Archive for Juny de 2017

D’altres fonts (XXVII)

Juny 30, 2017

Interessant text de Borja de Riquer en el que s’ analitza la situació de la política espanyola sobretot aquesta mena d’ obsessió respecte al compliment de la Constitució de ‘any 1978.

La Constitució va tenir el seu paer i al seva importància, sens dubte,  però ara ja tant manipulada per alguns partits comença a ser obsoleta.

Borja de Riquer i Permanyer és un historiador català especialista en història espanyola i catalana dels segles XIX i XX. Fill del filòleg Martí de Riquer i Morera, de Riquer obtingué la llicenciatura a la Universitat de Barcelona l’any 1968  on el 1988 guanyà la càtedra d’ Història Contemporània. Durant la seva joventut va militar amb Bandera Roja i el 2015 va signar un manifest de suport a  Barcelona en comú.

El Govern de la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi l’11 d’abril de 2017

 

 La permanent por al Canvi. Borja de Riquer. La Vanguardia. 29.06

 

Dos segles de liberalisme no han fet desaparèixer de la vida política espanyola la voluntat dels governants, de tota mena de colors, de voler convertir els règims polítics en patrimoni propi. La classe dirigent espanyola ha tendit a controlar no sols les administracions públiques, seguint sempre el model centralista, sinó fins i tot ha cercat de mediatitzar el poder judicial i subordinar el legislatiu als seus interessos. Ja en els inicis del liberalisme, la resis­tència dels governants a deixar el poder fou tan notable que fins a l’any 1875 pràc­ticament l’únic instrument de canvi po­lític a Espanya era el cop d’Estat militar. La ­voluntat resistent dels governants va persistir i la por a qualsevol canvi polític seriós ha quedat manifestada en el fet que en dos segles mai una Constitució espanyola ha estat reformada profundament per adequar-la a les necessitats de la so­cietat. Mai hi ha hagut a Espanya cultura política de consensuar grans reformes constitucionals.

El règim de la Restauració és un mal exemple que caldria tenir present. La resistència dels partits dinàstics, conservador i li­beral, a la reforma de la Constitució canovista de 1876 fou el que provocà la crisi de l’any 1917. Llavors, un govern indecís i atemorit pel fet de no controlar el Congrés va optar per la solució autoritària de tancar les Corts, governar per decret llei i establir la censura de premsa, fet que provocà la rebel·lió d’una bona part dels parlamentaris. Aquests, desafiant el govern, exigiren obrir un procés constituent. La forta pressió popular i de les forces externes al règim –republicans, socialistes i anar­cosindicalistes–, manifestada en la vaga general del mes d’agost, va fer que els reformistes moderats, com la gent de la Lliga Regionalista, acabessin pactant amb els dinàstics. Fou una falsa solució perquè els nous governs de concentració eren més defensius que reformadors i no feren més que allargar l’agonia d’aquell règim que fou escombrat pel vot popular l’abril del 1931.

Hi ha qui sosté que l’actual règim constitucional està a punt d’entrar en una crisi política similar a la de fa un segle. La Carta Magna de 1978 dona signes d’esgotament. Les causes han estat múltiples i són prou conegudes: deteriorament de les institu­cions de l’Estat, aplicació esbiaixada de la pròpia Constitució, abusos governamentals, descrèdit del TC i dels partits, corrupció sistèmica. L’actitud del Govern Rajoy aquests anys, en no oferir cap solució política a la qüestió catalana, ha portat a actituds de “rebel·lió” no sols contra el Govern sinó també contra el règim polític actual, que és percebut per molts catalans com un patrimoni exclusiu dels nous “partits dinàstics”: el PP i el PSOE.

El PP no manifesta cap interès per procedir a una reforma constitucional perquè considera que té molt a perdre i poc a guanyar. És un partit envellit i força acomodat a la situació actual. Aznar, durant el seu segon govern, fou el responsable del trencament del pacte constitucional del 1978 en retornar a l’espanyolisme més ranci i bloquejar qualsevol proposta de reco­neixement de la pluralitat nacional de l’Estat. I Rajoy ha anat més lluny en radicalitzar i judicialitzar un problema polític, com el català, que fa uns anys tenia possibilitats d’entesa, a poca voluntat que hom hi posés.

El cas del PSOE és força similar. Els socialistes només parlen de federalisme i reforma constitucional quan estan a l’oposició, però en arribar al govern s’obliden de les proclames emfàtiques: quants anys fa que sentim això de la “nació de nacions” sense passar de la teoria a la pràctica? Quan governen els socialistes tornen al jacobinisme centralista que tant els agrada i els beneficia. La deslleialtat de Rodríguez Zapatero i del PSOE amb l’Estatut català del 2006 hauria de servir d’experiència sobre la volubilitat de les seves promeses.

La fossilització de la Constitució de 1978 és evident com a resultat de l’ob­solescència del pacte entre els exfranquistes i els demòcrates que va permetre la ­seva aprovació. És un text ple de compromisos fruit d’aquella excepcional conjuntura que avui ni responen a la realitat ni donen solució als problemes d’una so­cietat del segle XXI. No adonar-se’n reflecteix l’absència d’autèntics homes d’Estat a l’Espanya d’avui. És preocupant veure polítics que només actuen en funció dels interessos del seu partit sense l’audàcia d’abordar els principals problemes de la so­cietat. Persistir en aquesta ce­guesa immobilista, de la qual el Govern Rajoy n’és el símbol més genuí, és incrementar la crisi del règim constitucional. És una actitud que fins i tot The New York Times ha cen­surat.

Avui, a Espanya, la classe dirigent no té cap projecte polític i sembla adoptar com a única consigna el “governar és resistir” del general Nar­váez. No, senyors, no. Governar no és resistir. Governar és ser valent i adonar-se que estem davant d’un radical canvi d’època a Espanya i al món i que cal anticipar els possibles escenaris i proposar solucions mirant de convèncer el màxim de ciutadans. La passivitat davant els problemes i la por als canvis necessaris sempre han conduït a un trencament. Quan hom pretén allargar la vida d’un règim desacreditat i d’una Constitució cada cop més deslegitimada s’està precipitant a la fi d’ambdós per una via traumàtica. Aquesta és, agradi o no, l’experiència de la història hispànica.

 

Pels antics masos. Un passat potent.

Juny 30, 2017

Caminada de tarda.

El sol ha quedat tapat per una nuvolada grisa i llisa , però els nivell de xafogor són força molestos.

Farem una caminada passant per les antigues masies del territori. Situades estratègicament en els camins més importants que  estructuraven el territori. La carrerada, el camí cap a Torrelletes i Castellet  i el que portava a Canyelles.

Sortim des del peu mateix de el Talaia, hem pujat pel Mas Ricard i trobem primer el Portal del Roc , d’aquesta masia hem trobem anotacions “Vella masia ramadera emplaçada al costat de la Talaia, més amunt del mas Ricart, al peu del camí de Cub, a Canyelles. Actualment en els terrenys del Portal d’En Roc, entrant per la Carrerada, s’hi ha instal·lat un camp de golf. A l’entorn del corral d’en Roc, es va establir una urbanització.”

Comencen a caminar seguint el camí que va paral·lel al camp de golf. Hem deixat el Mas Roig a la nostra esquerra. El  Mas Roig és avui un Mas que manté conreus prou importants d’ordi i farratge. Des d’aqueta banda hi ha un camí amb oliveres a banda i banda  tancat amb un cadenat. Nosaltres fem part del perímetre del camp i girem a la nostra esquerra tornant  a trobar una de les altres entrades del Mas Roig després de passar entremig d’un petit bosquet. Els camps d’ordi han esta segats però l’alçada del cereal que encara queda dempeus  fa pensar que ben poca cosa sen podrà aprofitar. La sequera d’aquesta primera part de l’any ha impedit que creixés amb normalitat, agafem el camí del Mas Torrat en direcció  les Mesquites, anem guanyant alçada suaument i el panorama s’obre i vas guanyant vistes . Passem per l’actual masia de Can Brunet abans però trobem les runes d’una antiga masia del mateix nom, hem trobat referència  :Masia enrunada damunt la carena entre el torrent de cal Baró i el fondo del mas Torrat, a migdia de les Mesquites. Vicenç Carbonell suposa que era l’antic lloc de Matabona i després el mas de la Miquela. El topònim Matabona apareix a l’any 999, juntament amb el primer esment de la vila Episcopal, denominació que probablement fa referència a la Geltrú, en un document on es donen les afrontacions de la Marítima d’Olèrdola. Segons el mateix autor, aquell antic topònim el tenim representat amb l’indret de les Mesquites i el mas d’en Coloma, a més del corral d’en Brunet. Segons l’Estadística rústica, des de l’any 1725, Jaume Brunet posseïa terres a l’entorn de la Miquela, que passaren a Joan Brunet a partir de l’any 1739.

Ja veiem  ben aviat a Les Mesquites, referenciades en els topònims vilanovins : masies abandonades al costat del camí que va a Castellet per Torrelletes, al Nord Oest del terme. El seu nom en plural indica que hi havia dues cases: la Mesquita del Coloma i la Mesquita de Vidal. El mot mesquita és sinònim de fems i adob. En els documents patrimonials hi trobem  aquestes anotacions :  Mas d’en Coloma Altres denominacions: Mesquita del Coloma: La masia consta d’un volum principal de planta baixa més planta pis amb una coberta a dues aigües acabada amb teula àrab. Davant d’aquest cos hi ha un pati interior a dos nivells. Al trobar-se l’edificació en la vessant d’un turó una part de la planta baixa està semi-enterrada. Existeix un segon volum amb el sostre enderrocat que s’empraria de cobert. La vegetació dels voltants té un paper fonamental en el paisatge d’aquesta zona. La masia té un clos que l’envolta a la part sud, formant un pati i corrals. Es tracta d’una edificació característica de l’estructura rural del municipi. Es justifica la seva reconstrucció per la seva ubicació i orientació respecte del territori. Una ocupació permanent facilitaria més la preservació del medi. : Situada al nord-oest del terme municipal, al costat del camí que menava a Castellet per Torrelletes. La masia era coneguda l’any 1860 per la Mesquita del Coloma. A l’any 1877, la masia era propietat de la mateixa família, els Ballester, de renom Coloma, concretament de Tomàs Ballester. La casa pairal dels Ballester és ubicada a la cantonada dels carrers del Comerç i del carrer de Sant Pere. Els Ballesters van ser pagesos enriquits durant el segle XVIII comerciant amb Amèrica i un dels principals terratinents del municipi. A l’any 1883 encara era anomenada Mesquita del Coloma. Aquesta masia era la residència dels propietaris del mas, l’altra masia propera creuat el camí, anomenada les Mesquites, era l’habitatge dels masovers. Des de la dècada de 1960, la masia pertany a la família Albà i es troba malmesa. (Inventari del Patrimoni  Històric,Arquitectònic)

En aquets indret en diverses ocasions hi hem trobat algunes festes rave, per això en els entrades hi ha fet una rasa fonda  i hi han situat pedres de volum considerable per evitar que hi entrin cotxes.

Passades les Mesquites trobem una cruïlla de camins , el que va a Castellet i el que va a Canyelles , fem una aturada per reposar i sobretot veure força aigua, la humitat segueix essent alta i suem de valent.

Després girem a l’esquerra  i descendim una mica entre vinyes i algun camp d’ordi  encara per segar aquí i passant per algunes construccions  arribem a  la

fondalada que baixa del Coscó de la serra de Bonaire curs ocasional d’aigua que passant pel darrere de la masia, s’ajunta amb el torrent de cal Baró. Aquí hi ha una zona de picnic completament abandonada i ple ara de vegetació.

Justa pastada la fondalada trobem la masia de  del Baró de la que hem trobat informació en el mateix Inventari del Patrimoni  Històric,Arquitectònic La masia té altres denominacions: Corral d’en Canyelles; Mas de Alex; Corral de Cañellas; Casa Baró; Mas Baró; Can Baró;És una masia situada vora el límit de terme de Cubelles, sota i a migdia del pla de les Palmeres, al camí de terra denominat cal Baró a prop del fondo gran de la Serra del Bonaire, lloc que pertanyia a la quadra de Rocacrespa. El nom Baró no té cap relació amb les homònimes masies de Cubelles i Ribes. Es suposa que en el segle XVIII la masia era coneguda per corral d’en Canyelles. L’any 1772 era d’Aleix Canyelles, la masia era llavors denominada com Mas de Alex, denominació vigent fins l’any 1848 i, més tard, encara com Corral de Cañellas fins al 1892, quan ja era coneguda pel nom actual. Josep Marcé, Baró, renom familiar vilanoví de llarga durada, documentat per primera vegada l’any 1609, la va adquirir l’any 1772. La primera vegada que es documenta la masia amb el nom de Casa Baró és a l’any 1849, aleshores propietat de la vídua de Josep Marcé. En el Nomenclàtor de 1860, la casa constava oficialment designada per Masia del Baró, d’Antònia Marcé i Vidal, els descendents de la qual encara la conservaven a inici segle XX. El 1906, els hereus de Magí Marcé Vidal, la van vendre a Carme Pascual Milà, que a la vegada la vengué l’any 1912 a Heribert Gener, adinerat que també tenia una sínia a la rasa del Miquelet i la seva casa familiar a la rambla núm. 104, un edifici modernista de l’any 1902, la Casa Gener, també coneguda Casa Raventós. El 1971 la propietat de cal Baró passà a Eusebi Reglero Bartolomé, el qual sembla que fou el promotor del complex residencial Mas Baró, que no va reeixir. A inici dels anys seixanta segle XX, el mas era tancat. Llavors, a la façana encarada a llevant, s’observaven dos rellotges de sol, un en el pis i l’altre en els baixos; avui només es observable el del primer pis. La cisterna portava la data de l’any 1942, complementada amb una font de ceràmica arranjada. A més de corrals i cups de raig, encara hi havia restes d’una premsa de racó, amb pedra, cargol i femella, que demostrava que tenia un passat ramader i vinater. Davant la casa hi havia una gran bassa. Actualment, la masia està en ruïnes i voltada de vegetació. Des de1972, aquest mas fou el centre de “Mas Baró, Complejos y Explotaciones Residenciales”, gairebé tothom en diu “Mas Baró”.

El camí va baixant fins a trobar altre cop el camí que hem seguit abans fins a les Mesquites, ara anem en direcció altre cop fins a l’entrada de Mas Roig i desfem també el camí pel voltant del camp de golf i tronem al punt d’inici de la caminada.

Una bona caminada passant per masos que deurien ser emblemàtics i de referència no fa pas tants anys. Segurament amb accions concertades entre propietaris i administració i amb projecte concrets es podrien arribar a recuperar les masies i donar-les-hi alguna funció econòmica lligada  a la preservació del territori o d’activitats lúdiques……

En fi de moment resten com testimonis d’altra època en mig del territori.

 

És fàcil?

Juny 29, 2017

De bon matí em sorprenc de veure que a les faroles del carrer de casa hi ha penjats unes cartelleres que em venen a explicar que a Vilanova es fàcil viure-hi. Han desaparegut les banderoles dels procés  ( un altre procés)  participatiu sobre els pressupostos  que ja tenen resultat i ja coneixem els projectes més votats i reprodueixo el que vaig llegir aquí mateix a l’Eix La col·locació de caixes niu per controlar el mosquit tigre i l’adaptació del Teatre Principal per projectar pel·lícules són les dues propostes guanyadores dels primers pressupostos participatius de l’Ajuntament de Vilanova. El procés de votacions va finalitzar el passat diumenge, aconseguint la participació de 1.899 ciutadans majors de setze anys empadronats a Vilanova, el que suposa un 3,40% de la franja d’edat que podia votar. El govern local es mostra satisfet amb el procés, que suposarà una partida total de 154.000 euros repartits en sis projectes que caldrà materialitzar aquest any. Felicitats. Però no negaré al meva sorpresa per la proposta més votada. Segurament ja se’n trauran conclusions i anàlisi que corresponguin . Ara en aquestes noves cartelleres que hem vist un seguit de fotografies de persones, que deuen  voler representar la diversitat ciutadana, que ens expliquen que viure a Vilanova és fàcil.

Ho és  de fàcil?

La percepció és aquesta?

És més un desig que una  realitat?

Compartim aquesta afirmació?

Assumim la facilitat?

Difícil de respondre perquè cadascú pot fer la seva valoració, té la seva percepció i la seva experiència quotidiana..

Aquells o aquelles que tenen cobertes les seves necessitats, doncs possiblement tindran  una resposta positiva. A aquells o aquelles que no tenen cobertes les necessitats   ( a Vilanova o arreu) dirien  que no, que no els  és fàcil viure-hi.

Però entremig hi deu haver una quantitat enorme de matisos que ens poden fer afirmar que hi viu bé o el  contrari.

Algunes dades extretes dels Indicadors de risc social i exclusió social a VNG, 2017. (un treball més que interessant per contrastar realitats)

L’any 2015, l’antic banc de queviures ha passat a ser l’Economat, un espai cogestionat de manera col·laborativa entre Càritas i l’àrea de Serveis Socials de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, en un format de supermercat social. Les dades registrades d’usuaris a finals del 2015 era de 798 famílies, formades per 2.383 persones, de les quals, un 40,62 % eren menors d’edat. Enguany, hi ha un increment d’un 14 % (394 persones més) de persones usuàries del servei, i un lleu increment del 2,6 % (150 més) dels menors que atén el servei. Ens consta que la relació del temps de vinculació del servei de les famílies tendeix a certa cronicitat de l’ús del servei. Un 68% de les famílies fa més de 12 mesos que utilitza el servei, un 14% de les famílies fa entre 6 i 12 mesos que utilitza el servei, i un 18% fa 6 mesos o menys que en fa ús. El cost del servei persona/any (a 30 d’octubre del 2016), és de 73,72 €.

O bé aquest : En els últims 6 anys les problemàtiques socials més abundants amb les que treballen els EBAS –Equips Bàsics d’Atenció Social- de VNG, tenen a veure amb les actuacions derivades de problemàtiques de salut i drogodependències, les problemàtiques econòmiques i les mancances relacionals i/o socials.

El mateix estudi ens aporta la dada que hi ha més d’un miler de persones amb necessitats econòmiques gairebé de  supervivència. O bé ens hem preguntat  quina és la mitjana d’una pensió a Vilanova i si ho contrastem amb els preus de les residències ( Oh Plataforma!!) veiem que hi ha un desfasament brutal sense que la llei de dependències ho resolgui. És fàcil viure a Vilanova per aquests sectors?

En fi,  l’afirmació de que  a Vilanova es fàcil viure-hi queda clarament matisada , almenys per algunes franges de la nostra societat.

I no hi ha dubte que a Vilanova s’hi viu bé, que és diferent de que sigui fàcil viure-hi.

Si viu bé i s’hi podria viure molt millor, sempre hi ha capacitat de millora, des de l’espai físics amb garantia d’ accessibilitat  fins els seus serveis que han de generar cohesió i la màxima igualtat possible , almenys en oportunitats , des de  la cura de l’entorn incloent-hi la preservació paisatgística fins a les condicions  dels sectors mes febles de la societat vilanovina.

M’ expliquen el perquè d’aquets afirmació en els cartells . Em diuen que és l’inici, el pròleg d’una campanya més llarga sobre civisme i espai públic ( m’ho diuen  , i no crec que m’enganyin). No hi ha dubte que avui la majoria dels fets que generen dificultat per conviure en una ciutat són aspectes que tenen a veure amb el comportament cívic de la ciutadania, és una realitat que el nombre més alt  de les queixes d’inseguretat es deuen a actes d’incivisme que generen una situació d‘inseguretat i incertesa que no fan fàcil viure a la ciutat .  Temes com els sorolls,la brutícia dels carrers,  la tinença d’animals de manera incontrolada , les baralles veïnes, les destrosses del seu mobiliari urbà, són factors que generen molta sensació d’inseguretat i segur que dificulten la convivència.

Veurem doncs si finalment , després de la campanya i de contrastar les diverses realitats de la ciutat es pot fer l’afirmació . És fàcil, ho diuen des de l’ajuntament.

La ciutadania segur que ho té més com una pregunta. Com una incògnita  que com una afirmació, com un desig més que com una realitat. Veurem si quan acaba la campanya, amb les complicitats necessàries s’aconsegueixen  tancar els esvorancs socials , aïllar l’incivisme, i cohesionar la ciutat ,  l’afirmació que avui és un reclam esdevé una convicció generalitzada entre les persones que viuen i conviuen quotidianament a la ciutat.

Veurem.

 

Publicat a l’Eix Diari el 20 de juny del 2017

 

 

 

Noms propis XXVI

Juny 28, 2017

Miquel Iceta: Ahir ( divendres passat) l’Autoritat Electoral del partit em va comunicar que sóc l’únic candidat a la presidència de la Generalitat. Ara el Consell Nacional del PSC haurà de ratificar-ho en les properes setmanes. És un moment d’alegria, d’orgull i però també de molta responsabilitat. Sóc conscient que decidir portar la bandera de tots els socialistes en els propers comicis electorals és un repte que he d’entomar amb alegria però també molt conscient de les dificultats de l’actual moment polític.

Hem de deixar enrere aquesta legislatura, marcada per un full de ruta absolutament equivocat, unilateral i il·legal, que no porta enlloc, i en canvi hauríem d’obrir pas a una política basada en el dinamisme econòmic, en la creació de llocs de treball, en polítiques que curin les ferides causades per la crisi econòmica, en un esforç per fer de la política un exercici transparent i net i també cercant aquest nou acord amb la resta d’Espanya que ens permeti votar i que asseguri per al nostre país un millor autogovern i un millor finançament i el  reconeixement de Catalunya com a nació. Gràcies per la vostra confiança, espero estar a l’alçada del repte que assumeixo.

Bé doncs ja hi ha candidat del PSC per unes futures eleccions que encara no estan  ni convocades ni anunciades.

Iceta creu que el procés tindrà algun que altre entrebanc i caldrà anar a eleccions.

S’avança doncs a possibles esdeveniments i també ho fa en un moment en que sap perfectament que no hi haurà competidor capaç de recollir els avals necessaris en poc dies.

Anunci de primàries calendari estret i apa Iceta de nou candida – legítimament però sens dubte-

I pensar que quan Iceta va assumir les regnes del PSC va dir que no es presentaria…

En fi això ja va..

Carles Puigdemont El president de la Generalitat, ,  ha usat això de la “persistència” de l’Estat en la lluita contra ETA per defensar el procés sobiranista i demanar la independència de Catalunya. “Avui fa 30 anys de l’atemptat d’Hipercor. Si no hagués estat per la persistència, pel valor de tantes i tantes persones, algunes d’elles anònimes, segurament aquest combat no s’hauria guanyat”, ha assenyalat Puigdemont, alhora que ha afegit que “avui podem dir que estem més a prop de l’ideal de justícia davant qui intenta laminar la justícia perquè hem persistit”.Puigdemont ha afirmat, després de recordar la derrota d’ETA, que “d’aquí a uns anys direm el mateix. Hem aconseguit tot això, hem aconseguit tot el que el poble de Catalunya s’ha proposat perquè hem persistit, perquè no ens resignem, perquè no renunciem”.

No ha estat massa encertat el President amb aqueta comparació, però les comparacions cal fer-les amb els mateixos paràmetres i la lluita contra ETA no té res a veuré amb el procés independentista. Terrorisme contra aspiració legítima.

No va estar prou encertat i això s’ha posat de manifest per la majoria dels analistes polítics. Ens ha agradat les paraules que escrivia Antoni Puigverd en un article a La Vanguardia :  “Diu el PP que és repugnant la frase que el president Puigdemont va pronunciar associant la persistència en la lluita contra ETA a la persistència dels ideals (independentistes). La repugnància és un terme visceral. Políticament, la frase és, sobretot, oportunista. El president va cometre una clara falta de delicadesa envers les víctimes d’Hipercor establint una analogia que no tenia justificació, ni retòrica ni política. Potser el president, que és un polític encara no deformat pel cinisme, sabrà reparar aquest error moral: si demanés excuses i es retractés de la comparació faria un gest molt més coratjós que no pas aferrar-se tossudament a unes paraules impròpies. Seria un gest valent. No només perquè acceptar els errors propis és molt més difícil que plantar cara als rivals, sinó perquè el polític valent a qui defensa és als febles.”

Potser una mica més de cura en el que es diu estaria bé i sobretot quan els diu el President del País.

CUP. Ens ha sorprès amb una proposta que realment fa pensar en el veritable paper que pot jugar aquest partit. Ni més ni menys   ha proposat suspendre el Consell de Garanties Estatutàries i deixar sense subvencions als mitjans de comunicació que no estiguin “compromesos” amb el referèndum, que el Govern ha anunciat per a l’1 d’octubre.

Respectable sens dubte la seva proposta però que això es fonamenti en que

el Consell de Garanties quedi congelat perquè, , argumenten que no està legitimat, ja que s’empara en un Estatut que el Tribunal Constitucional va retocar i consideren, per tant, que no està avalat pels catalans, genera tant dubtes perquè seguint aquesta tònica ni el Parlament de  Catalunya estaria legitimat per res.

Legitimat: La legitimitat és el concepte que garanteix que una institució o persona té dret a exercir el poder que li ha estat atorgat, segons les lleis vigents o els principis morals socialment acceptats.

A partir d’aquí interpretacions lliures .

I els posicionaments polítics també. A veure qui ho vota això…

Però el tema de la CUP segueix i han presentat una moció per debatre al Parlament en que  diu que només rebin ajudes els mitjans que col·laborin amb el “foment de la participació democràtica en el referèndum de l’1 d’octubre”i encara hi afegeixen que : reclamen “màxima transparència” sobre els ajuts que s’atorguen, la publicitat institucional i les subscripcions, però entre el conjunt de criteris que fixen per rebre subvencions durant els pròxims mesos hi figura que els mitjans estiguin compromesos amb “foment de la participació democràtica en el referèndum de l’1 d’octubre”.

Segurament tenen tota al raó en la transparència de les ajudes públiques al mitjans de comunicació  però que la posició respecte al referèndum hagi de ser una consideració per rebre ajuts sembla de temps passats… voler anar cap el pensament únic potser i a més subvencionat.

Fa dies la Consellera Borràs acusava de mentir  a un diari, Podem veta a diaris en les seves compareixences i ara posaran clàusules més que dubtoses per rebre subvencions.

Pel que hem pogut llegir  al digital E-notícies :”Fonts de la CUP argumenten que aquest criteri s’ha inclòs per evitar el “boicot” a la publicitat institucional, ja que durant el procés participatiu del 9-N tres ràdios privades d’àmbit estatal -la COPE, la SER i Onda Cero- no van acceptar les falques institucionals malgrat tenir publicitat de la Generalitat durant tot l’any.”

Potser que abans de reclamar aquestes  mesures , discutibles com totes, algú fes una anàlisi rigorosa del mitjans públics i comprovar si garanteixen el necessari equilibri i neutralitat necessària en els mitjans que paguem entre tots..

I em sembla que no estan al servei de  tots i totes..

 Units per Avançar. Això del procés ah generat una implosió de molts partits però també la generació de forces formacions que volen aplegar l’electoral catalanista moderat. Si fa poc dies era L’Antoni Fernández Teixidor qui llençava el moviment Lliures , ara hem viscut el naixement de Unit per avançar, que vol recollir l’esperit de la desapareguda Unió Democràtica.

Josep Anton Duran i Lleida hi està al darrera però com militant de base. Segur?.

Units es defineix com Catalanista, humanista i europeista i diuen que es volen implicar “desacomplexadament” a la política espanyola i ja es posiciona en contra del referèndum de l’1-O perquè estan convençuts que no reunirà les condicions legals que exigeix la Comissió de Venècia

Així ho va explicar el professor d’Esade Carlos Losada serà una de les cares visibles de la nova formació política Que ha manifestat  que Units és partidari del “federalisme asimètric”, tot i que consideren que el model d’Estat s’ha de definir “en funció de les polítiques i models socials”. En la presentació del nou partit polític davant dels mitjans de comunicació.

A més aposten per un “reconeixement” de Catalunya “com a nació amb arrels històriques, culturals i lingüístiques” i per garantir un sistema de finançament com més just i eficaç millor”.

Entre els signants del document fundacional hi ha diversos diputats d’Unió com la que havia estat portaveu, Montse Surroca, l’exsenador i exdiputat al Parlament Europeu, Salvador Sedó, i l’exdiputada al Parlament i al Congrés, Conxita Tarruella. El text també l’han signat l’editor i exdirector de Catalunya Ràdio Fèlix Riera, així com també el portaveu de la plataforma Construïm Ignasi Rafel.

Vist el nou panorama cal preguntar-se si hi haurà salsa per tants cargols?

 

D’altres fonts (XXVI)

Juny 26, 2017

Això ja va, tenim pregunta i data. No sabem les altres condicions, aviat , diuen el dia 4 de juliol serà la data en que es desvetllaran   coses, com el cens, el vot per correu, els col·legis, la junta electoral, l’ordre públic…. Ja veurem si els requisits que expliquen  seran convincents.

Davant d’això i de la situació que vivim val la pena llegir l’article que Joan Tapia publicava la digital El Confidencial

Inconscientes hacia el choque. Joan Tapia. El Confidencial. 21-06

La democracia del 77 ha sido un éxito porque ha permitido el periodo más largo de nuestra historia en que se han respetado los derechos y libertades. Y así lo reconocen en toda Europa, aunque ahora —y no es irrelevante— la diputada Irene Montero diga que es una gran vergüenza que Rodolfo Martín Villa participe en un acto en conmemoración de las primeras elecciones democráticas. Seguramente porque no sabe que Martín Villa era el ministro del Interior que las organizó y que tuvo un papel determinante en la legalización del PCE la primavera del 77 y en el posterior retorno del exilio del ‘president’ Tarradellas.

La ignorancia se cura con los años. O se puede curar. Más grave es que dirigentes del PP y del PSOE —que no son Podemos— no sean consciente de que la democracia del 77 fue posible porque no solo incorporó sino que desde el principio se fundamentó —al menos en parte— en la aportación de las tres fuerzas políticas catalanas entonces más relevantes: los socialistas del PSC, los comunistas (euro) del PSUC y los catalanistas de centro de CDC. Roca Junyent, por CDC, y Jordi Solé Tura, por el PSUC (luego fue ministro de Felipe González), participaron en la elaboración de la Constitución, y fruto de su trabajo y del de Gregorio Peces Barba (del PSOE) y Miguel Herrero Rodríguez de Miñón (UCD), el artículo dos de la Constitución habla de las “nacionalidades y regiones” que forman España.

No sé si el diputado Pablo Casado —joven promesa del PP— habría sido más españolista que Fraga y habría vetado lo de nacionalidad. ¡De aquellos polvos vienen estos lodos! Y ahora Pedro Sánchez —y antes Felipe González— hablan de que España es una nación de naciones.

Si ahora la democracia no es capaz de integrar la Cataluña actual, en la que en 2015 —últimas elecciones catalanas— un 47,8% votó a candidaturas independentistas y un 9% a otra que abogaba por un referéndum, es muy posible que la democracia española salga severamente tocada. Ciertamente el conflicto no es fácil de embridar y —sin remontarnos a las culpas históricas— lo cierto es que la democracia es el imperio de la ley y que el Gobierno de la Generalitat se equivoca gravemente cuando pretende crear —’ex novo’, en 24 horas y violando la legalidad española, e incluso el Estatut— una nueva legalidad.

Pero incluso el último presidente del Tribunal Constitucional, Pérez de los Cobos, nada sospechoso de catalanismo, dijo en su discurso de despedida que el conflicto catalán era un problema político y que este tipo de problemas necesitan una negociación y no se resuelven solo recurriendo a la ley. La fundación catalana Tercera Vía, que preside el notario Mario Romeo, no se aleja mucho de este enfoque cuando dice: “Con la ley, sí; pero solo con la ley, no”. Y para muchos catalanes —pese a lo que dice la Constitución— la soberanía no reside en el pueblo español sino en el pueblo catalán. La ley es la ley, pero las convicciones religiosas son libres y han generado —no hace tanto— muchas guerras en Europa. Por eso fue una imprudencia temeraria que el partido de la derecha española —en parte para intentar derribar a Zapatero— hiciese una cruzada (sí, la palabra tiene connotación religiosa) contra un Estatut que —gustara o no gustara— había sido aprobado por las Cortes españolas, por el pueblo catalán en referéndum, que decía que Cataluña formaba parte de España, y ante cualquier contencioso que se derivara de su aplicación quedaba sujeto al arbitrio del Tribunal Constitucional en el que —por definición— los independentistas nunca podrían tener mayoría.

Todo esto es pasado. Mejor no removerlo, pero los dirigentes del Estado deberían tenerlo en cuenta. Y la desafección catalana —advertida por el ‘president’ Montilla— ha aumentado mucho desde que en 2010, con cuatro años de retraso y magistrados ‘caducados’, el Constitucional dictó una sentencia que ha tenido consecuencias desestabilizadoras.

A la vista están. El ‘president’ Puigdemont dijo el lunes —en un acto de homenaje a las víctimas de Hipercor— que era la persistencia la que había conseguido vencer al terrorismo de ETA. Y que de la misma manera la persistencia haría posible que un día Cataluña fuera independiente. La frase —y el momento— no puede ser más desafortunada, pero Puigdemont no es de la CUP (aunque ha optado por depender de ella) ni un descerebrado. La semana pasada hubo en la Generalitat un acto de homenaje a Josep Pallach, el líder socialdemócrata del Moviment Socialista de Catalunya, que murió en enero del 77 y que siempre se negó —pese a las presiones del SPD alemán— a que el socialismo catalán se integrara en el PSOE. Pallach no era independentista, y aunque muchos de su partido se integraron en el PSC, otros se fueron a CDC o a ERC.

Era el día siguiente a que Puigdemont dijera la fecha y la pregunta del referéndum. Pero ante Teresa Juve (viuda de Pallach, 96 años), Puigdemont no cayó ni un milímetro en la tentación de capitalizar la figura del líder socialista catalán que los independentistas utilizan para atacar al PSC.

¿Cómo un hombre como Puigdemont puede pues comparar la lucha contra ETA —para preservar el primer derecho del hombre, que es la vida—, que ha causado tantos muertos, con la lucha por la independencia? ¿Cómo un partido como CDC, la quintaesencia del catalanismo pragmático de Jordi Pujol y Miquel Roca, se ha convertido al independentismo no ya como programa máximo sino como programa mínimo?

¿Cómo ERC, que solo votó contra el Estatut de 2006 porque Zapatero —que había hecho de Artur Mas su interlocutor privilegiado— se negó a negociar la transferencia del aeropuerto, está ahora como está? ¿Cómo muchos catalanes, que siempre han mirado a Europa como norte geográfico y moral, están dispuestos a quedarse como mínimo un tiempo en la sala de espera a cambio de la independencia?

La respuesta es que cuando se entra en la dinámica del dogmatismo —solo vale la independencia o solo vale romper con el capitalismo— se pierde la lucidez política e intelectual. El nacionalismo de la derecha española y las inconsistencias de la izquierda han contribuido a la desafección, pero el error grave es el del catalanismo que ha abrazado —quizá por la tentación populista— la tesis del independentismo como programa mínimo y que ha optado por no respetar el Estado de derecho.

Y la dinámica dogmática niega la realidad. La realidad es que el grupo de Ada Colau les dijo el lunes (Domènech mediante) a Puigdemont y Junqueras que el referéndum que planean se parecerá más a otro 9-N que a un referéndum legal y con garantías, y que solo lo apoyarán (si lo hacen) como expresión de protesta. La realidad es que en la sociedad catalana hay una fractura fuerte por la exigencia independentista, que los sindicatos mayoritarios (CCOO y UGT), que no hacen ascos al derecho a decidir, no son partidarios de un referéndum unilateral y que las asociaciones del tercer sector se están escindiendo por el referéndum.

No importa, el independentismo ha optado por el choque de trenes. Sabe que lo más probable es que pierda la batalla, pero cree (la fe mueve montañas, decían en los colegios preconciliares) que los errores del enemigo (el nacionalismo español) harán que el independentismo salga fortalecido. Las últimas semanas he señalado las reticencias y la oposición creciente del Círculo de Economía y de la patronal del Foment. No importa. El pasado sábado se celebró en La Seu d’Urgell el 28º encuentro del Pirineo, que reúne a muchos empresarios dinámicos de la Cataluña interior. Había unanimidad en el optimismo sobre su facturación y sobre la creación de empleo, pero el 57% manifestó, en una encuesta ‘in situ’, que la incertidumbre de la política catalana afecta negativamente a sus negocios. No importa, la portavoz para todo Neus Munté —antes de Mas, ahora de Puigdemont— les recitó la lección: “La independencia aportará una mayor competitividad respecto de otros estados con los que se podrá estar en igualdad de condiciones, sin cargas fiscales y sin incumplimientos en las infraestructuras necesarias para el progreso” (del resumen de ‘La Vanguardia’).

¡Vivir para ver! ¿Y qué dice el Gobierno español? La vicepresidenta —que ha viajado mucho a Barcelona y que tiene el mérito de hablar con mucha gente— vino a decir el lunes en Barcelona que el choque de trenes no se podría evitar pero que esperaba que tras el 1 de octubre (el día D) lleguen “el sosiego y la desaceleración” y se pueda negociar. Al menos la vicepresidenta —y Rajoy desde que fue reelegido a finales del año pasado— no crispan innecesariamente, pero no es una frase adecuada para una vicepresidenta con poder desde finales de 2011. ¿No ha podido dialogar ni negociar nada antes del choque de trenes?

No se trataba de discutir de soberanías, que en los conflictos religiosos España es bastante intolerante, sino de haber sabido ponerse de acuerdo en normas de ‘conllevancia’ (la prescripción de Ortega y Gasset), antes de que el contencioso religioso —donde radica realmente la auténtica soberanía— saliera del tarro de las esencias.

Y cuidado, porque mientras Soraya habla de volver a dialogar después del choque (y qué otra solución hay ya, que volver a exiliar disidentes, como en 1939, es imposible), el joven Pablo Casado acusa al PSOE de colaboracionismo con el independentismo por afirmar que España es una nación de naciones y Alfonso Guerra regresa para desbordar por la derecha a Rajoy y exigir que se aplique ya el artículo 155 de la Constitución.

¿Y si al final asistimos a un pacto transversal Aznar-Guerra (lo mejor del PP y lo mejor del PSOE) exigiendo palos de Constitución al catalanismo? Sería todo lo contrario de lo que les conviene a Cataluña y a España. Aunque… el dogmatismo independentista se lo tendría merecido.

 

 

De lectures

Juny 25, 2017

El càtar proscrit

Jaume Clotet

Premi Nèstor Lujan de novel·la Històrica

Col·lecció Clàssica 1104

Editorial Columna

 Jaume Clotet amb El càtar proscrit va guanyar el premi Nèstor Luján de novel·la històrica. El llibre ens transporta a la croada contra l’heretgia del càtars que va tenir un punt important en la batalla de Muret on va perdre la vida el rei Pere I el Catòlic. La novel·la ens narra la història i les vivències d’alguns cavallers que van romandre fidels al catarisme un moviment religiós considerat una heretgia per l’Església de Roma, cavallers que van perdre les seves terres però van mantenir la dignitat, la memòria i l’honor de tost aquells càtars que van ser ajusticiats i cremats en molts indrets d’Occitània. El llibre ens porta als escenaris de les batalles claus en el segle XII, des de Muret fins a la conquesta de Mallorca. Una passeig per la història  i també una història de resistència i sacrifici.

Jaume Clotet és periodista de llarga trajectòria en diversos mitjans de comunicació (Avui, El Punt, Ara, Público, El Singular Digital, TV3, RAC1, COM Ràdio, Ona Catalana i ABC) i sotsdirector de l’Agència Catalana de Notícies (ACN).. És membre fundacional del  Grup de Periodistes Ramon Barnils i ha col·laborat en diversos mitjans, com

És coautor de Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor) (2010) i de la novel·la Lliures o morts (Columna, 2012), i autor de diversos contes infantils i del llibre de no-ficció 50 moments imprescindibles de la història de Catalunya (Columna, 2014). És coautor, amb  amb el periodista  David de Montserrat. El 2014 publicà 50 moments imprescindibles de la història de Catalunya (Columna), reeditat el març de 2015. També ha publicat els contes infantils La meva primera Diada, El meu primer llibre de Nadal i La meva primera festa major amb la il·lustradora Rut Bisbe, així com el reportatge «Voluntaris catalans a la guerra de Croàcia», publicat a la Revista de Catalunya

El febrer de 2014 va assumir la direcció del Programa Internacional de Comunicació i Relacions Públiques  Eugeni Xammar del Govern de la  Generalitat de Catalunya, en substitució Des del gener del 2016 és director general de comunicació de la Generalitat

L’acció ens transporta a la batalla de Muret, Pere I mort i Simó de Monfort s’erigeix com a vencedor en nom del Papa i el Rei de França en la croada contra el Càtars. En mig del camp de batalla es desperta ferit i fuig l’Artal, membre de la defensa personal del rei Pere I, l’Artal veu el cos del rei i s’adona que no té altre opció que fugir del camp de batalla, convertit en camp ple de morts i ferits, aconsegueix fugir amb en Fauquet un jove càtar que ha participat en la batalla, s’hauran d’enfrontar als perills dels boscos de la contrada. La idea d’Artal es baixar cap a Catalunya per reincorporar-se  las exercits del nou rei, però abans vol passar per la casa on hi ha el seu germà Berenguer  que va deixar la Cerdanya per casar-se i anar a treballar les terres de la seva dona l’Arsenda. Dissortadament quan hi arriba li comuniquen que el seu germà es mort. Va morir a mans del frare dominic  Bertran de Saperira que sabent que la seva dona  professa el catarisme la va prendre presonera, Berenguer va intentar defensar-la però morí  en l’intent.

Artal desesperat  arriba a Perpinyà i allà escolta al crida que es fa per escollir escuder d’un cavaller  Jaspert de Barberà. Hi  acudeix, i amb la seva experiència en les batalles al costat del seu rei,  acaba essent escollit per servir al Senyor Jaspert que  és un cavaller que ha perdut els seu feu a mans del croats per professar el catarisme i defensar-lo fins les darreres conseqüències.

Artal viurà al costat del cavaller incomptables aventures i també augmentarà el seus coneixements i viurà la voluntat de defensar les idees i la lleialtat a uns principis, lleialtat que té un preu molt alt , a vegades la mateixa vida.

Artal participa activament en la recuperació del petit Jaume, fill de Pere el Catòlic de les mans del seu enemic Simó de Monfort, i la seva anada fins el castell de Monsó on Jaume passarà uns anys fins a esdevenir el rei Jaume I. Així mateix el trobem en al defensa de Tolosa en l’assetjament per part dels croats i la victòria dels càtars i la mort de Simó de Monfort en un curiosa participació de l’ Artal.

Jaume I amb una nova visió estratègica deixa el front nord i els enfrontaments amb França i el Papa per girar cap a la Mediterrània, hi assistim a la conquesta de Mallorca per part de les forces catalanes de Jaume I.

Paral·lelament al recorregut de l’Artal seguim també la vida de l’Elisenda, la filla de l’Arsenda i el Berenguer . L’Artal viu amb una certa obsessió per recuperar la seva neboda,. Aquesta està reclosa en un monestir , a Montoliu,  on viu amb una comunitat de monges sota la vigilància  i rebent educació per part de Bertran de Sapeira , l’ executor de la seva mare.

Per unes informacions que rep l’Artal a través de la xarxa de joglars i  trobadors sap que la seva neboda està reclosa en aquell monestir  sota la protecció de les monges i especialment de la mare Juliana que amaga també una certa història secreta.

L’Artal convenç al  seu senyor Jaspert de Barberà i al seus amics també, cavallers faydit (nobles càtars desposseïts de les seves terres.) Oliver de Termes per alliberar a l seva neboda. Ho fan però hauran de pagar un preu molt alt.

El recorregut de la novel·la acaba al setge de Querbús i com els càtars deixen el castell i es rendeixen per salvar les seves vides i també la seva dignitat i idees, d’ençà Querbús molts càtars van arribar a  Catalunya i es van instal·lar en diversos indrets.

Novel·la de fidelitats i lleialtats de com en una època de grans canvis i de moviments socials i polítics importants hi ha un col·lectiu que roman fidel a els seves idees i mort per elles. També lleialtat entre els cavallers que han estat expulsats  de les seves terres i segueixen  fidel  a les idees malgrat tenir l’oportunitat de recuperar-les totes de nou abjurant de les idees que professen. En la novel·la en trobem alguns exemples. Barreja de història i ficció molt ben travada i estructurada  al voltant de Jaume I, frares sanguinaris que persegueixen l’heretgia i la fidelitat de cavallers desposseïts de les seva pertinences. L’autor posa en valor la seva novel·la quan explica que  “aquesta novel·la explica la vida impressionant d’un home que va combatre per les seves idees fins al final, malgrat que sabia que tenia poques possibilitats de vèncer, i encara sabent que no tornaria mai a casa seva”.

Novel·la d’honor i de com la lleialtat està a vegades per damunt de moltes coses fins i tot de la pròpia vida.

 

 

 

 

 

Els ceps monumentals

Juny 25, 2017

Sortida fins la masia d’El Salze i retorn fent un gir cap a Cubelles per rodejar el turo del “Juí del Moro”.

Fa calor , molta calor i ens estalviem el camí més urbà. Pugem en cotxe fina a la rotonda del Sis camins i deixem el cotxe allà mateix.

Seguim el camí de Rocacrespa. I deixem a la nostra dreta el Mas Palau segona el registre de topònims de Vilanova indica que el Mas Palau és :    Masia ramadera, entre el camí de Rocacrespa i l’avinguda del Riu Foix. Deu el nom a un dels seus propietaris del s. XVI. El mas donà nom a una extensa partida de terres de conreu que tenien diversos pagesos de Vilanova i Cubelles. En el llibre la Història de Cubelles de Mossèn Joan Avinyó hi trobem també alguna referència interessant sobre Mas Palau : Aquest mas, segons la tradició, fou edificat sobre les runes de l’antic palau moro. I així m’explico que el nom de Palau sigui el del mas, sense haver portat tal cognom cap dels propietaris, segons ho comproven molts documents que hi fan referència ; però mai no trobareu que en diguin el Mas d’en Palau, ni tampoc Mas del Palau, sinó sempre Mas Palau”

El camí va pujant amb molta suavitat, camps de regadiu i vinyes ja esplendoroses, queda acabar de madurar. El calor d’enguany farà un vi de força grau, caldrà però que no hi hagi algun fenomen tempestuós que malmeti al feina feta fins ara.

El camí ens porta fins a rotonda de la sortida de l’autopista, cal que seguim la carretera uns metres. Estratègicament situats una patrulla dels Mossos va fent aturar cotxes i per fer alguna comprovació, just al començar la segona rotonda deixem la carretera i enfilem un per un petit  sender que entra un bosquet que ens porta a retrobar el camí que l’autopista va tallar en el seu moment , és el mateix de Rocacrespa. Passem pel costat d’una urbanització, el camí s’endinsa entre vinyes i també té una filera de xiprers que li dona una profunditat especial. Al fons ja veiem la masia del Salze , abans però ens aturem en  una vinya on creiem que hi ha els ceps més grans, monumentals del territori. Fan goig, us tronc robust i be recargolat i que dona un perímetre i grandària extraordinari. Tant és així que fem una foto. El Bienve al costat d’un cep. El cep el supera en alçada.

Arribem al Salze. En el llibre  Els noms de lloc del terme de Cubelles Xavier Miret i Mestre és diu :  Salze, el: Masia situada a tocar de la carretera de Vilanova a l’Arboç i de la riera. Ja en el s. XVI trobem esmentat el camí que de Vilanova va al «Molí del Sàlzer». (Ms. 1593). En 1650 aquest molí era posseït per una branca de la família Rovirosa (Avinyó 1973 p. 93). Aquest topònim deu indicar la presència en aquell indret, de forma exepcional a la comarca, d’un arbre d’aquesta espècie”.

Ens aturem una mica a reposar forces. La calor començar a “apretar” . Des del Salze fem de nou el retorn fins a la carretera desfent el camí pel que hem vingut. Passada la rotonda – Els Mossos segueixen aturant cotxes- i seguim un camí paral·lel a l’autopista. Un cop a l’alçada de l’àrea de Servei de Cubelles girem a l’esquerra fins trobar el camí que enllaça de nou amb el Camí de Rocacrespa passat per darrera del turó del “Juí del moro”. Indret emblemàtic d’aquest territori. Un petit puig a cavall entre Vilanova i Cubelles que té una llegenda important recollida en el llibre Set Contalles del Temps Vell de Teodor Creus i Coromines a l’any 1893, després ah estat recollida i actualitzada  també en  el llibre Rondalles i Llegendes catalanes o així mateix en el volum Llegendes del Penedès i les valls del Garraf  ambdós   del Bienve Moya.

La llegenda recull els desgraciats amors de la esclava cristiana Riquilda amb el també presoner Estruc, esclaus ambdós del valí Al Calaf , que veient que pot perdre el seu palau decideix penjar els dos amant perquè l’havien traït i perquè es recordés sempre el seu mortífer judici.

El lloc ara és conegut com Juí del Moro,en record d’aquell fet.

Així ho diu Creus I Coromines:

 

Es de llavoras que porta

Lo lloch aquell , en que hem vist

Cometre tal felonia

La venjatiu sarrahí.

Lo nom de Lo Juhí del moro(7)

Al enfront allí existint

Encare avuy, sobre runas,

Que restan del temps antich,

Voltat de pins y d’alzines

Y molt prop delss is camins,

Un Más, que per nomenarlo

del Palau tothom ne diu (8)

 En les mateixes notes de la llegenda l’autor ens diu:

(7) “Lo Juhí del moro es un puig o toró siutat entremij de las vila de Vilanova y Cubellas,a  Ponent de ls primera y al Nort de la segona y lo Mas Palau de que més avant se parla, ocupa igual posició respecte de ditas poblacions, però més cap a Vilanova que lo Juhí; conduhint á un y altre unas vias que bifurcan en un punt d’allí  prop que s’anomenen sis camins per ser en aquest nombre los que, venint de diferent direccions s’hi encrehuan

(8) “Encare que avuy se diu més comunament “Mas den Palu” que “Mas del palau”  es de suposar que al primera denminació será una corrupció que ab lo decurs del temps s’ahurá fet de la darrera, que es al que correspon á la tradició del , allí tan proper turó, nomenat encare Juhí lo Moro. Y fa més fundada encare aquesta presumpció , lo haver lo autor sentit anomenarlo sensillament Mas palau, a persones de molta edat,y trovarse axís escrit en lo gran mapa que va alsar lo Estat major francés  en al guerra dita d ela Independència, mapa que per sa gran precisió y detalls, serví fins fa poch anys, pera tarsae nosres enginyers las carreteras d’aquesta provincia”

Retornarem al camí de Roca crespa i noves vistes sobre el Mas Palau i arribada de nou als sis camins on tenim el cotxe.

Quan acabem el sol pica de veritat!

S’imposa començar les sortides a la tarda.

 

 

Fogueres.

Juny 24, 2017

Quan aquestes ratlles apareguin faltaran poques hores perquè el territori s’encengui. Sant Joan ho crema tot, el solstici veu l’esclat del sol.  D’aquí unes hores si podéssim veure el país, ( els països catalans) des d’una  certa alçada ( des d’un avio, o un drone de màxima visió)  veuríem una cadena gairebé ininterrompuda de focs que es van encenen. Les foguerers s’encenen arreu , des de llevant fins ponent i des del nord fins el sud. Si, amb més modèstia, puges  dalt de la Talaia també veurem com a la ciutat van sorgint resplendors , les fogueres que encara cremen. Se n’ han perdut  moltes però la tradició segueix i encara sobreviuen i resisteixen algunes foguerers de Sant Joan .  Així des de Salses a Guardamar i des de Fraga fins a Maó la festa esclata amb tot el seu flamíger i sorollós apogeu. El foc provinent de  la Flama del Canigó encén moltes fogueres però també s’encenen d’altres maneres molt més   modestes i casolanes : paper de diari, ben arrugat , raig de benzina o alcohol casolà  i cerilles i au!, foguera encesa. Totes , totes ,això sí  enceses amb la il·lusió i amb el necessari traspàs de la tradició que passa de generació en generació adaptant-se i modificant-se en cada moment al seu temps. I  s’encenen amb la convicció de  veure ,si d’una vegada per totes, el foc crema totes les malastrugances i dissorts personals i col·lectives  que avui ens envaeixen i ens generen mals de cap. El ritual de la festa un cop  més maldarà perquè  que la vida triomfi sobre al mort , perquè la transgressió temporal  ens ajudi a afirmar la nostra vitalitat ja sigui personal o col·lectiva.

La festa del Solstici és una festa àmpliament compartida per nombroses cultures, una festa  arrelada al nostre imaginari.

Ja sabem que tot canvia i anem adaptant en cada moment la tradició a l’actualitat i intentem superar amb gràcia les influencies que venen d’altres indrets, seguim tirant coets ara potser ja no tenim ni aquells trons marrons i lligats amb cordill , ni aquells  cigronets ( pels més petits i petites) ni borratxos , ni martiniques ni pedres fogueres però seguim tirant coets amb noms més internacionals  ara tirem de  “tropics”, “winder tronador”, “voyager”,  “patriot, xiulador” “Boomax” i el més proper “Traca Che”, noms, la majoria d’ells,  de reminiscència espaial i galàxies guerreres vingudes de les cultures anglosaxones, les dominats. Però seguim impertèrrits fen esclatar la pirotècnia  , es tracta de fer soroll de muntar el màxim terrabastall possible per espantar els mal esperits i fer possible que tot plegat canviï.

Hi ha qui afirma que les tradicions que perviuran són aquelles que tenen algun component gastronòmic. Doncs bé Sant Joan, la festa del solstici ve acompanyada d’unes coques que són l’alegria per la vista  i pel gust, naturalment. Un bon tall de coca i una copa de cava ben fred venen de gust i entren magníficament, l’endemà ja pensarem amb els quilets de mes que tenim… Avui no. És festa. Fem festa.

I també aquesta nit , la més curta de l’any ,que canta Jaume Sisa, és nit que segueix essent sent encara avui  d’iniciació de molts i moltes joves que surten per primera vegada de nit a menjar-se el món. Els pares i les mares ho viuen amb una certa i lògica recança però la cara d’eufòria  i el brillantors dels ulls dels joves fa que s’oblidin els temors. Desprès la nit tindrà la seva deriva positiva o com a mal menor amb ressaca posterior. La nit de Sant Joan segur que és una d’aquelles nits de les que es guarden molts records, vivències i sensacions i es guarden molt i molt  endins. Cadascú té el seu record, i es rememora   amb alegria, o amb un cert dolor, o amb nostàlgia. o amb indiferència pel pas del temps. Però vaja posaríem les mans al foc ( mai ben dit per d’aquesta nit) que el fet que,  tots i totes guardem el record d’algun fet transcendent en la nit més curta i ,segurament, la més màgica i ritual de l’any,  és general.

