Noms propis (XXVII)

by

Josep Ramon Fuentes. Avui és l’únic nom propi. S’ho mereix. El bon amic Josep Ramon ens deixava fa uns dies.

Activista de tot i més.

Tot cor i bonhomia.

Transcrivim les paraules que va llegir el Xavier Capdevila en nom dels seus companys d ela Unió i de les Tertúlies de La Unió.

A la memòria del Josep Ramon

Les paraules escrites i dites amb urgència no et faran justícia.

Estem massa a prop encara per poder adonar-nos-en de l’enormitat de la teva persona. I erets enorme perquè tenies un cor tant gran que calia ser alt i fort per poder-lo  encabir.

Estem massa a prop per sentir ja l’enorme buit que deixaràs entre nosaltres.

El suplirem amb records, amb anècdotes amb les mil i una aventures i desventures que puguem recordar de tu, com a mestre, com a tastador del territori, com a ciclista, com a membre actiu del Moviment de  Renovació Pedagògica, com a activista de La Unió, o com a dinamitzador de tantes i tantes coses que es fan difícils d’ enumerar.

De cada faceta de la teva vida i de la teva manera de ser en diríem moltes coses, … la majoria bones, molt bones.

Afable, engrescador, pacient, tot cor i amb la voluntat de servir sempre a punt. Mai hi ha hagut un no; tant si calia agafar la caixa d’eines per fer el “remiendu” que tocava, com si calia una reflexió profunda. I sempre intentat aplicar el pensament a  l’acció.

Volgudament sempre a la segona o tercera fila.  Segur que tens garantit, sense cap mena de discussió,  l’Òscar a  l’Actor de Repartiment per la pel·lícula que avui tots visualitzem : la pel·lícula de la nostra part en la teva vida compartida.

Pel·lícula llarga i intensa, viscuda intensament.

Com a mestre a l’escola Llebetx, vas anar creixent professionalment , foguejant-te a Can Pahissa  amb unes condicions que avui ningú acceptaria,  vas saber transmetre coneixements però sobretot valors i humanitat, respecte i solidaritat;  coneixedor del valor de la diferència la sabies apreciar . Sempre afable, atent i  vetllant per la teva “canalla” o advertint-los amb aquell.

  • Joves!.

 A les sortides de l’escola, trobaves espais per dibuixar o per fer  d’ ecologista    avant la lettre  i netejar els boscos de l’Ortoll perquè els nens i les nenes també aprenguessin una lliçó de civisme.

Civisme i consciència que et va portar un dia a aturar, en mig d’un acte “oficial”, un cotxe ple d’autoritats per carregar-hi dos pneumàtics que havies trobat llençat en mig de la muntanya. O a fer incursions a la Universitat Catalana d’Estiu, per eixamplar horitzons, ambients i història.

Pioner del reciclatge, recollint d’aquí i d’allà muntaves en un plis, plas! una nova bicicleta….. i algú ja l‘aprofitarà …

I, de tant en tant, fart  de tantes coses sorties amb allò de:

Compraré dues retroexcavadores i marxaré a Andorra, allà sempre fan obres…

El Moviment del Grup de Mestres del Garraf,  l’organització de l’Escola d’Estiu a Saifores…

La revista El Lledoner guardarà els teus “Itineraris del Penedès”; . bona part de les rutes que avui estan senyalitzades  a la comarca són fruit –de la teva iniciativa. I a més, et vas implicar en el Projecte El Garraf l’Esperit  del Romanticisme, i en els curos de l’ICE sobre Conèixer el Territori o en els Tastets del Territori…

I la dèria per la toponímia? Batejaves els  camins, amb noms que responien a allò de “se non è vero, è ben trovato…” I,  algun dia,  algú recollirà com  denominació oficial en els mapes, noms tan divertits com  el Camí del Fill de Puta que tu et vas inventar… I  la tírria que tenies als “enanitus” que decoren les casetes amb hortet que ens trobàvem pels camins…?

I el ciclisme… La teva passió heretada. Ferm puntal d’aquelles trobades de BTT que organitzava l’Acord i va continuar La Unió.  Mestre de generacions de nous ciclistes,…  fins fa quatre dies, encara t’apuntaves amb els teus companys incondicionals a fer alguna ruta suau o, si més no, a acompanyar-los en l’esmorzar… per no perdre la tradició!!

I fent d’agulla o primeres mans  als Bordegassos, o portant el Drac per la Festa Major, fins que els nens ens van exigir relleu…

Als envelats, el putu amo de la logística i la professionalitat a  les barres. Ah! i literalment fins a tancar la barraca .

I parlant de barres…, potser el record més llunyà que es pot tenir de tu és el d’un adolescent, rossenc , alt i fort, que trescava entre les taules del Bar Lilas, servint cafès , carajillos , coca-coles i conyacs.

Vas començar a aviat a treballar.

Aquell  Bar Lilas que va inspirar el principi de les nostres tertúlies de La Unió. Mig en broma, ens vam proposar indagar que és coïa en les tertúlies d’aquell bar de la Rambla que regentaven el senyor Fuentes i la senyora Encarna i on el nen gran hi feia mèrits. Volíem saber quantes revolucions s’havien iniciat a la barra o a les taules del Lilas, que fins a la matinada estaven ocupades per herois i també per alguns malvats …

I vet aquí, que d’ençà d’aquella tertúlia sobre la Tertúlia del Lilas, a La Unió ja n’hem fet una trentena, amb una comissió de xerrameques i rondinaires d’entre els quals tu n’ erets el necessari seny ordenador.

I ara ens deixes,…  què farem ara?

Tu sempre arribaves un pèl tard a les reunions, amb la bici o amb la moto… i per fer-te perdonar sempre amb un regal: ja fos una llibreta que tu mateix havies muntat per entretenir-te –deies- decorada amb alguns flyers de la teva ample col·lecció , o amb l’última anècdota o comentari sagaç, carregat d’ironia, sobre la conjuntura local o la del món mundial. Al voltant de la copa de cava, l’aigua mineral o la conya de la cervesa artesana,… Ep! i alguna cosa per picar.

Qui ens posarà ara damunt la taula, el seny… o la rauxa, segons el que convenia en cada moment.

I molt de discutir, amunt i avall, i poc de decidir…

Però quan per fi, fixàvem el tema, dia hora, convidats i ja  podem preparar la convocatòria…

Passaven uns dies,  fins que es feia necessari el guashaap d’alerta i recordatori:

-Fuentesssss.. el targetó.

I la resposta era immediata:

 –Voy !!!!.

Enamorat de l’estètica (quina merda aquestes rotondes tan mal girvades que foten per tot arreu)  i de les formes agradables, feies les versions que  volguéssim de la targeta-invitació, per trobar l’ equilibri entre les imatge i les paraules. De l’última, la tertúlia del divendres passat, et vam fer canviar la foto tres vegades!

Un dia, que estaves xunguet per les químios, li vam consultar a la Bel:-

-Vols dir que l’apretem massa amb la conya de si ens fa o no el targetó?

I la Bel ens va respondre

-Sí sí, apreteu-lo; no sabeu la il·lusió que li fa fer feina i sentir-se útil fins i tot quan està molt fotut

I a l’hora de muntar els actes, tu sempre erets el primer a posar cadires o a intentar esbrinar perquè carai no se sent el micro. Aquest darrer divendres, en un moment d’embolic i deserció del presentador, encara ens vas enviar un wash dient “Em dol moltíssim no estar en forma…” I a continuació un “Joderrrrr” amb moltíssimes “R”. Va ser el teu últim missatge.

I sí,  fins divendres, fins l’última tertúlia, vas estar al peu del canó, al peu de la teva, de la nostra Unió.

Garantia de bon humor, amistat i bona companyonia. Amant de la controvèrsia, amb esperit provocador, però sempre buscant consens i equilibri i demostrant lucidesa. Tossut en la defensa de les idees, vehement quan convenia, però amb la paciència suficient per convèncer al que discrepa. Persuasiu i tenaç , però carregat del pragmatisme d’aquell que ha viscut molt i que, a més i sobretot en els últims anys, les ha  vist de tots colors .

Hem vist com tu,  Josep Ramon, has estat combatent i batallador per la vida. Com has plantat cara a la malaltia, sense resignació ni falses heroïcitats, furtant-li les hores i els segons, tot el que has pogut, per viure la vida i gaudir amb la gent que estimes, fins l’últim  dia.

Has estat honest, sincer i valent.

I podríem seguir, nosaltres i tots els que avui ens hem reunit aquí, glosant les teves virtuts i, si ens hi posem, et retrauríem també algun defecte, des de l’estimació i el respecte que avui ens uneix amb tu i amb els teus fills, la teva néta –la gran alegria dels teus últims mesos- , la Bel, els teus germans i la teva família.

Compartim amb ells el dolor per la teva partença, convençuts que –més enllà dels tòpics- persones com tu mai es moren del tot perquè deixen petjada i continuen estan en el cor de les persones que has estimat.

No sabem qui ens farà ara els targetons ara. Però ben segur que tu –siguis allà on siguis- ens inspiraràs per fer-los i en tots hi notarem la teva presència.

A la propera reunió abans de començar a discutir i a donar voltes sobre la tertúlia més convenient, brindarem pel teu record i sobretot per agrair-te  les coses que amb tu hem après.

Aquets  versos de Narcís Comadira ens sembla que expressen el que tots voldríem dir-nos i dir-li avui al  Josep Ramon.

 

Morir sense recança

com aquells que han estimat

I, sadoll del combat,

el goig ha retrobat

I, amb el goig l’esperança!!

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: