Quaranta vuit d’hores

by

D’aquí quaranta-vuit hores es desvetllarà la incògnita de qui assoleix la presidència de França.

O Macron o Le Pen.

O el Front republicà o el Front Nacional.

Les enquestes, a mesura que passen els dies, es van ajustant.

Alguna esquerra encara dubta de què fer en la segona volta.

Els candidats van prenen posicions ja definitives, Le Pen copiant en els seu discurs paràgrafs sencers dels discursos de Fillon, però malgrat les impostures la candidata va retallant distància amb el candidat Macron.

Però Macron venç en el debat, s’imposa en el cara a cara televisiu sense però que s’hagin vist masses idees noves,

Le Pen creix en vot de l’extrema dreta però també de l’extrema esquerra. Pot sorprendre però és així segons indiquen tost els treballs i estudis de com va evolucionant el vot dels que van votar en al primeta volta a altres candidats.

Segurament és el vot disposat a estripar-ho tot per poder després poder reconstruir sobre l’esfondrament del sistema actual de representació de partits i del sistema que s’ha anat reproduint al llarg dels temps  de la Vèna República.

És evident que les polítiques desenvolupades  des del socialisme que ha governat durant els darrers anys no ha servit per recollir fruits. Més aviat ha fet que l’esquerra  quedi en mas de Malenchon que ha sabut jugar bé les cartes i explicar i explotar les contradiccions que l’esquerra europea ha tingut quan ha assolit el poder en mig d’una crisi econòmica i social mundial i no ha sabut trobar els receptes per pal·liar-la o  evitar que aquesta crisi es centrés en les classes populars que havien esta el seu electorat tradicional. Aquest electorat s’ha sentit traït. Escarnit i abandonat  i segurament la seva venjança passa com a mal menor per abstenir-se però els més desafectes votant la candidatura de Le Pen sabent qui és la candidata i sabent i també que no té res a veure amb la seva base ideològica.

Aquest diumenge passat en un reportatge de Rafael Poch a La Vanguardia on analitzava la situació davant el primer de maig i la posició ambigua dels sindicats en el reportatge  explica que hi ha certa voluntat intensa d’abstenir-se i que fins i tot  que córrer un acudit que diu “ Votem tots en blanc  i creuem els dits perquè diumenge  no siguem massa gent”. Significatiu sí, però preocupant, també.

A hores d’ara poques coses segurament variaran perquè possiblement bona part del peix ja està venut i al llarg de la segona campanya electoral els missatge són més confusos i potser molt clarament adreçat a la captura del vot indecís i per tant dient allà que es vol escoltar i no pas el que després es farà.

No hi ha dubte que en els darrers temps hem vist sorpreses que pocs esperaven diguis Trump, diguis Brexit.

Tots dos candidats van a  al recerca de l’abstencionista pràctic que encara voldria votar . Le Pen ho fa titllant a Macron de caspa ( ei! el terme , a qui ens recorda)

La ultradretana Lepen  va qualificar el seu adversari Macron  de candidat de «les finances, de l’arrogància i dels diners», el representant de la «casta», de l’«oligarquia» i de la «continuïtat» del mandat de François Hollande.

I naturalment com és obvi   el candidat centrista va criticar que l’estratègia de Le Pen consisteixi a «atiar l’odi, a instrumentalitzar la còlera dels desafavorits i a fomentar la divisió». «Un Front Nacional que està a l’aguait des de fa temps per treure partit de l’enfonsament del sistema. El partit anti-França».

El partit està ja en la part final. Poc temps hi ha per reaccionar. La ciutadania amb el seu vot disposarà si segueix un sistema més o menys conegut que cal que sigui reformat en profunditat o bé porta a França a una incògnita per desvetllar.

Ja ho vam veure amb Trump i amb els seus cent cinc dies de govern el món no s’ha ensorrat però   més d’un ensurt hem tingut.

Diumenge la resposta.

 

I avui “Conèixer la maçoneria”

Avui divendres a les 7 de la tarda seguin amb el programa previst a les 7 de la tarda i a Sala d’Actes hi haurà la xerrada de David Revelles Soriano : “Barcelona i la maçoneria: Tres segles d’història”

La maçoneria sempre ha viscut en una mena de secretisme que li ha donat en ocasions mala premsa.

Què són els maçons? Un lobby influent? Un grup de pressió política i econòmica? Una fraternitat d’ajuda mútua? Un club d’amics que es donen suport entre ells? Un col·lectiu que lluita per la igualtat? Res de tot això o una mica de tot.

La maçoneria no atingut massa bona premsa en general, només cal recordar el dictador Franco que sempre utilitzava allò del “contubernio judeo-masónico” per justificar la repressió més absoluta i cruel.

Sobre els seus inicis hem trobat a la revista Sapiens  la següent informació:

Al voltant de l’any 1000, coincidint amb l’art romànic, els picapedrers, fusters i mestres d’obra es van començar a constituir en gremis. Aquests darrers disposaven d’un cobert per guardar les eines de treball, menjar o dormir, que denominaven ‘lògia’. Amb l’arribada de l’art gòtic aquests mestres d’obra es van fer arquitectes en el sentit més actual de la paraula, i, com més creixien en importància, més es reservaren els secrets del seu ofici. Així va néixer el gremi dels maçons o mestres d’obra, format pels aprenents, els oficials o companys i els mestres, que són encara avui dia els títols o graus dels maçons actuals. Per pertànyer a aquesta confraria, calia ser presentat per un mestre que assumia el paper de padrí i que responia de les capacitats i els bons costums del seu fillol. Així funcionaven els maçons denominats ‘operatius’, que amb el temps van anar evolucionant sense perdre les antigues normes de convivència, insòlitament igualitàries per l’època.

 

Evidentment avui ja no són paletes ( no tots, clar) el web del Gran Orient de Catalunya defineix la maçoneria així:” La Francmaçoneria avui es fonamenta en la realització de treballs filosòfics, filantròpics i de solidaritat humana. El seu origen directe són les fraternitats de constructors de catedrals (picapedrers, paletes, arquitectes…) les ramificacions de les quals s’estenien a l’Edat Mitjana per tota l’Europa Occidental.”

 

Avui en la xerrada de David Revelles en sabrem molt més i tindrem molta més informació seriosa i documentada.

David Revelles Soriano (Barcelona, 1975) A l’any 1998, es va llicenciar en Periodisme per la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, i s’ha dedicat a  la divulgació científica i mèdica.Va exercir funcions de director en la revista Medicina i Ciència, entre 1998 i 2001.
Posteriorment, entre 2002 i 2006, va formar part de la redacció de la revista CNR (Grup Zeta) com a redactor especialitzat en ciència. L’any 2006  va guanyar dos importants guardons: l’I Premi de Periodisme sobre Cefalees promogut pel Ministeri de Sanitat i Consum i l’OMS, i el premi de divulgació científic-mèdica BOERINGEL INGELHEIM.

Ha treballat també com a periodista de viatges i ha col·laborat en dues guies: Dublín (2009) i Escòcia (2010)- per a la col·lecció Mugalari i ha fet  col·laboracions en revistes com a Rutes del Món, CondéNast Traveler, el dominical d’El Periódico de Catalunya i multitud de produccions per a revistes corporatives editades per empreses com Progressa, MRM World Wide, CódigoMedia o CondéNast.

A l’any 2010 va iniciar el disseny i creació de rutes turístiques a Barcelona. Entre les rutes hi ha la d ela maçoneria.

En aquests últims anys també  ha treballat en la docència, m’apassiona. Així, és professor del Màster de Periodisme de Viatges de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), mentre que en 2014 vaig ser docent del Màster de EUROPEAN COMMUNICATION SCHOOL en ESERP Barcelona.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: