Noms propis (XVIII)

by

 

Lluís Llach. No seré jo qui negui el paper icònic del cantant de Verges en la recuperació de la democràcia.

No seré jo qui qüestioni el paper en la lluita per la democràcia de Llach.

No serè jo qui negui la seva trajectòria de lluita per les llibertats.

Però tampoc seré jo qui no digui el que pensi de l’acció política del Sr. Llach.

No em sumaré a la claca que dempeus l’aplaudeix però tampoc em sumaré a qui ara el vol estigmatitzar.

Certament las seves paraules sobre el paper dels funcionaris en el moment d e l’aprovació d e les lleis de desconnexió no són massa afortunades ni les compartim. : “En el moment que tinguem la llei de transitorietat jurídica, allò obligarà tots els funcionaris que treballen i viuen a Catalunya. El que no la compleixi serà sancionat. S’ho hauran de pensar molt bé. No dic que sigui fàcil, al revés, molts d’ells patiran. Perquè dins dels Mossos d’Esquadra hi ha sectors que en són molt contraris” El que preveu la llei de transitorietat jurídica és que a partir d’aquell moment, en tot allò que concerneixi el desenvolupament cap a la independència, les lleis que s’hauran de seguir seran les catalanes. Per tant, els funcionaris hauran d’obeir aquestes lleis”, va argumentar.

“El dia que hi hagi una llei feta pel Parlament de Catalunya, ha de ser obeïda; si no, serà sancionada per tots els funcionaris, siguin els que siguin. I en tot cas, els funcionaris s’hauran de preguntar ‘i si no obeeixo aquesta llei catalana, ostres, què passarà?’”.

A veure, el que diu Llach està ple de raó. El funcionariat ha d’obeir les lleis que regeixen al país. Però el tema està en que com es pot obeeix una llei que possiblement beneeixi una desobediència d’una altra llei i d’un trencament de  la legalitat.

O està dient Llach que ell si pot desobeir i els altres no?

Està dient que es poden obeir les lleis discriminatoriament. Les que m’agraden sí i les que no  m’agraden no.

El Parlament té unes competències sobre el que pot legislar, sobre allò que no és la seva competència no, o es trenca el marc legal… però després que no demani submissió a algunes lleis que altre pot considerar tant il·legal com ell les avui existents.

En fi sense dir res que no se sàpiga es podria haver estalviat el “numeret”.

 

Albert Boadella diu que la immersió educa “en l’odi a tot el que és espanyol”. Amb tot el respecte això no és cert.

La immersió no genera cap mena d’odi, al contrari ajuda a conèixer, estimar i emprar les llengües d’ús habitual  al país. I fer-ho amb normalitat sense cap mena de competència entre ells.

La posició personal de Boadella respecte a tot allò que fa olor de catalanitat no interessa gaire. Fa temps que va decidir legítimament tenir un determinat comportament i a més fer-ne ostentació  “estic encantat de ser un traïdor català a la Catalunya que hi ha en aquest moment”.

Està en el seu dret i és una posició seva .

Però això no li permet fre afirmacions que no es corresponen amb la realitat com per exemple: “hi ha dues generacions de catalans educats en l’odi a tot el que és espanyol” .

No. Això no va per aquí. A les escoles no s’ha adoctrinat en l’odi contra Espanya. S’ha procurat equilibrar l’ensenyament de les llengües en funció de les necessitat de cada territori. Fent els equilibris perquè els dues llengües “oficials” a  Catalunya tinguessin el seu paper en l’educació.

I possiblement i necessàriament hi ha hagut biaix en determinades zones en funció de la realitat lingüística.

Confondre això amb educar en l’odi és una innecessària falsedat , que deu anar bé per seguir mantenint el volgut  segell de traïdor però que no va més enllà d’això.

Nos està sustentat en cap exercici de raonabilitat.

O potser forma part de la comèdia. En la que Boadella n’és un excel·lent intèrpret.

Heribert Barrera. Enguany es celebra el centenari del naixement del polític català. Barrera líder d ‘ERC en la transició i també en les primeres comtesses electorals . Barrera també ser el primer President del Parlament de Catalunya després de la seva re-instauració  a l‘any 1980, després del pacte amb Pujol. De la galeria de presidents hem tret algunes dades de la seva activitat política: “Inicià la seva activitat política el 1934 a la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i al bloc escolar nacionalista. Ingressà a les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya el 1935. El 1952 emprengué la reorganització clandestina d’Esquerra Republicana de Catalunya i n’esdevingué el màxim dirigent a l’interior i secretari general (1976-1987). Membre del Consell Català del Moviment Europeu i diputat al Congrés dels Diputats (1977-1980), fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (1980-1988) i, en la primera legislatura fou president de la cambra (1980-1984). Fou també parlamentari europeu (1991-94) i, del 1991-95, president d’Esquerra Republicana de Catalunya. L’any 2000 va rebre la Medalla d’Or del Parlament de Catalunya.”

Segons hem pogut llegir a la premsa el Govern de Catalunya no té cap previsió de celebració d ‘aquets centenari algunes de les celebracions que el Govern ha tingut en compte són : hi figuren els 200 anys de la Festa Major de Gràcia, els 200 anys del naixement de Josep Maria Ventura i Casas, els 150 anys del naixement de Prudenci Bertrana, els 125 anys de les Bases de Manresa, els 50 anys del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, o els 100 anys de la mort d’Enric Prat de la Riba.

Sorprèn una mica que no es vulgui recordar la figura de Barrera.

Possiblement això es degui als posicionaments que Barrera va prendre ja al final de la seva  vida política amb declaracions extemporànies i ratllant la xenofòbia:.Va deixar entendre que la immigració era propiciada per l’estat per ofegar a Catalunya, va proposar exercir el dret a decidir a través d’un referèndum per si Catalunya volia immigració i algunes altres perles: “si continuen els corrents migratoris actuals, Catalunya desapareixerà”. O bé : “els problemes del Tercer Món no han de recaure sobre les esquenes de Catalunya, que només té sis milions d’habitants, no ha tingut colònies i no té Estat”.

Potser és que ara Barrera és incòmode i per tant millor oblidar-se d’ell.

Jordi Pujol Ferrusola va explicar  davant el jutge: “Tinc problemes per viure”.

I qui no?

Es creu que és l‘únic que té problemes per arribar a final del mes?

On s’ha cregut que viu?

Ah! i no tothom ha porta el seu ritme de vida i o ha defraudat  hisenda.

Per tant llàstima cap ni una.

Resulta que com que ho té tot controlat per la justícia ha  de viure amb els diners que li torna un soci francès per tornar-li un préstec que li havia fet de mig milió d’euros.

Vet aquí com la família Pujol comença a adonar-se que això d’enganyar  la resta de conciutadans a través d’evitar el pagament d’impostos i tenir milions ben amagats no surt gratuït.

Però Jordi Pujol va anar més enllà en la seva declaració i es va comparar amb l’ esperpèntic empresari de la famosa pel·lícula La Escopeta Nacional, que no va fer cap negoci i a més va pagar la festa.

Res a veure amb aquell empresari maldestre que volia aprofitar les influències per fer negocis.

Pujol ja els ha fet els negocis i sembla que li anava prou bé com per seguir distraient més de 30 milions d’euros que ara vol fer passar com una fallida d’algunes inversions.

No n’hi ha un pam de net.

Potser que d’una vegada expliquin la veritat, tota.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: