats arreu del món que afecten capellans, suficients per redactar la propera glossa, aquesta sí, amb rigor i valor estadístic. (xavier Sala. El Punt/Avui).

A vegades és millor callar que posar els peus a la galleda de manera tant evident i innecessària, però el bisbe ja porta una trajectòria certament polèmica, com er exemple no voler grups d’esplai que no siguin clarament religiosos o no voler cedir esglésies per actes cívics.

Amb bisbes així no és estrany que cada cop la feligresia vagi marxant de  les esglésies.

Palau. Convergència Democràtica de Catalunya s’ha salvat de ser part acusada en el cas Palau. Però no perquè hagin decaigut les sospites i algunes coses comprovades sinó perquè quan el Palau  o el seu patronat han donat llum verda per fer l’acusació processalment ja no era el moment.

La fiscalia s’ha oposat a aquesta nova acusació segurament perquè després del pacte a que hauria arribat amb els acusat ja en tenia prou però naturalment la defensa de Daniel Osacar que en podia sortir molt perjudicat també s’hi ha oposat.

Després de tot l’enrenou, convocatòries diverses, votacions al Parlament, silencis del ministeri, giragonses del conseller  …tot plegat una tempesta en un got d’aigua.

Possiblement  tot plegat no ah estat més que un gest de cara a la galeria i ja sabien que el tribunal no admetria, quan ja havia fet conclusions, fer marxa enrere i tornar a acusar.

En fi tot plegat es tancarà en fals i el dubte sobre el finançament il·legal de CDC continuar planant sobre el PDEcat.

Era el  moment de tancar definitivament l’episodi i no s’ha fet.

Encara cuejarà més ,segur.

Els misteris del Palau.

Mai 29, 2017

El cas Palau és com una mena de Guadiana informatiu, va ressorgint de tant en tant.

Va començar amb una expectativa mediàtica com mai. Es jutjava a dos dels servidors de la burgesia catalana durant molts anys a través del cas Palau , el Palau una icona nacional, el dos personatges amb qüestió Millet i Montull amb connivència amb alguns elements més havien espoliat una bona part dels recursos econòmics que rebien d’ajuts i subvencions per la seva activitat.

Un escàndols de dimensions desconegudes fins llavors al País.

La confessió dels dos presumptes delinqüents – confessos, això sí-  s’esperava amb candeletes per bona part de la premsa i per la majoria d ela ciutadania   perquè s’esperava, com així va ser,  que els dos gestors del Plau  expliquessin algunes de les trames que feia que alguns  dels diners que ells cobraven de les empreses i patrocinadors  anessin a parar a la caixa de Convergència Democràtica del Catalunya,  que d’aquesta manera es  finançava il·legalment ( tot presumptament).

La confessió sembla que va treure  a la llum allò que ja es rumorejava i  que, després molta gent va dir que  ja se sabia…

Mentre s’ha  desenvolupant  el judici amb declaracions i més declaracions amb més o menys fortuna que  intentaven  esclarir cap on anaven els diners que es desviaven de les aportacions, que en teoria haurien d’haver servit per millorar la programació i la gestió del Palau, l’ interès informatiu ha anat baixant el llistó. I gairebé ja ni se’n parlava, algun breu  i alguna fotografia  perduts entre en les planes interiors dels diaris lluny de la portades i dels titulars dels inicis dels informatius..

Però de tant en tant  ,vet aquí, que esclata alguna “mina” no prevista.

El camp de mines que s’ha anat passant de manera  rutinària,  i que ja es passa amb tranquil·litat de tant en tant guarda sorpreses  i sempre hi ha  el perill de que i hagi algun esclat incontrolat . I així ha estat .

Ara ha esclatat amb força  una nova polèmica ja que el Govern de la Generalitat present en el Patronat del Palau ha renunciat , a instàncies de l’ajuntament de Barcelona,   acusar formalment a CDC en el judici  per recuperar les quantitats que van anar il·legalment al partit polític. Aquesta decisió es va prendre en una reunió del Patronat en la que hi van deixar d’assistir els membres del patronat del Ministeri, en plena negociació d’alguna llei conflictiva a Madrid i van decantar la votació els representants de la Generalitat i de la mateixa Fundació.

En una entrevista al Diario.es Joan Llinares ,avui treballador de l’Ajuntament , i  que va ser qui va ser designat per gestionar el Palau transitòriament després  que es  destapés l’escàndol ha dit a preguntes del periodista :

-Santi Vila ha dicho que ya verán lo que hacen cuando haya sentencia. ¿Se puede reclamar un dinero con la sentencia dictada, si no se ha pedido antes?

Después de la sentencia no se puede hacer nada si no se ha pedido antes. En las últimas semanas la Generalitat solo ha buscado la manera de eludir sus responsabilidades y librar a Convergència, a Daniel Osàcar y a Ferrovial. Su argumentario solo busca impedir que CDC devuelva 6,6 millones.

Se les han puesto sobre la mesa las periciales del juicio y la jurisprudencia existente. Nuestra obligación es defender los intereses de una institución, el Palau, que ha sido víctima de un saqueo. El Palau se usó como tapadera para perpetrar varios delitos. Si los 6,6 millones los pide el Consorcio o la Fundación es secundario, lo importante es que el decomiso se controle desde la institución y asegurar que el dinero se revierta en el Palau.

A partir de la decisió de la Fundació de no anar contra CDC s’ha aixecat una enorme polseguera i mentre l’alcaldessa Ada Colau, hàbilment per treure’n rèdit polític,  reclama  en una carta al President de la Generalitat que es reuneix d’urgència el Patronat i rectifiqui la seva posició i li recorda a Puigdemont que :”És el nostre  deure  col·laborar al màxim amb l’esclariment complet dels fets perpetrats i acusar a totes les persones o organitzacions sobre les quals recauen indicis raonats“.

De moment no hi ha resposta ni hi serà. El govern es manté ferm i no acusarà a CDC.

Però la decisió presa pel representats de la Generalitat de no acusar a  CDC també ha aixecat recels entre els socis de govern. ERC per boca de diversos representants malden perquè la Generalitat acusi a CDC- però no sona massa sincer- i al·leguen que la decisió no s’ha pres en el sí del govern sinó que obeeix a una decisió de la conselleria de cultura , mentre des del PDECat s’assegura per boca del Conseller de Cultura que la Generalitat de votar contra la revisió de l’estratègia judicial del Consorci del Palau de la Música pel cas de l’espoli del Palau “no és política” sinó processal, i que va ser aconsellada pels seus serveis jurídics.

I la resposta ha vingut de la secretària general d’Esquerra, Marta Rovira, li ha contestat que “ERC pensa que s’ha d’anar fins al final, com hem dit sempre! El Departament de Cultura s’ho hauria de repensar”. “L’autonomisme ha mort!”, ha reblat.

I també  aprofitant al situació la CUP i CSQP presenten una moció al Parlament perquè es voti el fet de que el Govern acusi a CDC  pel cas Palau, tot i que processalment sembla que ja no hi són a temps, però políticament seria significatiu . El partit del govern es trenca en la votació i el Parlament insta el Govern a demanar que  CDC sigui   acusada en el cas Plau. Però el Govern no té cap obligació de fer-ho i ja ha manifestat que no ho farà.

Nova sacsejada doncs en el govern, aquest cop fruit d’una  situació derivada del Cas Palau ,cas que ja ha aixecat molta polseguera i ara que ja entra en la seva darrera fase sembla que encara n’aixecarà més , i ara centrat en l’enfrontament institucional entre Ajuntament de Barcelona i Generalitat.

I el Ministeri que hi diu? Doncs sembla que no s’havien assabentat que es votaria aquets tema….. Renoi quin interès en l’ordre del dia…

Però hi ha qui no s’ho creu i creu més que és un intercanvi de favors…

Tot és possible i sobretot en el cas Palau,que de favors ja n’hem vist molts.

I, si no ? que són les rebaixes de les peticions de condemna  que ah fet el fiscal.

Tu confesses , em fas el favor de donar-me dades i jo et rebaixo al demanda de condemna. Tot previst i tot habitual sembla ( vegis el cas 3% , també farcit de pactes)

En fi els misteris del palau o encara allò  tant clàssic  “ las cosas de Palacio ( Palau) van despacio….

 

Publicat a l’Eix Diari el 23 de maig del 2017

De lectures

Mai 28, 2017

Amics per sempre

Lluís Anton Baulenes

Premi de novel·la Ciutat d’Alzira

Col·lecció l’Eclèctica

Editorial Bromera.

Alzira, Febrer 2017

Amics per sempre va guanyar el premi Alzira de  novel·la . La narració és un exercici de contraposició de l’alegria i eufòria col·lectiva que es va viure durant les Olimpíades  a Barcelona 92 i la situació real que es vivia a la guerra del Balcans a poc més d’una hora d’avió  . Aquesta contradicció serveix per reflexionar sobre el moment en que es va viure i com es reacciona davant les situacions més dramàtiques que es viuen a vegades són ignorades en l’entorn que es prepara per una celebració col·lectiva.

Lluís-Anton Baulenas  va néixer a Barcelona ,estudià filologia catalana és escriptor, traductor i crític literari.

Abans d’exercir d’escriptor, havia  treballat  de mestre d’escola i en instituts de secundària. Després ha dedicat  tot el seu temps a l’escriptura. Els seus inicis literaris es deuen al teatre, camp en el qual va fer d’actor, director i autor. Tanmateix, el reconeixement públic li arriba, sobretot, de la tasca com a novel·lista. Ha guanyat els premis més importants de la literatura catalana i ha estat traduït a diverses llengües.

Ha publicat  Qui al cel escup (1987),  Susscrofa (1988)  Neguit (1988), Càlida nit (1990 premi Documenta 1989), narracions o novel·les dominades per elements esperpèntics i marginals. Posteriorment ha publicat novel·les de base històrica: Noms a la sorra (1995), Alfons XIV (1997), El fil de plata (1998; premi Carlemany, 1998; premi Crítica Serra d’Or, 1999), La felicitat (2001) premi Prudenci Bertrana 2000), Amor d’idiota (2003), Per un sac d’ossos (2005, premi Ramon Llull), Àrea de servei (2007), El nas de Mussolini (2009, premi Sant Jordi 2008), Quan arrribi el pirata i se t’emporti (2013), La vostra Anita (2015) i Amics per sempre (2016, premi Ciutat d’Alzira). Ha conreat també el teatre (Melosa Fel, 1993 premi Ciutat d’Alcoi, 1989; El pont de Brooklyn, 1995, premi Ciutat d’Alcoi; Trist, com quan la lluna no hi és 1995) i l’assaig El català no morirà, (2004). És també autor dels guions de les pel·lícules

Ferran Simó, el protagonista de la novel·la torna a Barcelona després d’haver passat un any a la guerra dels Balcans. Per circumstàncies de treball es va trobar a Eslovènia en el moment en que va començar la guerra entre els diversos països de l’ex- Iugoslàvia. Pren la decisió de quedar-se per viure els moments d’eufòria de la independència i per veure  com es desenvolupa tot plegat i com les aspiracions col·lectives evolucionen, però aquesta decisió el portarà  a viure unes situacions  tràgiques i al límit entre la vida i la mort al voltant de la guerra i la neteja ètnica practicada pels paramilitars serbis. Fet presoner i lliurat a una parella de dirigents de les milícies sèrbies   gairebé es transformarà en un gos al  servei dels seus amos. La seva voluntat , empresonat com ha estat,s’ha trencat, envilit per l’entorn en que li pertoca viure i patir  s’ha transformat gairebé en un animal, un gos, i ha acceptat la seva situació de submissió  com l’únic element que li permetrà sobreviure a la dramàtica experiència. A punt de  ser alliberat i retornat a Barcelona , un bombardeig mata el seus “amos” i se sent alliberat. Retornat a la capital catalana contrasta el seu trauma post guerra amb l’eufòria que s’està vivint a la ciutat amb les olimpíades. Malviu durant una temporada en una pensió sense fer res i amuntegant diaris sobre els esdeveniments dels Balcans. Tot canvia quan un amic seu li proposa intercanviar les identitats ja que l’amic vol marxar a Xile per no perdre els beneficis de l’atur . Ferran accepta i a partir d’aquí comença una nova vida. Aqueta proposta li proporciona recursos i habitatge per seguir vivint i per causalitat de les gestions que li toquen viure coneix a dues noies la Lena i la Magda amb qui mantindrà una relació complexa però prou satisfactòria com per viure-la. També retorna, però, el passat  de la guerra que ja creia que estava oblidat  i es veu embolicat en una persecució de la que és protagonista involuntari  en part de la que en podrà sortir més o menys indemne i , potser empeltat de l’ esperit olímpic sembla poder tenir una bri d’esperança per  tornar a començar.

El plantejament de la novel·la és curiós i innovador, un personatges que s’adapta a la necessitat que té en cada moment i que sembla empatitzar amb molta gent , la seva mateixa història l’ajuda a tenir sentiments contradictòries movent-se entre l’amor i l’odi ,entre la submissió i el desig de rebel·lia, entre l’ostracisme i una activitat irrefrenable. El protagonista immers en una crisi personal fruit de les vivències de va patir a la guerra i del seu període de personer es troba immers en l’alegria col·lectiva que va trobant en els diversos indrets en que li toca passar per feina o per voluntat, Barcelona, Banyoles, La Seu d’Urgell , seus olímpiques. Aquest contrast ajuda a entendre el perquè de moltes de les seves reaccions i com viu la passivitat dels governs i institucions davant la mortaldat que s’està produint a la relativa poca distància d’on es celebren els  jocs Olímpics.

La novel·la és una contraposició de les contradiccions que es produeixen a la nostra societat amb la capacitat que hi ha  d’assimilar els drames més greus amb les celebracions més festives al mateix temps. Acceptar-ho amb normalitat malgrat hi hagi posicionaments personals contràries a aquestes situacions.

El llibre és per tant també una denúncia de la no intervenció en una guerra al cor d’Europa que va produir-se i va generat  interessos diferents en molts països

Novel·la de contradiccions però amb una base literària sòlida que fa que sigui molt interessant de llegir.

D’altres fonts (XXII)

Mai 27, 2017

 

Parlem del referèndum cada moment.

S’ha convertir en un anhel i també en un terme recurrent.

El Parlament a instàncies de Catalunya si que es pot va aprovar una resolució en la que es volia demanar a al Comissió de  Venècia l’aval pel referèndum. La decisió va ser polèmica perquè no va obtenir la unanimitat entre els forces independentistes.

Aquets article de Josep Maria Castellà publicat al País matisa alguns aspectes sobre el possible aval.

 

Josep Maria Castellà és Doctor en Dret  i Professor titular d’universitat de Dret Constitucional de la Universita de Bracelona forma partd e diversos grups d’investigació , com  Grup d’Estudis sobre la Democràcia i el Constitucionalisme (GEDECO)i El Grup d’Estudis sobre al froma d’Estta.  Fa classes de Dret Constitucional (grau en Dret) Teoria Constitucional (grau en Ciències Polítiques) Dret Constitucional Comparat i Europeu (optativa, grau en Dret). Les sves principals línies d’investigació  són Drets, Estatuts d’Autonomia i Estats compuestosEstado autonòmic, Estutos d’autonomia i constitucionalisme subnacionalDerecho constitucional comparat i organització territorial del poder. Regionalisme italià, federalisme canadenc i d’Estats UnidosDemocracia i participació. Formes de democràcia. Drets de participació. Democràcia i descentralització

 

Los referendos y la Comisión de Venecia. Josep María Castellà Andreu . El País. 17 .05

El uso de consultas directas debe ser permitido solo donde está previsto por la Constitución o una ley en conformidad con ella. Según la Comisión, resulta apropiado exigir una mayoría clara en un referéndum de independencia, porque en un orden constitucional la democracia significa más que la regla de la mayoría.

Últimamente algunos políticos catalanes han planteado acudir a la Comisión de Venecia en busca de asesoramiento, pronunciamiento y aval para el referéndum sobre la independencia (moción de Catalunya Sí que es Pot que se debate en el Parlament el 17 de mayo). La apelación a dicho órgano consultivo del Consejo de Europa no es nueva. Ya el primer informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional (2013) citaba varias veces como criterio de autoridad el Código de Buenas Prácticas sobre referendos de la Comisión (2007).

La posición de la Comisión de Venecia sobre la figura del referéndum en general, y del referéndum de secesión en particular, se explica por su concepción de la democracia, que, por otro lado, es la habitual en nuestro entorno. En primer lugar, la Comisión rechaza la democracia revolucionaria o radical y aboga por la democracia constitucional. Ello exige que el referéndum, en caso de que se prevea en un determinado ordenamiento (y nada impide que no sea así), esté sujeto a los supuestos, requisitos y límites expresados en dicho ordenamiento. Tal y como se sostiene en el Código de buenas prácticas, “el principio de soberanía del pueblo permite tomar las decisiones solo de acuerdo con la ley. El uso de referéndums debe ser permitido solo donde está previsto por la Constitución o una ley en conformidad con ella, y las reglas procesales aplicables al referéndum deben ser seguidas”.

En segundo lugar, la Comisión de Venecia considera que la democracia directa (y en particular el referéndum) es un complemento de la democracia representativa y no goza de mayor legitimidad que esta última. Así, la Comisión recuerda, en la opinión sobre Trento de 2015, que no hay estándares europeos que impongan la existencia de “instrumentos de democracia directa a nivel nacional, regional o local.” A lo sumo, se puede afirmar que “hay una tendencia a ampliarlos, especialmente a nivel subnacional, que ha sido siempre laboratorio para innovaciones en el campo de la democracia”. Ello supone que la democracia parlamentaria es el núcleo del proceso democrático, gracias a elecciones libres que aseguran representación, igualdad entre los ciudadanos y, sobre todo, pluralismo político.

En concreto, cuando la Comisión ha abordado específicamente los referendos de secesión, ha subrayado que la mayoría de las constituciones de estados europeos no los contemplan, por lo que esta omisión no contradice estándares internacionales (Opinión sobre Montenegro, 2005). Insiste en que la independencia es “posiblemente la decisión más importante que una comunidad política pueda adoptar por medios democráticos”, por lo que “el asunto requiere el más amplio compromiso posible de los ciudadanos en la resolución del caso”. Así, en un referéndum se secesión se exigiría un elevado nivel de transparencia e inclusión en su organización; la negociación y el acuerdo entre los diversos partidos, incluyendo los de la oposición; y un quórum de participación y/o de votos favorables, lo que excepciona la regla general de no exigirlos para los referendos ordinarios. Según la Comisión, resulta apropiado exigir una mayoría clara en un referéndum de independencia, tal y como reclamó la Corte Suprema de Canadá en 1998, porque en un orden constitucional la democracia significa más que la regla de la mayoría.

Además, la Comisión de Venecia enfatiza la necesidad de que todos referendos -incluidos los de secesión- respeten el Estado de Derecho y cumplan con el sistema constitucional propio. Como se dijo en el caso de Crimea (2014), la Constitución de Ucrania “reconoce los referéndums como una expresión de la voluntad del pueblo. Sin embargo, esto no significa que cualquier referéndum sea automáticamente constitucional.” Entre los requisitos exigidos, cabe destacar los siguientes: plazo razonable entre la convocatoria y la realización del referéndum; la claridad de la pregunta -como también advirtió el Tribunal Supremo de Canadá-; que los votantes deban responder con un “sí” o un “no”; que las autoridades suministren información objetiva; el uso restringido de fondos públicos para la campaña; la neutralidad de los medios públicos de comunicación y la garantía de un acceso equilibrado para los defensores de ambas posiciones; y que la organización del referéndum corresponda a comisiones electorales imparciales y haya un sistema efectivo de recursos.

Los criterios mencionados son útiles para medir la adecuación a los estándares europeos de concretas consultas que se han planteado o se anuncian. Para muchos juristas y también para la Comisión de Venecia, como no podía ser menos en una institución cuyo nombre oficial es Comisión Europea para la democracia a través del derecho, resulta fundamental preservar tanto la legitimidad política como la jurídica de cualquier referéndum, y de los referendos de secesión en particular, dada su extraordinaria relevancia para la comunidad política.

Josep María Castellà Andreu es profesor titular de Derecho Constitucional de la Universitat de Barcelona y miembro de la Comisión de Venecia

 

 

Per indrets peculiars

Mai 26, 2017

Al llarg de les caminades passes per molts indrets, tots tenen els seu encant però n’hi ha alguns que a més són peculiars, que tenen unes característiques diferents, especials, particulars. En la sortida que hem fet des de Vilobí i tornant  al mateix lloc de sortida passant per Grabuac, el bosc de les Graus i el parc del Talls  ara, abans els pèlags, trobem dos d’aquest indret en el bosc i en l’espai dels talls. Llocs inèdits en el Penedès i que tenen la seva importància en l’entorn.

Sortim de la plaça de davant de l’ajuntament de  Vilobí i travessem la carretera de Font-Rubí i encarem el camí asfaltat que hi ha al davant, diverses masies i vinya, molta vinya en el paisatge, deixem a la dreta el camí que ens portaria a els caves de Cal Descregut ( un rosat excepcional) i seguim amunt, travessem la riera de Llitrà  , l’aigua estancada fa pensar  que fa dies  que no plou i per tant  no baixa.  Després de girar a la dreta pel camí per evitar la forta pujada arribem  a Grabuac, un nucli que pertany a  Font Rubí. , en l’ Inventari del Patrimoni hi trobem la referència de l’ indret

Grabuac és un mas al terme municipal de  Font Rubí (Alt Penedès) inclòs a l’ Invenatrid el Patrimoni Aqrquitèctonicd e Catalunya. La masia Grabuac té els seus orígens en l’època medieval, en relació amb el naixement del poble de Grabuac, actualment conegut amb el nom de caseria de Can Colomer.La Masia Grabuac es troba situada al nucli de Can Colomer, a prop del poble de Vilobí. Presenta una estructura basilical i consta de planta baixa, pis i golfes, amb cobertes a dues vessants. La façana presenta una estructura simètrica, amb portal d’accés adovellat d’arc de mig punt i balconada amb balustres al primer pis. Fruit de les reformes experimentades, hi apareixen elements dcoratius de caire modernista, amb utilització de ceràmica vidriada i de vidrieres de colors. La construcció té adossada una torre de planta circular, de maó vista, amb decoracions de ceràmica vidriada. El conjunt es completa amb un baluard.

Però enacar més, s’hi resira una plàcida tarqnuil.litat tot qi que a les caves s’hid enota uan certa actvitat. El nuci està molt ben consrevat i fisn i tot els noves construccions s’adquen perfecaytment al conjuntd el nucli. A me´s d ela Masia hi ha un alter edific patrimonal d’un cert inetrès com e´s l’apetota capelal de  Sant Pau de Grabuac, hem trobat també documenatció realtiva a la construcció :  és una petita capella romànica situada dins la finca de Can Grabuac, que destaca per la seva porta d’entrada d’arc de mig punt i el finestral gòtic adossat posteriorment al costat esquerre de la portalada. La façana resulta especialment peculiar per l’arc adovellat de la porta d’entrada, el qual és ornamentat amb un guardapols que arrenca de les mènsules que sostenen aquest recurrent arc romànic

De la resta de la façana n’hem de destacar l’òcul situat al centre, just damunt la porta, que compta amb un vidre emplomat en el que s’hi representa un colom simbolitzant l’esperit sant. Més amunt, i presidint l’edifici, un petit campanaret d’espadanya d’un sol ull amb la campana que repica cada cop que s’hi celebra missa. De fet, aquest és l’únic detall que es pot observar del temple des de l’exterior de la finca, ja que les menudes dimensions del temple no el fan destacar per la seva majestuositat, sinó per l’austeritat característica del romànic. La construcció data de l’època medieval, i es relaciona amb la formació del poble de Grabuac, que actualment és conegut amb el nom de caseria de Can Colomer.

Deixem Grabuac i desfem el camí de pujada, ara anem entre vinyes i ja veiem al fons la zona boscosa de les Graus, hi arribem després d’endinsar-nos en  una primer tram de bocs , ombrívol i fresc, travessem la riera  de Llitrà altre vegada i arribem al cor el bosc. Roures, plataners i algun pi són protagonistes d’un indret excepcional, tot i que la ventada de fa uns cinc anys va fer caure alguns exemplars d’aquets arbres gegantins encara té una magnitud important, la font de la Graus està seca i li caldria una neteja de fulles. Tot l’ indret potser caldria que tingués una bona netejada i adequació a les moltes visites que s’hi fan.

Retornem al camí principal i deixem a l’esquerra una casa de Turisme  Rural i just entre una vinya i el límit del bosc hi ha un  caminet que seguirem fins l’extrem final del bosc on empalmen amb un  camí ample que passa per diverses masies, algun abandonada i deteriorada,  fins a retrobar de nou la carretera, la travessem i seguim un  centenar de metres fins a trobar un ametller solitari, aquí i entre vinyes hi ha un corriol que ens porta de nou a  la zona poblada , després de creuar una zona industrial amb un baix índex d’ocupació arribem a Bellver, al carrer de La Unió travessem el nucli i just abans d’arribar a la plaça on hi ha el Centre Social girem a la dreta per un carrer amb forta pendent i ens endinsem altre cop en un mar de vinyes fins arribar a una cruïlla senyalitzada, a partir d’aquí seguin els senyals i arribarem fins als Pèlags. Ara constituït en el Parc del Talls. Amb molta informació sobre els Talls o pèlags , la seva història , la seva morfologia i notes d’interès sobre la flora i la fauna, s’ha millorat el recorregut , en fi una bona feina per millorar l’espai. En la informació que ss dóna de l’ indret podem llegir :  “El Parc dels Talls es troba al terme de Vilobí del Penedès, un petit poble de poc més de 1100 habitants i situat dins l’Alt Penedès, a cinc minuts de la capital comarcal.   Aquesta zona està formada per un conjunt de quatre llacs, anomenats tradicionalment com a “pèlags” i que van aparèixer després d’anys d’explotació del guix. 

Segons documents històrics, el municipi de Vilobí del Penedès ha estat lligat a aquest tipus d’explotació des de l’alta edat medieval (segle XI), tot i que certs vestigis trobats s’emmarquen ben bé en l’època romana. Durant el segle XX la indústria del guix va créixer notablement, per la demanda creixent deguda a l’augment que experimentà el sector de la construcció. A la dècada dels anys seixanta, es fusionaren les dues principals empreses del poble elaboradores de guix i crearen la marca Vilobigyps S.A, que va estar en funcionament aproximadament uns vint anys, fins que el 1992 abandonà l’extracció de guix, en bona part degut a l’entrada d’aigua que es començava a produir en els forats generats. Al cap de poc temps, l’explotació a cel obert, de voladures i d’extracció de roca, havia originat els quatre “pèlags” i també els penya-segats on estan encabits, alguns amb més de vint-i-cinc metres de desnivell.

L’aparició dels “pèlags” de Vilobí ha estat un impacte ambiental positiu produït pels efectes de l’acció humana, doncs és regal que hem de saber apreciar i conservar. És per això que des que es va abandonar l’explotació de guix, l’Ajuntament de Vilobí ha vetllat pel manteniment i l’adequació de la zona per a que tots els vilobinencs puguem gaudir d’aquest espai únic i singular i també, evidentment, per a donar-lo a conèixer més enllà de la nostra comarca i captar l’interès d’excursionistes, geòlegs, ambientòlegs i turistes en general.”

Ara s’està promovent la filmació d’un reportatge sobre l’ indret , l’extracció del guix i el que va significar pel poble.

Feta la visita al Parc retornem a Vilobí i tanquem el cercle d’una sortida molt interessant.


Coses molt, molt, molt petites:

Aquest divendres a través de la conferència del vilanoví Jordi Borrell “Coses molt, molt, molt petites: la visió del món a  escala nanomètrica” ens endinsarem en el la nanociència i al nanotegnologia. L’ Institut de nanociència i la nanotecnologia (IN2UB) ens descriu aquets conceptes així : La nanociència i la nanotecnologia constitueixen un dels motors de la nova indústria i de la societat del coneixement, tant des d’un punt de vista econòmic com social. La recerca en aquests àmbits ha produït avenços importants en diversos sectors que influeixen de manera molt significativa en el desenvolupament tecnològic de la societat i en el benestar de les persones.

La nanociència proporciona el coneixement de les propietats i de la manipulació dels materials a escala atòmica, molecular i macromolecular. La nanotecnologia permet aplicar aquest coneixement, fent èmfasi en la innovació, en un ampli espectre d’àmbits com ara la medicina i la biotecnologia, la indústria química, les tecnologies de la informació i la comunicació, l’energia, la fabricació de nanomaterials, etc. La UAB, amb el seu organigrama de facultats i centres de recerca englobats en el Barcelona Nanotechnology Cluster – Bellaterra, ofereix unes possibilitats òptimes per a implementar uns estudis de nanociència i nanotecnologia.

I encara podem afegir que el IN2UB vinculat a la Universitat de Barcelona  té com a objectiu promoure, tant a nivell intern com a nivell internacional, la col·laboració entre els diferents grups i centres de recerca mitjançant l’enfortiment de les activitats interdisciplinars que integren la investigació bàsica i aplicada. El IN2UB està participant d’aquesta manera en els programes estratègics nacionals i en diversos projectes i accions internacionals.

 

En conferenciant Jordi Borrell té una excel·lent trajectòria en el món acadèmic i de la investigació.

Un breu repàs a  alguns elements del seu currículum així ho avalen:

Professor titula Fisicoquímica (Facultat de Farmàcia)

Doctor en Farmàcia (1987) per la Universitat de Barcelona.

Investigador Associat C.N.R.S. (Marseille, França) (1987).

Professor Titular de l’àrea de Química Física de la Universitat de Barcelona (1990)

Investigador visitant a la Memorial University of Newfoundland (Canada) (1991),

Investigador visitant University of California Los Angeles (UCLA) (1995,1997).

Actiu en el camp dels models de membrana, monocapes (des del 1985), liposomes (des del 1986). Ha treballat en projectes sobre encapsulació i vectorització de fàrmacs en liposomes, interacció de fosfolípids amb colesterol i reconstitució de proteïnes integrals de membrana en proteoliposomes.

Preparem-nos doncs a escoltar els avenços de la ciència en aquestes matèries i les conseqüències, sens dubte positives, que poden tenir en la nostra vida.

 

Madrid , Madrid…

Mai 25, 2017

Llegó con su espada de madera
y zapatos de payaso a comerse la ciudad
compró suerte en doña Manolita
y al pasar por la Cibeles quiso sacarla a bailar
un vals como dos enamorados
y dormirse acurrucados a la sombra de un león,
que tal, estoy sola y sin marido
gracias por haber venido a abrigarme el corazón.

Això canta Sabina.

Dilluns  van cantar Puigdemont, Junqueras i Romeva, els tres tenors de l ’independentisme català amb matisos de veu i amb solos també diversos

No sabem si aprofitat el viatge el triplet per la independència va comprar loteria.

No sabem si es van voler marcar un xotis amb la Cibeles.

Enamorats no sabem si en van deixar gaires entre la colla de fatxes que cridaven fora del recinte de l’ajuntament de  Madrid.

I tampoc sabem si masses madrilenys ni la intel·lectualitat més progressista van anar a  escoltar allò d’Escolta Espanya…

En fi que només Pablo Iglesias, 24 delegats d’ambaixades i uns quants corresponsals estrangers van seguir la conferència al marge de la claca institucional, necessària per descomptat, i algun català d’aquets que viu a Madrid i es deixa caure en el lloc que hi ha algun esdeveniment important i no hi ha dubte que al presència del Molt Honorable President de la Generalitat és  important. 

En la conferència van intentar explicar que cal una negociació ( evidentment)  però tampoc van més enllà  del referèndum o referèndum i  és que Puigdemont com Helenio Herrera ja dona el referèndum per guanyat sense que s’hagi votat quan afirma:

“Celebrarem el referèndum i serà a partir de llavors quan oferirem novament una proposta de diàleg i de negociació. Però l’objectiu ja no serà celebrar el referèndum, sinó convidar l’Estat espanyol a implementar els seus resultats i contribuir a la transició del nou Estat català, un Estat que mantindrà els llaços fraternals amb Espanya que ningú ni res podrà seccionar”

NI el mon econòmic, ni bona part d el mon polític, ni els món de rellevància social va anar a escoltar  Puigdemont, potser tampoc calia perquè el missatge és el mateix de sempre i sense cap mena de novetat i amb formes exquisides.
Possiblement el plantejament de l’acte ja volia ser això , anar al cor d’aquesta Espanya oficial i allà explicar un cop més el que aquí ja tenim escoltat fins al monyo.

Una litúrgia potser necessària però que serveix només per poder reafirmar allò de que volem dialogar, que aj és molt,  i que de ben poca cosa més serveix.

I ara el PP preguntarà quan ha costat tota la performance.

Però la el mateix dia que hi havia l’aplec madrileny el diari el País contra programava i treia a la llum una suposada llei de transitorietat que sembla que en el mateix text es qualifica  com llei “fundacional”.

Govern i adlàters ja han corregut  dir que aquest és un esborrany antic i superat. , el text es definit pels periodistes del País com un  text : que imposa el control dels jutges per part de la Generalitat, fa el català única llengua oficial, traspassa a Catalunya funcionaris i béns d’Espanya i estableix una república. Aquests són tots els detalls de la norma, que preveu una declaració d’independència de Catalunya immediata si no s’arriba a fer un referèndum:

El document dedica un apartat sencer a la regulació del referèndum i revela el contingut de la pregunta: “Vol que Catalunya sigui un Estat independent d’Espanya?”. La intenció expressada al text és que aquesta part de l’articulat entri en vigor abans fins i tot que la resta per poder fer la consulta, i clarament assenyala que una majoria de vots a favor, per reduïda que sigui, i sense un límit mínim de participació, ratificaria la decisió i la faria vinculant.

Com que la lletra de la  llei es secreta i reservada i gens transparent, només coneguda per la crema de la nostra política no és d’estranyar que Rajoy surti ( al·leluia ha sortit) amb  declaracions contundents dient que la pretensió de Puigdemont és: liquidar l’estat de dret”  a través del “xantatge i amenaça” a l’Estat i l’ha instat a “donar la cara” al Congrés i presentar el referèndum davant els diputats espanyols”. I es pregunta“Com tirarà endavant la seva proposta? Se saltarà a la torera la voluntat de la càmera? No voler comparèixer al Congrés no és acceptable i encara més ho és menys amenaçar al conjunt de l’Estat”

Les locomotores ja són ben a prop i aquí ningú sembla que vulgui agafar el fer i minorar la marxa.

El xoc està en l’horitzó.

 

 

Parlar i debatre sí,només faltaria,  però de tot

Mai 24, 2017

Ha estat una setmana intensa  amb el nou despropòsit de la declaració de la Presidenta del Parlament Carme Forcadell i altres membres de la mesa al  Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per haver permès un debat i votació sobre temes que el Tribunal Constitucional havia conclòs que no eren de competència del Parlament.

És  realment una barbaritat que s’hagi instat aquets procediments perquè en un Parlament òbviament s’ha de poder debatre qualsevol tema i emetre les conclusions que calguin; després  ja es veurà si tenen validesa jurídica ( política en poden tenir, per descomptat) i ja veurem com s’executa i  ja es veurà si la justícia hi té alguna cosa a dir. Però mentre, citar al jutjat a la Presidenta d’un Parlament és realment una solemne errada política i mostra, en part, la incapacitat política del govern central d’aportar propostes per poder negociar.

Condemna i rebuig doncs de les causes que fan anar a Forcadell i Simó i a la resta – i després d’altres- a declarar al TSJ.

En la  seva compareixença posterior Forcadell ha dit  sobre el Parlament “Parlar no és un delicte, debatre no és un delicte, votar no és un delicte”. Té tota la raó del món , després podrien venir la tira de matisos però en puritat té més raó que una santa.

Però aquestes paraules han trobat una certa contradicció pels mateixos fets ocorregudes en el Parlament amb la situació que s’ha produït en la  comissió d’investigació sobre el cas Santi Vidal del Parlament que en el seu primer dia ja ha acabat la feina.

L’actitud del Junts pel sí i la CUP ha impedit que hi hagi cap compareixença i per tant no té  cap sentit que segueixi al comissió que no tindria cap mena de feina.

Fet insòlit en el Parlament

Mai havia passat un cas semblant. Sempre hi ha una primera ocasió i sembla que ara després de que la Sra. Forcadell digues allò “Parlar no és un delicte, debatre no és un delicte, votar no és un delicte“, doncs ara resulta que no, que d’aquets tema no se’n pot parlar,.

Allò tant criticat i condemnat  del corró parlamentari s’ha tornat a produir i aquets cop per evitar que s’investigués allò que va dir el senador d’ERC Santiago Vidal de “El Govern de la Generalitat de Catalunya té totes les vostres dades fiscals. Això és il·legal perquè està protegit per la llei de bases de dades del govern espanyol. Però tontos no som, perquè ja sabem que no ens les facilitaran de manera voluntària. I això serveix per al cens electoral i serveix per a tantes, tantes coses”.

“En aquests moments, i no us diré com ho hem aconseguit perquè ho hem aconseguit de manera absolutament il·legal, tenim totes les vostres dades tributàries. Tots esteu fitxats, tots. Al nou Estat no s’escaparà ningú. A canvi, us donem la nostra paraula d’honor que sabreu on va cada euro”.

“Haig de donar una mala notícia: en aquests moments, qui ha de tenir la base de dades d’Hisenda, ja la té. Són unes dades reservades, en teoria els qui portem aquest procés no hauríem de tenir-hi accés, però a vegades passen coses, no us direm com, perquè no és exactament legal, i no estaria bé que un jutge us expliqués coses que no estan exactament legalitzades”.

L’ex-senador Vidal després de fer-se públiques aquestes paraules  va rebre  per totes bandes – i crec que massa- , per part del Govern, per part de l’oposició, per part de la premsa i  també per part dels seus.

La pressió va ser forta, molt forta i va acabar plegant de senador,per no ser un “problema” pel procés. Va pagar un cost elevat.

Però Vidal és tossut i  es va ratificat en les seves paraules. “Cal generar il·lusió i veure que s’estan fent coses“. El Govern i el partit pel que havia estat senador ERC  el van  desautoritzat però  ell insistia “Em ratifico en les meves manifestacions.

Hi va haver  una coincidència generalitzada que les paraules de Vidal havien estat un inconvenient més al procés.

I a  rel d’aquetes paraules es va constituir a petició de Ciutadans, PSC i PP una comissió d’investigació parlamentària  per demanar explicacions sobre polèmiques declaracions de l’exsenador d’ERC Santi Vidal sobre suposades accions irregulars de la Generalitat en el marc del procés sobiranista.

La majoria parlamentària  ha votat en contra de totes les compareixences proposades , fent així que  la Comissió es quedés  sense feina per manca de contingut.

Segurament la Comissió ha estat la de menys durada de la història. Aquest és un fet que no havia passat mai en l’historial de les 23 comissions d’investigacions constituïdes al Parlament des de 1980 fent bona aquella dita atribuïda a Napoleó : “si no vols resoldre un problema, crea una comissió..

El President de la mateixa perplex  vol fer una reflexió amb els portaveus però la decisió de la Majoria de Junts x sí i la Cup sembla que no es mourà ni un mil·límetre.

L’excusa – perquè no deixen de ser excuses més que arguments- que ha trobat el diputat de Junts pel Sí Bernat Solé  és que no pensen “fer el joc” als partits que busquen fer la feina bruta a la Fiscalia” i la CUP , que ja feia dies que anava dient que no farien petició de  compareixença ha afirmat que no volien ser còmplices d’una comissió  de“persecució política” sobre els treballs del procés sobiranista”. On queda allò de que al Parlament es pot parlar de tot ? i la transparència ?. O és que només és por parlar del que convé a la majoria?

Naturalment la reacció de l’oposició ha estat unànime de condemna de l’actitud que impedís parlar, debatre i votar si cal algunes conclusions. I alguns partits fins  i tot ja han decidit deixar de participar en la Comissió de resposta a la de Sant Vidal ,com era la d’investigar ( que també cal fer-ho naturalment) l‘anomenada Operació Catalunya.

Evidentment en un parlament les majories són les que manen i s’ha d’acceptar democràticament, però la validesa i la legitimació  de les majories i del parlamentarisme està en el respecte a  les demandes de les minories i el respecte dels votants d’aquets partits d’oposició. Tancar de manera diguem-ne legal una comissió de la manera  en que s’ha fet, aplicant el corró de la majoria,  és una  perversió  del sistema parlamentari. Raons ? les que vulguin, matisos? els que calguin,  però la realitat és la que és. I aquesta és impedir que se sentin opinions i arguments sobre un cas que va generar tensió política i que caldria esclarir més enllà dels desmentiments del partits del govern.

“Parlar no és un delicte, debatre no és un delicte, votar no és un delicte” Va dir la Presidenta Forcadell i té tota l raó del món i impedir-ho és una astracanada política , però això també ha de valer per la comissió d’investigació del cas Vidal.

Cal estar a les verdes i a les madures i si la majoria actua d’aquesta manera posa en entredit les paraules certes i encertades de la Presidenta.

Encara hi són a temps de rectificar. Estaria molt bé : S’ha de retornar la política a la ciutadania, recuperar la cultura dels valors, la regeneració i l’o-bertura democràtica i inaugurar una nova manera de fer política. Transparència, rendició de comptes, apoderament de la ciutadania i govern obert són premisses irrenunciables». (Pàgina 107 del programa electoral de Junts pel Sí)Com bé recordava el director del Periódico en un article comentant el tema

Pel bé de la política Presidenta faci complir les seves encertades paraules del contrari podríem pensar allò de diguem del que presumeixes que et diré el que et manca

 Publicat a l’Eix Diari , el 17 de maig del 2018

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El socialisme espanyol  en plena ebullició

Mai 23, 2017

Contra el pronòstic.

Contra les elits del socialisme espanyol.

Contra l’opinió d’algunes editorials d’ alguns  diaris prou importants.

Contra la vella guàrdia i els barons apoltronats.

Contra la supèrbia de Díaz.

Contra les maniobres de la Gestora.

Davant tot això Pedro Sánchez guanya amb comoditat les primàries del PSOE.

La majoria de la militància no ha oblidat aquell Comitè Federal en que un grapat de vots van fer fora a un primer secretari que havia triat la militància.

Ara la militància ha reafirmat la seva posició i ha fet una gran botifarra a  aquells que maniobrant de  manera  barroera i mesquina van eliminar al primer secretari del Partit.

No és que Sánchez ho hagués fet tot bé, al contrari, va treure els pitjors resultats d e la història, però les formes van ser claus perquè la gent s’atipés de veure com els antic dirigents i els que avui detecten determinades esferes de poder eliminaven a un primer secretari , votat, per primera vegada pels militants del partit.

Ni Felipe González, ni Alfonso Guerra, ni Rodríguez Zapatero ni tutti quanti ha pogut frenar una onada d’una barreja entre indignació, il·lusió i ajustament de comptes.

A partir d’aquí ara s’obre una nova etapa difícil, complexa, enrevessada al PSOE, Sánchez ha guanyat , ha guanyat bé, ha guanyat molt bé però ara ve el Congrés i per tant una nova batalla que donin els delegats corresponent per poder aprovar el projecte polític i la conformació d’un nova executiva.

I ja ho hem dit no serà gens fàcil.

La nit electoral coneixent-se  els resultats el llenguatge gestuals del tres candidats ja ho diu tot. Mentre un Sánchez exultant però contingut assaborint la victòria , però també la derrota de Diaz naturalment, aquesta fa una cara de pomes agres que indica clarament que en algun moments buscarà la revenja. I Patxi López alliberat sobretot perquè amb un exigu 10% li permet seguir en el joc. I amés amb al consciència tranquil·la ha fet al seva feina, tothom el veia com un submarí de Díaz i els seus vots potser al final han estat claus en la victòria de Sánchez. Vet aquí la paradoxa.

Díaz en la seva més que breu intervenció no va esmentar en cap moment a Sánchez i es va posar a  disposició del PSOE però no a la disposició del primer secretari. Tot esta`dit, haurà d’empassar-se els gripaus però segur que no perdona , només cal llegir l’article   La tragèdia continua de la  Lola Garcia a  La Vanguardia : “Serà un embolic”. Amb la mateixa frase confessaven dos dirigents socialistes, un de partidari de Pedro Sánchez i un altre de Susana Díaz, el que esperen a partir d’ara. Tanta rancúnia i odi han professat que és impossible predir un desenllaç pacífic a una tragèdia que, de tan malvada fins i tot per a la política, produïa cert encongiment. Ha estat un combat de reminiscències caïnites que ha arrasat amb l’herència rebuda. Això ja és irreparable. I que reflecteix el bategant corrent de desencant i rebel·lió que corre per la nostra societat, sigui la catalana o fins i tot –qui ho havia de dir– l’andalusa.”

 El resultat a Catalunya dóna un cert aire al PSC , que massivament s’ha decantat per Sánchez. La victòria del madrileny pot servir per fer una lectura més oebrat del protocol que la “gestora” del PSOE va fixar com marc de relació entre els dos partits.

Però pel que fa a la necessària consideració respecte a la relació entre Catalunya i Espanya ara Sánchez hauria de concretar , què és un estat plurinacional, té alguna proposta que vagi més enllà de l’ambigu document de  Granada? Vol afrontar amb seriositat el repte del secessionisme i aportar una proposta que pugui convèncer?

En fi que ara comença de veritat el canvi de rumb del socialisme espanyol o ens tornem a abocar a una situació de crisi permanent  i potser la darrera abans de que el socialisme espanyol passi de l’ebullició a la implosió.

 

Noms propis (XXI)

Mai 22, 2017

Marta Pascal al·lega que “nosaltres no som Convergència”.

Segurament té raó, part de raó.

Però el que segurament no es pot és dir que nosaltres no som Convergència però reivindicar tot el “positiu” que ha fet CiU, i malgrat la distància ideològica crec que ha fet coses, i forces ,de positives.

És lògic que es vulgui desmarcar de tot el femer en que sembla que s’ha situat l’antic partit, Pujol, Cas Palau, cas 3% d’Adigsa i el 3% més generalitzat.

I a més la senyora Pascal afirma que “CDC dirà el que hagi de dir. Ho farà CDC i no el PDECAT perquè nosaltres no som Convergència. Nosaltres no ens sentim més interpel·lats que d’altres per parlar d’això”.

Però no n’ hi ha prou en dir això. Perquè una cosa és el que tu vulguis i l’altre el que la majoria cregui i no ens enganyem , la percepció general és que el PDEcat és una substitució en tota regla de l’antiga CDC.

Què es vol passar pàgina del passat, possiblement

Què es volen fer es coses millors, segurament

Què es vol donar una imatge nova, diferent, allunyada de vells tics, fantàstic

Però això no nega la realitat i la realitat avui és que el PDEcat encara porta bona part del llast de CDC  i si com diu Marta Pascal : “Quan fem el trànsit necessitem endur-nos el millor de CDC i la barreja d’experiència i gent jove és positiva” expressa una lloable voluntat però quan un rep una herència, la rep tota, allò que t’agrada i allò que no t’agrada.

I l’obligació deu ser tancar ben tancat els comptes del passat per encarar un futur diferent i sense cap embolic.

Això és el que toca i no desmarcar-se de manera vergonyant.

 

José Antonio Salguero. A molts aquest nom no ens deia res. Però en saber que era l’empresari que va ser objecte de pressió per pagar comissió en el cas del 3% , el seu nom pren rellevància.

L’empresari explica que va enviar correus electrònics a l’expresident Mas per informar-lo de la situació i que coma resposta  diu que Mas  “Estava al corrent de tot i em va enviar a Ferran Falcó per sol·licitar-me silenci”.

Salguero és que va denunciar els fets i l’únic que no vol arribar a cap pacte en el judici que s’està fent sobre el cas Adigsa i el 3%. : “Totes les parts estan reconeixent que és veritat el que durant 14 anys deien que era mentida, que es pagaven comissions, i volen arribar a un acord per disminuir les seves penes”.

Ell es creu un perjudicat en el cas ja que li van fer xantatge i per tant no vol entrar en tripijocs de pactes   “vaig pagar un xantatge, amb coneixement de CiU, i almenys m’agradaria poder explicar-ho a un jutge i defensar la meva innocència”.
“Em vaig veure obligat a pagar, per poder pagar als empleats que vivien d’això i crec que com a mínim mereixo que se m’escolti .Artur Mas estava al corrent de tot i em va enviar a Ferran Falcó per sol·licitar-me silenci”.

Buf! una altre situació confusa però que va en la mateixa direcció ,el famós 3% es va concretant en llocs i persones.

 

AMES (Acció per a la Millora de l’Ensenyament Secundari) Sindicat força desconegut ha instat a l’Estat a la revisió dels llibres de text que  es fan servir a  Catalunya. Han confeccionat un document amb els presumptes textos que diuen que o s’ajusten  a la realitat o que clarament vonlen adoctrinar els nens i nenes catalans.

En el document  Adoctrinamiento ideológico partidista en los libros de texto de Cataluña, de la materia “Conocimiento del medio” (Geografía e Historia, Ciencias Sociales) de 5º y 6º de Primaria, del curso 2016/2017 Sindicato AMES. Abril 2017  hi hem pogut llegir la seva introducció : “Comentarios e informaciones parciales sobre la existencia en Cataluña de un enfoque partidista y más o menos abiertamente anticonstitucional en determinados libros de texto -y en determinadas clases- de la materia “Conocimiento del medio” (Geografía e Historia, Ciencias Sociales) han ido saliendo a la luz, con mayor o menor éxito de difusión, desde hace varios años. Faltaba, sin embargo, la realización de un estudio metódico que, por un lado, constatara lo que, en una etapa educativa, hubiera o no de cierto sobre partidismo en los textos de diversas editoriales que proporcionan materiales en Cataluña, y, por otro, realizara un estudio comparativo con libros de texto de la misma materia y los mismos niveles utilizados en alguna comunidad autónoma no sujeta a inclinaciones nacionalistas. Este es el estudio que nuestra organización ha llevado a cabo, con los datos técnicos y los resultados que se expondrán a continuación. Faltaría, naturalmente, la realización de este mismo estudio dentro de la realidad de las aulas, pero ese sería un trabajo que corresponde a otras instancias educativas con competencias y medios para acometerlo, como serían la Inspección de Educación autonómica y la Alta Inspección de Educación.”

No és broma, està tret de la pàgina Web del sindicat.

No és una invenció.

Però  els deliris d’uns quants poden esdevenir convicció i endavant, però que l’estat a partir d’aquí, i contra l’opinió de la Generalitat, les editorials i els sindicats majoritaris de l’educació , vulgui analitzar contingut per si troba algun exemple de la presumpta tergiversació de la història a favor de les tesis independentistes ,sembla una broma de mal gust.

Altre cop l’educació com elements desestabilitzador.

AMES , Ministeri i altres fantasmes potser que s’allunyin de l’educació la fan malbé…

Faria riure si no fos perquè l’educació és una matèria prou sensible.

 

Germà Gordó. L’antiga CDC ha tingut una setmana prou moguda. El Cas Palau ha tronat a generar una certa pressió mediàtica fruit de la demanda de l’ajuntament de  Barcelona d’acusar al partit de finançament il·legal. Mentre això segueix en el centre de debat el cas 3% acaba la seva trajectòria amb un acord amb la fiscalia per part dels acusat que accepten que havien cobrat algunes comissions per finançar el partit CDC, el famós vostès tenen un problema i aquest es diu 3% ha tingut un final més aviat desdibuixat i  evitant els acusat les penes de presó.

Mentre tot això va passant el jutge del Vendrell que també investiga el possible finançament  de CDC amb comissions  de constructores ha demanat un altre cop que es citi com investigat a Germà Gordó que va fer d ‘exgerent de CDC i també va ser Conseller de Justícia i avui és diputat del Juntsxsí.

El jutge ja ho va intentar fa un mesos però el TSJC va denegar que es fes cap investigació al voltant de Gordó, el jutge del Vendrell insisteix i creu que dels informes policials  es desprèn que Gordó podria ser clau i eix en el cobrament de comissions per part de CDC .

Al parer de la fiscalia “no existeix explicació legal i coherent que justifiqui la quantitat de gestions, dinars, interlocucions i reunions” mantingudes per Gordó, alguna d’elles a la mateixa seu del partit i, fins i tot, al Palau de la Generalitat, amb els empresaris implicats”.

I fins hi tot alguns dels empresaris vinculats a tota questa història apunten a l’exconseller com un del interlocutors del pagament de les comissions.

En fi per CDC i pels seus hereus del PDEcat no són bons temps i segons com evolucionin els esdeveniments encara podem veure com es complica la situació.

S’agrairia que Gordó anés voluntàriament a declarar i aclarir la seva actuació en el cas. Com a diputat actual dignificaria la seva feina.