Archive for Octubre de 2017

Sensacions

Octubre 31, 2017

Alegria. Aprovada la moció que insta al govern a  Proclamar la república, alegria i pensar que el somni de joventut s’havia complert.

Record de quan érem una minoria absoluta més aviat simpàtica però que molestava.

Molts anys de sensació de rebre els menysteniment dels grans partits, sense passar-se però.

Després opció personal d’embarcar-se en un vaixell més gran sense perdre però l’origen , o almenys intentar-ho.

I ara de cop i volta allò que semblava una utopia és una realitat que no sabem si durarà però per una estona ens vam sentir republicans independents….

Perplexitat. A aquesta moderada alegria s’hi va afegir ràpidament la sensació de  perplexitat, primer per com es va votar. Calia fer-ho de manera secreta. Entenc el posicionament de salvaguarda davant algunes acusacions també injustes però potser en un moment solemne cal també deixar-se de temences – sobretot perquè ja estem en una altre relat, ja som república- i votar amb normalitat , allò de Junqueras “ com sempre”. Però  encara més sorprès  voten 83 i només es recompten 82 vots…

La proclamació de  la República no es publica al Butlletí del Parlament.

Perplexitat i fins i tot emprenyament de veure que en un moment solemne , històric… el President no agafi la paraula al Parlament…

Inaudit, impresentable. Després s’adreçà a la gent que hi havia al Parlament , però no era més lògic i  i fins i tot necessari que en el Parlament, la cambra on estem tots representats escoltessin el President de la nostra naixent República.

I no, silenci estrany, silenci decebedor…

I encara més la sensació de que tot plegat no estava ni preparat, ni en condicions de fer efectiva la República.

18 hores després encara els passaports a l’aeroport els segella la Guardia Civil , i les duanes estan controlades per la Policia Nacional…

I la declaració de Puigdemont després del 155, molt críptica que a hores d’ara encara no sé que va dir, que no volia dir i el que en realitat ens deia.

 Indiferència? El 1-O ( vet aquí quina casualitat) de l’any 2005 vaig escriure a rel de l’aprovació al Parlament de  Catalunya de l’Estatut : Al meu poble ( ciutat) ha quallat el costum de tirar coets cada cop que el Barça marca un gol. Esperava sincerament que des de les seus dels partits polítics el dijous passat es tiressin coets quan es va arribar a l’acord que desblocava l’ estatut. No va ésser així. Quan a les 21hores i 23 minuts s’arribava al desitjat consens  no em vaig abraçar a ningú ni tampoc ningú no em va abraçar..Després vaig veure com diputats i diputades, consellers president i altres càrrecs s’abraçaven  amb desfici i esclataven  els aplaudiments mentre anaven entrant els protagonistes de la darrera negociació. Estava convençut que quan arribés a la feina  a l’endemà divendres dia de la votació final, entre els companys i companyes de treball ens abraçaríem. Nova decepció en no rebre cap mostra de satisfacció perquè l’estatut s’aprovés.

Una mica vaig tenir també aquesta sensació divendres. Més enllà de la festa de la Plaça de la Vila, no massa concorreguda però sí amb el drac i sonant el Turuta, gairebé cap mostra d’alegria col·lectiva.

Més aviat una indiferència general, sorties del punt de la Festa i tot plegat d’una “normalitat” total i absoluta.

Però com deia algú que va viure la independència d’un altre país també va constatar que l’endemà tot era normal i com cada dia.

Però aquí en el moment de la proclamació llevat dels que estaven al voltant de la ciutadella , els demés poca exteriorització d’alegria.

Això sí segurament més d’un Plof!!!. L’ampolla de cava oberta.

Dubtes. I molts. Ens han portat al límit i ara resulta que les estructures no estaven a punt.

Assisteixo a una assembla dels Comitès de Defensa de la República a Vilanova i la sensació és d’un cert desconcert, intencions moltes, disposició tota però l’organització més aviat feble.

Cal anar a votar el dia 21? Si estic en el marc mental de que ja som una república, No.

Si encara cerc que votant es pot trobar un camí de solució del conflicte. Sí.

En di dubtar és fonamental per trobar al final una posició, espero que ben aviat tingui certeses, i espero que en bona part vinguin de l’àmbit polític que per això tenen part del poder…

Això sí, jo encara visc a la República.

El M.H. Puigdemont a Brussel·les ( potser per demanar asil polític)  i el desconcert segueix …..

Anuncis

Noms propis XLIII

Octubre 30, 2017

Maria Antonia Trujillo va ser ministra d’habitatge  del govern de Rodríguez Zapatero la vaig conèixer en una tarda de Festa Major veient Castells al balcó de l’Ajuntament de Vilanova. Feia estada per la ciutat , i per altres indrets del territori molt sovint. Afers personals.

La vaig tornar a trobar compartint la mateixa filera d’escons al Congres de Diputats, persona correcta i afable en el tracte a curta distància em va fer l‘efecte de que estava molt de tornada de gairebé tot en eles temes de la política. Potser la decepció de ser cessada com a ministra la feia tenir una actitud força “passota” i moltes absències en el seu escó llevat, això sí,  del moment e els votacions.

Després al seva presència  mitjans cavernaris no m’ha sorprès donada ,l’actitud potser de ressentiment(?).

Ara però ja arriba al summund e la bestiesa quan diu en uan piulada : Ayer nos sirvieron 12 botella de #AguaFontvella enun @FosterHollywood de #Chamartin. Ya no volveré a ir…

Això s’ha interpretat com uan crida al boict perosnal i  ha tornat a encendre les xarxes amb una crida al boicot dels productes catalans. La dirigent socialista explica que ja no tornarà a anar a un restaurant de Madrid perquè li van servir aigua embotellada de Catalunya. Davant l’allau de crítiques, Trujillo demana respecte per una “decisió personal”.

No és la primera mostra d’aquesta fòbia respecte  al país vet aquí alguna mostra de la seva actitud : A la Diada del 2015, Trujillo va equiparar la manifestació de la Via Lliure que l’Onze de Setembre va omplir l’avinguda Meridiana de Barcelona amb les “grans mobilitzacions feixistes del segle XX”, i el 15 de desembre del 2013 va preguntar en to despectiu a Twitter: “A veure, per a quins assumptes importants serveix saber català?”. Només dos dies més tard va tornar a menysprear el català assegurant que “no és el mateix el portuguès a Portugal que l’espanyol i el català a Catalunya, que és un territori amb dues llengües cooficials. I una tens el deure de saber-la i l’altra, no”.

Realment una bona peça….

Fernando Trias de Bes. Va publicar a l’ARA un bitllet carregant contra Junqueras per la seva posició respecte a la marxa d’empreses de Catalunya : El text breu però contundent:

 Junqueras: ens pren per idiotes?

Un nen té cent monedes d’un cèntim i una moneda d’un euro a la guardiola. Total: dos euros. Li prenen una moneda. La de l’euro. Són el 50% dels seus estalvis. Si algú li diu al pobre nen que només li han pres una de les cent una monedes i que encara n’hi queden cent, què pensarien?

Doncs això és exactament el que va dir Oriol Junqueras als empresaris durant la clausura del Dia de la Cambra de la Llotja de Mar: que no està satisfet amb la marxa de 800 empreses, però que hem de recordar que 260.000 empreses no han pres aquesta decisió.

El PIB de Catalunya és de 223.629 milions d’euros. Les 40 empreses més importants que han marxat totalitzen una facturació de 64.917 milions d’euros, gairebé el 30% del PIB de Catalunya. I les 800 empreses en representen més d’una tercera part.

Les altres 260.000 empreses que Junqueras va dir que queden són microempreses: el 87% tenen menys de nou treballadors. Amb més de cinquanta treballadors teníem 5.086 empreses. La setmana vinent el 20% d’aquestes empreses ja hauran canviat de seu social. Una de cada cinc.

El sector empresarial està indignat. Estem preocupadíssims. És la crisi empresarial més greu de la història de Catalunya. Junqueras té el rècord de la història de l’economia mundial pel que fa a fugida d’empreses per hora. Mai en menys d’un mes una regió havia vist canviar de seu una tercera part del seu volum empresarial.

I encara ens diu que ens queden 260.000 empreses. No, senyor Junqueras, no compti monedes, sinó euros: han canviat de seu el 20% de les empreses grans, que sumen una xifra de negoci equivalent al 30% del PIB. Si vol, digui que no li importa, que potser tornaran o qualsevol altra excusa. Però almenys, ni que sigui per respecte, li demano que no ens prengui per idiotes.

 

I responent algunes critiques que se li van fer des de l’’independentisme va afegir :

“No reconec ja a Puigdemont ni a Junqueras com el meu president o vicepresident perquè han violat la meva dignitat, de la mateixa manera que molts independentistes no sentiu a Rajoy com a president perquè considereu que ha violat la vostra”.

Clar i català i contundent.

155. Text aprovat pel Parlament de Catalunya . Constituïm la República Catalana com a Estat independent i sobirà, de dret, democràtic i social; disposem l’entrada en vigor de la llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República i iniciem el procés constituent.”

De l’article 155 i de la seva concreció al Senat :

Medidas dirigidas al Presidente de la Generalitat de Cataluña, al Vicepresidente y al Consejo de Gobierno Se autoriza al Gobierno de la Nación a proceder al cese del Presidente de la Generalitat de Cataluña, del Vicepresidente y de los Consejeros que integran el Consejo de Gobierno de la Generalitat de Cataluña. El cese implicará la sustitución en el ejercicio de todas las funciones que estatutaria, legal y normativamente les son propias como Presidente, Vicepresidente y miembros del Consejo de Gobierno y como titulares de sus respectivos Departamentos o Consejerías. El ejercicio de dichas funciones corresponderá a los órganos o autoridades que cree a tal efecto o designe el Gobierno de la Nación. Sin perjuicio de lo anterior, y singularmente, la competencia del Presidente de la Generalitat de Cataluña para decretar la disolución anticipada del Parlamento de Cataluña o el fin de la legislatura y para la convocatoria de elecciones autonómicas, prevista en el cve: BOE-A-2017-12328 Verificable en http://www.boe.es BOLETÍN OFICIAL DEL ESTADO Núm. 260 Viernes 27 de octubre de 2017 Sec. I. Pág. 103539 artículo 10.c) de la Ley 13/2008, de 5 de noviembre, de la presidencia de la Generalitat y del Gobierno, corresponderá al Presidente del Gobierno de la Nación. En todo caso, esta última competencia deberá ejercitarse en el plazo máximo de 6 meses desde la aprobación por el Senado de las presentes medidas.

En fi , la mostra del xoc de trens , almenys al paper.

El Món. Declarada la independència ara el tema està en que la reconeguin els altres països i de moment sembla complicat, s’ho pensen Irlanda i un diputat finés ho proposarà, Andorra ens considera Espanya encara. però de moment les respostes del món no ens van massa favor:

Alemanya  “no reconeix la declaració d’independència del Parlament regional”.

I considera que “la sobirania i integritat territorial d’Espanya són i romanen inviolables”. El govern federal dóna suport a la posició del president Rajoy per garantir i restablir l’ordre constitucional”, afirma el document, alhora que confia en què “s’utilitzin les possibilitats de diàleg”.

França assegura que al posició de la presidència  “segueix sent molt clara i coherent, en suport al Govern espanyol”. El ministre d’Afers Exteriors fracès, Jean-Yves Le Drian, ha emès un comunicat on manifesta que l’“únic interlocutor” de París és l’Executiu central.

El president de la República francesa,insisteix en  subratllar en declaracions als mitjans que la situació a la Catalunya és un “assumpte intern” espanyol.

L’ONU a través del seu secretari general : demana “buscar solucions dins del marc de la Constitució”. El portaveu de l’organització, Farhan Haq, en ser preguntat sobre la declaració d’independència ha dit que “el secretari general anima a totes les parts a buscar solucions dins del marc de la Constitució espanyola i a establir canals polítics i legals“.

La ONU no és l’única organització internacional que s’ha posicionat a favor de mantenir la legalitat constitucional, la OTAN ha expressat que la crisi a Catalunya ha de ser resolta “dins del marc constitucional espanyol” i ha assenyalat que Espanya és un estat compromès de l’Aliança Atlàntica.
Alemanya, França Regne Unit, Andorra, Itàlia, Portugal, Ucraïna, Bulgària, Polònia són alguns dels països que han mostrat el respecte per la “legalitat constitucional”

I més enllà dels mara el  Departament d’Estat dóna suport a “les mesures constitucionals del Govern espanyol”

El Departament d’Estat dels Estats Units ha assegurat “Catalunya és una part integral d’Espanya”. “Estats Units dóna suport a les mesures constitucionals del Govern espanyol per mantenir una Espanya unida i forta”,

La portaveu del Departament d’Estat, ha afegit “Estats Units gaudeix d’una gran amistat i d’una aliança perdurable amb el nostre aliat de l’OTAN Espanya”. “Els nostres dos països cooperen estretament per avançar en les nostres prioritats econòmiques i de seguretat”, afegeix el document.

De moment el món no ens mira amb massa simpatia… esperarem.

De lectures

Octubre 29, 2017

Un abogado rebelde

John Grisham

Plaza y Janés

Barcelona, setembre 2016.

Nova novel·la de Grisham i com sempre de teló de fons el món judicial dels EEUU. En aquest cas un advocat que supera el marc normal de la professió va desgranant tot un seguit de casos de defensa en que participa. Aquest fet permet veure diverses situacions del món judicial, des de la corrupció i la violència policial a com els sistema judicial és corrupte en moltes ocasions.

El seguit de casos en els que intervé l’advocat Sebastian Rudd tenen alguna característica que els fa singular, Potser perquè l’advocat només accepta casos ben difícils i això li permet trobar també recursos que altres advocats no poden fer servir o no volen.

Heterodoxe en les formes lluita contra tota injustícia.

L’autor John Grisham va néixer a Arkansas es va doctorar amb dret a d’Universitat de Mississipí i va treballar durant uns anys com advocat en temes de dret penal i civil. Va estar actiu políticament com diputat pel partit demòcrata al Parlament de l’estat de Mississipí. Fruit de les seves experiències judicials va començar a escriure sobre el tema i la seva primera novel·la Tiempo de matar que va ser publicada sense massa repercussió però quan va començar a tenir èxit i a ser reconegut com a especialista en els thriller judicial va ser amb La Tapadera, que es va convertir en el llibre més venut de l’any 1991, va seguir amb El Infome pelícano superant els 10 milions d’exemplars venuts… I així ha anat seguint amb la publicació de forces títols més, la majoria ambientats en els jutjats i en els procediments usats. Forma part de l’organització “The Innocence Proyect” que treballa per evitar els errors judicials i en defensar les persones condemnades injustament. La seva anterior novel·la El estafador va obtenir unes xifres de vendes molt elevades.

La seva anterior novel·la La Herencia és una extensa narració a l’entorn dels testament i de les herències i com aquestes que poden anar des de la simple aplicació de les darreres voluntat fins a bastir una extensa teranyina judicial sense que es pugui saber com acabarà

Ara retrona amb Un abogado Rebelde que de nou trenca el motlles de la novel·la sobre la justícia i els advocats.

Sebastian Rudd no és un advocat qualsevol. No té oficina estable , el seu lloc habitual  de treball és una furgoneta blindada i de camuflatge, porta una pistola i porta un guardaespatlles que li fa  també d’assistent jurídic , és un antic delinqüent a qui va salvar d’una acusació injusta i prefabricada. Sebastian Rudd ja ha rebut més d’un atemptat contra la seva vida. S’ha guanyat a pols aquesta situació. Ha perseguit  a molts policies que no li perdonen algunes de les sentències que han possibilitat l’alliberament d’acusats menyspreables però per altra banda també ha de suportar les pressions d’aquells defensats a qui la seva  feina no ha agradat.

El protagonista s’ha especialitzat a defensar a persones que ningú més voldria defensar i ho fa per convenciment de que tothom necessita una defensa legal perquè el sistema , per més rovellat que sembli, pugui funcionar. Així defensa  a un condemnat a mort per la mort de molts petits camells, a un jove a qui s‘acusa d’haver segrestat i mort a dues nenes  o la d’un home acusat de disparar contra les policies que assaltaven la seva casa per error. Ho fa com hem dit perquè creuen en que tothom ha de tenir la necessària defensa davant el tribunal però per altra banda perquè està contra dels abusos de la policia, contra el assegurances que exprimeixen al seus client o els bancs que actuen amb completa impunitat davant els sues clients i sobretot quan aquest estan en dificultats.

El món de Sebastian Rudd tampoc és fàcil a més de la seva situació com advocat la seva situació personal no és gens fàcil, està en permanent baralla amb al seva ex-dona , que el va deixar per una altra dona, i el plet el mantenen per la situació del fill comú. Rudd no vol tenir cap mena de custòdia però si almenys un règim de visites normalitzat i això entre en contracció en la voluntat de la seva exparella. També veiem com Rudd inicia una relació amb una dona després  de molt de temps de no fer-ho  i ho ha de fer en mig de diversos casos que va defensant i amb l’oposició de la seva exparella.

El llibre està confegit a base d’uns quants casos que defensa Rudd i l’entramat de cada una de les defenses i com aquestes es van articulant i com cada una d’elles genera també greuges i satisfaccions. Rudd pateix en pròpia carn alguna de les conseqüències de la defensa d’alguns personatges però tambe  acaba sortint-se’n amb èxit.

El llibre té a més d’una trama ordida a través de diversos casos i entrelligant-hi la vida personal de l‘advocat hi afegeix misteri , entrega i la personalitat de l’advocat serveixen per esdevenir una novel·la potent i relat molt ben estructurat.

El protagonista ens aporta a situar-nos davant les contradiccions d’un sistema judicial i malgrat aquestes contradiccions l’advocat mostra la seva voluntat de tenir-hi un paper important . En alguns moments incomoden determinades afirmacions o situacions però segurament les avesats en el coneixement del sistema judicial no es sorprendrien tant.

Un retrat de la feina d’un advocat anòmal però amb molta qualitat literària que es llegeix molt bé i ajuda a comprendre algunes accions i decisions judicials.

 

 

 

 

 

 

D’altres Fonts XLIII

Octubre 28, 2017

En mig del batibull que estem vivint, amb proclamacions de repúbliques gairebé virtual i posicions repressores de l’estat amb un article 155 de la constitució ben real val la pena escoltar veus lúcides en l’anàlisi de la situació i de com poden refermar les actituds i els valors.

Aquets article de Marian Subirats ens ha semblat molt adient pels moments que vivim:

 Marina Subirats  és una  sociologa  gestora pública i política catalana. Fou directora de l’Institut de la Dona del Ministeri d’Assumptes Socials de 1993 a 1996 i va ocupar diferents càrrecs a l’Ajuntament de Barcelona: Regidora d’educació (1999-2006), Presidenta del Consell de Sants Montjuïc (1999-2003), Presidenta del Consell de Nou Barris (2003-2006) i Cinquena Tinent d’alcalde (2003-2006) Com a sociòloga és especialitzada en els camps de sociologia de l’educació i sociologia de la dona.

Catalunya, laboratori del segle XXI?. Marina Subirats. ARA. 24.10

 Si l’única defensa possible és la de la gent al carrer, la desgràcia serà grossa, la decepció irrevocable. Nosaltres no ens enfrontem a un Goliat moribund. El xoc frontal només es pot saldar amb un fracàs

Si per un moment ens podem sostreure a l’angoixa col·lectiva d’aquests dies i mirem amb certa perspectiva l’abast dels fets que vivim, el panorama s’amplia i ens permet, em sembla, de sortir mentalment de l’atzucac en què es troba Catalunya, d’aquesta mena de trampa mortal a punt de tancar-se damunt nostre. I de mirar, encara que sigui en el darrer moment, com podem evitar que efectivament es tanqui.

Mundialment estem en uns temps de molts canvis, i a Catalunya això ha provocat una gran ebullició social, un neguit de repensar-ho tot, de tornar a començar sense traves ni impediments, un impuls magnífic, que ha cristal·litzat en un clam per la independència. Però que, al meu entendre, va molt més enllà, en l’imaginari col·lectiu, i apunta a una renovació social de soca-rel marcada per anhels diversos: aprofundir en la democràcia, disposar dels propis recursos i superar unes formes de vida i de treball que estan sent massa insatisfactòries. I tot això s’ha canalitzat mitjançant una demanda: volem un país independent; i una il·lusió: la Unió Europea ens ajudarà a aconseguir-ho.

Catalunya apareix, en aquest sentit, com un possible laboratori d’allò que poden ser les línies de canvi de les societats al segle XXI. És evident que la Unió Europea, que és totalment necessària en un món globalitzat, és també profundament insatisfactòria en la seva realitat actual, presonera d’uns estats que ja no són una forma adequada d’organització en aquesta etapa històrica. És molt possible que creixi la reivindicació d’una articulació diferent dels pobles europeus, que es tendeixi a un afebliment dels estats actuals: veiem que va sorgint la demanda d’independència i d’autonomia. Ara són dues regions italianes, la Llombardia i el Vèneto; Escòcia va assenyalar el camí fa pocs anys; l’equilibri belga, i fins i tot el francès, són força precaris. Davant la globalització despersonalitzadora, la barreja cultural, la producció transnacional, és lògic que neixi la voluntat de mantenir unes arrels, una identitat, de preservar les nostres coses. Enfront de la brutal ofensiva d’un gran capital que s’imposa als estats, és normal que les persones vulguem recuperar la nostra possibilitat de control sobre l’entorn proper, per no veure’ns arrossegades per unes decisions llunyanes, amanides d’una legalitat damunt la qual gairebé hem perdut tota influència. Però encara falta molt per afinar l’argumentació, per deixar clar que no es tracta de la insolidaritat dels rics contra els pobres; i cal saber també que les resistències seran immenses, que el pes dels estats, malgrat que estiguin afeblits pel gran capital, és encara extraordinàriament important.

Catalunya ha estat una nació capdavantera en aquesta reivindicació, i en la voluntat d’una renovació profunda, que es manifesta no solament en l’àmbit polític, sinó també en l’educació, en l’economia solidària, en la voluntat d’acollir, en les múltiples iniciatives de canvi sovint frustrades per un estat ancorat en una mentalitat del passat. Tot ha portat a creure que calia en primer lloc desfer-se d’aquest obstacle. Però els Davids només poden guanyar els Goliats quan aquests ja trontollen, quan estan més o menys tocats de mort, o quan formen un gran equip que estira per diverses bandes. I nosaltres no ens enfrontem a un Goliat moribund. El xoc frontal només es pot saldar amb un fracàs: cal intel·ligència, astúcia, cintura. Envestir-lo de cara és un suïcidi, i un fracàs per a una tendència naixent en altres llocs, perquè tendeix a confirmar la impossibilitat del canvi.

Crec que hem de preservar la gran força que representa el moviment social que s’ha generat; cal fer-ho en les millors condicions, evitant ara donar la clau de casa a qui tindrà un plaer de deixar-la perduda, dedicant un temps a refer la cohesió, que ha estat prou malmesa, a definir millor els objectius i a ampliar els acords, i a buscar complicitats exteriors. No amb l’actual Unió Europea, que ja hem vist de quin peu calça, sinó amb els pobles europeus que busquen també la consecució d’un marc i un funcionament diferents, que no els anul·lin. En aquesta etapa el moviment independentista ha aconseguit ja moltes coses: en primer lloc, existir d’una manera pacífica i sostinguda; en segon lloc, frenar una recentralització que estava en el programa del PP ja durant l’anterior legislatura, quan tenia majoria absoluta, i que no ha pogut dur a terme precisament per l’oposició de Catalunya.

Actuar altrament, llançant-se ara a un intent d’avançar, de proclamar una República Catalana amb nul·les possibilitats de ser reconeguda internacionalment, és malversar la força acumulada. Si l’única defensa possible és la de la gent al carrer, la desgràcia serà grossa, la decepció irrevocable. El carrer té els seus límits, enfront de les armes, i els governants han de saber-ho. Preservem intacta la força d’un moviment exemplar ampliant els objectius i les complicitats. Ni un pas enrere vol dir, al meu entendre, fer tot allò que permeti sempre avançar, però no llançar-se al buit, que pot ser un gest bell, però és destructor. Que no ens perdi l’estètica, una vegada més. Ni humiliació ni braç de ferro: cadascú lluita amb les seves armes, i les de Catalunya només poden ser vencedores si es basen en la serenitat, el pacifisme i la intel·ligència.

Si no fos tant seriós…

Octubre 26, 2017

Va començar al mati no semblava clar que s’anava al xoc definitiu, el Parlament aprovant la DUI i el governs seguint en el tràmit del 155.

Al mig matí la cosa ja nos emblava tant clara.

Rumore, rumore…

Al final cap el migdia saltava al notícia no hi havia DUI i semblava que hi havia un acord per desactivar el 155.

Esperàvem al compareixença en una declaració institucional en al que anunciaria la dissolució del Parlament i la convocatòria d’eleccions.

S’escolten els primers crits de traïdor i s’anuncien baixes la PDCat

Mentre alguns parlaven de gestions de Montilla, Núria Marín i Iceta per intentar desactivar els que sembla El Xoc.

Tampoc era aliè al canvi de situació el Lendakari Urkullu.

Mentre per les teles surten tres tenors del PP, entre ells Garcia Albiol i Arenas….i mantenen que el 155 tira endavant..

Puigdemont retarda la seva compareixença…

El bucle segueix

Tot torna a començar…

Nous rumors, tot està obert….

Reunió d’ERC si anem a  eleccions surten del govern…

Reunió Puigdemont i Junqueras…

I a finalment a les 5 d ela tarda, hora torera per antonomàsia apareix finalment Puigdemont i el panorama ja ha canviat.

No hi ha eleccions i passo la pilota al parlament perquè decideixen el que volen fer.

Els crits de traïdor s’apaivaguen i torna l’èpica… De traïdor a Heroi en menys de vull minuts.

La història en parlarà segur.

I anem al Ple del Parlament……..

I per avui la cosa acaba aquí, demà serà un altre dia i potser serà ja el DIA

Sembla una comèdia de situació aquells que entren i surten els protagonistes per mil portes…

Ho semblaria però tot plegat és massa tràgic…

 

 La muntanya rejoveneix?

Proverbi :Màxima o sentència moral i didàctica, de caire erudit o popular.

Posem aquest antecedent perquè al conferència de divendres “Puja la muntanya com un vell per acabar com un jove” és un proverbi xinès que podríem considerar com l’expressió de la necessitat de no només fer un exercici físic sinó millora les condicions espirituals i mentals que moltes vegades comporta el muntanyisme.

La conferenciant serà la Margarida Carbonell, bibliotecària,   que ara treballa en altres aspectes de l ‘administració és una alpinista amb una recorregut ample en el muntanyisme.

No hi ha cap dubte que l’excursionisme en qualsevol de les seves vessants l’estricament esportiva i també la cultural formen part de la història del país.

No hi ha dubte que el muntanyisme aporta elements saludable a les persones que el practiquen

El contacte amb la natura pot tenir efectes terapèutics. Tothom que pot caminar per la muntanya o pel mig d’un bosc en nota els beneficis i a Catalunya,des del sistema sanitari, aquests efectes es comencen a mesurar amb paràmetres científics per poder-los demostrar.

Em trobat aquest text :

 

Practica senderisme i guanya en salut!

Més de la meitat de la població del planeta viu en zones urbanes, i es calcula que l’any 2050 ho farà el 70%. Aquesta tendència demogràfica, sumada a la implantació de la tecnologia als llocs de treball, ha comportat una alteració d’hàbits en bona part de la població. Un dels canvis més evidents és la pèrdua de contacte amb la natura, que esdevé intrínsec en un entorn rural però es fa més difícil a la gran ciutat.

Segons dades de la Universitat d’Stanford, als EUA, la població urbana ha augmentat al mateix ritme que els diagnòstics de malalties mentals. Els investigadors apunten que els urbanites tenen un 20% més de possibilitats de patir ansietat i són un 40% més proclius als trastorns de comportament. A banda, també s’ha vist que els diagnòstics d’esquizofrènia són dues vegades més comuns entre la població urbana.

Encara no es coneix amb detall la relació entre entorns metropolitans i salut mental, però la majoria de dades apunten que el contacte esporàdic amb la natura aporta beneficis a la nostra salut, mentre el tràfec urbà n’hi resta. Un estudi liderat pel biòleg Gregory Bratman ha conclòs que la pràctica habitual de senderisme redueix el risc de patir depressió i altres trastorns mentals.

Els investigadors van veure que una caminada de 90 minuts en un entorn natural redueix l’activitat de la zona del còrtex prefrontal associada a la depressió. En canvi, una passejada semblant dins la ciutat no aporta aquests beneficis. Gretchen Daily, coautora de la publicació, creu que les seves dades demostren que “l’accés a espais naturals” és un “element vital” per a la salut mental de la població.

(Web, nou càmping)

 

Escoltarem a la Margarida Carbonell aquest divendres com és habitual  a les 7 de la tarda a la sal d’actes de l’UPC.

Caminar per la muntanya, respirar aire pur, fer exercici físics, desintoxicar-nos, gaudir del paisatge..en fi la llista del beneficis seria molt llarga.

Així dons caminar rejoveneix?

 

DUI contra 155?

Octubre 25, 2017

Qui té els de guanyar? Que no vol dir que sigui qui tingui raó.

Aquest sembla l’escenari que es planteja. Per una banda la Declaració Unilateral culminaria el procés i el compromís que va assumir el President de portar Catalunya a els portes d ela independència.

El problema és i aquest porta es podrà travessar o rebrem una plantofada quan es tanquí de cop.

Veus tenebroses com la del fiscal Maza  ( Reprovat pel Congrés de Diputats) surten de la caverna i ja van  profetitzant la  detenció de Puigdemont….. ja deu tenir l’ordre escrita damunt la taula i espera el moment més adequats per  donar-li efectivitat.

Europa avalant l’aplicació del 155…

Boira baixa……

DUI contra 155, o 155 contra DUI?

Tour de force?

Pols de titans?

Partida de pòquer?.

Sigui com sigui sembla que finalment veurem el debat entre Puigdemont i Rajoy cara a cara al Senat. Si és que finalment Puigdemont hi acudeix ,perquè embla que també hi ha una joc d’estratègies d’horaris is sessions parlamentàries.

Que serà primer al DUI o el 155?

Quins era`el tempo?

Ens aixecarem dissabte hi per una banda serem independents i per l’altra ens hauran ja “okupat” pel personal signat per Madrid ?

Quin serà al presidenta o president?

Mentre els hiperventilats d’ambdós costats ja es preparen per la possible confrontació, alguns reclamant que el 155 comporti les detencions de la plana major del govern i dels mossos, que es controli l’ informació dels mitjans públics i també s’adoptin mesures a les escoles , i per altra banda ja que ja reclama la defensa la carrer de la de  la República i encara els de la CUP proposen que el govern marxi a Perpinyà ( però havent escoltat  Macron potser acabarien a  la presó).

155 versus DUI

I ja primeres esquerdes, mentre el Consell de Govern ja no sembla presentar les unanimitats de fa uns dies, alguns consellers ja obertament parlen d’eleccions ( autonòmiques  no constituents) per evitar el 155, altres també es mostren partidaris d’evitar la desfeta de les institucions i a la banda del 155 el PSOE comença a filar més prim i assenyala en contra del que diu el PP que si hi ha eleccions dintre de la legalitat constitucional no es por aplicar el 155.

Tot plegat complicat, complex, i fins i tot en algun moment contradictori.

Opinions, rumors, certeses, dubtes, més dubtes i e temut xoc de trens sembla que comença a materialitzar-se amb un 155 que vol atemptar amb força i extensió a l’ autogovern de Catalunya i per altra banda una DUI que seria al culminació del relat èpic d’aquest govern però que no creiem que servís per realment tenir un aper com estat.

A poques hores de l’explosió final?

 

I Avui a la Plaça de la Vila!!

Octubre 25, 2017

NO ENS TOQUEU L’EDUCACIÓ!

Els últims dies hem vist com diferents figures polítiques han posat en qüestió la labor docent del professorat a Catalunya, acusant d’adoctrinament i fomentar l’odi contra Espanya. El passat 11 d’octubre al Congrés, Ciutadans portava, amb Toni Cantó, una moció contra l’adoctrinament, ja que consideren “que no ha hecho nada para evitar que los secesionistas adoctrinen a nuestros hijos”.

Xavier García Albiol, president del PP a Catalunya el dissabte 14 d’octubre en una visita a Santa Coloma de Gramenet deia “En la mayoría de colegios catalanes enseñan a odiar a España”. Fins i tot el Ministre d’Educació Íñigo Méndez de Vigo ha plantejat en la possible reforma de la constitució introduir el principi de lleialtat constitucional en l’educació. I es planteja centralitzar les competències educatives. Per acabar el Ministre d’Exteriors va fer unes declaracions inadmisibles en un diari francès.

Des del MUCE condemnem aquestes declaracions que ens semblem una falta de respecte per tots els i les docents de Catalunya, atacant la seva professionalitat com a eina política per centralitzar les competències educatives.

En primer lloc la política forma part de les ciències socials que s’han d’estudiar a l’escola. Sempre des d’un esperit crític, perquè cada estudiant tingui criteri propi per decidir que és el millor per ell i el seu país. A més aprendre valors i a desenvolupar-nos en societat forma part de l’educació.

Els mateixos que acusen el professorat d’adoctrinament, són els que volen permetre escoles amb segregació de sexes, els que han fet que la religió catòlica sigui avaluable a l’escola, els que volen “españolizar a los niños catalanes” i els que volen introduir la lleialtat constitucional a l’educació. Aquest atac no és només contra els docents, és un atac contra l’educació pública, educació pública que ha sigut i és la garant del clima de respecte social que vivim al nostre país. Ara que volen desmantellar-la des de fa temps, i no només a Catalunya, i això no ho permetrem. Demanem la correcció pública d’aquestes declaracions i les dimissions del ministre d’educació i el ministre d’exteriors.

Ara s’afegeix el fantasma de la intervenció del Departament d’Ensenyament amb l’article 155 a la qual ens hi oposem frontalment.

No permetrem que ens toqueu l’educació!

Davant aquests fets, convoquem concentracions davant els ajuntaments de totes les capitals de comarca dimecres 25 d’octubre a les 18h.

Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE)

 

 Associació d’Estudiants Progressistes (AEP) – Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC) – Associació de Mestres Rosa Sensat (AMRS) – Catalunya Laïca – Federació d’Associacions de Pares d’Alumnes d’Educació Secundària (FAPAES) – Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FAPAC) – Federació d’Educació de CCOO – Federació d’Ensenyament de CGT- Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC) – Federació d’Ensenyament FETE-UGT – Front d’Estudiants (FdE) – Sindicat d’Estudiants (SE) – Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) – USTEC-STEs (IAC

Decidir

Octubre 25, 2017

Prendre una decisió és a vegades  un acte difícil ,molt personal, sempre íntim.

No,no ho tenia fàcil el President Puigdemont en la seva compareixença al Parlament el dimarts dia 10 d’octubre. Moltes expectatives estaven centrades en els seu discurs. I, digués el que digués, sabia que no complauria tothom. La majoria , crec, esperaven que el Parlament proclamés la Independència.

Segur que havia rebut mil i una pressions, des de l’empresariat fins a  dirigents europeus, segons diuen, perquè no fes el pas definitiu  i molta altra gent en l’altre sentit ,que proclamés ja la independència i a totes…..Avui pau i demà glòria.

La realitat és que el Parlament no va proclamar res tot i que el President en el seu discurs va afirmar que :Arribats en aquest moment històric, i com a president de la Generalitat, assumeixo –en presentar-los els resultats del referèndum davant del parlament i dels nostres conciutadans– el mandat que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de república.

Això és el que avui pertoca fer. Per responsabilitat i per respecte.

I amb la mateixa solemnitat, el govern i jo mateix proposem que el parlament suspengui els efectes de la declaració d’independència per tal que en les properes setmanes emprenguem un diàleg sense el qual no és possible arribar a una solució acordada.

Sí, però no… de moment.

De veritat ens pensàvem que al Declaració d’Independència aniria així?

Confesso que no.

Acabat el discurs del Molt Honorable Puigdemont una sensació d’incertesa, de no saber ben bé el que havia dit , ni com això es podia interpretar,  va recórrer el cos de molta gent.

En un minut, sense l’èpica recomanable i desitjable  en aquesta mena de  moments històrics ,el President havia dit que sí, que proclamava la república però quaranta segons, més o menys, més tard   després deia que suspenia la seva efectivitat i la implementació real i pràctica de la independència per poder establir una negociació que comportés diàleg i acord en com i de quina manera es faria realitat el procés d’independència.

I ja sabem la resposta de l’Estat, un “buro-fax” demanant que sí o que no i segons la resposta clatellada en forma de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució. Suspensió de determinades competències i eleccions….

 

Ja veiem doncs que no tampoc es dóna per bona  la proclamació que  es fa després amb la signatura d‘un document . Crec que  el document no deixa de ser una cop més un cop d’efecte, un “teatre del bueno” , una fotografia que satisfarà a alguns i segurament també era una exigència de posicionament públic per part d’algun  dels grups que dóna suport el govern  però que no significa a efectes legals i pràctics res de res i això ho diuen més d’un ,d e dos i de tres del signataris..

I encara en la declaració em sembla petulant i a més incert encapçalar dient DECLARACIÓ DELS REPRESENTANTS DE CATALUNYA, no negarem la representació dels que firmen , però no són la totalitat de Catalunya, perquè n’hi ha  uns quants més que també són representants de Catalunya que no han signat ni signaran la declaració.

Comencen malament la república si  ens atorguem tota la representació.

Tot plegat una sessió parlamentària estranya. Tan estranya que ni el mateix President va replicar als grups de l’oposició.

La compareixença  ja amb una hora de retard feia pensar que la dissensions començaven en el camp sobiranista.

El discurs del President  més aviat tebi, va deixar l’èpica d’altres vegades i va anar de cara al pragmatisme sabent que se l’escoltava més fora d’aquí que aquí mateix.

En 40 segons ho deixa clar. Sí, però m’aturo i crido a la mediació.

Sap Puigdemont que la valoració dels resultats del referèndum és poc convincent, ja saben que la brutalitat de la repressió va deixar algunes incògnites però els mateixos observadors internacionals deien que : El referèndum no compleix els estàndards internacionals, i no ho fa per la repressió exercida sobre la jornada i també , però, per no seguir la llei del referèndum en la seva literalitat.

En fi fos com fos passar de l’eufòria a un cert desconcert i desassossec en sentir que es suspenia l’aplicació  de la declaració d’independència no va agradar gens.

Confusió, desconcert , però tampoc cal esquinçar-se les vestits , això encara no ha acabat i Puigdemont potser ha fet una filigrana  , arriscada , previsible després de les pressions rebudes.

L’escenificació posterior amb la signatura d’aquesta mena de declaració d’independència té per això  un valor pal·liatiu de la decepció generada en molta de la gent que aquets dies ha sortit al carrer,que va defensar els col·legis electorals.

Puigdemont crec que ha actuat amb intel·ligència política, no es tractava de acontentar als més implicats i fervents independentistes  sinó d’aconseguir un temps d’or per seguir negociant – la petició del President el Consell d’Europa és important i transcendent- i aconseguir l’objectiu final

Pot decebre, però fer un pas enrere per poder-ne fer tres endavant és important.

I els fets es succeeixen amb tanta rapidesa que el que avui dius o escrius al cap d’unes hores ja està superat.

La partida està en els seves darrers jugades i segur que en alguns moments s’haurà d’anar a allò de “caixa o faixa”, perquè les respostes de l’estat,  que si bé és cert que han moderat en  el llenguatge, segueixen essent un mur que  no deixa cap escletxa per veure com és possible arribar a acords.

En els propers dies de nou l’honorable Puigdemont haurà de tornar  decidir ja definitivament sigui per bé o per mal.

 

Publicat a l’Eix Diari el 18 d’octubre del 2017

 

 

 

 

 

 

La font d’Horta i els voltants del Pantà.

Octubre 23, 2017

Una caminada molt interessant pel volts del Pantà on es pot observar un contrast important entre una vegetació exuberant en alguns indrets de la caminada i les restes de la febre urbanitzadora que queda palesada en algun tram que encara discórrer per les restes de carrers urbanitzats i també amb algunes construccions de dubtosa qualitat estètica i   factura

La nostra intenció inicial era començar a la Masia de la Creu i fer un recorregut circular i tornar al mateix lloc, ja que per deixar els cotxes hi ha espai més que suficients. Però els intencions són una cosa i les realitats una altra.

Així que per comptes d’agafar el trencall que des de la carretera que va de Castellet a Clariana ens deixaria a al Masia de la Creu, varem agafar un pista que ens va deixar  prop de la mateixa Font d’Horta.

Acceptat l’error i com que la ruta és circular doncs cap problema ja que tornarem al mateix lloc.

En el punt d’inici doncs seguim cap a la Font D’Horta que hi arribarem després de pujar un parell de trams d’escales reconstruïdes com tot el conjunt de la font per un seguit de voluntaris fa uns anys. Les escales ajuden a minimitzar la pujada ,que sense ser res de l’altre món sí que de bon principi no ajuda a agafar el ritme de caminada.

Seguim pujant i al cap de pocs metres trobem el desviament que ens assenyala la Font d’Horta.

Estem en mig d’un alzinar dens que dóna molta ombra a l’ indret.

Hem pogut trobar en la pla dels parca la següent informació:

La font d’Horta era l’antic safareig del poble de Clariana i es trobava en un punt bastant distant al poble, en l’antic camí del cementiri. Un cop perdut l’ús de safareig, va esdevenir un punt important per a la fauna, com a abeurador de mamífers i lloc de cria d’amfibis. Pel fet de trobar-se en una baga ombrívola i fresca i portar aigua pràcticament tot l’any, també ha estat tradicionalment un indret molt apreciat per veïns i visitants.

Darrerament, a causa d’actes de vandalisme i també naturals, el canal que connecta la bassa i el safareig amb la font estava tan malmès que no permetia la conducció de l’aigua, assecant-se i perdent consegüentment la seva utilitat per a la fauna.

Alguna restauració feta pel Parc del Foix amb anterioritat no havia reeixit i l’aigua de la font es perdia abans d’arribar a la bassa. Amb la present restauració dirigida per en Tomàs Pulido, , naturalista i bon coneixedor de la fauna i flora del Penedès s’ha aconseguit una obra duradora i integrada en l’entorn que permetrà recuperar l’important ,paper que la font d’Horta sempre havia tingut per a la fauna. 

 Deixem enrere la Font i el camí va enfilant-se entre bosc, veiem algunes balmes als costats del camí. Guanyem alçada i arribem fins a la masia de la Creu que era el lloc on pensàvem iniciar el camí.

Hi ha un plafó informatiu de la ruta i dels ocells que es poden albirar al Pantà.

La Masia del Creu és avui un espai avui abandonat. Una edificació que deuria haver estat un espai de restauració i hotel recorda la febre urbanitzadora d’algun moment dels anys setanta. L’espai té unes bones vistes però tot plegat té un aspecte de decadència total.

Seguim la pista asfaltada un centenar de metres fins trobar a la nostra esquerra una cruïlla que porta escrit la propera destinació Cal Bladet.

La ruta està senyalitzada amb senyals verdes i blanques que corresponen al sender   SL-C 91.

Bona part del recorregut ara ja en baixada passa pels antics carrers de la vella urbanitzacions , passem entre boscos i de tant en tant veiem construccions abandonades, construccions que en moltes ocasions són una mena de barraques fetes amb poca traça i amb la sensació d‘abandó generalitzat, algunes ja només són quatre parets mig enderrocades.

Ens anem acostant al Pantà de Foix i a la seva riba, trobem un punt d’observació d’aus i ja seguint sempre encara amb baixada arribem a Cal Bladet també conegut com a  Can Guineu, rètol que encara es pot veure a les parets. Fins fa una anys era un restaurant però ja fa temps que està tancat a aquesta activitat . La Masia és una antiga construcció gran amb diversos  edificis de corrals i habitatge i té encara un baluard que era una torre defensiva per evitar i defensar-se  dels atacs de bandolers.

El camí, es converteix en un corriol i anem seguint ara de molt a prop la ribera del pantà. Hi ha una bona vista sobre el mirall d’aigua i també de Castellet. Ens aturem a  esmorzar i seguim, ara comença una certa pujada suau entre les restes de carrers  fins arribar a  un nucli habitat amb diverses cases i xalets i ens trobem amb una pista en molt estat que ja ens durà directament i amb baixada fins el punt on hem sortit.

Hem completat els prop de 5 quilòmetres de bon caminar.

Diversos contrastos de flora des del bosc de ribera fins els alzinars i pinedes.

Bones vistes sobre el pantà. Llàstima però de les construccions abandonades que malmeten en bona part el bosc que hem ant travessant.

Si al sortida es fa amb temps val la pena prendre uns prismàtics i en els punts sobre el pantà o en el punt d’observació aturar-se i fer els observacions oportunes.

També és por fer la sortida començant des de la Presa del Pantà , passant per damunt de la mateixa i enllaçant a  Cal Bladet. Aquesta ruta és més llarga  però té l’inconvenient que es difícil aparcar a la presa.

Es pot fer en qualsevol època de l’any però potser ara la tardor i  la primavera són els millors moments per veure la natura en tot el seu esplendor.

Noms propis XLII

Octubre 23, 2017

Santi Vila Conseller del govern Puigdemont i que sempre s’ha manifesta amb moderació respecte al procés. El Conseller va compartir amb Ana Pastor, President del Congrés . amb qui mante un cert nivell d’amistat. el sopar dels Premis Planeta.

Abans del sopar sembla que ambdós polítics van trobar una bona estona per reflexionar sobre el que està passant i el que podria anar passant si ningú s’atura o fa marxa enrere.

Fonts que diuen conèixer la conversa – i crec que és molt especular- afirmen que Sant Vila va dir a  la Presidenta del Conrés que “Soy vuestra solución”.

Vila ha defensat sempre trobar opcions pactades i dialogades. Veient cap on va tot plegat no és estrany que redobli els esforços perquè el diàleg es produeixi.

No és al nostre entendre que Vial es posi a disposició del govern espanyol per oferir-se com a  possible nou President sinó que li estava dient  a la Pastor que ell podia ser un punt per establir diàleg i poder treure ferro a la situació a la que estem abocats.

Anna Pastor diuen que no va poder oferir masses garanties de que hi hagi temps pel diàleg.

El 155 ja està en marxa i ja ho estava ja fa dies.

El govern espanyol ja tenia entre cella i cella que volia acabar amb tota la història del procés.

I ni els veus moderades , com el mateix Vila reclama per al seva posició, són ja vàlides per resoldre un conflicte que fa tempos que ja es veia a venir que anava al xoc.

Llàstima que l’oferiment , per sincer i vàlid que sigui arribi tard.

Matías Carnero, per qui no ho sàpiga és el  president del comitè d’empresa de Seat Martorell . Carnero ha fet unes declaracions molts interessants i contundents sobre la marxa d’empreses del país i ha parlat concretament de SEAT tot reconeixent que hi ha  “pressions polítiques i monàrquiques per canviar la seu social “i ha explicat que “durant la trobada a la Zarzuela després del 12-O, va haver-hi converses on es va parlar del futur de la Seat i hoa ampliat la seva declaracions afirmant que “el Rei i Mariano Rajoy coneixen els directius i els consells de Seat, no oblidem que un dels consellers del consell administratiu és Josep Piqué, a partir d’aquí, cadascú ho pot entendre com vulgui”.

El Mateix Carnero  ha confirmat que existeix preocupació pel conflicte i que està activat un gabinet de crisi, “ens hem reunit amb el president i dues persones més en els últims tres dies per avaluar la situació política catalana”. Tot i això, ha explicat que Seat “no vol entrar en cap conflicte polític” i que l’objectiu de l’empresa és seguir treballant i vendre productes.

No dubto ni d e Carnero ni que hi hagi pressions però quan es fan afirmacions d’aquest tipus i en el moment que vivim i amb el seguit d’informacions , mitges veritats i postveritats  caldria ser molt més explícit . Josep és qui ha pressionat o no?

Què hi du la direcció de la SEAT?

I el comitè?

Oriol Junqueras. Al Vicepresident del Govern li podríem recordar allò de que “votarem per com sempre” repetit manta vegades en els prolegòmens del referèndum. Ara s’ha despenjat amb unes declaracions que són certament originals com moltes de els que fa. En un programa de TV-3 ( jugava a casa clar, i el presentador Xavier Grasset li posava en safata el que volia dir) afirmava que “les empreses han decidit traslladar la seu social a fora de Catalunya arran de l’actuació policia de la Guàrdia Civil i Policia Nacional del passat 1 d’octubre.” “D’entrada la primera evidència: imagini’s que vostè estigués veient a la televisió alguna ciutat europea on entressin les forces policials a colpejar els ciutadans que van a votar. Imagini’s que aquesta imatge es produís en alguna ciutat europea”.

No li falta imaginació.

Quantes empreses van marxar quan el mossos van fer una escabetxina a la Plaça de Catalunya amb el moviment del 15-M?

Quantes empreses van marxar quan es va posar setge al Parlament i el President ( inèdit també a Europa) va arribar en helicòpter?

Aquets situacions també eren d’una gravetat institucional greu i aquí no va marxar ningú. O sí?

No negaré que algun directiu del Banc de Sabadell veien la càrrega brutal de la guardiacivil decidís marxar però no em sembla més que dubtós que aquesta sigui la única raó.

Artículo 155. 1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones  que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma  que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno,  previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en  el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta  del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a  aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.

  1. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.

 

 “Resulta esencial garantizar íntegramente los derechos y proteger, especialmente, la libertad, la seguridad y la pluralidad”, que son “consustanciales” a un Estado de Derecho y a una democracia avanzada, ante “la puesta en marcha de un proceso de secesión (…) con desobediencia rebelde, sistemática y consciente”.

De la declaració del govern per justificar la seva aplicació.

Mariano Rajoy : “La primera mesura que adoptarà el Govern està íntimament relacionat amb la celebració d’eleccions: la facultat per convocar-les passa al president del Govern si el Senat així ho decideix. I tindrà un termini màxim de sis mesos per fer-ho. Però la meva voluntat és fer-ho tan aviat com recuperem la normalitat institucional i per a això seria important que tots ens hi apliquéssim”.

Pedro Sánchez :“En un dia tan singular per a la Constitució i per al país, vull dir que si alguna cosa hem après al llarg de la nostra història és que la democràcia i la descentralització sempre han anat de la mà. En una regió singular com Catalunya, s’ha disfrutat d’un autogovern sense comparació en la seva història: política cultural, lingüística, fiscal, educativa… I això és el que el secessionisme vol destruir, trencant amb l’Estatut i la Constitució. El secessionisme és el ‘brexit’ de Catalunya”

Albert Rivera: “Aplicar la Constitución no es una opción, es una obligación”

 “Si el 23-F fue una fecha difícil para la democracia española pero lo superamos; si la lucha antiterrorista también fue dolorosa, difícil y muchas veces a punto del chantaje por parte de los terroristas y también lo superamos; tampoco el golpe a la democracia de Puigdemont y Junqueras va a liquidar lo que hemos logrado después de tantos años”

El tres tenors canten, però crec que desafinen molt.

Els temps dirà.