D’altres fonts (XXIX)

by

Interessant reflexió de l’articulista sobre la situació actual i com el govern sembla que està en una situació d’una certa crisi amb els canvis que hi ha hagut. Defensa del dubte i de la llibertat de pensament fins i tot de la discrepància.

Daniel Fernández (Barcelona, 1961) és editor, llicenciat en Filologia Hispànica (Universitat Autònoma de Barcelona, 1984). En la seva extensa trajectòria al món editorial destaca l’adreça de la revista Saber (1985-1986) i L’Avenç (1987-1999). Entre 1990 i 1993 va ser Director General d’Edicions Grijalbo S.A. I del 1993 al 1995 va ser Director Literari del grup editorial Grijalbo-Mondadori. En l’actualitat, és Editor i administrador de l’editorial EDHASA a més de President de Castalia edicions i De Vecchi edicions, així com d’Edicions Premsa Lliure, S.L. Ha estat i és col·laborador habitual en premsa escrita, ràdio i televisió. Ocupa actualment la presidència de la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya, i del Comitè Executiu de la International Publishers Association (IPA).

 

L’hora dels adeus. Daniel Fernández. La Vanguardia. 16.07

 

A uld Lang Syneés un poema que Robert Burns va escriure el 1788 en llengua escocesa (no confondre amb el gaèlic), scots i no anglès, i el mateix Burns va declarar que versionava una cançó molt antiga. Ara és una tonada tradicional que es canta la nit de Cap d’Any i en funerals o comiats més o menys multitudinaris. “Fa molt de temps”, en seria el significat, tot i que també sol traduir-se com “ Pels vells temps”. En castellà hi ha una versió que és el Vals de las i que els escoltes hispanoparlants acostumen a utilitzar. En català, en una altra versió lliure que tampoc no té gaire a veure amb la lletra original, la cançó és L’hora dels adeus, i, encara que no s’hagi estat escolta, segur que almenys la seva primera estrofa i la música els venen immediatament a la memòria.

“És l’hora dels adeus / i ens hem de dir: Adeu-siau! / germans, dem-nos les mans, / senyal d’amor, senyal de pau”. Per descomptat, la cançó té un rerefons cristià evident. No sé si l’entonarien els membres del Govern restants durant el comiat dels tres consellers més el secretari de l’Executiu català després de la seva sortida divendres passat, però potser no hauria estat del tot inapropiat.

No han estat cessats, sinó que se n’han anat fent un pas al costat, com a la samba i a la rumba. I per descomptat que tot això és una mostra de fortalesa del Govern i del seu president i, de fet, “blinda” (sic) el referèndum de l’1 d’octubre. O aquesta és la versió oficial i la que els seus altaveus habituals van pregonant des que s’ha produït aquesta última crisi de govern. Qüestió de fe, esclar. “Junts com a germans, membres d’una Església” seria un himne adequat per al nou Executiu de Puigdemont i Junqueras, reforçat en la seva fe i tan, tan convençut que no dubta a expulsar als tebis, sempre més de témer que no pas els heretges.

Se li atribueix a Groucho Marx allò d’“ han anat vostès de victòria en victòria fins a la derrota final”, que té el significat obvi i oposat a la victòria final de Churchill, malgrat que ell anava de derrota en derrota. No sé quina cita seria més apropiada per al que estem veient, però sens dubte sí que em permeto entonar un plor íntim i fúnebre per l’extinció de Convergència i del seu catalanisme possibilista. Hem viscut en directe la defunció, si no el suïcidi, d’un partit polític que al seu dia va tenir voluntat de ser hegemònic i integrador. Hi ha una manera d’imaginar el futur de Catalunya que sembla que ja no té cabuda entre aquest grup de fidels juramentats i, com també se’ns repeteix insistentment a la ciutadania corrent, disposats a arribar fins al final. O sigui, que estem arreglats, entre uns que impediran el referèndum per qualsevol mitjà necessari i els que l’imposaran contra qualsevol discrepància. Visca la democràcia! En efecte. I visca Cartagena!

La crisi del Govern, que agreuja i aprofundeix la divisió que ja es va començar a percebre amb la sortida fulminant de Baiget, és definida, contra tota lògica, com una mostra d’energia i poder, i se celebra com un magnífic cop d’efecte. I s’enalteix Carles Puigdemont, el president accidental transmutat en imprescindible que fa recordar allò d’“ Alcalde, tots som contingents, però tu ets necessari” que cridava un paisà a Amanece, que no es poco meravellosa pel·lícula d’un esplèndid surrealisme hispànic.

Perquè ni la CUP ni Esquerra Republicana no han d’haver tingut res a veure amb la purga de consellers i càrrecs exconvergents, esclar. I ara! Decisió presidencial lliure i sobirana i reu de traïció el que s’ atreveixi a dir el contrari.

De fet, han estat els quatre càrrecs els que s’han immolat a l’altar del procés. Per coherència. Ja que dubtaven, han purgat els seus dubtes en públic; almenys s’han deslliurat de la foguera. Tornant per un instant a Groucho, el concurs que va presentar primer a la ràdio i després a la televisió es deia You bet your life que ve a significar “ Jugui’s la vida”, i tot i que era un concurs de preguntes i respostes amable i amb bon humor, hi havia una paraula secreta que, si el concursant pronunciava, guanyava cent dòlars (per cert, els concursants solien ser una parella). El pitjor era que calia suportar, sobretot si es fallava, les burles del propi Groucho, entossudit en provocar l’absurd i que sovint conduïa els seus concursants al ridícul.

Truth or Consequencesva ser l’altre concurs de periple similar als Estats Units. O encertes o en pateixes les conseqüències, escarni i mofa inclosos…

De vegades sembla que també nosaltres estem vivint un concurs, un reality show que escriu un guionista particularment avesat a moments dramàtics i girs argumentals.

No sembla que tingui gaire sentit afirmar que ara és més fort un projecte polític perquè ja no hi són els que en dubtaven. És més: l’afany d’expulsar els indecisos no sembla el millor mètode per sumar adeptes a una causa, sigui la que sigui. Però els temps i els seus rituals i sacerdots són els que són. I recordin aquell súmmum humorístic de la infantesa: era un cap tan petit, tan petit, que no hi cabia cap dubte.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: