D’altres fonts (XXXI)

by

Anàlisi prou interessant del moment polític  i de la situació entre Catalunya i Espanya i com es podien haver resituat les coses si hi hagués hagut voluntat de diàleg per part de Rajoy que sembla que no entengui que passa a Catalunya i les arrels profundes de l’ independentisme més enllà dels grueges que Catalunya pot presentar davant l’estat espanyol.

Manuel Castells Oliván és un sociòleg i professor d’universitat català d’origen castellanomanxec, catedràtic de Sociologia i d’Urbanisme a la Universitat de Califòrnia, Berkeley,

 i director de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la Universitat Oberta de Catalunya Els resultats del seu treball es recullen en la trilogia L’era de la informació, traduïda a diversos idiomes. Colabora habitualment en diversos mitjans de comunicació.

 

Catalunya: pàtria o mort?. Manuel Castells. La Vanguardia. 05.08

 

Hauria pogut ser d’una altra manera. Si l’Estatut de Maragall aprovat el 2006 pel Parlament de Catalunya, ratificat pels ciutadans catalans i confirmat pel Congrés (encara que esquilat) hagués entrat en vigor. Però el recurs del PP davant un Tribunal Constitucional conservador va descarrilar el procés institucional de l’autogovern de Catalunya. Fins i tot després de la sentència adversa l’abril del 2012, hi va haver una oportunitat en la mateixa sentència que instava a negociar políticament. Però ni tan sols l’extraordinària manifestació popular de la Diada del 2012 no va poder alterar el centralisme de Rajoy amb el seu rebuig del pacte fiscal proposat per Artur Mas. Mentre que el PSOE va continuar invocant una improbable ­reforma de la Constitució. I així va ser com es va anar gestant, per greuge i humiliació, un ampli moviment social independentista que va desbordar el tebi nacionalisme de CiU fins a somiar amb un nou país que superés les misèries de la crisi econòmica i política a Espanya. Com va analitzar Marina Subirats, com l’esperança que a la resta d’ Espanya van representar el 15- M i altres moviments socials, a Catalunya va ser l’independentisme, àmpliament majoritari entre els joves, el que va il·luminar la flama d’una altra vida possible, per utòpic que fos aquell projecte. Per això el protagonisme del procés no va ser dels partits, sinó d’expressions de la societat civil, com l’ Assemblea Nacional de Catalunya o Òmnium Cultural. La legi­timitat social va ser representada per l’ Asso­ciació de Municipis per la Independència i pels 800 alcaldes que l’octubre del 2014 van aprovar una declaració de sobirania, seguint la petja del municipi de Sant Pere de Torelló, que va declarar el poble territori català lliure. I sobretot les Diades dels anys 2012, 2013, 2014, 2015 i 2016, on centenars de milers de persones es van ajuntar, en un ambient festiu i familiar, transcendint pertinences polítiques i afirmant el seu dret a decidir. A decidir el seu país com a condició per decidir les seves vides. És aquest caràcter profund de moviment social de l’independentisme català el que no entén la classe política espanyola. Mas es va apuntar oportunistament al moviment per incrementar el seu vot. I va fracassar. El sentiment de greuge respecte a l’ Estat espanyol, a les seves fallides promeses (Rodríguez Zapatero) i a la seva insultant arrogància (Rajoy) va motivar que el suport a la ­independència passés del 33% fa una dècada a un 50% (més o menys) en l’actualitat. Però és el projecte d’un altre país, particularment viu entre els sectors més joves i dinàmics de la població, el que alimenta aquest sentiment d’“ara o mai” que es respira en l’independentisme. Potser per això l’intent raonable de Pedro Sánchez per emprendre una veritable negociació, començant pel ­reconeixement de Catalunya com a nació cultural, probablement arriba tard. Encara que serà una via de sortida necessària després de la tempesta. Perquè ara el que s’acosta és la tempesta.

Els ponts estan de­finitivament trencats entre el Govern espanyol i les institucions representatives de Catalunya (Generalitat, Parlament, municipis, ANC i altres associa­cions de la societat civil). I sobretot està trencada la confiança entre la gran majoria de la població de Catalunya (que dona suport al dret a decidir en gairebé un 80%, encara que sigui per dir no a la independència) i un Estat espanyol que ara evidencia les seqüeles d’una transició incompleta, amb episodis com el de la clandestina operació Catalunya i de similars.

El PP i el seu satèl·lit Ciutadans no han acceptat mai un diàleg seriós sobre el fons, o sigui l’autogovern. I el Govern de Catalunya ja s’ha desenganyat de la possibilitat de dialogar. Amb la qual ­cosa, tots dos es preparen per a la confrontació de l’1 d’octubre. Els episodis de la qual començaran abans, a finals d’agost, quan al Parlament s’iniciï formalment la preparació del referèndum i la llei de desconnexió. De fet, l’estra­tègia repressiva del Govern del PP ja ­està en marxa, protegida pel Tribunal Constitucional. Imputacions i inhabi­litacions a càrrecs públics catalans, amenaces a funcionaris i a municipis, inter­rogatoris de la Guàrdia Civil sense autorització del jutjat competent, es­pionatge legal o il·legal a les entitats ­sobiranistes, recurs partidista sistemàtic al Constitucional (la legitimitat del qual està sent greument malmesa), utilització sectària de la Fiscalia General de l’ Estat, investigacions tributàries a personalitats sobiranistes, intervenció del CNI en tasques de manipulació informativa i propaganda pronacionalista espanyola, mobilització dels mitjans de comunicació afins al règim, amb el pretext de compensar l’efecte de TV3 si bé se sap que té una audiència molt inferior a la de les televisions espanyoles.

Però tot això són només prolegòmens. L’essencial serà bloquejar jurídicament i materialment la rea­lització del referèndum amb el poder de l’ Estat. No hi haurà cap altre 9- N. Mariano Rajoy se la juga: cal esclafar l’independentisme.

No és probable que apliquin l’article 155 de la Constitució, i encara menys l’article 8 o el 116. Potser per actuar policialment intervenen els Mossos per no haver de recórrer a la Guàrdia Civil, encara que això no es pugui descartar. Aquí s’acaba tot? No. Probablement aquí comenci la tempesta, perquè on hi ha repressió hi ha resistència: és una llei his­tòrica. La resposta del sobiranisme serà la proclamació unilateral d’independència pel Parlament, encara que s’hagi de reunir a Montserrat.

I si hi ha una escalada de la repressió, ja es parla en el moviment independentista de la desobediència civil pacífica. Manifestacions, seguides en els espais públics i ocupacions d’edificis, tallades contínues de carreteres a tot el territori i, sobretot, vaga general indefinida fins a forçar la negociació. L’ Estat té múltiples instruments de coerció, però l’independentisme també prepara una àmplia gamma de formes de resistència.

Per a tots dos és pàtria o mort, esperant que només sigui una metàfora.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s


%d bloggers like this: