Archive for Agost de 2017

Com sempre.

Agost 31, 2017

Al llarg del curs polític passat sovintejaven les entrevistes al Vicepresident del govern Oriol Junqueras.

Evidentment parlava, com toca,  de tot,  i més i parlava naturalment del procés i del referèndum com a pas per validar aquest recorregut.

I repetia insistentment fins a fer-se pesat que tot seria “com sempre”.

Cada pegunta de l’entrevistador era la mateixa resposta . Com sempre.

I haurà cens?  Com sempre

Hi haurà interventors? Com sempre

Hi haurà personal de l’administració? Com sempre..

Aquest com sempre ,repetit insistentment comença a sonar a buit…

De moment no hem pogut consultar el cens i fer els correccions com sempre hi hagut un mes bans de les eleccions

De moment no sabem si podrem votar com sempre per correu

De moment no hem rebut com sempre al tarja censal on indicava el lloc de votació.

De moment no s’han sortejat, com sempre, els membres de les meses.

Com sempre?. De moment no.

Però és ben bé igual aquí es tracta d’anar fent bullir l’olla, xup-xup.. com sempre

 

De fet encara no hi ha llei de referèndum que és la norma que hauria de fixar els condicions lògiques en tota consulta popular o elecció i en aquet sentit l’altre dia a La Vanguardia en Josep Miró i Ardevol recordava alguns aspectes legals que fan dubtar de que aquest “com sempre” s’ajusti al que podria ser un procediment clar i transparent i vinculant en funció de la mateixa legalitat catalana existent , deia Miró i Ardevol:  El procés trenca amb la nostra legalitat en tres qüestions decisives. Deroga l’Estatut d’Autonomia sense la majoria de les tres cinquenes parts dels diputats que el mateix Estatut estableix per a tot canvi. Pretén realitzar un referèndum les regles aprovades per majoria simple del qual són lluny de la majoria qualificada que el mateix Estatut determina per acordar el sistema electoral. Finalment, liquida la pràctica del nostre Parlament, des de la seva restauració, d’aprovar els canvis al seu reglament per consens o per un ampli acord. Això és vital, perquè les eleccions serveixen de poc si després les normes que regeixen el joc parlamentari permeten en tots els casos una cosa tan allunyada de la democràcia i de la mentalitat política catalana com la dictadura de la majoria.

 

Sembla evident que tot plegat no importa , el que cal és votar sigui en les condicions que sigui sense tenir en compte cap dels principis que semblen lògics i que estan recollits en la tant invocada Comissió de Venècia sobre processos referendaris. Del que diu aquesta comissió sembla que només val el fet de que no es fixi la participació per la seva validesa, tota la resta és igual, no serveix perquè ja sabem que votar es democràcia. I tant !!

Però potser no n’hi ha prou per ser democràtica una votació.

I a hores d’ara no sembla que tot plegat sigui el “com sempre”.

Això sí ja tenim llei de transitorietat  que s’ha presentat però encara no hi ha data per la seva discussió, com tampoc encara no hi ha llei pel referèndum. Com sempre.

Si els processos electoral “sempre” es preveien de 55 dies per donar possibilitat de fer els coses amb un temps més o menys adequat, aquí som tant fantàstics que ho podem escurçar fins a 24 si finalment la llei de referèndum s’aprova el 6 de  setembre.

Com sempre……som els millors!!

 

Anuncis

La plaça reivindica el seu nom.

Agost 31, 2017

La plaça més castellera.

Aquest és el títol que es va atorgar (o potser auto-atorgar) a la plaça vilafranquina.

Fins i tot així ho recull la wiquipèdia : La Plaça de la Vila és una de les places amb més història i tradició castelleres de tot Catalunya, amb referències de castells bastits des de fa més de dos segles. Durant el segle XIX, les diferents confraries de Vilafranca convidaven les dues colles de Valls a la Festa Major i aquestes participaven en les diferents cercaviles i processons, fent castells juntament amb la gran quantitat d’aficionats locals que hi havia. Fins a tal punt era el vincle dels Xiquets de Valls amb Vilafranca que durant molt temps les dues colles s’anomenaren segons la confraria que les contractava: la Muixerra i el Roser. Per tots aquests motius, a la Plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès se l’anomena la plaça més castellera, tal com deixa constància la placa situada a la mateixa plaça.

Moltes diades històriques.

Moltes emocions viscudes.

Molts castells carregats i descarregats.

Molta trencadissa de límit i mites.

Moltes llàgrimes d’emoció i de dolor.

 

Res que no passi en altres places castelleres arreu del país. Però la plaça de Vilafranca per mèrits propis i per els aportacions de moltes colles castelleres s’ha guanyat el títol per mèrits propis. I això ni desllueix ni menysté cap a de els altres places.

I un cop més s’ha demostrat que actuar a al Plaça més Casteller dóna un valor afegit als castells.

S’arribava a Sant Félix amb dubtes, les caigudes impensades i poc previsibles de els colles de Valls i Vilafranca, feia que creixen la incertesa de sí veuríem castells de les gammes extres i encara més…

També és cert que les prèvies al Catllar i a l’Arboç on els vilafranquins van descarregar el tres de deu potser van esclarir dubtes.

Les quatre colles es presenten amb alts i baixos però ja consolidant bé els castells que ens havien d’oferir.

Els Casteller de Vilafranca, amb una ampli potencial carregant i havent descarregat amb els tres de deus i en canvi han ensopegat diverses vegades amb els castells de nou amb pilar i dificultats perls eu pilar de 8, canvis i alguna caiguda posaven en entredit la seva possibilitats.

La Vella de Valls, també arrosseguen una temporada  “irregular” – per dir-ho d’alguna manera- amb algunes caigudes significatives però ja sabem que la Vella es refà i s’esperona en els gran ocasions.

La Jove de Valls a priori és qui portava el seu historial menys potents, tot i que darrerament han carregat la torre de nou fet que obre al porta a la possibilitats de veure castells de gran potencial.

El Minyons de Terrassa eren les que es presentaven a la plaça amb més incògnita. Els Minyons fan vacances al mes d ‘agost i per tant Vilafranca és al sortida que bé després del període de descans i per tan vindran frescos però potser els podria faltar rodatge.

Això podria ser la situació, o una visó subjectiva davant 30, però la realitat ha estat  que ha estat una magnífica jornada.

Les colles han fet honor al nom de la plaça.

Només cal repassar els castells que s’han fet.