Ha començat el solstici d’estiu, (i quin estiu! Ha començat fort) bon estiu a tothom!

 

Publicat al Diari de Vilanova el 23 de juny del 2017

 

Sant Joan, poemes ,coets, fogueres,  coca i cava.

Juny 22, 2017

Aquesta nit celebrem la festa del solstici.

Els Països Catalans commemora la seva festa Sant Joan.

Revetlles, gresca, rauxa, rituals màgics

Tirar una fusta  a la foguera, saltar per damunt les brases, banyar-se amb el primer raig del sol, penjar la flor de Sant Joan…

Balls, música, color,

Coets, coca i cava.

Alegria, companyia, nostàlgia

I poemes,

Aquí van:

 

Perquè és nit de Sant Joan

Perquè és nit de Sant Joan

hem encès una foguera.

La gent hi dansa a l’entorn,

se sent olor de ginesta

hi ha l’eco d’una cançó

que s’allarga a la verneda.

La flama, sonora, riu

talment un doll d’aigua fresca,

tan alta que no l’apaguen

amb els seus plors les estrelles.

És la nit de Sant Joan,

amiga, és la nit encesa

de corrandes i desig;

mira com la flama espessa

va prenent el fustot vell

i la fullaraca seca.

Dessobre el cant del cucut

i el respir de la verneda

i el tou relliscar del riu,

la teva veu i la meva.

Tomàs Garcés

 

Desenllaç

 S’allargassen les hores de la tarda

i ara arriba el riu cap a la plana.

El caminar es fa lent: la nit és a punt

com una mort acceptada.

El Fluvià ha fet el seu trajecte i no recorda

ni cascades ni afraus ni la campana d’aigua

caient sobre els còdols com en un dia de festa.

La pollancreda ha suspès el seu clam.

Hi ha fang i llot al fons enterbolit.

Ha arribat el temps de meditar, de fer balanç

de tot el que has viscut, del lloc feliç

i de la dissort que et malmenava i t’atuïa.

Ja no et queda res més que aquest tendal de silenci,

les canyes vora el riu que l’oreig fa moure.

Les dunes tenen un moviment d’onada

i s’encavalquen amb una gran parsimònia.

L’amor és la recança de jorns assolellats

i de nits de tumult i de batec dels cossos.

Hi havia plors en el tombant de les tardors que queien

però els hiverns tenien una tendresa de llar.

Per sant Joan els focs s’encenien a la serra.

Sant Pere Pescador ja t’ha deixat per sempre.

Tot s’ha acabat en aquesta tarda quieta

i només et toca l’última escomesa.

Prepara’t a morir i tanca’t a la crida

de tot allò que ja no pot tornar.

Són bons els núvols que lentament s’avancen.

Fes un respir petit i apropa’t al llindar.

“avui seràs amb Mi al Paradís”.

Joan Teixidor

 

‘Amb perdó del Sant…’

Aquesta nit de Sant Joan
-amb perdó del Sant-,
pot molt ben ésser això:
enfarfec de sucre i coques,
el solemne en un racó,
quatre gotes de vi ranci,
i d’amagat, vals de boques,
perquè el que és jove no es cansi.
Quan s’apagui Sant Joan
-amb perdó del Sant-,
vés comprovant el que dic:
quatre escorrims de vi vell,
quatre de pa de pessic
i, sota de tot, tartrà
de més d’un mústic clavell
que no ha pensat el que fa.
I, petjant el món vermell,
aquella vetllada tensa
de qui es sent cansat i vell
i, sense esperança, pensa
que tanta nit no és per a ell:
ni la nit de Sant Joan
ni altres, moltes, que en vindran…
Amb perdó del Sant…!

Josep Punsola

 

Estafats per totes bandes.

Juny 22, 2017

Des d’aquella frase maleïda del President Zapatero quan afirmava que els sistema bancari espanyol era el més sòlid d’Europa fins el 9 de juny del 2012 en que l’estat demanava a Europa l’autorització pel rescat del sector finançar l’estat ha  aportat bona part de  la quantitat tota que puja 76 410 M€ ( de moment) a sanejar el sector financer.

Una xifra que fa por.

Una xifra que surt dels diners de l’estat que són en definitiva els que aportem tots plegats i que lògicament surten també d’altres partides dels pressupostos.

Una xifra que sorprèn per la seva magnitud i per la seva facilitat en fondre’s i desaparèixer.

La banca espanyola estava pràcticament en fallida , no podia retornar ni assumir les pèrdues  i per tant la pèrdua dels valors del seus actius immobiliaris.

L’actuació del govern espanyols , govern del PP en aquell moment va ser acudir en rescat dels bancs amb la intenció de que els usuaris tampoc perdessin els seus estalvis.

Això va ser comentat en múltiples ocasions  i explicat reiteradament en base a unes paraules del President del Govern en que afirmava que el rescat dels sector financer : “ No suposarà cap cost per als contribuents espanyols”.

 

Ara però sembla que això no serà ben bé així. . l’estat va aportar en xifres rodones més de 56.000 M€, dels que fins avui n’ha recuperat uns 3.500 i creu que en podrà cobrar fins a 12.000. I la resta?

Doncs la resta  40.000M€ s’ha fos.

No hi són ni hi seran.

Queda la pírrica esperança de que amb la venda  – si és que al final es ven- Bankia se’n podessin recuperar alguns altres, però vaja xocolata el lloro….

El Banc d’Espanya  l’organisme que havia de vetllar per la situació dels bancs i la seva viabilitat  s’espolsa qualsevol responsabilitat  i considera que va actuar bé i eleva les responsabilitats al sistema europeu.

En definitiva que ningú sembla que tingui cap responsabilitat.

La vella tàctica de llençar la merda enlaire i que taqui a tothom

Però sembla que l’informe del Banc d’Espanya considera que es va actuar correctament però no diu res de la fraudulenta sortida a borsa de Bankia o la situació més recent del Banc Popular venut per un 1€, deixant , això sí, penjats ala petits accionistes amb el cul a l’aire….

En fi que “l’organisme regulador” no ha servit per res ha actuat amb una certa frivolitat i a més a servit per enganyar al personal, quan el govern anunciava que els diners que aportaven als bancs eren crèdits que serien retornat.

Vet aquí que al majoria hem pagat dels diners públics les errades monumentals d els directius bancaris, el seus sous multimilionaris i els seus plans de pensions que fan enrojolar a qualsevol amb uns mínims d’honestedat.

Però fins aquí podríem fins i tot suportar-ho, però que a més aquets bancs s’hagin acarnissats sobre  aquells que no podien retornar , per més voluntat que tinguessin, la hipoteca és el que fa pensar que aquest país, o una part d’ell no funciona bé.

 

Els bancs salvats amb els diners de tothom han volgut a sobre revenjar-se sobre els seus clients, aquells a qui posava els coses fàcils, a aquells que els oferia de tot i més amb condicions fàcils i que els garantia que si venen maldades ja en parlarien.

 

Segurament tothom té la seva part de responsabilitat però és evident que de la menar com s’ha actuat assenyala  clarament a la conxorxa enter els banquers, els governs i el mateix Banc d’Espanya que hauria de vetllar la netedat de la gestió.

Hem salvat la banca ( i diem hem, perquè part dels diners que s’hi han aportat és també nostre) ara potser també hauríem de tenir la possibilitat de controlar el que es fa com es fa i com es controla efectivament la seva gestió.

Perquè els guanys que han tingut en aquets temps no els hem rebut ( almenys al part que ens correspon pel diners públics invertit)

I evidentment fins que no hagin tornat fins el darrer cèntim que se’ls prohibeixi la seva actuació brutal contra aquells que més han hagut de pagar la crisi , crisi que els mateixos bancs han generat en molta part.

Però vaja molt ens temem que els directius  seguiran cobrant sous astronòmics , vivint en el seu luxe asiàtic i rebent unes pensions que descaradament son discriminatòries…