Archive for Juliol de 2017

El contes del Penedès o l’erudició festiva d’en Bienve Moya

Juliol 31, 2017

Aquest vespre a les 7 de la tarda dia a la Sala es presenta el nou llibre de Bienve Moya. Olèrdulae El contes del Penedès ( de la mar a terra endins)

Llibre carregat de genis, esperits, herois, fades, dones d’aigua, monstres. bubotes. I molts més d’altres personatge so d’altres indrets.

48 contes, patrimoni del Penedès, ampliat
De les llegendes en diu l’autor :

 A tots les cultures humanes, cada cert temps ─cada dues o tres generacions─ algú té cura de traslladar a la contemporaneïtat, tots aquells relats, records i coneixements culturals, que s’aixopluguen sota la generosa denominació de costumari. Així ho fan, i ho han fet, totes les grans cultures que han existit, amb la oportuna intenció que els seus coetanis puguin comprendre-ho millor i poder seguir conservant-los com a propis i tradicionals; traslladant-los a una oralitat coincident, sense que això hagi de significar haver de transportar-los a un ambient matusserament present; traslladant-los a una sensibilitat coetània, tenint cura de no modificar barroerament les raons històriques, humanístiques, o ideològiques subjacents en el relat original. Bé, això és el què jo he intentat en aquest treball, portar les velles màximes aforístiques, proverbials, llegendistiques i rondallístiques del Penedès; relats i contes en definitiva, a la sensibilitat del nostre present. Espero haver-me’n sortit.

 El llibre té un pròleg molt interessant d’Albert Tubau :

 Fa una colla d’anys que el Bienve Moya ─folklorista, activista cultural, Premi Nacional de Cultura Popular─ practica l’escriptura i la literatura en  diverses disciplines. Ha fet incursions en diferents gèneres, però hi ha uns àmbits on el seu mestratge i autoritat son inqüestionables i reconeguts arreu del país. Les tradicions i festes populars, les llegendes, contes i rondalles,  han estat elements d’atenció  preferent.

Els contes i les llegendes permeten establir un vincle, a vegades més fi, a vegades més gruixut, entre la realitat històrica i el món imaginari. Les terres penedesenques disposen d’un valuós relat llegendari que estudiosos com el Bienve han cuidat de cercar i recollir adequadament, seguint  la tasca que en altres èpoques havien fet personatges de la talla de Víctor Balaguer, Teodor Creus i Corominas i altres prohoms.

Els contes i les llegendes resideixen en el més profund de la tradició i la saviesa popular i, per això, tot sovint ofereixen versions diverses que cal saber contextualitzar i situar en el temps.  

Les llegendes com a narració, sovint oral, s’escampen pel territori des de temps immemorials. La dosi de realitat  i imaginació s’hi combinen de manera desigual. Les unes són més elaborades, altres més espontànies, les unes tenen una lectura religiosa, altres tenen origen profà,  unes més tràgiques, altres més còmiques.  Sempre, però, hi ha una base  històrica que les sustenta. Fonaments més o menys sòlids que ajuden a perpetuar-les al llarg dels temps. La llegenda és una fórmula de com la tradició popular transforma fets pretèrits  i basteix una particular drecera amb el  passat. 

El Bienve Moya ens presenta ara un nou volum amb el suggestiu i, alhora, il·lustratiu títol Olèrdola. Els contes del Penedès. A diferència de textos i treballs precedents, no l’hem de veure únicament com un recull exitós de llegendes esparses. 

El llibre té una columna vertebral molt consistent que sistematitza en àmbits temàtics.  Però, al meu entendre,  hi ha un factor encara més determinant. Amb aquesta antologia el Bienve ha sabut cosir un relat llegendari complet i robust  de les comarques penedesenques.

Un fil conductor que permet compartir històries i vivències d’arreu del territori,  que aconsegueix teixir un relat comú, i que ve a ser un veritable punt de trobada de la nostra tradició rondallística.

I fer-ho, no era fàcil. Vull dir, fer-ho bé. Per això, i com he deixat anar més amunt, cal  conèixer amb precisió la història i les tradicions.

Cal, en definitiva, conèixer i saber llegir el territori, i entendre’l en el seu conjunt.

Aquestes llegendes destil·len episodis notables o quotidians de la nostra història condicionades per la manera de ser i de fer, però també subordinades a l’impacte de l’entorn i del  paisatge, dels perfums de les  brises del raïm o les fragàncies de la mar salada.

Els contes i llegendes que ens presenta l’autor  se situen entre el  marge dret del Llobregat  i el marge esquerra del Gaià. Penedès històric, Penedès autèntic.

Un prefaci ben perfilat ens acosta als temps pretèrits d’aquest territori. De quan anava agafant forma i identitat i de quan aquesta terra de ningú ho era de tots.

Terram Penitensis,  terra de frontera sembrada de castells roquers. De menestrals i pagesos que llauraven camps i lliuraven batalles, i d’un singular i rebel Mir Geribert, autoproclamat príncep d’Olèrdola, dit de passada, príncep del Penedès.

El llibre que teniu a les mans presenta episodis màgics i vibrants. N’és un bon exemple l’encertada conjugació de les remotes Torredela (Vilafranca del Penedès), Aqualata (Igualada), Ça Llacuna (Vilanova i la Geltrú) i Teuleria (El Vendrell).

No és per casualitat, doncs, que l’autor ─perfecte coneixedor dels racons i pensaments d’aquesta geografia─ aporti un generós i precís desplegament de la toponímia penedesenca.

Fent camí per aquest recull temàtic de contes i llegendes hi desfilen tota mena de   protagonistes, arguments i elements propis d’aquestes mena de narracions: bruixes, fades, tresors, bandolers, monstres, miracles, encanteris …

Al Bienve li ha calgut triar i depurar, perquè tot relat llegendari presenta versions i interpretacions que han superat la llarga onada dels temps i els inevitables transplantaments entre zones geogràfiques.

Contes i llegendes que viatgen pel Montmell, Olesa, Cantallops, Cunit, Calafell, l’Arboç, Sant Joan de Mediona, Salomó, el Pla del Penedès, Vilafranca del Penedès, Altafulla,  Sitges,  Vilanova i la Geltrú i altres indrets. 

Llegendes que arrosseguen els caràcters i temperaments propis de cada  territori i que ens dibuixen el terrer de pas entre el pont del Diable i l’Arc de Berà.

Tots aquells que ens embarranquem en voler conèixer i entendre una mica més i millor el Penedès, celebrem la publicació d’aquest text. Alhora, ens felicitem perquè obres com aquesta aconsegueixen de  preservar de manera ordenada i sistemàtica la nostra tradició llegendària i contribueixen  a enfortir els vincles de unitat d’aquest territori.

Agrair a l’autor la feina per bastir un text de capçalera que fa més resistent la unitat territorial penedesenca.

I, finalment, permeteu-me que ressalti i li reconegui a l’autor una altra particularitat que no vull passar per alt. Més enllà de l’esforç de recerca i de la qualitat i valor dels continguts, em resulta molt atractiva l’estètica del relat. Una prosa de bon llegir que festeja la lírica  i  n’accentua el resultat final.  

Gaudiu, doncs, d’aquestes històries delicioses que cavalquen de segles enllà transitant pels camins de la història i la imaginació. Camins que, al Penedès, s’entrecreuen tot sovint.

 

Noms propis (XXX)

Juliol 30, 2017

Joaquim Gay de Montellà. Altre cop portem al president del Foment del Treball. Aquets cop perquè sembla que s’ha excedit verbalment en referència l projecte de procés va assegurar  “ que el projecte de llei del referèndum que pretén aprovar el Govern suposaria de fet un cop d’estat jurídic contrari al dret intern i internacional, perquè imposa una declaració unilateral d’independència exprés amb una simple majoria de vots”.

Aquestes paraules es fonamenten degut a que  la comissió jurídica de la patronal en un comunicat aquest dijous, on també afirma que el text “se situa completament al marge i en contra del marc constitucional, de la doctrina del Tribunal Constitucional i dels principis de democràcia i de l’Estat de Dret”.

I encara el president de la patronal ha donat consells i ha manifestat que donar llum verda a un referèndum unilateral és “un exercici d’enorme irresponsabilitat política de conseqüències impredictibles. “Les reivindicacions sobiranistes només es poden exercir dins del respecte de la Constitució i de la llei”, i ha afegit que el projecte de llei del referèndum “no està legitimat ni pel dret internacional ni per el mandat democràtic de les eleccions al Parlament del 27 de setembre de 2015”.

Foment del Treball això sí , defensa que “la legítima reivindicació catalana del reconeixement de la seva singularitat dins de l’Estat espanyol ha de trobar la seva solució per la via de la negociació i dins del respecte dels principis de democràcia i legalitat”. “Una negociació a la qual s’ha d’acudir amb ofertes i voluntat de renúncies per les dues parts”.

Està bé escoltar a la patronal catalana però estaria bé que amb els seus nivells d’influència i relació amb el món empresarial espanyols fes que Rajoy mogués fitxa i com a mínim fes una proposta que  vulgues sortir de l’atzucac i que anés mes enllà de l’actuació de la guàrdiacivil i dels tribunals.

Sí, estaria bé.

Eduardo Madina. El diputat socialista, que en el seu moment  es va enfrontar a Pedro Sánchez en les primeres eleccions primàries del PSOE, ha anunciat aquest divendres que deixarà el seu escó com a diputat al Congrés a partir de setembre.

Era coneguda la seva discrepància amb Pedro Sánchez, després de l’enfrontament a les primàries,. Madina va ser col·locat en un número de difícil sortida a les llistes electorals per Madrid.

No deuria agradar massa això al polític basc ja que en les segones primàries per l’elecció del  secretari del PSOE es va arrenglerar clarament amb Susana Díaz i també va ser escollit per la Gestora com responsable de la ponència política pel Congrés del PSOE. La nova victòria de Sánchez el deuria deixar descol·locat i a més Sánchez va esmenar amb profunditat la ponència política.

Ara renuncia al seu escó , deixa el PSOE i s’allunya de la política tot i que diu que seguirà les principis del socialisme i així ho manifestava en la nota on anunciava la seva renúncia: “Sus valores y sus principios seguirán siendo los míos”. Todo es agradecimiento. “Representar a una parte de nuestra sociedad a través de las razones de la socialdemocracia, ha sido el mayor honor que me ha concedido el PSOE y todos aquellos ciudadanos y ciudadanas que confiaron en él”. 

Madina testimonia el seu agraïment als seus companys : “Trabajar al lado de mis compañeros y compañeras del Grupo Socialista, a lo largo de todo este tiempo, me ha dejado suficientes muestras de calidad humana, talento y capacidad como para saber que he tenido el enorme privilegio de formar parte de un grupo absolutamente excepcional. A todos ellos, muchísimas gracias por tanto”.

Madina va ser dirigent de les Joventuts socialistes va ser víctima d’un atemptat per part d’ETA.

Va atenir molt bona sintonia amb Rodríguez Zapatero que el va designar com a Coordinador dels Grup Parlamentari.

Una esperança blanca que mai s’ha concreta. Sempre una promesa.

És evident que la seva marxa convulsions una part del socialisme que creia que ell podria representar una nova imatge del PSOE.

Serà substituït per José Enrique Serrano un vetarà del socialisme i de l’equip de negociació del PSOE amb Podemos.

Casualitat?

 

Artur Mas L’expresident de la Generalitat, Artur Mas ha reaparegut després d’unes setmanes de silenci coincidint amb tot el terrabastall de la investigació  l’entorn de qui havia estat el seu home de confiança Germà Gordó. Ha reaparegut a casa . durant la inauguració de l’Escola d’Estiu de la JNC, on ha afirmat que el sobiranisme “vol fer les coses seriosament i no de qualsevol manera”.

Aquesta afirmació que després va ser seguida de comentaris a l’entorn de com de bé feien la contractació pública en la seva època en que va governar davant del que feia el tripartit .Coincideix, aquesta afirmació,  amb dues notícies no pas massa positives per Mas, la primera la sentència del cas Adigsa, aquell que va denunciar Pasqual Maragall, el famós tres per cent que ha generat una llarga corrua d’investigacions finalment hi ha hagut condemnes per finançament il·lícit i altres  a empresaris per pagar les corresponents comissions. La segona notícia és la investigació que el jutge de Vendrell està fent de molta adjudicació que es va fer a l’època en que Mas presidia el govern.

En fi la coincidència de declaracions  i fets ja dóna una mostra de com van anar els coses.

Això sí segons el president del PDECAT ha denunciat que “pretenen destruir segons quins símbols del món del sobiranisme perquè creuen que així poden carregar-se el procés independentista”.

I què més….

 

Joaquim Nin, un dels investigat pels actes preparatius del referèndum . Nin és un dels alts càrrecs que han estat cridats a declarar a la caserna de la Guardia civil. I a més dels alts càrrecs també han citat a Joan Ignasi Elena, que va exercir de coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum.

En les últimes setmanes, la Guàrdia Civil ha citat a treballadors i funcionaris de la Generalitat dins de la investigació oberta sobre els preparatius d’un eventual referèndum sobre la independència de Catalunya, que porta el Jutjat d’Instrucció 13.

El 24 de març, la Fiscalia Superior de Catalunya va anunciar que obria diligències d’investigació per si la Generalitat estava preparant el seu anunciat referèndum d’independència, basant-se en notícies i a l’anunci publicat a la premsa d’aquesta campanya sobre el registre de catalans a l’estranger .

Diligències davant de possibles delictes de prevaricació, desobediència i malversació de cabals públics. El ministeri fiscal va enviar diligències al jutjat d’instrucció 13 de Barcelona en veure irregularitats en les dades fiscals dels catalans.

Entrades i sortides de la caserna.

Imatge que per una banda segurament porten atemorir  o fer respecte  a la ciutadania que veu que l’estat  – o potser la justícia?- actua amb rapidesa i sense cap mena de subterfugi…

Tot estaria molt bé si realment hi hagués claredat en qui ordena aquestes declaracions i com es passa de testimoni a investigat .

Sembla que una i altres neguen l’autoria, la Guardia civil diu que actua amb nom del jutge i aquets es treu les puces de sobre i diu que la iniciativa és policial.

En definitiva una mena d’embolic jurídic que acaba sorprenen a la gent normal, del carrer que no entén ni d ‘interpretacions de la llei ni de recargolades intencions.

I la trona. L’omnipresent Turull ja ens ensenya els papers de la denuncia que ha fet contar al Guardia civil i el jutge.

Embolica que fa fort. El sainet segueix.

 

 

De lectures

Juliol 30, 2017

Un dinar un dia qualsevol.

Ferran Torrent

Col·lecció Clàssica, 1039

Editorial Columna.

Barcelona ,febrer 2015

Una de les virtuts més interessants de la literatura de Ferran Torrent ha estat la capacitat per crear un món a l’entorn del País Valencià i el que ha anat succeint en els darrers trenta anys . Des de les trames de corrupció fins els esdeveniments socials o la relació de els classes populars entre elles i l’entorn , han estat motius en la narrativa d e Torrent amb un resultat excel·lent i amb una capacitat de crear històries i de barrejar la ficció i la realitat de manera notable.  En algun  moment, fins i tot, pot acabar passant que  el que sembla ficció no és res més que una realitat tamisada pel novel·lista. Tot plegat ha aconseguit que temes que difícilment tindrien un seguiment massa seguit per part dels mitjans per les possibles interseccions entre els poders han quedat magníficament novel·lades en els llibres de Torrent. I en aquesta queda encara més palesat per com acaba el mateix llibre.

Ferrant Torrent és nascut a Sedaví i està considerat un dels escriptors més prolífic i popular de la literatura catalana contemporània . Va començar e estudiar Dret però en deixar-ho es va dedicar  a diverses i variades feines  fins  a dedicar-se plenament a  la literatura.  Torrent va fer una aposta arriscada per escriure en valencià i això també, malgrat el perill que podia representar, ha estat un dels seus valors i aportacions com a  escriptor, la normalització del valencià coma instrument literari . La majoria de les seves novel·les tenen els trets de novel·la negra però ambientades al País Valencià i amb personatges peculiars la majoria de les vegades. Periodistes , policies, gent de carrer, empresaris, boxejadors, prostitutes, tots amb un punt d’extravagància  conformen un corpus literari que sorprèn per la seva qualitat i per la desbordant imaginació de l’autor però que està molt arrelat amb els peus a terra i cada llibre reflecteix i denuncia algunes de les situacions conflictives  – o hipotèticament conflictiva que es produeix al País Valencià.

Torrent també col·labora habitualment en mitjans de comunicació com El Temps o RAC-1 i TV-3, i ha fet alguns programes dedicats a aspectes culturals dels territoris de parla catalana.

Ha obtingut els guardons més importants de la literatura del País, entre altres  el Premi Sant Jordi el 1994, i el de la Critica Serra d’Or,2003 i finalista del Planeta, el 2004.  És l’autor de mítiques novel·les de la sèrie de novel·la negra protagonitzada pel periodista i exboxejador Hèctor Barrera i el detectiu Butxana. No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants, Butxana (1985), Un negre amb un saxo (1989).

La novel·la ja ‘Un dinar un dia qualsevol’ ens situa un cop més ala ambients valencians, empresaris corruptes, trames diverses, personatges que viuen en al línia entre la llei i la vida, proxenetes, i la tertúlia amical gastronòmica del  protagonista el periodista  Marc Sendra.

Marc Sendra es troba en un moment delicat de la seva vida, ha deixat el diari on treballava i s’ha convertit en un freelance que col·labora amb reportatges d’actualitat i viu de la indemnització que va rebre en marxar del diari  , amb la seva companya Magda, metgessa però que treball de dependenta en uns grans magatzems comparteixen neguits i esperances.

Sendra es troba amb la possibilitat de destapar la trama que hi ha al voltant de la venda dels terrenys de l’antic estadi del València, Mestalla , però en mig de la recollida d’informació prèvia un dels seus contactes li passa una altre possible notícia la troballa d’un jove marroquí mort en un abocador, aquesta informació no és altruista sinó que forma part de la batalla entre clans corruptes. Seguint aquesta pista es troba amb un altre possible cas de corrupció , el treball que es fa en els abocadors. Marc Sendra recórrer per trobar informació a diversos personatges des del capellà que manté una obra benèfica fins al personatges com el Llargo, personatge que domina els baixos fons autòctons de València i s’enfronta al poder mafiós.

Les trames es relliguen i van donar lloc a situacions esperpèntiques i algunes carregades d’un realisme brutal.

Marc Sendra lliga a tots els personatges, des del seus companys periodistes, fins les seves coneixences entre el món dels negocis i de la petites màfies locals fins els seus moviments entre els centres on  es detecta  el poder i les lluites entre els mateixos poders per treure els màxims beneficis del negocis i de les concessions de les administracions.

I realment tot aquest conjunt de personatges secundaris tenen una importància cabdal en el desenvolupament de la trama i la resolució dels conflicte plantejats.

Genials les trobades del amics del Periodista Sendra a l’alqueria de  Robert Baixauli. Amb escenificació gairebé teatral on es van dient els veritats i donant una perspectiva més àmplia als fets que es van narrant a la novel·la.

El compromís formal en el darrer dinar que se’ns explica  entre l’escriptor Ferran Torres i el periodista Marc Sendra és la clau del perquè del llibre.

La novel·la combina personatges reals com Paco Roig propietari que fou del València es combina  amb altres personatges que poden tenir els seus corresponents alters-egos a la realitat calidoscòpica del País. Valencià.

En el millor estil de Torrent ‘Un dinar un dia qualsevol’ és un llibre molt agradable de llegir, malgrat el tuf de corrupció que desprèn,  i sobretot fer-ho des de la perspectiva de que els personatges decents acaben tenint un gran protagonisme en  desemmascarar  la corrupció estesa la País Valencià.

Un Torrent de la millor factoria.

 

 

D’altres fonts (XXX)

Juliol 28, 2017

Algunes consideracions sobre el procés referendista posant algunes qüestions de mètode i de forma però també del fons de la voluntat política. L’article signat per la Montserrat Tura és força interès perquè respon a un seguit de dubtes que moltes persones tenen davant la celebració del referèndum.

Montserrat Tura i Camafreita    ha estat consellera de justícia de la Generalitat de Catalunya  (2006-2010),  consellera d’Interior (2003-2006), alcaldessa de Mollet del Vallès (1987-2003)[  i escollida diputada al Parlament de Catalunya  durant cinc legislatures pel PSC. Actualment milita la Moviment d’Esquerres Socialistes MES. Col·labora en diverses publicacions i en altres mitjans de comunicació.

 

Autoreferentisme. Montserrat Tura. Nació digital. 24-07

 «Cal seguir diferenciant el que és la mobilització popular del que fan els responsables governamentals perquè alguns líders polítics potser viuen el dia 1 d’octubre com la seva darrera oportunitat, però no ho és mai per un poble ni per les seves institucions»

Polònia i Hongria tenen governs escollits democràticament que han decidit trencar les bases sobre les que se sustenten els estats de dret. Aquesta setmana la Unió Europea ha avisat al govern del partit ultraconservador polonès amb un nom tan bonic com fals “Llei i Justícia” que pot suspendre el seu vot en l’Europa dels 28 per la greu vulneració de la separació de poders que representen les reformes del sistema judicial, aniquilant-ne la seva neutralitat, aprovades en el seu parlament tot i la forta oposició popular i la vulneració de la tradició constitucionalista de les democràcies consolidades. El més interessant del debat, al meu parer, va ser el discurs del Defensor del Poble, Adam Bodnar en una de les més extraordinàries defenses del que vol dir democràcia avui i la història que la sustenta, doncs guanyar les eleccions no dona carta blanca per fer tot el que es vulgui, recordant-lis que la separació de poders es va incorporar a l’Europa postrevolucionaria perquè els polítics, els que ocupen càrrecs públics han d’estar sotmesos a un determinat control per evitar el que avui esta passant en la setena potencia del vell continent.

Els governs reaccionaris i xenòfobs d’Hongria i Polòniamereixeran la nostra atenció en molts altres moments perquè qüestionen l’extensió dels valors de la vella Europa als anomenats països de l’est i semblen enyorar la mà llarga de Rússia. No vull fer paral·lelismes de cap mena excepte subratllar la defensa de la definició que la democràcia és la doctrina política que defensa la intervenció del poble en el govern, en les seves decisions i en l’elecció dels responsables de dirigir els afers públics, però que requereix una escrupolosa separació de poders i, sobretot, una justícia neutral que va fer Bodnar.

Des de les formulacions teòriques de Locke i la promulgació de Bill of Rights (1689) la democràcia es considera un estat derivat d’una convenció entre homes lliures (llenguatge de l’època).  Una convenció on els procediments que s’estableixen seran la formula més o menys revolucionaria de participació del poble en les decisions col·lectives. El clam de la importància dels procediments ve de lluny. Els procediments no son burocràcia, son els que defineixen la naturalesa de l’organització social que volem construir, els que poden definir democràcies i dictadures.

Els no prou recordats Montesquieu i Rousseau aportaren la important, la imprescindible doctrina de la separació de poders. El poder és popular, els seus representants han de deixar escrit amb rigor legislatiu les normes que complirà la societat organitzada, l’honestedat del poder executiu és imprescindible, però res d’això és pot garantir sense la neutralitat judicial. Poques paraules, grans projectes.

És en la constitució francesa de 1791, amb la declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà (llenguatge d’aleshores) on pren força l’associació de la idea de democràcia vinculada a la del respecte a la norma escrita, coneguda i difosa; l’atorgament dels mateixos drets i l’exigència de les mateixes obligacions quan s’apliquen al nostre millor amic i al nostre pitjor enemic.

Segueixen essent els principis més revolucionaris que la humanitat ha establert. En el segle XX, el corpus legislatiu s’ha ampliat perquè el lliure exercici de les llibertats polítiques avui s’estén per indrets que no es plantejaven en segles anteriors. La més gran aportació del segle vint, lamentablement després d’una terrible guerra és la Declaració dels Drets Humans i la necessitat d’un govern mundial que l’ONU no acaba de representar.

En l’organització i reglamentació internes d’una societat, d’una col·lectivitat nacional o d’un estat es van articulant cossos o forces organitzades i uniformades que vetllen pel compliment de les normes que dicten els parlaments escollits per sufragi universal. La creació i funcionament dels cossos policials esdevé doncs un material molt sensible per a la qualitat democràtica.

La policia neix amb la important missió de fer complir les normes que aquestes estructures democràtiques han elaborat per a mantenir la seguretat pública, la integritat personal. No elaboren les normes, no estableixen els reglaments. Probablement, cada persona que configura la policia té una opinió formada sobre la justícia o injustícia de les normes que dicten els poders polítics, però mentre vesteixi l’uniforme, la seva opinió no és altra cosa que un comentari personal.

La manera en que es concebi i s’organitzi la policia determina els valors que defensa el govern que la comanda i aquest comandament no pot ser ni intervencionista ni frivol. Des del seu naixement, la policia ha respost als principis morals del poder que l’ha organitzada, i el poder polític ha intentat injectar la seva ideologia al cos organitzat i sempre ha trobat un grup que ha fer de transmissor de la voluntat del poder polític fossin quines fossin les seves intencions; però no s’ha de confondre el que faci un grup amb el conjunt d’un cos correctament jerarquitzat..

Si ens aturem a l’Estat Espanyol, la Guardia Civil  fundada l’any 1844, va ser utilitzada pels diferents governs segons els objectius d’aquests i abans d’assimilar-la al franquisme hauríem de recordar la seva lleialtat a l’ordre constitucional de la II República en les zones on l’aixecament militar no va triomfar. A Catalunya va combatre al costat de la Generalitat i és famós el crit de “Visca la Guardia Civil” del president Companys quan aparegueren amb el seu uniforme verd a la Via Laietana per posar-se a la seva disposició. El general Escobar, catòlic, conservador, nascut a Ceuta es mantingué fidel al seu jurament al govern de la República i resultà decisiu en la derrota de l’aixecament militar de 1936 a Barcelona. Fou afusellat al fossat del castell de Montjuic el 8 de febrer de 1940 pels franquistes. La defensa de l’ordre constitucional fou decisiu per a aquest comportament. No havien de decidir quina legalitat defensaven, defensaven la que havien aprovat les corts legalment constituïdes.
Si fem un salt fins l’actualitat, no queden paraules per definir el mal que ha fet una lectura abominablement restrictiva i partidista de la Constitució per part del Partit Popular, no queden paraules per seguir denunciant el comportament d’un partit que no ha escatimat esforços en promoure la catalanofòbia per aconseguir el grapat de vots necessari per instal·lar-se en unes responsabilitats de govern que ha exercit de manera corrupte. Malgrat això, la Constitució no n’és la causa, és gràcies a la Constitució que el poder Judicial i les unitats d’investigació policial han portat a centenars de militants d’aquest i d’altres partits davant dels tribunals.

Un dels grans atributs de l’autogovern a Catalunya és la policia de la Generalitat-Mossos d’Esquadra que des de 1994 ha anat assumint competències de policia en el territori català, no sense dificultats i problemes, perquè res que sigui important, és fàcil.

La policia de la Generalitat ha assolit un reconeixement de tots els estaments socials (excepte els que preferirien que no existís policia per fer el que els plagui) i venint del no-res han configurat divisions i unitats molt especialitzades.

No és nou que afirmi amb un to de lament que la consideració  d’aquest objectiu assolit en pocs anys de vida del cos ha estat baixa i molt tèbia a l’hora de lloar els èxits. Una societat moderna ha d’exigir una policia respectuosa amb els drets humans i la de defensar quan s’enfronta als que volen violentar la nostra vida o la de les nostres ciutats. És a dir, una societat avançada ha d’exigir transparència i explicacions quan les coses no es fan prou bé, però ha d’agrair la seva difícil tasca quan ens garanteixen una seguretat que és la principal premissa per gaudir del benestar.

Si la policia ha respost als principis morals del poder que l’ha organitzada, i el poder polític ha intentat injectar la seva ideologia al cos organitzat amb pagines de la història que preferiríem que no s’haguessin escrit, ara que ja tenim molta experiència i molts referents reeixits on agafar-nos no hauríem de cometre l’errada de depositar en el Cos dels Mossos d’Esquadra el discerniment de la “legalitat” a obeir. Aquest discerniment, correspon al poder neutral, sense el qual una societat no es pot considerar organitzada democràticament.

La definició de com s’estructuren els estats de dret és, probablement, una obvietat, però hi ha un constitucionalisme modern que estableix que cap llei és inamovible, que tot és revisable, que no utilitza constitucions com a cuirasses; però correspon als representants polítics fer aquest canvi, establir noves formes d’interpretar o revisar les lleis, però mai ho ha de fer un cos uniformat. I si es vol parlar de sistema democràtic o de democràcia, cal atendre les decisions de la magistratura, el poder neutral constituït. No pot ser un representant polític, per molt que pensi que esta preparat per fer-ho, qui estableixi el que és legal i el que no, perquè aleshores, tota la formulació històrica de la Democràcia entra en crisi.

Si busco referents en altres indrets i en altres temps és perquè penso que massa sovint en el conflicte que Catalunya manté amb una Espanya encarcarada i corcada incapaç d’entendre la dimensió del conflicte que ella va generar, ens autoreferenciem, com si les interpretacions de mirada curta i reduccionistes ens ajudessin a mantenir el pols, però no ens ajuden a ser correctament interpretats en la comunitats dels estats moderns i avançats del món.

John Adams, el segon president dels Estats Units, recordem que el primer va ser George Washington, general i comandant de l’exercit continental en la guerra de la independència, i per tant Adams fou el primer civil que presidia uns Estats Units lliures de la corona anglesa, es va fer respectar defensant a partidaris del rei anglès que eren acusats injustament i amb això demostrava l’equanimitat de les lleis i del comportament dels partidaris de la independència. Davant dels aldarulls i de la violència gratuïta va proclamar: “els avalots son avalots, encara que vagin a favor nostre”.

He escoltat algunes persones que han accedit al govern de la Generalitat en una darrera remodelació que no vull comentar i els he sentit apel·lar als moments excepcionals que vivim. Certament son excepcionals i per tant, mereixen més intel·ligència que mai, però és en els moments difícils on els principis adquireixen valor. Ser fidels als principis en èpoques fàcils i plaents no té cap mèrit, quan s’ha de ser valent en la defensa dels principis i de les “convencions entre homes lliures” és en moments difícils i excepcionals; i és aquí on els procediments i la base de la tradició jurídica adopten una gran transcendència.

No em queden paraules per lloar la mobilització dels catalans i catalanes en defensa de la seva llibertat  com a comunitat nacional, el seu civisme i respecte. Cal seguir diferenciant el que és la mobilització popular del que fan els responsables governamentals perquè alguns líders polítics potser viuen el dia 1 d’octubre com la seva darrera oportunitat, però no ho és mai per un poble ni per les seves institucions. Sempre hi ha un dia després.

Però si volem la consideració de la comunitat internacional, si volem el reconeixement dels estats democràtics, no podem oblidar els orígens i la naturalesa del que avui s’entén al món com a Democràcia i on sempre hi ha d’haver un poder neutral. Així ho diu la Comissió de Venècia i així ho exigirà el Centre Carter si volem que vingui el primer dia d’octubre.

 

Tarda per Olèrdola.

Juliol 28, 2017

Passen uns minuts d eles 6 de la tarda i comencem la nostra caminada per Olèrdola. Farem un cop més , ara a l’estiu , una bona part de la ruta coneguda com dels Forns i els Fonts. És una ruta que passa pels forns de calç que encara queden, inactius des de fa anys però són un record d’una indústria de proximitat que servia a les  masies de l’entorn.

Deixem el cotxe a l’aparcament i seguim en direcció cap el Pla dels Albats. Sembla que era un barri medieval, del que es conserven les restes de l’antiga capella de Santa Maria (ss. X-XII) i la necròpolis, formada per un centenar de tombes antropomorfes excavades a la mateixa roca.

A la plana web “Surt de Casa” hi hem trobat una més extensa informació : “El Pla dels Albats no era només un cementiri, també hi havia vida
Entre les conclusions que s’han extret d’aquesta primera campanya d’excavacions, sembla que es pot afirmar que el Pla dels Albats va ser una zona plena de vida per la protecció que suposava el fet de ser a dins de la sagrera (bàsicament, allà no et podien robar). A més, la neteja del bosc que s’ha fet durant l’estiu permet veure un espai molt més obert i redescobrir la seva situació geogràfica privilegiada, amb vistes al mar i a tota la plana del Penedès. El codirector de les excavacions, l’arqueòleg Xavi Esteve ho resumeix: “Sabíem que estàvem excavant al voltant d’una església romànica, sabíem que hi hauria més tombes però el que no esperàvem era trobar un conjunt d’edificis excavats a la roca que ens mostren que hi havia tota una vida sobre el cementiri”. Esteve continua dient que “ens costa imaginar que la gent visqués i treballés sobre les tombes però era una realitat a l’època, la gent aprofitava la protecció de la zona sagrada”. Una zona que està marcada a la pedra amb creus que la delimiten.

Al Pla dels Albats hi van viure més enllà del segle XII
L’altra sorpresa que han propiciat les excavacions ha estat descobrir que l’ocupació de l’espai del Pla dels Albats va més enllà del segle XII, l’època en què es creia que els habitants d’Olèrdola havien abandonat la zona. “Crèiem que, a tot estirar, la gent havia marxat d’aquí al segle XIII cap a Vilafranca i cap a la plana, però hem descobert una edificació d’entre els segles XIII i XIV i això demostra que hi continuaven vivint, tot i que la majoria va anar marxant”, explica Esteve. Els arqueòlegs opinen, tenint en compte el context de l’època, que la gent va preferir quedar-se per sentir-se més protegida en un moment de guerres, invasions i perills constants. Estaven en un lloc de més difícil accés que a la plana i a prop de les muralles, en cas que els ataquessin. Totes aquestes descobertes s’han de complementar amb l’estudi dels dotze cossos que s’han extret de les tombes i també de materials que s’han anat trobant amb l’objectiu de saber com vivien els nostres avantpassats en una època molt desconeguda encara.”

Surt de casa. Penedès

Tornem enrere desfem el camí i seguim per una pista ample que surt del recinte i va carenejant, molt bones vistes a la vall de Canyelles i també a l’autopista de la que es veuen les entrades e diversos túnels, semblen ulls posat a ran de terra. Tenim també el puig de l’Àliga al davant i els contraforts  que tanquen Olèrdola. Realment deuria ser inexpugnable amb una bona defensa. Més endavant la panoràmica s’obre i tens vistes més properes al Penedès però també la visió s’estén molt més enllà.

Trobem després d’una lleugera pujada un pal de senyalització i per seguir el nostre recorregut deixem el camí ample i a la dreta hi ha una sender ben traçat que seguirem primer davallant entre bosc . Alerta amb el terra, força pedregós i per tant amb relliscada  fàcil. El camí arriba al fons d’una petita vall i comença a remuntar  suaument fins a  trobar la màxima alçada al peu d‘una torre elèctrica. De nou baixada i també cal estar pendents d’on posem el peu, el terra descarnat ens obliga a parar atenció. Una mena de graons ajuda a fer més fàcil la baixada. Arribem fins la vall, el fondo de la Seguera hem deixat dos dels forns de calç de la ruta. Construccions sòlides que han perdurat en el temps. Industria artesanal que va funcionar fins el segle passat fent calç que utilitzaven els masies de la contrada i portaven fins els pobles del voltant  .

Tenim la masia de cal Castellví la davant ,una construcció enlairada amb activitat agrícola i a prop una altra mas a on hi ha activitats hípiques, cal Ximet.

Nosaltres seguirem pel fons d ela vall anant pel Fondo tenim la visió de l’estreta plana amb vinyes conreades i ben arrenglerades, i dels camps que han deixat en guaret. Per una banda les cingleres   on hi ha tres coves . , amb pintures rupestres: Cova dels Segarulls, Cova de Can Castellví i Cova de Can Ximet. Balmes amb dipòsits excavats a la roca i restes de construccions, on es troba la Font de l’Ametlló. Es pot seguir una ruta que passa per els coves però té alguna dificultat afegida. Per l’altre costat de la vall  els contraforts del castell d’Olèrdola

Mentre seguim pe fons tenim a l’esquerra, a dalt del cim, vistes puntuals de les runes d’Olèrdola i s’entén com ja hem dit abans en veure-ho des de l’altre vessant el caràcter defensiu i estratègic de la seva posició.

Passem per la font dels Avellaners , una surgència d’aigua entre arbres, avui no en raja fa dies que no plou i per tant els nivells freàtics deuen haver baixat.

Anem seguint el camí observant com les mores ja comencen a estar madures, o com algunes plantes malden per trobar el seu lloc en mig dels esbarzers.

Arribem a  una cruïlla de camins, Seguirem el que puja directament cap a la Font de l’Alba. A la nostra esquerra deixarem una cabana  “mulassa” molt ben conservada, al seu voltant s’ha fet una bona neteja de vegetació i per tat es mostra amb molta més perspectiva.

Ja veiem els plataners que anuncien al Font de l’Alba, un dels indrets més amable de la caminada, llastimosament està sense cap mena de conservació. Sembla estrany  que en una zona de parc vetllat i protegit no s’hagi conservat en millors condicions, és un indret fantàstic per descansar una estona.

Fem el darrer tram de pujada en mig d’un vegetació frondosa que ens fa passar pe una zona ombrívola, amb un parell de trams de pujada forta arribem a  la carretera en un pal de senyalització. Fem cap de nou a l ‘aparcament abans ens remullem a la font que hi ha però l’aigua surt tèbia, la forta insolació deu escalfar els dipòsits.

El sol i el núvols fan combinació d’una certa bellesa.

Ho admirem.

I ja som , altre cop, davant de l’entrada de les muralles d’Olèrdola.

Nota d’informació en els prospectes oficials :     La fortificació d’Olèrdola que es conserva actualment, data del se gle I aC; és de factura romana, tot i que havia estat precedida per una construcció de l’edat del ferro i ampliada posteriorment pel poble iber dels cossetans (ss. VIII-II aC). La muralla servia per tancar l’únic punt de la muntanya que no està envoltat de cingleres i es pot detectar l’em premta romana pels blocs de pedra poligonals, en contraposició amb la irregularitat de la muralla precedent. Està considerada una de les muralles romanes més importants de Catalunya, juntament amb les de Barcino, Tàrraco i Empúries.

Una bona caminada , una tarda aprofitada per fer un tomb en un indret on la història i al natura amb el seu esplendor es combinen a  la perfecció.

 

A veure si aquest cop sí…. que ho resolen

Juliol 26, 2017

S’anuncia per fi l’ inici dels treballs previs de la revisió del Pla General de Vilanova.

Ja era hora.

Arribarà després de més de 15 anys de la darrer aprovació.

Tota una eternitat si tenim en compte el que ha passat en aquets anys.

Hem viscut de les “modificacions puntuals” i s’ha anat fent pedaços en al planificació quan el que calia és el que ara es començarà  a fer , observar la ciutat com un tot i no només fragmentadament.

En l’anunci de l’inici del procés administratiu per la contractació dels treball el regidor manifestava  “El futur pla haurà de tenir en compte “la greu problemàtica de les urbanitzacions marginals” a més de “fixar criteris de sostenibilitat per a nous creixements”.

Hi ha consciència el problema.

Problema que dura des de fa anys i de difícil resolució.

Trepitges  ulls de poll, afectes propietats, combats la creença de que tot val i un fals arrelaments al territori.

Quan va sortir la Llei d’Urbanitzacions vaig fer un parell de reflexions que avui repesco sobre el tema de les urbanitzacions, il·legals, marginals, periurbanes….

Els propis plans generals de les ciutats afectades per aquest fenomen  fruit de la degeneració i mala interpretació de la tant catalana expressió de la caseta i l’hortet, assenyalen una certa diversitat de tractament. Fonamentalment són tres les posicions que es detecten. La legalització i per tant la possibilitat de la urbanització en la seva totalitat, aquelles ubicacions construïdes que es toleren sense massa intervenció i aquelles que estan abocades a la seva desaparició (eliminació, enderrocament, vaja), També tots plegats hem constatat que en aquest país la tercera opció podríem dir que s’ha aplicat en comptadíssimes ocasions, potser amb els dits d’una mà podríem assenyalar el indrets a on s’ha enderrocat tota una urbanització de més o menys envergadura . Es obvi, hi ha cases, hi ha històries, hi ha necessitats, hi ha creença de drets adquirits, hi ha al final consciència i també el dubte entre el compliment estricte amb el corresponen enfrontament i desgast en tots els fronts o mirar discretament que el nyap existent no s’eixampli.

 Coneixem perfectament el que significa urbanitzar amb tots els ets i uts alguna d’aquestes preexistències. Incorporar a la ciutat alguna d’aquestes urbanitzacions més enllà del propi procés urbanístic, carregat de problemes estructurals, configura un doble imaginari. Per un banda els propietaris comencen a pensar en interessos de l’administració, en presumptes enganys, en acusacions d’ especulacions que es verbalitzen de manera directa o implícita, que se’ls cobra més del que toca, desconfiances brutals, acusacions infundades i interesso urbanístics personals, mai demostrats, dels responsables de les administracions i altres coses semblants. Tot això oblidant com van aparèixer aquestes urbanitzacions i sota els paràmetres en que es van construir. Per part de qui té l’obligació d’urbanitzar també es crea un clima en que, sabent que els objectius són positius i compartits, es converteix en un  procés que  és afeblidor políticament i sorprèn, també, la virulència i la falsedat d’algunes acusacions amb el consegüent cansament i/o desgast personal. En definitiva és tracta d’un procés altament difícil però necessari d’afrontar.

D’ençà l’aprovació de l’actual planejament només s’ha pogut actuar globalment en el Fondo de Sumella i amb resultats més que dubtosos, el cost de l’urbanització és alt i els propietaris històrics tenen dificultats per poder pagar i això genera expectatives especulatives que acaben canviant del tot la fesomia del barri.

En fi més de trenta anys d’ajuntaments democràtics que en prou feines han pogut aturar aquets creixement fora de la normativa. Arranjar el desastre que això significa no és feina fàcil no ho serà tampoc en el futur.

Propòsits n’han tingut tots els ajuntament realitats poques.

A veure si ara….

 

 

De veritat volíem sumar?

Juliol 25, 2017

El 9–N va ser sens dubte un èxit. Molta participació per la manera con es va haver de desenvolupar la votació. I una organització que, malgrat la voluntarietat, va funcionar més que bé. El resultat ja és conegut, era també evident que seria el que va ser  i podia, també,  haver estat un  grapat de vots més pel sí o pel no. Però estava cantant que el sí guanyaria de carrer. La mobilització només la va fer majoritàriament el sector de la societat que volia votar que sí. Però fets els comptes , vist el cens del que podien votar, els experts va assenyalar que  per  guanyar un referèndum de veritat feien falta encara un bon grapat de vots. Posteriorment el govern va plantejar un plebiscit, amb aquest plebiscit intentà suplir el referèndum sobre l’encaix de Catalunya I Espanya. La mateixa anit del 27-S  el cap de llista de la Cup per  Barcelona va ser l’únic que va dir amb claredat que el plebiscit no s’havia guanyat , s’havien guanyat els eleccions però  no la convocatòria plebiscitària. Encara calia aquell grapat de vots. El N-9 van votar el sí-sí 1.897.274 vots  i en els eleccions del 27 S agafat com un plebiscit els vots segurs ( mai hi ha res segur) al Sí serien 1.957.348 vots. L’hipotètic sí a la independència va créixer en uns 10.000 vots , a totes llums insuficients per guanyar el referèndum. Hi havia una convicció  general i compartida que era la de la necessitat d’eixamplar la base dels favorables al sí en el referèndum. Això va servir per impulsar entre altres coses el Pacte Nacional pel Referèndum – que no vol dir per la independència- però era un espai on en base al dret a decidir i la seva implementació ben segur que es podria augmentar la posició   favorable a la independència del País. El Pacte entrà en hibernació i s’aposta per la via d ela convocatòria unilateral.I quan algú , en aquest cas un conseller, dubta de poder arribar al final i qüestiona el nivell de debat del govern sobre el “tema” és cessat de manera fulminant. Entra en la competència  del president fer-ho, inqüestionable. Però a vegades els cessament han de tenir més explicacions i també potser més raons. La lectura , més que interessada, clar, de que  es penalitza la possible dissidència o simplement es qüestiona raonablement el futur pot arribar a  semblar allò de “ amb o contra mi” i no ajuda gaire a la causa de sumar. Com tampoc ajuda gaire a sumar la “campanya” de crítica  que s’ha desfermat contra el Comuns per la seva posició ambigua i fins i tot difícil d’entendre , però en tot  cas és una  posició legítima. Es van activar  com deia Sergi Pàmies a la Vanguardia els “Patriotòmetres” per instar a  definir-se al dirigents del Comuns i, clar fer-ho en el sentit que volen els que els critiquen. Una posició podrà ser ambigua però en tot cas els partits no han d’assumir el relat que han fet els altres partits i legítimament poden defensar altres relats. Segurament la posició del Comuns i els seus socis o aliats  es fa difícil de comprendre per la diversitat de veus que amb més o menys matisos afinen o desafinen. Però d’aquí a  llençar una campanya de desprestigi sobre l’opció política indica que alguna cosa no va bé. I clar moltes vegades aquesta mena d’atac el que fa és reforçar i encastellar les posicions. Ja poden apel·lar a les bases contra els seus dirigents  que amb això el que fan possiblement  encara és cohesionar més el grup. Semblava que el que calia era sumar, eixamplar la base que permetés obtenir un resulta favorable en el referèndum per això sobta aqueta mena de creuada contra el dubte basat en la crítica política i en les pròpies conviccions. El Govern ha explicat un història sobre un  projecte de llei – no formalitzat a hores d’ara- on no cal cap percentatge de participació  per guanyar el referèndum. Si això és així que ve tanta història i tanta pressió al posicionament dels Comuns.

O és que segons quina sigui la participació i com es faci tot plegat la història  grinyolarà  ?

 

Publicat al Diari de Vilanova el 21 de juliol del 2017

Potser hauríem de procurar  d’eixamplar la base …

Juliol 24, 2017

En un altra situació i usant el llenguatge més bèl·lic  parlaríem d’allò de “por terra , mar i aire” però rebaixant una mica el nivell potser només diríem per la tele pel diari, per les xarxes  i per la ràdio.

Doncs això, per la tele, pels diaris, per les xarxes  i la ràdio hem sentit i llegit acarnissades paraules adreçades als Comuns i Catalunya sí que es pot.

I tot per una posició d’ambigüitat sobre el referèndum i el procés en general

L’il·lustre diputat Llach: Em sembla que una força transformadora i d’esquerres, hereva del 15-M, fa una estafa semàntica de la seva funció social.

El també l’il·lustre diputat Rufian en la seva línia “No ho diuen de forma clara que el seu projecte és l’espanyol. Al final fan veure que no entenen res quan evidentment ho entenen tot” “Fa temps que no espero res de la cúpula, estic absolutament convençut que el votant de Colau o Domènech aniran l’1 d’octubre a votar sense tenir ni idea del que pensa Colau, Domènech i companyia” “És normal que un senyor de Vallecas i un de Saragossa no entenguin absolutament res del que passa a Catalunya, el que em sembla sorprenent és que no entengui res un senyor de Sabadell o una senyora de l’Eixample”, I ha afegit  “encara que Iniciativa es vesteixi de 15-M, Iniciativa es queda.

I s’hi afegit també la diputada i dirigent del  PEDcat Marta Pascal afirmant   que tractar el referèndum  com una mobilització, en lloc de com a referèndum vinculant, és “deixar desemparats els seus votants” i ha assegurat que “cridar a la mobilització i no a la participació és de miopia política”. Quan els comuns són tous i generen dubtes, penso que això de la nova política és una cortina de fum”.

I podríem afegir manta de comentaris  que s’allunyarien del políticament acceptable en termes de debat democràtic.

Feia temps que no veiem uns atacs tant descarnats contra una formació política per una decisió que pren.

El Comuns van decidir que no serien agents actius del referèndum – també cal dir que amb tantes opinions expressades, hores d’ara es fa difícil certament dir on són- , l’entenen com una forma més de mobilització i no en reconeixen el seu paper vinculant. No és una posició fàcil d’explicar ni fàcil d’entendre.

Al·ludeixen aquests, – i no els manca raó- que de moment tot el que ha fet el govern ha estat exposat algunes idees però no han avançat : “norma legal, ni garanties”. I encara han afegit que seguiran batallant per un   “per un referèndum amb garanties“.

No sembla a primera vista tant complexa la seva posició, es pot deduir – ei! I potser ens equivoquem totalment-  de la posició expressada  que el que volen és un referèndum pactat com reclamava el Pacte Nacional pel Referèndum.

No ho sé. Ja ho diran ells.

Però el que sembla extemporani  ha estat aquesta mena d’ inquisició que ha sortit a  demonitzar el grup polític , es pot entendre que no et plagui, i fins i tot, et molesti  que un grup polític  no s’avingui a subscriure les teves posicions, i més quan s’ha elevat a categoria suprema.

Que el tema del referèndum és clau en el moment polític català és ben cert, però, amb tot, qui ha situat com un elements de “caixa o faixa” són determinats grups polítics , legítimament clar, però també altres grups legítimament poden tenir altres estratègies legítimes també, només faltaria, i triar un altre camí per assolir un objectiu. La celebració del referèndum pot tenir altres vies, i totes elles són complexes, difícils. Més properes o llunyanes en el temps,  i encara desconegut pel que fa a la seva convocatòria.

Els Comuns han decidit  no prendre posició sobre declaracions , no pronunciar-se mentre la llei no ha entrat en el registre del Parlament, més enllà de les performances teatrals i els bolos per els comarques.

El vicepresident  Junqueras els hi retreia .”és lamentable que els comuns no facin el que està al seu abast per posar-se al costat de la democràcia i que d’aquesta manera facilitin l’acció repressiva de l’estat espanyol”.

Ja hi som amb la trampa qui està amb el referèndum és demòcrata  i que està en contra i vol altres vies ja no és demòcrata.

Conseller repartidor  de carnets ara….

I les critiques esbiaixades  poden anar seguint , des dels editorials d’alguns informatius radiofònics , al comentaris dels opinadors sobiranistes – ep! N’ hi ha alguns que rebaixen la tensió, també-   la majoria els retreu als Comuns la manca de coherència.

Ah! la coherència, aquesta mena de referent que es va servir en cada moment com més convingui  convingui.

Quan els Comuns defensaven el referèndum ,sempre l’han defensat i no més cal anar a  les hemeroteques, i també han definit sempre com volien ,quan ho deien molts dels que ara els ataquen els retreien que platejaven una pantalla ja superada.

Han passat els 18 mesos i encara no som independents . Qui ho deia això? Qui ho portava en el seu programa?.

Després grans mutacions, per coherència oi?….

Vet aquí que ara aquells crítics han tirat enrere i els altres s’han mantingut en la seva posició.

Coherència en el seu màxim exponent , oi?. O no?

Esvalotar  el galliner  per anar seguint, pilota endavant.

Si es tractava d’eixamplar les bases era del tot necessari per afrontar amb garanties el referèndum per tenir un gruix més nombrós , més múscul per afrontar el repte de  la decisió del futur , segurament no s’ha triat el millor camí, el somriure comença a  canviar a un rictus d’emprenyat, emprenyat perquè no es fa allò que alguns volen.

Ara ,també les giragonses i declaracions , matisacions de els mateixes i correccions sobre la marxa  – potser estudiades i meditades- dels Comuns també tenen tela….

 

Publicat a l’Eix Diari el 18 de juliol del 2017

Noms propis XXIX

Juliol 23, 2017

Albert Batlle. Ja no és el director de la Policia de Catalunya, estava cantat que marxant Jané ell seria el següent en deixar la responsabilitat. La seva retirada obeeix a la seva discrepància en el full de ruta del govern i també amb el suposat ús partidista que es vol donar a la policia de Catalunya.

Ja va ser qüestionat quan en un exercici d’objectivitat va contestar a una pregunta – buf! la pregunta – si el mossos podrien arribar a  detenir a Forcadell o Puigdemont i va respondre : “La policia té una dependència i actua com a policia judicial de la fiscalia i dels jutges. Ha complert aquesta funció, i per descomptat la seguirà complint”.

De manual.

La seva trajectòria política és dilatada es remunta a l’any 1983, quan és escollit a regidor del PSC a l’Ajuntament de Barcelona durant els governs de Pasqual Maragall primer i de Joan Clos després. L’any 2003, amb l’arribada de l’esquerra a la Generalitat, és nomenat director general de Serveis Penitenciaris i Justícia Juvenil del departament de Justícia. Després de passar per l’OAC, Batlle va ser nomenat director general dels Mossos. L’ aleshores portaveu del govern d’Artur Mas, Francesc Homs, va voler posar èmfasi en la seva independència i el va desvincular del PSC. De fet, el va definir com “una persona seriosa i molt lleial a la institució” i en va destacar la seva experiència i trajectòria en un món relacionat directament o indirecta amb la seguretat.

Durant la seva etapa al capdavant de la direcció dels Mossos, Batlle sempre ha defensat una policia catalana políticament neutral i que complís i fes complir la llei. Batlle dimiteix  però queda el regust d’una bona feina fruit de la seva experiència id e la seva trajectòria de servei públic.

Llàstima!

 

Jordi Turull. Flamant Conseller de Presidència. Omnipresent aquesta setmana. Salvador de l’ ultratge per part de la Guàrdia Civil del Palau de la Generalitat que buscaven l’agenda  de l’ex-conseller Gordó implicat en el presumpte pagament el 3% pel finançament de CDC.

L’heroïcitat ha estat celebrada per un i comparant-la al Timbalerd el Bruc pels altres.

A més Turull també ha fixat els  Comuns com objectiu dels seus atacs polits: “Si no esteu amb el referèndum, esteu amb les clavegueres de l’Estat”.

A més, s’ha preguntat irònicament perquè es diuen comuns si, al seu parer, mai té una posició comuna en si del partit, i també s’ha qüestionat per què es diuen ‘SíQueEsPot’ al Parlament quan diuen que projectes com el referèndum “no es pot”.

Ei! I es queda tant tranquil.

Com si fos déu va repartint a tor i a dret el que està bé o no està bé. El que es demòcrata o no ho és.

Però les seves paraules són a vegades més falses que un duro sevillano. Recordem  el que deia a rel de la imputació d’ Oriol Pujol,. O quan declarava quan la festa major de Gràcia que enguany , per les mateixes fetes ja seríem independents….

El nou conseller ha defensat que el referèndum té totes les garanties que mereix una votació així, i ha advertit que els contraris a la independència són els “primers interessats” en anar a votar perquè el resultat de la votació serà irreversible i si guanya el ‘sí’ s’ha de declarar la independència.

Amb els antecedents que té les seves paraules semblen més fum que certeses

 

Joaquim Paladella .Alcalde de Batea, la “liat” i de valent. En ple debat sobre la independència ha proposat que Batea  demani formar part de l’Aragó perquè “estem més que farts” del Govern de la Generalitat.

Els té ben posats  l’alcalde en qüestió.

I sense rumiar-ho gaire ha fet una petició oficial a la Subdelegació del Govern a la província per celebrar una reunió en què es explorin les possibilitats jurídiques que el municipi es separi de Catalunya i passi a pertànyer a Aragó en concret ha demanata “les fórmules jurídiques que existeixen, quins sistemes hi ha, per després decidir sobre la possibilitat de canviar de comunitat”.
L’alcalde s’ha esplaiat en les declaracions sobre la seva proposta . “”un llarg historial de discriminacions, greuges i topades amb el Govern”. De fet, assegura que els habitants de Batea se senten catalans i no volen marxar, sinó que els fan fora” o “La gent està molt enfadada, ningú entén res, i hi ha molta crispació sobre els postulats i la manera d’obrar del que abans era Convergència… Aquesta gent parla molt del respecte a les resolucions del Parlament, però només a les que els interessen a ells”.

I ho rebla amb  contundència:

“A mi no em sorprèn res l’actuació del Govern convergent al procés, el veig com un moviment de conveniència, jo ja porto molts anys en política i durant les processons de festes he vist com els líders convergents canvien als balcons les banderes espanyoles per les independentistes”

Estupefactes han quedat bona part del poble de Batea.

No sabem si se’n aniran a l’Aragó però com a mínima generat la resposta ràpida d ela Consellera Borràs que ja s’ha ofert per parlar del que calgui amb la màxima urgència.

La rebequeria de l’alcalde segur que obté rèdits.

Ja sabem el camí….

 

 Cristóbal Montoro. Vol controlar cada setmana la despesa del govern català perquè no hi hagi cap desviació de fons que puguin anar al referèndum.

Una intervenció amb tota regla que supera el que fins ara havíem vist. La mesura no ha agradat a gairebé ningú però el ministre portaveu   del portaveu del Govern central, Íñigo Méndez de Vigo ha afirmat com a justificació de la mesura que : “Ni un euro públic dels catalans sufragarà la consulta il·legal. És una mesura preventiva“.

Ara tocarà fer més feina i sobretot la responsabilitat recaurà ara amb els funcionaris que facin tràmits o els interventors que són els qui han d’autoritzar la despesa.

L’atenció es llença sobre una baula aparentment feble de l’administració.

En fi comença l’assetjament , ara sobre els finances, l’advertiment d’incompliment serà que no hi hagi liquidat a la Generalitat al FLA ( Fons de liquidat ). Segurament el mateix govern central assumiria els pagaments als serveis i al proveïdors…

Com era d’espera la resposta del govern no ha trigat.

El mateix President ho ha fet des del Twitter:    “Els euros públics dels catalans que han servit per sufragar la guerra bruta i han pagat informes falsos, ¿ens els pot tornar, ministre?”.

I encara hi ha hagut una seqüència de piulades :

 

  • Els euros públics dels catalans que han servit per rescatar la banca (60.000 milions) i que han volat, ¿ens els pot tornar, ministre?”.
  • “Els euros públics dels catalans que han servit per indemnitzar Castor, ¿ens els pot tornar, ministre?”.
  • : “Els euros públics dels catalans que no s’han invertit a Catalunya tot i estar pressupostats, ¿ens els pot tornar, ministre?”.
  • “Els interessos que hem pagat perquè ens prestin els nostres propis diners, que recapten generosament, ¿ens els pot tornar, ministre?”.

 

M’ha fet especialment gràcia la dels bancs. Què va fer el seu partit en el moment dels crèdits?

De lectures

Juliol 23, 2017

El laberinto de los espíritus

Carlos Ruiz Zafón

Editorial Planeta

Barcelona ,2016

Passions i intrigues en una Barcelona encara colpida pels estralls de la guerra civil i la repressió del franquisme. Situacions extremes en mig d’una trama corrupta i criminal que s’insereix en els punts neuràlgics de l’estat.  Segueixen els personatges que ja coneixíem a l’Ombra del Vent, s’han fet grans, han madurat però la intensitat vital de la novel·la ens els presenta com a veritables artífexs d’una gran història narrativa.

Carlos Ruiz Zafón és nascut a Barcelona però viu a Los Angeles d’ençà la meitat dels anys noranta on va desenvolupar tasques de guionista compaginant-t’ho amb la seva carrera literària.

Va començar escrivint novel•les juvenils: El príncep de la boira, El palau de la mitjanit i Les llums de setembre però potser la que destaca més és Marina. Amb ella obtingué el premí de literatura Edebé de novel•la juvenil.

Però la novel•la que sens dubte el va catapultar cap a la fama va ser l’Ombra del Vent que es considerà un dels fenòmens literaris més importants contemporanis, tant pel nombre de vendes i traduccions com pels nombrosos premis que ha obtingut. Considerada com una obra mestra de la literatura popular, combinant elements de novel•la fantàstica, amb móns confegits de manera magistral i amb un seguit de trames i subtrames encadenades que confegeixen una narració extraordinària. Combinació acurada de política, humor, terror i naturalment amor que la fan una novel•la sorprenent i que atrapa des del primer fins el darrer instant.

Desprès de El Juego del Àngel que al meu parer no té els nivells de qualitat comparables amb L’ombra del vent, sens que això vulgui dir que no sigui una excel•lent novel•la, crec que Zafón tornarà a aconseguir atrapar amb al seva màgia els lectors de El Prisionero del Cielo. Uns personatges peculiars que tenen una expressivitat manifesta que són posseïdors d’una força extraordinària i que tenen un paper imprescindible en la trama. Aquí retrobem els herois de l’Ombra del Vent. Daniel Sempere i Fermín que expliquen i descobreixen les seves veritables històries com a conseqüències d’esdeveniments majúsculs que el destí els porta. Ara arriba amb El Laberinto de los Espíritus en que de nou els protagonistes anteriors viuen una història trepidant en al Barcelona dels aus 50, quan encara el postfranquisme és dominant i present en tos els àmbits de la vida.

La història comença al març del 1938, en un mercant que ve de València un polissó, Fermín , es descobert i llençat al mar pel sinistre comissari Fumero, Fermín  amb una certa dificultat aconsegueix escapolir-se de la trampa mortal i pot arribar a  Barcelona amb l’objectiu de trobar una dona i la seva filla per complir un compromís amb un amic mort. Les troba però en mig d’un bombardeig la mare mor i ell fuig amb la filla, l’Alicia, que també és perdrà i anirà a caure al Cementiri de llibres oblidats.

La novel·la fa un salt en el temps i ens porta als anys 50. Trobem de nou a Alicia convertida en una agent d’alguna agència d’intel·ligència de l‘estat  que després de rebre un encàrrec retorna a Barcelona.

Ha desaparegut de manera sospitosament estranya el ministre d’Educació del règim Franquista Mauricio Valls .

Mauricio Valls té factures impagades a Barcelona, Va ser el director de la presó del Castell de Montjuic o va deixar una empremta de terror i repressió. L’Alicia l‘ha de trobar.

Alicia creu que Valls està a Barcelona segrestat per alguns venjança de la seva època barcelonina . A Barcelona  retroba a personatges del seu passat Fermin,Daniel Sempere que ja no és aquell nen que havíem trobat en altres episodis del Cementiri dels Llibres , Daniel casat amb la Bea regenta la llibreria de vell amb el seu pare  i viu encara corsecat per la mort de la seva mare Isabella.

La investigació de l’Alicia està boicotejada pels mateixos serveis d’intel·ligència i policials espanyols però la trama és molt més profunda, complicada i perversa del que semblava de bon principi. Des de les mateixes entranyes del règim s’ha descobert una trama de robatori de nens de famílies represaliades  de després de la guerra que es dirigida des de les altes instàncies de l’estat.

Alicia acompanyada del comissari Vargas va seguint les pistes i s’endinsa en un  món corrupte amb còmplices ben estranys i amb traïcions constants.

L’Alicia es conscient que pot posar en perill els seus amics i per això ha d’anar sempre un pas per endavant de la conxorxa conspirativa que ha descobert.

Finalment aconsegueix esclarir els fets i posar en evidència els complicitats de l’estat en les lluites internes pel poder.

La novel·la està  narrada en primera persona de la mà de Daniel Sempere que decideix explicar els fets que ha anat coneixement i descobrint amb els informacions que li ha facilitat directament o  a través de documents l’Alicia. La novel·la no decep en absolut. Es pot llegir independentment d’haver llegit els títols precedents, els personatge ja els coneixíem però aquí tenen vida pròpia i en aquesta nova aventura ja han passat alguns quants anys des dels primers esdeveniments novel·lats.

Unes descripcions meravelloses i fantàstiques , uns personatges molt ben descrits amb les càrregues sentimentals de cadascú i amb la càrrega també de la història i el paper que han jugat en cada moment.
Els diàlegs són àgils, amb un llenguatge  molt ben treballat i amb un deix d’ironia realment notable.

Malgrat ser una novel·la extensa en cap moment decau el seu interès ni el seu ritme narratiu.

El llibre esta molt, i molt  bé, treballat des del punt de vista narratiu, col·locant trames diverses però totes seguint el fil narratiu principal.

Imprescindible per seguir amb l’aventura que Zafón es va regalar en aquell ja llunyà L’Ombra del Vent.