Archive for Setembre de 2017

D’altres Fonts (XXXIX)

Setembre 30, 2017

A vint-i-quatre hores del referèndum  val la ena llegir aquest article de Borja de Riquer intenta donar algunes pautes sobre el comportament del govern espanyol a l’entorn de la possibilitat de la celebració raonada d ela consulta.

Assenyala factors pels quals s’ha arribat fins a la situació que vivim avui.

Borja de Riquer i Permanyer

Llicenciat  en Història  a la Universitat de Barcelona el 1968, i del 1969 a 2015 fou professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, on el 1988 guanyà la càtedra d’història contemporània. Durant el darrer franquisme i la transició estigué vinculat al  PSUC, i el 1975 fou un dels signants del Manifest de Bellaterra, primer document públic des de la fi de la guerra civil en reivindicar una universitat autònoma, democràtica i socialment responsable. 

Ha format part de la comissió d’experts que treballà pel retorn de la documentació de la Generalitat republicana, i d’altres organismes públics i particulars dipositada a l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca. És col·laborador a la premsa diària, i l’any 2015 publicà  Anar de debó. Els catalans i Espanya, sobre el moviment independentista català de la segona dècada del segle XXI. L’any 2017 rebé la Creu de Sant Jordi.

Les raons de la intransigència, Borja de Riquer . La Vanguardia. 28.08

Davant els greus esdeveniments succeïts a Catalunya els darrers dies, pot ésser interessant fer una reflexió històrica sobre les raons de la intransigència dels governants espanyols davant les demandes catalanes.

Esmentaré les quatre que considero més rellevants. La primera és la notòria diferència entre el tarannà de la vida política catalana i el de l’espanyola. A casa nostra, davant l’absència d’organismes de poder propi, el protagonisme i la vitalitat de la societat civil han estat un ­important factor de modernit­zació de les actituds polítiques. Així, el catalanisme polític, sorgit d’aquesta societat civil, ha hagut de basar la seva estratègia en la transversalitat social per tal de poder fer-se primer amb les administracions locals –ajuntaments, diputacions– i després per aconseguir institucions de govern autonòmic.

Per contra, la societat civil ha participat molt poc en la vida política espanyola feta des de Madrid per la forta jerarquia amb què han funcionat les relacions de poder, molt establertes des de dalt, entre minories, entre els dirigents dels partits i els grans grups d’interessos econòmics. Aquest fet explica en part la incomprensió dels polítics espanyols vers el procés català. La seva reacció davant el moviment ciutadà més important de la història hispànica, per la quantitat de gent mobilitzada i per la seva persistència, ha estat de menyspreu. Han considerat que era un muntatge d’alguns dirigents (abans Mas i ara Puigdemont i Junqueras) o una conspiració, i no una causa impulsada des d’abaix per milions de ciutadans.

La segona raó la trobem en la manca de tradició pactista de la política espanyola, on hi ha predominat el principi que el poder mai pacta, sinó que s’imposa, i que tota transacció és una claudicació o una traïció. És allò de “vale más honra sin barcos que barcos sin honra”, que els va portar a perdre-ho tot, fins “la españolísima isla de Cuba”. Els catalans, en canvi, com va explicar Jaume Vicens, davant els conflictes interns hem tendit sempre a cercar solucions pactades. Som molt pragmàtics i estem força disposats a escoltar les diferents raons: és la política del “parlem-ne”.

La tercera és l’enorme càrrega ideològica nacionalista que ha impregnat des del segle XVIII la construcció de l’Estat espanyol. Des de fa tres segles, els governants espanyols han imposat com a veritat inqüestionable l’existència d’una única nació, la seva. I en funció d’això han articulat una sèrie de lleis i de tècniques administratives i jurídiques que han configurat l’exercici del poder. D’això se’n deriva un discurs oficial que considera il·legal i punible qualsevol qüestionament de la sobirania única. Els polítics espanyols no han entès que la identitat no pot imposar-se.

Un quart factor és la ferma voluntat de concentrar el màxim de poder en el govern de Madrid, malgrat l’existència de l’estat autonòmic. Avui això està reflectit en l’acord entre PP, PSOE i Cs per mantenir un model polític que controli des de la capital de l’Estat les competències econòmiques i polítiques més fonamentals. Pels governants espanyols recaptar i distribuir els recursos és bàsic per poder fer aliances amb els interessos econòmics i per construir clienteles.

Resumint, els polítics espanyols són intransigents perquè no estan acostumats a negociar atès que tot pacte implica fer concessions. Tenen aquella altivesa dels qui sempre han controlat el poder i no el volen compartir. Posseeixen una concepció patrimonial de l’Estat i estan convençuts que són els gestors idonis del poder i els seus administradors permanents, que van tornant-se com Cánovas i Sagasta ­segons els avatars electorals. Un meu col·lega madrileny sostenia que els catalans podíem administrar-nos, però ha­víem de recordar sempre que “el solar es nuestro”. S’atribueix a Felipe González una frase significativa quan negociava amb bascos i catalans: “Negociar en el último momento y cuando no haya más remedio, y conceder lo mínimo posible”. Avui només cal llegir la majoria dels diaris de Madrid per comprovar cóm n’estan d’arrelades aquestes conviccions no tan sols entre els polítics sinó també entre periodistes i intel·lectuals.

Un bon nombre de catalans hem plantejat modificar aquest statu quo i poder decidir si volem seguir o no dins d’aquest Estat i amb aquestes regles del joc. Estem comprovant que no és fàcil negociar amb una gent que pensa i actua així. És per això, em temo, que el procés català ­serà més dur i més llarg del que molts voldríem. A l’inici del ­segle XXI no es pot negar el dret a decidir al·ludint “la sagrada unidad de la patria” i la “legislación vigente”. En una demo­cràcia, quan la legislació entra en contradicció amb l’exercici d’un dret natural i universal, no és prohibeix aquest dret, sinó que es modifica la llei. A més, l’actual Constitució no prohibeix els referèndums. Només cal la voluntat política de negociar.

Penso que el divorci entre la majoria dels catalans i l’Espanya de Rajoy ja és irreversible. El cas català també està posant a prova alguns dels fonaments de l’Es­panya actual. Tal vegada aquesta crisi esdevingui una oportunitat per a què molts demòcrates espanyols es plantegin la necessitat de transformar radicalment el sistema polític que permet a Rajoy actuar amb aquests procediments autoritaris.

 

Anuncis

Carta oberta a Miquel Iceta

Setembre 25, 2017

Benvolgut Primer Secretari del PSC,

Els sotasignats i les sotasignades hem sigut alcaldes socialistes de les nostres viles i ciutats. No deixarem mai de ser socialistes malgrat que ja no exercim cap responsabilitat política, ni cap càrrec públic, ni pertanyem ja al PSC, partit al que vàrem fer donació, al servei de Catalunya, de molts anys de la nostra vida. Som socialistes avui i ja n’érem en els moments de la conquesta i la consolidació de les llibertats civils i polítiques inherents a la democràcia; de la incorporació del país a Europa, i de la fonamentació, des del municipalisme, d’una Catalunya orientada al progrés en pau, llibertat, igualtat i respecte als drets humans.

Professem consideració i respecte sincers als dirigents actuals del PSC -en especial als alcaldes i alcaldesses- i compartim amb vosaltres una part no pas petita de les nostres conviccions polítiques.

Per això, des de la ideologia que ens és comuna, et demanem que el PSC, essent com és el principal partit socialista de Catalunya  no doni suport intel.lectual ni polític a la prohibició del referèndum de l’1 d’octubre, i a les restriccions de les llibertats públiques que comporta; que no involucri l’ideari socialista en la persecució policial i judicial de parlamentaris, governants, activistes, professionals i mitjans de comunicació que l’impulsen o el recolzen en el context d’un moviment ciutadà massiu, pacífic i democràtic.

Et demanem com a Primer Secretari que n’ets en aquests moments històrics, que el PSC no recolzi, ni per activa ni per passiva, els procediments administratius i judicials que poden desembocar en penes de presó, inhabilitació, sancions econòmiques o confiscació de béns per als partidaris d’una causa que –encara que no compartiu- és plenament congruent amb els Drets Humans, com n’és, sense dubte, el promoure la determinació per mitjans democràtics de la voluntat ciutadana respecte la pertinença a Espanya o, alternativament, el veïnatge amb Espanya. Causa que, d’altra banda, havia format part explícitament dels objectius polítics del PSC.

Et demanem, finalment, que –com fem nosaltres ara, públicament, amb les reprovables pressions als alcaldes i alcaldesses que no cedeixen locals municipals per a la celebració del referèndum- el PSC condemni sense atenuants la laminació de les llibertats civils i polítiques que perpetren els poders de l’Estat en la repressió envers els organitzadors i col.laboradors voluntaris del referèndum de l’1 d’octubre. Que mantinguieu l’ideari socialista català ben lluny de capteniments que poden merèixer el judici negatiu dels tribunals internacionals i de drets humans, i que el posieu, sisplau, a resguard de la reprovació de la Història.

Una salutació fraternal.

Alt Penedès-Garraf, 23 de setembre de 2017

Sixte Moral, ex-alcalde de Vilanova i la Geltrú

Jordi Serra, ex -alcalde de Sitges

Àlexandre Jover, ex-alcalde de Sant Llorenç d’Hortons

Ramon Creixell, ex-alcalde de Sant Quintí de Mediona

De lectures i més….

Setembre 24, 2017

Cosas que pasan.

Pauline Dreyfus

Panorama Narrativas 949

Editral Anagrama

Barcelona , abril 2017.

Interessant narració sobre l’actitud de determinada societat francesa durant l’ocupació dels alemanys durant la segona guerra mundial. La novel·la s’ambienta en els cercles d’una noblesa i burgesia que tot i no acceptat ni de lluny l’ocupació si que va posar-se al costat del Mariscal Petain i va contemporitzar com a  mínim amb els ocupants. Gent que va anar trampejant les situacions, volien i dolien, no volien els alemanys al seu país però ben poca van fer per oposar-s’hi. Un reflex d’una part de la societat francesa que va conviure i confraternitzar amb bona part del ocupants.

Pauline Dreyfus (1969) treballa com a periodista, i és autora de li père et l’enfant es portent bé, un amb­junt de vuit nouvelles sobre l’experiència de ser pares, i Robert Badinter, l’épreuve de la justice, una biografia del que va ser president del Consell Consti­tucional i ministre de Justícia francès. Va debutar com a novel·lista amb Immortel, enfin, sobre la figura de Paul Morand, que en 2013 es va alçar amb el Prix donis Deux Magots per unanimitat per primera vegada en la histo­ria del premi. Amb Son cusis que passen ha estat fi­nalista de guardons com el Goncourt, el Giono, el Décembre i el Interallié, i ha rebut el Premi Fundació de la Memòria Albert Cohen.

La narració comença al París de  1945, a l’església de Saint-Pierre-de-Chaillot, església situada en un dels barris més  notoris, elegants i benestants de la ciutat. Es celebra un funeral per Natalie de Lusignan, duquessa de Sorrente, la morta és molt jove , massa jove per morir però un seguit de circumstàncies  algunes volgudament buscades l’han portat a morir. El capellà que oficia el funeral intenta reflexionar sobre la vida i la mort i lloa a la jove duquessa com a  esposa, com a mare  i com persona que va practicar el cristianisme durant la seva vida. Però aquesta explicació del capellà s’adapta a al realitat?.

La darrera etapa de la seva vida va ser l’ocupació dels nazis. L’ocupació va afectar a tothom i ,per tant , va afectar també tot inicialment les classes privilegiades que van patir com tothom el jou dels alemanys després van intentar acomodar a la situació, girant el cap o tancant els ulls a molts dels fets que van succeint. A vegades els ignoren i a  vegades els arriben a justificar  i  encara a vegades intenten minimitzar els efectes i fins i tot en alguna ocasió es comprometen amb les persones més perseguides.

Bona part d’aquestes classes privilegiades va sortir de París per marxar a la zona “no ocupada” governada pel Mariscal Petain , trobarem a Natalie i a  la seva família a la Rivière a Cannes concretament gaudint de la vida plàcida i despreocupada. Natalie es mou pels salons de l’aristocràcia com si es trobés a casa seva, és una aristòcrata i sap fer  el  seu paper , i alhora  és també una dona frívola amb un cert  esnobisme  i cosmopolita. Al llarg del seus anys de primera joventut ha sovintejat els cercles bohemis  d’artistes i intel·lectuals com  Buñuel i Cocteau i els ha ajudat econòmicament  perquè puguin rodar les seves pel·lícules i fins i tot ha participat en una petita escena en La sang d’un poète d’aquest últim.

La novel·la recorre, doncs, cinc anys, de la vida del matrimoni Sorrente  des del trasllat de la Natalie  i la seva família a Cannes , lloc amb prou glamour per fer-hi convergir a bona part de l’alta societat francesa , a zona lliure en la França ocupada i col·laboracionista regida per Pétain, fins al seu retorn , quan ja està molt delicada de salut,  a un París encara envaït pels nazis però que ja s’intueix l’alliberament i comencen a sorgir els primers resistents.  Retorn però a una ciutat encara  subjecte a condicions  misèria, precarietat i mancada de tots els elements necessaris per viure , però sota aquestes condicions , els Sorrente tracten de viure la seva vida de sempre, la que correspon a gent de la seva nissaga. Un cop més sembla que estiguin allunyats de la realitat i intenten sobreviure entre una guerra que els alemanys ja donen gairebé per perduda i el temor de que els nous dirigents francesos els puguin demandar comptes del que han fet en aquets anys d’ocupació i de persecució de molts francesos per part dels alemanys.

Natalie en aquest dies que passen a Cannes entre festa i festa , entre diversió i diversió  manté  una aventura extra matrimonial i es queda embarassada. El que podria semblar un escàndol acaba essent : “coses que passen” i que per tant cal tractar amb discreció, com si res no hagués passat . Però aquesta situació és nova per la Natalie que ho viurà intensament i que,la sacsejarà físicament i emocionalment i la portarà a un infern del que no en sortirà.

Són coses que passen, que es va repetint en diversos capítols i situacions del llibre  defineix els comportament d’alguns aristòcrates i gent d e l’alta societat francesa   i que no deixa de ser el reflex  de  la resignació i a vegades de la   indiferència. “Són coses que passen”, pot dir-se per  no haver de pensar en alguna desgràcia o un cop rebut directament i que cal fer veure que no els afecta “Són coses que passen”, pot dir-se per no sentir-se cridat a commoure’ns  davant desgràcia aliena i romandre impassibles davant la persecució dels jues  que poden ser amics. “Són coses que passen”, repeteixen els burgesos i els aristòcrates de la novel·la de Pauline Dreyfus per seguir mirant a una altra part. De mirar enlloc. De mirar-se a si mateixos per tenir la tranquil·litat aparent de la consciència i mantenir-se indiferents davant les desgràcies dels altres. .
La novel·la de Pauline Dreyfus, denuncia sense embuts la posició de molts francesos amb al qüestió jueva i denuncia els silencis i les complicitat mai assumides pels governs francesos.

És una narració molt ben documentada  i amb molt bones descripcions dels ambients del moment històric que narra. La novel·la però també té aspectes dramàtics, la mateixa vida de Pauline que malgrat al seva aparent frivolitat hi ha una dona que vol lluitar contra la situació que viuen els seus amics jueus i com fa la seva particular resistència a les situacions que li toquen viure.

Mot interessant i agradable de llegir.

I més posicionaments:

MANIFEST SOBRE ELS FETS EN RELACIÓ A L’1 O.

La Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, condemnem la intervenció de l’estat a les administracions públiques catalanes i defensa l’ús de les lleis al servei de la societat i la democràcia. S’ha produït una flagrant violació dels nostres drets nacionals com a poble, però també dels drets individuals i col·lectius d’expressió, drets reconeguts tant a Europa com als organismes internacionals.

Nosaltres, representants d’un ampli sector professional de la comunitat educativa, ens mantenim ferms en el nostre compromís ètic i social d’educar en valors, solidaritat, diàleg, pau i respecte per la lliure expressió de les voluntats dels individus. Per això instem a mantenir el clima de convivència en el sí dels centres, on els drets socials, la llibertat d’expressió i el dret a decidir siguin escoltats.
Davant dels fets que han succeït i en relació amb la situació política que viu Catalunya, exigim que cessi qualsevol tipus de repressió i que es garanteixi el dret a decidir. Estem totalment en contra de totes les accions que provoquin la vulneració de les llibertats recollides en la declaració dels drets humans.
Manifestem el nostre suport a tots aquells que treballen en el manteniment dels drets socials, per tal que d’una manera compromesa, pacífica, cívica i democràtica puguem expressar la nostra voluntat.
Com a FMRPC, entitat que defensa l’Escola Pública catalana, davant la situació excepcional que està vivint Catalunya, fem una aferrissada defensa de la democràcia i les llibertats des del diàleg i la tolerància.

Federació de Moviments de Renovació Pedagògica

D’altres fonts (XXXVIII)

Setembre 23, 2017

El xoc de trens sembla que ja s’ha produït, però encara pot replicar-se amb més força. Les actuacions reprensives de l’estat espanyol no ha acabat ni acabarà amb la voluntat de molts ciutadans i ciutadanes de Catalunya de voler expressar lliurement i amb pau la seva posició respecte a la relació Catalunya i Espanya.

Dos articles diversos que posen en evidència el moment. Sergi Pàmies amb la seva fina ironia i Mayor Zaragoza amb un gairebé crit agònic posen damunt del paper com es viu avui la situació.

Sergi Pàmies López neix a París el 26 de gener del 1960. És fill de l’escriptora Teresa Pàmies i del secretari general del PSUC Gregorio López Raimundo, activistes polítics exiliats a França durant la dictadura franquista. Al mateix temps comença a col·laborar regularment en diferents mitjans de comunicació, escrivint guions i intervenint a la ràdio i la televisió. Amb Quim Monzó és autor de la ràdio-novel·la Sang bruta, emesa per Catalunya Ràdio l’any 1990. També escriu articles d’opinió i cròniques esportives i periodístiques a diaris i revistes –La Vanguardia, El País i El Temps, entre d’altres–,. Té uan llarga bibliografia.

 Manifest de Bartleby: m’estimaria més no fer-ho. Sergi Pàmies. La Vanguardia. 20.09

 La Generalitat hauria d’activar l ’opinacat, un pla d’emergència per prevenir derrapades d’opinió que puguin degenerar en incendi. S’evitarien lliçons de piromania patriòtica. L’última: entre els lemes d’una campanya tan potent com la del sí, “Viure vol dir prendre partit” sona a obvietat d’autoajuda. Només falta que es proclami que el país es vol reinventar per assolir el cim del lirisme new age. Mentrestant, no falla: criminalitzats els matisos a força d’intimidació, es fiquen dins del mateix sac les flatulències colpistes de Tejero, la democràtica crida de Miquel Iceta a no votar i el manifest dels autodeclarats intel·lectuals d’esquerres, enèsima rèplica d’un recurs cada vegada més flàccid i d’eficàcia discutible.

Fins i tot un art tan noble com el mambo és expropiat per definir els dies convulsos que ens esperen. El mambo deu ser Gabriel Rufián traient a passejar una impressora com si fos un gos o els guàrdies civils menjant-se el marrón d’haver de participar en un operació que ataca el gremi de les arts gràfiques, tan important durant el tardofranquisme i la primera transició. Cada pas que fa el ­Govern de Rajoy mobilitza més indecisos a favor del sí. I ni tan sols demòcrates com José ­Manuel García-Margallo i Àngel Ros aconsegueixen aturar les onades de bilis que generen tant entre els seus detractors com entre els seus partidaris, a punt de ser devorats per la voraç paperera de la història.

Tots dos van estar dissabte a TV3. Ros va haver de torejar per no ser envestit per la dialèctica bel·licosa de Pilar Rahola, prou motivada per, pel mateix preu, tampoc deixar parlar Margallo. L’exministre duia una carpeta del Club Financiero Génova plena de solucions màgiques a l’encaix (quina paraula més lletja) de Catalunya i el seu llibre Todos los cielos conducen a España, que, a TV3, no va provocar cap entusiasme. Confrontat a l’aspra, susceptible, documentada i implacable contundència de Ramón Cotarelo, Margallo va activar els aspersors de diplomàcia erudita però va fracassar. “¿Y este señor quién es?”, va preguntar quan el periodista Quico Sallés va aparèixer amb un tricorni al cap i, durant els anuncis, feia cara de pensar, com el personatge de Vargas Llosa: “ ¿En qué momento se jodió el Perú?”

Interessant combat de re­ferències familiars. Com que Joan Coscubiela va citar el seu fill Daniel per denunciar la falta de democràcia del Parlament, el conseller Toni Comín, en un atac d’estridència, va referir-se al seu pare, el gran Alfonso. Urgeix instaurar un telèfon de familiars al·ludits per, en vida o des del més enllà, desmentir o matisar els seus parents. Ah, i no ho oblideu: si no preneu partit (dedueixo que pel sí) és que esteu morts.

I el segon article de Mayor Zaragoza.

Federico Mayor Zaragoza és un polític i diplomàtic català que fou Director General de la UNESCO entre 1987 i 1999. Membre honorari del Club de Roma, actualment és Co-President del Grup d’Alt Nivell per a l’Aliança de Civilitzacions

Urgente: Acuerdo sobre la celebración y naturaleza de un referéndum en Catalunya. de Federico Mayor Zaragoza. Público. 22.09

Creo que es apremiante llegar, antes del 1 de octubre, a un acuerdo sobre un referéndum en que se consulte sobre una reforma del Título VIII de la Constitución, especialmente, de tal forma que se pueda incrementar sustancialmente el autogobierno y fortalecer, en un sistema federal, las culturas y lenguas respectivas, ser una nación, etc.

El referéndum actual en el cual se “decide” sobre la “autodeterminación” incumple lo que establece claramente el artículo I/2 de la Declaración y Programa de Acción de Viena, 1993, refrendado por la Asamblea General de las Naciones Unidas (leer aquí).

En efecto, la autodeterminación se refiere a “… los pueblos sometidos a dominación colonial o a otras formas de dominación u ocupación extranjeras”… y, en el párrafo siguiente, se indica que “…nada de lo anterior se entenderá en el sentido de que autoriza o fomenta acción alguna encaminada a quebrantar o menoscabar, total o parcialmente, la integridad territorial o la unidad política de estados soberanos e independientes”…

Creo que esto deberían conocerlo con claridad los votantes para que no decidan en falso.

Hace años escribí un blog titulado Derecho a decidir… lo decidible. Y la secesión no es “decidible”. Sólo hay hoy en el panorama mundial un país, Formosa, que se originó por secesión insular de la China Continental. Y no figura en la relación de países de las Naciones Unidas.

A Catalunya no se la ha tratado debidamente (Estatut, etc….) y ahora es más corazón que mente, más emoción que razón lo que predomina. Y esto es muy peligroso. Por eso es urgente llegar al acuerdo de un referéndum debidamente pactado y que permita expresar, con conocimiento de causa, la voluntad de la mayoría de los catalanes.

 

Sí, però…

Setembre 21, 2017

A l’any 1977 (1) un dels més importats i notoris coneixedors del territori, Joan Virella, publicava un reportatges sobre  “construccions clandestines, parcel·lacions pirates i urbanitzacions” en l’article intuïa que tot aquest cafarnaüm  de construccions constituiria un cinyell que ofegaria el creixement de la ciutat. Hi ha algunes afirmacions que avui situades en el context del moment eren premonitòries i profètiques: “Una de les tantes desagradables paperetes que els caldrà resoldre als futurs ajuntaments democràtics de Vilanova serà el greu problema que heretarà dels anteriors consistoris: Els dels habitacles i urbanitzacions clandestines. La deixadesa, indiferència o complicitat amb que ha estat tractat fins ara a aquest tema, farà precisa l’adopció de mesures dràstiques que tallin definitivament aquest creixement anàrquic de la ciutat. Algunes de les mesures resultaran forçosament antipopulars que podran perjudicar a alguns vilanovins que han esmerçat els seus estalvis en bastir-se fora vila la caseta….”..El treball aportava informació de prop de més de 35 nuclis urbanitzats de manera il·legal. Quaranta anys més tard la situació potser no ha progressat però tampoc hi hagut ni mesures dràstiques contra aquestes urbanitzacions i sí en canvi una certa contemporarització evitant-ne  – i no sempre s’ha pogut – el seu creixement. El “tema”  continua essent un problema per aquesta ciutat i per moltes altres ciutats. Una de les proves més evident de que constitueix un problema difícil de resoldre és que en aquest període democràtic a la nostra ciutat només s’ha afrontar la resolució urbanística de dues d’aquestes urbanitzacions que és desenvoluparen al llarg dels seixanta i ,que fruit d’especuladors i urbanitzadors sense escrúpols  , malgrat vigilàncies i ordenances, van anar creixent de manera més o menys constant , amb febre constructora  més o menys clandestines. Aquestes accions urbanitzadores  van portar des de costos polítics a importants canvis de propietat del sòl fruit de algunes situacions de precarietat econòmica que per més facilitats que es van donar  eren difícil d’assumir. Són els contradiccions d’intentar “fer ciutat” en espais que quan es van construir estaven mancades d’ordenació,de serveis mínim, de projectes urbanístic sense regulació i fins i tot sabent que alguns espais no serien mai susceptibles de ser urbanitzats. És obvi que no totes les urbanitzacions són iguals, algunes mostren un cert barraquisme rural i altres mostren xalets , que al marge de l’estètica, són d’envergadura. Però en el fons  hi ha cases, hi ha històries, hi ha necessitats, hi ha creença de drets adquirits, hi ha al final consciència i també el dubte entre el compliment estricte amb el corresponen enfrontament i desgast en tots els fronts o mirar discretament que el nyap existent no s’eixampli i es millori el màxim possible. I això sembla que és el que vol fer honestament, crec, el Regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament en les declaracions que fa  en el context del reportatge que publicava el DV. Amb realisme i amb coherència explica que potser haurem d’anar a urbanitzar  de manera “tova”, buscant solucions dignes. Trobar solucions que mantingui al màxim la propietat actual però també amb la certesa de que sempre serà ciutat de segona. La Llei d’urbanitzacions del seu moment – no aplicable en cap de Vilanova- aportava algunes solucions que podrien ajudar a resoldre conflicte i a minimitzar impactes de tota mena. Aposta valenta i sincera del regidor , veurem com es plasma sobre l’ordenament de la ciutat. Primer per intentar que les urbanitzacions futures no siguin un element de discriminació a la ciutat i després explicar bé, les diguem-ne, “concessions que es fan” per no generar greuges comparatius d’una part de la ciutat no reglamentada sobre la part estrictament reglamentada. Sí  a propostes que facin afrontar amb realisme el futur d’aquets espai ,que hi són i ningú enderrocarà, però amb les garanties de no generar grans desnivells urbanístics i greuges sobre els que van haver d‘esmerçar esforços,recursos i part de la seva història en legalitzar i urbanitzar.

(1) Article publicat al Setmanari de Vilanova i la Geltrú

Publicat al Diari de Vilanova el 14 de setembre del 2017.

 

 

Cal dir-ho

Per la convivència democràtica

CCOO de Catalunya i UGT de Catalunya condemnen les actuacions judicials d’avui a les institucions catalanes

Des de CCOO de Catalunya i UGT de Catalunya condemnem les actuacions judicials que s’han portat a terme per part de les forces policials al llarg d’aquest matí a les institucions de Catalunya.

La desproporcionalitat és un camí que ens porta a un enfrontament polític i social indesitjat i no a la solució política, que, com hem reafirmat sempre, passa pel dret a decidir de la ciutadania.

Ha de cessar la conculcació de drets civils i mesures d’àmbit penal que s’estan duent a terme a Catalunya i exigim que es deixin de violar drets com el de manifestació, reunió, el dret a la informació i al secret de les comunicacions.

Els sindicats exigim que es garanteixin els drets fonamentals arreu del món i també a casa nostra. Per aquest motiu continuem reclamant, amb més èmfasi que mai, el camí del diàleg i respecte democràtic a totes les persones i institucions, i exigim que cessin d’immediat les detencions i actuacions policials a les institucions catalanes. Els conflictes polítics requereixen solucions polítiques.

Fem una crida a la societat catalana a reaccionar de manera unitària, des d’una àmplia base com la que va sustentar el Pacte pel Referèndum.

La societat catalana, que afortunadament és plural i diversa, ha de mostrar els valors de la convivència democràtica, la capacitat de cohesió social i el seu rebuig a totes les formes d’intolerància i abús.

 

Modestament demano

Setembre 20, 2017

Diuen i hem llegit  que el portaveu de C’s a l’ajuntament de Vilanova , el sr. Francis Álvarez,   ha denunciat a l’Alcaldessa perquè li ha fet guardar – o retirat- la bandera espanyola que el grup polític tenia a la finestra del seu despatx.

Aquesta mena d’exposició de banderes a les finestres des grups municipals no ve d’ara, ja en l’anterior legislatura n’hi havia d’espanyoles i d’estelades penjades, potser era perquè els hipotètics visitants dels grups no s’equivoquessin i truquessin la porta inadequada.

Però començar ara una guerra de banderes ens sembla antic, tronat i sobretot inútil.

Aquesta mena de brega per una ensenya és una  pèrdua de temps i no ajuda a analitzar amb prou tranquil·litat els problemes que de veritat té la ciutat i que no són pocs.

Però cadascú tria les seves prioritats, res a dir.

No és la primera vegada que hi ha rebots per això de les banderes.

Si un dia l’espanyola va desaparèixer i només hi quedà la catalana hi va haver  queixes- si fos a l’inrevés seria una gresca espectacular- , fins i tot hi va haver qui presentà continues demandes ,entrant instàncies cada dia a l’ajuntament… fins que va considerar que ja n’ hi havia prou, que eren incorregibles.

Als balcons del nostre ajuntament s’hi ha vist una gamma amplia de banderes , hi hem vit la del Tíbet en homenatge al Dalai Lama i a la lluita  contra l’ invasió Xinesa, la de l’arc de Sant Marti en defensa de la igualtat i reivindicar els drets de la comunitat LGTB , la  de la República Sahrauí, la del poble Gitano i segur que ens deixem alguna altra a més de diversos símbols, llaços de  diferents colors etc. I naturalment la bandera catalana.

I ara per descomptat  l’estelada ,  que en el seu moment es va  aprovar  en un ple penjar-la com diu l’alcaldessa. Bé, però la pregunta també podria ser quantes mocions s’han aprovat per majoria absoluta i no s’han complert, però ja se sap que això de les banderes és molt prioritari i transcendent. I ja en el seu dia es va aprovar que  el seu penjament es faria  dia 6 d’octubre en commemoració dels fets de l’octubre del l’any 34. Posats a penjar banderes fraccionàries  ( de fracció) com l’estelada  personalment agriria  que també hi pengin les banderes roges que, aquells dia d’octubre també estaven als balcons de l’ajuntament.

I pensant-ho potser el millor seria no penjar-ne cap, perquè en aquest moments possiblement ,i més enllà del que diguin els textos legals, poques generarien una acceptació generalitzada. Unes per suposadament colonitzadores, altres per ser només d’un part i la que segurament seria un denominador comú que seria al catalana ,ara sembla que s’ignora sistemàticament.

 

Bé, ara resulta que el grup municipal de C’s ha presentat una denúncia davant els Mossos contra l’Alcaldessa de la ciutat per haver-los obligat a despenjar una bandera espanyola que tenien al balcó del seu despatx que dona al pati de l’ajuntament. No és al primera vegada que C’s endega alguna batalla per qüestions de símbols. Per tant entra en la seva lògica, i més en   aquest moments, burxar en aquest tema.

Ara bé si la resposta que Francis Álvarez  va rebre per justificar la retirada  és  : . “Ens van dir que ho feien basant-se en una normativa de la Generalitat que els donava la competència” i “que la bandera espanyola trencava l’ornamentació de les festes.” realment és d’un inconsistència preocupant. Tot plegat  embolica que fa fort.

I a més el regidor ciutadà afegeix:que s’havien “penjat dues estelades” a l’edifici que no han estat retirades en cap moment. I segurament aquests estelades trencaven també  l’ornamentació de la festa  per alguns ciudatans de C’S i d’altres adscripcions politiques o simplement ciutadans sense cap mena de militància i els podien molestar la seva presència en l’àmbit festiu..

Cadascú es fa seus els símbols que vol i pot anar fins a extrems inimaginables en  la seva defensa. Hi ha qui moriria per ells. Hi ha que sent un profund respecte pels mateixos .Altres que des del respecte no els usen, altres els vilipendien perquè han fet morir a massa gent inútilment i covarda, i per altres ens són realment indiferents des de que veiem la senyera fen de faldilles dels empostissats com a manera de reafirmar la catalanitat i després ja va ser així  per pura inèrcia.

En fi de tot hi ha a la vinya del senyor.

Tot té el seu temps, en els anys 60 tenia sentit penjar una monumental bandera catalana al cim del Pic de l’Àliga, com fer caure la bandera espanyola,en la celebració de l’onze de setembre de l’any 1977, del terrat de l’Ajuntament de  Vilanova, o desplegar una bandera catalana durant al marxa de la llibertat en un sostre de la Geltrú.

Aquestes “guerres” tenien un sentit en el moment que calia i així es va fer i entendre.

Ara però sembla que C’s vol començar una nova guerra de banderes que no té massa sentit ni massa interès.

I sobretot no el té perquè hi ha hagut una banalització extrema amb les banderes, puc pintar-me els ungles dels peus amb estelades, o portar unes sabatilles amb l’estel i els barres, puc comprar uns calçotets o unes calces amb la bandera espanyola i també la catalana eh!, , ens podem pintar també la cara amb al simbologia que ens calgui i fins i tot els “rambos” patriòtics d’aquí i d’allà les porten al  carregador de les pistoles. En fi sobre gustos no hi ha res escrit. I el merchandising sobre símbols, objectes i draps i drapets és infinit i fins i tot en alguns moments desprestigia  elements simbòlics ….

Per tant modestament i amb humilitat  aconsellaríem al Sr. Francis que ara que ha passat la Festa Major torni a  posar la bandera – potser ja ho ha fet-  i santes pasqües, i al govern, que quan hagi de treure banderes,  que busqui arguments, si ni hi ha, que no siguin tant frívols… ,

A Vilanova per banderes ja tenim les que fan voleiar les entitats pel carnaval,  encara més quan ho fan al balcó de l’ajuntament, aquelles són els banderes que cal penjar i deixar-nos de  picabaralles absurdes d’ara jo  penjo i ara tu depenges.

 

Publicat a l’Eix Diari el 13 de setembre del 2017

 

 

 

 

 

 

Territoris recorreguts

Setembre 19, 2017

Dissabte passat la primera tertúlia d ela Unió va ser la Territoris Fuentes, una manera de recordar el company, buscant altres persones que tinguessin alguna d e les “dèries” del mateix Josep Ramon Fuentes.

Adjunto el text de al introducció , el ponents cal dir que van estar a l’alçada de les expectatives, van desgranar els seus anàlisi sobre cadascun del territoris que havíem demanat: bicicletes, camins i educació.

Acte modest com era el mateix Josep Ramon però carregat d’estimació, respecte i record.

 

Dels territoris “fuentes” a les vides paral·leles

 

Ara fa uns mesos  la vida ens va fer una putada. Així de  clar.

Així, ras i curt.

I com deia el poeta Miguel Hernández amb més lírica:

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,..

No perdonem.

Però tampoc no oblidem.

El Josep Ramon ens deixà orfes de la seva extraordinària humanitat, d’una cordialitat i afabilitat enorme, d’un punt de cinisme divertit. Era un murri elegant.

Ara fa també uns mesos es va fer un magnífic acte acomiadament.

Vam escoltar a la seva família, dolguda amb la traïdoria de la vida , trista per la pèrdua irreparable , però serena en sentir-se acompanyada i estimada

Vam escoltar els seus amics encara impactats pel fet.

Vam poder escoltar les paraules dels seus companys de treball, d’aventures professionals i a amics de mil activitats  recordant-lo.

Vam escoltar als seus col·legues de tantes i tantes coses…

Vam sentir les paraules, vam percebre l’estimació , vam copsar l’admiració i ens va envair l’emoció.

Tanta humanitat i personalitat és impossible de posar en el paper.

Sabem que el Josep Ramon era una persona polifacètica, ara potser en diríem polièdrica.

Tenia moltes facetes.

I en totes elles s’hi abocava amb intensitat. Vivia plenament  amb entusiasme les seves dèries i les seves debilitats.

Els companys que van crear les grup de tertúlies de la Unió- recordem que va començar amb ell mateix explicant-nos les experiències den al Tertúlies del “Bar Lilas”- ens vam trobar vam brindar per ell i el seu record. I com no podia ser d’altre manera ens vam plantejar que la primera tertúlia d’aquesta temporada el volíem  recordar.

Era , és ,sens dubte una obligació però també és un ferma voluntat de tenir-lo present.

Però vam voler donar un gir a la tertúlia d’avui.

Avui no parlarem directament del J. Ramon, això ja ho fem cada dia, i ho seguirem fent sempre que alguna circumstància de la vida ens faci disparat el resort del seu record i doni peu a recordar-lo.

Deia que avui no parlarem directament del Josep Ramon, també en parlament clar, però la figura el Josep Ramon inspira la tertúlia d’avui.

Abans hem dit que el  Josep Ramon era polifacètic, polièdric, multi funcional, divers .Avui , en aquesta tertúlia volem parlar de tres temes recurrents en la seva vida, en els seus interessos,els seus “territoris” : Bicicletes, territori i educació.

Tres elements vitals, tres elements recurrents en la seva projecció. N’hi hauria d’altres d’aspectes de la seva personalitat, molts , però segur que aquest el podrien definir d’una manera clara.

En algun moments del nostre debat per muntar aquesta tertúlia va sortir, manllevant al clàssic, un altre títol , la possibilitat d’anomenar  aquesta sessió com a   Vides Paral·leles.

Perquè en els fons és això el que volem , crear paral·lelismes intentar escatir les raons, els al·licients, les causes perquè es va implicar en  els territoris que avui travessarem.

Volem acostar-nos a entendre la seva personalitat a través de persones que tenen també alguna de les seves apetències, que trepitgen territoris semblants als que va trepitjar en Josep Ramon, persones que han traçar una línia paral·lela a la mateixa que va seguir en diversos moments de la seva vida el Josep Ramon.

Bicicleta, territori, educació.

 Això era potser el seu principal trident.

Aquest era el triplet en el que en part es projectava. Evidentment hi havia moltes  i moltes  altres coses, però en aquets tres hi va tenir ,sens dubte, una dedicació especial.

Volem saber per quines raons, profundes o simples les persones que avui hem convocat per parlar de bicicletes  territori i educació en algun moment de la seva vida van triar. Perquè també volem entendre a través del seus testimonis perquè el Josep Ramon les  va triar també.

Potser no seran ni són els mateixes raons , però segur que s’hi acosten, que hi ha interseccions entre com les viuen els tertulians i els va viure el Josep Ramon.

Som-hi doncs:

 

La bicicleta .

El Josep Ramón el recordo recomanant la Wiqupèdia als nanos, ara hem anat a buscar a aquesta enciclopèdia el terme  Bicicleta: és un vehicle de propulsió humana que es mou gràcies a la força que es transmet a dues rodes alineades.[1] El ciclista fa una força sobre els pedals, que es transmet al pinyó de la roda de darrere mitjançant una cadena circular. La roda anterior és directriu. Les modalitats esportives que es poden practicar amb aquest vehicle s’anomenen ciclisme.

Les bicicletes modernes són fetes generalment de ferroaluminifibra de carboni, de bambú o de rotang. Inspirats en la bicicleta, van néixer el monocicle, amb una sola roda, usat en acrobàcies, i el tricicle, versió amb tres rodes d’ús, sobretot, infantil.

Aquesta definició no fa justícia al concepte de Bicicleta que tenia el Josep Ramon.

Era per ell gairebé una manera de viure a través d’elles hi havia enginyeria d’estar per casa , reciclatge, conservació, combinacions…. gairebé era un art. La bicicleta com a llenguatge poètic

Quadre de cicles Fermín, rodes d’algun magatzem vell i abandonat, pedals recuperats d’una antiga bicicleta, algun manillar manllevat d’algun altre taller ( Planas, Pasqual Prieto, Paco….) i ja tenim bicicleta nova.

De models diferents, de colors inversemblants, de combinacions impossibles, d’estètiques diverses. Res , res impedia que el J. Ramon pugues muntar una bicicleta.

I amb això no en tenia prou, recorria camins, inventava itineraris, bastia noves  rutes i encara esmerçava el seu temps , bé transmetent  els seus coneixements o a donar consells i ensenyar a reparar les avaries més usuals.

Per parlar de Bicicletes  ens acompanya l’amic i membre de la equip de tertúlies. De la Unió Benvingut Moya i Domènech, més conegut com a Bienve Moya és un folklorista, escriptor, activista i gestor cultural català. Cursà estudis dramàtics a Barcelona i formà part de la companyia teatral Els Joglars durant la dècada de 1970.

El Territori.

El Josep Ramon va ser un apassionat dels camins de la comarca, del país,  del paisatge de la interpretació humana del territori.

Ho va demostrar amb nombroses activitats.

Durant forces anys amb els Itinerari de la Natura en els Pla de Formació per mestres, en els treball de senyalització del Garraf que es va fer sota el paraigües del projecte Garraf l’Esperit del Romanticisme. Amb els Tastes del Territori i també en els darrers anys fent els itineraris i sortides possibles a  la revista El Lledoner de l’Escola d’Estiu del Penedès.

 

Tres cites del Mateix Josep Ramon , on es manifesta clarament la combinació territori- alumat, escola i natura, educació-país….

 

“ A banda de la necessitat de sortir amb l’alumnat per tal de treballar aspectes com al companyonia , el gaudi de la natura , els qüestions lúdiques etc..que potser ja justifiquen  les sortides, hem de comptar amb les possibilitats  que ens ofereix el fet de tenir als peus i al davant la nostra comarca: ens atrevim suggerir-vos alguns temes: Relleu… Flora, Hidrologia, activitat humana…..”

 

 

“ En tos cas no dubteu a preparar sortides amb l‘alumnat que puguin contribuir millor el nostre entorn immediat que ens ajudar  comprendre  més bé la realitat en general ( no ens atrevim a dir el món)”

 

Itineraris de la natura 1995.

 

“Seguireu fondos . pujareu a la carena i als puigs, veureu masos, alguns abandonats , veureu vinyes, garrofers i oliveres, menjareu cireres de pastor i veureu, sobretot pinedes refent-se. No cal dir  que també margalló ( bargalló) , la nostra palmera emblemàtica.

Les urbanitzacions i les vies de comunicació hi són, i certament que els veureu. Tot ajuda a conèixer i estimar el territori.

 

El Garraf Quaderns de Camp. 1997

Per parlar de territori i camins hem convidat a Casimir Pla i Senabre veí de Vilafranca del Penedès. És llicenciat en Pedagogia i ha treballat al Departament d’Educació en els Serveis Educatius de l’Alt Penedès. Va ser regidor de Cultura  de l’Ajuntament de Vilafranca. Co-autor dels llibres: El Camí Ral de Vilafranca a Montblanc i A peu per la Via Augusta

L’Educació.

Tres imatges retingudes que poden demostrar els valors del Fuentes en el camp educatiu.

1.- Esglaons del porxo de l’escola Llebetx, una trentena de nens petits, potser de segon o tercer, que maniobren amb una cartolina i uns cordills. La cartolina té forma de sabata i els cordill, fan de cordons i, apa vinga ! ,aprendre a cordar les sabates. La pràctica, les destresa manual era una de les capacitat del Josep Ramon i volia transmetre ,sense oblidares el coneixement teòric , uns coneixements pràctics que ajudessin a anar per la vida. Des de l’humil cordar-se les sabates o saber fer funcionar el fotoshop, i algun altre programa informàtic. Mai la teoria sola, sempre ajuntada a la pràctica. Reflexió acció, Paraules i fets. I sobretot transmissió de valors i civisme.

2.- El Montseny. Perduts en mig de boscos i prats  prop de la casa de colònies de la Traüna.

Una vintena  de nens i nenes estirat  en una era, de nit. Contemplen les estrelles i un monitor va explicant les constel·lacions. De sobte una veu que diu.

-Noi ! para que ja ho explicaré jo.

I el J. Ramon segueix a l’explicació.

Ho feia malament el monitor.? No.

Però no hi posava entusiasme, ho explicava de rutina.

El J. R en tota la seva acció educativa hi posava entusiasme que el sabia transmetre, tant era sortir a dibuixar l’ermita de Sant Gervasi com explicar els accents diacrítics. Si no ets capça de transmetre il·lusió´, coratge i  entusiasme deixa pas.

3.- Autocar direcció Planoles, el Josep Ramon amb el micro a  la mà, com feia sempre,  va explicant els paisatges, el Vallès,  el pas del  Congost, la Plana de Vic, la Catalunya Catalana, explicava la ramaderia, l’agricultura .. un exercici en directe de geografia humana. Parada tècnica al bar, gasolinera de les 4 Carreteres. Abans de baixar els diu als nens que just baixar inspirin amb tota al força possible. Oh Sorpresa ! la pudor dels purins els fa exclamar tota mena de paraulotes i improperis  …. A partir d’aquí lliçó d’ ecologia i conservació de la natura. Una immersió en la pedagogia per l’impacte sensorial,

 

I podríem parlar de les classes de plàstica o pretecnologia, de les lliçons d’informàtica , de les d’anglès, aquell anglès que Ruiz Zafon definia amb accent de Vilanova i la Geltrú….. fent decorats, penjats murals…el que fos.

Mestre, estudiant d ‘història, impulsor i un dels pilars del Moviment de  Renovació Pedagògica del Garraf, i a Escola d’estiu el rei de la logística ,de les màquines , dels  seus ja mítics Itineraris del Penedès i de l’aigua de València .

Per parlar d’educació hem convidat al Camil Fortuny.

Camil Fortuny és  penedesenc d’adopció treballà com a mestre des de l’any 1967, director del CEIP Antoni Grau Minguell de Sant Quintí de Mediona, on va ser alcalde durant forces anys  va ser membre fundador i coordinador durant els primers quatre anys de l’Escola d’Estiu del Penedès  i també del Grup de Mestres del Penedès . Va ser Inspector de la nostra zona educativa i al 2006 va ser  director dels Serveis Territorials de Barcelona Comarques, així mateix va ser Director General  Recursos del Sistema Educatiu i membre del Consell de Catalunya.

Val a  dir que és , també, un ciclista expert.

 

Bé , fins aquí els ponents.

És el moment que qui vulgui pugui fer aportacions, records, reflexions, anècdotes…

Teniu la paraula.

Ho deixem aquí.

Hem intentat posar algunes peces en aquest collage que és personalitat del Josep Ramon, del Fuentes.

N’ hi ha moltes més per anar posant. Ho anirem fent, dia a dia, amb dates assenyalades.

Potser no acabaríem mai, i ja esta`bé no acabar sempre tindrem alguna cosa més a  dir de la seva enorme figura. I aquesta enormitat  ho fa difícil però valgui aquest intent prou necessari i emotiu per acostar-nos una mica més als seu record, volíem recordar-lo i recordar una petita part de la seva trajectòria vital.

Ho seguirem fent….

Mai l’oblit, sempre recordar la presència del Josep Ramon.

Noms propis (XXXVII)

Setembre 19, 2017

Xavier Vendrell: Va ser Conseller d’Esquerra en el govern tripartit. Diuen que és un dels homes que forma part del pinyols que va dissenyant l’estratègia de l’ independentisme. Participa també els actes a favor del sí al referèndum i alhora aixeca el to i llença algunes paraules que hom pot arribar a interpretar com una amenaça en un d’aquesta actes va llençar un missatge adreçat al PSC :   “aneu amb molt de compte” perquè “estem en un moment històric i tots ens recordarem del paper que ha fet cadascun”. Vendrell va assenyalar, en aquest sentit, que els socialistes han d’escollir entre situar-se “al costat de la llibertat o al costat de l’aniquilació de la nació catalana”.

Alerta , que tremoli l’enemic.

Ja sabeu socialistes comenceu a tremolar que arriben els “vendrells” de torn a passar comptes. A repartir carnets de catalanitat i de patriotisme.

Salvadors de la pàtria.

L’exconseller de Governació  encara va subratllar que els independentistes han demostrat que treballen per a tots els catalans indistintament del seu origen o lloc de naixement.”No tenim cap problema en què una persona nascuda fora del país sigui el president del país”, va dir en relació al suport dels independentistes a José Montilla.

Vol dir que no independentistes no treballen amb tothom, que segreguen?

Apa , tonteries les mínimes.

No cal amenaçar per demanar el sí.

 

Esther Pujol. L’alcaldessa de Tiana del PSC ,  ha explicat que “L’insult més suau que he rebut ha estat rata”.

Les amenaces als alcaldes que no han volgut entrar en el joc del referèndum estan rebent pressions i insults d’allò més variat . Pujol ha diu que “He rebut pressions, he rebut amenaces, he rebut insults. Només per dir que no aniré a votar l’1 d’octubre l’insult més suau va ser rata”

I encara afegeix: “Els alcaldes i alcaldesses ens trobem prenent decisions que no ens toquen. Jo el que faig és seguir la llei. Quina seguretat tindrien vostès amb un alcalde o alcaldessa que se salta la llei quan vol?”.

Flac favor va fer el President Puigdemont quan va dir als ciutadans que volen votar que interpel·lin els seus alcaldes. Sempre es pot interpel·lar a un alcalde, no sempre a un president però no sembla que la funció presidencial impliqui  cridar a la ciutadania a carregar contar els alcaldes, perquè aquí interpel·lar és sinònim de carregar.

No ha esta la única alcaldessa que ha rebut insults per la seva posició , la Núria Parlon ha rebut també un missatge significatiu: “xarnega de merda no us volem a Catalunya. Aneu-vos d’aquí, moriu-vos de fam”.

Davant les pressions i els insults els i les representants dels socialistes als ajuntaments han elaborat un manifest del que destaquem dos paràgrafs.:

Reivindiquem, per a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya, el dret  a la plena llibertat d’expressió, sense cap mena d’intimidació, discriminació o amenaça, vingui d’on vingui.

TERCER. Recordem que són exclusivament el Govern de la Generalitat i les formacions polítiques i entitats que li donen suport, els que impulsen el “referèndum” il·legal de l’1 d’octubre, les mobilitzacions que l’acompanyen i la desobediència a les lleis, a la justícia i als fonaments i valors de les democràcies europees i occidentals. El que podem anomenar “bloc independentista” ha escollit un camí extremista i de radicalització al qual pretén arrossegar tot el país. Per a això, i per difuminar les responsabilitats del Govern i amagar les seves febleses polítiques i organitzatives, s’ha plantejat com a objectiu traspassar als ajuntaments gran part dels preparatius de l’1 d’octubre i culpabilitzar hipòcritament aquells ajuntaments que han decidit complir la llei, actitud que no equival a donar cap mena de suport al Govern del PP a Madrid

Nosaltres creiem i continuarem creient que paga la pena lluitar dintre de les institucions i la democràcia per canviar les lleis, per fer fora democràticament el PP del govern d’Espanya i per transformar-la en un Estat federal que reconegui la seva plurinacionalitat, liderant la reforma constitucional que faci possible trobar un encaix just i generós per a la nació catalana i que garanteixi solidàriament la fiscalitat, les inversions i els serveis que assegurin el progrés de Catalunya i el benestar i la justícia social.

Repetim per demanar el sí no calen ni insults ni misèries. Sortosament aquest eixelebrats que amenaces són minoria, de moment.

No calen ni insults ni amenaces ni cal tampoc, per descomptat, ciar a més de 700 alcaldes i alcaldesses per la fiscalia. És una coacció innecessària, inútil, i que trenca amb la independència dels ajuntaments i amb les legítimes decisions dels seus plens..

 

Mònica Terribas. Ha hagut de ser el director de Catalunya Ràdio, Saül Gordillo, que intervingués al Parlament  per  rebaixar a “malentès” al seu parer de la posició que va mantenir la periodista de Catalunya Ràdio, Mònica Terribas,  que es va mostrar indignada amb Joan Coscubiela, durant el discurs del portaveu de Catalunya Sí que es Pot (CSQP) que va provocar que tota l’oposició es posés dempeus per aplaudir-lo. Terribas el va acusar en directe a Coscubiela de fer una “intervenció impròpia“.

Gordillo es va justificar dient que “Si això va donar a entendre que estava jutjant el contingut del conjunt de la intervenció o si estava prenent partit per un dels dos, jo crec que és un malentès que lamentem perquè no era la voluntat“, ha manifestat Gordillo a, durant la sessió de control de la CCMA al Parlament.

La presentadora de Catalunya Ràdio durant la transmissió del Ple del Parlament en la que es debatia la llei del referèndum, la periodista es va mostrar indignada amb Joan Coscubiela, durant el discurs del portaveu de Catalunya Sí que es Pot que va provocar que tota l’oposició es posés dempeus per aplaudir-lo. Terribas el va acusar en directe de fer una “intervenció impròpia”. La intervenció de Coscubiela va ser aplaudida per la majoria d l’oposició i davant el aquest fet va afegir encara: “està acusant de hooligan al president de la Generalitat. És una intervenció impròpia perquè el president de la Generalitat no té capacitat per respondre en aquest ple. Per tant, és impropi, d’un portaveu d’una formació que s’adreci al president de la Generalitat quan aquest no té capacitat de resposta”.

El President sempre pot intervenir.

Però més enllà de la forma la posició de la presentadora hauria de s er una mica menys esbiaixada. Quan està al davant d’un programa en una emissora pública la seva posició no interessa, la pot tenir i expressar però el que no pot fer es desqualificar intervencions de diputats, cadascú ja té el propi judici per jutjar però sobretot perquè el diputat en qüestió no la por rebatre.

En fi , una més de la nostra ….

Ada Colau .L’alcaldessa de Barcelona diu que “sempre és temps pel diàleg”. I tant.

Un cop més l’alcaldessa s’ha mogut amb l’ambigüitat. Neda i guarda la roba, llisca per damunt l’onada sense esquitxar-se massa.

Hi haurà lloc per votar però qui en tindrà la responsabilitat seran els altres.

Denuncia amb tota la raó: l’Estat persegueix i intimida” els alcaldes i alcaldesses i a  aquest alcalde i alcaldesses els hi diu “Aquest ajuntament -ha dit- sempre és casa vostra i avui més que mai. Som aquí en una imatge inaudita que fa unes setmanes no podríem imaginar. Ens trobem en una situació inaudita en democràcia, estem aquí per denunciar aquesta situació, desgraciadament.

Ara es reuneix amb Millo per veure si pot modificar la posició de Rajoy , després abraça a Puigdemont, tot  per veure si pot mediar en el conflicte. Signa cartes amb les màximes autoritats de país reclamant diàleg…

En fi tantes giragonses fa que tot plegat sembli més evitar que l’esquitxi a ella mateixa que no pas agafar de veritat una posició i portar-la fins el final amb les conseqüència que siguin.

 

 

De lectures

Setembre 18, 2017

La Musa

Jessie Burton

Editorial Amsterdam

Barcelona, febrer del 2017

Interessant novel·la sobre la voluntat de perseverança d’una artista que per fer factible el seu somni de pintar renuncia al seu protagonisme i cedeix la seva signatura a una altra persona, i així neix el pintor Isaac Robles que té un èxit prou notable  en els cercles artístics de l’Europa entre-guerres, L’Olive que és qui pinta de  debò i està enamorada de l’Isaac i aquesta història d’amor acaba tràgicament . És la seva història la que conforma part de la novel·la  . És també una novel·la on el marc de la guerra civil espanyola condiciona la vida de tothom. Les venjances, els enfrontaments familiars i polítics condicionen tota les vivències.

Jessie Burton va néixer en 1982. Va estudiar a la Universitat d’Oxford i en la Central School of Speech and Drama, i viu a Londres, on va treballar d’actriu i com a secretària de direcció  abans de dedicar-se a la literatura. De la seva primera novel·la, La casa de les miniatures —traduïda a trenta-sis idiomes—, s’han venut més d’un milió d’exemplars. La seva nova novel·la de 2014

La segona novel·la de Burton,La Musa e , es va publicar el 2016 i es va fixar en un marc de temps doble, durant La Guerra Civil espanyola i 30 anys després a la dècada de 1960 a Londres. [

La trama comença quan l’Odelle Bastien, una noia de Trinitat arriba a Londres després de treballar en una sabateria troba feina de secretària i mecanògrafa en un centre de valoració i investigació de l’art. Allà coneix a la Marjorie Quick, una dona excèntrica però prou interessant que l’ajuda a publicar alguna narració en les revistes literàries de la ciutat  ja que al voluntat de l’Odelle és convertir-se en escriptora.

En la festa de casament de la seva millor amiga Cynthia coneix al  Lawrie Scott, un jove que acaba de perdre a la seva mare i que viu amb una certa precarietat amb el seu padrastre. En Lawrie ensenya a l’Odelle el quadre que li ha deixat la seva mare en herència.
La noia intueix una certa qualitat i enigma en la pintura  que li ensenya. El convenç perquè vagi a on ella treball i   mostri  al director per veure si el poden vendre amb certes possibilitat per una bona quantitat que ajudi al jove a sortir de la  precarietat econòmica en que es troba.

Així doncs un dies més tard en Lawrie s’apropa The Skelton Institute,on treballa l’Odelle a mostrat la pintura. Resulta que el visionat de l’obra porta un certa commoció perquè podria ser que el quadre fos d’Isaac Robles , un pintor espanyol maleït , mort durant la guerra civil en circumstàncies misterioses i estranyes al principi de l’aixecament militar, amb molt poca obra però molt ben valorada pels representants de les galeries d’art d’Europa.

Comença aquí la història espanyola. Els capítols del llibre s’aniran intercalant. La història alterna les experiències d’Odelle com a immigrant als anys seixanta a Londres, tractant d’obrir-se camí en un món on el seu color de la pell presenta desafiaments i encara alguna que altra recança , i Espanya el 1936, a la vora de la Guerra Civil. Aquest últim és on es produeix la major part de l’acció.

A un poble de la província de Málaga hi trobem a la jove Olive Schloss, de prop d’una vintena  anys, que ha estat  admesa a una escola d’art de Londres però té el convenciment de que els seus pares no li deixaran anar  ja que ara estan ben instal·lats a Arazuelo,. Han  llogant una finca, Arazuelo és  un poblet proper a la ciutat de Màlaga, a la costa sud. El pare, Harold Schloss, és un comerciant d’art jueu austríac a la recerca de nous talents que ha fugit del creixent nazisme i la persecució cap els jueus . La mare Sarah Schloss és una persona depressiva   que gaudeix d’una enorme fortuna familiar.

En aquets entorn familiar arriben a la finca l’Isaac i al Teresa dos germans que entren a  treballar per la família, la Teresa amb forces interessos d’aprofitar la nova vida que se li planteja i l’Isaac com un treball que li permeti seguir la seva trajectòria revolucionària. L’Isaac pinta però sense destacar , aquest fet l’aprofita l’Olive per fer els seves produccions i fer-les signar per l’Isaac , el pare les considera magnífiques i això el porta a vendre-les a Paris en el selecte món de l’art.

Aquí neix un engany que es perpetuarà.

Entre l’Olive i l’Isaac neix una relació que acabarà amb un tragèdia en mig ja de la bogeria de la guerra espanyola.

El darrer quadre que pinta l’Olive i que signa l’Isaac és Rufina i el Lleó, que representa la llegenda de  Santa Rufina.

Aquets quadre se’l quedarà la mare de l’Olive i el portarà a Anglaterra i serà l’herència que llegarà al seu fill Lawrie i que servirà de base a tota al narració.

Paral·lelament l’Odelle segueix la investigació sobre el quadre i el comportament que sobre el mateix té la Marjorie Quick que mostra molt interès en l’obre i l’Odelle sospita que hi ha molt més del que aparentment hi ha.

Intentar trobar les relacions de la Marjorie i l’obra, la malaltia avançada de la dona fa que intentes apressar-s’hi a trobar informació.

Finalment al Marjorie mor però aporta a l’Odelle la informació que lla buscava i surten a  al llum molts dels fets al voltant de l’obra de Isaac Robles.

El llibre es centra al voltant de l’obra de Isaac Robles però s’hi entrecreuen la història d’amor, el paper dels aparentment personatges  secundaris, la visió de l’enfrontament civil en una Espanya rural.

Un mirada sobre el temps i la història i els factors que al poden arribar a condicionar.

La Musa és un llibre extraordinari i es frueix llegint-lo.

 

 

 

 

 

 

D’altres fonts (XXXVII)

Setembre 17, 2017

Vivim dies agitats.

Allò que es va anomenar el “xoc” de trens sembla que arribat.

La tensió va pujant a cada acte o pas del Govern de Catalunya es contraposa un acte del govern espanyol. Però plana sempre una sensació de repressió, de veure actituds i formes que semblaven ja caducades i que fins i tot els contraris al referèndum se senten incòmodes amb elles.

El Professor Manuel Castells ho explica molt encertadament en l’article que va publicar el dissabte passat a La Vanguardia.

 Llicenciat en Dret (especialitat Dret Públic i Economia Política) per la Facultat de Dret i Ciències Econòmiques de la Universitat de París en 1964. Diplomat en Ciències socials del Treball per l’Institut de Ciències Socials del Treball de la Universitat de París .

Master (Diplomi d’Etudes Approfondies)en Sociologia per l’Escola Pràctica d’Alts Estudis de París en 1966. Doctor en Sociologia per la Universitat de París en 1967. Doctor en Sociologia per la Universitat Complutense de Madrid en 1978. Doctor d’Estat en Lletres i Ciències Humanes per la Universitat de París-V (“Rene DescartisSorbonne”)en 1983. Investigador, Laboratoire de Sociologie Industrielle, Ecole Pratique donis HautesEtudes, París, 1965-67.

A Espanya, és professor de recerca del Consell Superior de Recerques Científiques i Numerari del Cos de Catedràtics de Sociologia a Espanya. Va deixar la Universitat de Berkeley(Califòrnia) després de 21 anys per tornar a Barcelona i incorporar-se a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

Publica habitualment els seus articles al diari La Vanguardia.

 

Repressió. Manuel Castells. La Vanguardia. 16.09

Comptat i debatut, no hi va haver negociació, ni tan sols cap indici. Repressió pura i dura. Judicialitzada i personalitzada, com en els moderns règims autoritaris que cobreixen les vergonyes amb les fulles de parra dels tribunals. I a una escala mai vista a l’Europa contemporània, amenaçant centenars de càrrecs electes i, poten­cialment, milers de persones si es concreta la intimidació genèrica als voluntaris inscrits per ajudar el referèndum. Recordem que no es tracta de reprimir la independència de Catalunya sinó la simple celebració d’una consulta en la qual els ciutadans puguin votar lliurement quin és el seu projecte de país. No és una distinció fútil ja que, segons enquestes fiables, menys de la meitat dels catalans estarien a favor de la independència mentre que tres quartes parts de la població donen suport al dret a decidir. És difícilment comprensible, en aquestes condicions, l’obstinació del PP i del seu Govern a bloquejar qualsevol moviment que impliqui un vot lliure i amb garanties.

Retreuen al Govern que no hi hagi garanties per a aquest referèndum. Com volen que n’hi hagi si no donen marge legal per a la seva preparació? Si se seguís l’exemple de països veritablement democràtics com el Regne Unit amb Escòcia o el Canadà amb el Quebec, l’independentisme perdria el refe­rèndum i a partir d’això hi hauria una negociació raonable per a una autonomia més gran per a la nació( nalitat) més dinàmica de l’ Estat espanyol. Però compte, perquè el PP/Ciutadans és una màquina de fabricar indepen­dentistes i si continuen humiliant i provocant d’aquí a un temps l’enfrontament serà encara més enverinat i el clamor per la independència pot ser irrefre­nable.

I tot i així, tretze són tretze. Com ha estat sempre en la història d’ Espanya, Estat autocràtic al llarg dels segles. Amb el breu interregne d’una República immediatament assaltada pels dimonis de la nostàlgia imperial. I, en fi, amb l’arranjament d’una transició democràtica que va donar pas a una llibertat vigilada i condicional per als qui no combreguessin amb l’ Espanya monàrquica unitària, malgrat l’article 2 de la Constitució. I aquí tornem a estar, en un enfrontament agreujat per la fractura interna de la societat catalana, després d’un procés desastrosament gestionat per l’ Estat espanyol i el nacionalisme català. Encara que els més forts sempre tenen més responsabilitat en els desastres.

L’estratègia repressiva dissenyada des de la Moncloa, ja fa temps, pretén ser astuta. En lloc d’intervenir les institucions d’autogovern, reprimeix les persones. Utilitzant fiscals addictes, els jutges i els Mossos (mentre es pugui) per interrogar, arrestar, jutjar, multar, confiscar patrimoni, i si arriba el cas, empresonar preventivament i condemnar. Així, mortes les cuques, encara que siguin centenars o milers, morta la rauxa. Brillant, pensen. No traurem els tancs, sinó que neutralitzarem els líders i els altres aniran entrant a la cleda. I si no pitjor per a ells, perquè d’aquí no hi ha cap altra sortida que l’imperi de la llei. Una llei espanyola que precisament milions de catalans, i no quatre agitadors, recusen.

Tornada a la política de la por que ha dominat la nostra història. Aprofitant a més la corrupció del partit presidencial català (no superior a la del PP), la ineptitud del debat al Parlament i els errors d’estratègia en la fràgil coalició pro independència. Tot sembla indicar, pensa Rajoy, que sense excessiu cost de l’opinió pública nacional i internacional es podria extirpar l’independentisme català per algun temps i guanyar les eleccions com a paladí de l’ Espanya una, gran i lliure. Però no serà tan fàcil. De fet, entrem en un conflicte prolongat de gran envergadura. Primer perquè la repressió indiscriminada generarà moviments de solidaritat en la població i en la política. Començant pel primer i decisiu acord amb la carismàtica Ada Colau que sembla haver trobat la fórmula per fer possible la votació a Barcelona sense transgredir formes jurídiques que posin en perill funcionaris i institució. És més, molts ciutadans indecisos, generalment votants d’esquerra, probablement faran un pas endavant davant la indignació creixent per l’ atropellament de drets polítics que ens concerneix a tots. Ja no es tracta d’independència, sinó de dignitat.

Però a més així que augmenti la repressió s’intensificaran altres formes de protesta, sempre pacífiques però fermes, davant les quals hi haurà se­gurament l’escalada repressiva poli­cial que Rajoy volia evitar, en part per no revoltar el PSOE, que el marca de prop. No és cert, com es comenta a Madrid, que hi ha una estratègia de provocació de la CUP. Tots els catalans estan per la no-violència, i molts d’ells preparats per a una resistència gandhiana. Però si als interrogatoris massius d’alcaldes, als tancaments de locals, als escorcolls sumaris, a les detencions arbitràries, a les inhabilitacions per decret, els ciutadans responen de forma pacífica, els an­tiavalots, siguin mossos o guàrdies civils, actuaran de manera menys exquisida del programat pels ma­quiavels monclovites. L’espiral repressió/resistència pot estendre’s ràpidament. I sobretot estendre’s al conjunt d’ Espanya, on Podem i les seves confluències, la tercera força política, amb el 20% de vot i una capacitat encara més gran de convocatòria, ja ha alertat davant l’estat d’excepció que, de fet, està implantant Rajoy a Catalunya. I fins i tot a Espanya, com mostra la prohibició d’un acte sobre el referèndum català a Madrid. La fractura de la so­cietat catalana pot estendre’s a la so­cietat espanyola, en una mobilització antagònica de rojos i nacionals, separatistes i unionistes que connectaria amb la ­nostra memòria més tràgica. Li és fàcil a l’ Estat utilitzar el seu potencial de repressió. Més difícil és controlar les conseqüències d’una injustificada intolerància, símptoma de la lleugeresa democràtica de les nostres institu­cions.