Els Minyons de Terrassa  han intenta d’inici els 3 de 10 amb folre i manilles des de bon principi no pujava amb la seguretat d’altres vegades  i al final l’intent ha fet llenya . En segona ronda, han descarregat la torre de 9. Tenint en compte la caiguda inicial que ha minvat possibilitats les Minyons han carregat els 3 i els 4 de nou amb folre i han tancat plaça descarregant el pilar de 7.

La Colla Vella Xiquets de Valls dels ha començat la seva actuació amb el 4 de 9 amb folre i agulla que ha descarregat  sobradament  després , en la segona ronda, ha descarregat un magnífica quatre de nou, exemple de d’esforç col·lectiu i de  saber estar  a la plaça, sengles intents de  tres de  deu poc sòlids han donat pas a un cinc de nou amb folre de bella execució  .La colla ha tancat la seva actuació descarregant el pilar de 8 amb folre i manilles.

La Joves Xiquets de Valls, ha  començat fort carregant la sempre complicada  torre de 8 neta ha acabat cedint i ha fet llenya mentre es descarregava, . A continuació, descarregat  tranquil·lament els 3 de 9, i a la tercera ronda ha enllestit  torre de 9, Han acabat   carregant el pilar de 8.

I els amfitrions els Castellers de Vilafranca han començat descarregant un extraordinari tres de deu amb folre i manilles, han seguit descarregant una torre de vuit demostrant una solvència notable. Els intents de quatre de deu han estat intents poc creïbles. Han acabat però la seva actuació descarregant  dos castells més de gamma extra els   3 de 9 amb agulla i el  pilar de 8.

 

En fi, només l’enumeració dels castells aconseguits palesa que la Plaça més Castellera un cop més ha fet honor al seu nom.

Per molts anys !!

 

 

 

Ens en sortirem?

Agost 29, 2017

Començava fa unes setmanes la col·laboració a l’Eix així : He llegit que va ser Napoleó que va afirmar “Si vols resoldre un problema, nomena un responsable, si vols que el problema s’enquisti nomena una comissió. Repeteixo aquest inici perquè la lectura de la notícia publicada aquí mateix que porta un titular suggerent “Vilanova crearà un consell assessor amb entitats i veïns per consensuar els llocs on se celebren festivals i concerts.”

No és una comissió però vaja poc ni falta és un consell.

Si funciona com la resta de consell municipals complirà perfectament la lapidària frase napoleònica d’enquistar el problema. Si és que hi ha problema.

Queixes sobre els festivals o actuacions a l’espai públic  n’ hi ha hagut  sempre. Alguns coneguts i notoris exemples: cartes dels residents dels xalets de Sant Cristòfol quan es  feia l’Estiu mogut, llançament d’ous quan el FIMPTE es feia al pati dels escolapis, queixes sostingudes d’algun restaurador del passeig de Ribes Roges per l’activitat festiva i la més discreta però també queixa ,en definitiva, d’una vicepresidenta, en el seu dia,  del govern espanyol, i algunes trucades intempestiva de veïns – per descomptat no eren VTV- que es queixaven perquè per davant de casa seva hi passaven els gralles tocant matinades. Sembla que música ètnica en la seva diversitat molestava. Però hi podríem afegir els lamentacions cícliques del veïns d ela Plaça d ela Vila, poc certament i els dels carrers de la Geltrú zona que es va poblar d’oci nocturn….i encara les queixes sobre alguna entitat vilanovina  que va acabar amb sentència judicial.

Eren queixes generalitzades.

La llista podria seguir però també seria inútil.

Tot plegat va anar fent xup-xup i no només a Vilanova sinó en gairebé tots els indrets on existia una activitat lúdic cultural notable arreu del País. Es va crear un malestar generalitzat

Però vet aquí que al justícia va intervenir i va donar majoritàriament la raó al veïns queixosos. Les sentències eren contundents.

La manca de previsió de  l’administració i del legislatiu en arbitrar mesures de caràcter general va fer que els ajuntaments establissin normes que masses vegades van topar amb realitats complexes, de difícil aplicació i també amb una manca de recursos evidents per poder fer el seguiment de moltes de les situacions denunciades pels veïns.

Aquí tot va petar quan l’any passat es va generar un conflicte a l‘entorn de la la negativa de que un festival és celebres en el lloc que s’havia fet tradicionalment. Va ser al gota que va fer vessar el got. No fem soroll,, fem cultura i amb aquesta afirmació  polèmiques, batalles inútils, segregació d’actuacions i les postres amb el boicot artificiós  durant el Vot del poble de l’any passat , acció sense massa sentit…però vaja la problemàtica és va manifestar amb tot al cruesa.

Confrontació clara entre el indiscutible dret a descansar i a  dormir tranquil i l’inqüestionable també dret a  l’oci i a l cultura amb l’expressió més festiva i festivalera dintre de la ciutat.

L’ajuntament s’arremanga i el regidor de Medi Ambient i urbanisme tira endavant i aviat serà sotmesa discussió  una   Ordenança d’Espectacles públics. Està bé poder ordenar l’activitat però segurament i tal com s’havia compromès la Conselleria de Cultura hagués estat bé crear una llei que amb caràcter general intentés el difícil equilibri en aquesta activitat a l’espai públic . Hagués servit de marc general que podria ajudar a acotar la norma més local. Segurament els ajuntaments i el propi  sector de festivals i música ho hagués agraït per allò de tenir clar quins són els  límits i quin és el marc en el que es pot treballar amb seguretat

Reglamentar l’espai públic és un repte d’enorme magnitud. Mai s’ordenarà a gust de tothom. Qualsevol intenció d’operar sobre l’espai comú genera controvèrsia. Molts en contra i pocs a  favor generalment. Les raons d’oposició sobre les actuacions en l’espai públic – ni a totes ni sempre , clar- són múltiple i variades i a vegades tantes com a veïns suposadament s’afecta. Tant és així que es va multiplicar l’expressió de NIMBY (Not In My Backyard, que significa No al meu pati del darrere). Es tracta de la que, segons diversos experts en gestió de la vida pública, és la creixent tendència de grups veïnals a oposar-se a qualsevol, actuació,  instal·lació o equipament públic en el seu entorn. A vegades amb raó i molta i altres per seguidisme i també la tendència generalitzada de la justícia a fallar a favor  els veïns en aplicació de la legalitat actual. Per això una legislació sobre el tema ajudaria molt directament a evitar conflictes.

Però també cal evidentment arribar a  acords generals i això sembla que pretén la nova normativa a aprovar :   Una de les finalitats de la nova ordenança és definir com i on es celebren els actes populars, siguin festivals, grans fires o activitats de menys envergadura, com les festes de barri. Així, pel que fa al format, la nova normativa –en fase d’esborrany- distingeix els esdeveniments en funció de la mida i del volum de públic que reuneixen, i fixa els tràmits administratius que hauran de seguir en cada cas. En relació al lloc, el govern vol arribar al màxim consens possible, motiu pel qual crearà un consell assessor “com a element consultiu i participatiu per aplicar l’ordenança

Promoure  Pactes cívics i ciutadans sobre els límits de l’ús de la propietat col·lectiva com és el carrer, evitar-ne l‘ abús,  fer entendre i entendre  els nous mecanismes de diàleg que van més enllà moltes vegades de l’argumentació estrictament tècnica , ser capaços d’acceptar tots plegats  noves fórmules d’entendre la relació en l’espai públic per activitat que genera molèsties però que són importants pel col·lectiu  , saber vèncer reticència i apriorisme de la societat davant les noves propostes que es puguin fer i potser canvien hàbits ja consolidats de la ciutadania. El debat sobre espais de possible activitat i el volum de els mateixes ( important)  no serà fàcil però el que cal és consensuar uns mínims que encara que no satisfacin el cent per cent a ningú possibilitin el gaudi i els descans. Fàcil de dir i difícil de complir.

En un moments en que s’han  assajat noves fórmules de participació, en que promourem campanyes d’augment de sensibilitats cap l’espai públic potser ens hauríem de dotar de compromisos públics entre l’administració i les entitats per intentar donar pautes i comprometre’ns en treballar perquè les actituds de tots nosaltres estiguin d’acord en allò que es mereix la ciutat, estimació, respecte, activitat cultural i dret al descans . Veurem si el Consell és un bon element. Veurem doncs si ens en sortirem

Ah! i dos suggeriments finals, quan s’hagi creat aquets consell que algú pensi a crear-ne algun sobre l’ocupació de l’espai públic per les terrasses del bars. I també potser estaria bé que convoquessin   algú d’aquets del Pacte Nacional per la reforma horària que expliqués que convocar l’inici d’un concert a les dues  del matinada no és bo per la salut de ningú.

Bona feina la consell!

 

Publicat a l’Eix Diari el 23 d’agost del 2017

Nom propis (XXXIV)

Agost 28, 2017

Ferran Requejo. M’han sorprès, no ho negaré, les declaracions que he llegit al digital el Món del politòleg RFerran Requejo, en els que venia dir que veia plausible que l’Estat esperés l’atemptat per fer “fracassar” els Mossos

És molt forta l’afirmació. Ho justifica dient que  creu que el govern espanyol ha d’explicar per què no va transmetre a les autoritats catalanes informació “clau” per evitar els atemptats.

Si alguna cosa sembla haver fet l’Estat espanyol amb la informació que tenia a la mà és “no fer res” com si “s’esperés un atemptat” a Catalunya amb la vaga expectativa que la feina dels Mossos d’Esquadra —a causa de la manca d’informació— fracassés i, a partir d’aquí, el procés català quedés empantanat. Així ho explica al Món i és la  és la interpretació que fa, en declaracions a ‘El Món’, el politòleg de la UPF Ferran Requejo.

Cal dir que afirma que tot plegat és  “una especulació” però defensa que és plausible a la llum dels fets. A més, creu que el govern espanyol haurà de sortir a “justificar per què no va fer res” amb la informació que tenia: “No van transmetre informació clau per evitar els atemptats”.

I encara segueix  Requejo veu “dos etapes” en aquest afer. Abans dels atemptats “hi havia una voluntat política del govern de Madrid d’excloure i marginar les institucions catalanes”. Els Mossos estaven exclosos de la coordinació de les forces de seguretat i Requejo recorda “totes les reticències i pals a les rodes que hi havia per celebrar la Junta de Seguretat, quan feia vuit anys que no es reunia, fins que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, es va quadrar”.

En una segona etapa la manera d’actuar en “una clara maniobra política per tenir els Mossos marginats” perquè, “en cas que actuessin, fracassessin per falta d’informació”.

“S’han adonat que des de Catalunya —afegeix Requejo— es tenen recursos suficients com per passar d’ells, per  fer polítiques unilaterals. Ara faran una gestió de tornar a recuperar l’hegemonia. Davant d’Interpol, però, el govern espanyol ha quedat fatal”.

No negaré que m’ha sorprès sobretot perquè Requejo era i és un dels intel·lectuals i analistes que em semblaven més prudents a l’hora de fer afirmacions , va passar de ser un defensor del federalisme amb unes argumentacions sòlides fins a defensar amb vehemència l’ independentisme. Vull creuer que la teoria conspiradora sigui fruit més de la fe del convers que de la realitat.

Santiago Martín, hem retrobat a  quest capellà Santiago Martín és l’ex-cap de religió del diari ABC. També expliquen que Santiago Martín és fundador de l’entitat ultracatòlica Franciscans de Maria i va ser presentador de ‘La santa misa’ o ‘Testimonio’ a La 2 de Televisió Espanyola.

Santiago Martín en un  l’homilia d’una missa va  sostenir que l’alcaldessa de Barcelona, Ana Colau, té “una part de la culpa” de l’atemptat a Barcelona i va plantejar que les víctimes potser haurien de denunciar l’Ajuntament.

A la seva homilia a la parròquia de Nuestra Señora de los Ángeles, va dir que després de l’atemptat de Niça, el Govern espanyol “va enviar cartes als ajuntaments dient que es posessin mesures dissuasòries, bol·lards, suports per a testos a les zones on hagués gent passejant, sobretot carrers de vianants. La resposta de l’alcaldessa va ser que coarta la llibertat”.I això li va venir bé per afirmar que: “Efectivament, coarta la llibertat dels assassins”. I encara va anar més lluny “Una part de culpa, i segurament els advocats de les víctimes ho recordaran, és de l’alcaldessa de Barcelona”

Però no es  atura aquí i va repartir llenya a tor ia dret  “L’alcaldessa de Madrid, del mateix partit que la de Barcelona, extrema esquerra, comunistes radicals, pensa això: No cal coartar la llibertat. Clar, la llibertat dels assassins”.

I ja embalat no va poder resistir-se i afirmava :  “Si jo fos advocat de les víctimes estaria plantejant una denúncia contra l’Ajuntament de Barcelona per cooperació”. Per acabar traca final :  “Si són comunistes o no són comunistes i a casa seva són llibertins és un assumpte d’ells, però la responsabilitat que no morin víctimes és també un assumpte d’ells”.

En fi només amb els seves paraules ja ensumen per on va.

Hi haurà algú que li respongui des de les autoritats de l’església. El capellans radical cal també  aturar-los.

Caldrà també demanar antecedents i certificats d’idoneïtat  els que dirigeixen el culte a les esglésies catòliques?

Martí Estruch Exdelagat del govern català Berlín i fou director del Programa Internacional de Comunicació i Relacions Públiques Eugeni Xammar del Govern de Catalunya. Posteriorment va passar a treballar al  Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, per tant un home del govern, un personatge que té una certa presència pública i sembla que es un del  membre del cercle més directament vinculat a tota la propaganda del “procés”. Per això potser , dic potser hauria de ser una mica més prudents a l’hora de llençar piulades. Que aquest persona amb el que pot representar afirmi a través de les xarxes Que els poders d l’Estat estan disposats a posar en perill vides humanes abans q la unitat d’Espanya és cosa sabuda. No sembla de rebut.

Així des dels cercles propers al govern és tira més llenya al foc en un moment en que cal una certa tranquil·litat i una mirada una mica més profunda que llençar acusacions que naturalment hauria de provar.

Aquest tràgic escenari de Barcelona ha portat la misèria moral de molta gent a  traslluir amb els seus comentaris.

Però quan es té una certa proximitat en les instàncies institucionals potser cal mesura més les paraules.

 

Dris Salym  imam de Rubí i Xavier el pare del nen mort a la Rambla han protagonitzat una de els imatges més emotives després de l’atemptat de Barcelona quan s’han abraçat càlidament afegint-s’hi després al mare del nen. Això va succeir a Rubí concentració contra el terrorisme.

Més de 700 persones s’havien concentrat a les portes de l’Ajuntament com a resposta a la crida per demostrar la repulsa als atemptats de Barcelona i Cambrils, i com a gest de suport als familiars dels dos veïns assassinats a la Rambla. Un nen de tres anys i l’oncle de la seva mare.

Els familiars dels dos veïns de Rubí que van ser atropellats per la furgoneta han assistit a l’acte. Dris Salym  va voler transmetre desconsolat el seu suport a la família amb un gets de clara reconciliació. El terrorisme no entén de religions o creences , es simplement un fanatisme excloent.

Ana María Martínez, l’alcaldessa, ha volgut mostrar un missatge que “combatrà contra el fanatisme” que busca generar pànic, terror i desconfiança. L’edil ha remarcat que “viure sense por és l’únic camí per fer front al dolor i al terror davant la fragilitat de la vida”.

Exemple a seguir.

 

 

La manifestació.

Agost 28, 2017

Els que hi eren ,els que hi eren des de al distància van viure una manifestació carregada de simbolisme .

Crits , no tinc por, denúncia  a voltes hipòcrita per qui la fa, banders, roses, castells amb diferents lemes…

Emoció , ràbia, voluntat de sentir-se un sol poble davant la violència terrorista..

En fi després tothom hi ha dit la seva tirant aigua al seu molí, naturalment…

Es  va llegir un text ho van fer  l’actriu Rosa Maria Sardà i la portaveu de l’associació Ibn Batuta, Miriam Hatibi aquí va

 

Bona tarda a tothom!
Buenas tardes
Salam aleykom
Com tots sabem, i no oblidem, el 17 d’agost vam patir dos terribles atemptats terroristes, a Cambrils i a Barcelona.
Els que estem aquí avui hem vingut per cridar ben fort i amb una sola veu: ¡NO TINC POR!
NO TENIM POR!
NO TENEMOS MIEDO
WE ARE NOT AFFRAID
MA KAN KHAFUSH
¡NO TENIM POR!
D’expressar el nostre dolor per les víctimes, el nostre condol i solidaritat amb les famílies, amics i totes les persones afectades per aquest acte covard.
¡NO TENIM POR!
De condemnar aquests crims que només persegueixen provocar el terror a través del terror i la devastació per intentar trencar el nostre model de convivència.
¡NO TENIM POR!
Perquè ens sentim protegits pels cossos i les forces de seguretat, i confortats i també orgullosos de la ràpida resposta dels equips d’emergència, bombers, personal mèdic i hospitalari, serveis socials i treballadors i treballadores públics que han permès salvar vides, arriscant en molts casos la pròpia.
¡NO TENIM POR!
Perquè una vegada més el comportament dels nostres conciutadans: els taxistes, els comerciants que van donar refugi als que fugien o a tots aquells que van omplir els hospitals per donar sang han demostrat que som una societat solidària i amb la determinació de viure en pau i en comunitat.
NO TENIM POR
I no consentirem que se’ns humiliï ni que ens venci el terrorisme. Perquè quan ens colpegen, en lloc de dividir-nos ens trobaran més units en la defensa insubornable de la llibertat i la democràcia des de la nostra diversitat de cultures i creences.
¡NO TENIM POR!
I no aconseguiran dividir-nos perquè no estem sols. Som molts milions de persones les que rebutgem la violència i defensem la convivència a Manchester i a Nairobi, a París i a Bagdad, a Brussel·les i a Nova York, a Berlín i a Kabul.
¡NO TENIM POR!
Perquè sabem que l’amor acaba triomfant sobre l’odi. Ni la islamofòbia, ni l’antisemitisme, ni cap expressió de racisme ni de xenofòbia tenen cabuda en la nostra societat.
¡NO TENIM POR!
I per això hem sortit una vegada més al carrer per tornar a omplir de llum el passeig Marítim de Cambrils i la Rambla de Barcelona, perquè si la seva ideologia és la mort, la nostra és una aposta indestructible per la vida.
Després d’aquestes paraules volem acabar amb la veu de tres poetes:
Federico García Lorca, Josep Maria de Sagarra i Pau Casals.

Nadie que visite Barcelona podrá nunca olvidarla. La esencia de la gran Barcelona, de la perenne, la insobornable, está en esta calle, la calle más alegre del mundo, la calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearía que no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante en brisas, hermosa de encuentros y antigua de sangre: La Rambla de Barcelona. (Federico Garcia Lorca)
(Federico García Lorca)

Vostè sap què és, la Rambla de les Flors?
Hi ha més pelats que rics, més gent guillada
Que gent amb el cervell apuntalat.
I massa fum, neguit i terregada,
I un món una miqueta estomacat
Un fa ballar el despit, l’altre la mona.
Les noies tendres fan ballar-hi el cor.
És la sala de ball de Barcelona,
I el sol ve a fer-hi de catifa d’or.
La pela de taronja, aquí, no enganya…
Tothom, per relliscar-hi, hi és admès.
Vénen de mar i vénen de muntanya,
Per entrar dins del ball, no es paga res.
De vegades, la cobla s’embarbussa
I el ball s’omple de crits i crida fort.
I entre xiulets i sabres i batussa
S’engega una pistola i cau un mort.
Però és un “ai” i torna la riuada.
I torna el ball, gronxant-se amunt i avall.
I tornen els ocells dalt la brancada,
Fent entremaliadures de cristall.
Les roses són vermelles, i un s’adona
Que aquest vermell molsut, tibant i humit,
És el color que dura més estona
Damunt del llavi fresc de Barcelona,
Que no es cansa de riure, dia i nit.
És tot un cel de blau i d’alegria
Aquesta Rambla meva i em fa esglai
Pensar que puc deixar-la sola un dia…
La Rambla i jo no hem d’apartar-nos mai!

 (Josep Maria de Sagarra)

 

El cant dels ocells va cloure l’acte.

Veure i  haurà servit el clam de la gernació per modificar algunes actituds.

 

De lectures

Agost 27, 2017

Hoy aún estamos vivos

Emmanuelle Pirotte

Editorial Grijalbo

Barcelona maig 2017

 

Frapant novel·la sobre la relació que es pot arribar a crear entre dues persones. L’autora ,que és guionista de cinema, explica que tenia una imatge recurrent que era la d’una nena que veu com assassinen a un soldat i la seva sang li esquitxa. Aquets imatge que es reprodueix a la narració dóna un pauta per seguir la història. De la novel·la en sorgirà ben aviat una pel·lícula que per la temàtica segur que serà un èxit.

Els dos protagonistes de la novel·la Renée i Matthias , la nena jueva que es  detinguda per dos soldat alemanys camuflats d’americans i com qui la de matar en un  moment i de sobte canvia la direcció de la pistola i mata al seu company per protegir a la nena. A partir d’aquí neix una relació gairebé de dependència que els portarà  recórrer moltes situacions de perill.

Emmanuelle Pirotte, nascuda a Bèlgica, és guionista. Avui encara estem vius, la seva primera novel·la, ha suposat un brillant debut al món literari. Finalista de premis com el qual atorga la important revista Lire i el Prem1ère, Pirotte ha guanyat el premi Palissy, el del Office Central donis Bibliothèques, el Lilly i el prestigiós Edmée de la Rochefoucauld atorgat al millor debut literari de l’any, un guardó lliurat en edicions anteriors a autors tan prestigiosos com Dai Sijie i Mathias Enard. A més dels nombrosos guardons francesos, els drets de traducció de la novel·la han estat adquirits per una desena de països i s’està preparant una ambiciosa producció cinematogràfica, amb guió de la pròpia autora, basada en l’emotiva història de Renée i Matthias.

La narració comença quan la petita Renée una nena jueva després d’estar amagada en diversos indrets es descoberta per una patrulla dels alemanys que, disfressats d’americans ,van fent accions de quinta columna per intentar aturar l’inevitable  avanç de les tropes aliades després de Normandia. La patrulla decideix acabar amb la vida de la nena tal i com els hi han ordenat.

Però els fets no succeeixen com semblen , la bala que finalment es dispararà per comptes d’anar destinada a la nena a qui ferirà mortalment serà a un dels oficials, amb  això el destí de la  Renée quedarà en mans de Matthias, l’altre home, que l’acabarà portant a una granja, en el soterrani de la qual viuen diverses persones, terroritzades pel que està succeint en la denominada batalla de les Ardenes. Prèviament han estat emboscats en una cabana al costat d’un riu. Matthias és un expert en supervivència ja que ha viscut al boscos del Canadà caçant i vivint entre els indis , fet que li ha donat múltiples possibilitats de sobreviure en espais oberts i amb condicions fora del normal. Pertany a una família benestant alemanya i ell sense sentir cap simpatia pel moviment del nazisme es veu obligat a participar en la guerra sempre amb unitat especials i amb operacions arriscades i complexes.

Quan arriben a  la granja , Matthias que encara vesteix l’uniforme americà es farà passar per un soldat que ha perdut la seva unitat i espera que passin les bombardejos per intentar tornar-hi.

A la granja hi ha tot un seguit  de personatges que van fent la seva vida també intentant sobreviure a la situació que s’ha produït. La filla de granger se sent atreta per Matthias,ell també sent alguna cosa per aquella noia tot i saber que és un error mantenir-hi una relació d’amagat en aquells moments i en aquelles circumstàncies.

Mentre va creixent la dependència de Renée i Matthias, semblen voler protegir-se mútuament. Neix un sentiment de dependència mutu que els obliga a negar les seves pròpies personalitats.

La situació tranqui-la del granja es veu trencada per l’arribada d’una patrulla d’americans que s’ha perdut de la seva unitat i cerca recer en algun lloc fins a poder-se orientar i retornar a la “normalitat” de la guerra.

L’arribada fa que el Matthias i la Renée hagin de comportar-se de manera molt més prudents ja que els veritables americans podrien  descobrir a Mathias amb conseqüència fatals. O la inversa poden arribar els alemanys i posar-los a tots en perill ja que la a la batalla de les Ardenes el front és inestable i canvia constantment i granges que un dia ocupen els americans a l’endemà són en mans dels alemanys.

Es produeix una mena de treva, la celebració del Nadal que comporta el relaxament e la vigilància i en un d’aquest moments  dels fets i per un gest rutinari el Mathias descobriran que és alemany i  partir d’aquí la trama té un gir ja que els americans el fan presoner i sembla que la separació de Renée és inevitable.

Però la nena  posant en perill la seva pròpia supervivència ajuda a Matthias a desfer-se  dels seu capturadors i així es donen una nova oportunitat seguir estant junts.

Dos personatges estretament lligats per les circumstàncies que tenen un deute comú haver-se  salvat de la mort.

La novel·la narra la història de la relació de dues persones , els dos protagonistes en mig del desori generalitzat com és la guerra i com tots els personatges queden vinculats per viure situacions límits i com cada un accepta al situació i conviu amb ella o es rebel·la.

Bona descripció de la personalitat dels protagonistes , personalitats molt marcades el Matthias pel seu passat i per un present que no el plau però que va assumir i la Renée que des de ben petita ja ha de conviure amb el perill i amb l’ instint de supervivència.

Els horrors de la guerra, les més baixes passions situades en el conjunt d’un grups d’homes i dones que esperen el seu alliberament amagats en un soterrani d’un granja en la mateixa línia del front.

La narració està feta en un to tranquil , delicada que li dóna un major versemblança , el pòsit d’humanitat sembla no haver-se perdut el tot en mig de la bogeria bèl·lica

Una història d’esperança, de segones i terceres oportunitats…

 

 

D’altres Fonts (XXXIV)

Agost 26, 2017

Dels atacs terroristes que ha sofert el país en aquesta darrera setmana sorprenen moltes oses però n’han destacat dues, la joventut dels terroristes , alguns d’ells just a al majoria d’edat i en segon lloc que molts d’ells fossin nois que han seguit el seus estudis a les nostres escoles i han viscut gran part de la seva vida  a Catalunya. Ha fallat el nostre sistema educatiu? Com és possible que hi hagi una radicalització fanàtica en poc temps? Com poen destruir els valors que se’ls ha inculcat a les escoles.

Són  preguntes. Preguntes que intenta respondre en un article un mestre que va ser el responsable del centre on van estudiar alguns del terroristes i elogia la feina que fan els mestres

 

Els mestres ajudarem a guanyar la pau. Josep Maria Castaño. El Periódico. 22.08

 

“Potser amb vosaltres hem perdut la partida… però no deixarem de lluitar per una societat que estigui basada en el respecte a la tolerància”, diu el director del centre de Ribes de Freser on va estudiar un dels terroristes

Quan t’adones que qualsevol d’aquests terroristes pot haver estat vivint al teu poble i que fa pocs anys l’hauries pogut tenir a la  classe… et venen al cap unes reflexions. D’entrada els diria que soc xarnego i que segurament no deuen conèixer aquesta paraula. Els diria que si és així, ¡anem bé! Els diria que fa anys també va venir gent d’altres terres, amb una llengua i cultura diferents, que molts d’ells es van casar amb gent d’aquí i que molts som fruits d’aquestes relacions. Els diria que eren temps difícils, però malgrat tot en aquesta terra van trobar el seu futur. Som terra d’acollida.

Som un país per on passegen persones de totes les cultures. Precisament la Rambla és el món en miniatura, seure-hi uns minuts i mirar al voltant és un espectacle de la diversitat de cultures que tenim. ¿Heu declarat la guerra al món sencer? ¿A tothom que sigui diferent? No crec pas que això sigui el que diu el vostre déu.

Molts heu crescut a les nostres escoles, ja ens coneixeu… No deixarem de lluitar perquè la nostra sigui una societat tolerant, on tothom visqui amb llibertat i amb pau. Potser amb vosaltres hem perdut la partida, de fet a l’escola tenim la força que tenim, però no renunciarem a seguir intentant-ho per guanyar totes les que puguem.

Aquestes victòries no fan soroll, però són la prova que hi ha altres vies possibles: la de cadascuna de les persones que fan el seu projecte de vida entre nosaltres i són feliços. Possiblement vosaltres heu escoltat altres veus, que s’han aprofitat de la vostra feblesa… ¡llàstima!

Avui tinc una barreja de tristesa i ràbia. Avui costa, però com hem fet sempre, nosaltres, els mestres, estarem el dia 12 amb el ferm propòsit que la nostra societat estigui basada en el respecte a la diferència. Els mestres som tossuts i ajudarem a guanyar la pau.

(*) Un dels terroristes va ser alumne del centre que dirigeix a Ribes de Freser, l’Escola Mare de Déu de Núria.

 

Demà al passeig de Gràcia

Agost 24, 2017

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau,  van anunciar ja fa dies la convocatòria per demà  dissabte una manifestació de rebuig al terrorisme sota el lema “No tinc por”.

Aquest lema que ha fet fortuna. Lema que va néixer i créixer espontàniament en al primera mostra de rebuig a l’atemptat a Barcelona en al concentració de la Plaça de Catalunya.

Ara serà el ema sota el que s’aplegaran tots aquells ciutadans i ciutadanes que al marge de les picabaralles polítiques interessades i del tot gratuïtes  es concentraran per donar suport a les víctimes , per  reclamar que mai més hi hagi aquets atemptats i perquè el futur de convivència i cohesió no es trenqui mai més.

Serà a partir de les sis de la tarda, sortirà dels Jardinets de Gràcia i recorrerà el passeig de Gràcia fins arribar a la plaça de Catalunya. La convocatòria ala fan fer El President Puigdemont i l’Alcaldessa Colau  en una compareixença conjunta al  Saló de Cent de l’Ajuntament. L’alcaldessa ha estat molt explícita en anunciar la manifestació sota el ema de “ No tinc Por”  : “Que sigui aquest lema el que ens agermani”,

L’alacaldessa Colau va aprofitar la compareixença per  valorar molt positivamente la desposta de al ciutadania ” vam sortir milers de persones de Barcelona i de tot Catalunya per dir que no tenim por i que no ens deixarem perdre la nostra ciutat i el nostre model de convivència”, També el president ha manifestat el seu agraïment per  la resposta de la ciutadania de Barcelona davant de l’atemptat. “Ens volien agenollats i vençuts i ens hem alçat dempeus més forts, amb un crit que ens agermana: no tinc por”, ha assegurat.

Puigdemont ha advertit que enfront dels qui volen provocar la por davant “el veí, el diferent, el que acaba d’arribar”, Catalunya no renunciarà al seu model de país, de pau, acollidor, divers i convivencial. “Estem convençuts i determinats a mantenir aquesta manera de construir la ciutat, construir el país i construir el món”.

També la comunitat musulmana de Catalunya s’ha manifestat aquets dies en contra de l’atemptat, ha fet públic un manifest en que deixen clara la seva posició

COMUNICAT OFICIAL DE LA MANIFESTACIÓ LA COMUNITAT MUSULMANA CONTRA EL TERRORISME

La Comunitat Musulmana de Catalunya amb les entitats adherides vol expressar el seu rebuig i condemna als terribles atemptats de Barcelona i Cambrils. Volem expressar el nostre suport a les famílies de les víctimes i a tots els ferits, als que desitgem una ràpida recuperació. Fa dies que ens estem expressant per diferents llocs de Catalunya de manera clara contra la barbàrie i la sense raó, però avui volem dir amb el conjunt de la ciutadania musulmana i no musulmans, i amb veu alta “NO AL TERRORISME, NO A LA VIOLÈNCIA I SI A LA PAU”. Els musulmans que vivim a Catalunya no podem més que dir gràcies a Catalunya pel vostre suport, gràcies per venir avui , per voler acompanyar-nos en aquest moment tan important. El dolor és comú. Tots hem plorat la incomprensió pel que ha succeït és la mateixa. Hem de treballar tots/es junts perquè no torni a passar mai més, perquè els nostres joves catalans musulmans no abracin ideologies perverses que no tenen justificació ni explicació, i que no tenen res a veure amb l’Islam i la religió musulmana. Estem segurs que Catalunya sabrà respondre, com ho ha fet sempre, contra els actes d´Islamofòbia i xenòfobs. Això no té cabuda en la nostra societat democràtica. També hem de dir, que un jove que ha nascut o ha arribat des de petit a Catalunya es rebel·li contra el país i el més preuat que té, que és la seva ciutat, vol dir que tenim un veritable problema, que no hem d’amagar. Demanem a les institucions, Govern Central, Govern de la Generalitat i Municipis que conjuntament amb la Comunitat Musulmana, entitats religioses, socials i culturals arreu de Catalunya parlem clarament i seriosament de com afrontar el futur, com podem incloure aquests joves perquè formin part plenament de la societat catalana. Que sentin que Catalunya és la seva terra, de manera que siguin capaços de rebutjar qualsevol missatge radical o extremista. Per tant, hem de fer autocrítica tots, institucions i comunitat, i canviar moltes coses que creiem que no s’adapten als temps que corren. Volem agrair la feina dels Mossos d’Esquadra i de la Guàrdia Urbana, que treballen per tots nosaltres, i han de saber que sempre tindran el nostre suport i la nostra estima, demanem un fort aplaudiment per ells. Finalment volem fer una crida perquè ens sumem totes/tots a la gran manifestació del pròxim dissabte, Barcelona sempre ha estat a l’altura dels moments bons i dels complicats. Ara toca que estiguem tots/s units contra el terror.

NO TENIM POR!!

NO TENIM POR!!

NO TENIM POR!!

TOTS AMB BARCELONA I AMB EL POBLE DE CATALUNYA!!

VISCA BARCELONA I VISCA CATALUNYA.

Pallassos perillosos

Agost 24, 2017

 

Ara ha fet 72 anys dels  bombardejos atòmics d’Hiroshima i Nagasaki. Concretament els dies 6 i 9 d’agost de l‘any 1945  es produïren  els atacs a les dues ciutats que van ser determinants per la rendició del Japó en la segona guerra mundial. Va ser un desastre humà i humanitari  d’abast incalculable , les seves conseqüències encara perduren i a més la humanitat va descobrir que hi havia sistemes reals i letals de destrucció massiva. Trist descobriment.

Just en aquest dies s’han produït un intercanvi de declaracions entre els presidents el EEUU i de Corea del Nord que fa pensar que un perill atòmic com aquell de fa anys  es pugui reproduir fatalment .

El president de Corea del Nord Kim Jong-un amenaça d’enviar un dels seus míssils , un d’aquest que ja  ha estat assajant des de fa temps a l’illa de Guam on els EEUU hi tenen diverses bases militars .La resposta de Trump no ‘s’ha fet esperar i tambe carregada de duresa i  de l’habitual gesticulació i  agressivitat formal:  “Més els val als nord-coreans no amenaçar més els EUA. Si ho fan es trobaran amb un foc i una fúria mai vistes al món”. I després de reflexionar, potser ben bé no reflexiona Trump ,  encara diu que potser s’ha quedat curt.Som davant d’una escalada verbal , d’una competició d’allò que en diuen qui la té “més llarga”, o qui té el tupè més ben parit, la tofa més frondosa  o el pentinat més estrafolari.¿Vivim una mena de tragicomèdia per mantenir protagonisme o estem davant un perill real que de concretar-se por engegar a parir bon part d‘aquest món? I tot per l’egolatria desmesurada de dos persones, de dos “pallassots” amb pentinats ben peculiars i per l’ incontinència verbal dels dos actors que ha fet esfereir a la majoria del líders mundials que reclamen una mica més de temprança i sobretot diàleg

He rebut aquets dies per via del WhatsApp un acudit molt enginyós  sobre una “Breu història dels  45 presidents del EEUU” – enveja d’aquesta mena de capacitat creadora popular- en el missatge es veuen 43 cares, 43 emoticones , la 44 és de color negre , inesborrable record d’ Obama i la que fa 45 i correspon a Trump és la imatge d’un pallasso. Genial! I ben trobada. Fa gràcia. Però alerta perquè  a la llegendística urbana de casa nostra també va arribar la moda dels clowns terrorífics. Els pallassos assassins.  Es van veure i encara de tant en tant es veuen a els ciutats aquest pallassos  i la seva presència ha aixecat sorpresa els primers cops i després espant i finalment  s’ha vist com un element més per divertir-se i fer gresca , es tracta de disfressar-se de pallasso  i  deixar-se veure a indrets públics espantant  a la gent  durant la nit per després penjar les imatges a les xarxes socials imitant alguna de les pel·lícules de terror en les que pallassos tenen protagonista. Que hi farem! Llàstima que el pallasso entranyable, i alegre s’hagi convertit en un malson a vegades. Quina injustícia.

L’emoticona de Trump serà també un pallasso del terror que desfermarà aquest foc i fúria ?. Si davant Trump  s’hi trobés algú mínimament “normal” segurament no hi hauria massa perill, però és que al capdavant de Corea hi trobem un altre personatge gairebé divinitzat, extraterrestre. Comenten alguns coneixedors de la societat nord coreana, tancada  i gairebé autista, que als nens coreans els expliquen que el president Kim Jong-un és un ésser  tant extraordinari i proper als deus que no té necessitats fisiològiques. Si ha superat aquest estadi tant humà deu ser capaç de tot i més. I a sobre mai l’agafaran amb els pixats al ventre!. Genial. Excels. Marededéu quin panorama!

Potser tot plegat no serà res més que la coneguda serp d’estiu, aquella notícia que pren volada i que  després  acaba en un no res. Tant de bo sigui això i no una crisi de nivell mundial sense que tinguem massa clar quin pot ser el final sobretot si estem en mans d’aquest dos personatges,d’aquest dos terrorífics pallassos

 

Publicat al Diari de Vilanova el 18 d’agost del 2017.

Ni morir d’èxit ni matar d’avorriment.

Agost 22, 2017

Ja ha passat la Festa Major, la ciutat adquireix  de nou la normalitat trasbalsada pel dies festius ,encara tenim  la festa a la Geltrú i ja l’agost  anirà  declinant.

Les sensacions encara però perduren en els vilanovins i vilanovines que han participat directament o com espectadors de l’espectacle de la festa.

Hem pogut córrer al davant del foc de diables i dracs, hem ensumat l’olor de la pólvora que segur que ajuda a la gaudir de la festa.

L’espai públic ha estat ocupat pels rituals i litúrgia de la festa , ha estat un  recordatori de que l’espai públic és espai de socialització i en temps de festa agafa un sentit de l’expressió de referència  de l’imaginari popular

Dies, doncs , viscuts amb intensitat, amb joia, amb plenitud . Hem viscut la festa  i hem fet memòria també de quan en els primers anys de recuperació de la festa. Foren anys intensos, de debat profund i en algunes ocasions apassionat i apassionant del com i dels perquè de cada acte, de cada cercavila, del paper dels elements festius, de la corporació. Aquells estructuradors de la festa “post-dictadura” ho feien   sense penjar banderes al campanar – posats a penjar-la perquè no fer-ho d’un edifici civil-  ni  medalles corporatives  de cap Confraria , es feia amb la voluntat de contribuir a recuperar un sentit festiu vinculat a la ciutat. Es crearen Comissions amb noms llarg  que eren la suma de les entitats i la gent a títol personal, votacions de com fer les coses, per exemple no anar  a l’ofici corporativament . Després ja es votà en sentit “polític- partidista” . Però tampoc cal caure en allò de que els temps passat van ser millors. I, ara!!.

Tot plegat ha millorat, potser s’ha fet més complex de gestionar i s’enyora també una certa capacitat d’incidència de les entitats locals, sobretot d’aquelles que tenen participació activa en la festa de la ciutat.

S’estructurà amb l’arribada dels ajuntaments democràtics  un nou – o bé retrobat- model festiu que  va posar damunt la taula ara fa una llarga trentena d’anys amb l’arribada de la democràcia les nostres viles i ciutats. Cert que en el tardo franquisme i en la transició a la ciutat el model que es va impulsar des de l’organització de Festa major de la Geltrú que ja era un cert espai – reduït, sens dubte- de llibertat creativa en l’espai de la festa però també és cert que la consolidació d’aquest nou espai de la festa no arriba amb plenitud fins els anys 79 i 80 amb la creació de les primeres comissions , que també hagueren de  sortejar problemes , incomprensions i alguna que altre intromissió política , amb nodrida representació associativa que amb hores i hores de debat  estructuraren un esquelet de celebració al voltant del qual cada anys hi ha un farciment diferents, depenent ,ara,dels, avui, anomenats Pabordes , del mercat i l’èxit i pel risc que es vulgui córrer.

Però el més important creiem que és la continuïtat que s’ha aconseguit amb estructures organitzatives diferents però amb molts objectius compartits , que hi hagi hagut relleus naturals i d’obligats , substitucions sense traumes i amb traumes també  , sense malts rotllos i amb malt rotllos. Amb gent diversa i dispersa, provinent de col·lectius diferents. Però la festa ha reeixit i avui la tenim amb molt esplendor.

I de l’esplendor a la decadència hi ha un pas.

Pas que creiem s’ha d’evitar.

Noves fórmules de participació i organització més propera a la realitat s’assagen  i es consoliden. Una part de la gent jove canalitza la seva integració i socialització a partir de la seva inclusió en els balls populars i comparteixen el  gaudi del comú  i ho fan amb una espectacularitat envejable. S’assagen nous actes , sembla que enguany la sortida nocturna del gegants va ser tot un èxit de participació, el temps, si de cas, ja la consolidarà o no.

Hem tingut la sensació de que enguany hi havia menys gent veient el cercavila de vigília tarda. Potser en ser divendres la gent tenia altres feines o simplement potser això de que la crisi s’ha acabat i hi havia moltes més famílies de vacances.

Però caldria fer una certa reflexió a l’entorn dels mateixos cercaviles .Hi ha qui ,  no mancat de part de raó ,diu  de que això sembla un cercavila de les colles de diables que no tenen massa diferencia ritual entre elles  , dels ball de bastons que ballen les mateixes danses,  i els altres. Potser no n’hi ha per tant però potser els “savis” del protocol de la festa haurien de pensar alguna cosa per evitar que el cercavila acabi morint d’èxit o esdevingui un element feixuc – ja ho és una mica ara- i desdibuixat i desorganitzat en el seu final. I cal també, potser, estructurar el cercavila d’anada  ofici, cercavila molt  més protocol·lari ja que es tracta d‘un acompanyament, ni les formes d’alguns balls, poc es pot ballar després d’una nit de rauxa – i ben fet que fan, però potser que dormin i no ballin-  ni les aturades  que trenquen el ritme ni el  poc convenciment que veus en el moments de ballar d’alguns ajuden a que tingui la solemnitat que hom hauria de reclamar a aquest  cercavila.

També cal pensar que hem tingut a més cercaviles temàtics diguis correfoc, diguis aniversari dels bastoners….que ja han complet l’objectiu

Mentre pensàvem com es podria resoldre aquest fet els Bordegassos han emès un comunicat , el subscrivim majoritàriament  de dalt a  baix. Tenen tota la raó.

Un parell de paràgrafs que són significatius de la percepció que tenen els bordegassos que segurament és molt més compartida.

Durant la Festa Major, d’uns anys ençà, anem detectant un deteriorament en les cercaviles que la conformen on, per protocol, sempre anem al darrere. Som conscients de la necessitat d’aquest i que a tothom li agrada lluir-se en aquestes dates, però també som conscients que el creixement de la ciutat i les ganes de participar a les cercaviles han desbordat un model pensat per als com a molt, 10 entremesos de llavors.

 Volem una Festa Major millor. Creiem que cal repensar-la per fer-la més vistosa i amena. Per això, estem disposats a col·laborar en repensar un model que sigui viable per a les circumstàncies actuals. Creiem que hem de ser conscients que la festa és de tots, no d’un ball o un altre. Si això implica deixar de participar en alguns actes per evitar matar la festa, que no mori d’èxit, estem disposats a fer-ho. Però pensem que abans d’arribar a aquests extrems valdria la pena, entre totes les parts implicades, trobar una solució que ens beneficiés a tots, organitzadors, participants i públic.

Posant damunt la taula un debat més que interessant que cal afrontar sense apriorismes ni amb solucions tancades ni prefixades .

Com diuen la festa pot morir d’èxit per no saber-se adaptar a les noves necessitats de tothom ,dels que ballen, dels que miren del mateix espai urbà o pot la fets a morir d’avorriment, que ningú la miri, i una cercavila buida de públic no té cap sentit.

Parlem-ho ara que tenim encara un any per davant.

 

Publicat a l’Eix Diari el 15 d’agost del 2017